IES ALMENARA CONCURS DE MICRORELATS 2023

 UNA LLIBRETA VELLA

La mare em va dir que pujara a buscar la caixa de ferramentes a les golfes. Vaig pujar amb delicadesa les escales rovellades. Estava ple de caixes i trastos. Mentre rebuscava entre el desordre vaig trobar el diari, aquella llibreta vella que em va acompanyar durant tot aquell viatge, des d’Ucraïna fins a Polònia. Vaig començar a llegir-lo.

17 de febrer de 2022

Aquesta matinada, cap a les 4 del matí, hem escoltat com els soldats entraven a l'edifici del costat. La mare m’ha despertat de seguida. Feia dies que havíem deixat preparades les maletes fetes a l’entrada amb la poca roba que teníem els pares i jo, perquè sabíem que en poc de temps hauríem de fugir d'ací, de la casa on he passat la meua infantesa, d’aquesta ciutat que m’encanta. El que més mal feia, era haver d’anar-se’n sense ella, sense Laia. Encara em penedisc del que va passar fa una setmana, encara pense que si no l’haguérem perdut de vista durant un minut, aquell soldat no haguera disparat sense remordiment, i ara estaria ací, rient amb mi com sempre feia.

 Acabe de llegir i em desplome a terra mentre note com cauen les llàgrimes pel meu rostre.

Alba Rubio

AMB UN CARREGAMENT DE LLIMES

José Garcia, conegut com ‘’el tio Pepe’’, i la seua família van ser uns dels quasi  465.000  espanyols que van creuar la frontera de França per tal de fugir del conflicte que hi havia a Espanya del 1936 al 1939. Aquesta fugida va començar relativament de sobte, ja que  cap d’ells havia participat amb els republicans directament, és a dir, prenent armes contra el règim franquista, però sí que tenien alguns familiars o coneguts que hi n’havien format part. 

-Cal fugir abans que siga massa tard -va dir a la seua dona- ens hem de preparar per anar a França, tu tenies família allí, veritat? 

Van haver de deixar la casa, els seus béns i el negoci familiar en un intent de sobreviure. De camí allí van passar gran quantitat de controls, on sempre deien el mateix:

-Venim d’Alacant, tenim una empresa de llimes, anem de camí per aclarir una comanda amb un soci conegut francés, ens quedarem allí un parell de setmanes més o menys -deien als controladors

Encara que era estrany que els acompanyaren els fills, ningú va ficar pegues i els deixaren passar. Finalment, acabaren aconseguint passar la frontera encara que mai més tornarien al seu país natal.

Pedro Lorente

 Amb la maleta buida.

 Eixa nit va ser la nit més llarga per a Lidia.Tot va començar el mateix matí. Va decidir marxar perquè aquella situació l’angoixava i necessitava eixir d’aquell estat tant decadent en què es trobava la seua vida. A Petrila tots els dies hi havia revoltes en contra de la dictadura qua acabaven amb la vida de molts dels ciutadans. 

    Aquell matí va empaquetar les úniques coses que li quedaven després de l’atemptat del en sa casa, va agarrar dues camises, l’únic pantaló que li quedava i el passaport per a eixir si en algun moment li fera falta. Als deu minuts ja estava caminant cap a l’estació d'autobusos per marxar a la capital. A Bucarest tenia una germana que feia anys treballava en un bar dels afores de la ciutat i anava per vore si ella podria ajudar-la per a trobar algun treball.

    Quan va arribar es va trobar en una ciutat desolada. Va anar directament cap al treball de la seua germana, però no sabia el que li esperava. El restaurant estava destrossat per una bomba que hi havien ficat a l’hotel del costat. Lidia es va mantindre quieta fins que va reaccionar al que havia passat. La seua germana ja no hi era i tampoc tenia un lloc per a quedar-se. Va anar corrent a l’estació per agarrar una altre tren, amb els pocs diners que li quedaven, per a portar-la fora d’aquell país.

    Ja al tren,  de camí cap a València, va començar a plorar per la seua situació, però també perquè havia perdut la seua germana, l'última persona que li quedava en la família després d’aquells mesos terribles. Els anys 80 van ser molt durs. I per sort Lidia va arribar sana i estàlvia a València. Va passar tres dies al carrer fins que va trobar treball en una fàbrica de taronges de la zona i a la setmana ja tenia un lloc decent per a viure. A pesar d’aquell dur viatge va refer la seua vida en una ciutat encantadora on viuria els seus millors anys.

Andra Mitracheoaia

Un viatge d’anada

No volia i no ho anava a fer. Fa sis mesos, un any després que acabara la guerra civil, el meu home va tornar a Orce, un de tants pobles al nord de la província de Granada, per portar-nos a mi i els nostres tres fills a viure a un poble de Castelló on, pel que deia, hi havia molta feina d’horta. 

Davant la meua negativa, se’n va anar tot sol. Jo pensava que tornaria però no, així que ahir, amb els meus fills vaig anar a Baza, un poble proper a Orce per prendre un tren rumb a Chinchilla (Albacete), on hui, hem pres el tren que ens ha portat a terres valencianes. 

Ara és de nit, i ens trobem a l’estació d’Almenara, desorientats i sols, ja que el meu home, no sap que som ací. Quan de sobte he sentit una veu que em crida:

-Dona, dona! Va vostè cap Almenara?-

-Almenara, si, Almenara! -És l’únic que he pogut entendre d’aquella llengua estranya.

-És que el poble està per allà– diu senyalant el camí contrari.

El seguim i, als pocs metres, veiem la que serà casa nostra i dels nostres fills, un poble als peus d’una muntanyeta, envoltat per tarongers i banyat per la Mediterrània.

Alfredo Ferrer

Vaixell petrolier indentificat, sol·licite permís d´atac 

Ara que l´avi és mort no sé  què fer, ni com tolerar la situació, però el recordaré com una persona forta que va patir molt a causa de la guerra i que contava sempre històries com aquella que em va contar la nit d’estiu… 

El fred terra del subsòl d´aquell vaixell ens congelava a mi i a la meua família. La meua germana Susanna, d’uns 5 anys, no parava de plorar a causa dels marejos que li produïen l'impacte de les ones a les parets d´aquell petrolier que en el moment actuava com a mitjà de transports que famílies afectades per la Segona Guerra Mundial utilitzaven per a fugir d'aquella repressió, amb l´esperança de començar una nova història a una de les illes de l'oceà Atlàntic i deixant enrere tot el viscut a Amsterdam. 

Recorde que eren les 2 de la matinada. Vaig notar un sobtat fred cobrint-me el cos, a diverses persones xisclar i el motor d'un avió sobrevolant-nos. El vaixell estava sent atacat i un dels míssils d´aquell avió va impactar contra nosaltres. Va haver-hi un pànic imminent, no vaig poder trobar ningú de la família. Vaig pujar al primer vaixell salvavides que vaig trobar.

Va ser un viatge llarg fins a la costa de Galícia on anys més tard vaig conéixer la teua àvia. Vaig ser l´ùnic supervivent de cognom Stoica.

Dario Stoica

RES ÉS SEGUR

Fugien d’una guerra espantosa, que havia acabat en tots els seus somnis i les seves il·lusions.  Kira i la seva família es van traslladar a la ciutat síria de Salgin. La seva ciutat havia estat bombardejada sense cap tipus de compassió. Tan sols portaven amb ells una maleta amb la poca roba que havien pogut agafar. Ni llibres, ni somnis, ni records, ni res de res de la seva vida anterior. 

Portaven tres mesos a la nova ciutat. Havien trobat un pis menut en un edifici de pisos ple de refugiats. Kira tornava a estudiar a l’institut, sa mare havia trobat feina en una fàbrica, son pare treballava de col·laborador en a una ONG i la germana menuda anava al col·legi. Així doncs, a poc a poc pareixia que estaven recobrant normalitat, malgrat que estaven constantment envoltats d’una tristesa difícil. 

I, de sobte, sense previ avís, un terratrèmol remou de nou la vida de la Kira. Tot torna a ser destrucció al seu voltant. La fàbrica on treballa sa mare s’ha convertit en una muntanya de runes. Crits, plors, desesperació per tot arreu. I la història sembla tornar a repetir-se… La família només està rodejada de tristor.

Maia San Onofre

Colòmbia, anys 50

Dos corrents de pensament diferents foren les causants de la divisió de la meua nació, derivant així a la separació de la meua família, ja que, igual que als carrers, també en casa es formà una guerra interna entre nosaltres.

Un 13 de març corríem cap a casa.  En escoltar un segon tret més prop, sense adonar-nos que un tercer seria el que li llevaria a mon pare la vida a causa de la meua germana, ara liberalista. Discutien diàriament sobre els seus ideals i a aquesta, se li aliava ma mare, que sempre acabava les discussions amb un acte de violència cap a ell i ara, cap a mi.

Aquelles dos guerres estaven consumint-me ràpidament. Una massacre prop de casa va ser el detonant que em va fer fugir d’allà a soles, deixant enrere tota la meua vida. Amb els diners estalviats per a una universitat que mai arribaria, vaig agarrar un bus que em duria fins Lima, Perú on allí vaig començar de nou. Em va costar arrancar, però amb molt d’esforç vaig passar pàgina oblidant tot el que no em hem deixava dormir, per poder finalment acabar a Espanya amb un treball a una tenda de roba, amb dos fills que serien la meua única família i a més en la que seria la meua única llar…

Clàudia Gómez

Una platja freda

Ja era el cinquè any que passava lluny de la seva família i tres anys des que nasqué una preciosa neta que no tingué oportunitat de conèixer. Cada dia es lamentava i no hi havia minut que passés sense pensar en ells.

A Eivissa, enmig d'una nit freda i fosca de novembre, Artur va agafar aquella carta que tant desitjà que arribés, però que no s'atrevia a obrir. Després de llegir-la va decidir que seria l'última.

Sense avisar a ningú, es disposà a agafar un vaixell, destí Dénia. Per la situació econòmica sabia que no anava a ser un viatge còmode, ni molt menys fàcil. A l'arribada al port, tot era pitjor del que esperava: vaixell de vela de fusta, petit, no molt estable i dos-cents passatgers esperant a pujar.

Els dies passaven amb lentitud. La falta de menjar, dormir a terra i els dos graus centígrads no ajudaven a fer que passés ràpidament, però Artur estava segur que valdria la pena. Per fi va aconseguir el que els últims anys tant havia somiat, per fi anava a cuidar de la família que tenia.  

En desembarcar a Dénia s'enfrontà amb la realitat: com no havia avisat a ningú, ningú l'esperava.

Andrea Càrdenas

Marsella 

No volíem saber res més d' Espanya. En una època com la Guerra Civil el que totes les famílies buscaven era el refugi dels seus. La meua família no va ser menys. Davant de la situació tan tràgica que estava passant, vaig tindre que immigrar del país. França, un país on milions d´espanyols varen fugir de la guerra. Vaig anar-me 'n a Marsella amb el meu marit. Volíem trobar un lloc on recuperar tots eixos anys que la guerra ens va arrabassar. Vàrem viure anys molts bons disfrutant de la costa marsellesa. Encara recorde eixe mar tan blau que envoltava el nostre poble, o el soroll de les ones quan xocaven amb el penya-segat. Ens va agradar tant que vàrem decidir viure per a sempre a Marsella i que li donaríem aquell privilegi als nostres fills.

Anys més tard, va néixer el nostre primer fill, Jaume. Encara que era carinyós amb tothom, amb el que més gaudia passar temps era en son pare, fins que va morir per un càncer. Tot em recordava al meu marit i encara que m' encantava Marsella no podia suportar més aquella tristesa, així que decidírem tornar al mateix país que ens va obligar a fugir; la falta del meu marit al meu costat superava qualsevol guerra.

Rebeca Guinot

LA NOVA VIDA DE DARYNA

La guerra va començar a Ucraïna. Què passarà, ara, mare? Silenci. Ho havien perdut tot i només tenien els diners suficients per pagar l’autobús a la seua filla per fugir cap a València, Espanya.

- Cuideu-vos molt i escriviu-me cada setmana. Espere que açò s’acabe prompte per poder tornar amb vosaltres. - Abans de pujar a l’autobús, Daryna va abraçar els pares sense saber que seria l’últim record que tindria d’ells.

Estava tota sola envoltada de persones a qui al final del trajecte els esperava una nova vida que mai no haurien desitjat tindre. Plorava i plorava sense parar, només volia estar amb la seua filla i cuidar-la com només ella sabia. Sabia que el millor era deixar-la anar a València, allí tindria una millor vida mentre la guerra continués. De sobte, una bomba caigué en sa casa. Ningú no va quedar viu i, ara, Daryna tindria dos àngels al cel que la cuidarien per sempre.

Daryna va arribar a la seua nova casa amb l’esperança de veure els pares a les notícies. Va encendre la televisió i s’escoltà un crit ple de dolor que va ressonar per tota casa. Un dolor que mai ningú no podria sentir. Se sentia tota sola en un món ple de perills, en un mon injust. El plor no cessava. Mai no sabria res més d’ells.

Brenda Calvet

I una fotografia

Mentre estava eixint de ma casa mai vaig pensar que seria l’última volta que ho faria. Per a tots era un dia  més qualsevol per quedar amb els amics, per treballar o veure als éssers volguts... per mi no, ja vaig decidir dies abans que me n’aniria als Estats Units per buscar fortuna, per culpa de la crisi econòmica del país. Però va ser dur deixar a la meua família. Dir-li-ho a Maria va ser el més difícil de la meua vida, però me n’havia d’anar. Els ajudaria més als Estats Units enviant diners que ací treballant com a professor de música. 

El primer de tot era buscar treball, vaig anar de bar en bar posant en joc les meues habilitats com a pianista. Va ser una difícil recerca fins que vaig tocar les tecles d’aquell piano. Sabia que havia de treballar allí  i podria fer el que me agradava. Em va costar d’acostumar-me a l’ambient i a les persones. Els meus llaços familiars es debilitaven.

No sabia què fer fins que la vaig conèixer: una dona que trencava la monotonia de la meua vida, encara que seguia pensant en Maria. El llarg temps sense contacte físic en alguna dona va fer que acabés enamorat. Vaig seguir pensant en Maria, però no com abans. Allí és quan vaig decidir no tornar a Espanya i quedar-me als Estats Units. Vaig avisar Maria i els meus fills amb una simple carta

I amb una altra te dic a tu, la meua neta, Lourdes, espere que cregues en les meues raons per quedar-me ací i que seguisca sent el teu avi.

Mentre llegia la carta del meu rebesavi vaig observar que hi havia una foto al sobre: una xiqueta i un home, la meua filla i jo, Vicent, Nova York. Què volia dir? Hi havia una família Royo pels Estats Units…?

Pau Corma