CONCURS DE MICRORELATS DE L'IES SEDAVÍ. LA SEGA, MARTÍ DOMÍNGUEZ. DIÀLEG 2019.

     Salutacions cordials des de l'IES Sedaví. S'acosta el Diàleg i, com sempre, el blog s'ompli de relats. Us envie els del meu alumnat. Com sempre, he fet una correcció mínima a fi d'evitar les faltes més cridaneres, tot respectant l'estil dels autors. És possible que se m'haja passat alguna falta i us en demane disculpes. De nou, com sempre, estem corregint els relats en plena època d'avaluacions i el cervell no dóna per a més. 

     Ens veiem aviat!

   

MICROCONTES IES SEDAVÍ

 

 

MALA PASSADA

      -Vaig a ser forta, no vaig a caure, no puc permetre'm açò, tot ho faré pel meu marit, per Teresa, per Pepet, per Goriet. Per tots els que no varen resistir, per tots els afusellaments d'innocents.

      Tot açò em va ajudar amb el caporal Forcano i amb tots els tipus de maltractes que vaig sofrir. El mirava, hi havia tanta ràbia als seus ulls, tanta foscor, mala gana, odi fins i tot desitjos d'acabar amb mi. Pensava en Goriet, en com estava; amb la sang que baixava pel meu cos escrivia tot allò que volia denunciar per a que quedara constància del mal que van cometre els guerrillers, de tota la sang derramada, la quantitat d'informes corromputs per la Guàrdia Civil. Vaig posar el meu nom, Isabel, dona d'un fuster, mare, lluitadora…

      Vaig començar a escoltar passos, crits. Ja arribava Forcano. Portava quatre dies sense menjar ni res per a beure, a soles tenia la sang. Quan em va veure em va donar uns descàrrega elèctrica, deixant-me immòbil i deixant a la vista «Mort al franquisme, mort a Franco i a tots els fills de putes que han participat em el nom d’aquest. Sou l'escòria d'Espanya».

ROSALIA RODRÍGUEZ ABRIL, 2ⁿ BAT A.

L'ADÉU

      Havien passat vint anys des que vaig vore en Goriet per última vegada. Tirava de menys fer-li classe i aprendre dell totes les coses que la vida ens posava davant. La situació al país havia millorat per a alguns, altres vivien en situacions complicades encara. Recorde que l’últim dia que vaig vore en Goriet fou uns dies després de la mort de sa mare. Era un dia fosc i trist, plovia i no hi havia ni una ànima al carrer. En Goriet m’esperava a la porta de sa casa quan jo vaig arribar. Semblava trist, cansat i el seu rostre mostrava tot el patiment que durant els anys no hi havia pogut expressar pel fet de ser un xiquet. Havia presenciat les morts dels seus sers volguts, i feia pocs dies que havia perdut la seua mare. Parlàrem de com havien estat els últims anys i em contà els seus plans, volia anar-se’n del país per poder començar una nova vida lluny del mas. Pensí que era una bona idea, allunyar-se de la tragèdia per arribar a la pau. Ens varen acomiadar quan ja s’havia fet tard i just abans d’anar-me’n li vaig dir una cosa: «Sort Goriet».

NOELIA CHOVER MARTÍN 2ⁿ BAT B.

LLÀGRIMES

      Recorde aquell fatídic dia com si fora ahir. Després de la visita al mas del capità Mata junt amb Alejandro, Blas, Ferroviari i Torregrosa, que sols l’havia vist un par de vegades. L’aparició de Ferroviari ens va sorprendre, més que res per Teresa, que no sabia que ara, Ferroviari era guàrdia civil.

      Jo estava fora del mas, al camp, junt amb Empariues, quan de sobte el soroll del “naranjero” va tallar la pau que es respirava al camp. Vaig entrar al mas corrent, alertada pel soroll i allí dins, Empariues i jo vam veure l’escena, tres civils morts dins de la meua casa. Ferroviari em va dir que a mi em deixava viure i se’n va anar corrent, fins que es va creuar amb Teresa.

      Un altre tir. Vaig veure com era Teresa la que ara queia a terra. No podia ser veritat, primer el meu marit i ara la meu filla major. Eixe malparit de Ferroviari va ser el culpable de tot el que vaig suportar després: la mort de Miquelo, tortures per part de Forcano, l’estància a la presó i la fi de la meu vida al mas.

 

FERRAN CERVERA GASCÓ, 2ⁿ BAT B

ON ES PERD EL CORATGE

      La meua ànima lamentava aquella guerra que mai no degué d’haver ocorregut, i jo compungida recordava els anys abans de 1936.

      Tot just feia tres anys que assassinaren el meu home. De sobte, vaig veure aparèixer el capità i la ràbia em va recórrer de dalt a baix, mentre escoltava de boca seua que havia estat el tio Miquelo el qui havia delatat mon marit i que havia sigut confident seu durant tot el temps. Em solsia a poc a poc. El capità continuava acusant-lo i vaig trencar-me, li vaig confessar que allò que deia era mentida perquè jo sabia el que havia passat entre Ferroviari i Teresa. Fou aleshores quan vaig penedir-me, doncs havia de contar-li-ho tot; aconseguiren traure’m tota la informació després d’una setmana torturada. Acusada de col·laboració amb els bandolers, vaig passar set anys i mig empresonada.

      Sempre vaig pensar que el patiment degué haver acabat amb la fi de la guerra, però vingué la postguerra i el desig postergat d’aconseguir la felicitat mai no va arribar a la meua vida, ni a la dels meus fills. Vaig defensar sempre la innocència del tio Miquelo, aquells anys al Mas queien en l’oblit. Tanque els ulls, la lluna em mira.

CLAUDIA SALAVERT MARTÍNEZ, 2ⁿ BAT B

CONVERSES NOCTURNES

      Encara que tenim prohibit parlar del tema, sempre pense en els fets que van ocórrer al meu volgut mas. Alguns dels records que tinc són bons, perquè vaig nàixer allí i vaig viure tota la meua infantesa, vaig conèixer moltíssima gent nova, però com que era xicoteta no podia endevinar què era el que estava passant, com era la situació política i social en eixe moment?

      Parlant per la nit amb el meu germà, ara que sóc més major, he comprés per què sempre rondava pel mas un home que s’anomenava Maximino Mata amb el seu uniforme de capità, per què sempre menjava amb els seus amics a casa?, per què feia preguntes estranyes a la mare? En eixos moments no entenia res, però el meu germà va ser l’encarregat d’explicar-m’ho tot.

      Sempre recorde el moment que Mata va anar-se’n amb la meua mare arrestada, ella li havia revelat que la meua germana Teresa passava temps amb un guerriller i que a casa vam allotjar un altre, he de dir que era molt simpàtic. Segons el que em va dir el meu germà, el que vam fer no estava permés. Ja ho van pagar el pare, Teresa i la mare, qui sap el que ens podria passar a nosaltres.

CLAUDIA MOYANO LÓPEZ, 2ⁿ BAT B

BENVOLGUTS RECORDS

      Després d’una llarga nit de pluges i llampecs, vaig vore els primers raigs de sol traspassant la finestra de la meua habitació. M’alcí de llit i me n’aní a treballar. Des de feia cinc anys, treballava a una escola prop de la Malva-rosa, a València. Doncs, eixe dia els alumnes em preguntaren perquè cultivava regalíssia a l’hort de l’escola i jo els vaig contestar:

      -Vos ho contaré quan les gallines pixen!

      -Però Don Arcadi! Les gallines no pixen.- Digueren tots alhora.

      Bé doncs, recorde que va ser durant la postguerra, quan treballava a l’Alt Maestrat, on vaig conéixer a un dels millors alumnes que he tingut, Goriet. Com que s'havia de quedar al mas per ajudar la seua família, jo em passava pel seu mas quasi tots els diumenges. Un dia, em digué d’anar a la cova del Falcó per vore un caragol gran i això férem. De camí a la cova, passàrem pel mas de Celidónia, on Goriet em va donar a tastar regalíssia que ella cultivava màgicament. Però el que més em va emocionar van ser les pintures rupestres que trobàrem a la cova. Recorde que va ser un dels millors dies de la meua vida.

ANDREA RODRIGO SIMÓ, 2ⁿ BAT B

NO VA SER UN DIA QUALSEVOL

      Com tots els dies vaig alçar-me un dia més per agafar l’autobús i anar al poble a treballar. No m’importava estar a tanta estona del poble ja que m’agradava la tranquil·litat d’on vivia.

      Aquell dia pareixia un dia qualsevol, però va ser uns minuts abans d’arribar al poble quan em vaig donar compte de que no seria així. Estava Miquelo esperant l’autobús assegut en una pedra, anava molt endreçat i amb una escopeta damunt, potser tenia algun acte important aquell dia. El conductor es va aturar prop d’ell i abans que parlara...Miquelo es va posar l’escopeta sota la mandíbula i va prémer el gallet. El silenci va envair l’autobús,

ningú sabia què dir, ningú sabia què fer.

      Temps després vaig parlar amb la família, els coneixia des de feia temps encara que durant els últims anys no vam creuar paraula. Em van dir que no el van poder soterrar en el seu panteó familiar, ja que Mossèn Hilari no volgué acceptar un suïcidi, condemnant així la seua mort. Van decidir donar-li sepultura fora del camp sant en la zona reservada als no cristians.

      Han passat anys i encara recorde la seua cara abans de fer-ho...abans que un silenci trencador envaira l’autobús.

ÀNGELS PAULO MARTÍNEZ, 2ⁿ BAT B.

EM DIUEN TRAÏDOR

      El cinquè dia de sega, vaig anar al mas del Saüquer amb el capità Mata i els meus companys Alejandro, Blas, Pelut i el nou incorporat Torregrossa. Anava a vore Teresa, no l’havia vista des que vaig deixar la guerrilla i eem vaig unir als civils per salvar la meua vida. No vaig ser capaç de mirar-la, jo sabia que ella em considerava un traïdor. Pelut va anar al seu mas, però abans d’anar-se'n li va dir a Bela, la mare de Teresa, que la seua filla era molt guapa i que pensara en la seua proposta. Vaig eixir un moment a parlar amb Teresa, i va corroborar les meues sospites: estava molt enfadada i no volia fugar-se amb mi, ja no em volia, em va dir. Després d’una acalorada disputa amb Teresa, vaig tornar a entrar a la casa i mentre netejava el naranjero, vaig pensar que si acabava amb tots aquells civils potser Teresa em tornaria a voler. Així vaig començar a disparar, a l’únic que no vaig poder rematar va ser al capità.

IRENE SOSPEDRA MOLINER, 2ⁿ BAT B

FINAL TRÀGIC

      Era un dia qualsevol, érem al Mas tota la família. Goriet jugava, Bela cuinava… quan de sobte vàrem escoltar unes xafades de cavall. Vàrem rebre una inesperada visita dels guàrdies civils, que pareixien calmats. Que si havíem vist bandolers passar per ací, ens varen preguntar, però ràpidament vàrem fer un gest de negació. Encara que amb això no es conformaren ja que asseguraven que estaven ben informats i que jo mentia. Cada vegada anaven pujant el to de veu i posant-se més agressius i realment jo ja sabia el destí que m’esperava, no tenia cap solució i a soles volia que passara ràpid. Em varen detindre per no fer cas a la llei i m'anaven a emportar qui sabia on. Vaig vore Teresa amb llàgrimes als ulls, Pepet sorprés, Bela cridant que jo no era culpable i Goriet, desorientat, intentant entendre la situació.

      Ja no em dolia imaginar el que m'anaven a fer, sinó el pensar què anava a fer ara la meua família, perquè jo me n'anava per a no tornar, però ells romandrien amb el record i la tristesa permanents per a tota la seua vida.

ANA CANET OLMOS, 2ⁿ BAT A.

UN TÚNEL SENSE EIXIDA

      I quan ja no podia més, vaig botar de la ràbia i li ho vaig dir. Recorde que el capità em va mirar atònit, per uns instants vaig tindre por, però ja no n'hi havia marxa enrere. Aqueixos tipus de moments són dels que perdem les referències un segon i es trenca tot. En eixe mateix moment el capità, agressiu, em digué que li ho contara tot, a les bones o a les males. Jo, vaig esclatar a plorar com una Magdalena i li vaig contar que el tio Miquelo no volia que se sabera que la meua filla fou un enllaç dels guerrillers. Sense pensar-s'ho el capità en va ventar una bona bufetada, em va agarrar i em va portar amb ell. Durant una setmana vaig ser torturada pel caporal Forcano. Després de pallisses, ofegaments, descàrregues elèctriques durant dies on jo a soles veia un túnel sense eixida; vaig acabar confessant-ho tot, tant allò de Teresa com que un guerriller havia estat vivint vora dos mesos amb nosaltres.

CLAUDIA MARTÍNEZ PALOMARES, 2ⁿ BAT A.

ELS ÚLTIMS DIES DE VIDA

      Ja feia tres anys de la mort del meu marit. Des d’aquell moment la meua vida va canviar radicalment. Eixe esdeveniment i, anys més tard, l’assassinat de la meua estimada filla i la mort del meu volgut Miquelo produïren un canvi en mi que em transformaria en una persona completament diferent. Al capvespre d'un dia qualsevol de la meua trista vida, mentre desgranava panolles de panís, va aparèixer el capità Mata, qui junt a la guerra, el franquisme, la mort i la misèria, va ser el causant de totes les meues desgràcies. Ara pense tot el que m’ha fet vindre ací i recorde aquella tarda quan no vaig poder aguantar les estratagemes del capità. Jo, vençuda per la pena i pel dolor vaig explotar de ràbia quan Mata va acusar Miquelo de traïdor i delator. Va ser l’error més gran que vaig cometre. Pensava que la vida no podia ser pitjor fins que vaig caure en la tortura del caporal Forcano i el que em va comportar passar set anys a la presó. L’ allunyament de la vida dels meus fills va ser la gota que va fer vessar el got i el que m’ha convertit en un cos sense vida.

LEYRE SOLER TRAVER, 2ⁿ BAT A

DESPRÉS DE LA TEMPESTA NO ARRIBA LA CALMA

      Ho recordava perfectament. Sembla haver-hi sigut ahir, però ja portava set anys des de la mort de Manuela. Jo, la seua germana, vaig haver de marxar cap a Barcelona després de l'ocorregut, i encara em penedisc. Hauria d'haver anat a la casa d'aquell desgraciat i assassinar-lo amb les meues mans si feia falta! Jo sé el que diuen… que tot va ser una “asfixia per suspensió”. Però des del moment que aquell malparit la va violar, jo ja sabia el que passaria. Era impossible que la meua germana haguera pogut suïcidar-se. Sabia el que havia passat, perquè havia estat allí. Però no vaig tenir cap opció, ni la més mínima, de protegir-la o anar a ajudar-la quan el caporal se la va emportar. Estava completament paralitzada, i no sabia com actuar. Aquell home provocava tremolors solament amb la mirada, i estava donant una pallissa a Manuela. A la meua Manuela. Ara ja no tinc forces per a tornar al mas, ni tan sols per eixir al carrer. La por, des d'aquell dia, m'ha recorregut les venes, els òrgans, la meua pròpia ànima. I és que totes tenim por. Totes esperem una inevitable i injusta mort, ja siga en vida o del cos.

SOFIA MAS HIGUERO, 2ⁿ BATX A

TANT DE BO

      No vaig suportar més, el meu cor em demanava que acabara amb aquella farsa, mentre el meu cervell volia deixar de mentir. Un equilibri que no vaig aconseguir dur a terme i que finalment va acabar donant-li la raó al cor.

Estar en aquesta presó em fa pensar en totes les coses que s'esfumen, con la cendra d'una cigarreta quan hi ha vent, i que prompte o tard acabarà amb mi o millor dit amb allò que queda de mi. Mai no m'havia sentit d'aquesta manera, una manera que em provoca calfreds i insomni. Somie amb el dia que Teresa va morir, torne a recordar que mai més tocaré la pell de Zacaries, em plantege la traïció de Miquelo i m'odie per ser tan dèbil. M'odie per no tindre el valor de callar i d'actuar de forma normal. Cada dia que passa estic més prop de tornar-los a vore i pense que és l'única raó per a no acabar amb aquesta vida plena de dolor. Ells són el meu marcapassos, m'il·luminen en l'obscuritat de la meua soledat. Tant de bo mai haguera caigut en les trampes del cor, perquè hui estaria amb vosaltres i seríem feliços.

CLARA ROXANA DRAGOI, 2ⁿ BAT B.

UN DIA DIFERENT

      Aquell dia el vaig acomiadar com qualsevol altre: el vaig acompanyar a la porta, li vaig donar un petó i el vaig vore marxar. Tenia un sentiment estrany, com si alguna cosa dins meu m'estiguera dient que estiguera alerta. Vaig continuar el meu dia com si de qualsevol altre es tractara, llàstima que no fou com els altres.

      Quelcom em va dir que el meu home havia mort; no ho volia admetre, necessitava proves, testimonis, un cos, una raó… Vaig agarrar la rebeca, vaig deixar Teresa al càrrec del mas i vaig emprendre el camí cap al poble. Al mateix temps que caminava intentava no pensar en res, admirar el paisatge i deixar la ment en blanc. M'era impossible. A cada pas que donava m'imaginava al meu marit fent el mateix i no podia evitar pensar en la possibilitat de la seua mort. Una vegada vaig arribar al poble vaig demanar explicacions a tothom, però ningú era clar i concís.

      Encara pense que mereixia explicacions i que foren uns covards. Tingueren cos per a matar el meu home, però no per a afrontar el seu acte davant una dona ferida per ella i pels seus fills.

NURIA MORENO HIGUERO, 2ⁿ BATX B.

PENSAMENTS DEL PROFESSOR

      -No he vist mai la mar...-va dir el xiquet amb la veu innocent que el caracteritzava.

      -Saps, Goriet, un poeta anglès va escriure un poema titulat Balada del vell mariner sense haver vist mai el mar,- vaig dir amb una veu tremendament esperançadora- i es sabut per tots que el poder de la imaginació i la voluntat sempre vencen a qualsevol fet real!

      Aquell xiquet potser no entenia el doble sentit de les meues paraules però el somni de la més justa de les victòries republicanes estava present en totes les meues nits i el crit intern de rebel·lió s'entrellaçava en les meues paraules inconscientment.

      Més tard vàrem estar agafant uns quants fòssils, d’una especie anomenada ammonit, junts per la muntanya i vaig pensar que aquell nen havia crescut en un ambient i un moment tan enormement difícils que trobava una última llàgrima rosada d'esperança en ell i en les seues intrigues. Era aquesta la raó per la qual volia formar part de la seua educació i volia tindré un a relació més personal amb ell, encara que fora l'interés per algunes criatures de segles i segles d'antiguitat.

NÚRIA CEBRIÀ MONTAÑEZ, 2ⁿ BAT B.

RECORDS INOBLIDABLES

      Encara recorde aquells moments de conflicte entre els guerrillers i civils com si foren ahir, però especialment tinc en la memòria, sense cap dubte, el meu millor alumne i la seua família. Goriet era l’alumne més especial que tenia a classe i amb el qual compartia tots els meus coneixements sobre la naturalesa.

Recorde un dia que vaig anar a visitar la família al seu mas i em vaig assabentar que amagaven un guerriller ferit anomenat Matemàtic. En aquell moment em vaig ficar molt nerviós perquè no volia que agafaren i posaren en perill la família, perquè a banda que eren com els meus únics amics i tenia una certa confiança, tenia un secret que mai havia confessat a ningú: m’agradava Teresa. Jo ja sabia que Teresa tenia una relació amb Ferroviari, però em feia totalment igual perquè sentia una atracció molt forta per ella. Cada vegada que anava a casa de Goriet era per ensenyar-li nous coneixements, però a banda per contemplar la bellesa de la seua germana.

      Quan em vaig assabentar del seu assassinat vaig entrar en un estat de depressió que hui, set anys més tard, encara mantinc.

MÒNICA SOSPEDRA GUERRA, 2ⁿ BAT A.

RECORDS DUNA ÈPOCA PASSADA

      Amb la meua edat i els meus anys viscuts puc parlar sense cap tipus de censura i sobretot sense que cap altra persona que en puga jutjar. Us contaré un fragment de la meua història.

      La meua vida cap a mitjan segle xx no va ser fàcil ,clar ni per a mi ni per a ningú que haguera viscut en eixe moment, la repressió era molt forta i era quasi millor passar desapercebut, i valia més fer el que li ensenyava als meus alumnes, "sigues mut i sord". La por va ser la protagonista en aquesta època, i si se sospitava de tu, el millor que et podia passar era que et matares. En aquells anys la meua passió va ser la col·lecció de fòssils ara mateix no puc continuar per qüestions d'edat, no puc dedicar-me a anar buscant fòssils, ara només faig que pensar en les meues històries mentre fume pipa. Jo pense i veig el contrast de generació. En la meua època es lluitava per a sobreviure, les persones en la seua majoria no sabien llegir ni escriure. Esta generació de nens està preparada, educada... Jo crec que en este país no es tornara a repetir la repressió que vam viure nosaltres.

      Recorde quan va morir el Generalíssim, moltes persones marxaren en busca de una vida millor, volien tornar a començar de zero, lluny del que va ser aquella crua i dolenta realitat que van viure, sense tornar a pensar que en qualsevol moment apareixeria la Benemèrita a torturar-les i amenaçar-les o fins i tot matar-les.

      La violència era molta, quasi totes les famílies estaven incompletes perquè alguns dels seus membres faltaven per causa de la guerra. Jo mateix vaig veure com molts dels meus veïns van desaparèixer d'un dia per a l'altre, no sóc panoli, se que els va matar la Guàrdia civil.

      No vam ser lliures fins a la mort del dictador.

      HE FET AQUESTA HISTÒRIA PERQUÈ EL MEU FILL EM VA PREGUNTAR SOMBRE LA MEUA VIDA, I MAGRADARIA QUE AQUESTES LÍNIES QUE RESUMEIXEN EL QUE VAN SOFRIR LES PERSONES DE LA MEUA GENERACIÓ QUEDEN GUARDADES EN LA MEMÒRIA DE LA MEUA FAMÍLIA, I SI ALGUN DIA EL TEU FILL/A ET PREGUNTA PER EL SEU IAIO LI ENTREGUES AQUESTE RELAT.

      EM DIC ARCADI I ESTIC ORGULLÓS DE COM HE VISCUT LA MEUA VIDA.

ET VULL.

MARIO SERGIO DUEÑAS VILORIO, 2ⁿ BAT A.

 

ALA, BALA I MORT

      Em vaig alçar com qualsevol altre dia, sense saber el que se'm venia damunt. Mon pare em va traure del llit al crit de: "Manuel, a desdejunar. Després tinc una sorpresa per tu". I quina sorpresa, només acabí de menjar-me el meu trosset de pa em portà al camp dient que caçaríem durant una estona, que ja em tocava. Tot anava bé fins que vaig veure una de les aus mes preuades per a qualsevol caçador, però d'un moment a un altre tot va fer un gir. Una de les bales amb les que jo vaig intentar caçar l´au li va perforar el cap al meu pare en un segon i la seva vida va acabar en un obrir i tancar d'ulls.

      Tot el que vaig viure amb ell durant molts anys, tot acabats en una mil·lèsima de segon. Tant de temps viscut, tot acabat. Tot el que li donava sentit a la meva vida, havia acabat. Així que amb la mateixa escopeta, segons després, m'apuntí al pit i vaig acabar amb la meva vida més efímera que mai. Aquell dimoni va fer que tot allò que envolta la vida d'algú, tot el que el fa persona i el manté viu, acabara en tan poc temps, que no es ni tan sols apreciable. Tot per aquell estúpid dimoni.

ÁLVARO APARISI ARIAS, 2ⁿ BAT A.

LA FOSCOR DE LA NIT

      Quan arribà el caporal Forcano pensàrem que venia buscant companyia així que estàvem tranquil·les. Li vaig ficar dos copes de vi amb les quals s’animà. Vicenta començà amb magarrufes però ell la va apartar d’una bufetada. Em vaig començar a preocupar quan em fulminà amb la mirada. Vaig tractar d’apropar-me amb un tracte carinyós però de prompte ell em preguntà si estava embarassada. Em va sorprendre però vaig contestar que sí. Vaig esfondrar-me de por i plors quan em preguntà de qui era el xiquet, ja que ni jo ho sabia. Quan li ho diguí em cridà «puta» i m’agafà del cabells. M’espentà i em llançà contra la taula, i mentre es treia el sexe, amb els ulls mullats vaig veure la mirada de terror de la meua germana. Em forçà per darrere mentre jo plorava i clavava els dits en la taula de dolor. Quan acabà em digué que arreplegara les meues coses perquè me n’anava amb ell. Vaig tractar de saber on però sols vaig rebre els seus crits. Després del calabós em portaren a l’hospital, que va ser la meua última parada d’aquesta vida. Em feren unes proves, que era la suposada raó de visita a l’hospital, però el que em feren després marcà el meu final.

KAOUTAR ATABOU, 2ⁿ BAT A.

LA PRESÈNCIA DE LA MORT

      En eixe moment estava jo, anava al mas per fer-li una visita a Goriet. És un xiquet molt interessant i molt llest, que té realment curiositat pel món que ens envolta i això es molt bo. De sobte, el capità Mata m'agafa dient-me que guarde alguna cosa, em diu que no té res per sospitar de mi i per això en sospita més, quina contradicció és eixa? Jo no he fet res, de fet “sord, cec i mut”, m'he imposat això des del dia que em varen desterrar. En aquesta situació no es pot fer res més que negar-ho tot, anar al marge de tot, quan menys sàpigues millor. És clar que la llibertat la tenim coartada però no podem fer una altra cosa per salvar les nostres vides. A pesar que ho negara tot, ell m'insistia, és molt astut i sent sincers, al principi em vaig posar molt nerviós. Si no sabera tota la informació que m'ha dit Bela no em posaria d'aquesta forma, m'estava jugant la vida, si volia podria agafar-me, interrogar-me i torturar-me, però no ho va fer. En eixe moment vaig sentir al voltant meu la presència de la mort.

AINHOA SABATER BUSTAMENTE, 2ⁿ BAT A.

TAN SOLS VULL OBLIDAR

      Records dolorosos em vénen a la ment cada vegada que veig aquesta foto on el meu marit i fills encara estaven al meu costat. Després que em separaren de Goriet i el meu fill xicotet, vaig patir els pitjors moments de la meua vida. Aquell general, el nom del qual no vull tornar a esmentar, em va llevar l'esperança, m'ho va llevar tot. No suporte la idea de no tornar a veure la meua filla Teresa, encara recorde el seu rostre, sense vida, els seus ulls, notant com la vida se li escapava de les mans. Me la van llevar, igual que al meu marit. M'ho van llevar tot. Durant anys vaig haver d'aguantar les tortures contínues, paraules que em dolien en el més profund del meu cor. Mai vaig dir res, li ho prometí a la meua família. Mai diria res, ningú ho aconseguiria.

      Goriet, el meu tresor, era tan sols un xiquet quan passà tot allò. Cap xiquet ha de passar per eixos moments. Només vaig voler salvar els meus fills, tirar-los avant després de saber que el meu marit mai tornaria al nostre costat. Vaig voler fer-ho, ho intentí, però no vaig poder. Els fallí. Fallí a la meua família. Encara després de tants anys, em repetisc aqueixes paraules una vegada i una altra, fent cas omís de les paraules del meu xicotet Goriet, el qual ja és tot un home. Potser hauria de fer-li cas, això no va ser la meua culpa, vaig fer el que vaig poder i ell ho sap. Se suposa que m'ha de bastar però desgraciadament, no és així.

IRENE BARRACHINA ZARAGOZA, 2ⁿ BAT A.