Abans sentia rialles al carrer, ara només puc escoltar bombardejos i crits desconsolats. Abans veia
a les persones gaudir, ara els meus ulls sols veuen destrucció. Qui ens havia de dir que l'única
manera que teníem per sobreviure era fugir del lloc on havíem viscut durant tot aquest temps. No
vull deixar-lo arrere, però sobretot no vull deixar-los a ells; a mon pare i al meu germà, els dos
homes de la meua vida que s'han de quedar sacrificant les seues vides per salvar les nostres.
Desitge amb totes les meues forces que tot isca bé i els puga tornar a veure per no separar-me
d'ells una altra volta, però massa complicada és la situació per poder garantir-me eixe final feliç. A
ma mare i a mi, en canvi, no ens queda una altra que migrar per poder continuar endavant, però
no crec que puga continuar endavant en tot el que han vist els meus ulls durant aquest temps.
M'encantaria obrir els ulls i vore que tot açò no ha passat de veritat, però no em puc despertar
d'aquest malson sense fi.
Irene Pastor Pozo (1r de BAT C)
Ja t’he trobat
–Andrés no fa falta que acceptes l'oferta, podem trobar una altra solució.
–No, Miranda, he d’acceptar-la, és una bona oferta i podem tindre futur, amb tot
l'embolic que hi ha per ací val més que busque alguna cosa.
–Doncs, demà mateixa farem tots les maletes i ens n’anirem junts a València, no pense
deixar que te'n vages tu sol allí, si et passara alguna cosa, no m'ho perdonaria mai.
–Miranda, no fa falta, de veritat. Puc anar uns mesos i tornar quan el nostre fill haja
nascut.
Tres mesos després que Andrés se n'anara a València els Alemanys entraren a la ciutat
de Salònica i envaïren tot el territori. Miranda, vivia prop del port i el seu cunyat era
mariner. Tota la família agafà un veler i se n'anà a València per poder reunir-se amb
Andrés. Només aplegar Miranda el buscà per tots els llocs, però no el trobà mai.
Quatre anys després el seu cunyat va morir i el van soterrar al cementeri municipal
d'Alzira, a Miranda li cridà l'atenció una làpida de color salmó on posava "Pels meus
fills i la meua dona Miranda, que mai m'oblidaran". Miranda havia trobat el seu volgut
Andrés.
Nerea González Caballero (1r de BAT C)
Records infantils
Encara recorde els estius calorosos, quan ens passàvem el dia a la
piscina i els hiverns freds, on inevitablement tots sempre portàvem
els mocs congelats. Eixos dies de festa a l’hort dels avis, quan tots
els cosins jugàvem junts mentre els pares i els oncles parlaven de
política com sempre. Mai entenia ni una paraula de el que deien ni
la importància de tantes discussions pel mateix tema, fins a fa poc.
Pensava que les guerres eren cosa del passat, serà que els éssers
humans hem retrocedit i més encara quan els que lluiten son tots
del mateix país. Trobe a faltar la meua llar, la meua gent, la meua
cultura i les meues tradicions. No es just que per tindre ideals i
opinions diferents, certa gent ha d’anar-se’n i altres no. Encara que
si he d’elegir preferisc creuar l’oceà i anar-me’n a Mèxic abans de
ser mort.
Diego Bravo Pla (1r de BAT C)
Els viatges de Fàtima
Fàtima va mirar amb tristesa la mar mentre s’allunyava del seu Marroc natal. Després d’anys de treballar intensament, havia aconseguit estalviar prou per a viatjar a Espanya a la recerca d’un futur millor. Arrere quedava la seua família, la seua llar i els seus records.
En arribar a Espanya, Fàtima va haver d’enfrontar-se a un nou idioma i a una cultura diferent, però la seua determinació no va flaquejar. Va començar a treballar en una fàbrica i a poc a poc es va anar integrant en la seua nova comunitat.
Amb el temps, Fàtima va conéixer a un jove espanyol i es va enamorar. Junts, van construir una vida a Espanya, van tindre fills i van formar una família. Però mai va oblidar les seues arrels, i va mantindre els seus costums i la seua cultura vius en la seua llar.
Cada vegada que mirava a la mar, recordava el viatge que la va portar lluny de la seua terra, però també s’omplia d’orgull per tot el que havia aconseguit en la seua nova llar.
Mohammed Ali Akherraz (1r de BAT C)
Una nova oportunitat
Isaac va mirar per última vegada la seua llar a Berlín, sabent que no tornaria a
veure-la mai més. La seua família havia viscut allí per generacions, però la
creixent persecució contra els jueus els havia obligat a emigrar. La travessia
cap als Estats Units no va ser fàcil, amb una mar tempestuosa i esgotadors
dies d'incertesa en el vaixell. Finalment, van arribar a Nova York, on Isaac va
començar una nova vida com a sastre. Encara que estranyava la seua llar, va
trobar una comunitat acollidora d'altres immigrants jueus que el van ajudar a
establir-se. Anys després, en la nit de Hanukkah, va mirar al seu voltant a la
seua casa a Brooklyn, envoltat de la seua esposa i fills, i va sentir una profunda
gratitud per haver tingut la valentia d'emigrar a la recerca d'una vida millor.
Sergio Ramos Valverde (1r de BAT C)
Ho entens?
–Ens n’hem d'anar.
Esther, que només tenia dos anys, no va entendre el que sa mare li acabava de dir, espantada i entre llàgrimes. No entenia que acabava d'esclatar una guerra al seu país, ni que a son pare l'havien assassinat junt amb la resta d'homes que treballaven a l'hospital. Tampoc va entendre perquè havien de deixar la seua família i abandonar la seua xicoteta aldea en Astúries per travessar l'Atlàntic i instal·lar-se a Cuba.
El que sí que va entendre, vint-i-tres anys després, va ser que un home havia pres el control de Cuba, i perseguia a tots aquells que no pensaven igual que ell. Va entendre que havia de fugir a Estats Units si volia seguir viva. També va entendre que, per segona vegada en la seua vida, havia d'abandonar el seu país, costums, amics i records per una simple raó: la crueltat humana.
Claudia Valdés Llopis (1r de BAT C)
L'oferta
Feia ja 2 mesos des que vaig rebre aquella oferta de treball. Martí, el meu germà, em digué que no l'acceptara, ja que hauria d'anar jo a soles a París. Ell encara no tenia edat de treballar i l'havia de mantindre mentre estudiava. Ma mare no podia treballar perquè tingué un accident fa uns anys i mon pare va faltar l'any passat.
Si anara a França guanyaria el doble de diners i podríem viure millor, el problema és que el meu germà no es podia fer càrrec de ma mare i estudiar a la vegada.
Al final vaig arriscar-me, vaig agafar els estalvis i vaig contractar a una persona perquè cuidara de ma mare mentre jo no estava en casa.
Era arriscat però jo estava segur que al final tot aniria bé i tornaria de París amb molts diners.
Finalment vaig fundar una empresa en França i vaig comprar una casa per a viure amb ma mare i el meu germà.
Àlex Oliver Rosell (1r de BAT C)
Una vida nova
Roger era un xiquet que va nàixer a Ucraïna, la seua vida era com la de qualsevol xiquet, però als 17 anys es va clavar en el món del tràfic de drogues. Amb l’ajuda d’alguns amics aconseguí triomfar i es va acostumar a una vida plena de problemes de tots els tipus. Fins i tot havia perdut alguns amics a causa d'ajustos de comptes. Davant l’estrés que suposava aquest estil de vida, Roger va decidir apuntar-se a l'exèrcit, ja que temps arrere havia descobert que tenia prou interés per les armes. Tot li anava prou bé, fins que un dia en una expedició amb el seu grup, Roger i un amic seu trobaren una bossa, mentre desmantellaven una plantació de droga. Una vegada obriren la bossa, a l’interior trobaren centenars de feixos de bitllets. Com que començaren a gastar els diners, de cop dubtaren d’ells, de manera que Roger decidí emigrar a Espanya amb la intenció d’escapar de la llei, mentre que al seu amic el detingueren dies després. Hui en dia, Roger s’ha desfet de tots els errors del passat, i ha començat una nova vida amb un treball normal i lluny del món de les drogues.
Sergio García de Gracia (1r de BAT C)
No sempre hi ha una segona oportunitat
Allà estava jo, un dia més sense sopar per a que ella poguera fer-ho. Un dia més preguntant-me per què amb el meu esforç, no puc menjar jo també, o beure a penes. Amb conseguir la formació necessària per a ensenyar de la meua bonica matèria, la literatura, no va servir. Necessitava eixir d’allí.
Abans de fugir amb el meu marit, anava a fugir d’ell, després de ser un dels culpables de la meua situació. I així és com vam arribar a Espanya, la meua filla i jo, en busca d’una vida nova.
Des del aterratge, sabia que l’única opció per a dormir baix d’una teulada era dormir en un hotel. On, després d’hores i hores, vaig trobar com a mínim un apartament en un poble no molt lluny d’on estàvem.
Allà, vaig poder clavar a la meua filla en un institut on, ràpidament, va ser integrada, i va aconseguir ser una de les millors de la seua classe. Segons els professors, una xiqueta amb un futur brillant.
Al meu cas, ninguna de les meues carreres va ser vàlida, i, després de tants anys, vaig decidir simplement admirar a la meua filla i ajudar-la en el seu futur, ja que el meu estava acabat.
Vicky Orga Montagud (1r de BAT C)
Un viatge sense retorn
Segons el meu avi, la segona guerra mundial per a ell va ser impossible perquè era jueu i vivia Alemanya, però gracies a un colp de sort va poder sobreviure. Quan els nazis buscaven als jueus per a portar-los als camps de concentració, ell es trobava dormint en una habitació apartada, que ningú sap perquè no revisaren.
Tenia vint anys i vivia sol. Havia perdut els seus pares en un accident i fins els dèsset anys va viure amb sa tia, moment en què la seua familiar va morir per una estranya malaltia.
Un parell de dies després, pogué fugir amb la seua moto, recentment adquirida, fins a Valencia. Fugint del franquisme i el nazisme i resant tots els dies per a que no el trobaren mai i menys que saberen que era jueu.
Ací va poder conéixer a l’amor de sa vida, la meua àvia. Després de la guerra va poder viure tranquil la resta de la seua vida sense pensar mai en tornar al seu país natal, Alemanya.
Marc Revert (1r de BAT C)
On està la porta?
A vegades es fa pesat estar tot el dia caminant, però m’aguante perquè ma mare diu que jo soc forta. A més, no vull ser una càrrega per als pares, que han de tindre cura de la meua germana Ana, de cinc anys.
El meu nom és Maria, tinc dotze anys i sóc nicaragüenca.
Fa molt de temps que vam eixir del poble. Me’n recorde de l’escola, dels companys, de l’àvia, de ma casa, però també de la preocupació dels pares pel treball, per la seguretat, per la corrupció, pel futur.
Per tot açò és que la meua família es va unir a aquesta gran marxa multitudinària on hi ha gent de molts països, de diferents edats, però amb els mateixos problemes i els mateixos somnis.
Allà on parem sempre troben ajuda, encara que també ens topem amb la incomprensió i la maldat d’alguns.
Però tot haurà passat en uns moments: hem arribat al final del viatge. La gent es tira a terra. Vull vore que n’hi ha allí davant; no entenc per què ploren fins que veig un mur tan alt, tant llarg... i pense: on està la porta per a passar a l’altre costat?
Yolanda María García Giménez (1r de BAT C)
Les nits fredes d'aquella vida
Al voltant de 1946 amb constant fred i sense menjar que dur a la boca, a un poblet d’Albacete. Els seus germans, que tenien vora 10 anys, es van veure obligats a anar a treballar. Doncs era díficil sobreviure amb l’únic sou d’un pare i una mare, a més que venien d’una gran família amb pocs recursos econòmics. A aquesta zona d’Espanya no hi havia casi treball. Decidiren emigrar a València, allí anaven a segar arroç. Us parle del meu bonàs avi, em contava que el treball era dur, i també lo complicat que va ser arrivar a aquell lloc, en tren, tot sol sent uns xiquets.
Les condicions de treball eren molt dures, llargues jornades sense posar-se res a la boca. Les húmides nits es feien molt complicades, dormint en uns freds barracons. Anys després, tres germans del meu avi es veieren obligats a emigrar a França. El meu iaio treballà uns anys a la vendimia francesa però l’amor el va condicionar per tornar a Espanya.
Blanca Moya Carbonell (1r de BAT A)
El dia que tot canvià
D’un moment a un altre aquell el que sempre havia sigut un preciós matí es convertia en el pitjor dia de la meva vida. Ma mare entrava molt ràpidament a la meva habitació dient-me que recollira les coses essencials que ens anàvem. Encara no assimilava el que acabava de passar, havia d’abandonar el que havia sigut el meu baül de records durant els meus 16 anys de vida. 10 minuts més tard d’arreplegar tot el que necessitava caminàvem per uns carrers bombardejats, plens de cendra i amb restos de edificis que havien caigut. Al cantó del meu destrossat carrer, hi havien uns autobusos amb centenars de xiquets en la meva mateixa situació, alguns plorant i d’altres traumatitzats per el que estava passant. Hores més tard arribàvem a la frontera en França on hi havia un altra sèrie d’autobusos esperant per a recollir-nos, en eixe moment sols podia pensar en que havia de crear una nova vida, fer nous amics, una nova casa i un nou idioma. Però a pesar de la mala e inoblidable situació que passàrem mai oblidaré la que va ser i la que a pesar de tot serà ma casa.
Miquel Albelda Zanón (1r de BAT A)
El nom perdut
Ma iaia conta contes. Tracten de vides passades i petjades mal ficades. De com les lluites i odis la van fer viatjar. Unes tropes van propiciar que la franja morada, que menjava pa amb tomaca, es canviara al xampany i deixara uns anys el cava. Allí va conèixer el «grand-père», sota les branques metàl·liques d’un camp. L’amor es consumà, la panxa s’omplí i la mare va vindre en una cigonya. En acabar una batalla peninsular, va començar la continental. Ella escapà dificultosament fins trobar un tren a Hendaia, un dia de reunió. No mires darrere, no gires el cap. Així per confusió amb una tal germana de Cosí del Riu va donar la mà als bigotuts assassins. Per fi he arribat. L’avi no va alcançar Barcelona, pareixia que una menorà amagada era la causa. No el va tornar a vore mai. Els anys passaren, els records no tant. Jo, amb un esforç gran, vaig estudiar història contemporània. A començar les pràctiques a Polònia de la Xoà. El primer dia vaig rebre uns informes de Belzec. Quina casualitat? Es diu Jacob Silver, com jo. Per açò dic: «Jo conte noms».
Llorenç Carrió (1r de BAT A)
Silenci en coma
I de sobte, tot estava fosc, no hi havia ningú al meu voltant. Tots havien desaparegut. Sols em tenia a mi. Crec que feia més de 6 mesos d’allò, però no ho sabia cert. Havia perdut la noció del temps. I als meus avis.
Era conscient de que ells havien emigrat cap a Suïssa. Però els meus pares pensaven que perquè estiguera inconscient no escoltava el que em deien o el que parlaven.
-No te n’adones que mentres estem ací, ells están en gran perill? deia sempre la mare al pare.
Des de que vaig caure en coma portava escoltant ixes paraules cada día de la boca de la mare. No podía fer res. Jo portava un temps sense pertànyer a aquell món. Sols necessitàvem que despertara per poder tornar a estar tots junts. Que tot acabara. Ho necessitava. Necessitava que la guerra donés el seu fi.
Carolina del Carmen Chafer (1r de BAT A)
Tots som...?
Quan jo era petita el meu avi em va contar la història de la nostra família. Malgrat això, per no atemorir-me a causa de la meva edat, camuflava la història. Avui en dia sé la verdadera història. El meu avi és una persona que sempre té un somriure a la cara, i la seua major virtut és voler traure un somriure a la resta. Ningú es podria imaginar el sofriment que portà darrere seu. El meu avi durant la infantesa vivia en un altre país que estava en guerra. Una matinada, van bombardejar sa casa. La seva germana petita i els seus pares, hi estaven dins quan va ocórrer. Van morir tots tres. El meu avi tot atemorit i tenyit de sang va haver de sortir tot sol del país, va anar d'amagatall en amagatall, fins a aplegar ací. On ha creat una família, a qui sempre dedica el seu temps, perquè sempre diu que “Un segon. Així de pressa va la vida. Aquesta és una llicó que mai no he oblidat. Tant se val com creguis que és la vida, tot es pot pedre en un obrir i tancar d’ulls. Tot pot canviar, tot pot desaparèixer. Axí que intento apreciar cada moment”.
Inés Leonor Bria Faus (1r de BAT A)
Arrancant les meues arrels
Vaig eixir del meu país, Ucraïna, amb l'esperança de trobar un futur millor. Era l'únic camí que em quedava després de la destrucció de la meua llar. Em vaig dirigir cap al nord, camp a través que semblava etern. La incertesa m'atabalava, però sabia que era l'única manera d'eixir d'allí. Van passar els dies i els camins es van fer cada vegada més difícils. Ningú m'ajudava, em sentia sols i espantat, però vaig continuar, perquè res podia parar-me ara. Estava cansat i sufocat, però sabia que ho anava a aconseguir. Moltes llàgrimes i alguna esperança, va ser el que em va acompanyar en aquest llarg viatge. A la fi vaig arribar a la meua destinació, Moldàvia, una nova terra. I encara que van haver moltes dificultats per davant, anava a lluitar per aconseguir-ho. Perquè per a mi immigrar significava tindre una segona oportunitat.
Marc Castells (1r de BAT A)
Abbayomi I La Seva Història
El meu amic Abbayomi és d’origen senegalés. Va vindre quan tenia 8 anys a Espanya, acompanyat pel seu germà Mamadou de 3 anys i els seus pares. Senegal és un país molt pobre, sobretot la ciutat on vivia la seua família, Touba. En aquella ciutat no arribava l’aigua. Havien de caminar 10 km fins a la font més propera. Alguns havien de treballar tot el dia per guanyar una mica de diners, amb el que no tenien prou per a subsistir. Per causa d’aquesta pobresa, els seus pares van decidir immigrar a un altre país en busca de millors condicions de vida. Quan van arribar al nord d’Àfrica, van decidir anar a Espanya. Al principi va ser molt dur per a ells perquè no parlaven castellà ni valencià. Però, a poc a poc s’adaptaren. Els meus amics i jo vam acollir molt bé en el col·legi a Abbayomi i al seu germà. Vam començar a ser amics des del dia que ens vam conéixer, i ara és un més de la colla d’amics.
Denis Salajan Alin (1r de BAT A)
Haslem i jo
Haslem i jo som molt amics encara que les nostres situacions han sigut molt diferents.
Haslem es un xiquet que jo vaig conèixer per que l’adoptaren en casa d’una amiga meua i l’adoptaren després del que seu pais es queda en guerra amb Russia.
Ell va poder entrar al pais però soles per que a la seua mare no la deixaren eixir i al seu pare l’obligaren per a entrar a ser militar i combatre aquella guerra horrible.
Ell fins i tot es un xiquet amb molta esperança de que algún dia la seua mare i el seu pare tornen a per ell i jo realment l’admira molt ja que n’es tot un guerrer.
Minerva Cervera (1r de BAT A)
L’amor de la meua vida
Vaig a contar com vaig conèixer a l’amor de la meua vida en un altre país. Em dic Manuela i sóc de Galicia. He nascut en un poble molt xicotet. En el meu poble hi ha molta misèria per culpa de la guerra. Com a conseqüència, tinc que emigrar a Paris, estic molt emocionada. Ja porte ha Paris huit mesos, estic molt feliç. He conegut a moltes persones. Gent que m’ha contat la seua experiència en la guerra i amb l'emigració. Infermeres, soldats, presoners de guerra, metges… Però només hi ha una persona que m’ha marcat molt. És diu Eumenio, és un ex-presoner del bàndol nazi. És alt, prim, amb els cabells curts… Després d’haver estat quedant junts al llarg de la semana em va besar, però malauradament se’n tenía que anar al seu país, Algeria. Ens vam despedir a l’estació i em va prometre que ens tornariem a veure. Cada setmana ens escrivim cartes. Tres anys després, jo estava en una cafeteria llegint un llibre sobre l’emigració. El vaig veure amb un ram de flors. Ens abraçarem i plorarem. Em va dir que mai m’havia oblidat. A la fi, uns mesos després ens vam casar a Paris, la ciutat de l’amor.
Gema Amat González (1r de BAT A)
El meu amic Fran és de Paris,França.
Vi a viure a Espanya com un immigrant.
En el seu pais va tindre problemes monetaris i els seus pares es van quedar sense treball.
Diu que la vida ací és molt diferent.
Ací a Espanya la cultura i l’idioma són molt diferents que a França.
A més ací a València se li complica entendre el valencià.
“És un idioma complex i estrany” -diu Fran.
El seu pare ara treballa de cambrer i la seua mare en una floristeria.
En l’institut s’han ficat amb el per ser immigrant.
Ser immigrant no és envair un *pais.
Ser immigrant és buscar una millor vida en un altre país on pugues permetre’t viure tranquil.
Fran no sap gens d’espanyol per això té un programa especial d’estudi ací en l’institut.
Fran a fet amics nous,inclòs jo i l’ajudarem en el que puga.
A la família li està costant adaptar-se però tot anirà bé.
Hugo Benavent (1r de BAT A)
Per una vida millor
Hola. Em presente soc Alejandro un reporter que ha viatjat a Rússia. Soc ací per a investigar el cas de Niko un xic de 17 anys Rus que per les circumstàncies de Rússia haurà d'emigrar a Espanya per les guerres. És un cas que em cride l'atenció ja que Niko és una futura promesa en el futbol rus. Després de mesos les coses ací segueixen bastant malament però ha anat millorant. Niko no sap gens d'espanyol, m'han enviat ací per a ensenyar-li espanyol i portar-ho a les oficines del Real Madrid a Espanya. El Real Madrid es va fixar en aquest jugador ja que el seu davanter del juvenil més preciat Luis és el millor amic de Niko i els parla d'ell. Gràcies als presidents del Madrid per donar-li aquesta oportunitat.
Alejandro Luis Dindiligan (1r de BAT A)
Tan prop que sembla real
Els dies cada vegada eren més curts. Les nits eren interminables. L’única excusa que tenia per continuar era l’home aquell, que des del primer moment ens vam fer inseparables. Als dos dies ja sabia d’on venia i perquè. Era com un reflex de la meua persona, diferent història, mateix final. Els dos teníem una necessitat, trobar una nova vida. Li vaig proposar l’idea d’anar junts. Al moment ja tenia la resposta. Passaven els dies, cada vegada més prop de l’objectiu. Per sort o per desgràcia ens havíem acostumat al sofriment. De sobte, hem vaig quedar inconscient. Al despertar, estava sol, el mateix escenari de sempre i rodejat de les mateixes persones. No trobava aquell home que vaig conéixer. No vaig voler pensar més del que tocava, però es veu que les ganes d’escapar de la misèria em van guanyar.
Rafael Fayos (1r de BAT A)
Una vida per contar
En l’epoca de postguerra, molta gent tinguè que marxar al extranger a treballar i poder mantener a la seua familia. El meu avi va ser uns dels molts que hi va anar, a ell li va tocar anar a Suissa. Per altra part, la meua avia es tinguè que esperar fins que el meu avi tinguera una feina per a ella. Allí les dones no podien treballar sinò estaven casades. Els meus avis es casaren entre semana ja que no tenien suficients recursos com per poder fer una celebració amb els familiars, i els va anar un tant just per poder casar-se. Després de cinc anys treballant a l’extranger pogueren vindre a Espanya. Una vegada aplegaren a Espanya pogueren continuar fent vida normal i poder formar la seua propia familia.
Enrique Chorro (1r de BAT A)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.