Diumenge, divuit de gener del dos mil dèsset, dotze de la matinada. Allí érem, una altra vegada, els dos, asseguts a la vora d’aquell riu que cada nit ens acompanyava. Era l’únic lloc on podíem ser nosaltres mateixos. I allí érem, tots dos, observant el reflex de la lluna en les aigües blavoses i tranquil·les del riu. Cada nit que allí ens trobàvem, ens desfèiem dels nostres problemes, i ens foníem en abraçades i besos. Aquell riu, guardià dels nostres secrets i confessions.

Dissabte, dinou de gener de dos mil divuit, dotze passades de la matinada. Allí era, sola. Feia catorze dies que el riu no escoltava els nostres secrets. Catorze dies que veia la lluna reflectida en les aigües blavoses i tranquil·les d’aquell riu, sola. Aquell mateix riu, presència vital en la nostra història, m’havia arrancat de quall aquell amor, quan, una nit de passió, s’havia endut l’ànima del meu estimat.

Andrea Martorell

IES Guadassuar. 2n de batxillerat