Concurs de microrelats. Diàleg 2020: Víctor García Tur. Col·legi Pureza de María-cid

COL·LEGI PUREZA DE MARÍA-CID
DIÀLEG 2020: VÍCTOR GARCÍA TUR

EIXIR DE LA REALITAT 

22 DE NOVEMBRE. 

M’agrada f, però no sé com poder estar amb ell. Per a acostar-me a ell, vaig decidir unir-me als romanents, fins i tot, em vaig rapar el cabell i vaig proposar anar descalça per a cridar la seua atenció i que em tractara diferent i pensara especial de mi. No estic boja, considere que una xiqueta enamorada pot fer qualsevol cosa per acontentar al seu estimat. L’única cosa que vaig desobeir era el vot de silenci, perquè volia defendre a f quan és interpel·lat pels professors i parlar per ell. Jo pensava que tot anava bé i continuaria aixina, no obstant això, crec que en la vida les coses sorgeixen contràriament al teus desitjos. Ahir vaig discutir amb ma mare, sembla que no li agrada res del que faig i no em va deixar expressar la meua opinió, ja que els pares mai t’escolten quan pensen que tenen tota la raó. Vull anar-me d’aquest lloc, pense que no estic fent cap mal i f tampoc, són ells els qui no ens comprenen. Jo tan sols vull estar amb f i fer allò que ell considere correcte. 

 Sofía Ye Dai 

2n de batxillerat

FOGUERA DE L’ESCLAVITUD 

6 DE SETEMBRE. Avorriment. Això és el que vaig sentir tota la vesprada mentres cada un dels membres dels romanents s'alçaven un a un per a tirar a la foguera el que pareixen ser llibres i còmics. Després de tanta preparació només vam ser nou en la ‘foguera de l'esclavitud’, se suposa que açò ens serviria per a desprendre'ns del nostre ‘jo’ antic, del ‘jo’ d'abans de ser part dels romanents, mirant com ascendien les cendres havíem de sentir-nos purificats i agraïts d'haver-nos adonat de com és el món en veritat, ple d'injustícies, avarícia i sobretot d'ignorància. Però la veritat és que a mi només em va ajudar a donar-me de que no sabia el que feia en eixe jardí, pretenent que m'importava tot açò quan no. 

En algun punt va arribar la mare de f i esperava que ens tirara però en canvi només ens va preguntar que què fèiem, ¡fins i tot es va quedar fins al final! si fóra el meu fill li diria que s'anara a fer coses rares a una altra part. 

  

Siham Boudhan 

2n de batxillerat

Irene Martínez Romero, Pureza de María Cid, Valencia. 

Recreació del dietari de Míriam. Els romanents (Víctor García Tur) 

 PRIVACIÓ 

16 D’AGOST. Realment ho han fet. Ja han estat quasi un mes sense parlar. Un vot de silenci que havia començat com tot: sense aturar-se a pensar-ho molt, perquè pensar-ho molt significava abandonar la lluita – i això, mai. No, almenys, per a nosaltres. Però no puc deixar de pensar en el vertader motiu d’f. Està clar que els nostres pares no entenen la impuresa del món, ni contra què ni contra qui és el nostre combat, ni l’esplendor interna del silenci. I jo pensava que sí que ho entenia perquè, simplement, formava part del meu destí, com si haguera estat en mi de manera innata. Però aquests dies he vist un canvi en f. O potser el canvi és el meu. Per primera vegada em parlen els seus ulls, sense el filtre de la consciència, de la prudència o de la mesura. Han trencat l’ordre establert. Els ulls d’f. No sé quant de temps els queda per a estar oberts, però hui recorde la lletra d’aquella cançó de Patti Smith que va mostrar-me quan em confessà que faria el vot de silenci: “Ella perdia el control, i el vaig prendre jo”. I de sobte ho entenc tot. 

DIARI DE MIRIAM 

2 DE DECEMBRE:  La mare d’f ha aconseguit un lloc per a refugiar-nos, un lloc per a nosaltres, per als romanents. Sé que la meva família estarà buscant-me, però m’és igual. La mare d’f, està convençuda que tot això són coses de l’adolescència, però està completament equivocada. 

Sense adonar-nos, la mare d’f, s’està convertint en la líder de la secta, cosa que no m’agrada gens, és la que s’encarrega de tot, i fins i tot ha trobat a nous integrants per al grup.  

Ens ha dit que la policia ja ens està buscant, i que d’aquí a poc haurem d’anar-nos a un altre lloc.  

A mi cada vegada m’agrada menys formar part del romanents, sincerament no sé com pot acabar això, estem arribant a uns extrems en que la nostra salut també està sortint afectada. 

 Paula Belloch Mera 

2n de batxillerat

Un idioma per a nosaltres

8 DE NOVEMBRE. Estàvem cansats de parlar el mateix idioma que la resta, volíem un propi, un que ens pertanguera a nosaltres i ens representara. Volíem una llengua amb la qual poder parlar a gust entre el grup. Per això un dia decidim crear l'idioma dels Romanents, el "romanenté". Ho vam formar a partir del nostre original, derivant i canviant algunes paraules. Ens va costar una mica adaptar-nos a la nova manera de parlar però, a poc a poc, vam anar practicant i establint l'idioma.

Els pares de tots se sorprenien a casa, ja que a vegades cadascun de nosaltres se'ns escapava una paraula quan parlàvem amb ells. Un dia ens va comptar Míriam que estava discutint amb els seus pares i va començar a parlar en "romanté". Ens va dir que els seus pares es pensaven que els estava insultant.

Jo ho utilitzava també en classe, quan tots estàvem en silenci i em donava per pensar en les meues coses. Em feia sentir-me superior a la resta de persones que no ho parlaven.

Pablo Llorens Muñoz

2n de batxillerat

(Dietari de Yaiza) 

13 de Novembre- No puc més. Estem tots els romanents junts a la caverna del no-veure. Soterrats en vida. Fa dies que ningú pronuncia més de dues paraules seguides. Jo mai he sigut molt de parlar o d’expressar els  meus sentiments, però aquesta situació em sobrepassa. Tinc les parpelles de l’ull esquerre cosides. Quan vaig venir a casa d’f amb els germans ell mateix me les va cosir al costat la seva mare. Ella el mirava orgullosa. Suposadament així a soles puc veure la meitat bona de les coses, però no puc evitar adonar-me de que allò que començà com un acte de rebel·lia s’ha convertit en el motor de la seua vida. Ara que he aconseguit deslligar les cadenes que els meus pares m’havien posat, ara que gràcies als romanents he aconseguit rebel·lar-me a casa, no puc alçar la veu contra ells. A soles vull que tot acabe però no puc dir-ho. No puc fallar-los.  

Merda! Jo a soles volia rebel·lar-me,  com qualsevol adolescent fa. I ara no puc tornar a casa no puc dir als romanents que necessite llibertat. 

Nissa María Mora Fernández 

1r de batxillerat

 INDIRECTES INVISIBLES 

6 DE NOVEMBRE. 

 A l’hora del pati hem estat parlant del tatuatge que l’Aaron diu que es va a fer, però coneixent-lo... no sé si creure’m-ho. f no ha baixat a la mateixa hora que tots, ha arribat un poc tard, crec que cada dia m’agrada més. Quan ha arribat jo estava asseguda damunt d’Aaron, ho havia fet a posta per veure si l’f es posava gelós, i així ha sigut. Quan ha arribat ha posat una cara no massa bona i jo en adonar-me he anat a demanar-li aigua, era una excusa és clar. A la vesprada ens hem trobat al banc de sempre. Com que aquest matí a f no li ha agradat massa que estiguera amb Aaron m’he assegut a les seues cames i jo no parava de llançar-li indirectes però no agafava ni una, nois.... 

  

Mireia Cárcel 

1r de batxillerat

Drets de líder 

17 de novembre. 

Després d’haver aconseguit que f ens proporcionara el seu soterrani i jo proposara batejar-ho com “la seu dels romanents”, nom que no va rebre cap objecció per ningú altre membre del grup, vaig començar a enumerar i a escriure les normes que tots haurien de complir si no volien ser expulsats definitivament. 

La primera i més important és la de cosir-se les parpelles a fi de tindre tancat l’ull. 

Una altra norma és cosir-se la boca, o al menys la meitat d’aquesta a fi de patir abstinència. 

Són aquestes dues de les normes bàsiques per a poder tindre lloc a la “caverna del no veure”, perquè la finalitat és que no et puguen veure però tu tampoc pugues observar res del món exterior, és a dir, viure aïllat. 

Sembla que jo, M, puga no caure bé per declarar-me líder del grup, comunitat, secta o confraria dels romanents, sent l’última incorporació a aquest clan, perquè no he sacrificat absolutament res, ni he complit el vot de silenci i tampoc em preste a inutilitzar un ull o cosir-me la bocassa. 

Com a líder de la secta, jo no m’aplique la màxima. 

 Maria Olmos Pascual 

2n de batxillerat

LA IGNORÀNCIA D’AQUEST MÓN 

7 DE GENER.  

Els romanents sempre hem sigut diferents , diferents de tot allò que ens envolta, una “tribu urbana” que busca el camí a la purificació. El camí que condueix a l’Altre Món, on no importa la bellesa exterior ni material, sinó la interior y l’actitud que es pren davant el món, les decisions i els propis actes. Nosaltres som i sempre hem sigut els elegits per a la salvació. Som l’evolució de la raça humana, en contrast a la immensa majoria que viu a la Terra, dominada per l’avarícia i les aparences. Som uns incomprenguts,  etiquetats de vegades com a pirats o sonats. El que passa és que ells estan cecs, no han trobat la inspiració. Són com pollastres corrent sense cap. No tenen direcció a la vida. 

Sé que vaig dir que no tornaria a escriure. No obstant, volia deixar reflexades aquestes idees, per si algun romanent troba aquest diari. Moltes coses han canviat i molt de temps ha passat. Concretament, set anys des que la policia va descobrir-nos a mi i als meus germans a la caverna del no-veure. La mare va anar a la presó i tots els romanents vam haver d’acudir al psicòleg durant aquestos anys. Una vegada lliures, vaig buscar a Z i a M, amb la resta de la colla, i vam decidir escapar de la ignorància d’aquest món. Ara vivim al camp, lluny de la ciutat i la seua artificialitat, i tots els dies compartim les nostres reflexions. S’han afegit uns quants romanents més, i meditem que el judici final s’acosta: La consumació de la història. 

 Marta Rodrigo Luján 

2n de batxillerat

LA UNIÓ FINAL 

7 de Desembre: Després d’un mes de retir he tornat a escriure i la veritat es que avui els meus germans i jo hem decidit descosir-nos cadascú el que s’havia cosit,  perquè era dolent per a la nostra salut, vam decidir que ja tocava anar a casa i que els pares dels nostres germans deixaren de patir, però els vaig obligar a no dir res vam fer una promesa de sang, la qual consistia en no contar als nostres pares qui ens havia cuidat i on estàvem durant aquestos intensos llargs 15 dies. Jo vaig ser l’únic junt amb Zacaries de tornar a l’escola el següent dia de tornar a casa,  on vaig decidir perforar-me el nas com a símbol que tots nosaltres som romanents i vam a arribar a la salvació abans de que ens arribe la nostra mort i tots els que s’uneixen poden arribar aspirar a aquesta. Quan Zacaries va veure’m amb el nas perforat, ràpidament va anar al bany i després de deu minuts va eixir amb una perforació en el nas. La veritat es que gràcies a totes aquestes accions han fet que ens uníssem fins al dia que arribe la nostra vida eterna salvació. 

   

Mario Nuño 

2n de batxillerat

(VISIÓ DE MIRIAM)  

CANVI DE RUMB I NOVA CAPITANA 

3 DE SETEMBRE. Hui, per fi, m’he reunit amb tots els meus germans després de les vacances. Estant tots els romanents reunits, m’he donat compte d’una qüestió que ha canviat la visió que tinc del grup: en la meua ment he hagut de triar entre dos dels meus amics (els meus millors amics) davant una discussió.  Jo no volia triar, i, de fet, no ho he pogut fer. Però ells volien que ho fera, ho podia comprovar als seus ulls. Ambdós en la seua ment estaven esperant que em posés de part d’algun i que digués el seu nom per a sentir-se més que l’altre. Jo, incapaç de pensar amb claredat, no m’he posicionat. Ara no puc llevar-me la qüestió del cap i pense en com hem arribat a eixa situació. Jo pensava que en el nostre grup tots érem iguals, pensava que després de passar tants moments junts no hi haurien disputes internes i, el més important, pensava que no em posarien en el compromís de triar a un del grup. Per a mi tots són importants i tots són iguals, la mort iguala a tots i fa que no hagen persones superiors. Però, si ha de haver algú que destaque, eixa seré jo. 

 Lucía Galdón 

1r de batxillerat

La fi del món 

Estic molt preocupada per A, pensa que la meua companya M en té molt a veure en això dels Romanents però, perquè no veuen tot ells que ella sempre en té una excusa per no castigar-se de la mateixa manera? Estic farta del seu desig de purificació i tot això que em contava A-és clar, quan encara parlava-de revelar-se contra l’ordre social. Abans del vot de silenci-un altre sacrifici que M no va fer-F em va citar aquesta frase de Marx “ la pitjor lluita és la que no es fa” però, quin era l’objectiu final de la seua lluita i per què és prenien així de radicalment la seua existència? Pense que totes les seues bogeries els resten la seua vida d’adolescents, d’uns adolescents convencionals, com jo. Estan finalitzant amb la seua pròpia vida. Hauria de fer alguna cosa? Ja em fa quatre dies que no vénen escola ningun dels “romanents” pot ser ha sigut la fi del Seu món eixe que tant ens anunciaven a les xiques. Potser ja han sigut salvats de la fi del món, eixe que tant profetitzen ha ha ha, què creuen que són ? Marcians? 

Lorena Soria Navarro 

2n de batxillerat

Per fi 

15 DE NOVEMBRE. Hui, hem començat verdaderament amb l'esperit del Romanents, ja tenim un lloc per a nosaltres, un aïllament, necessari, del món en general i sobretot de les nostres famílies que ens oprimeixen per a formar part d’aquesta desastrosa societat. f ma fet cas amb el que li vaig dir l’altre dia, ja que per ell tots els companys porten un ull i la meitat de la boca cosits, un acte necessari, ja que ens situa fora de les normes imposades al món i al mateix temps ens purifiquem. 

La mare d’f ens ajuda amb l‘aïllament, ja que ens trobem en el soterrani de la seua casa. Tots els pares es troben preocupats, perquè solament la mare d'f sap on estem, però és un preu que tenim que assumir però a poder ser lliures. No volem contaminar-nos amb el món, tot està contaminat, les relacions, les famílies i fins i tot el menjar, per això nosaltres em adoptar el veganisme, on ens sentim menys contaminats, la roba també ho està, tothom amb la mateixa roba, que ha passat per moltes mans i qui sap de qui. Els Romanents és uns fet viu i necessari, no se quant ens durarà aquest silenci i puresa però això es uns estil de vida, si es pot anomenar vida en aquesta corromput món. 

Lidia Hernández

2n de batxillerat

Com han canviat les coses 

Tot era normal en casa, estàvem sopant a la cuina, parlant sobre el dia que havíem tingut, el meu fill, la meua dona i jo. La relació que jo tenia amb el meu fill, f, era molt bona, compartíem moltíssimes coses junts, menys el no menjar carn ja que el meu fill s’havia fet vegà. A mi em pareix molt bé que respecte als animals i jo també respecte la seua decisió. 

 Un dia vaig anar a comprar uns croissants per a desdejunar i tots vam disfrutar de lo bones que estaven, fins que el meu fill se’n va donar compte ,de que els croissants porten llard. Es clar que el llard està fet amb animals aleshores ell s’enfada amb mi. 

De sobte al dia següent arriba a casa vestit tot de blanc, amb el pel rapat, jo eixa moda no podia entendre-la ja que a mi m’agrada anar tot de negre, així que vaig fer com si res passara. Però em vaig donar compte de que des de que el meu fill va tastar aquells croissants, tot estava canviant.  

Un dia el meu fill arriba a casa sense sabates, i fent un vot de silenci, la meua dona sabia que el meu fill no portava sabates però no va dir res ,a mes lo del vot de silenci li pareix normal, ella feia com si res passara, com si tot el que estava fent el nostre fill fora lògic. Cada vegada tot a ma casa estava tens ,abans el fill i jo parlaven de coses ,ara per el seu silenci a casa no es parlava de res. Jo ja no sabia que fer.  

La meua dona em va dir que l’altre dia per la nit va vore a f, cremar uns llibres al jardí. Jo li vaig dir que ell podia fer el que volguera, eren el seus llibres. Sí, no era capaç d’entendre el que estava fent ,però era la seua decisió. F, cada vegada es convertia en altra persona, no coneixia al meu fill i quan menys m’ho esperava se’n va anar de casa.  

 Julia Moreno Gascón 

1r de batxillerat

UN INFERN  

  

10 DE NOVEMBRE. No sé com continue en aquest infern encara. No trobe la forma d’eixir i em fa por dir que em vull anar. Tots estan cosint-se els ulls i els llavis, és una bogeria. Vaig acceptar tallar-me el pèl, vestir-me de blanc, anar descalça i en silenci però això ja si que no. Vaig entrar com a romanents només perquè estava enamorada d’f i com que sempre passava de mi se´m va ocórrer ficar-me a la secta que ell estava, per a així cridar la seua atenció. Malgrat això, ell només tenia ulls per a M. Jo volia que ell es fixara en mi i no en la resta, però ja estava arribant el suposat fi del món aleshores ja no tenia cap cosa que fer, llevat de salvar-me. Quan estaven tots acabant de cosir-se, vaig aprofitar per eixir de la casa d’f, però l´única que em podia veure seria M així que li vaig clavar una agulla a la mà i vaig eixir corrent d’aquell infern. Finalment vaig cridar a la policia, amb el desig de que detingueren a M com a possible autora de la secta i així f i jo estar junts.  

 Judith Granero 
1r de batxillerat

Els Romanets 

Després d’uns anys sense respostes de cap dels  fills. 

La mare de M troba el dietari de la seua filla, abans d’obrir-lo, parla amb les demés pares per a reunir-se a casa dels pares de F dient que té alguna cosa que podria ajudar per a trobar els fills, els demés pares excepte la mare de F diuen el mateix (que tenen una cosa molt important que ensenyar). Agafa el dietari ràpidament i se’n va a casa dels pares de F. Quan estan tots, ensenya el dietari de la seua filla i la resta de pares trauen també el dietari dels seus fills. La mare de M llig el final on diu: 

17de Novembre, està tot preparat per la fugida, ja tinc a tots sota mi,  quan estiguen tots indefensos els mataré dient que el suprem m’ha ordenat això. M’aniré a altra ciutat per a començar una vida nova i fer el mateix amb altres per a que la meua mare se n’adone de com de dolenta ha sigut amb mi. 

 Marta Edo Maeso 

Col·legi Puresa de Maria-Cid  

20 de maig  

Fa ja diversos dies que no sé molt de F, que no sabem molt de F. 

L'altre matí , la policia va vindre al col•legi a fer preguntes als alumnes i als amics propers a F. 

Després de lo succeït, la seua mare va decidir que F necessitava ajuda i pel que he escoltat, lo ha mandat a sessions diàries amb el psicòleg. Quan va passat tot, jo ja no sabia que fer. F havia portat tot a uns extrems molt perillosos.  

Quan ens van interrogar a tots els amics propers, començarem a adonar-nos de que el nostre "club" no era un grup normal de amics, sinó una espècie de secta. 

La policia va dir que era lògic que ara ens sentírem perduts, perquè quan estàs en una secta, o en un culte, et comencen a bombardejar amb informació i comencen a manipular-te fins que creus que el que estàs fent és normal. 

Jo vull molt a F i crec que per això volia estar en el grup, al cap i a la fi portem sent amics des de fa molt de temps i jo estava enamorada d'ell i volia agradar-li. 

  

 Marta González  

1r de batxillerat

      EL NO-IMPUR 

18 DE NOVEMBRE 

Ja fan 3 dies des que vaig deixar la meua casa per anar a la caverna del no-veure, f  va acollir-me amb alegria, malgrat la meua negació a no sacrificar res. Som 10 romanents i la mare d’f  es fa càrrec de nosaltres. Sé que la meua mare adonant-se de la meua absència va preguntar a la mare d’f preocupada, no m’importa, ella pertany a un món diferent al meu. I quan aquest món efímer s’acabe a soles perdurarem nosaltres, el romanents. 

Ara molts policies estan rodejant la casa, volen apartar-nos del nostre aïllament. Tractem de buscar qualsevol lloc per escapar però no trobem cap. Ja han entrat a la caverna del no-veure, han encès el llum i ens han vist. Els seus ulls impurs ens observen amb repugnància. Van a tancar-nos, ho sabem, malgrat que això no impedirà que siguem els elegits per a la salvació. I quan arribe el judici final nosaltres, els romanents serem els únics que continuarem en un món nou, lliure de totes les impureses.

   

Almudena Villora Martínez 

2n de batxillerat

 4 DE MAIG  

ALLIBERAMENT I POR 

Hui, al arribar a classe de química, m´he topat amb “F”, i volia saber si seria capaç de trobar la novetat que havia en mi. Després d’estar observant-me durant uns minuts i no dir-me res, vaig decidir donar un pas enrere a vore si així, aconseguia endevinar-lo. Al fer-ho, és quan vaig ser conscient de que havia vist que anava descalça, i se li il·luminà la cara. Estava orgullosa de mi mateixa, ja que havia alliberat altra part de mi, i havia creat una possible novetat per al nostre grup. El més sorprenent, va ser quan a l’hora següent he vist a “F” descalç, encara que estava orgullosa d’ell, no he pogut soportar-ho i m’he començat a riure, degut a les cares que posava de patiment. 

Ens hem assegut sota una de les moreres de l’aparcament i hem estar parlant. He sentit una cosa molt estranya amb ell que mai m’havia passat, i no sabia perquè, i açò me donava una mica de por. Al alçar-nos encara que es suposava que haurien de fer-me mal els peus, no ha sigut dolorós, ja siga per la llibertat d’anar descalça o per estar amb ell. 

Míriam 

Carolina Alonso Salas

1r de batxillerat

CÀRREC DE PORTAVEU. 

15 DE JUNY. Sóc la Míriam, vull agrair al meu amic i company f que em permeta entrar en la seva intimitat, plasmant en el seu diari els motius pels quals no he secundat la seva proposta de vot de silenci, perquè no ho oblide mai, a pesar que ell em va donar suport quan vaig prendre la decisió d'alliberar els meus peus i caminar descalça per la vida, f sap que respecte i admiro les seves decisions, com ser vegà o vestir de blanc, per a aconseguir la purificació total i la nostra salvació, però en aquesta ocasió he decidit ocupar el càrrec de portaveu d'aquesta actitud, ja que penso que aquesta postura és més arriscada que les anteriors i necessita ser explicada als altres, perquè no consideren aquesta actitud com una simple rebel·lia, vull explicar al món la nostra postura contra l'ordre social establert,  i donar a conèixer a través de totes les xarxes socials, tots els mitjans de comunicació i al nostre entorn més pròxim, la nostra manera de pensar i el nostre sacrifici per a poder concentrar-nos millor i intentar aconseguir la salvació. 

Carmen Bello Navarro

2n de batxillerat

VULL EIXIR  

Quina desil·lusió! Quan Z i f em parlaren de la secta dels romanents, com anava jo a pensar que la finalitat era purificar l’ànima autolesionant-se? Jo pensava que això era com qualsevol joc d’adolescents: senzill, ràpid i divertit, però, res a vore! Si et dic la veritat jo vaig començar a interessar-me pels romanents perquè estic enamorada d’f i vaig vore en els romanents una manera ràpida de connectar amb ell. Però ara, estic profundament penedida. Estic amagada amb tota la secta al soterrani de la casa d’f i la seua mare ens encobreix, però tinc molt de por, perquè encara que mostre que sóc molt valenta, és a soles una aparença. De segur que els meus pares m’estan buscant i han denunciat a la policia i això és el que pitjor porte: per res del món els vull fer mal. Crec que en dos dies em manifestaré i deixaré els romanents a banda, encara que estiga molt enamorada d’f això no és motiu per a estar patint d’aquesta manera. Segur que al món hi ha gent més interessant que no veu l’autolesió com una mena de diversió. 

 Candela López Ballesteros 

1r de batxillerat

3 DE MARÇ. 

Han passat cinc anys des de les meues últimes línies en aquest dietari, i cada vegada estic més segur d’una cosa: El judici final és més lluny del que tots pensàvem. En compte de purificar-se, el món sembla necessitar més ajuda i més romanents que mai, per tal de suavitzar el seu inevitable final. 

No va passar molt de temps fins que la policia ens va descobrir a la caverna del no-veure, lloc de protecció davant la depriment realitat del món de dalt. Seguidament, la mare va ser tancada a la presó. Temps després, vaig ser conscient que no feia falta una closca (la caverna) per a mantindre’ns aïllats d’aquest món egoista i avariciós. Per tant, els meus germans i jo, vàrem decidir anar-se’n d’aquella urbanització, d’aquella ciutat que ens havia vist créixer, i començar una nova vida buscant nous romanents, a qui mostrar el camí cap a la purificació. Aquells amb la ment i vista preparades  podran arribar a l’Altre Món, on allò material no compta. Un lloc on hi és una jerarquia basada en la puresa i en l’evolució mental de l’ésser humà. Aquests seran els únics que podran sobreviure a la consumació de la història i a un judici final que, més prompte o més tard, arribarà. 

Anna Rodrigo Luján 

2n de batxillerat

SEGUIR ESCRIVINT 

El 7 de novembre vaig escriure al meu dietari "deixo d'escriure", quan vaig començar a fer servir el dietari per escriure cada dia els meus pensaments i tot el que em passava, no vaig pensar en les conseqüències de deixar pràcticament tota la meua vida escrita en un llibre a mà de qualsevol. 

Tot el que succeïa amb els romanents el plasmava aquí; quan Miriam va saber que tenia un dietari on escrivia absolutament tot, em va dir que deixés immediatament d'escriure i que eliminés qualsevol rastre d'això (ella era com la líder dels romanents), al que jo no vaig fer cas i vaig continuar escrivint. El dia que tots van vindre a casa a fer la foguera, Miriam em va dir que si no hi havia eliminat el dietari que ho cremés en aquell moment, jo vaig decidir agafar un llibre qualsevol i cremar-ho perquè no sospités de mi. 

Uns dies després de la foguera, vaig descobrir que la meua mare estava llegint el meu dietari, la vaig veure per la finestra de la meua habitació, guardant-lo sota el coixí, per tant vaig decidir deixar d'escriure en aquest dietari; he seguit escrivint, però aquest cop ningú el trobarà. 

África González Martínez 

Col·legi Puresa de Maria-Cid 

LA SOLUCIÓ FINAL

16 DE MAIG. Després de dies caminant amb els peus plens de sang i ampolles ha arribat el dia. El dia en el que m'estic plantejant seriosament si tot aquest sofriment val la pena  patiment servirà per a alguna cosa, si algun dia arribarà la purificació total (Fins i tot m'he arribat a plantejar si era l'elegit per a la salvació). Després d'una llarga xarrada amb els germans hem arribat a una conclusió, la decisió es que ja és hora de deixar de patir físicament per aquesta raó hem decidit vendarnos els ulls durant un cert temps per així millorar el sentit de l'oïda, per escoltar millor la cridà de la salvació, ha sigut una conclusió molt discutida perquè hi ha hagut un grup reduït de persones liderat per Miriam, que no estaven d'acord ja que deien que l'únic camí per arribar a la salvació era mitjançant el dolor físic. Aquest van abandonar-nos (als romanents). Al començament tenia por de la oscuridad foscor però després d'unes hores, vaig començar a observar veure dins de mi com s'acostava més la salvació. Fins que vaig caure en un profund tragol somni.

  

Alejandro Manzano Lluch

2n de batxillerat