CONCURS DE MICRORELATS 2023. IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

 

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

DIÀLEG 2023

MICRORELATS EL PAÍS DE L’ALTRA RIBA

 

 LA TANCA DE MELILLA

Aisha Achaari era una adolescent de 17 anys que vivia a Darfur, una de les regions del Sudan occidental. Acompanyada de la seua família, vivia feliç i sense inquietuds, fins que el 23 de febrer del 2003 la felicitat es va transformar en aversió i els conflictes a Darfur van començar, coincidint amb la Segona Guerra Civil Sudanesa, que va aguditzar encara més les tensions interètniques entre la població africana i la d’origen àrab, que disputaven pels escassos recursos. Aisha, sotmesa a amenaces i robatoris, per ser de rostre negre, no va tindre més remei que anar-se’n del seu país, deixant tot el que tenia arrere, relegant el seu benestar. La seua família havia venut totes les relíquies familiars per a pagar-li un viatge de més de 2.000 quilòmetres cap a la tanca de Melilla. Si aconseguia saltar-la, com si fora un tipus de premi, se li donaria l’oportunitat de refugiar-se a Espanya. Desolada, abraçà els seus pares el més fort que va poder, l’autobús l’esperava als afores. Va agafar la motxilla, que només contenia unes poques provisions de menjar i aigua i, acomiadant-se dels seus pares amb carícies, va marxar. El dia se li va fer tediós, a través de la finestra va poder contemplar les baralles i els camps arrasats, no podia evitar plorar consumida per l’angoixa que li causava estar lluny dels seus éssers estimats, més encara amb tot el que estava passant. Encara no havia arribat i ja esperava el seu dolç retrobament.

CLAUDIA RENTERO DELCAMP – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 BONA VIDA

Sis hores dins d’un camió de verdures junt a cinc desconeguts, Driss, un jove de 17 anys va deixar la seua família i amistats per una vida millor.

Ja a Espanya, l’adolescent, va anar en taxi a Almeria a vore a un contacte que li van recomanar. Aquest li donà sostre a canvi de treball dur, dia i nit. Poc de temps després va mudar-se a Múrcia, on va reballar en l’agricultura, igual que a Saragossa i França. Va recórrer amb 17 anys quasi tot Espanya, però a València li van facilitar un contracte treballant en l’obra.

Driss tornà al Marroc a vore a la seua família i a casar-se amb la dona que més estimava després de 4 anys allunyat del seu cercle social. Amb moltes ganes, Driss volia ensenyar a la seua filla recent nascuda i a la seua dona, la bellesa de València. Tres anys després em van tindre a mi.

Actualment, el meu pare té 49 anys i encara no es rendeix, continua donant la seua vida per nosaltres i estic orgullosa per contar la seua història. Perquè ell em va ensenyar que amb esforç i moral podré aconseguir els meus somnis, però rendir-se mai és l’opció.

HALA LEBZOQ TALHA – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 TOT AMB 16 ANYS

Hi havia una vegada un xiquet de 19 anys en un poble del Marroc que la seua família tenien problemes econòmics i sabien que si no immigraven no anaven a poder fer res i s’anaven a morir de fam. El xiquet, anomenat Mohammed, en veure la situació, sense avisar als seus pares ni a ningú se’n va anar a Ceuta i es va posar davall d’un camió, però el van pillar. Ara bé, ell no es va rendir i ho va intentar més de sis vegades. A la setena va tindre sort, va poder passar la frontera i, en el primer descans que va fer el camió, va arribar a Algemesí. Així que Mohamed baixà de sota i se’n va anar corrents. No sabia el que estava passant, només volia buscar algun àrab per a poder cridar als seus pares i avisar-los que havia arribat i que estava bé. Allí va preguntar per la mesquita i la va trobar. Quan hi va entrar va contar a una persona tot el que li estava passant i aqueixa persona no dubtà a ajudar-lo.

El xiquet va buscar un treball i va començar a guanyar diners, ja podia llogar una casa i podia menjar, ja no havia de dormir en la mesquita ni demanar menjar. Quan van passar cinc anys va poder aconseguir els papers i no va dubtar ni un segon a tornar al Marroc a veure als seus pares i ja tenia cotxe, casa i diners.

NAJEM MESBAHI CHAHLAL – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 IL·LUSIÓ I ESPERANÇA

El vent colpejava donant-nos la benvinguda a l’estació. Després de quasi un dia viatjant en tren, la por i la il·lusió continguda em provocaven un rebombori a la panxa. “I que hi faré jo ací?” Pensava, la meua feina fins al moment havia sigut servint, és per això que en aquesta aventura no hi era tota sola. Acompanyada del meu marit, vaig baixar del tren, carregant una xicoteta maleta plena de somnis, d’esperances: quasi l’única cosa que no em podia ser arrabassada.

Per entrar al país havíem de passar un control; estàvem totalment esgotats, tan sols pregava per acabar. Al control, et ratllaven amb un guix la maleta després d’haver-te-la embolicada tota en busca de riqueses com tabac, conyac, fins i tot menjar.

Una mescla de sentiments que em confonien cantaven victòria a dins de mi; gent amb les maletes obertes testimonis del robatori de les seues poques pertenences. “Que no veuen que tan sols som gent treballadora plens d’il·lusió?”

Ara fa un any d’aquest episodi i una altra vegada agafe el tren dels somnis i les il·lusions, per conéixer a la més gran d’aquesta aventura: el meu fill, estic embarassada.

LUCÍA LLÁCER CUADROS – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

LA CARTA DE L’EMIGRANT

Hola Clara.

Ja sé que estaràs preocupada per mi. Desconec quan et vas adonar que havia desaparegut, sent molt el dolor que t’haja pogut causar, però no podia arriscar-me que ho saberes, ni tu ni ningú. Saluda de la meua part la meua mare i les meues germanes. Des de l’abril, que em cridaren a files, hi ha un munt d’històries per contar. Al front de Madrid, vaig ser ferit, quan em vaig recuperar, un parell de companys i jo vam fugir cap a València, la capital. Allí, d’amagades viatjàrem en el primer vaixell que eixia d’Espanya. Ara, som a Itàlia, altres han decidit passar a França, però jo em quedaré. Ací hi ha feina, quan la guerra acabe, tindré estalvis i et podré comprar un bitllet de tren ací, a Milà. Fins aleshores, mantindrem el contacte per carta, no signaré amb el meu nom, encara que saps ben bé qui soc, per la meua seguretat i la teua no l’esmentaré. A les meues cartes signaré amb el nom de l’Emigrant. T’estima: L’Emigrant

Espere veure’t al més aviat possible.

Postdata: Envia les teues cartes a la direcció d’un bar a Milà, que trobaràs en una postal que signa el meu amic Robert, al primer calaix de l’escriptori de la meua habitació. 

19 de maig de 1937.

JOSEP ENRIQUE LLOPIS – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

EL MEU PARE

En un camió es trobava l’home que 9 anys després, es convertiria en el meu pare. Va passar per Algèria i per Tunísia fins a arribar a Itàlia. Fins que el seu germà el portà a Espanya per a poder establir-se ací, i ací va estar 5 anys, fins que un dia fou avisat per la policia de tornar al Marroc per fer-se els papers i el visat i així poder quedar-se a Espanya. I així va ser, però en tornar-hi, li ho denegaren tot.

En aqueixos 5 anys a Espanya va conéixer Pep, un home que volia ajudar el meu pare a tornar a Espanya. Pep va parlar amb un camioner, perquè poguera retornar el meu pare. Es trobaren a Ceuta i pujaren en un vaixell que anava cap a Espanya. El meu pare va romandre en la part posterior del camió fins arribar a Benifaió, que és on estigué aqueixos 5 anys ajudant a Pep en un bar a canvi de menjar. Quan el meu pare arribà a Benifaió, Pep li aconseguí casa i treball.

Pep sentia el dolor del meu pare com si fos el seu, passava dies plorant pensant en la situació del meu pare, fins que aconseguí fer-li els papers per romandre a Espanya.

Tot immigrant en arribar a un país nou mereix tindre un Pep a la seua vida. Lamentablement, no tothom té aqueixa sort.

MOHAMED EL ADEL BAKKOUCHE – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 

EL SACRIFICI DE LA MEUA MARE

 

Jo soc Amira, i vull contar-vos la meua història.

Quan tenia quinze anys, vivia al meu país natal, el Marroc, amb la meua mare Dalila i el meu germà Mohamed. Vivíem en una aura de tristesa persistent després de la mort del meu pare. Recorde la dolorosa notícia, va morir quan van assaltar la joieria local on treballava. Mai vam ser rics, però a partir de la seua mort vivíem en la misèria absoluta fins el 1980, quan la meua mare va conéixer un home espanyol que estava de viatge pel país. Ell era una persona repugnant i envanida, però venia d’una família adinerada i tenia estudis. La meua mare, per aquests motius i per l’interés que ell va mostrar en conéixer-la, va decidir persuadir-lo i seduir-lo.

En poc de temps ens mudàrem a una Espanya que estava donant els seus primers fruits de democràcia després de la dictadura. La meua mare no va durar molt de temps amb aquest home, però sí prou perquè poguérem tindre estudis i un futur.

Estic agraïda amb la meua mare per brindar-nos una oportunitat que ella no va tindre, però d’altra banda, estic decebuda amb ella per haver hagut de lluitar amb aquella persona repulsiva i casar-se per interés i no per amor.

XAVIER CASTELLANOS ADAM – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 PREU A PAGAR

I em vaig trobar allí, asseguda en aquell vaixell negre, sumida en un mar de dubtes, sense entendre res del que passava, tenia molta fam, em cremava la gola i el sol havia començat a ferir.

El meu nom és Reda, una xiqueta refugiada a Itàlia, i el que us acabe de contar forma part del meu record en aquell infern. Som una família humil provinent de Líbia. El nostre país ha estat en guerra durant molts anys i un dia vam haver d’escapar, deixar-ho tot enrere, abandonar la resta de la família, els amics, la tradició i la llar, l’únic que teníem.

Durant la nit freda d’un 3 de febrer, la mare em va agafar als braços. Jo no sabia res del que passava i cada pas endavant sentia més por, una por capaç d’eclipsar el fred i els records que deixàvem enrere. Hores després arribàrem a un port on uns homes d’aspecte mafiós ens feren entregar els estalvis d’una vida i ens portaren en vaixell durant tres dies fins a les costes italianes on hui dia refem la nostra vida, apartats de tot el que estimàvem.

Renunciar a tot, aquell va ser el preu a pagar per sobreviure.

ANDREU ADAM BENAVENT – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

  

FIL ROIG DEL DESTÍ

Paisatges durant hores, en contra del cor però per una necessitat. Preguntes que rondaven al meu cap, tornaria a veure la meua gent?

Començava aquesta aventura als huit anys en un cotxe amb els meus tres germans i la meua mare, el meu pare ens esperava allí.

Les setze hores fins a Suïssa foren infernals. Quan arribàrem a la fi de tardor tot era diferent de casa, la veritat que no em queixava, semblava una pel·lícula, però alhora no podia evitar trobar a faltar la meua gent, recordava amb freqüència a una amiga que vivia en la meua zona. Em recordaria?

Havien passat ja cinc anys, havia crescut i ja m’hi havia acostumat, però un dia arribà la notícia que tornaria a canviar la meua vida, tornaria a casa! Això va ser una alegria, però i si la meua gent no era allí ja?

Quan arribí tot era alegria, la meua gent hi estava, que era el més important. Després d’un parell de dies vaig tornar a pensar en aquella amiga.

Per casualitat o pel destí ens vam tornar a trobar i hui dia estic a casa, amb la meua amiga que no deixa de recordar-me. 

ALBA FRAU DÍAZ  – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 EL VIATGE QUE EM VA SALVAR LA VIDA

Arribava la meua hora d’embarcar-me en el que seria el meu últim viatge, amb destinació a Algèria. Havíem de fugir de la guerra ucraïnesa i, com teníem família a Algèria, decidírem anar a viure amb ells.

No era fàcil abandonar tota la nostra vida, que l’havíem passat a Ucraïna. Érem una família que tenia bastants problemes econòmics, però aconseguírem uns bitllets per a poder refugiar-nos a la casa de la nostra família.

La vida a Algèria no era fàcil, ja que ens costava molt adaptar-nos al canvi d’idioma i cultura, no obstant això, aconseguírem tirar avant. El meu pare ràpidament va aconseguir un treball i ens va aportar molta ajuda econòmica.

A poc a poc la tensions a Ucraïna van anar disminuint fins a tal punt que ja es podia tornar a viure en el país. Estava trist de deixar la meua família enrere i de tornar a Ucraïna, ja que vaig estar molt de temps a Algèria, fins i tot vaig fer molts amics i al poble ja em coneixien tots o quasi tots.

Els meus pares van haver d’estalviar durant un temps per a poder tornar a la nostra casa i en uns mesos ja tenien la quantitat adequada per poder comprar el bitllets i tornar a casa.

Al final vaig tornar a Ucraïna, i vaig tornar a veure els meus amics de la infantesa.

YACINE KADA – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 EL VAIXELL A LA SALVACIÓ

L’estació estava obscura. Joseph els havia dit que era allí on havien d’anar si volien fugir d’Alemanya. Un tren directe a terres belgues. Allí agafarien un vaixell per fer un gran viatge fins al Canadà.

Primerament havien de ser capaços de pujar al tren de mercaderies que els havien comentat. La família Mizrachi no tenia una altra escapatòria, les tropes nazis anaven a enviar a tots els jueus de l’est del país a camps de concentració. Era ara o mai, ja escoltaven el tren. Un bot. La mare caigué a la via.

Ja es veia l’estació. Havia estat una setmana molt llarga en aquell xicotet i brut vagó. Aquella família havia de fugir, per la mare i per tots aquells que no havien pogut fer- ho. Baixaren a terres belgues. Un xic els va conduir a tots a un port. Allí van veure un gran vaixell, un vaixell a la salvació on anaven a construir una nova història.

–Pare, jo vull ser lliure com aquell pardal. Podré ser-ho en la nova casa? –va preguntar un dels fills.

–Clar que sí, tots serem lliures a partir d’ara –va concloure el pare.

 BIEL SANTAMARIA BUIL – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 SENSE TÍTOL

 Ly, Mamadou, Charreh, Boubacar i Sec van arribar al mateix ranxo de Tenerife la tardor del 2019 després d’un viatge de nou dies a través de l’oceà Atlàntic. Alguns es feien amb l’autoritat dels familiars, mentre que altres es feien en secret. Tots tenien uns 18 anys i havien estat considerats adults durant molts anys als seus països d’origen.

En sortir de la costa de Gàmbia, es van amagar lluny del port per evitar que la policia els detectés. Altres 152 persones van fer el viatge en el mateix vaixell que ells, amb els tres passatgers fent torns al timó durant el trajecte. Boubacar i els seus companys van estar retinguts en un dels centres durant 59 dies el 2019.

Boubacar i Mamadou van estudiar cuina a la institució i esperaven poder treballar als fogons. Mamadou va treballar durant anys en una botiga i va aconseguir estalviar diners per anar a Espanya. Tampoc va dir als seus pares que emigrava, es va aventurar en un viatge inspirat en el seu oncle que vivia a Bilbao.

Com els seus companys, Ibrahim Ly ha après molt des que va arribar aquí, i encara que la seva carrera està més centrada en el maneig d’ordinadors, el seu somni és convertir- se en enginyer informàtic. Al seu país viu amb la seva mare i un germà petit i no té familiars ni amics a Europa, per la qual cosa no li interessa gaire mudar-se, ja que alguns dels seus companys s’imaginen la seva vida instal·lada al nord.

La realitat és similar per a totes les arribades, tot i que Charreh no està sol. Quan va arribar va conèixer el seu avi, que fa uns 15 anys va emigrar a les Canàries i va trobar almenys un lloc per dormir. Segons el pare Pep, seria una llàstima que Charreh acabés explotant a Almeria sense més ambicions que explotar el seu talent per a les llengües. "Charreh diu sis!", va exclamar el religiós. "Anglès, francès, espanyol…’’. Puc perfeccionar-los tots i aconseguir una feina on els utilitzo", explica. El jove va somriure i va explicar modestament que acceptaria qualsevol feina que pogués dedicar-se a la pesca, cosa que feia al seu país d’origen.

ALÁN PÉREZ MONTORO – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 LA CRUELTAT DE LA GUERRA

Charlotte Marie era una xica que va nàixer en 1906 i va viure a França durant 34 anys. La seua família era molt pobra per les conseqüències de la primera guerra mundial, per això, cada dia eixia sola a treballar venent peces de tela pels carrers de París per a poder sobreviure. Vivia en una zona molt pobra amb la seua germaneta xicoteta i la seua mare que a penes podia moure’s perquè patia una malaltia que l’afectava en els ossos. El pare de Charlotte va ser un soldat i va haver de participar en la guerra, on va acabar morint el 7 de març de 1918.

L’any 1940 els nazis van començar a atacar França, la seua família va morir. En quedar-se sola va haver d’emigrar ràpidament a Espanya i va aconseguir entrar il·legalment gràcies a un bon amic del pare que va deixar que anara a viure en la seua xicoteta granja en un lloc apartat de la societat perquè ningú la descobrira.

Després de passar els anys, va acabar adaptant-se a aquell lloc. Va decidir quedar-se a viure allí, ja que era un lloc molt tranquil, lluny de la dictadura que hi havia en aquells moments. Finalment, va conéixer l’home amb qui es va casar i amb el qual va tindre una filla.

MIREIA CARDENETE SUCH – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

  

LA HISTÒRIA DE LA MEUA ADAPTACIÓ

Em diuen Miquel i tinc 12 anys. Fa poc vaig haver d’immigrar d’Espanya cap a Mèxic per culpa d’una guerra que va assolar el país durant 3 anys.

Actualment, estic vivint amb ma mare en Nou Mèxic i fa només 3 mesos que vam haver d’immigrar. L’adaptació no ha sigut gens fàcil, encara que no parlen ni una mica el valencià. Ells parlen bé el castellà, encara que diuen coses que no entenc.

Ma mare treballa en una llibreria i jo allí passe gran part del meu temps, ja que encara no puc anar a l’escola. No obstant això, soc molt feliç, ja que llig molts llibres i m’ho passe molt bé!

Encara que no tot és felicitat, en marxar de casa vaig haver de deixar tota una vida enrere i encara trobe a faltar el meu difunt pare...

Però ma mare diu que ja tot ha passat i que quan passe el temps ja tornarem a ser feliços, i en veritat tant de bo passe així.

Tinc moltes ganes de tornar a l’escola i fer amics per fi. Quines ganes tinc de la meua nova vida!

AUGUSTO CLÉRIGUES PUCHADES – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 UNA NOVA VIDA

El dia més esperat va arribar, me’n vaig pujar a l’autobús amb plors, però amb molta alegria, per fi podria viure en millors condicions i amb mi mateixa.

En pujar vaig pensar que no podria estar quatre dies en aqueix autobús, però ho havia de fer sola si volia canviar aquella vida terrible que tenia. En aqueixos quatre dies van passar moltes coses, en el segon dia vaig conéixer una xiqueta que estava en la mateixa situació que jo, la qual cosa em va fer patir, em va contar tota la seua història.

–No tinc mare… ni pare. Sempre he hagut de fer-ho tot jo, sense ningú.

Em deixà molt malament, encara que ella també tenia aquella meravellosa oportunitat de canviar la seua vida. Gràcies a aquella xiqueta, les hores es van fer més amenes, li agradava cantar i tenia una veu preciosa, i també contava unes històries magnífiques.

9 de novembre, va ser el dia que vaig arribar a Barcelona, la ciutat que em va salvar. I gràcies a la meua decisió vaig començar una nova vida.

MARÍA OLEGOVNA GANCHEVA – 1r BAT A 

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

A ON PERTANY?

El meu trajecte en adaptar-me a dues cultures diferents ha sigut una cosa fàcil però complicada alhora. Vaig nàixer ací a Espanya, però sent que no soc d’ací. Els meus pares van viure tota la seua vida a Veneçuela i hui dia continuen pensant que viuen allí, encara que ja hagen passat 20 anys que van deixar el seu país natal.

La meua infància va ser una cosa innocent, ja que no sabia res del tema fins ara que estic en l’adolescència. Hi ha uns certs comportaments que em pare a pensar que, si no fora pel meu aspecte físic no em passarien, ja que soc bru i res a veure amb l’estereotip europeu. Quan anem de vacances a Veneçuela sent que he viscut tota la meua vida allí, tot m’és familiar, no hi ha dia que no deixe de riure o sentir-me súper còmode, ser allí és com tornar a casa. Acomiadar-me de tots els meus familiars és la part més dura, ja que no sé quan els vaig a tornar a veure perquè poden ser anys o mesos, però sempre els acomiade amb un fort abraç, encara que pense que serà l’últim.

Això és una part de la meua vida amb dues cultures.

Atentament, Santiago

HEIDY NATHALIA PARRA MIRANDA – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 LES MIGRACIONS

Bon dia, filla,

Hui t’envie aquesta carta per a comunicar-te la meua anada als Estats Units. Sent haver-ho de dir per ací, però ja saps com està l’economia a Cuba i no és fàcil trobar treball en aquests temps. Saps que vaig intentar buscar treball durant molt de temps en tots els llocs que vaig poder, però no vaig trobar res, així que vaig decidir mirar notícies i em va aparéixer que als Estats Units l’economia era estable i podria trobar treball. No se m’ha fet fàcil vindre, ja que vaig haver de pagar a gent perquè em traguera del país, perquè sense una quantitat exacta de diners en el banc no pots eixir de Cuba.

Espere que entengues tot això i veges la gravetat de la situació. Allí no teníem per a menjar i cobrava 15 miserables pesos per treballar un dia sencer, a més, vivíem en pèssimes condicions. Vull que cuides de la família i els expliques el perquè d’aquesta anada tan sobtada del país i que sapigueu que és per a traure’ns de la pobresa. Prompte us portaré amb mi de la mateixa manera que vaig poder vindre jo ací sa i estalvi. Espere veure-us prompte a tots.

El pare.

NOA LÓPEZ GARRIDO – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 LA VIDA DE NISHA

La meua vida de xiqueta va ser molt dura, l’única persona de la meua família que treballava era el meu pare. Només tenia un parell de sabates per a anar a escola. Sempre veia les xiquetes amb joguets i amb roba i sabates boniques, i nosaltres no podíem tindre això.

No usàvem sabates a casa perquè havíem d’estalviar. Érem pobres, molt pobres. Vaig ser beneït i vaig obtindre el visat per a vindre als Estats Units i treballar en el camp. Actualment estic construint una nova casa per a la meua mare, tal com li vaig prometre.

Va ser un gran somni per a mi i la meua família poder treballar ací als Estats Units, vaig poder aconseguir un futur millor i això em fa molt feliç.

Realment mai vaig pensar que arribaria el dia en què no haguera de preocupar-me pels diners, però anar-me’n a un país desconegut i aprendre coses noves va ser de gran ajuda.

Va ser difícil a l’inici però de tot s’aprén i jo vaig aprendre que si t’ho proposes ho aconsegueixes. Realment espere que moltes persones que han tingut el mateix problema que jo també els passen coses bones en el futur.

CLAUDIA MUÑOZ FERNÁNDEZ – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

UN DIA DE FRED

Un dia d’hivern, per a ser exactes 10 febrer, feia molt de fred. Havia eixit amb les maletes, me n’anava cap a un lloc que em portarà cap al meu somni. Vaig agafar l’últim vol que em portaria a Espanya.

Ja en pujar, em va arribar la por, però també la il·lusió que passaria d’una vida tancada a una nova, amb llibertat i drets. Anava a arribar a un país molt diferent del que era el meu, deixaria que passaren aquells roïns moments de la meua vida, com els bombardejos. Però no tot era dolent, el millor de tot era la família, aquells moments que jugàvem, ballàvem…

La família, aqueixa paraula que només sentir-la em transmet molts sentiments, tant de bo ells pogueren estar amb mi, però no podia ser. Ells estarien il·lusionats, igual que jo per haver seguit aquest camí i lluitar pel seu somni.

LUCÍA VIGUÍN RUESCAS – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

EL TRÀILER QUE EL VA PORTAR A UN SOMNI

Bo, hui contarem la història de Bilal, un xic marroquí de setze anys, que va decidir anar-se’n del seu país perquè veia que al Marroc no tenia futur.

Era un dia assolellat d’estiu, Bilal es va acomiadar de tota la seua família abans d’agafar el cotxe que el portaria a Tànger per quedar amb el conductor, al qual li va pagar 2000 euros per a poder amagar-se en l’interior del tràiler i creuar l’estret.

Bilal va arribar a Tànger a les 8 de la vesprada, el conductor li va dir que fera el menor soroll possible. Se’n va pujar al tràiler amb altres dues persones, va tindre amb ells una llarga conversa fins que es va adormir.

Els xics el van despertar, ja havien arribat a Espanya, la policia duanera els van trobar en ser menors, no els va quedar més remei que enviar-los a un orfenat. Els tres van ser destinats a l’orfenat de Bilbao, on els van tractar com a casa fins que van complir els díhuit i cadascun se’n va anar a buscar-se la vida. Per sort, Bilal tenia família a Espanya i el van ajudar a integrar-se en la societat.

HOUSSAM EL AOUNI – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

  

SENSE TÍTOL

Havia arribat l’hora de pujar a l’avió, l’avió que em conduiria cap a Austràlia, allí on milloraria la meua vida durant uns 2 anys de carrera i treball a la vegada. Anava a Austràlia perquè havia vist i investigat que es cobrava molt bé, que podries arribar a cobrar fins a 21 AUD a l’hora, que és la moneda de Austràlia. Volia tindre un treball còmode, poder guanyar encara que fora el mínim per a poder pagar el lloguer, els estudis i menjar, i a Austràlia no pagaven impostos, així que podria estalviar molt més allí que ací a Espanya.

En arribar em vaig mudar prop de la capital, que era on se situava la Universitat on començaria la carrera, s’anomena Canberra. El meu primer treball per a començar a estalviar va ser de cambrer d’un restaurant normal, per dir-ho així, i ,depenent de les hores que tenia lliures per a treballar, tindria més hores treballades i per tant cobraria més.

Al llarg del temps em va anar molt bé, em van pujar el sou pel bon treball que feia i l’esforç que li ficava. I em va anar molt més bé que si estiguera a Espanya com alguns dels meus excompanys, que tampoc és que guanyaren molt per a poder pagar el lloguer. Al temps vaig decidir quedar-me a viure ací. A l’any i mig em vaig comprar una casa, ja que vaig començar un negoci, el qual m’anava molt bé.

MOHAMED ECH CHANED – 1r BAT A 

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

                                                                                      

SENSE TÍTOL

Contaré una història que ens va passar al meu pare i a mi. Un dia anàvem el meu pare i jo a Extremadura. Un home ens va parar i ens va preguntar per un lloc. L’estrany d’aquesta història és que ho va preguntar en català. L’home va canviar sobtadament l’idioma, ja que es va adonar que estava parlant en català. Després d’acabar de formular la pregunta li vaig respondre en català i l’home es va quedar sorprés.

Em va passar el mateix una altra vegada, però va ser en un restaurant a Catalunya, on vaig parlar en català amb el cambrer pensant que ho entenia, però pareixia que no, ja que em va ignorar durant tot el temps, encara que vaig canviar d’idioma per parlar amb ell. Abans de sortir del restaurant li vaig preguntar si li havia molestat que parlara en català, em va dir que ja que jo era marroquí que parlara en castellà i deixara de pensar que el català era un dels meus idiomes.

D’històries podríem concloure que sigues del lloc que sigues parla en el teu idioma, i, si no t’entenen i et demanen de manera educada que canvies d’idioma, ho pots fer per facilitar la comprensió. Ara bé, no per obligació.

NASSREDIN MOKTARI – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 SENSE TÍTOL

3 de setembre de 1938. Per fi ha arribat el moment. Ja portem quatre mesos recaptant diners. Sols a València, el meu germà i jo, amb la nostra mare esperant en l’altra part de la frontera. Aquest matí sabem que seria l’últim ací, després d’un dur hivern, però demà haurem arribat a França, amb esperances de començar una nova vida.

De camí recorde aquell moment, en el qual intentàrem travessar la frontera tots junts, la meua mare, el meu germà i jo, però els soldats ens van dir que només podia passar-ne un. Va ser una difícil decisió, però deixàrem passar a la meua mare, era la que més ho necessitava, i el meu germà i jo ens quedàrem a Espanya intentant aconseguir diners per a pagar-nos el viatge.

No puc esperar a veure la meua mare, en quatre mesos només he rebut alguna carta seua, donant-nos tots el seu suport i informant-nos que estava bé i que ja volia veure’ns.

Ens quedaran unes dues hores de trajecte. Espere que isca tot bé i, que en un temps, les coses s’hagen relaxat ací a Espanya i puguem tornar tots junts.

ÓSCAR MARQUÉS SANCHIS – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 UNA MILLOR VIDA

Hui, després de tants anys intentant eixir de la misèria en què vivia amb el meu fill de cinc anys, per fi s’acaba. Aquesta tarda a les 7 sortirà l’avió del nord d’Algèria de camí cap a València, Espanya, on ens espera un xicotet pis que podré mantindre gràcies al treball que he aconseguit a la fàbrica de taronja amb ajuda del meu germà major Ahmed.

Portem ací uns quatre mesos vivint una vida que mai m’haguera imaginat. El meu fill, Abdel, en molt poc temps ha pogut aprendre una mica de valencià i se sent ben acollit entre els seus companys de classe. Mentrestant, a la fàbrica de taronja també he conegut algunes persones fantàstiques, però a la mateixa vegada persones que l’única cosa que fan és fer-me comentaris racistes, pel meu color de pell o nacionalitat.

La gent es deixa portar molt pel que diuen els mitjans de comunicació i no entenen que molta gent que ve d’un altre país on no tenen bones oportunitats de vida, sols busquen una millor vida. Però sempre intente no fer-los cas, perquè si em pose agressiu els estaré donant la raó i és una cosa que no vull que succeïsca.

YASSMIN ZELMATI – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

LA DIFERÈNCIA

 –Hola, Yakiv, com estàs, ja t’has acostumat a Espanya?

–Bé, i tu?

Yakiv és xic de 18 anys que, igual que jo, és un immigrant que ha fugit del seu país per la pèssima situació en la qual es trobava. Jo, a diferència d’ell, porte uns quants anys més ací, per una situació similar a ell. Encara que hem fugit per situacions similars, el procés ha sigut bastant diferent.

En el meu cas, quan vam començar a emigrar d’Afganistan molts països començaren a preparar-se per a una possible crisi migratòria i països veïns tancaren les seues fronteres. Per sort, en el seu cas, a més de suspendre les seues quarantenes anticovid, els països fronterers van obrir les seues portes per a tots aquells que acreditaren la seua procedència d’Ucraïna, encara que d´igual forma aquest procés va ser bastant difícil per als estrangers que residien a Ucraïna.

Supose que tots pensen com el corresponsal del mitjà, CBS News, Charlie D’Agata, el qual va dir que “això no és l’Iraq o l’Afganistan, això és en una ciutat relativament civilitzada i europea". Per al color obscur, “torna al teu país”. Per als ulls clars i cabells rossos: “benvingut”.

YOUNES SOUIAD EL KAMOUNY – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 LA MIGRACIÓ

Tots coneixem que darrere d’una migració hi ha raons socials, polítiques, econòmiques o simplement problemes, com li va passar a aquesta noia.

Clara era una noia que va anar a viure a Cuba, una noia a qui li agrada estudiar, tenia moltes ganes de ser una  dona important i d’aconseguir el seu futur com ella volia. Es va posar a viure amb la família del seu pare, perquè la seua mare havia mort en un accident, raó per la qual la va afectar no sols psicològicament, sinó sobretot en els estudis. A més, va haver de sofrir un gran patiment a casa de les seues ties, perquè eren horribles i dolentes i maltractaven a Clara.

Perdre la mare és com a perdre la vida sencera, perquè res compensarà l’estat de la mare. Les ties la convertiren a Clara com si fos una criada de casa, quan ella els demanava estudiar no la deixaven, la colpejaven i l’enviaven al treball. Mai no li va dir res al seu pare perquè l’amenaçaven.

Un dia com sempre Clara retornà de l’institut amb mala cara. El seu pare li va preguntar què havia passat, i ella li va explicar què feien amb ella les ties, perquè ja no tenia paciència. El mateix dia la professora li va trucar i li va dir que la seua filla no es  concentrava i sempre estava desatenta.

El seu pare va decidir enviar-la amb la família de la seua mare, a Amèrica, perquè va veure que no compliria el seu futur a Cuba per problemes familiars. Clara se’n va anar amb alegria perquè ja no tornaria a veure les seues horribles ties. La seua família la va rebre, ja que representava l’estatus de la seua mare.

La noia va completar els seus estudis. Dos anys després es va graduar a la universitat de Medicina i es va convertir en cardiòloga a Amèrica.

IBTISSAM AIT QUAZAR – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 EMIGRAR/IMMIGRAR

Que difícil és sortir de casa per sortir del teu país per a sobreviure, deixar-ho tot enrere, els teus records, la teua cultura... la teua dignitat. Res serà el mateix de nou. T’enfrontes a una nova societat, unes altres cultures, uns altres costums…

El pitjor és el fet pel qual abandones el teu país. Admetre que has fugit de les terres per necessitat, no mataria això l’orgull de qualsevol persona? Però l’infern no acaba llavors. Després de l’horrible procés de deixar el teu país, arriba ser acceptat on vages. No entendre l’idioma, cosa que et prohibeix comunicar-te. Que estigues en desesperació per trobar una feina amb què poder sustentar-te, i t’exploten. Exploten la teua innocència. Et tornen feble. I quan decideixes defensar-te, et diran que ets una persona desagraïda i que tornes al teu país. Et donarà coratge, la gran manca d’empatia, tot allò que has passat, que ho trepitgen tot. Després hi ha els casos on no són acceptats en cap treball, pel racisme interioritzat disfressat amb qualsevol excusa ridícula. No reben cap tipus d’ajuda social. Aleshores, viuen als carrers i a la pobresa. Saber que fas fàstic a la gent, per una situació desafortunada que no és culpa teua.

Així és com viuen la majoria d’immigrants, que emigren escapant de la pobresa, el perill i la mort, en el rebuig dels egoistes i els ignorants.

AYA RAMI JILAL – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

MIGRACIONS

No reconec res. Aquest no pot ser el lloc de la meua infantesa, el lloc en el qual solia jugar amb la meua germana i el meu millor amic. Poldàvia. Abans tot eren bons temps. Anava a escola cada matí, gaudia de tornar a casa i passar estones amb la família reunida. No m’havia de preocupar de quasi res. Tot era felicitat fins que ens començaren a atacar. Van llançar el primer avís de perill i ràpidament ens van començar a conquerir. Mon pare es va acomiadar de la família, havia d’ajudar el país. Em va costar, però estava segura que el tornaria a veure. Uns mesos després no millorava la guerra, per això ma mare, la meua germana i jo vam haver d’abandonar la nostra llar i buscar refugi en un país segur. Tinguérem sort i ens van acollir i assegurar un sostre i una educació. Va ser complicat, però vam poder viure amb unes molt bones condicions. Recordava moments del passat amb el meu amic, que mai vaig saber res d’ell. Ara com ara, he tornat a Poldàvia en memòria de mon pare, que va morir lluitant per la nostra família i per tot un país innocent que només volia pau.

MIREIA POUS PÉREZ – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

CARTA D’UN FILL A UNA MARE

Estimada mare,

No hi ha cap dia que no pense en vosaltres, espere que estigueu tots bé. Per mi no et preocupes, d’ençà que vaig haver d’abandonar Arstotzka m’he instaurat en una petita ciutat de Korsòvia. És cert que és una ciutat fosca i pudenta, però ja no he de preocupar-me pels bombardejos i l’obscenitat de la guerra.

Per altra banda, he de dir que la diferència cultural em suposa un greu problema, però he estat intentant adaptar-me a aquest estil de vida i, a poc a poc, estic acostumant- me a aquest lloc. Fins i tot comence a parlar l’idioma.

Canviant de tema, recordes que des de menut sempre he volgut ser pastisser? Doncs amb alguns estalvis he obert una xicoteta pastisseria, m’està costant una miqueta fer- la funcionar, però el negoci no va malament del tot, aquesta setmana he generat molts  ingressos.

La veritat és que m’agradaria tindre algú amb qui compartir l’emoció que sent en aquest moment, però ens separen milers de quilòmetres de distància. Quan pense en tu m’afeixuga un sentiment de tristesa i soledat indescriptibles, tant de bo poguera estar al teu costat, mare.

Amb estima,

El teu fill.

XIMO POUS PÉREZ – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

ÉS HORA DE FUGIR

 

Tot va començar l’any 1998 quan em trobava a Iran. En la meua vida tot estava bé, saps? El que passa és que aquest món té la capacitat suficient de destrossar tot el bo que tenim. Per què dic açò? Doncs, et conte. Quan jo tenia sis anys vaig haver de partir de la meua llar per vindre a una ciutat totalment diferent de la meua, és clar que jo no tenia gens de ganes de fugir perquè tot el que jo volia estava a la meua ciutat. Però clar, Iran ja no era un lloc segur per a viure. Doncs la mare, el meu germanet i jo agafàrem els maletins i ens en pujàrem al primer avió amb destinació un lloc segur. I acabàrem ací, a Pamplona. Si us soc sincera, aquesta ciutat m’agrada, però jo trobe a faltar Iran. Ara ja tinc dotze anys i encara no entenc per què haguérem de fugir nosaltres. Clar que comprenc tot el que comporta la guerra però, per què nosaltres? Per què hem de patir nosaltres les conseqüències de gent que no està bé del cap i sols vol fer la mà?! Voleu la resposta? Doncs la penseu, perquè jo tampoc la sé.

ÉRIKA BENAVENT ORTEGA – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 TANT DE BO TORNAR A LA MEUA TERRA

Hui és 24 d’abril, tinc ganes de veure a la meua família, però fa més de 5 anys que no veig aquelles persones que jo tant hi estimava. És cert que la guerra afecta a tots, sobretot als que hi participen en la guerra, les famílies passant fam, la gent sense treball… Però pense que una de les coses més dures és quan hi has de deixar darrere el teu país, les teues arrels i tot el que tu hi eres.

Potser la vida en aquesta nova terra siga millor, però per molt que tracte d’acostumar-me, la gent no em tracta com allà, ací em fan sentir diferent i sense cap dubte sé que en el fons em tenen una mica d’odi per estar al seu territori, però, què hauria d’haver fet?

La meua família va fer el possible perquè jo em salvara i, si he de sofrir burles, rebutjos i discriminacions, ho faré. Tant de bo poguera tornar a la meua casa, però això no serà possible, he d’avançar en un lloc on no és fàcil continuar, però he d’adaptar-me fins que puga tornar a la terra de la qual tan enamorat estic.

MARIA CAMARASA MARTÍ – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 EL SUPERVIVENT

Estimat descendent que veja això i es decidisca a llegir-ho, fa temps que ha arribat la meua hora, el més probable és que no sàpies ni qui soc, ni de com tu segueixes la meua descendència sanguínia i genètica que jo et vaig cedir.

Eren temps de ruïna i tirs per tot aquest país, quan tenia 7 anys vaig haver d’eixir amb els meus pares fugint sense esperança de la fam per a refugiar-nos en el lloc més segur des d’aquell llavors la comarca de València, a la recerca de refer la vida que portàvem. No sabia com encaixar dins d’aquesta nova societat, un altre idioma, unes altres persones que eren mers desconeguts per a mi.

Vaig aprendre a la “força”, aquest poble ens va donar una càlida benvinguda i fins al dia de la meua mort em vaig mantindre ací, envoltat dels meus éssers estimats. No sé si eres net, fill… Però del que pots estar orgullós és que eres el meu descendent, només vaig vindre a refugiar-me de la mort, però ací em vaig quedar…

Atentament:

Lleonard Martínez

ANDREU LLORENS MARTÍNEZ – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 LA HISTÒRIA DE SERGI

Un jove anomenat Sergi vivia en un petit poble a Amèrica. Sergi somiava en tenir un futur millor per a ell, però les oportunitats al seu país eren limitades, no hi havia res per a poder alimentar-se, necessitaven aigua, la tenda on treballava va ser bombardejada i li ho van deixar tot fet pols. Després de pensar-ho molt, va decidir emigrar a un país del nord a la recerca de feina i una vida millor.

El viatge va ser difícil i ple d’incerteses, però Josep estava decidit a assolir el seu somni per poder ajudar a la seua família i tindre un futur millor. Després d’arribar al seu destí, va trobar feina a una fàbrica, però les condicions eren difícils i les hores eren llargues. Sergi trobava a faltar la família, els amics i el país d’origen, però sabia que havia de perseverar pel bé d’ell.

Amb el temps, Josep va començar a aprendre l’idioma i va conéixer altres persones que havien emigrat per les mateixes raons. Seguidament Sergi va conéixer una jove anomenada Maria, que també havia emigrat del seu país a la recerca d’un futur millor. Sergi i Maria es van enamorar i van començar una vida junts. Junts, van treballar àrduament per poder construir un futur millor per a ells i per als seus futurs. Van tenir fills i van formar una comunitat i es van ajudar recolzant-se tots dos per aconseguir afrontar molts dels obstacles a què s’enfrontaven.

Després d’alguns anys, el Sergi i la Maria amb els fills van decidir tornar al seu país d’origen per visitar els seus familiars i amics. On es van adonar que el seu poble havia canviat molt i que hi havia més oportunitats per a la gent jove. Seguidament van decidir quedar-se i començar un negoci junts per poder retornar a la normalitat i poder conviure tots junts amb la família.

Van construir un negoci exitós i es van convertir en líders a la seua comunitat. També van ajudar altres joves per poder complir els seus somnis i construir un futur millor al seu país d’origen.

Finalment, Sergi mai no va oblidar la seua lluita i el sacrifici que va fer per aconseguir tot allò que havia fet i aconseguit.

ANNA GIRBÉS FERRER – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 SENSE TÍTOL

Fa molts anys, per allà l’any 80, donada la mancança de feina en el territori espanyol, molts ciutadans hagueren de deixar les seues cases i famílies, per anar-se’n a França a la verema.

Aquest és el cas de Miquel, que any rere any havia d’anar a l’estranger a fer les tasques de veremar, que en aquell moment els mateixos ciutadans francesos no estaven disposats a fer, ja que eren feines de camp molt dures i es necessitava molt d’esforç físic.

No va ser el cas de Miquel, perquè ell no tenia família, ni estava casat ni tenia fills, però en molts altres casos, els hòmens i dones que hi acudien havien de deixar els seus fills a càrrec dels iaios o familiars per poder fer la temporada i així poder portar diners a casa.

Els companys que emigraven tots els anys amb Miquel eren més o menys els mateixos i crearen llaços d’amistat. Tanmateix, una vegada a França es retrobaven amb els mateixos treballadors francesos, la qual cosa va fer que també crearen vincles afectius. Concretament, va conéixer a Françoise, de la qual es va enamorar bojament i finalment es va casar amb ella, començant una nova vida a l’estranger.

MERCÉ MARTÍNEZ BRIONES – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 EL XALET

Vaig haver d’anar-me’n amb cotxe amb els meus companys de feina al Delta de l’Ebre, perquè no hi havia prou feina a les nostres terres per a tots. Tots els que hi anàrem teníem al voltant dels trenta anys, així que érem joves per a poder treballar bastant de temps a canvi d’un sou pobre.

El viatge va ser llarg i cansat, així que el dia que hi aplegàrem ens instal·làrem en el xalet de Joaquim que teníem per a descansar per les nits. Hi estiguérem un mes a l’estiu, per a poder plantar l’arròs que hi havia al voltant del riu Ebre.

L’estada al xalet de Joaquim va ser bastant dura, ja que l’únic llit que teníem per a nosaltres era una espècie d’espuma que quan et ficaves al llit tocaves el sòl gelat. I per a acabar d’adobar-ho, per les nits el xalet estava ple de mosquits que t’omplien de picades.

Quan acabàrem de fer el treball que ens encomanaren per a tot el mes ens en tornàrem de seguida cap al nostre poble, ja que trobàvem a faltar les nostres famílies. I damunt portàvem un poc de diners per a sobreviure.

ÀLEX MAIQUES BORRÁS – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

  

EL SOMNI AMERICÀ, LA HISTÒRIA D’OMAR

 

Omar, és un dels “ambaixadors del Marroc a l’exterior, que va emigrar als Estats Units fa trenta anys, amb només $200 al seu poder.

Omar es va instal·lar a la ciutat de San Francisco, a l’oest dels Estats Units d’Amèrica, després d’un llarg i dur viatge, pensant en la millor manera d’aconseguir el somni americà. Després de tres anys de treball, es va casar amb una americana, cosa que li va facilitar l’obtenció de la ciutadania americana, i va ingressar a l’escola d’enginyeria, on va obtindre una llicenciatura en aquest camp, després de dividir la nit per treballar i el dia per estudiar.

Omar treballava com a conductor de grans camions i després d’anys va crear una empresa de transport, però la nostàlgia pel seu camp d’especialització el va fer pensar a crear una empresa preocupada per la renovació i la preservació del medi ambient. Això va ser el que va obtenir a finals dels noranta, en cooperació amb l’Oficina de Protecció Ambiental de Califòrnia, ja que la seua empresa va ser una de les primeres a introduir-se en aquest camp a Califòrnia en particular, i als Estats Units en general.

L’èxit d’Omar Company li va permetre fer amistats amb alts funcionaris nord- americans, ja siga a escala de l’estat de Califòrnia, com a escala dels Estats Units d’Amèrica. L’experiència d’Omar al camp del medi ambient va fer que molts diaris i revistes s’hi fixaren en la seua empresa, que es va convertir en pionera en el camp de la preservació del medi ambient. L’esdeveniment va ser cobert per canals de televisió, diaris i revistes preocupats per la preservació ambiental.

LAHCEN ESSABERY MINOUR – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 LA DIFÍCIL AVENTURA PER LA GUERRA

Aquesta història tracta d’una parella de francesos que van haver d’emigrar del seu país a causa de la segona guerra mundial i la parella se’n van anar a Argèlia, perquè allà estava l’altra part de la família. Una de les causes per les quals van emigrar va ser perquè tenien por que li passara algun mal al seu fill Kylian i, per a assegurar-se’n, van emigrar amb la resta de la família. Quan ja arribaren allí la família de Kylian, el seu oncle els va donar treball, a tota la família incorporada, per a poder viure i així poder comprar-se una casa, perquè actualment estaven tots vivint junts en un pis xicotet de tres persones i ara hi havia sis persones. Durant els dies anava passant la guerra mundial i anava tot bé, perquè per ara estaven guanyant i, si guanyaven, ja podrien tornar a casa i continuar vivint la seua vida d’abans i no en un altre país distint. A la família tampoc li agradava el país i ja tenien ganes de tornar.

ALEJANDRO MORALES ADAM – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 VIATJAR BUSCANT TREBALL

Havia arribat l’hora de tornar a casa, després de tants anys fora, no justetament per alguna cosa alegre, sinó perquè la meua dona es trobava malalta i l’única cosa que volia era estar amb la família.

Ens n’havíem anat del poble, feia uns anys, per la falta de treball en la postguerra. Vam viatjar buscant treball fins arribar a França, que allí vaig poder plantar arròs. Al cap dels anys, vaig aconseguir treball en la indústria, però la meua dona es va posar de part i vam haver de dur la meua primera filla al poble i s’hi va quedar amb l’àvia.

A l’hora de tornar a França, per culpa d’anar-nos-en, vaig perdre el treball, però vaig trobar-ne un altre a Alemanya, en una altra indústria.

Dos anys després, la meua dona es va posar una altra volta de part i vam portar la xiqueta amb la germana i l’àvia i tornàrem a Alemanya, que vaig poder conservar el treball.

Però ara que la meua dona es troba malalta preferim tornar a casa i quedar-nos allí, perquè puga estar tot el temps possible amb les seues filles i amb la família.

CARLA SANCHIS FERRI – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

 UN NOU PRINCIPI

Fa uns anys, va nàixer un xiquet al Senegal, on tenia una vida bona, mai li havia faltat menjar ni un llit, però tampoc vivia en l’abundància.

Eren una família de cinc germans, els pares treballaven els dos al camp, cada un amb la seua respectiva eina.

Un dia com un altre, el pare va tindre un accident i en anar a l’hospital li demanaren que no fera esforç físic; un poc difícil de compaginar amb la seua feina.

Al principi subsistien bé, però amb el naixement d’un nou germà la situació va empitjorar.

Al germà major l’enviaren a Espanya amb tots els diners que aconseguiren i així va agafar un vol fins al seu nou inici.

Allí ell va arribar amb l’esperança de fer que la seua família tinguera un nou començament.

GERMÁN MERINO MERINO – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 

SOMIAR SÍ QUE PUC

Nadava entre les ones de la mar, amb un sol resplendent i una aigua tan blava que pareixia sòlid, escoltava la tranquil·litat de l’anar i el fet de tornar de la mar, junt amb les carcallades dels nens jugant a la platja, o els xiuxiuetjos de les aus, volant pel cel blau vestit de cotó.

Tot el dolor que havia vist i sentit a la guerra, ara semblava haver-se quedat tan endarrerit com quan se t’escapa la milotxa i s’envola al cel. Vaig obrir els ulls, en una nit amb lluna nova, tan obscura com els cabells de la meua germana que al costat meu estava seguda, en el “vaixell de la salvació”, on hi havia gent de tota classe, negres, infants, majors, però tots amb un objectiu en comú, arribar a l’altra part de la frontera sense morir en l’intent.

No quedava menjar i apenes aigua, tampoc sabíem si anàvem en bon camí, però no perdíem l’esperança o almenys ho intentàvem. Havíem perdut gent pel camí i no estàvem disposats a perdre’n més. Tot el principi havia sigut un somni, el meu major somni, que vull que es faça realitat al sentir els meus peus en terra ferma.

CLAUDIA NAVARRO GIMÉNEZ – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 GUERRA

Els meus peus cremaven. El meu avi i jo dúiem caminant dos dies sense parar. Teníem fam, son, estàvem cansats... però tot això no ens importava. L’únic que volíem era eixir d’aquest país de la mort, aquest país de guerra.

Estava absorta en els meus pensaments quan, de sobte, un fort soroll em va espantar. Vaig girar a la meua dreta i vaig veure el meu avi al sòl. Em vaig apropar de seguida i vaig començar a cridar per ajuda. Les llàgrimes brollaven dels meus ulls sense descans i cridava amb desesperació i angoixa. La gent, al veure la situació, va vindre de seguida a ajudar, però ja era massa tard. L’avi estava mort. La tristesa es va apoderar de tot el meu ser. No podia creure el que estava passant. Com una cosa podia ser tan dolenta? És necessària tota aquesta guerra? La ràbia va reemplaçar la meua tristesa. Hi ha gent innocent que està morint de manera injusta mentre que els responsables de tota aquesta barbàrie es troben a les seues cases amb les seues famílies. És sempre la vida tan injusta?

Ara sí que estava sola. Tan sols jo mateixa em podia salvar d’aquest malson.

NOA RUBIO BELTRÁN – 1r BAT B

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer

 SENSE TÍTOL

Això era i no era un xic anomenat Mohamed que vivia en un poble molt xicotet del Marroc, la seua família era molt pobra, quasi no tenien per a cobrir les necessitats bàsiques de la casa, ell treballava en una xicoteta botiga local del seu poble, així que aquell xic, fart de veure patir a la seua família, va decidir pagar tots els diners que tenia estalviats del seu treball per a pujar-se’n en una pastera i creuar el Mediterrani a la recerca d’una vida millor, tant per a ell com per a la seua família.

 

Després de quasi una setmana en la mar per fi va arribar a les costes espanyoles. Quan estaven a la meitat de la mar va conéixer un xic anomenat Najim, que estava amb ell en la pastera. Aquell xic li va oferir anar amb ell a Barcelona perquè hi tenia un cosí. Els dos van emprendre el viatge a Barcelona i quan van arribar el cosí de Najim els estava esperant i els va donar alguna cosa de menjar i un lloc on dormir. Al cap d’uns dies els va trobar un lloc per a treballar en el camp i a partir d’ací la vida d’aquell xic va començar a millorar, tots els mesos enviava diners a la seua família, al cap d’un any va poder legalitzar la seua situació a Espanya.

YOUSSEF SADIK – 1r BAT A

#Diàleg23 #DiàlegIESSantVicentFerrer