Un viatge per a trobar el benestar econòmic
Un dia quan mon pare tornà de treballar va proposar mudar-nos. Ell sempre deia que volia anar a Suïssa a treballar i cap al 2013 ell, a soles, hi anà. Ens contava que la vida era bonica i segura, que sempre tenia treball. La mare es cansà de viure sense mon pare. Per la qual cosa vam deixar Espanya i començàrem una nova vida a Zuric. Primer pensí si seria capaç d'adaptar-me a tants canvis, la resposta és que sí. Els primers dies em vaig acomodar i en dues setmanes comencí l’institut.
Arribí al 2017, dos anys coneixent el país. Vaig viure milions d’aventures amb els pares i els amics. Allí l'escola organitzava excursions cada dues setmanes per ajudar els alumnes a conéixer Suïssa.
Un dia, la mare es cansà d’aquest país i digué que tornàvem a Espanya, que tenien treball. Primer em vaig enfadar, no volia tornar perquè considerava Suïssa ma casa.
Tres anys des que tornarem i ens acomodarem a València. M'adone de l'esforç que van fer per cuidar-me i que no em faltara de res, podria dir que ara entenc per què la mare deia que Espanya és la nostra casa i que la vida no és tan fàcil com jo pensava.
Andrei Gligorescu Curteanu. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Tot anirà bé
Un fred que calava fins als ossos se m'introduïa a la pell. A la recerca d'una vida millor, això deien, i també ho creia jo. Els coiots[1] ens havien promés que les embarcacions tindrien un nombre limitat de passatgers. Lluny d'això, ens trobàrem que no cabia ni un alé més. Les monedes ressonaven en la meua butxaca foradada, amb cada ona que xocava amb nosaltres. Cada vegada perdia més l'esperança. Havia utilitzat els estalvis de mitja família i ara em sentia més culpable que mai. Podré ser capaç de recuperar-ho tot? Tothom parlava sobre la mà d'obra a Europa, tan ben remunerada, així que tampoc m'ho vaig pensar dues vegades. Del carmí ja no em quedava gens de rastre als llavis. Em vaig assegurar de traure’l hores abans de desembarcar. Ara, en canvi, estan esquerdats i reemplaçats per talls.
–Nom i cognoms, per favor.
–Natasha Pavlova.
–M'està prenent el pèl, senyor? –em va mirar amb incredulitat.
–Mire la meua documentació. Potser li l’estic prenent?
Després d'un parell de segons vacil·lant, va amollar:
–Avant.
Tot anirà bé. Estic segura que ací m'acceptaran tal com soc, va ser l'últim que vaig pensar.
Alex Djoudi. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
[1] Coiot: traficant de migrants.
_____________________________________________________________________________________
Trenta anys
Han passat trenta anys des de l’última vegada que vaig deixar la meua llar, trenta anys en què vaig deixar d'estudiar a l'escola Tachibana i, sobretot, trenta anys des de l’última vegada que et vaig veure.
Enyore aquells moments d'estiu en els quals eixíem corrent després de l'escola per a anar a la botiga més pròxima a comprar-nos uns gelats. Recorde que tu sempre et compraves el de sabor de xocolate i jo et renegava per no voler provar més sabors. Hui dia sempre que em compre un gelat me'l demane de xocolate perquè em recorda a tu.
Tu perfectament em vas entendre. Vas entendre que la meua família no estava bé i que amb prou faenes podíem arribar a final de mes i que per això ens en vam haver d'anar del país.
Sé que va ser dur el comiat i, si fora per mi, jo m'haguera quedat amb tu, però no va poder ser. Per això cada mes t'envie una carta fins i tot encara que no m'arribe una resposta de la teua part. Tinc la intenció de tornar al Japó a buscar-te i veure't una vegada més, perquè ets i sempre seràs la meua millor amiga.
Kyoko, allà on estigues et trobaré.
Ema Kalinova Dimitrova. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
El gran mur
Sols a uns escassos metres es troba la llibertat, la llibertat que ens portaria a una vida completament nova, on el pare pot ser que encara viuria i on la mare deixaria de plorar preocupada per si hui per fi podríem menjar. Una vida que, per desgràcia, no podem tindre perquè hi ha una barrera, un gran mur, un mur que, igual que a nosaltres, impedeix la llibertat a milers de famílies més. Un mur que permet la mort per desnutrició fins i tot a xiquets i nounats.
Ha arribat l'hora, espentats per la desesperació, per la falta de menjar i una llar digna, hem hagut de prendre la decisió d’intentar superar el gran mur. La mare i els meus germans xicotets intenten seguir els meus passos i amb ajuda aconsegueixen arribar al més alt, però ocorre una desgràcia, ara estic sol, aquest gran mur els ha arrabassat la vida. I jo, ara què faig? Estic perdut, sense la meua família i amb molta por, no conec res ni a ningú. Tot per aquell gran mur...
Helena Pèrez Espí. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Començant des de zero
Encara sembla que va ser ahir, però ja han passat deu anys des que la meua família va arribar a aquest país, els Estats Units d’Amèrica, com a refugiats. Quan la meua mare, els meus dos germans i jo hi arribàrem no coneixíem a ningú. Va ser una adaptació difícil durant els primers anys, al clima o al xoc cultural, que és una experiència comuna entre els immigrants. Vam tindre sort perquè vam conéixer a gent al nostre voltant que ens va beneir amb el seu temps i recursos per a guiar-nos a poc a poc per les cordes per a adaptar-nos a aquesta nova vida. Això és fonamental perquè els immigrants s'integren amb èxit en la societat. Una de les maneres en què la gent ens va ajudar a facilitar la nostra transició va anar connectant-nos amb recursos per a navegar per diversos aspectes de la vida als Estats Units: cerca d'ocupació, inscripció a l'escola, educació cultural, compromís cívic, etc. Assistir a l'escola ací als Estats Units va ser un regal que no hem agraït mai prou Em vaig graduar en la Universitat de Calvin i ara estic treballant.
Ser desplaçat del teu país d'origen per qualsevol motiu involuntari és dur. Per a nosaltres també. Després d'estar tants anys fora del nostre país, Ruanda, trobem a faltar moltes coses i a la gent que coneixíem allí. Són experiències que no podrem repetir, encara que estem creant-ne de noves.
Khadija Chikhi Mechentel. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
L’amor és lliure
Vivia al Marroc, i des de petit els meus pares m’havien dit que de major em casaria amb una xica. El problema és que a mi no m’agraden les xiques. Des que tinc memòria ho he ocultat perquè m’han ensenyat que està malament, i pensava això fins que vaig conéixer Ibrahim, la meua parella secreta.
Ens vam conèixer a la Universitat. Érem amics, i passàvem molt de temps junts, estava enamorat d’ell. Quan ningú ens veia ens agafàvem de la mà, fins que un dia, quan estàvem sols a ma casa ens vam besar. Podíem anar a la presó i rebre molt d’assetjament si se n’adonava algú, per això ho vam mantindre en secret durant tota la carrera.
Després de graduar-nos, ens vam posar a treballar per a estalviar diners. I avui estem de camí a França, un país on no està prohibit estimar a algú del teu mateix sexe i on et pots expressar d’una forma lliure. Ha sigut molt difícil per als dos, deixar-ho tot enrere, la família, els amics... Però ho fem per a poder millorar i deixar d’ocultar qui som.
Natalia Galdón Amat. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Anar i tornar
Marina no trobava feina en València i, com que sempre li havia agradat la cultura japonesa, va decidir migrar a Okinawa per una oferta de feina per a ser traductora a un hotel situat al costat del mar. Però no es va poder acoblar al lloc perquè hi ha costums molt diferents, com per exemple dormir en terra, menjar amb bastonets o dutxar-se asseguts. A més no pot fer res al carrer, perquè tots socibilitzen les coses dins de casa i no pot eixir amb amigues. Sempre diuen a tot que sí i la consideren una maleducada perquè diu el que pensa. Total, que ni els camps de cirerers florits li fan oblidar que no pot contar a ningú els seus problemes perquè per a ells això és de mala educació i es troba molt sola. Un dia va decidir beure saque per a oblidar com de sola se sent i, oh sorpresa, agafà una borratxera que la portà a cantar sola pel carrer. L’escena següent és una detenció per escàndol.
Repatriada a València, la contracten per a treballar de seguida d'animadora sociocultural a un hotel de la Malva-rosa perquè resulta que la gravaren cantant pels carrers d'Okinawa i el vídeo va ser tendència a les xarxes socials i ara és una de les atraccions turístiques més cridaneres per als japonesos que venen a València.
Aitana Sebastián Briz. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Una vida millor
Joan vivia en un país d'Amèrica Llatina i treballava intensament tots els dies en la seua xicoteta finca, però malgrat els seus esforços, mai semblava tindre suficients diners per a donar-li a la seua família una vida millor.
Un dia, va sentir parlar d'una ciutat al nord on hi havia treball i oportunitats il·limitades. Va decidir que havia de prendre una decisió difícil i deixar arrere tot el que coneixia per a buscar un futur millor per a la seua família.
Així, amb un cor pesat i ple d'incertesa, va començar el seu viatge cap al nord. El camí va ser difícil i ple d'obstacles, però mai va perdre la fe i va continuar avant. Finalment, va arribar a la ciutat i va trobar treball en una fàbrica. Amb el seu nou salari, va poder donar-li a la seua família una vida més còmoda i segura.
Encara que estranyava la seua llar i la seua terra natal, Joan sabia que havia pres la decisió correcta en emigrar. Ell i la seua família estaven construint un futur millor, i això era el que més importava.
Vicent R. Castell García. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
La fugida
Tot va començar quan els meus pares, que ara seien malalts al meu costat, em contaren com es van conèixer i com van acabar vivint a València.
Em van dir que ells vivien al Marroc feia trenta-cinc anys, i a més, es van conéixer en una fàbrica a Rabat. Diuen que va amor a ser primera vista, però jo crec que hi ha va haver un milió de cites perquè allò funcionara, ja que ma mare és molt cabuda i mon pare tot un Don Juan. No obstant, la seua unió es va fer molt més forta en la guerra del Rif. Sabien que no podien viure més enllà, però tampoc volien deixar enrere tot el que havien construït junts. Tot i açò, l’amor els va unir i es van prometre no allunyar-se l’un a l’altre fins que la mort els separara. Es van adonar que havien de fugir fora com fora i això van fer. Decidiren anar a Espanya, un lloc bonic i turístic, i no hi ha lloc més bonic que València, al costat del mar Mediterrani, la platja, els paisatges... I un lloc maravellós per a formar una família. I així es com jo vaig sorgir al món.
I és que l’amor és tan bonic, que després de trenta-cinc anys, els meus pares encara estan junts i ni la mort els separa, encara...
Aiman El Khamlichi El Idrissi. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra, Alzira
_____________________________________________________________________________________
Fugir per a sobreviure
Amine era un estudiant d'Algèria que va estudiar tres anys a la universitat. Per a ser pilot, a Algèria necessitaves passar per la mili però, com que qui no té padrins no el bategen, Amine, que no tenia cap conegut en la institució, va rebre una negativa a la seua sol·licitud.
El seu amic li va oferir visats de Grècia, perquè deixar arrere la seua terra natal. Finalment, va decidir anar a Espanya, on tenia el seu germà.
Per a Amine va ser molt dur, va treballar dia i nit al camp patint èpoques molt dures com el ramadan. Se sentia derrotat però va seguir perquè sabia que era capaç d'aconseguir una vida en condicions.
Va ser així. Ho va aconseguir. Va aconseguir una vida millor amb una feina estable i amb una família.
Ali Cherfi Bedri. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Emma, un dels casos de la immigració
Era un dia calorós d'estiu quan Emma va deixar la seua llar. Havia viscut tota la seua vida en un xicotet poble d'Hondures, però la situació econòmica i la violència s'havien tornat insuportables. Emma sabia que era un risc deixar tot arrere i emprendre el perillós viatge cap al nord, però ella estava disposada a fer-lo amb la condició de trobar un futur millor per a ella i la seua família.
Emma es va unir a un grup de migrants que viatjaven junts a la recerca d'una vida millor. El camí va ser difícil i ple de perills, però Emma s'aferrava a l'esperança d'arribar a un lloc segur on poguera treballar i enviar diners a la seua família.
Finalment, després de diverses setmanes de viatge, va arribar a la frontera dels Estats Units. Allí es va enfrontar a una realitat difícil, amb agents de migració que la tractaven amb menyspreu i la retenien en centres de detenció. Malgrat tot, no va perdre l'esperança i va continuar lluitant pel seu somni.
Emma és només un dels milions de migrants que cada any deixen les seues llars a la recerca d'una vida millor, però la seua història és un recordatori de la valentia i la determinació de les persones que arrisquen tot per un futur millor.
Anes Seddar Yagoub. 1rBAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Progrés
Sempre havia sigut una perfeccionista en el que es referia al seu treball. Li encantava la idea de poder perfeccionar cada detall i, com a dissenyadora gràfica, això era el que la feia única.
Des que va arribar a Barcelona fugint de la guerra d'Ucraïna, no va parar de treballar per a aconseguir una plaça en la societat moderna, però tota aqueixa pressió va començar a amuntegar-se.
Un dia, decideix prendre's un temps lliure per a relaxar-se i recarregar les piles. Però quan intenta tornar a l'oficina després d'uns dies d'absència, de seguida s'adona que les coses han canviat sense ella. El projecte en el qual havia estat treballant ha desaparegut, substituït pel treball d'una simple xarxa d'intel·ligències artificials.
Es començà a adonar que el dolor que sentia per la pressió de tot el treball no era res comparable amb el sentiment de ser reemplaçada per una simple màquina que proporciona idees humanes.
Aqueix era el començament d'una revolució en la indústria, i estava ocorrent de pressa, milers d'homes i dones perdrien els seus treballs a les mans de zeros i uns, controlats per empreses majors: “no hi ha pausa al progrés”, deien...
Chafik Laslouni Mimouni. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Sofriments
Qui diria que el país d’Andriy passaria per aquests mesos amb tant de dolor i tristesa perquè algú ha dit, que on van nàixer tots els seus avantpassats haurien sigut d’un altre país i d’aquest on van naixèr, en aquest cas Ucraïna?
En aquests instants Andriy està en una casa d’acollida a Alemanya en una xicoteta ciutat de Rothenburg, molt més menuda que Járkov al seu país d’origen on vivia amb la seua família, però per durant aquests mesos de guerra no ha pogut contactar amb els seus familiars. Andriy és un xic de 17 anys que està vivint amb el desconeixement de si els familars o amics estan vius o desafortunadament no ho estan.
No pot viure tranquil. Només pot vore les notícies de com les seues ciutats estan sent envaïdes per l’exèrcit rus. Els titulars solament reflecteixen els terribles actes del president Putin. “Hem d’augmentar la producció d’armes i equipament per a l’exèrcit”. Aquestes són algunes de les paraules que Andriy i tots els ciutadans ucraïnesos han de suportar fins que aquesta guerra acabe per a tornar a les seues cases i vore a tota la gent que ha viscut amb ells fins que ha esclatat aquest esdeveniment.
Dan Fajardo Sevilla. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
La història de Li
La família de Li va arribar als Estats Units des d'Àsia fa molts anys. Li era una xiqueta de 12 anys quan la seua família va emprendre el viatge. Recordava l'emoció de l'aventura, el viatge amb vaixell des del seu país natal fins al nou continent.
Quan van arribar als Estats Units, la família de Li es va veure obligada a viure en un barri pobre. Van haver de treballar intensament per a sobreviure. Li i els seus germans treballaven en una fàbrica d'aliments, mentre que els seus pares treballaven en una fàbrica de roba.
Li es va adonar que la vida als Estats Units era difícil, però també va veure l'oportunitat de tindre una vida millor. Ella va treballar intensament a l'escola i es va graduar amb honors. Després de la graduació, Li va ser acceptada en una universitat de prestigi.
A mesura que Li avançava en la seua carrera, la seua família també prosperava. Els seus pares van comprar una casa i van poder eixir de la pobresa. Li també va ajudar els seus germans a aconseguir treballs més ben pagats.
Li mai oblidarà el sacrifici de la seua família i l'ardu treball que van fer per a tindre una vida millor. Encara que el camí va ser difícil, la família de Li va aconseguir tirar avant i tindre una vida millor gràcies a la immigració d'Àsia als Estats Units.
Eugenio Ivov Dimitrov. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
En busca d’un futur
Carlos era un xic que vivia a Cuba. Amb la mort del pare la família no tenia molts diners. Amb 14 anys va sentir parlar sobre la revolució comunista i com anava a ajudar a tot el país.
Després de temps treballant per al partit comunista es va adonar que cada volta faltaven més aliments i serveis bàsics. Entrà en dubte sobre si estava actuant correctament i si el comunisme seria realment la solució.
Al cap de tres anys, cada volta era més difícil sobreviure, faltaven recursos i la llibertat d’expressió i la premsa es veia condicionada per l’estat. En adonar-se que el sistema estava fallant al poble, va decidir marxar del país per trobar un futur.
Juan Pablo Descalzo Pinieri. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Sols
1936. Esclata la Guerra Civil Espanyola. Era qüestió de temps que açò passara i, tot i que ja ens havien avisat que podria passar, mai ningú està preparat per escoltar «ha començat la guerra». Recorde que en aquell moment la mare es quedà blanca, no sabia què fer, i en aquell instant va ser quan vaig entendre que les nostres vides canviarien per sempre.
La meua germana Joana i jo dormíem al llit dels pares, com de costum des que començà la guerra, perquè la mare no notara la falta del pare, que estava lluitant contra l’exèrcit de Franco. No recorde molt d’aquella nit. Sols que la mare vindre cridant que ens amagaren, que estaven allí. La meua germana i jo ens amagàrem en una doble càmera que el pare, abans d’anar-se’n, va construir per si algun dia ens trobàvem en aquesta situació. Tancàrem els ulls ben fort, esperant que passara tot. Sentíem la mare plorant, crits, trets i, de sobte, el silenci. Esperàrem uns minuts per a eixir. No estàvem preparats per al que ens venia damunt: la mare sense vida tirada a terra, rodejada d’un gran toll de sang. En aquell instant vaig recordar que la mare, ben previsora, ens havia donat uns instruccions per a poder sobreviure i fugir del país si ens veiem en una situació com aquesta. Vaig agafar la documentació que la mare m’havia indicat, un poc de menjar i aigua per al camí Vaig agafar de la mà a Joana i ens n’anàrem a la direcció que la mare ens havia deixat escrita. En arribar, ens presentaren a la resta del grup i tots junts vam posar rumb a França, sense pares, sense família, sols però junts.
Laia Requena Oviedo. 1r BAT B
IES Jose Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Per tu
Em trobe davant d’una decisió complicada. La meua parella ha aconseguit un bon treball a Anglaterra i se'n va per un temps indefinit però sembla que molt llarg. Aquest matí m'ha proposat anar-me'n a viure amb ell i des d'aleshores no he parat de donar-li voltes. Jo soc molt feliç ací, tinc la meua família, els meus amics, els meus llocs d'oci i la meua feina, però sé que si em quede la meua relació en algun moment acabarà, no crec en les relacions a distància. Sols tinc vint-i-cinc anys i porte amb ell cinc. L'estime molt però no sé si estic disposada a arriscar-me a deixar la meua vida per fer la d'ell.
Després d’uns dies de reflexió he decidit anar-me'n. No vull deixar-lo anar i he vist que pot ser una nova experiència. Espere tornar algun dia i, si no ho fera, seria bon senyal.
Quatre anys després torne a la meua ciutat acompanyada. Ha estat bé l’estada a Anglaterra, però no era el meu lloc, ell ho sabia, per això va deixar la seua feina per tornar-se'n amb mi.
–Gràcies per acompanyar-me en aquesta experiència i haver intentat fer d’aquest país la teua casa, sàpies que tu ets la meua prioritat i vull veure't feliç, així que tornem a casa i continuem el camí de la vida junts.
Mar Chordá García. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
La guerra entre nosaltres
Enyore les matinades en què em despertava sempre amb la il·lusió de veure’t. Enyore els llargs passejos que féiem els dies de primavera quan el cel era més blau que la mar. Enyore els dies de berbena, quan eixíem a ballar a la plaça del poble.
No podíem ocultar l’amor que sentíem. Al poble tothom sospitava la nostra relació oculta.
–Has vist el fill de Batiste? Diuen que si va amb un xicot, quin disgust i escàndol per a la família!
Però a nosaltres ens donava igual el “què diran”, sols importàvem tu i jo en el nostre món.
Van ser els anys més feliços de la meua vida, que es tombaren un 17 de juliol de 1936 quan als periòdics de tot arreu es coneixia la notícia d’un colp d’estat que també acabaria amb la felicitat de moltes persones.
A mesura que el bàndol nacional avançava, molts veïns van ser arrestats. Un ambient de terror es respirava per tot el poble i moltes famílies començaren a fugir.
La meua família i jo iniciàrem el camí cap a França i no vaig tindre la força d’acomiadar-me de tu, sabia que ho deixava tot enrere.
Tres anys després, la victòria del bàndol nacional ens va forçar a quedar-nos a França per sempre, esborrar el passat i reconstruir un nou futur.
Conscient que per a mi el cel ja no era tan blau, continuava sense saber on estaves tu , però el que més m’atemoria era pensar que potser havies desaparegut del tot en la meua vida.
Aquell mateix dia, torne a casa i m’adone que hi ha una carta a la bústia. Ve de l’Argentina.
Carolina Sifre Adam. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Memòries d’una estació
Si es tractara d’una estació de l’any, seria l’hivern. Tan freda, quasi glacial; blanca com la neu; nua i pura com la brisa matinera. I amb una bellesa tan extraordinària que deixava a tothom bocabadat. Clar que, el seu rostre angelical i cos de nimfa no acabava d’encaixar amb la seua personalitat gelada i esgarrifadora com un calfred.
L’hivern no tenia nom propi i això la feia encara més misteriosa, si cap. Tampoc no tenia família, ni llunyana ni propera. Ni tan sols un amic o amiga, algú de confiança o un animalet de companyia.
Tothom, quan l’observava caminar amb aquella elegància natural –les poques i comptades vegades que eixia de l’estranya vivenda que li feia de casa– xiuxiuejava i especulava sobre qui era i com vivia sense poder esbrinar-ho mai.
Però com era realment l’hivern? Era així de fred o també tenia sentiments i en el fons era càlid com un tassó de xocolata?
L’hivern no sempre ha estat tan gèlid.
I pot ser fins i tot abans era l’estiu.
Però un dia, l’estiu es va glaçar tant amb aquell canvi tan brusc, amb aquella migració tan sobtada en contra de la seua voluntat, que la blanca i fina neu ho va cobrir tot fins oblidar qualsevol sentiment, qualsevol record.
Núria Oriola Domènech. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Cap a una vida millor
Era una nit de lluna plena quan Maria i la seua família van travessar la frontera. Havien planejat la seua migració durant mesos, però mai se sentiren del tot preparats per a deixar arrere les seues vides i emprendre aquest perillós viatge. Maria estava aterrida, però també estava plena d'esperança i determinació.
La frontera era un lloc perillós, ple de patrulles i paranys. Maria i la seua família van haver de caminar durant hores, amagant-se dels guàrdies i evitant els obstacles. Però finalment, van aconseguir travessar la frontera il·legalment i van arribar a l'altre costat.
Una vegada en l'altre país, Maria i la seua família es van enfrontar a una sèrie de desafiaments. Van haver de bregar amb l'idioma desconegut, trobar un lloc on viure i treballar, i adaptar-se a una cultura completament diferent. Va ser difícil al principi, però amb el temps, Maria i la seua família van començar a fer amics i a sentir-se més còmodes en la seua nova llar. Si bé encara estranyaven als seus sers estimats i el seu país d'origen, estaven agraïts per haver pres la valenta decisió de migrar a la recerca d'una vida millor.
Pablo Ruiz Gandia. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Adelina
Alban va rebre el càlid i últim bes per part de la seua mare, ja que mentre dormia, ella estava anant a Espanya per a treballar i aconseguir una millor vida. Però allò no va anar així. Després que el pare d’Alban fugira amb la seua nova nóvia a Kosovo, Adelina es va veure obligada a deixar al seu únic fill a càrrec dels seus pares, i anar-se’n a Espanya a la recerca de millor qualitat de vida. Però el que Adelina no sabia, és que havia sigut enganyada i, en realitat, seria prostituïda dies després.
Arribà a la costa de Marbella i es va reunir amb el xic jove amb qui feia tres mesos que xatejava. Li havia promés aconseguir-li treball a Puerto Banús, i el pitjor que va poder fer ella va ser creure-s’ho i anar amb ell. Va ser portada a un bordell de la costa malaguenya, on li van retirar el passaport i li van donar una pallissa perquè no intentara escapar-se. Totes les nits s’escoltaven els seus plors, i no de por, sinoó per desesperació de no tornar a veure el seu fill Alban. Es va ficar al llit amb més de mil homes en menys de sis mesos, fins que va planejar escapar-se, però aqueix pla va acabar en un tràgic desenllaç, ja que va ser descoberta pel seu proxeneta, i ell mateix la va matar mate estrenyent-li el coll fins a asfixiar-la.
Bozhidar Rumenov Chavdarov. 1r BAT B
IES Josep María Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
La meua vida amb tu
Mentre esperava en un camp de refugiats a Kenya fa 20 anys, vaig rebre un fulletó, o el que es deia quadern d'orientació cultural, amb informació sobre la meua nova llar: els Estats Units. Com que no sabia anglès, no entenia la informació del llibre, però les fotos de les esgarrinxades sí que em parlaven. A la portada hi havia una foto de l'Estàtua de la Llibertat, alçada i estoica amb la seua vibrant torxa de coure. Vaig conservar aquesta imatge al meu cap durant el nostre viatge als EUA. Poden imaginar la meva sorpresa quan vaig veure la mateixa Lady Liberty mentre el nostre avió baixava a Nova York.
En aquell moment, em vaig sentir tranquil·la, sabent que arribava a una terra acollidora, segura i d'abundància, ja que això era el que havíem sentit dels Estats Units a l'estranger. Era una sensació desconeguda per a mi, una de les 89 "Nenes Perdudes" que van fugir de la violència de la segona guerra civil sudanesa. Vaig sentir rumors que el nom dels nens i nenes perduts es prenia prestat dels nens del conte de Peter Pan, que lluitaven contra tota mena de perills o el que jo anomenava. El que ells volien per al mal. Per mi, l'oportunitat de refugiar-me als Estats Units probablement em va donar els beneficis educatius que tinc avui, a diferència dels que no van aconseguir sortir del camp de refugiats.
Anys després, vaig saber del poema d'Emma Lazarus gravat al pedestal de l'Estàtua de la Llibertat:
"Dona'm el teu cansament, la teva pobresa,
Les seves masses arraulides anhelen respirar lliures, La deixalla miserable de la teva costa plena. Envieu-me a aquests, els desemparats, tempestes, Aixeco el meu llum al costat de la porta daurada!"
Sempre he vist els Estats Units com un far d'esperança, un port segur per a tots els que ho necessiten, i això només es pot assolir mitjançant la inclusió de polítiques justes cap als programes d'immigrants i refugiats dels Estats Units.
La propera vegada que conduïsca el cotxe, sàpiaa que algunes peces han estat fabricades o acoblades per un refugiat o immigrant.
_____________________________________________________________________________________
Migrants a l’Alger
Alfred i el seu net petit Daniel arriben a l’Alger. Havien de buscar treball.
–Busque feina! –cridava pels carrers de la ciutat.– Necessite treball, per poder menjar.
–Iaio, no seria millor entrar a botigues i preguntar?
Ell no estava disposat a treballar d’una altra cosa que no fora de sastre. Entrà a una sastreria per preguntar.
–Necessite parlar amb vosté ara mateix, per favor. És important.
–Li passa alguna cosa?
–No, no és això. Deixe'm explicar-me. Necessite treballar. Hem arribat el meu net i jo, fugint de les desgràcies que ens han deixat sense família.
–Estiga tranquil. Tinc treball per a vosté. Confie en la seua capacitat.
–Moltes gràcies. El meu net i jo li estarem eternament agraïts perquè la seua generositat ens permetrà sobreviure.
Paola Navarro Martí. 1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Més enllà de la guerra
La meua família va haver de fugir d’Espanya durant el franquisme. Antoni, el meu avi, era un escriptor molt conegut de l’època. Escrivia en un diari que criticava molt el franquisme. Per això, quan Franco va arribar al poder, les amenaces de mort van ser tals que el meu avi i la seua germana es van haver d’exiliar a Mèxic. Allí el meu avi es va enamorar d’una mexicana anomenada Camila. Els dos eren molt feliços, però Antoni encara que estava molt agraït per com Mèxic l’havia acollit, mai podria oblidar la seua terra i com per culpa d’una dictadura va perdre tot el que tenia. Als deu anys de l’exili van tindre a la seua primera filla, Margarida. Seguint els passos de son pare, es va convertir en escriptora. En els seus llibres parlava sobre com les guerres separaven a la gent del que era el seu país. Margarida va tindre una filla, Antonella, eixa soc jo. Hui en dia em trobe a Espanya. He estudiat Història i, com és tradició en la meua família, soc escriptora i conte històries de gent que no ha tingut veu durant els anys de guerra.
Sandra Navarro Vivar.1r BAT B
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
23 d’agost
Aquell 23 d’agost va canviar la meua vida, quan un dia al despertar-me els meus pares em van dir que havíem de fugir del nostre país. Agafàrem el més imprescindible que i ens vam pujar a un tipus de vaixell endinsats al mar sense saber cap on anàvem. Vam estar tres dies en aquell vaixell sense menjar ni beure. El quart dia vam aconseguir veure terra on podíem parar amb l’esperança de poder començar una nova vida. En aquell moment va passar una cosa que ningú esperava: una tempesta inesperada va fer bolcar el nostre vaixell. I jo allí sola, sense saber on estaven els meus pares i veient molts dels altres passatgers enmig del mar sense vida. El moment més impactant de la meua vida estava a punt de succeir. Vaig veure els meus pares flotant junts de la mà sense cap tipus de moviment. En aquell moment em vaig replantejar mil coses. Vaig haver de començar una nova vida jo sola en un país on no coneixia a ningú. Passats uns dies, i ja instal·lada, em vaig assabentar que havíem fugit del nostre país per una guerra i els meus pares no m’ho digueren per no preocupar-me. Paula, la meua companya de pis, em va ajudar molt per poder seguir amb la meua vida i poder dur el colp que va suposar la pèrdua dels meus pares amb normalitat. Aquella imatge se’n va quedar gravada per tota la vida. I gràcies a això, estic ací contant açò ara perquè la gent conega la meua historia i s’adone del que hi ha fora d’on ells viuen i tinguen un colp de realitat.
Carla Lara Piera. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Desolació i agraïment
Estava tot buit, no hi havia llum, no hi havia gent, tot semblava que estiguera abandonat.
Ací va començar el sense viure, la por, ací va ser quan em vaig adonar que ja no estava al meu lloc, al lloc on jo solia viure, aquell lloc que per la força vaig haver d’abandonar.
En aquest moment em trobe en un país on no conec res ni ningú però així he de continuar si el que vull és continuar viu.
No sé res de les persones que vull: ni amics, ni familiars... He intentat comunicar- me però no he pogut, encara que he de seguir el meu camí cap avant sense tindre contacte amb els meus éssers més volguts i estant en un altre país on mai abans he estat.
Encara i tot, done gràcies cada dia de la meua vida, a la meua nova família que em va trobar en el pitjor moment, quan no tenia a la meua família vertadera.
Ells són hui en dia com la meua segona família i estaré tota la vida agraït.
Cristina Costa Ivanova. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Les ruïnes del nostre amor
En la guerra, com en l’amor, cal saber quan retirar-se, és el que vaig aprendre en aquell estiu de 1940. No se en quin moment el destí va fer un gir dràstic a la nostra història. Tal vegada no estàvem destinats a estar junts, però el que vaig sentir per ella no ho vaig tornar a viure mai. Dies abans que la gran Batalla d'Anglaterra donara el seu començament per l'Alemanya nazi, destruint llars, famílies i arrasant amb tot, em trobava ficat al llit amb ella al meu pit, gaudint de les nostres vacances. Recorde que van ser dels millors dies de la meua vida, tal vegada seria pel risc de ser trobats en una habitació tan fosca en la qual estàvem o perquè em trobava anhelat per la dona més bella que havia vist en la meua vida. Tristament aqueixa va ser l'última vegada que vaig poder gaudir de la seua presència, després que el seu pare l'obligara a immigrar al sud d'Espanya, on viuria amb la seua tia, ja que l'economia i vida eren millor en aqueixos moments que ací. Mai vaig tornar a saber d'ella, només espere que mai m'oblidara i maleïda la guerra que amb tot arrasa.
Cristina Peláez Marrades. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
L’infern
En dues hores arriba el meu futur marit, que no estimo gens. Els meus pares em volen casar amb ell perquè té diners, però jo no vull.
La gent comença a entrar a ma casa, i per primera vegada veig amb qui em casaré, té trenta anys més que jo.
M’escaparé, ho tinc clar. Són les dotze de la nit, a la una me’n vaig, he fet les maletes per la vesprada. De moment, em quedaré en casa d’un senyor que he trobat per internet, que ha sigut amable amb mi. Truco a la porta, m’obre el senyor i m’invita a entrar. Al matí següent ja estaria als Estats Units, sols havia de saltar la frontera que em separava de Mèxic. No he pogut dormir gens pels nervis i el fred, i ja me n’he d’anar. L’home em dona instruccions. Ploro de felicitat però també de tristesa. Ja he arribat als Estats Units, m’han pillat i sols em deixaran anar si els faig un favor. Accepto, és l’únic remei que tinc. Estic feta un desastre, però m’he salvat de l’infern que m’esperava.
Fatim Zahrae Derkaoui. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Antara
El cel estava replet d'avions que arrasaven amb tot el que els nostres avis i pares havien construït amb tant d'esforç. El plor i la desesperació envoltaven l'ambient. Amb pocs diners en la butxaca vaig partir cap a la frontera de Turquia per a poder escapar d'aquest infern anomenat guerra. Per cada pas que aconseguia donar queia sobre mi una gota de sang de gent innocent. La por recorria tot el meu cos mentre que les llàgrimes m'acompanyaven fins i tot en els meus somnis. A pocs quilòmetres de la frontera les meues cames van deixar de respondre i em vaig esfondrar en el sòl. Vaig tornar a recuperar la consciència i em vaig alçar. Havien passat uns simples minuts, hores o fins i tot dies? Vaig perdre la noció del temps. El meu seny desapareixia lentament al costat dels meus somnis i esperances. Vaig arribar a la frontera sense forces i amb una cosa en ment, eixir amb vida. Vaig aconseguir travessar la frontera i les meues forces van ressuscitar, vaig arrancar a córrer però a l'instant una bala es va endinsar al meu cap i em va matar. Recorda't del meu nom, soc Antara un simple civil que fugia de la guerra.
Izan Pinto Martínez. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Migració a França
La meua àvia es va vore en la situació de migrar d'Espanya a França a l'edat de 13 anys perquè necessitava treballar, i com que tots els anys anaven a fer la verema, la meua àvia va anar allí també. Va treballar en negre durant tres anys per la necessitat, fins als 16, ja que a aquesta edat va ser contractada per patrons francesos que li donaren un contracte d'un mes on la seua jornada laboral es pagava entre trenta i trenta-cinc mil pessetes depenent del canvi de moneda. Una vegada finalitzada la seua jornada laboral d'un mes i de cobrar, es quedava a la seua casa fins a l'altre any de verema. Va continuar anant diversos anys fins que es va casar amb el meu avi i després de tindre dos fills i una filla (la meua mare) es va decidir per quedar-se a viure allí durant uns quants anys més, per això els meus oncles i la meua mare també tenen la nacionalitat francesa junt amb l'espanyola. Anys després els meus avis tornaren a Espanya i es quedaren fins hui dia, que segueixen ací.
Jorge Ull Martínez. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Senegal-Espanya.
Em dic Ikram Belcha Fík. Soc dona vídua i alhora mare.
Ací la vida al Senegal és poc afavorida , a penes tinc menjar o un sostre en el qual acollir-me. Fa més d'un mes que no menge ni dorm bé. Recorde la vida d'abans , quan les meues úniques preocupacions eren cuinar per al meu marit, fer la compra, netejar o dedicar-me als quefers de la casa; i ara actualment em trobe vetlant per la meua pròpia supervivència.
Les meues esperances van començar a ser nul·les davant la mort del meu espòs i l'augment del meua panxa. No estava disposada al fet que la meua filla nasquera en aquesta situació. Terroritzada per les alertes d'emergència i del ressonant soroll dels míssils, vaig decidir emprendre un viatge per a brindar així un futur digne per a la meua filla o almenys intentar-ho. Això és el que haguera volgut Mustafá, oh Allah me’l cuide al cel. Vaig decidir partir de Dakal fins a Espanya (Almeria) , sabia que podia morir en aquella barca, però sabia que ací també la meua mort estava assegurada, a més que preferisc morir intentant-ho.
Van ser dies assolellats però també van ser nits fredes.
Suava. Tenia fred. Els meus llavis secs. No recorde molt. Una llum tènue m'encegava. Estava en una llitera. Sentia el lleu murmuri del personal. Em vaig acariciar la panxa. La sentia. Estàvem vives. Oh Allah , gràcies.
Ouisal Allali. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Somnis
Ferentari, l'única cadena que em mantenia lluny de la meua llibertat.
Els carrers desolats i totalment destruïts mantenien la meua fidel idea d'abandonar aqueix maleït país per a poder buscar una vida millor. Una nit vaig aconseguir, amb valor, emprendre el viatge que canviaria completament la meua vida. Vaig agafar l'essencial per a poder sobreviure i contactar amb els meus familiars i amistats en travessar la frontera. En el meu subconscient pensava que no anava a poder aconseguir el meu gran desig de poder progressar, però a vegades els somnis es fan realitat.
Vaig tindre la sort de trobar en el meu camí una camionera que es dirigia al seu país, Àustria. Amb total amabilitat va accedir a portar-me fins allà sense cap cost. Una vegada allí vaig aconseguir comprendre que es podia aconseguir el cim des del subsol.
No vull que em cregueu ni res per l'estil, simplement creieu en la vostra Ítaca.
Paula Maria Aruncutean. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
El meu viatge
A l’edat de 19 anys em vaig veure obligat a deixar el meu país a causa de la guerra i la violència. Per aquest motiu vaig emprendre un viatge perillós per arribar a Europa en busca d'una vida millor per a mi. El viatge va ser dur, ple de desafiaments i obstacles, però també de moments de bellesa i esperança. Vaig conèixer altres persones que, com jo, juntament, vam compartir les nostres històries i vam ajudar-nos mútuament en el camí. Finalment, vaig arribar a la meva destinació, però la realitat va ser molt diferent de les meues expectatives. Vaig haver de lluitar per aconseguir un lloc on viure i un treball per sobreviure, i vaig haver de fer front a la discriminació i la intolerància de moltes persones que no entenien la meua situació. Malgrat tot, no vaig perdre l’esperança. Vaig continuar lluitant per aconseguir el meu lloc en aquest nou país i per construir una vida millor per a mi. I, encara que el viatge haja estat difícil i la meua vida aquí no siga perfecta, estic profundament agraït per l'oportunitat de viure en aquest país de l'altra riba, i no canviaria aquesta experiència per res.
Petko Krasimirov Petkov. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Memòries d'una nostàlgica
L'aire càlid, l'oratge familiar, la sintonia entre el moment i aqueixos pensaments sobtats que et diuen que mai més podràs reviure-ho. Són moments que t'arriben com una ràfega de vent hivernal, però que se’n van com la rapidesa de la primavera. Aquestes memòries passen pel meu cap mentre escric des d’Itàlia. Continue cavil·lant sobre aqueix lloc, se sent com la calidesa d'un somriure espontani, que em deixa sense aire cada vegada que el visite.
A vegades, l'instint de les mares sap que el destí no els ofereix un bon futur als seus fills en un cert lloc, i d'allí ix la idea d'eixir de casa, a buscar una vida millor. L'emigració és un acte de coratge, no saps què t'espera, només en tens un desig, i és el de millorar la teua vida i la dels teus sers estimats. I així va ser, el somni es va fer realitat, però l'enyorança va deixar un buit que em corcava per dins.
Diuen que amb el temps les persones s'acostumen, és veritat, puc confirmar-ho. Però cada vegada que passa una onada d'aire càlid o una ràfega de vent hivernal torne a sentir nostàlgia.
Safa Lamhamdi. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Ara estic sola
Linah és una nena de tretze anys que, per culpa d'episodis traumàtics al llarg de la seua vida, va haver d’abandonar el país amb el seu germà de tres anys. Un llarg camí de Síria, cap a Espanya, del qual donen gràcies per arribar bé, malgrat les males condicions en què estaven. Pares desapareguts per missions de guerra, i era el moment en què Linah havia de començar a mirar pel bé del seu germà. Mai va tenir suport per part de la seua família, ja que els seus pares no tenien cap contacte amb ells. Però, tot cal dir-ho, la seua mare sempre els advertia que res no seria de color de rosa, que havien de ser forts i que si alguna cosa passava, que anassen amb compte. Per culpa de decisions mal preses per part del govern, la família de Linah va fer fallida, però els seus pares, sempre van fer el que van poder per tirar endavant. Una vegada començada la guerra, Linah estava sola. L'única força que tenia per seguir viva era la protecció del seu germà. Un vegada ja a Espanya, sense ajuda de ningú, Linah arribà a una xicoteta cabanya abandonada en la qual, almenys, podien protegir-se del fred. Però pel seu cap només passaven pensaments sobre el fet que quan començaren la gana i les malalties, ella no sabria com solucionaria tots aquests problemes. Ella només buscava la protecció, i ningú hi era per oferir-li-la.
Sara Djatit Aouaichi. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Sevilla té un color especial
A dia de hui em trobe a Sevilla amb l’amor de la meua vida. Si uns mesos abans m’hagueren dit que tot el que havia construït i la meua vida al Brasil els havia deixat enrere per una bogeria amb noms i cognoms, Victoria Fernàndez, no ho haguera cregut. La vaig conéixer a través de “meetdates”, una aplicació de cites. Al principi no volia encarinyar-me molt amb ella, ja que sabia que segurament no la veuria mai, fins que començàrem a conversar totes les nits, a fer videotrucades a tothora… i me’n vaig enamorar. Vaig veure un vol a Sevilla, la seua terra, molt bé de preu, no m’ho vaig pensar i el vaig comprar. Encara que aquesta part va ser més fàcil. La complicació va vindre quan em vaig haver d’acomiadar de tota la família i amics sense data fixa per tornar-los a veure i deixant enrere tots els projectes de futur que hi tenia a la meua terra. A dia de hui sent que he pres la millor decisió de la meua vida, encara que dia sí i dia també enyore als meus, m’aviva saber que estic al costat de la persona correcta i que recorreria cel i mar les vegades que feren falta per estar prop d’ella.
Soraya Dauder Sanlucas. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Un amor a quilòmetres
Manel se’n va haver d'anar d'Espanya per la Guerra Civil. Era un escriptor i no podia viure sabent que les seues obres serien censurades per aquella dictadura. Al principi va començar amb obres clandestines, però no li veia el sentit a allò, volia visualitzar l'art de l'escriptura i la bellesa de les seues paraules. Tenia una dona, que estimava amb tot el seu cor, Sofia. Tenia una pell blanca i els cabells rossos, ella era molt bella i moltes vegades el seu espòs li dedicava versos molt bonics. Moltes vegades Manel parla amb Sofía sobre exiliar-se a l'estranger amb la condició que poguera publicar les seues obres. Ho tenia tot planejat i tenia clar que no volia estar a Espanya. En canvi Sofia no estava molt convençuda. Ho tenia tot al seu país i no és que li agradara la dictadura, tot el contrari, l’odiava, però estava disposada a suportar aquella tortura. Manel va ordir un pla per a anar-se’n a París. Sempre havia idealitzat París, li semblava una ciutat molt bell i creia que el podia inspirar per a escriure les seues obres. Així que va decidir marxar sense Sofia. Li va fer mal en el més profund del cor, però sempre havia pensat que l'amor era molt fort tanmateix no tant com per a tallar-li les ales a la seua vida i dependre d'algú. Era conscient que les persones eren etapes i que Sofia és una d'aqueixes etapes en la seua vida. Li va estar enviant cartes des de París, que mai van sers respostes. Mentrestant intentà tornar a trobar a l'amor de la seua vida sense massa èxit. Manel va voler tornar quan pogué, quan la guerra havia finalitzat, però Sofia en va ser una més de les conseqüències. L’escriptor va morir de pena, sol i envoltat dels seus manuscrits.
Alba Ausina López. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Joaquim i la seua experiència estudiant a l’estranger
Joaquim sempre havia somiat a estudiar a l’estranger des que era menut. Després d’anys d’esforç i sacrifici, va aconseguir que l’acceptaren en una de les prestigioses universitats d’Alemanya. Amb l’ajuda de la seua família, es va preparar per al seu gran viatge, acomiadant-se d’amics i familiars amb llàgrimes als ulls.
A Alemanya, es va enfrontar a una sèrie de desafiaments. L’idioma va ser un dels obstacles més importants per a ell i una de les coses en les quals més constància havia de tindre. A més, la cultura era molt diferent de la del seu país d’origen, i va haver d’adaptar-se als costums i les tradicions del lloc.
No es va deixar véncer per aquests obstacles. A mesura que passaven els mesos, va començar a sentir-se més a casa a Alemanya. Va fer amics, es va involucrar en activitats físiques… També es va enamorar dels paisatges i la cultura del lloc.
No obstant això, sovint es preguntava com estarien els seus éssers estimats i si n’estarien orgullosos. De vegades es sentia trist per no poder estar amb ells en moments importants.
Però també va aprendre molt sobre si mateix. També va descobrir noves maneres de pensar i de veure les coses, i va aprendre a valorar més les diferències culturals. A més va tenir l’oportunitat de viatjar per Europa i conèixer gent de diferents països i cultures, fet que va ampliar encara més la seua perspectiva.
Quan va tornar al seu país, ja graduat, Joaquim estava segur que havia pres la millor decisió. Va tornar a casa amb una mirada més ampla cap al món i més confiança en si mateix.
Nerea Sevilla Sampablo. 1r BAT C
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Un nou començament
Fa vint anys, tirant cap al 2001, ma mare, Patricia, va haver de fugir de l'Argentina i anar cap a Espanya. No va ser gens fàcil per a ella deixar la seua família i haver de començar de nou, però no va ser per simple gust. A l’Argentina no era fàcil viure, encara no hui en dia no ho és. Al país hi ha molta delinqüència i molta pobresa. Ma mare va fugir per a tindre un futur millor i poder ajudar a la seua família trobant un bon treball. Quan va aplegar a Espanya va conéixer a mon pare, Antonio, que justament estava de servici ja que era policia, i va ajudar a ma mare perquè s'havia perdut.Per aqueixa casualitat es van casar i em van tindre a mi, que vaig nàixer en 2005. M'agradaria anar de viatge al’Argentina a vore a la meua família, que encara no la conec però espere amb ganes el dia que puga anar a vore-la.
Gabriel Sales Sánchez. 1r BATC
IES Josep Maria Parra. Alzira
_____________________________________________________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.