IES SALVADOR GADEA, ALDAIA

Víctor Garcia Tur, Els romanents

MICRORELATS


Un dia de bogeria

De sobte, em vaig despertar. Suant, nerviós, amb falta d’aire per respirar. I és que, havia tingut un malson. Vaig baixar al pis de baix i vaig veure aigua. Mentre bevia mirava per la finestra. I és quan em vaig adonar que el que estava somiant s’havia fet realitat. La maldat de l’ésser humà havia aconseguit acabat amb tota espècie viva. Els arbres cremaven, els contenidors tirats enmig del carrer, i no veia una sola persona. Em vaig pensar que estava boig. Vaig tornar al llit. Mentre mirava el sostre, vaig pensar que tot allò no podia estar passant. Em vaig aconseguir dormir. Al matí, quan va sonar el despertador vaig alçar-me com si res no hagués passat. Vaig rentar-me la cara i les dents. Em vaig vestir i vaig baixar al carrer. En eixir, vaig recordar tot el que havia passat la nit anterior. No em podia creure tot allò. Els meus deliris sobre la maldat de l’ésser humà s’havien fet realitat. Vaig entrar en un estat de bogeria. L'ansietat em recorria tot el cos. Cada vegada tenia la vista més ennuvolada i vaig començar a córrer. En arribar a l'institut vaig veure que no hi havia ningú. Vaig tornar de pressa a casa. Allí em vaig tancar al bany i van passar les hores fins que es va fer de nit. Des d’aquell dia espere la resposta.

Josep Gómez Pascual
IES Salvador Gadea 2BAH2


SENSE TÍTOL 1

2 DE MAIG
Son les deu i mitja de la nit, em trobe cansat i amb gens de ganes d’escriure, però hui el meu dietari cobrarà protagonisme per una escena que m’ha ocorregut. Una escena sorprenent. Eren les huit menys quart, a punt de sonar el timbre tan monòton de tots els matins, i ha aparegut Míriam, que anava sense l’Aaron i sense el Zacaries. Seguidament m’ha saludat, típic de tots els dies, a més m’ha dit que em fixara molt bé en la seua vestimenta. Jo l’he mirada de cap a peus, però no he aconseguit trobar res fora del comú en ella. Portava roba bastant cridanera, per la qual cosa cridava bastant l'atenció, el seu cabell recollit i ella tan pintada com sempre. Li he dit que no veia gens estrany, que què era?, i ella em m’ha dit que no era res, simplement perquè em fixara bé perquè després pot ser sí que hi hauria un canvi. Han començat a passar les hores del dia i jo intrigat sobre a què es devia referir Míriam quan m’ha parlat al matí. Per fi l’he vista i no m'ho podia creure, no portava les sabatilles posades, Míriam havia alliberat els seus peus.

Raquel Lerma
IES Salvador Gadea 2BAH2


SENSE TÍTOL 2

Un dilluns m’alce, sent que no sóc jo mateixa, sent com que m’he despertat en un món paral·lel però de sobte m'espavile i dic cap a mi, no, això és la realitat, una realitat a la qual m’he d’enfrontar tots els dies. Cada dia és la mateixa rutina... ja n’estic farta, la meua vida necessita canvis.

M’alce cada matí desmotivada, me’n vaig a l’institut on passe la major part del dia, concretament huit hores, veient sempre la mateixa gent, els mateixos professors i companys... Sent que m’aclapare, que no avance, les meues qualificacions no són molt bones ni les que jo vull, però, com vaig a millorar-les si ara no hi ha res que em motive?

Acabe la majoria dels dies a les dos, arribe a casa on sempre m’espera la soledat. En acabar de dinar m’assec a l’escriptori i em pose a estudiar o a fer apunts, però pense Carmen, de veritat estàs feta per a estudiar?

La meua rutina segueix, després d’estudiar em dutxe, sope i me’n vaig a dormir amb un mal de cap grandíssim ja que no pare de pensar cap a on va la meua vida. Només hi ha una cosa que em fa seguir, ma mare. Que encara que no siga la meua millor època, ella se senta orgullosa de mi és el que em fa feliç i el que fa que m’esforce cada vegada un poc més.


Carmen Martínez Chaparro
IES Salvador Gadea 2BAH2

SENSE TÍTOL 3

12 DE FEBRER. Hui fa huit mesos que vaig decidir canviar la meua vida completament i vaig començar a formar part dels romanents, fins ara tot anava bé. Al principi fer-me vegana no va ser un problema per a mi i el fet de rapar-me al zero tampoc, a pesar que els meus pares cada vegada s’enfadaven més amb mi. Fins i tot la meua mare em va obligar a anar al psicòleg, no vaig durar molt de temps ja que estava molt segura del que volia i segons ma mare estava gastant els diners de manera ximple, perquè no deixava que m’ajudaren, que m’ajudaren a què? No ho entenia. A poc a poc les pautes que s’havien de seguir per a convertir-se en un romanent s’estaven complicant i jo no sabia quant més podia suportar. Caminar sense sabates era una cosa que per a mi es feia molt dificil, però em vaig anar acostumant i al final no va ser tan complicat. Era molt conscient que en el grup hi ha ments molt radicals i que pensen d’una manera molt diferent a la meua, una de les raons per les quals em vaig plantejar continuar o no en les romanents. Vaig estar més d’un mes sense parlar i crec que va ser el que més em va costar, perquè jo parle molt i necessite comunicar-me amb la gent. Crec que hui serà el dia en què abandonaré aquest grup, perquè, encara que jo ja sabia el que suposava l’última pauta d’aquest recorregut, no em veig capaç de cosir-me ni la boca ni els ulls. Necessitava escriure els meus pensament i així me n’he adonat de la gravetat d’aquest acte. Sent una por increïble i no podré suportar-ho, així que no vaig a continuar amb aquest procés i després de tot, hui me’n vaig dels romanents per sempre.

Paola Pastor Aja . 2ⁿ Batxillerat C1. IES Salvador Gadea. Aldaia

SENSE TÍTOL 2

21 de juny

Coll tallat a aquells que segueixen la norma, coll tallat a tots els que es pensen que estan fent el correcte, cap cremat a aquell que necessiten una purificació per a sentir-se nets.

Hui he après aquesta lliçó, no s’han de seguir les normes, doncs no existeixen.

Tinc ulls a la cara però aquests m’enganyen. He de fer cas al que diuen els altres i sotmetre’m a l’operació, és l’últim pas que que em queda però no puc evitar tindre nervis i desconfiança, no sé si estem anant molt lluny.

Els altres romanents diuen que és increïble la forma que tenen ara de veure el món, ho veuen tot millor que abans, ara veuen la meitat de les maldats que hi ha en aquest món. M’ hauré de posar en mans d’f, diuen que fa meravelles i espere que siga veritat. Encara que ja ho he corroborat.

Espere Vull Estic decidida a fer-ho, sols necessite temps i estar en aquesta caverna allunyada de la resta del món em fa bé. Després de fer tots els sacrificis anteriors no crec que aquest siga molt diferent, tot el que fem és per a bé, a tots ens fa bé, a mi també ha de fer-me bé.

He de ficar-me al cap que som uns privilegiats, no tot el món té la capacitat de saber que tot és una mentida, no tot el món sap que ell mateix és un engany, no tot el món sap que la realitat no existeix, no tot el món sap que no som res; que tot el món som tots i que ningú és res.

Ho faré.

Paula Hoyo Pérez. 2ⁿ Batxillerat C1. IES Salvador Gadea. Aldaia

SENSE TÍTOL 3

2 de març

Hui és el meu aniversari, és a dir, un dia qualsevol sense cap significat afegit. Porte quatre dies sense menjar, demà acabaré el meu període de purificació mensual.

Quan la gent em veu pel carrer se'm queden mirant amb expressions de sorpresa i admiració. Alguns fins i tot per deixar-me caminar tranquil, es canvien de vorera. Mai vaig pensar quan vaig començar a caminar descalç que arribaria un dia com hui; ja no sent els peus. És una sensació meravellosa, notes com la teua ment es deixa de preocupar d'una part del teu cos permetent utilitzar més energia per a entendre la nostra existència. El meu objectiu a partir d'ara és aconseguir açò amb la resta del cos. Ja m'he llevat els punts de l'ull esquerre i com la ferida ha fet crosta ja no el puc obrir. Em reserve l'altre ull per a funcionar en el món fins que aconseguisca preparar-me per al moment d'abandonar-lo.

Estic intentant rebutjar l’amor i no donar importància a cap relació interpersonal en la meua vida però em costa no pensar en tot el que els meus pares han fet per mi. He fet front a aquest repte i he progressat: ahir vaig cremar el calaix de records i fotografies familiars i quan ma mare començà a plorar no em vaig immutar. L'emoció més complicada és la més innata del cos humà: el desig. Els romanents estem ideant un entrenament per a desfer-nos d'açò. La primera idea fou molt precipitada i el nou integrant la va provar sense una premeditació: per evitar el desig sexual, H es va tallar el membre. Ara està a l'hospital i no el van a deixar sortir en molt de temps. De totes formes, ja està expulsat dels romanents. Entre els integrants, cap solució als problemes pot ser fallida, per a açò fem sessions de meditació. Si alguna idea no prospera, vol dir que a aquell que la ha proposat no li funciona bé la lògica, te imperfeccions i és dèbil. Per tant no podrà entendre l'essència del nostre moviment.

Ara que ja soc major d'edat, ja no he de viure amb els meus pares. Estem formant una comuna entre els romanents per a traslladar-nos a qualsevol muntanya, lluny de la societat per a concentrar-nos millor. Marxaré sense acomiadar-me, deixaré totes les meues pertinences, tota la meua vida anterior. El motiu de la marxa és oblidar tot el que hem viscut per a centrar-nos en allò que hem de viure.

A partir d'ara no donaré més detalls. La nostra futura ubicació serà secreta. Ningú no ens podrà trobar i interrompre el nostre procés. Si tot ens funciona, mai ningú tornarà a sentir parlar de nosaltres. Ni nosaltres de ningú. Quantes ganes de deixar ja aquest món irracional que no ens comprén, un món ple de ximpleries que solament creu allò que veu.

Deixe d'escriure.

Brando Fraiz Freire. 2ⁿ Batxillerat C1. IES Salvador Gadea. Aldaia

SENSE TÍTOL 4

17 de juny.

Hui fa dos mesos des del moment que vaig decidir canviar la meua vida i vaig ingressar dins del “Romanents”. Ells van convèncer-me que aquest seria el millor estil de vida que podria tindre mai i ara m’adone que no ho era.

Si em poguera teletransportar al passat i dir-m’ho a mi mateixa, aquests dos mesos no hagueren sigut tant dolents.

Primerament em vaig fer vegana, i fins a maig no em vaig acostumar. Al principi trobava molt a faltar les llonganisses que em feia ma mare, però vaig aprendre a avançar sense menjar carn, autoconvencent-me que era el millor per a mi.

Al cap d’un mes, vaig considerar que era l’hora de donar el següent pas, rapar-me els cabells al zero. Com estimava tantíssim els meus cabells llargs foscos, em va costar molt. Primer em vaig tallar les puntes, al dia següent cinc centímetres més, fins que em vaig envalentonar i va ser al zero.

Ma mare pensava que estava boja i com les seues paraules no em servien per a canviar d’opinió, va decidir atacar-me amb el meu punt dèbil, la meua àvia.

Jo estime perdudament la meua àvia, i les seues paraules em van ajudar a obrir els ulls i a adonar-me que eixa no era la vida que jo volia viure. Que començava l’estiu i mereixia gaudir-lo, i així vaig fer.

Vaig sortir dels fonaments i pot ser, parlar en la meua àvia i eixir-me’n va ser la millor decisió. Estic completament agraïda a ma mare i a la meua àvia, per ajudar-me.

Lucía Rodríguez Herrero. 2ⁿ Batxillerat C1. IES Salvador Gadea. Aldaia

SENSE TÍTOL 5

26 DE FEBRER. Avui he decidit que deixaré de menjar carn. No puc entendre com he estat tota la vida mastegant cadàvers. No puc comprendre com els nostres pares, més bé, els nostres genitors, ens permeten dur a terme un acte tan atroç. El que si puc comprendre és que estiguen igual de manipulats que ho he estat jo des que vaig néixer. Ara que he obert els ulls no deixe de sorprendre’m per la quantitat de gent que viu sotmesa a la manipulació de les indústries càrniques. Passege pels carrers i veig la gent eixint d’aquelles tendes de cadàvers amb bosses plenes de cossos mutilats, plens de sang, amb el desig de cuinar-los i posar-se’ls a la boca. Quina barbaritat! Ja és hora que tothom òbriga els ulls i accepte que durant segles la raça humana ha estat equivocada, que són uns egoistes i interessats. Tanta gent omplint-se la boca amb paraules sobre el respecte i l’amor, la compassió, però quan arriba el moment de posar remei, de deixar de costat allò que els agrada per un bé major, no són capaços, perquè l’egoisme i l’avarícia els inunda, convertint-los en assassins i carronyaires.

Natalia Tendero 2ⁿ Batxillerat H1. IES Salvador Gadea. Aldaia

SENSE TÍTOL 6

25 d’abril de 2019

Ma mare no ho ha acceptat, però a mi m’ha fet el mateix. S’ha tirat una bona estona parlant-me: que si és antiestètic que una dona porte el cap sense cabells, que si he pensat en com em pot mirar la gent, la reacció de les meues amigues… Estupideses, com tot el que diu la gent. La societat s’ha tornat un ésser inert, un ésser mort, que ja no pensa, sense cap intel·ligència. Però jo no soc així, ho sé. No pense participar d’aquesta versió moderna de nihilisme a la qual la humanitat pareix destinada. Jo soc forta, molt forta. Ho he demostrat. Ningú em pot recriminar res. I no tan sols soc forta, sinó pura. Perquè, a què aspirem els humans si no és a la puresa? La carn em feia impura, bruta, i la vaig fer fora de la meua vida, perquè sóc una dona forta. Els cabells llargs no eren més que un símbol de la meua feblesa, de les meues pors a l’hora de ser qui soc. Tallar-los no ha sigut sinó un acte de valor i amor cap a mí mateixa, de ruptura amb allò que sempre ens han dit que havíem de fer, un pas més en el meu camí cap a la puresa absoluta i el destí universal al qual estem destinats a obeir. Ho entenc. Entenc que la gent no hi estiga d’acord. Ells no estan preparats per fer-ho. Però jo sí, i ara tan sols espere el següent pas. El meu camí ara és més clar que mai.

David Adrià Ibor. 2n Batxillerat C1. IES Salvador Gadea Aldaia.

SENSE TÍTOL 7

6 DE FEBRER

Hui, alçar-me del llit he anat corrent al bany i en plantar-me davant el mirall he comprovat que la mida de les ulleres. Ja no hi era el mateix disseny especial que tenía quan menjava carn. Ara sí, la gent es començaría a adonar del camí que he volgut emprendre. Pense que rapar-se el cap va ser bona idea, Míriam m´observa d´una manera diferente. Però el més importan tés que després de llargues de perfeccionament de la técnica de meditació he arribat a aconseguir l´extasi. És un procés llarg, l´altre dia, a la habiació assegut amb la porta tancada i en silenci vaig posar la ment en blanc. Vaig començar a no sentir els peus i a notar com una sensació d´elevació com si estiguera flotant pels núvols. De sobte vaig escoltar una música que sortía del moviment dels planetes, va ser una sensación indescriptible, com si el meu cor es parara i començara a plorar d´emoció. Els meus germans també han arribat a aquest moment i parle per tots en dir que l´última etapa será la semana que ve. Ja estem preparats.

Lucas Manjavacas Gil . 2Batx. C1. IES Salvador Gadea. Aldaia

#IESGadea #IESSalvadorGadea

#Elsromanents

#Dialeg20