Feia anys que ja no s’escoltaven històries sobre el riu, els suficients perquè es dubtés si realment eren certes. Jo les coneixia per la meua àvia, amb qui comparteixo una gran afició pel misteri, i encara que ella m'assegurés cada vegada que les recordàvem que es tractava d’històries verídiques jo no era capaç de creure-les. Però ara, allí, assegut sobre el pont principal, observant el blau fosc de l’aigua, les llums del poble reflectides sobre la superfície del riu i les petites ones blanques que es formaven a l’hora que bufava una mica el vent em sentia hipnotitzat, completament captivat per la intensitat de l’aigua que corria baix els meus peus descalços amb els que quasi podia tocar-la. El soroll del moviment del riu i dels xocs contra les roques semblaven murmurs que per un instant em paregueren veus demanant auxili però que al següent desaparegueren deixant un silenci abrumador. És curiós com ens enganyen els sentits ja que era impossible el que acabava d’escoltar. Era una calorosa nit d’estiu i poc a poc els meus peus s’enfonsaven en l’aigua fins que m’arribà al melic i em submergí completament sense saber si podria contar-li a l’àvia que ja la creia. Alba Ballesteros Esteller 2n Batxillerat IES MALILLA