Microrelats Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

 

A viatjar

Crec que va ser en 2018 quan vam emigrar de Guatemala, més concretament de Ciudad Tecún Umán, d'on érem. La meua família i jo vam emigrar a Espanya per a tindre una millor vida.

Hola, el meu nom és Valentina i us contaré la meua història.

Jo vivia a Guatemala amb la meua família, la meua mare, el meu pare i els meus germans menors. Nosaltres vivíem en la pobresa, no teníem quasi diners.

Quan vaig arribar als 15 anys vaig començar a treballar ajudant la meua mare amb la seua botiga de roba. La veritat és que sols els de la família i amics íntims venien a comprar.

Un dia, en tornar de treballar, el meu pare ens esperava a casa molt emocionat. Per fi el seu cap li havia pagat. Es va a posar a plorar perquè podíem anar a Espanya a viure. Des que era xicotet somniava amb visitar aquell país. Els meu oncles ens va portar a l’aeroport més proper. Vam tindre un viatge molt tranquil. Quan vam arribar els meus pares van buscar un treball el més prompte possible.

Ara ja han passat cinc anys, anem a l'escola i tenim diners suficients per a tindre una vida còmoda.

Aroa Belda Valladares, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Kira, la xiqueta africana

Aquesta és una història molt habitual en l'actualitat. Es tracta d'una xiqueta anomenada Kira, que viatja al costat de la seua mare i el seu germà xicotet per a arribar a Espanya i trobar un futur millor que romandre al seu país africà.

Un dia els porten en pastera, deixant-los a la deriva, sense menjar, sense aigua, patint molta calor pel dia i molt fred a la nit. Kira viu la situació més tràgica de la seua vida, veient morir al seu costat persones, els cossos de les quals eren llançats a l'aigua, per a alliberar-se de la càrrega.

Als seus 12 anys era bastant madura i va entendre de seguida que aquest seria el preu que pagava la gent com ella a les màfies. El dolor es va intensificar quan el seu germà, encara un recent nascut, no suportà la deshidratació i va morir als braços de la seua mare. Una mare amb la mirada perduda i malalta que no va tardar a deixar-se véncer per la tristesa i llançar-se a la mar amb el seu fill.

L'endemà les patrulles salvavides van trobar l’embarcació. Hi havia pocs supervivents, tot i això cap país europeu volia ajudar els immigrants, només Espanya.

Kira va arribar sola i va començar a viure en un nou país, deixant arrere la seua família, la seua terra, els seus costums i la seua infància. Sorprenia la seua independència per a la seua curta edat, la seua lluita per millorar i les seues ganes de viure en aquest nou país. Tot això va fer que la xiqueta complira el seu somni de tindre un futur millor.

Cristina Beltrà López, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Mateo

Tot va ocórrer uns anys arrere, concretament en 2001. La meua família i jo teníem una situació econòmica nefasta, la qual ens privava de molts privilegis. Els Estats Units eren la nostra salvació, la nostra via de fuita, però ens impedien viatjar, a causa de la nostra condició econòmica. Amb només 14 anys, al costat de tota la meua família vam emprendre una ruta per a millorar les nostres vides.

Tres etapes, d'Hondures a Guatemala d'allí a Mèxic i ja fins als Estats Units. Vam caminar per llargs i calorosos deserts, dormíem en terra i compartíem habitació amb més de quinze persones en la mateixa situació que nosaltres, per tant coneixíem gent.

En l'últim trajecte, arribàrem a la frontera mexicana amb els Estats Units. Una vegada allí, em van separar de la meua mare, traslladant-me amb la resta d'immigrants. Vaig passar la nit allà, però després de llargues hores, vaig aconseguir la meua llibertat amb la condició de col·locar-me un braçalet al peu per a saber tots els meus moviments durant cinc mesos.

Però aquest no va ser el cas del meu germà, ell va quedar pres per set mesos, ja que tenia dihuit anys per a ser després deportat a Hondures.

Inés Borrás Férez, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

El dia menys pensat

Era una vesprada tranquila, jo i la meua mare estàvem gitats a la interpèrie sense res per fer. De sobte vaig veure com un llum en el cel anava en direcció al nostre país. Vaig avisar ma mare del que estava passant i ràpidament vam agafar les nostres pertinences més valuoses i ens vam dirigir cap a la frontera.

Pep era un home de vint anys el qual, com és normal, no volia participar en les línies de l'exèrcit jueu. Camí de la frontera ens vam encontrar un bon amic, Camil. Aquest era un home de la mateixa edat que Pep i tampoc volia formar part de l'exercit.

En el moment en què van arribar a la frontera els va parar la policia per a fer-los un control. Desafortunadament els dos van ser descoberts i els van traslladar a una presó per fraud al seu país. Ràpidament ells van idear un pla de fugida, mentre estaven a l'esmorzar escaparien; un plan molt fàcil amb pocs moviments, què podria eixir mal?

Només eixir uns espies alemanys els van capturar i els van sotmetre a proves molt dures, els estaven torturant!!

Al cap de tres mesos els van soltar i van viure una vida tranquil·la amb la seua experiència inoblidable.

Marcos Cantó López, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Absis d'immigració

(Post-processe)

“Del bressol ens ve l'alegria,

i també del bressol la tristesa…”

Miguel deUnamuno

Nostàlgia:

Narrem hui la història de Lupita, col·leccionista de virtuts minoritàries pel que sembla;

dona,

negra

i immigrant.

Hui, en el soliloqui, s'interroga intermitentment si paga la pena haver abandonat el que en un passat pròxim va ser la seua llar, tot a canvi d'aquesta “millor” i “més avançada” societat, riu en el seu interior -”Estaven referint-se a la tecnologia,” -vagament audible mentre inhala per la boca -”moralment són molt pobres, em veuen i se sorprenen, riuen o, fins i tot, es compadeixen de més pel simple fet de ser de pell sis tons més fosca.”

(Esperança)?:

Hui, el 2n dia de narració, seguim a Lupita fins al col·legi, cursant 3r d'ESO.

Sona la campana i es continua esglaiant davant l'estrepitós soroll de l'aparell.

Se sobresalta.

Riuen

d'ella

i només d'ella.

Lupita evita qualsevol tipus de conflicte (“El seu accent de NEGRATA.” ”Posa't subtítols que no t'entenc.” ”No estem en el ZOO.” ”No escolteu MICOS?”.), seria rebaixar-se al nivell dels homes caverna.

Arriba a casa, a la de la seua família d'acolliment, sense deixar de sospesar què significa “sense papers” (res de bo,això segur).

Encén la TV, veu les notícies, apareixen tirotejos i forcejaments contra gent com ella (“IMMIGRANTS!!”) al Marroc i Mèxic, la rutina.

S'alegra d'estar on està, on siga que estiga.

Julia García Rico, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Una llum en la foscor

Un fort esclat, em va despertar en la matinada. En obrir els meus ulls, només vaig poder veure flames de foc, per un moment em vaig quedar paralitzat i després d'uns minuts, vaig eixir de la meua habitació a la recerca dels meus pares. Darrere d'aquella porta, no quedava res.

Al carrer, només vaig poder veure militars, ajudant els supervivents i dirigint-los a uns camions, que ja estaven quasi plens. La gent, estava molt preocupada, tot el que havien aconseguit en la seua vida, ho havien perdut en un obrir i tancar d'ulls .

Arribem a uns llocs de refugiats, on a cada grup li assignaven un país per a refugiar-se. Jo no m’havia aturat a pensar que no tènia ningú. Només podia pregar, perquè m’enviaren a un bon país, on poguera viure sense por.

Després d'aqueixos horribles dies, que havia passat allí, ens van pujar en uns autobusos, el meu dirigit a Espanya. Allí ens assignarien refugis i amb molta sort alguna casa d'acolliment.

Quan estava en l'autobús, em vaig posar a pensar en les coses i persones que havia deixat arrere i que res ja no tornaria a ser com abans. Començava des de zero una altra vegada, però aquesta vegada sol.

Benito Gómez Gisbert, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

El somni de Kaid

Hola, em dic Kaid i soc un migrant. La meva història comença al meu país d'origen, África, on vaig créixer amb la família i els amics. Però després d'alguns problemes, la meva família i jo ens vam haver de mudar a un altre país a la recerca d'un futur millor.

El viatge va ser super difícil, però per fi arribem a la nostra destinació. Al principi tot era emocionant, però després ens vam adonar que la vida aquí no era fàcil. Havíem d’acostumar-nos a l'idioma, la cultura i la discriminació.

Però jo no vaig perdre les ganes de tenir una vida millor. Vaig treballar de valent, vaig aprendre l'idioma i vaig fer nous amics. A més, la música sempre ha estat important per a mi i em va ajudar a no oblidar-me dels meus orígens.

A poc a poc, vaig aconseguir construir una vida aquí. Vaig conèixer persones bones que es van convertir en els meus amics propers i vaig aconseguir una feina per poder ajudar la meua família.

La meua vida em serveix com a referència per a tindre esperança i no rendir-me. Tot i les dificultats, sempre vaig creure en un futur millor per a la meua família i per a mi. I, tot i que encara hi ha dies difícils, estic agraït pel que he viscut i per les persones que he conegut i coneixeré pel camí.

Álex Martínez Cerdá, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Els somnis es fan realitat

Fa molts anys, en un país molt llunyà, hi vivia una persona anomenada Josep. Josep vivia en una petita vila on tothom es coneixia i on la vida era molt tranquil·la. Però, un dia, va escoltar parlar d'un lloc on les coses eren diferents i on podria trobar un futur millor per a ell i la seua família. Aquest lloc es deia València.

Josep es va decidir a emprendre un viatge molt llarg i difícil cap a València, amb l'esperança de trobar una vida millor per a ell i la seua família. Va haver de viatjar durant moltes setmanes, enfrontant-se a moltes dificultats i obstacles, però finalment va arribar a la seua destinació.

A València, Josep es va trobar amb una ciutat gran i molt diferent de la seva vila d'origen. Va descobrir que allà hi havia moltes oportunitats per a ell i que la vida era molt més activa i vibrant. Va començar a treballar molt dur per a poder proporcionar un futur millor per a la seua família i, finalment, va aconseguir un bon treball i una casa pròpia.

Malgrat les dificultats que va haver de superar en el seu camí, Josep estava molt feliç de la decisió que va prendre. Va descobrir que la migració li havia donat l‘oportunitat de trobar una vida millor per a ell i la seua família, i que valia la pena lluitar per aconseguir els seus somnis.

Hugo Martínez Cerdá, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Poc a poc, tot

I de colp emigraren a un altre país per un temps indefinit. Amb por que no isca tot bé i

sobretot incertesa pel que puga passar.

Tot començà quan un xiquet de quasi 16 anys va haver de mudar-se amb el seu oncle per la mort dels seus pares. Havien de controlar molt el que feien amb els únics diners que guanyava el major en un forn, el seu propi negoci. Als dos anys va pegar una baixada molt brusca que els va a obligar a prendre mesures serioses.

Carles, el xiquet, no estava massa convençut de la decisió de l ‘oncle perquè ell tenia ja els seus amics, la seua escola i tota la vida mig formada, però va entendre la situació del germà de la seua mare.

Quan van arribar a Alemanya, tot pareixia molt estrany i dur, però al cap de tres mesos van començar a treballar junts en un nou forn guanyant-se la vida. Ja pareixia que tot tornava a tindre sentit i encara que al principi no estaven segurs, ara podien dir que gràcies a eixa decisió estaven millor que abans i sense cap tipus de control.

Alicia Pastor Bernabeu, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Orígens

Aquell dia em va passar una cosa que mai havia imaginat.

Tenia dotze anys i molts desitjos. Sempre me’n recordaré.

Vaig perdre tot el que tenia, tot el que era.

Jo havia anat a l’escola, a quilòmetres de casa, quilòmetres que recorria perquè allò m’agradava de veres.

Tornava a casa contenta, havent vist els meus companys i havent aprés nous continguts. Pot sonar estrany, però era l’únic que jo demanava.

Quan vaig arribar vaig veure el meu oncle, esperant-me a la porta de ma casa amb les nostres coses, amb llàgrimes als ulls, li vaig preguntar què passava i em va respondre el següent:

-Hem d’anar-nos-en, ací no estem segurs.

-I els pares?- vaig preguntar jo.

-Ho sent.- em va dir i va posar-se a plorar.

Jo tampoc vaig poder contindre les meues llàgrimes, però el meu oncle tenia raó, havíem d’anar-nos-en, estar ací era perillós, podíem acabar com els pares.

Quan vam aplegar em sentia soles i en un lloc que no coneixia, ens va costar molt, però vam arribar.

Al principi va ser molt dur no sols acostumar-nos a estar lluny, sinó, a estar soles, a saber que les persones que més volies ja no estaven, però el que diuen és veritat, el temps ho cura tot.

Alejandra Pastor Esteve, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

La frontera de Texas.

Hi havia un home anomenat Juan, que vivia en un menut poble al sud de Mèxic amb una dona i uns fills. Juan va deixar la família arrere, començant un viatge. Durant setmanes, va caminar per deserts, muntanyes… suportant fam i set. Finalment va aplegar a la frontera i creuà il·legalment als Estats Units.

Va começar a treballar en una fàbrica de construccions. Prompte va descobrir les condicions terribles i perilloses, sent explotat diàriament. Peró Juan va continuar treballant, enviant diners a la seua família, però el seu cor estava trencat per estar lluny de ells.

Un dia el va cridar l’esposa, informant-lo que el fill més jove necessitava atenció mèdica immediata. Amb el cor ple d’angoixa, Juan va tornar a Mèxic per a estar amb el seu fill, sabent que no podria tornar a Estats Units.

En arribar, el seu fill estava recuperat, adonant-se que havia sacrificat la seva dignitat i seguretat per ‘una millor vida’. Però Juan es va enfrontar a una realitat difícil i sentia tristesa per deixar de costat tant de temps la seua família…

Juan va aprendre una lliçó a un alt preu, que la immigració és molt complicada. Pensant que allò més important en la vida són les persones que vols i cap cosa les pot reemplaçar.

Pau Pedrós Mira, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Elisabeth,13 anys.

Des de 2013 fins fa dos anys, vaig haver de fugir del conflicte de República Centrafricana. Com jo hi havia milions de xiquets, maltractats, violats, sense educació, sense higiene, sense atenció sanitària, sense aigua... Sense moltes coses que un xiquet normal, ha de tindre.

Un dia vaig decidir fer un viatge, però no per a unes vacances, sinó per a construir-me un futur millor. Sabent que deixaria arrere la meua llar i la meua família. Encara que no era una casa costosa, a penes sense sostre, era la meua llar, on em sentia còmoda i protegida.

Vaig agafar una barca amb centenars de persones volent fugir, sabent que no tots arribaríem a la nostra destinació vius. Pagàrem una fortuna que no ens podíem permetre, solament deixaves de pagar si sabies fer servir el GPS o navegar, però jo no sabia res d'això. Afortunadament vaig arribar a la meua destinació, sana i estalvia.

Va ser molt dur veure tanta gent quedar-se pel camí. En arribar a l'alberg una família desconeguda em va acollir, millor del que pensava, la veritat. El pare de la família em va fer jurar-li que estudiaria per a aconseguir els meus somnis i li vaig dir “sé que l'educació és l'única manera d'aconseguir el que desitge”.

En algun futur tornaré a pels meus pares, per a fer-los tan feliços com em van fer ells a mi, en enviar-me a Espanya.

Carolina Peydró Miró, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi

Alcem el llum de la llibertat una vegada més

Sóc Rebecca, vinc del Sudán i aquesta és la meua història.

Fa 20 anys, al camp de refugiats a Kenya, vaig rebre un quadern d'orientació, el qual no podia entendre per la meua falta d'anglès. L'únic que vaig poder apreciar va ser una imatge que em podria canviar la vida, la mateixa Lady Liberty, allà estava, dreta i amb la seua torxa tan reconeixible.

He sigut una de les 89 “Nenes Perdudes” que van poder fugir de la violència que suposava la guerra civil sudanesa. Sempre sentim rumors que som com els nens de Peter Pan, que lluitaven contra tota mena de perills.

Sempre vaig veure els EEUU com un far d'esperança i, per primera vegada, ho vaig poder comprovar, encara que només ha sigut i serà possible mitjançant la inclusió de polítiques que afavorisquen programes d'immigració. És necessari que ens vegen com alguna cosa més que “ajudar refugiats”. Han d’entendre el benefici que portem al país. Som una nació d’immigrants, compromesos a la recerca de felicitat, democràcia i drets.

Aquesta és l'Amèrica que estime i vull veure en un futur, poder garantir un lloc segur com diuen que som. Alcem el llum de la llibertat per tots nosaltres una vegada més.

Marta Serrano Francés, 4t ESO, Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados - Salesians Ibi