CONCURS DE MICRORELATS 2023. IES CÀRCER
El país de l'altra riba.
MAITE SALORD.
DIÀLEG 2023
UNA NOVA VIDA
Em va abellir parlar amb la meua iaia sobre el seu passat, ja que de menuda solia contar-me historietes de quan ella era jove. Sabia que la seua vida en algun moment va ser interrompuda. Amb açò em referisc que ella va ser obligada a abandonar tot allò que havia construït durant tants anys. Tanmateix, el que ella no sabia era que anava a trobar una vida allà on va ser destinada: França. Va haver d’emigrar a França perquè la seua família no podia mantindre’s i, a més, eren temps de guerra.
Em contava que quan va arribar allí se sentia perduda, sola, era un sentiment que no haguera desitjat a ningú. Però, l’últim que s’esperava era trobar l’amor, eixe tipus d’amor que es queda gravat al cor, a la pell, a tu. Era una etapa on ella no estava per a iniciar una relació. No obstant això, sense voler-ho es va enamorar.
“I saps què?”, em va dir.
Jo li vaig respondre: “què és el que he de saber?”
Amb un somriure i els ulls brillants em va dir: “eixe xic de qui em vaig enamorar és el teu iaio, que en glòria estiga!
Em vaig adonar que eixa migració per a ella va suposar un canvi molt brusc, tanmateix, es convertí en la persona forta que va poder afrontar tot allò que se li venia al damunt.
Sense dubte és una de les històries que més m’agraden.
TRADICIÓ MARCADA
Imagina. Imagina si la teua vida sempre hagués estat escrita, com un destí el qual has de seguir sabent que no series ni la primera ni l'última. Llaços escrits entre famílies, conveniència i somnis trencats.
Amb 18 anys compromesa amb un home que et dobla l'edat. confies en els teus pares, perquè, què més pots fer? El futur ja el saps, sentir-te com qualsevol tros de carn que servirà de màquina per donar-hi descendència.
I tot seguit, el primer pas, no pensar.
Et toca migrar a Espanya, a un poble molt xicotet del qual no vas a poder escapar mai més (això no ho sabies tampoc). Mirades amunt i avall, des de dreta a esquerra. La immigrant, la mora… Prenyada amb un fill. Naix i no saps què fer quan l’home repudia a la filla que acabes de parir. “Una feina tenies i la fas mal…” “Volia un xiquet…”. "Una xiqueta no em serveix de res."
El començament de l'infern a la Terra.
Amb l'abandonament del teu marit ja no et queda res més que una filla, a la qual has de criar sent repudiada. Però inconscientment, reflectint a la seua ment cada cicatriu que et van fer a tu, com un puny de ferro calent que destruïa poc a poc la infantesa de la teua filla.
Perquè, tu no vas ser la primera però tampoc hi seràs l'última.
Salma Bougayou Chettaini. 1r Batxillerat A
EN BUSCA D'UN TREBALL
Mai he sigut bona a l’escola ni a l’institut. Ma mare sempre m'ha donat suport per a estudiar. Però encara així, no vaig estudiar res. Aleshores, quan vaig tindre l’oportunitat per a deixar els estudis i posar-me a treballar, ho vaig fer. Però en aquella època no vaig poder trobar faena ací al meu país. Vaig haver d'anar a l’estranger com a emigrant a en busca d'un treball. Quan vaig arribar a França el problema era l’idioma, jo havia estat estudiant francés a l’escola, però ací a França era molt més difícil del que pensava. Durant uns anys vaig estar estudiant francés fins a arribar a comprendre l’idioma i poder comunicar-me amb les altres persones. En aquests anys vaig trobar un treball com a cambrera, cansava molt i a més el sou no era molt alt. Però amb aquest treball podia ajudar a ma mare. Ja que ella havia de cuidar als meus germans discapacitats i sola perquè el meu pare havia faltat quan jo era xicoteta. Van ser uns anys molt durs on sols em tenia a mi com a companyia. Però, així i tot, vaig poder superar les meues dificultats.
Andrea Castelló Sala. 1r Batxillerat A
HOSPITAL
-Parles valencià? No m’ho puc creure -el xiquet somriu, sembla estar molt emcionat.
-Sí, que feia molt de temps que no parlaves amb algú?
-La majoria de la gent que treballa ací no parla la meua llengua, tots parlen francés, però a poc a poc vaig entenet coses, quan els meus pares vinguen a per mi, pense ensenyar-los tot el que he aprés. -la seua expressió canvia a una avergonyida -perdona, t’estic parlant i no sé ni com et dius -no puc evitar soltar un somriure davant la seua tendresa.
-Em dic Camille.
-Camille, i com es que parles valencià?
-Quan era més menuda vaig immigrar amb els meus pares a València. I com és que tú ets ací?
Vaig deixar que aquell xiquet parlara i jo sols em limitava a observar-lo mentre que pensava en la seua estranya situació.
Aquell xiquet s’havia quedat en França per tractar-li una desviació de la columna que havia tingut feia uns mesos, els seua pares es van veure obligats a tornar a Espanya, però li van prometre al xiquet que tornarien a per ell… o això era el que Robert pensava.
Em fixe en l’expressió de Robert, quan havia entrat semblava cansat però, quan havia començat a parlar sobre els seus pares, els seus ulls només transmetien il·lusió.
M’obligue a deixar d’escoltar-lo, he de concentrar-me en fer la meua feina i dir-li la veritat però, com li expliques a un xiquet que els seus pares ja no podran tornar a abraçar-lo?
Élia Garcia Pons. 1r Batxillerat A
PROBLEMES AL MIGRAR
Una població, Culla. Un xiquet, sense preocupacions. Una època, l’adolescència. Cap problema. De sobte, un comentari. –Ens anem-. Un altre poble, altre xiquet. La família es traslladava. Tota la vida, cap importància. Un centre nou, unes amistats noves, una vida nova. Res importa fins a cap moment. Cap sospir era suficient. Tothom el mirava. La pressió era màxima. Cap amic nou. La història es repetia, dia rere dia. Ni tan sols els professors preguntaven. Cap paraula. Un any passa i cap amistat pareix sorgir. Sa família no sap res. Ni tan sols el que fa a casa. Sempre són fora treballant. Les setmanes continuen. Ningú sap ni s'hi és a l’habitació. Potser serà a altre lloc. Ningú sap. Sa mare no sap. Son pare no sap. Sa família no sap. Passen més dies i cap persona l'ha vist. Sa família no el veu des del mes passat. –Serà a casa d'un amic-. –Pareix que està feliç amb aquesta nova vida-. Entren a l'habitació. Troben el seu telèfon. L’únic, una telefonada, una conversa. –Zero vint-i-quatre, en què el podem ajudar?...-.
PASSAR PÀGINA
De Barcelona, sols recorde dues coses, el dolor de l’hospitalització i el rebuig de la gent sobre la meua persona. Jo sóc Akira, una de les supervivents de l’atac de la línia Keiō. Vaig nàixer a Japó, al cau d’una família de classe mitjana i vaig residir allí fins als setze anys. Al principi, a l’hospital on hem van ingresar, després d’emmigrar, la gent em mirava de manera estranya, amb recel, pensant que tenia dues intencions. Jo sols era una xica innocent, que havia tingut danys físics i psicològics després d’un atemptat. No obstant les ferides psicològiques feren més mal que les altres, inclús estava ingressada a l’àrea de psiquiatria .
Allí vaig conèixer a Ingrid, en una de les teràpies col.lectives :
-Recordeu que no ha sigut la vostra culpa - digué la psicòloga.
-En part sí que ho és, ja que nosaltres retenim i recordem eixes imatges passant pel nostre cap una i una altra vegada - va fer una pausa - És decisió nostra passar pàgina - digué una xica rossa, d’ulls verds i nas cridaner .
-Però per una altra banda, nosaltres no decidim el que el nostre cervell accepta com a trauma, això és una cosa fora de nosaltres, per a superar-ho estem ací - vaig dir desafiant-la. Per fi, va acabar la sessió.
-”Xina rareta"- digué Ingrid.
-Sóc japonesa imbècil.
UNA ÈPOCA DURA
Pura i Paco,dos enamorats que es casaven el 10 d’Abril de 1967,no podien parar de pensar en formar una família.
Aquestos estaven preocupats perquè no tenien diners per pagar una casa on viure, però un dia, abans de la boda, va aparèixer un amic de Paco i els va oferir anar a França a treballar. Ells acceptaren i 15 dies després de casar-se emigraren a França, per poder pagar-se una casa quan tornaren a Espanya.
El dia que se n’anaren, Pura estava molt asustada, mai havia pujat a un tren per viatjar a un altre país. Es va fixar que els seients eren de fusta, la gent no cabia en el tren,molta gent pobra amb sacs on portava roba.
En arribar, el patró els va ensenyar on viurien i tot el que anaven a fer.Van estar 3 anys treballant de 10 a 14 hores recollint fresa 2 o 3 mesos i en hivernacles quan feia més fred. Però Paco va caure malalt, no menjaven quasi i treballaven molt, aleshores aquest no va aguantar les condicions.
Quan ja tenien prou diners, podien tornar a Espanya. Pura va entrar a la casa, per dir-li a Paco que ja tenien suficients diners per tornar, però quan entrà s’adonà que Paco no reaccionava, havia mort.
Pura tornà a Espanya i va viure la vida que Paco i ella havien volgut, però sense Paco, sols amb el seu record.
Carla Bolinches Boscà. 1r Batxillerat B
EL MEU ANGELET
L'últim que recorde eren les seves llàgrimes, cridava el meu nom amb totes les seves forces, li havia dit que tornaria per ella, que me n'havia d'anar, però semblava que no ho entenia. Vaig donar mitja volta i vaig desaparèixer. Vaig prendre aquell avió, hi devia emigrar a Espanya, “és el millor per a ella” em vaig dir per poder anar-me'n.
Una volta havia aterrat vaig veure a ma mare, m’esperava amb un somriure.
El temps va passar, vaig començar a estudiar i treballar al mateix temps,mantenint el contacte amb la meua estimada filla. La meva mare m’ajudava amb la documentació de ma filla, van ser uns mesos molt aclaparadors, amb una cita per ací i per allà, veure el seu somriure una vegada més era el que em motivava. Mentre pensava en això estava creuant el pas per als vianants, no vaig adonar-me que un camió venia de la dreta amb molta velocitat, jo estava enmig de la carretera, vaig quedar-me paralitzada, "mou-te!" em vaig ordenar, però el meu cos no va reaccionar.
Vaig caminar per un túnel, al final es podia veure una llum enlluernadora. Quan anava a tocar aquella llum, una veu em va cridar, s'escoltava molt nítidament; la vaig reconèixer, Becky, la meua filla em cridava. Poc a poc el túnel es va allunyar. Vaig obrir els ulls i vaig veure una noia amb ulls plorosos al costat meu, semblava un angelet. Vaig estar en coma uns 3 mesos; en aquell temps la meva mare va aconseguir portar a Becky i venien a veurem quan podien, el senyor del camió me va demanar disculpes i es va fer càrrec de tot. Dos mesos després em trobava en casa amb la meva família, junts a la fi.
REPETIDES PARAULES
- Necessitem els diners! Açò se’ns va de mare, som massa a casa i no apleguem a fi de mes…
- Mare, però jo no vull anar a treballar allí, es troba molt lluny de casa.
- Per Favor, FES-HO PER LA TEUA FAMÍLIA…
I així, amb tan sols 20 anys i tota una vida per davant Eduard va emigrar a França per treballar en la verema, i el que sorgira. Lluny de les seves arrels i tot sol va tenir que emigrar per aconseguir ajudar als seus pares econòmicament. Sense telèfon per parlar amb ells i amb tan sols un parell de pessetes a la butxaca se’n anà a buscar sort per a la seva família.
Eduard era un home treballador, poc a poc es va adaptar a la vida de allí i va començar a parlar l’idioma. Guanyava diners i els enviava a casa per a que la seva mare, pare i germans poguessin tenir alguna cosa que tirar-se a la boca. Tan sols unes poques pessetes de les que guanyava treballant de sol a sol eren per a ell, per a sobreviure en aquella terra que fins al moment, per a ell era desconeguda. Les cartes i una fotografia de la seva família a la cartera era el que el feia seguir i continuar avant. Constantment, la súplica i les paraules de la seva mare li venien al cap, ell no esperava res, tot ho feia per els germans, més que per un altra cosa. Després de dos anys de incansables treballs, plors i enyorança, a Eduard li oferiren tornar a casa. Quan va veure l’entrada del seu poble després de dos anys, l’alegria es va apoderar d'ell com quan un fillet té una il·lusió. Tot corrents va anar a la seva casa i quan els va veure a tots, la tranquil·litat i la satisfacció van entrar dins d’ell.
Passaren els dies i Eduard no podía ser més feliç, estava on volia estar i no pensava tornar-se’n a anar.
Passat tres mesos, la seva mare li va tornar a dir que era precís tornar-se’n a anar. Abans d’anar-se'n per segona vegada, les paraules de la seva mare “ És per la família” li sonaren conegudes. Sense dir ni piu i amb el cap ajupit, Eduard tornà a fer maletes i va emprendre el camí altra volta cap a la verema.
I amb una maleta de pell antiga i caminant fins trobar-se amb una parada de tren o algú que l’ajudara i l’amparara, va emprendre camí al seu nou destí, un viatge i una estància a un nou país que anava a repetir-se fins que casi complira els 45 anys.
AVÍS A FRANÇA
Els meus avis de ben xicotet em deien que ells en aquesta vida havien patit molt i treballar molt.
De part de mare quasi tots els de la família en temps de la Guerra Civil van haver de migrar cap a França a la indústria del maduixot, cosa que poca gent aguanta, perquè la meva àvia em deia que era molt dur,tots els dies els passava agenollat agafant maduixots, cultivant… I en eixos temps li feia mal l'esquena i els ronyons ja que el desgast físic era grandiós. Els meus avis se’n van anar a viure a París amb el germà del meu avi, el meu oncle-avi. La meua àvia em va contar que un oncle meu va estar tancat en una habitació durant uns vuit mesos perquè no tenia els permisos per a residir a França i si eixia al carrer el poden matar. Allí a França estava quasi tota la família, però en passar uns quants anys van tornar (la majoria) cap a Espanya ja que la situació es va calmar. A França van durar uns 10 anys aproximadament i algun familiar es quedà a viure a París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.