Col·legi La Puríssima. Torrent (2023)- El país de l'altra riba.

 Homòfoba

"Una persona homòfoba en realitat és homosexual, solament té por d'admetre-ho." Esa frase l'escoltada moltes vegades en la meua vida i sempre que l'escoltava, posava els ulls en blanc i deia: "Com es nota que eres un ingenu, una persona que és homòfoba rebutja als homosexuals, com va ser homosexuals ells mateixos." Encara recorde una de les contestacions de tantes que vaig escoltar en la meua vida: "Ja ho veuràs, segur t'enamoraràs d'una dona." Ho va dir amb una sonrisita burlesca i amb això vaig estallar: "Això no passrà mai, t'ho asegure jo! Ja ho veuràs!" Ara, cada vegada que recorde eixe moment, m'arrenpentix d'haver dit això.

La dona que mai oblidaré i sempre estarà al meu cor, la vaig conéixer a la Facultad de Medicina a l'Universitat de València, i al principi digam que la nostra relació era complicada, jo em vaig enamorar a primera vista i ella em va odiar des del primer moment. "Michelle, vols anar a…" " Adela, deixa'm en pau! Què no et vull ni veure! Molt menys parlar amb tu!" No vaig poder acabar la pregunta quan va cridar això, després, se'n va anar tan ràpid com si fóra una plaga de rates. Clar que no em vol veure, jo era neta d’un nazi que va estar a l’exèrcit, a més de que la meua família era homòfoba; i ella, neta d’una família jueva, així mateix, la majoria de la seua família era homosexual…

Un, dos, tres… Ja no sé quantes vegades he intentat parlar amb ella aquesta setmana, tal vegada sis o set, encara que això no és el que més em preocupa ara…La meua família s’ha enterat, no sé com, ni quan, però s’han enterat, ells ja no volen saber res de mi. “En la meua casa no vull una persona homosexual, no sé com pots viure tan tranquil! Et’s un error de la família! Si ho sapiguera, t’hauria matat sent nounada!” Què puc fer ara? Per què em fan això? Per què poden ser tan cruels? Per què la vida és aixina amb mi? Vaig agafar la maleta que van tirar amb mi i m’aní d’allí, caminava sense rumb per la ciutat amb el cap en blanc fins que la vaig veure, al mig del carrer, i a uns metres de distància, un camió sense control… Boom! El meu cos va reaccionar abans de que poguera pensar en res i la vaig veure, al costat meu, cridant el meu nom. “Qué bé que estigues bé…” Eixes van ser les meues últimes paraules.

Xumiao Cheng

1939

 

Barcelona 1939. Després de la postguerra era molt difícil trobar treball, Paco ho havia intentat tot i en el periòdic va veure el que podia ser la solució: s'oferia treball a Alemanya amb bons salaris. Paco no ho va dubtar ni un moment, va arribar a casa ple d'alegria i li ho va dir a la seua dona. Al cap d'un mes ja estava a Alemanya treballant amb altres companys. No sabien el que el destí els tenia reservat en breu.

Paco era una persona justa i honrada, i defensava sempre els interessos dels més febles, així com de les condicions laborals que havien pactat. Prompte va arribar a ser el líder d'un sindicat i el capitost dels treballadors, per la qual cosa va tindre diversos problemes i va arribar a ser empresonat.

En aqueix moment esclata la segona guerra mundial i Paco és tractat com un delinqüent més i enviat a un camp de concentració nazi. El trajecte amb tren va durar 3 dies i les condicions dins del vagó eren inhumanes. Per fi van poder eixir del tren, però només per a entrar en les cel·les del camp on va passar dos llargs anys veient com diàriament desapareixien misteriosament molts rostres del seu voltant, però afortunadament ell seguia amb vida per la seua resistència física i aptitud per al treball. Un dia van eixir al camp per a talar uns arbres en un bosc pròxim, estant vigilats per quatre nazis armats. Per fi podia veure l'exterior i respirar aire pur més enllà del reixat i en un moment donat podria haver colpejat a un dels seus guardes i haver-li robat la pistola però no es va atrevir.

L'experiència anterior li va animar a planejar la seua fugida juntament amb altres dos companys de cel·la i en la pròxima eixida intentarien assaltar als guardes i escapar. Tres setmanes després van tornar a eixir a l'exterior però aquesta vegada amb tan sols dues guardes. Aqueixa era l'oportunitat. A un senyal de Paco els seus dos companys i l'es van abalançar contra els dos guardes podent reduir a un i emmordassar-ho, mentre que el segon es va regirar i van haver de matar-lo amb un ganivet que portava. En aqueix moment ningú els vigilava, eren lliures. Van tractar d'allunyar-se caminant tot el que van poder perquè tard o d'hora donarien la veu d'alarma en el camp.

Els tres companys van viatjar de nit i van dormir de dia per a creuar a peu tota Europa des d'Alemanya fins a la frontera de França amb Espanya. Dos mesos després des de la seua fugida, van aconseguir tornar al seu país i ser per fi lliures. 

Óscar Miñarro Romero

EN BUSCA DEL CANVI

Era en la capital de Síria, Damasc, on una famía composta pel matrimoni d’ Abdel i Sarah i les seues filles Amira i Anbar començaven a plantejar-se l’opció de fugir.

Ells sempre havien estat molt arrelats a la seua terra i mai sel’s havia passat pel cap anarse’n i abandonar la seua vida.

En canvi, ara tot era molt diferent, i la situació del país havia empijorat com ningú s’esperava, això ja no era vida. Les xiquetes no gaudien de la seua infantesa, i Abdel i Sarah lluitaven per poder eixir endavant. Tots dos intentaven aïllar-les d’aquella situació i més o menys funcionava, fins que un dia Amira i Anbar quasi van ser raptades quan tornaven de l’escola, la qual prompte desapareixeria, allò els va trastocar molt i varen entendre que si es quedaven mai lograrien ser feliços i que les seues filles creixeren en un ambient de llibertat i tranquil.litat.

Després de quasi dos setmanes, un 26 d’abril, decidiren emprendre un viatge que els canviaria la vida. Ara, es dirigien cap a un poble de la costa valenciana, Calpe, on tenien uns cosins que vivien allà des de feia un temps, estos sempre els deien lo bé que vivien, així que pensaren que seria una bona opció.

S’esperaven que fora un viatge llarg i dur, però sabien que era lo millor i que mereixeria la pena. Els quatre junts van recòrrer països durant mesos, enfrontant-se a situacions prou dures i èpoques de molta misèria, però el seu esperit lluitador continuava amb ells. 

Ja per fi, un 16 de Setembre arribaren a Calpe, mai havien sentit algo igual, estaven enfront d’un meravellós poble, en el qual començarien la seua nova vida sense deixar enrere els seus arrels i amb l’esperança de que en algun moment la situació canviara i que Síria tornara a ser el país de sempre. Però ara els tocava reconstruir-se i estar els quatre units.

Leyre Olmos

La importància de les mirades

Manuel, un xiquet d'origen Sirià de aproximadament 10 anys, indefens, feble, quasi

no es podia mantenir dret i Sofia, la seua germana xicoteta i sobretot la seua

protegida es disposaven a fugir, a fugir d'una guerra que els havia llevat tot allò que

coneixien, els seus pares, oncles, cosins, amics, somriures, jocs,plors de riure... .

Per a ells una travessia d'allò més dura, per a uns altres una mica més del que

queixar-se durant el dia, però a ells els retrets no els importa, només volen escapar

per a no ser un més d'aqueixos noms de persones que han vist com la seua vida és

arrabassada per aquell conflicte bèl·lic que salen en els periòdics i dels quals es

parla molt poc, no volen ser un més d'aquells cossos als quals ploren amuntegats en

el sòl sense molt d'ordre. Volen ser molt més, volen viure, volen tindre un futur sense

preocupacions,poder créixer, poder menjar, poder eixir d'un lloc que els turmenta,

però només troben impediments en el camí, com per exemple bombes, persones

que els volen fer mal, que volen acabar amb el somni que als seus caps s'aquesta

gestant.

Per fi ho aconsegueixen, aconsegueixen arribar a un món on no hi ha homes morts,

cases destruïdes, dones violades, xiquets famolencs, camins polsosos. Terror.

Desert. Només hi havia un xicotet silenci i moltes, moltíssimes mirades de

superioritat, de perplexitat, de por i fins i tot de fàstic i aquells ulls amb els quals

miren a Manuel i Sofia són molt semblants als ulls amb els quals 50 persones estan

veient-los mentre mengen roses asseguts en una butaca de cinema.

Lucia Sebastián

UN AMOR IMPOSSIBLE

Cap a l'any 1929 a Alemanya una família cristiana va tindre un fill molt preciós anomenat Pere. Uns anys després va començar la Segona Guerra Mundial i el seu pare va haver d’anar a la guerra i ell es va quedar en s’ha mare i els seus dos germans. Es varen haver d’amagar en una casa de les afores i abandonar la seua casa, Pere va coincidir amb un xic de la seua edat Marc, que estava en la casa on es varen ocultar dels nazis, i passant el temps es van convertir en molt bons amics. Desde el principi Marc va sentir atracció pel seu nou amic Pere.

Amb el pas del temps van tindre més connexió i a Pere li van floreixer sentiments com els de Marc. Sempre estaven junts i no creien que el que sentien estava bé i oprimien els seus sentiments per por i vergonya.

A més, la família de Pere era cristiana i abans de la guerra l'havien emparellat amb la xiqueta de la veïna, pero a Pere mai li havia agradat eixa xiqueta, ni cap altra.

Marc pel contrari, no tenia pares, i es va amagar en aquella casa amb la seua germana major. 

Un dia Marc i Pere varen eixir per a intentar aconseguir algo de menjar, i van veure des de lluny com uns nazis s’aproximaven a eixa casa, a la casa on tots s’amagaven d’ells.

Seguidament Marc agafa a Pere de la mà i anaren correguent a la casa per a avisar a tots del que estava correguent.

Es varen amagar i començaren a rezar per la seua vida, Marc i Pere s’amagaren junts i acabaren parlant dels seus sentiments, els dos sentien el mateix, però no podrien estar mai junts.

Un moment després els nazis varen entrar a la casa i seguidament Pere va donar-li un bes a Marc, ell se sorprengué i es queda paralitzat, però varen continuar besant-se, fins que els nazis els encontraren i els fusilaren al igual que a tots els que estaven en la casa.

Nuria Ruíz

LA PÈRDUA DE L’AVI DE CARLA

Carla està passant per un moment molt complicat, el seu avi està molt malalt. Quan ella era xicoteta els seus pares sempre estaven treballant i ella es passava el dia amb ell, per a ella el seu avi l’ha criada des de ben menuda.

Ara mateix està tota la família a l’hospital perquè els han dit els metges que no aguantarà molt, ja que ell pateix càncer de pulmó i no poden operar-lo perquè és una operació molt complicada per a la seua edat.

Carla està molt preocupada per ell, ja que no s’imagina una vida sense ell, no pot deixar de plorar, quan arriba una infermera i li diu que pot entrar a l’habitació a despedir-se d’ell. Ella entra i es troba amb el seu avi mig adormit s’apropa i comença a parlar-li, li diu el molt que l’estima i li dona les gràcies per tot el que ha fet per ella. I per últim li dona l'abraçada més gran del món. Ell la mira amb els ulls humits i amb els que li diu quan l’estima. Per desgràcia aquest va ser el seu últim moment junts, ja que el seu avi falta en aquest just moment, ella està trencada, tota la família per a ser certs. Passen els dies i es despedeixen d’ell com es mereix, ja que havia sigut una de les persones més meravelloses per a tots els que el coneixien.

Ha passat ja un mes des d’aquell dia, però Carla no s’atreveix a continuar sense el seu avi li fa molta falta, els pares li diuen que és normal que es prenga el temps que necessita, encara que ha d'anar poquet a poquet fent vida normal. A ella l'únic que li reconforta és pensar en tots els moments que ha viscut amb ell i amb el moment de despedida, ja que va tindre la sort de poder despedir-se d’ell, i que ell se'n vaja sabent tot el que ha sigut per a ella i per a la seua família.

A Carla aquesta experiència amarga que ha viscut li ha servit per a entendre que cal disfrutar tots els dies amb tots els que t’estimen perquè mai saps quant de temps vas a viure o van a viure els del teu voltant.

Elena Cano