Les coses podrien haver eixit d’una altra manera, però no va ser així. El sentiment de ràbia i desconsol m’abraça a la nit i m’oprimeix el pit amb tanta força que no em deixa respirar. Al sentir-me sola no puc evitar caure i em colpege amb una realitat que fa més mal que qualsevol material compacte; la guerra. S’havien endut el meu Zacaries del mas quan per fi tot funcionava, després de tant d’esforç, il·lusions,  treball...  Potser els masovers tenim opció de triar com actuar quan els bandolers ens demanaven provisions, carregats amb armes i amenaces?

Ara em trobe tota sola amb els xiquets menudets per criar que han vist com acusaven el seu pare i se l’emportaven amb l’excusa d’ajudar els rojos. El pare que mai més tornarà a tapar-los a les nits fredes... He de ser forta, però torna la nit i amb ella no tinc més remei que amagar la cara baix la pluja. Una pluja que  prompte deixa entreveure la claredat del dia que esborra els tolls i em deixa veure el color intens de tota una vida per davant amb els meus fills.

Esther Pau Oliver

2n batxillerat

IES GUADASSUAR