Concurs de microrelats

Des de l'IES ALBAL, saludem a totes les persones que organitzen el Diàleg, i, sobretot, els participants i les participants en el concurs de microrelats.

Encantats de trobar-vos en aquesta nova edició!

Ací teniu els nostres relats, esperem que us agraden.

De nou, l’única música que s’escoltava a Kíiv era el soroll d’aquells bombardejos que feia mesos no parava d’escoltar. Altra vegada, que sense saber com eixir d’aquella massacre, la meua germana i jo esperàvem entre els enderrocs.

La meua germana Natalka tenia cinc mesos quan els soldats russos atacaren on ens trobàvem. L’exèrcit buscava presoners de guerra perquè les autoritats ucraïneses es rendiren, i jo vaig haver de deixar-la per fugir d’eixa matança. De fet, va ser un home qui em va intentar convéncer de deixar-la, de protegir-me. Després d’eixir del que havia fet el meu refugi, vaig córrer fins a un autobús ple. Aquell deu d’octubre, vaig decidir pujar a eixe autobús perquè l’home em va prometre que protegiria la meua germana. No obstant això, als minuts de viatge en bus, el front rus va bombardejar tota la zona on jo havia deixat aquell home i la meua germana.

En aquell moment em vaig adonar que cap persona hauria de prometre res. Em vaig adonar que, en temps de guerra, el valor de les promeses desapareix, que tot el que vols és tornar a escoltar música en auriculars, i no el so dels míssils de fons.

Andrea Garrido, 1rBatxillerat, IES ALBAL

Com aquells xiquets

 Despertar-se ja no és el mateix que fa 5 dies. No sap quan acabarà. Ningú vol que acabe, però ella sí. S’alça del llit com pot i es dirigeix cap al bany. Es mira a l’espill i pensa què prompte que tot desapareixerà. Pensa en el temps, el temps perdut. No mirant la tele, jugant, etc. El temps perdut pensant que no podria, el temps perdut pensant que tindre el mateix que els altres la faria feliç. Plora, plora i plora. No pot més.

Se sent la porta obrir-se. Deu ser el desdejuni, es torca les llàgrimes i ix. Un home mira les fotos penjades a l’armari. Clàudia s’arrima per saber qui és. Pau. No pot ser. Es miren els dos als ulls sense dir res. Pau, per fi, comenta que havia sabut del càncer. Clàudia pensa en sa mare i l’estufit que li pegarà. Pau, en veure que Clàudia no contesta, va al gra. “Clàudia, parlem com fa 15 anys, encara que siga l’última volta, no vull que te’n vages sense arreglar-ho”.

Parlaren fins quedar-se adormits, com aquells xiquets de 12 anys.

Desgraciadament, el càncer no la despertà per desdejunar.

Àfrica March, 1r Batxillerat, IES ALBAL

Per fi les persones a bord de la llanxa van poder albirar terra ferma sota el reflex de la lluna i el cel negre ple d'estreles, i això només significava una cosa: que prompte serien abandonats a la seua pròpia sort i haurien de lluitar per a aconseguir arribar nadant fins a l'arena travessant uns metres d'aigua salada, agitada i gelada.

No obstant això, malgrat tals condicions, per als tripulants era un somni fet realitat, i era una nova oportunitat per a viure de nou. Al cap i a la fi, aqueix era el fruit dels seus esforços: la llibertat. I, encara que siga un alliberament limitat, ja que els esperen més obstacles del que s'imaginaven, és molt millor que la llibertat que havien tingut en la seua vida passada. Ara, l'esperança d'unes noves fronteres els esperaven.

És per això que en uns minuts, quan siguen entregats a les violentes ones de la mar, la valentia s'apoderarà d'ells i hauran de combatre contra la marea alta per a aconseguir el seu desig.

Blanca Burgués, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Llibertat a l’altra part de la tanca

Puc escoltar els trets de l’escopeta de mon pare cada vegada més a prop. No em queden forces per seguir, però en aquesta situació això no importa i ma mare no para de repetir-me que no em frene i que no mire enrere. He estat sofrint els maltractaments de mon pare des que vaig nàixer fins als meus setze anys actuals, però no puc suportar més haver d’arribar a casa i trobar-me ma mare sagnant i amb blaus, clarament causats per mon pare. Per fi apleguem a la tanca fronterera i ma mare m’ajuda a passar-la. Recorde perfectament les seues paraules:

-Algú l’ha d’entretindre, ves a la direcció que t’he donat. Amaga’t allí i et trobaré, tu pots, boleta meua.

Sense poder parar m’endinse a poc a poc a Melilla. Al fons, escolte el meu pitjor record, eixe bramul ofegat de la persona que més ame.

Llavors em desperte: de nou ha estat el malson de sempre. Veig penjat a la paret el meu article: «La migració en primera persona». Escolte una dolça veu que em calma:

-Eixa experiència ens perseguirà per sempre, però aconseguírem fugir d’ell. Ja estem fora de perill, boleta meua.

Francesc Asunción, 1rBatxillerat, IES ALBAL

En busca de la llum

Estimat diari, soc Ali, com ja saps fa dos dies que vaig deixar enrere els meus somnis, la meua família i el meu lloc.

Però tot siga pels meus germans i el meu pare, he tingut malsons totes les nits, tanmateix sé que he de seguir endavant. El meu pare em va dir fa poc que havia parlat amb un grup de persones, que si pagàvem un cert preu em portarien a Europa; com que no tenim quasi diners, el meu pare va poder aconseguir alguna cosa i em va dir que jo seria l’únic d’anar per tota la mar Mediterrània fins arribar a Europa i així aconseguir treball.

Ara mateix estic a la barca i no sé si aguantaré molt més, hi ha massa gent i la barca és molt menuda, es tiren uns damunt d'altres, hi ha gent davall de mi, morta i esclafada, estem en unes condicions molt dolentes... Estimat diari, després d'aquell moment es va afonar la barca, només veia una llum i en obrir els ulls estava en un altre vaixell amb una persona al meu costat, en obrir els ulls vaig pensar: ho he aconseguit, pare!

Daniela Palencia, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Un canvi positiu

28 de març, Maria es troba al col·legi amb 8 anys, amb els seus companys, molt feliç. El que no s'esperava és que un fet canviaria la seua vida dràsticament.

Sa mare, des de feia uns anys, estava malalta i a les illes Balears, on vivien, no hi havia tractament per a eixa malaltia. Aleshores, ella i els seus pares emigraren cap a València , per a rebre el tractament que necessitava.

Per a Maria aquest canvi, al principi, va ser molt dur, però després va fer amics i va socialitzar bé amb tots. Va passar el temps i es va fer molt fadrina, estava a punt d’entrar a l'institut. En entrar, va conèixer Lucas, un bon xic que la va ajudar a integrar-se en la vida de l'institut.

Maria estava molt centrada en els estudis, però la presència de Lucas la despistava un poc. Encara que continuava estudiant molt, sentia una sensació molt estranya, que mai havia sentit: pot ser amor? Doncs sí, estava enamorada, i ell d'ella també. Finalment es varen casar i fins i tot, l'emigració de Maria i la seua família en lloc de ser una cosa negativa, va ser molt positiu.

Idaira Juan, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

A l'època dels 50 fins als 60 va haver-hi una crisi econòmica a Espanya i moltes persones van perdre la feina i les seues cases.  

A causa d'aquesta crisi, el meu besavi Diego va perdre la seva feina a la mina de La Carolina (Jaén), lloc on vivia amb la seva dona i amb els seus 3 fills. Com que havien perdut el treball, decidiren buscar un nou habitatge en un altre lloc, va ser en eixe moment quan el meu besavi va decidir trucar a un amic seu que vivia a València, concretament a Xirivella, per a anar a viure a aquest poble. Després d'uns dies ja estaven instal·lats a la seua nova casa, on van refer la seva vida per complet: el meu besavi va començar a treballar en una fàbrica de xocolata, anomenada Natra, i la meva besàvia es va encarregar de cuidar els seus fills a casa.  

Avui dia, encara que el meu besavi fa un parell de dècades que va morir, la meua besàvia, amb 97 anys, i els seus fills, és a dir, els meus avis, segueixen vivint a Xirivella, on cada diumenge es reuneixen per dinar. 

  Quique Mollá Martínez, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

CARRER

Em desperte amb un ensurt.

El carrer està banyat. I brut. Unes gotes fines, quasi imperceptibles, cauen arrossegant la pols en suspensió.

Algunes persones ixen dels edificis i es reparteixen en diferents direccions. És molt de matí, encara és fosc. A la porta del bar del cantó, uns quants esperen que òbriguen.

A l’edifici de davant, moviment. Tothom ja està dret. Però no hi ha llum a l’interior. De tant en tant passa una dèbil flama per darrere d’una finestra.

De sobte, ix un grupet d’homes que es dirigeix dos carrers més enllà, on hi ha l’estació de tren. Tots porten fardells grossos plens del que ningú compra.

Des de la meua posició escrute cada pas que fan, soc molt curiós.

En un moment, a la porta apareix la silueta d’un home. En la foscor no es distingeixen els seus trets, sols els ulls, blancs, molt oberts. Capitaneja un grapat de dones que fa pujar a espentons a una furgoneta tronada.

De nou, la policia. La llum blava il·lumina les façanes i descobreix presències darrere les finestres, que observen sense fer res. Que hi podrien fer? Què hi podria fer jo? Només soc un gat.

Àngela Busó, IES ALBAL

 

L’AMOR FAMILIAR

Eixa nit abans d'anar-me'n, recorde pel meu malson com va canviar el rumb de la meua vida en una mil·lèsima de segon. Abans vivia al Brasil en les Faveles, on els meus pares van ser assassinats per un tiroteig de bandes on la droga era qui manava, així que el meu avi va decidir cuidar de nosaltres dos. Vaig decidir anar-me'n i emigrar als Estats Units, sabia que l'avi estava malalt i no podia encarregar-se de nosaltres, a més vivíem en constants penúries per falta de diners, era anar-me'n o morir.

Estava buscant un futur millor, per això després de la difícil arribada, acceptí el primer treball que m’oferiren, era molt abusiu, afegint que la meua germana patia discriminacions racistes en el col·legi. No veia eixida, l’avi necessitava tractament, Clàudia una acceptació social i jo un treball digne.

Passaren anys, l'esforç va tindre una recompensa, vaig veure a l'avi. Estava al meu costat, encara que fora en una llitera d'hospital, només volia les seues abraçades i escoltar un “estic orgullós de tu”. Les llàgrimes eixiren i al moment tot va tindre sentit, el dolor, humiliacions... tot això, hauria d'haver sigut irrellevant comparat amb l'amor de qui consideres la teua família.

Irene Bonet, 1r Batxillerat, IES ALBAL

  

LA FUGIDA

Fa ja 7 mesos que vaig arribar a Alemanya, i encara sent que em discriminen per la meua nacionalitat.

Soc Arinka Smirnova, tinc 27 anys i soc russa. Vaig emigrar amb el meu germà a Colònia, Alemanya, cinc mesos després que començara la invasió de Rússia a Ucraïna.

Vaig deixar el meu país perquè no estava d’acord amb el meu govern, i no suportava el que estaven fent. El meu germà va ser obligat, com molts altres, a lluitar contra innocents, i quan vam tindre l’oportunitat de fugir, no ho vam pensar.

En el temps que porte ací m’he trobat amb molts tipus de persones que reaccionen diferent quan coneixen el meu país d’origen, ara entenc com se senteixen els immigrants. Algunes comprenen la meua situació i simpatitzen amb mi, però unes altres canvien la seua actitud cap a mi. En part ho entenc, el que estan fent els russos és inacceptable, i per una decisió presa pel govern, tots els ciutadans russos estem sent discriminats.

No puc imaginar la gran quantitat d'ucraïnesos que estaran passant per una situació pitjor que la nostra, perquè nosaltres hem migrat per voluntat, però ells, per salvar la seua vida.

Paula Santes Serrano, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

DE CAMÍ A UNA NOVA VIDA

Els pares de Liliya van entrar a la seua habitació amb globus i cantant. Aquesta es va sobresaltar, però es tranquil·litzà quan va recordar que era el seu aniversari. El 27 de maig de 2022, Liliya complia setze anys.

No obstant això, va deixar de disfrutar el seu dia quan va començar a sentir les alarmes antiaèries. Des que Rússia començà a atacar Ucraïna les van sentir moltes vegades. La seua vida va canviar quan una de les bombes va caure sobre el seu edifici i els seus pares no van poder sobreviure. Els veïns que van perviure la van ajudar, i com que vivien en una ciutat propera a Polònia decidiren emigrar a aquest país, però era molt complicat, ja que no podien eixir en cotxe i havien d’anar a peu. Van estar diversos dies sense dormir ni menjar quasi, amb molta por i refugiant-se quan escoltaven les sirenes. Quan arribaren a la frontera de Polònia, Liliya es va trobar amb els seus oncles, dels quals no sabia res des de feia molts dies.

Finalment, van arribar al país, on van rebre ajuda i estigueren segurs. Allà, Liliya va començar a viure amb els seus oncles, encara que aquella experiència la va marcar per a tota la vida.

Laura Álvarez López, 1r Batxillerat, IES ALBAL

Llar?

Llar? Que és això? És allí on nasqueres o és allí on vius, doncs si és així jo no tinc cap llar. Vaig nàixer a la part més pobra d’Àfrica i vaig emigrar per diversos països africans fins a arribar a Marroc. Des del meu naixement, tot ha sigut molt complicat, soc el menor de cinc germans que, encara que es porten molt bé amb mi, això no lleva que tinguem una mala vida a causa d’uns deutes familiars. Els meus pares i germans treballen des que ix el sol fins que es pon i tot, per a què? Per a tindre una vida molt complicada, simplement pel lloc on has nascut? Doncs, fins ací ha arribat: demà ho faré, deixaré aquest país per a buscar una vida diferent a l’altra part de l’estret de Gibraltar fins a arribar a Espanya, on la vida serà molt millor.

Simó Cortijo, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

El preu de la felicitat

1940, un any de tristesa i desesperança a causa de les contínues matances i bombardejos inesperats. La meua família i jo portàvem amagats aproximadament dues setmanes, encara que per a ser sincers havia perdut la noció del temps des que ens refugiàrem allà dins, en el soterrani d'una íntima ex-companya del treball de la meua mare, una dona a la qual els nazis li havien arrabassat tot quant tenia.

Un matí fred i silenciós, em vaig despertar a causa dels sorolls procedents de la part de dalt de la casa. Tot va ocórrer molt ràpid. Ens havien trobat. Es van emportar el meu pare a la força, i la meua mare, qui havia aconseguit posar-me a cobert un moment abans de la tragèdia, va morir davant de mi de la pitjor forma possible.

En complir la majoria d'edat, vaig decidir que era hora de fugir, de córrer sense mirar arrere. No em quedava res. Vaig emprendre el meu viatge cap a Espanya. El meu objectiu era començar una vida nova sense problemes. Un camí amb les portes obertes i l’objectiu de tornar a ser feliç.

Paula Carrillo, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Retrobament

Un dia qualsevol a Ucraïna, la guerra seguia el seu curs i cada vegada ho veia tot més negre. Els meus pares van decidir que migràrem a Espanya amb els meu avis, abans que el nostre xicotet poble es vera afectat per la guerra.

El meu pare i jo no tinguérem cap problema per a passar les fronteres, ja que vam nàixer a Espanya, en canvi, la meua mare, en ser ucraïnesa, va haver de quedar-se allí. Per sort, les autoritats ens van deixar quedar-nos-hi fins que ma mare poguera solucionar-ho. Esperant que tot es resolguera, vaig conèixer un xic jove que estava allí perque el seu pare tenia el mateix problema que la meua mare. Era bastant graciós i, encara que em fa vergonya admetre-ho, també era molt bonic. Una vegada ma mare va aconseguir passar, va arribar l'hora d'acomiadar-me d'ell. Encara que estava trist em va dir que no em preocupara, ell aniria a Espanya a buscar-me i podríem estar junts el temps que volguérem.

Va passar el temps i em vaig anar oblidant d'ell lentament, fins que un dia, estava en una cafeteria i el vaig veure, estava allà davant, mirant-me a través del cristall.

Marta Cubillos, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

La meua àvia té una cosina anomenada Rosita que actualment viu a Lyon i ara us explicaré la seua història.

Rosita vivia a Godelleta, i treballava a Burjassot en una fàbrica de teixits.

A Espanya va haver-hi una època, sobre la dècada dels 60 i 70, en la qual hi havia una gran crisi econòmica, pel que va decidir emigrar a Lyon (França) en busca de salaris més alts.

El seu propòsit era guanyar prou diners per a poder comprar un pis a Espanya, i tornar.

Allí va estar treballant en una casa, interna, com a netejadora.

A part d’ella moltes més famílies havien emigrat a França pel mateix motiu i entre elles va conéixer Pedro, del qual es va enamorar.

Entre els dos van reunir els diners necessaris per a comprar-se una casa.

Van tornar a Espanya per a casar-se i després de la boda van tornar a Lyon per a viure allí per sempre.

També van poder comprar la casa a Espanya, concretament a Silla, on venen tots els estius per a estar amb la família.

Ara tenen fills, nets i fins i tot besnets que viuen tots junts a Lyon.

Carla García, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Un nou començament

Dalila Ibrahim començava un nou curs en un país diferent del seu. La mudança no li havia resultat gens fàcil i el procés d'adaptació menys. Aquell estiu no tingué temps de conéixer la ciutat perquè tenia molt a fer a casa i per això les ganes d'anar a l'institut eren massa grans. No obstant això, els seus pares li advertien que no es fera il·lusions, atés que podria topar-se amb molts prejudicis.

Després d'un mes al centre, Dalila va descobrir la realitat. Alguns xiquets la miraven estranyats pel seu color de pell i fins i tot menyspreaven la seua religió. Però Dalila no estava sola. En la seua classe hi havia molts xiquets amb els quals podia expressar-se obertament i donar-los a conéixer una mica més sobre la seua cultura i religió.

Els següents mesos es van passar volant per a Dalila. No va poder assimilar que ja s'havia acabat el curs. En menys de deu mesos havia canviat la seua visió de la ciutat i de la seua gent, a més d'entendre que ser diferent no la feia ser menys que la resta, sinó més especial i única.

Ana Sofía Flores, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

El meu gran somni

1956, qualsevol somiava aquell “somni americà”, sobretot aquells a qui només quedava això, somiar.

El meu pare vivia per la feina, feia jornades inhumanes per només obtenir-ne prou per viure al límit, per viure al dia. Però un quatre de juliol la il·lusió va tocar la nostra porta, la porta d'una família cubana de cinc membres, el diari del país anunciava que buscaven llocs per a algun treball del camp a Kentucky, aquella mateixa vesprada vam fer la maleta i vam marxar.

En arribar, res del que ens havien esmentat era cert, al meu pare, se'l van emportar lluny de nosaltres, assegurant que l'endemà al matí tornaria a casa, però no va ser així, mai va tornar-hi.

A la mare, l’obligaren a treballar per a aquells que s'havien encarregat del pare, i als meus germans i a mi, ens amagaven a les golfes, ens tenien de criats, d'esclaus, com si no valguérem res.

Van passar els anys i vaig decidir fugir, per mi i pel meu futur, pel que em furtaren i mai tornaré a tindre, vaig triar un destí sense saber que passaria amb mi, la idea era clara, el meu propi somni començava…

Nerea Izquierdo, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

La lluita dels somnis

“Ara què faré, estic tota sola i no tinc on deixar-me caure”. Aquestes paraules estan plenes d’un dolor angoixant, que pot ser que signifique perdre tot, fins i tot el que anys enrere anomenava ma casa. Ara mire enrere, i recorde eixa xiqueta jueva amb grans somnis i aspiracions. No era més que l’inici d’un recorregut que significaria un gir complet en la meua vida. 25 d’abril de 1940. Recorde aquesta data amb dolor. Va ser el dia que vaig perdre la meua família. Per quin motiu? Per ser jueus. Ara sona injustificable, però en aquell moment era un delicte major que l’assassinat. Només tenia 9 anys, no volia ser presa fàcil, volia lluitar per la meua vida, pels meus drets com a humana i per totes les morts injustes que ni es molestaven a contar. El meu objectiu era difícil, però em negava a no intentar-ho, rendir-me no era una opció. Vaig ser forta en situacions en les quals volia morir i oblidar-me de totes aquelles coses horribles que estava vivint. Gràcies a aquella xiqueta amb somnis, ara em trobe ací, escrivint aquestes línies per a que ningú oblide que somniar no és de bojos.

Aitana Femenia, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Canvi de rumb

L'avió era un conjunt de metalls amb ales. Des de xicoteta em vaig dedicar a imaginar que al pujar a aquell mitjà de transport tan sofisticat em rebrien amb els mateixos luxes que veia en les pel·lícules estatunidenques. A més, creia que el meu cos sentiria una pressió dins, una tendència que el portaria a volar i res més lluny havia de la realitat.

Caminava pel sòl de l'ocell mecànic de la mateixa forma que el feia pels camps destrossats de la meua família. El luxe es reduïa a reclinar la butaca i la presència d'una pantalla petita amb mapes i algunes pel·lícules antigues.

Ni parlar dels sentiments. Eren fins i tot pitjors dels que tenia a ma casa. Malgrat les diferents causes, la desesperació, el dolor i el cinisme seguien presents en el meu cos. El fet d'estar lluny de la meua terra maleïda i poc fèrtil no expirava aqueix sentiment sinó que em generava un gran càrrec de consciència. Com soc capaç d'anar-me i deixar la meua família sota l'empara de Déu?Què va canviar allunyant-me de la família?

- Canviar el rumb de la nostra descendència… - va dir el meu jo interior.

Ariadna Trinidad Tapia, 1r batxillerat, IES ALBAL