CONCURS MICRORELATS DIÀLEG 2023 - MAITE SALORD - ESCOLES SANT JOSEP

RELATS DE L'ALUMNAT DE LES ESCOLES SANT JOSEP

per al DIÀLEG 23

A Fernando:

Hui, quan estic escrivint, fa un any des que vaig anar-me'n de Veneçuela. No saps tot el que he passat des que he arribat a Espanya.

Tu no saps com vaig patir “eixe” moment. Mai t’he contat com van anunciar-me la mort d'eixa persona i que tot va ser per la meua culpa. Van amenaçar-me i jo vaig negar-me. Mai oblidaré la que va ser la meua pitjor decisió. Després d’aquest moment vaig prendre LA DECISIÓ. Vaig anar-me'n a Espanya i vaig demanar asil polític, i van donar-me’l gràcies a l’amenaça que vaig tindre, en què un innocent va morir.

Després, ho vaig tindre prou difícil perquè encara que tenia la protecció de l’Estat, no hi havia cap que em donara treball. He hagut de mendicar menjar, m’han prostituït i m’han estafat mil i una vegades. Perquè el que no saps és que Espanya no és el gran país i que com tots, té una altra cara. No sé si he triat la millor decisió en triar aquest país, però almenys estic viva.

Sempre t’estranyaré.

L’amor de la teua vida, Maria.

P.D.: Sempre lamentaré que hages mort per la meua incompetència.




MATEO DE LUNA HUERTA (1rA)

_________________________________________________________________________________




En una tarda d’estiu a Guardo. Pedro i Aurora varen mirar fixament la solpostada sobre les muntanyes mentre sostenien una conversa difícil. Estaven preocupats, ja que durant l’anterior lustre, la demanda de treballadors hi havia disminuït exponencialment, i els treballs que quedaven no eren acorde amb el que volien per als seus fills.

—Què anem a fer, estimat? —va preguntar Aurora amb veu de preocupació.

—Ací els treballs ja escassegen i els nostres xiquets necessiten millors oportunitats de què ací es presenten.

Pedro va assentir sabent que la seua dona tenia raó.

Després de molt reflexionar, la parella es va mudar amb els seus fills a Xàbia, ja que allí varen comprar un hotel quasi a la vora del mar.

A mesura que passava el temps, arribaven més clients, donant així un suport financer que mai en la vida s’hagueren imaginat aconseguir a Guardo amb la discoteca que tenien. A més, Miguel era molt feliç estudiant mentre que Marco ho era competint al tenis.

Van passar cinc anys i a tots els anava millor. L’hotel sempre anava en augment. Miguel ja estava a la universitat mentre treballava a una empresa com a recepcionista i Marco, per fi era campió d’Espanya.




AIMAR LUCAS VIÑES (1rA)

_________________________________________________________________________________




Des que tinc consciència de la meua infància a l’Equador vaig saber que no ho tindria fàcil per a aconseguir tindre una vida digna sense passar penalitats. Sempre, en els meus temps lliures, dibuixava i traçava com seria el meu pla d’arribada al país que sempre havia somiat, Espanya.

Van passar els dies i els anys a tal velocitat que la meua adolescència i joventut s’acabaren quasi al moment d’aplegar. Em vaig casar a l’edat de vint anys amb el meu marit Santiago i dos anys després van nàixer Cristian i Carles. No teníem ingressos suficients per a subsistir i el meu país ens envoltava cada vegada més d’injustícies i pobresa.

Va arribar un moment en què la necessitat em va donar la valentia suficient per a cercar, amb molt d’esforç i hores d’esclau treball en condicions infrahumanes, els diners necessaris per a emigrar a València, una ciutat que em va captivar des del primer moment.

Vaig trobar treball com a empleada de llar i el meu marit i els meus fills, després d’un temps, van poder mudar-se amb mi.

Mai he deixat de pensar en tot el que vaig deixar arrere, però no em penedisc de les decisions que vaig prendre. Em sent molt orgullosa d’haver aconseguit una vida millor.




LUCÍA ARNAL GONZÁLEZ (1rA)

_________________________________________________________________________________




Us contaré la història de la meua germana Paula.

Ma germana és una xiqueta molt estudiosa, sempre ha tingut molt bones notes; mai va estar per sota del nou.

Ara ja ha terminat els estudis, ella va estudiar enginyeria química, no tindria per què tindre problemes per trobar treball, encara que li està costant.

N’ha trobat un de molt bo que pot aprendre molt, però està fora d'Espanya.

Ma germana és jove. Té vint-i-dos anys, però ja ha terminat la universitat i vol independitzar-se com més aviat millor. Per això ha decidit que se n’anirà una temporada a Milà, Itàlia.

És una experiència nova i té una mica de por, ja que el fet d'anar i poder viure és una gran despesa, però crec que val la pena, pel fet que no sols guanyarà molts coneixements nous, sinó que podrà tindre el seu propi salari i tindre major independència econòmica, pel fet que allí sí que té l'oportunitat.

Com la meua germana hi ha molts joves més, jo pense que hauríem de tindre un millor salari i més possibilitats de treball. Els joves, no tots, però gran part, ens n’anirem fora i arribarà un moment que el nostre país no tindrà treballadors.

Hem de valorar els joves i confiar en el fet que el faran bé.




JULIA CAPELLA CEBRIÁ (1rA)




________________________________________________________________________________

Benvolguda Filomena:

Si estàs llegint aquesta carta és que tot s'ha complicat i no estem gaudint d'aquelles somiades vacances a Pamplona. Perquè pugues entendre el perquè d'aquesta carta hem de remuntar-nos al meu passat, quan encara vivia a la meua ciutat d'origen, Valledupar, una ciutat de Colòmbia. En aquella època jo era un xic que no sabia el que volia, que no aspirava a res, que l'única cosa que volia era aconseguir diners per a poder sobreviure un dia més. Per aquesta raó i per les males decisions que vaig prendre al costat d'alguns amics d'aquella època, vaig acabar venent drogues per a un dels traficants més importants del lloc. En un treball, alguna cosa va eixir malament i vaig perdre els diners i les drogues. Per por vaig haver d'emigrar a Espanya on estava la poca família que em quedava. Allí vaig començar a treballar en el bar en el qual ens vam conéixer i després d'uns mesos pensava que tot s'havia oblidat. Fins que un dia, va entrar una persona per la porta del bar i en alçar la mirada em vaig adonar que m'havien trobat i que els meus problemes no havien fet més que començar.

PABLO CUBAS OLMEDA (1rA)

_________________________________________________________________________




EL QUADERN BLAU




Aquella tarda d’hivern on el fred era el protagonista a Alustante, no es trobava a l'habitació de Joana. Aquesta, amb el seu més estimat “amic”, Carles, aprofitaven el temps en absència dels pares.

Ells no s’esperaven l’obertura de l’habitació. Era Albert, son pare, qui va agafar a Carles de la samarreta i el va tirar al carrer sense pensar-ho.

Després de discutir, Albert va concloure dient-li que a primera hora del matí, se n'anaven a Valencià, que no volia veure-la amb aquell xic. Joana odiava a son pare per obligar-la a deixar tota la seua vida i començar-ne una altra.

La relació entre Joana i Albert es va refredar per complet. Joana estimava moltíssim Albert, però després d’allò, mai més van dirigir-se la paraula.

Quan Joana va poder independitzar-se va anar-se’n a buscar a Carles. Vivien a Sòria. Tot era perfecte fins que un matí del 72, va rebre una trucada.

Albert havia mort. Joana va viatjar per trobar-se amb sa mare,i aquesta va donar-li el quadern d’Albert. Va llegir-lo i es va penedir de tot. Albert, per vergonya a dir-li que havia perdut el treball i que l’havien de traslladar a València, va posar l’excusa que no volia que Joana estiguera amb Carles.

Va tancar el quadern i va anar a visitar la tomba de son pare.




MARA HERRERA SANZ (1rA)

________________________________________________________________________________




Diari. 20 de març de 2064




Un dia vaig arribar a ma casa després de classe. Estava trist, enfadat. Havia suspés un examen de Matemàtiques i em vaig queixar de per què havia d'anar a l’escola, que era un fàstic. El meu pare va agafar la paraula i em va contestar:

Fill, tu saps que jo soc migrant i vaig haver de fugir del meu país, Ucraïna, fa molt de temps ja. De sobte, em vaig alçar del llit i ma mare em va dir que eixe dia no hi havia col·legi, que no desdejunara. Que havíem d'anar-nos-en de pressa.

I això va ser el principi. Els meus pares, els teus iaios, em van enviar a València a viure i ho vaig perdre tot. Amics, col·legi, fins i tot als meus pares. Tu això ja ho saps. Va ser el moment més dur de la meua vida i espere de veritat que no et passe mai.

Tu saps el que hauria donat jo eixe dia per haver suspés Matemàtiques? Saps la sort que tens d’anar a l’escola? Ets un privilegiat. Així que valora el que tens perquè hi ha molta gent que ho ha perdut tot.




LUCAS PIQUER AMORÓS (1rA)




_________________________________________________________________________________




Des de la finestra de l’avió puc observar la ciutat de València, tota vestida de nit amb la llum de la lluna incidint i il·luminant la ciutat sencera.

Aquella nit li déiem adeu a la nostra vida, a tota la nostra família, als nostres amics, i a totes les vesprades de futbol amb ells, en les quals jugàvem fins que no podíem veure la pilota, o fins que l’amo de la pilota se l’emportara a casa. Aquelles vesprades, anant de dalt a baix, pedalejant tota la ciutat mentre travessàvem l’aroma a la flor del taronger, l’aroma a mar o als arrossars de l’Albufera.

I ara estàvem a punt de perdre tot, tots els records i moments viscuts a la nostra terra, en un tancar i obrir d’ulls, per culpa de la maleïda retallada de plantilla feta per l'empresa on treballava mon pare, on deixaven més de dos-cents treballadors al carrer, deixant famílies desemparades que depenien d’un únic sou per alimentar-se.

Mon pare va prendre la decisió d’anar-nos-en a Alemanya, a la recerca d’un millor futur per a tots, però sobretot per al meu germà i per a mi.

Al meu costat, ma mare estava consolant sense èxit al meu germà mentre plorava, dient-li que vindríem tots els Nadals i estius, però tots sabíem que amb aquell avió, abandonàvem i déiem adeu a tota la nostra vida, i ens n’anàvem fora a començar-ne una altra.




Pablo Segarra Alonso (1rA)

________________________________________________________________________________




NO US OBLIDARÉ MAI




Hola, papà i mamà,




Aquesta és la tercera carta que us escric des del bombardeig a Tunísia, però sé que de segur heu pogut eixir a temps i esteu bé.

Jo ja faig dues setmanes a Barcelona. Ha sigut molt dur i complicat adaptar-me a una nova vida, fora de la meua llar i dels vostres braços. Mai m'haguera imaginat tot el que he fet per salvar la meua vida, mai.

Tot això gràcies a vosaltres, perquè per vosaltres estic ací. Per vosaltres, nosaltres, jo amb el fruit que carregue dins meua, que, per cert, és una nena, vam eixir de Tunísia buscant un millor futur i protecció, camí a Europa, i l'hem aconseguit.

Ara ja no tenim por d'eixir, de caminar lliurement, d'asseure'ns en un banc del parc i esperar que passe el dia.

Però sí que us estranye. No saps com és de valuosa la família fins que et separes d’ella i veus que al costat d’ells tot seria més fàcil. En veritat sí que us necessite, però ja és hora de tirar endavant jo mateixa i veure per mi mateixa, sense ajuda de ningú.

No perd l'esperança de rebre resposta vostra,




Molts besos i abraçades,

Nala
Edison Jesús Tipantuña Guaman (1rA)




_________________________________________________________________________________




Aquesta història comença ja fa temps, al segle anterior, en quatre costats diferents d’Espanya.

Tres persones van acabar tenint un destí comú, anar-se’n a València per a poder treballar. La quarta havia nascut a València, així que ja hi era a la part més important d’Espanya per a la història en aquest moment.

Es van poder formar dues parelles de persones treballadores que realment s’amaven i ho van demostrar tenint tres fills cada parella. I com moltes vegades, el destí va fer el necessari perquè aquestes parelles acabaren vivint en el mateix carrer.

D’aquests trios de fills, justament van coincidir pels carrers i els col·legis un xic i una xica, amb dues germanes i dos germans respectivament.

I altra volta, per coses del destí, van acabar enamorant-se els dos i mudant-se, també, prop de la zona on van estar vivint tota la seua vida.

Finalment, en 2006, aquestes dues persones van tindre un fill que coneix la seua història i d’on ha vingut i coneix perfectament la situació de deixar el lloc on un ha viscut tota la seua vida per a tindre un bon futur, perquè aquesta és la història de la meua família.




LUCAS VALLS SANTOS (1rA)

_________________________________________________________________________________




Aquella imatge no se n’anava del meu cap: la meua mare, a terra, cridant de dolor després de ser colpejada pel meu pare. No era la primera vegada que deixava marques al seu cos, ni per a ella ni per a mi. Havíem intentat fugir, però a Iran les dones no podem eixir del país sense el consentiment de l’home, i dins del país vivíem totalment indefenses i discriminades per ells. La meua mare no volia eixa vida per a mi i des de petita es va encabotar que fora una experta jugant als escacs. L’esforç va donar els seus fruits i prompte van començar les competicions internacionals. Encara que al pare no li agradava gens, necessitàvem els diners que ens podien proporcionar. En una d’eixes competicions en la que viatjàvem a França, vaig conèixer a Irina, la xiqueta francesa a la qual sempre estaré agraïda, ja que en tot moment va guardar silenci respecte a la meua localització. Havia fet el que la mare em va demanar: fugir abans de la primera competició. Des d’eixe dia, la meua vida va canviar. No vull perdre l’esperança de tornar-la a veure i agrair-li el que ha fet per mi.




LUCÍA ESCRIBANO ESCOT (1rB)

________________________________________________________________________________





Hui, després de passar seixanta-set dies a la deriva, per fi hem arribat a terra. Aquesta ha sigut sense dubte la pitjor experiència de la meua vida. A més a més, al cap de pocs dies d’embarcar, el meu germà d’un any va morir d’hipotèrmia. El dolç so de les ones de la mar, es camuflava completament pels crits desesperants i angoixants de la multitud. La bassa tenia una capacitat aproximadament de trenta persones, érem cinquanta-tres, fet que quan l’onatge pujava la bassa s’inundava i les probabilitats de sobreviure disminuïen encara més.

Tots fugíem per la mateixa raó. La guerra a Síria es va avivar i intensificar no fa molt de temps, i el poble en el qual vivíem va quedar devastat. No teníem cap altra opció, fugir era l'únic que podíem fer per garantir un major percentatge de supervivència. Vàrem haver de pagar una taxa de mil cinc-cents euros per pujar en aquesta embarcació, i a canvi, ens van prometre protecció en arribar a terra. Tanmateix, en tocar terra ningú ens esperava, quedant envaïts per la soledat i la incertesa. El sentiment de por que envaïa el nostre cos havia quedat a l’altra frontera, però ara ens enfrontem al repte més difícil: sobreviure.

MAR IBÁÑEZ PASCUAL (1rB)




________________________________________________________________________________




Fa dies que no eixim de casa, mare diu que és perquè fa molt fred fora i no vol que els meus germans i jo ens emmalaltim. Últimament es troba rara. Li agrada molt jugar en la foscor i ens demana guardar silenci durant un temps. Ara mateix, està recollint tota la meua roba i em diu que hem de visitar a un amic seu que viu a Espanya. No vull, és molt prompte, a més, mare m’havia promès que demà podria anar a l’escola per fi… He intentat convèncer-la, però el meu germà major m’ha dit que deixara d’insistir.

‘’Han passat tres setmanes’’ diu mare a una dona, no sé com es diu, és nova en el grup i porta de la mà a un xiquet major que jo, he intentat parlar amb ell, però ni tan sols em mira.

Ahir uns homes van arribar quan estàvem dormint, tothom començava a cridar, jo buscava a mare i als meus germans quan el xiquet nou em va agafar de la mà i va tirar de mi.

La meua família no està, em prometen que ells tornaran prompte, però no m’ho crec. Els trobe a faltar, els vull al meu costat…

LAURA MARTÍNEZ MARÍ (1rB)

________________________________________________________________________________





No hi ha futur en aquest poble. Has de buscar treball fora, anar-te’n a una ciutat per tindre un futur digne. Aquestes paraules es passejaven pel seu cap dia sí, dia també. A soles en tenia dèsset anys, i mai havia vist més enllà dels terrenys de blat de la seua família. Però havia arribat el moment. El moment de començar una nova vida a una ciutat gran. Una ciutat industrialitzada, no el seu poble de tot just 200 habitants. L’escollida va ser València, una de les ciutats més industrialitzades de l’època. Trobar treball ací podia semblar una llavor fàcil, però res era fàcil per a una xiqueta de dèsset anys sense estudis. Com guanyaria diners? On dormia? Res estava clar per a ella, i la por se li hauria apoderat si no fora per l’aclaparadora esperança de trobar una vida millor. Les primeres setmanes van ser agòniques, sense treball fix, i més important, sense un lloc fix on passar la nit. Però tot va canviar al trobar treball. No era gran cosa, un treball de cuinera a l’hospital, però a ella li donava la vida, eixa vida amb la qual havia somniat i que ara començava a tindre.




AITOR REGAÑO MONLLOR (1rB)




_________________________________________________________________________________




—Anna!

Ella es va girar per comprovar d’on provenia la veu.

—No te n'anaves a anar sense acomiadar-te’n, no?

Un somriure es va dibuixar en el seu rostre. Va soltar les seues coses empaquetades per poder abraçar a la xicona, que venia corrents on estava ella. De sobte va notar que una llàgrima humitejava les seues càlides galtes.

—Anna!

Ella es va girar per comprovar que no hi havia ningú, que la veu provenia del seu cap. No el quedava res en eixe poble. Amb la mirada fixa en l’infinit en l’horitzó, va agafar les seues coses empaquetades i va marxar. Va ser l’última vegada que la van veure.




PABLO ALHAMBRA RODRÍGUEZ (1rC)

_________________________________________________________________________

15/02/2023

Estimat seleccionador de futbol femení de la comarca de l’Horta Sud.




Diuen que hui en dia tot el món té casa, què si no en té, té família i si tampoc, forma part d’un Estat que gràcies a la nacionalitat li aporta recursos. Però què passa en les persones que no tenen una nacionalitat privilegiada?

Soc originària de Yemen, però cada vegada sent més com, si en un món que ens ha sigut donat a tots com a casa, jo estiguera a fora del llindar on uns guardaespatlles tracten de negar-me l’entrada a una vida digna.

Al meu país les joves hui dia comparteixen un mateix marit en altres quatre xiquetes, casades en contra de la seua voluntat per tenir uns fills que no busques i on l’única via d'escapar és agafar una pastera per fugir, com jo a València.

L’escric per mostrar eixa diferència que em demanà que jo pogués oferir, la meua motivació. Si em concedeix la samarreta, no hauré de tornar a eixa realitat, podré tindre un futur en el qual tornar a somiar. L’única cosa que li puc oferir diferent és que açò suposa una lluita, una salvació. A més, és l’única cosa perquè, què més dona el color o la mida, el que ens diferencia és l’interior.




Bona vesprada.

Una salutació,

Amal




DESIREE LÓPEZ ANDREU (1rC)

________________________________________________________________________




Quasi havia arribat. Havien sigut uns dies terribles, envoltat d’una olor nauseabunda a combustible i amb a penes res per a menjar. Jo viatjava de polissó a un vaixell que havia atracat al port de Vigo i que tenia com a destí l’Argentina. La meua dona i els meus tres xicotets mosqueters es quedaven a Pontevedra i res em dolia més que això.

En desembarcar els passatgers, vaig esperar que el capità i els seus homes estigueren afaenats per, en un vist i no vist, fugir cap a terra. Però vaig ser descobert i perseguit pel port entre cistelles i caixes enormes de fusta fins a perdre’m entre la multitud.

Abans del viatge, un amic em va dir on podia aconseguir un treball i vaig posar rumb cap allí. El patró em va rebre i em va explicar les condicions de la feina. Jo, encantat, vaig acceptar tot el que em va dir per mostrar una bona disposició.

Inesperadament, després de dues setmanes de treball a la construcció d’unes oficines, em va convocar per comunicar-me que no podria pagar-me el salari corresponent. Em trobava a un altre continent i sense diners. Vaig haver de demanar un préstec per poder tornar a Espanya i retrobar-me amb la meua família.




MARINA CANABAL SÁNCHEZ (1rC)




________________________________________________________________________________




“Era hivern i vam haver de fugir ràpidament d’aquell lloc. Agafàrem la primera maleta que trobàrem i començàrem a omplir-la sense cap mirament. Jo estava embarassada del teu pare i no volia que ell visquera en un país on s’escoltava l’esclat de les bombes cada volta que eixies al carrer. Teníem molta por, però sabíem que era la millor opció. Sense cap dubte tots aquells sentiments es van quedar marcats al meu cor, però el que mai oblidaré és el record del teu avi, que intentava fer les coses molt fàcils i no parava de tractar de traure’m un somriure. En arribar a València tot era nou per a nosaltres. Construírem una nova vida en una nova ciutat, però sempre junts. Vam muntar el nostre propi negoci i, com tot, va eixir bé. No hi ha dia que no recorde el teu avi i la seua manera de tranquil·litzar-me. Per això, fill meu, et dic que la vida no sempre serà bonica i divertida, però hi ha persones que et faran les coses més fàcils, i això és el tresor més gran que mai trobaràs.” Va contar-me l'àvia amb els ulls humits i un somriure melancòlic.




NATALIA ALBENDEA MARTÍNEZ (1rC)

________________________________________________________________________________




I en un tram de deu hores, per fi va veure el lloc més idíl·lic que els seus ulls podrien haver-se imaginat en molt de temps. En el recorregut realitzat després d'aquella finestra de cristall blindat, al costat dels seus fills, deixava arrere una dolorosa història, plena de maltractaments conjugals tant físics com mentals, una llar inestable, una vida en pobresa… Encara que és el que portava esperant anys i anys, un sentiment en el seu pit va aflorar en observar que aquell somni s'havia fet realitat, una sensació de por juntament amb una de llibertat es van apoderar de la seua persona. Mirà la seua família, els va acariciar el pèl a cadascun dels dos bebés que havia donat fruit feia no més d'un any quan de sobte una veu va sonar per a tots els passatgers. El viatge havia finalitzat i havien d'abandonar l'avió. Després de recollir totes les seues pertinences es van dirigir a l'eixida de l'edifici. Minuts més tard, els seus peus van trepitjar l'exterior al mateix temps que el sol il·luminava les seues cares i la brisa movia els seus cabells. Va visualitzar l'horitzó i amb incertesa abans de res el que podria passar, amb una mà va espentar el carret, en el qual es trobaven els seus fills, i amb l'altra la maleta. Era hora d'emprendre una nova vida des de zero.




MELANI AMBULUDI CABRERA (1rC)

_________________________________________________________________________________




DUES REALITATS




A penes un mes abans de la selectivitat, vaig visitar el treball de la meua mare, una residència. El seu treball em cridava molt l’atenció. Vaig tindre l’oportunitat de parlar amb tot el personal de l’establiment, però tot va canviar quan vaig parlar amb Camil·la, la psicòloga del centre.

Camil·la era una dona mexicana, que encara que ara té un bon treball i una bona vida, la seua infància no va estar més allunyada. A Mèxic, la seua família era molt pobra i nombrosa, eren 10 a casa, ella era la major dels seus germans. A penes tenien un parell de sabates per a cadascú. La situació de la seua família la va obligar amb dèsset anys a anar amb un visat de treball als Estats Units. Va treballar allí durant quatre anys i quan va tindre els diners suficients, va construir una nova casa per a la família. Amb el seu treball i esforç va aconseguir entrar a la facultat de Psicologia i va treballar com a psicòloga tant en Mèxic com en Espanya.

La seua història em va ajudar a adonar-me de la importància de l’esforç i de l’amor en tot el que es porte a cap en la vida.




LUCÍA BECERRA CEBRIÁN (1rC)

_________________________________________________________________________




EL COMENÇAMENT D’UNA NOVA ETAPA




Una amenaça que tot ho va canviar. Un abans i després que va ser decisiu per a la família dels Martínez.

Anys previs a la Guerra Civil. Antonio, un home que va quedar orfe des de ben petit, casat amb Carmen. Eren una parella molt unida i sempre miraven cap al futur. En aquell temps vivien a Lucena del Cid, a on van construir la seua pròpia casa i un forn. Antonio era alcalde, i va aconseguir recobrar la bona vida del poble.

Arriba la Guerra Civil. El canvi radical en el comportament de la gent es pot presenciar des de lluny. Comença el sofriment, la soledat i el dolor. “Ves-te'n o et mataré” aquesta era l’amenaça que va rebre. Havia d’anar-se’n com més aviat millor. Amb terror, ell i la seua dona s'instal·len a Abrucena, a on comencen a recobrar la pau que els havien arrabassat.

Amb llàgrimes, la meua àvia em conta el passat de la seua família. Gràcies a la valentia del seu avi van poder continuar endavant i construir pedra per pedra la vida que sempre, amb un ardu treball, havien somiat.










MARÍA CHÁFER MARTÍN (1rC)

_________________________________________________________________________




LA GUERRA




Les muntanyes dels Pirineus eren més altes del que Elvira esperava. S’alçaven magníficament a l’altre costat de la finestra del tren que les travessava lentament, i ella només volia passar a l’altre costat dels Pirineus per arribar a França.

Recordava clarament els crits, el fum. La guerra civil a Espanya no havia sigut fàcil, però la seua fi va traure en si un raig d’esperança. Elvira era una dona que tenia 19 anys quan la guerra va terminar, i per la seua condició femenina, no va poder trobar treball. Llavors va fugir. A un nou lloc, on les oportunitats encara existien.

Va tornar el cap i es va sorprendre, perquè al seu vagó d'emigrants estava ple de gent de color, especialment homes. Els va escoltar, adonant-se que parlaven en francés, i va intuir que la seua història era més llarga i complexa que la seua mateixa, i que moltes vegades no som més que personatges episòdics en la vida dels altres.

Aleshores va tornar el cap a la finestra, adonant-se que estava sola, de camí a un nou país dins del qual només podia parlar unes poques paraules, i sense tindre cap idea del que pensava fer quan arribara.











INÉS GILABERT ZORIO (1rC)




________________________________________________________________________________




Memòries incertes




La vaig mirar. Fou una mirada intensa i silenciosa de la qual solament nosaltres coneixem el significat. Al nostre voltant les gèlides coves de Viver semblaven estranyament càlides ara, instants abans de partir cap al front. Honestament, no ho considerava totalment injust: allò que Terol ens donava ens ho llevava.




La meua vinguda a Viver havia sigut forçada, així com la de molts veïns de Benimaclet. Hi deixava darrere tota una vida digna i de comunitat amb gent que encara enyorava intensament. A aquest poble, havia patit desgràcies dignes de novel·la. Històries magnífiques on el sacrifici, la voluntat i l’amor eren el combustible de persones bones tractades maliciosament. Per sort, després d’aquestes tràgiques històries i en temps de desgràcia, Gràcia i jo connectàrem. Fins a eixe moment no concebia que un sentiment tan transcendental em poguera omplir tant. Podia fins i tot veure un futur als seus ulls, formant una família pot ser que a València.

Vaig observar les estreles i més tard, baixant la mirada, el seu rostre. Encara teníem temps.




VICENTE GILABERT ZORIO (1rC)

________________________________________________________________________




La foscor intel·lectual




El so dels trets s’escoltava cada vegada més a prop, vint soldats s’encontraven junts amuntegats dins del xicotet buit en la terra. La pols començava a ennuvolar la vista dels jóvens mentre intentaven amagar-se per a salvar la seua vida. Gumbau observava la seua pintura en el seu apartament, lluny de l'Espanya que va veure com creixia. Eixe petit quadre mostrant la vida dels combatents a la Guerra Civil Espanyola va fer que passara uns mesos en el camp de concentració. Allí va viure els moments més difícils de la seua vida, va veure els rostres de persones que tots sabien que no eixirien d’allí. Feia més d’una dècada que se'n va anar de la seua ciutat natal, després d’una visita a la capital francesa on es va adonar que és la llibertat. A la metròpoli la censura no existia, ja no tenia por d'expressar les seues opinions antifeixistes. Com tants altres artistes i intel·lectuals va anar-se'n per a no tindre restriccions, deixant a una Espanya fosca sense les grans ments que havia tingut. Però els seus records sempre tornaven al lloc on va començar el seu amor pel dibuix, els estrets carrers de Vila-real.









LOLA GUMBAU RODRÍGUEZ (1rC)

_________________________________________________________________________




“Encara tanque els ulls i de sobte, em trobe en mig de la mar, tractant d'aïllar la por que m’enterboleix. Sempre em perdia dibuixant l’horitzó entre els blaus del cel i l’aigua, recordant com era tot abans d’haver de fugir de la meua llar arriscant-ho tot. Els pares m’havien compromés amb un home i sabia que si no marxava aleshores, la meua vida es quedaria reduïda a tal punt que potser no voldria viure-la.

Fa cinc anys des que vaig colar-me en una pastera i vaig deixar enrere Tànger i totes les coses que allà tenia i les que per desgràcia, sabia que mai podria aconseguir, amb la sort què una associació, Save the Children, em va rebre i em va ajudar a desenvolupar el meu potencial, i sobretot, que hui estiga comptant-vos la meua història.

Em diuen Nàdia i soc una de les milers de xiquetes que escapen d’Àfrica i venen a Espanya cercant un futur millor. Estic agraïda per l’oportunitat que he aprofitat per a començar a viure i parle per aquelles a qui no se l’han donada. Cap de nosaltres elegim les nostres circumstàncies, però si podem canviar-les i acollir a aquells que realment lluiten per fer-ho.




Gràcies”.




HELENA MIRANDA GARCÍA (1rC)

__________________________________________________________________________________




Aquesta és la història d'un molt amic meu que va haver de vindre a Espanya per a poder viure. Ell va nàixer a Colòmbia i va estar vivint ací per quatre anys, durant els quals el seu pare es va passar dos a Espanya, ja que a Colòmbia no tenia treball. En ser tan pobres, el seu pare va haver de prendre la decisió d'anar-se'n a un altre país i deixar a la seua família per a poder mantindre'ls, sense ni tan sols saber si trobaria o no treball. Durant els anys que el pare es va passar a Espanya, els va estar enviant diners perquè pogueren tindre l'essencial. Van seguir així per un temps fins que la seua mare, que era la que cuidava d'ells, va posar greument malalta fins a morir. Després de la mort de la mare, els fills, que eren dos germans, es van quedar totalment sols, per la qual cosa van haver de mudar-se a Espanya per a poder viure amb el seu pare, al qual quasi no coneixien pel fet que aquest s'havia anat del país quan ells eren molt xicotets. Això els va suposar un canvi molt important en les seues vides, ja que van haver de deixar arrere tot el que tenien, la seua casa, els seus amics, etc. Però tal com em conta el meu amic, el més dur per a ells va ser el fet d'haver d'afrontar això, a soles, perquè no tenien cap ajuda i estaven aterrits d'anar-se'n amb una persona que ni coneixien. Ells sentien que ho havien perdut tot i que estaven sols en aquest món.




CARMEN GARCÍA TATAY (1rC)

_________________________________________________________________________




La migració forçada és una realitat que afecta milions de persones a tot el món. En molts casos, la decisió d'abandonar el seu país d'origen no és una elecció, sinó una necessitat per a escapar de la violència, la pobresa extrema o la falta d'oportunitats. En aquest sentit, la història de Marta és un exemple de com la migració pot ser l'única opció per a millorar la qualitat de vida.

Marta va nàixer en un xicotet poble d'Amèrica Llatina. Durant tota la seua vida, va haver d'enfrontar-se a la falta d'ocupació, la inseguretat i la corrupció generalitzada. Malgrat haver estudiat i haver treballat en diferents ocupacions precàries, mai va aconseguir eixir de la pobresa. Un dia, la violència va arribar a la seua comunitat i Marta es va veure obligada a abandonar la seua llar. Amb llàgrimes en els ulls i amb el seu fill en braços, Marta va emprendre el camí cap a un futur incert.

Després de diversos dies de viatge, Marta va arribar a un país on no coneixia a ningú i no parlava l'idioma. Malgrat les dificultats, es va esforçar per adaptar-se i va començar a treballar en una ocupació precària. Amb el temps, Marta va poder reunir-se amb la seua família i trobar un treball més ben remunerat. Hui dia, Marta és un exemple de perseverança, i la seua història demostra que la migració pot ser una oportunitat per a canviar el curs de la vida.




MARTA GONZÁLEZ GARCÍA (1rD)

_________________________________________________________________________




La migració de Haid




La tensió en aquells últims dies a Síria era cada vegada volta major. Feia setmanes que la gent ja quasi no eixia de casa per por a no poder tornar-hi. Haid i la seua família feia temps que patien aquesta situació. L’únic que duia diners a casa era el germà major de la família. Estant la mare i Haid a casa, van trucar a la porta. Haid pensava que se li parava el cor en aquell moment. Un veí li donava la notícia la qual vivia amb la por d’escoltar: el seu germà havia sigut víctima de l’actuació d’un grup terrorista de l’oposició siriana. Ni mare ni fill tenien possibilitats de sobreviure en aquell país ja. No hi sabien molt bé on podien anar, però en tres dies eixia un tren cap a Turquia i no podien desaprofitar aquella oportunitat. Mare i fill, se'n van pujar a aquell tren amb la intenció de començar de nou. En arribar a aquell nou lloc, se'n van instal·lar a una habitació de lloguer, xicoteta, però que els permetria viure fins afins trobar un treball. Un nou lloc, noves persones, noves oportunitats i, en general, una nova vida començava en aquell moment amb l’esperança d’un futur.




MARIA CRUZ AROCA (1rD)




_________________________________________________________________________




Estava organitzant les coses de la casa de la meua àvia. M'havia trobat moltíssimes coses molt interessants: hi havia des de llibres de fa més de cent anys sobre guerres i estratègia fins a cartes de la meua àvia al meu avi de quan es van conéixer.

A vegades pense que la mort de la meua àvia va ser un senyal perquè, en organitzar les seues coses, les trobara i les llegira. Els meus avis vivien a Veneçuela quan es van conéixer. En aquells dies governava Maduro que va portar Veneçuela a la pobresa. A causa d'això, moltes empreses es van arruïnar i entre aquestes la de la meua família.

Com encara tenien diners van decidir anar-se'n a Espanya a viure, però el meu avi no podia oblidar a la xica de la qual estava enamorat: li enviava cartes preguntant-li sobre la seua situació i li prometia que algun dia, quan aconseguira els diners, aniria per ella.

I així va ser, tres mesos després, el meu avi va anar a buscar la meua àvia i es van instal·lar a Espanya, van crear una família i van tirar endavant l'empresa que havien creat només arribar.




SANDRA CAMPOS TORRELLA (1rD)

_________________________________________________________________________






Ucraïna 2022. Una família de dues filles de 17 anys i els seus pares viuen sota la pressió de la guerra contra Rússia. Farts ja els pares de la constant tensió amb la qual vivien per por de què algunes de les seues filles fora ferida greument per la guerra, es van plantejar enviar-les a Espanya. Sabien de gent que ho havia fet i que els seus fills havien arribat sans i estalvis i estaven vivint amb famílies. Els pares van parlar amb una organització que els va ajudar i així van aconseguir enviar-les un 13 de setembre a Madrid.

Les germanes molt tristes d'haver de deixar a tota la seua família allí, no volien anar-se’n. Elles volien viure amb els seus pares en tot moment, i que, si els passava alguna cosa, els passarà juntes. Però els seus pares no van acceptar. Van ser enviades per la força deixant tota la seua vida darrere: els seus amics, la seua família, la seua casa, i al seu gos. Però sabien que se n'anaven juntes, que podien comptar l'una amb l'altra i que, en cap moment, estarien soles. Lluitarien les dues mà a mà amb tot. Eren privilegiades. Milers de xiquets havien d'afrontar deixar la seua vida darrere sols, sense ningú que els donara suport.




SOFÍA CARBONELL SALVADOR (1rD)