MICRORELATS DE L'IES FRANCESC RIBALTA

LLIBRES

El xiquet corre pel passadís de l’hospital, s’ha escapat dels seus pares per veure al seu avi que es troba ingressat. No sap què succeeix, té quatre anys i no entén de què parlen els seus pares o per què l’avi està ací. Encara així, no sap com, però no dubta alhora de endinsar-se en una habitació d’aquest immens hospital. I el veu, observa al seu avi apropat a la petita i única finestra que hi ha. El vell s’adona de la seua presència i quan el reconeix, la seua cara s’il·lumina amb un somriure. El petit net s’apropa per abraçar-lo i l’avi deixa un llibre que tenia, per correspondre l’abraçada del seu net. Tots dos seuen al llit i el nen li pregunta per què es troba ací.

-No res Pau, que la vida s’està acabant per a mi i jo encara no he acabat la meua aventura.-Li respon el vell, sempre amb un somriure.

-Quina aventura iaio? Si tu no n’has viscut ninguna.- Contesta el xiquet estranyat.

-Com que no? El teu iaio ha viscut incomptables aventures. T’he contat com vaig sentir els esdeveniments d’una guerra? O quan vaig resoldre un misteri a l’antic Egipte com a detectiu? O quan navegant en un vaixell vaig veure una sirena i es va fer la meua amiga? O quan...

Així es va passar tot el matí contant-li al seu net totes les aventures que havia viscut. El xiquet no ho podia creure i li va preguntar al seu avi com havia fet per viure totes eixes increïbles i diferents aventures. L’avi li va contestar amb una simple paraula:

-Llegint!

Sara Arifi Mizrak

EN L’OBSCURITAT D’AQUELL BOSC

Allí estava jo, perduda enmig del bosc. Mire davant, obscuritat; mire als costats, el mateix; mire damunt, els estels; mire darrere, la meua germaneta amb el rostre brut i l’expressió exhausta. Llavors, quan connecte amb eixa mirada, comence a penedir-me de tot el succeït. De no haver sigut per eixes escapades nocturnes, no res hauria alterat el curs de les nostres vides. On estan eixes condemnades bruixes quan de veritat les necessite? Tan de bo existira un beuratge que ens fera tornar cap a enrere, cap a un passat en el qual no haguérem de fugir, un passat en què la meua germana no hagués de pagar les conseqüències dels meus actes, un passat en què la Inquisició sabés distingir entre pecadora i remeiera.

- Au, Agnes, anem a descansar ací, ja estem prou lluny.

- Quant ens queda, Úrsula?

Mire als seus ulls esgotats sense saber què respondre-li. Aleshores recorde aquelles paraules que la mare tenia com a senya personal: “Mentir és pecat”. I què pretens que faça, mare?

- Menys del que creus, de veritat -li dic mentre s’adorm a la meua falda.

Així concloïa la primera nit d’aquell extens viatge. A mesura que va passar el temps, vam descobrir en l’obscuritat d’aquell bosc que la llibertat era el nostre nou destí.

 

Alícia Nebot Arias

UN VIATGE INESPERAT

Era un 26 de febrer. La meua colla d’amics i jo planificàvem el viatge d’estiu i decidírem que la destinació escollida seria Mallorca.

Bon oratge, platges, festa... Arribà el dia i aterràrem a l’aeroport. Sopar i descansar, i l’endemà començaríem les vacances de debò.

La nostra idea inicial: passar una setmana relaxada, fer platja, dinar vora la mar, visitar l’illa i per què no, fer alguna eixida nocturna! I el primer dia, tot va eixir com havíem organitzat. Ara bé, l’endemà, quan arribàrem al centre de la ciutat, un home se’ns creuà en el camí i no deixava de parlar amb nosaltres. Ens explicava cada racó de la ciutat, els misteris de cada carrer que recorríem. El vell Ramon, com li deien, ens va fer de guia per una Mallorca desconeguda, allunyada dels turistes i de les multituds. Era la Mallorca d’uns altres temps, de quan no existien els cotxes, de quan no hi havia centres comercials, de quan eixir de festa, no era tancar-se en un pub.

Ramon ens ensenyà la seua biblioteca i ens obrí la ment. Ens va fer reflexionar i per què no, somniar. I de sobte, un soroll estrepitós. El despertador! Era hora de baixar a desdejunar!

Adrián Campoy

UNA DECISIÓ QUE CANVIARÀ VIDES

En la meua vida sempre hi ha hagut molts problemes. Som una família pobre i humil. Quatre germanes. Jo, la major. La meua mare, adolorida i trista sempre per culpa del meu pare. Jo sempre defensant-la a ella i protegint-la com podia.

Fora de casa la vida no era molt més fàcil per a mi, però almenys tenia una amiga. Elionor. La seua vida semblava més senzilla. Tenia diners i una bona família. Ella sempre somniava desperta, no deixava d’imaginar històries. I sempre amb un quadern entre les mans.

Un dia, la seua llibreta es va quedar oblidada en la meua motxilla, i jo, pensant que era un dels meus quaderns de classe, la vaig obrir. Eren els seus escrits. Increïble! Era tot allò el que tenia sempre entretesa a Elionor? Com podia ser tan bona escrivint i jo no haver-me adonat?

Passaren els anys. Jo treballava. Mai no vaig eixir de la ciutat. Elionor havia desaparegut feia anys, però en morir la nostra amiga Roseta, vaig pensar que era bon moment per buscar-la.

Els rumors i la investigació em van fer arribar a un convent on ningú no coneixia Elionor. Tornava a estar perduda. Però la vaig reconéixer amb el temps. El Vita Christi d’una desconeguda Sor Isabel de Villena em va tornar el somriure, els records de la infantesa, i l’esperança que Elionor seguia viva.

Vaig tornar.

La vaig trobar.

M’hi vaig quedar.

Alexandra Negru

UN REPTE DE MERAVELLES

Era dissabte i estava estudiant perquè dilluns teníem examen de literatura, però em telefonà un amic i vam quedar veure’ns una estona després de sopar.

Ben entrada la nit, vam decidir jugar als reptes. Quan va arribar el meu torn em proposaren anar al cementiri i estar-me dins 10 minuts. Vaig escalar el mur i perquè el temps em passara més ràpidament, decidí fer un tomb per aquell inhòspit indret enmig de la fosca nit.

Les campanes anunciaven les 3 quan vaig sentir uns sorolls que provenien del passadís del costat. Em vaig apropar i un dels nínxols estava obert. No hi havia res a dintre de la tomba. De sobte, una llum em cegà.

Vaig obrir els ulls i alguna cosa havia canviat en aquell lloc. Menys tombes. Més flors. Les làpides eren totes datades el segle passat. No hi havia llums que il·luminaven els passadissos.

Vaig eixir corrents i vaig recórrer els carrers de Burjassot. El llum d’una casa m’alleujà les pors. Des de la finestra il·luminada demaní ajuda a un rostre que em resultà familiar. Des de dins, l’home aixecà el cap mentre escrivia, amb ulls cansats. I al racó d’aquell menjador il·luminat, una tauleta.

Daniel Garcia

EIXE ÉS AUSIÀS MARCH?

Fa dos anys, la meua família i jo ens disposàvem a anar de viatge per primera vegada des de l’era postpandèmia. Ens feia molta il·lusió i a mi, especialment, perquè seria la primera vegada que eixiria d’Europa.

Despegava l’avió i com el viatge seria llarg, vaig decidir dormir una estona. Arribàrem per fi a Nova York. Hi passaríem quatre dies, gaudint de la ciutat dels gratacels i de la família. Estava sent increïble!

La darrera nit, en anar al llit i despertar-me, em vaig despertar d’un bot esglaiat. No estava a Nova York! De sobte em vaig despertar i passejava per la València del segle XV. Em trobava perdut quan un rostre em va semblar familiar i m’hi vaig apropar.

Tu eres...? Efectivament, jo soc aquest que em dic Ausiàs March.

Em va contar històries, batalles i aventures. Em plorà la mort d’Isabel i li vaig preguntar dubtes que no havia entés mai. Per què un llir entre els cards? Qui podia fer-lo sentir tan bé? Per què tot un cicle de cants a la mort? Tant havia patit? Per què l’amor bollia com una cassola al forn i no una frase menys casolana i més retòrica? Per què de sobte aquella alarma? Per què...?

Jorge Marzà

LA NOVA REVOLUCIÓ

Un dia qualsevol, fa uns mesos, estava a casa mirant la televisió quan va arribar mon pare amb una invitació del meu besoncle, cardenal a Colòmbia. Ens convidava a la inauguració d’una nova església a París, on l’anaven a destinar.

Ho vam veure com una oportunitat doble: veure la família i conéixer París. Així fou com arribat el dia, vam agafar l’avió per viatjar fins a la capital francesa. Vam recórrer cada racó de la ciutat i el dia abans de tornar, la pluja ens va sorprendre. Com era l’últim dia, vam decidir seguir endavant amb el pla i l’excursió a la Necròpoli. El guia ens esperava a la porta i vam començar la visita. En una de les parets hi havia una moneda pegada que em cridà l’atenció.

De sobte em vaig adonar que m’havia perdut. En eixe breu instant, mirant la moneda, m’havia separat del grup. Començava a sentir sorolls. Era una broma dels meus pares? No crec. Qui em parlava? En girar-me, el jove Jules Verne al meu davant enfadat perquè son pare l’obligava a estudiar Dret i ell volia ser escriptor.

Com vaig poder, vaig escapar. Em vaig aturar. Em passava el mateix a mi i tota l’ansietat que tenia era perquè ningú de ma casa confiava que jo poguera ser escriptor i ignorar la saga de farmacèutics que em precedia?

 José Alejandro Restrepo

LA  E BAIXA

Ha ia de fer un mircrorelat per a  alencià. Ho he de reconéixer, no soc el xic més interessat pels estudis, i, a casa només tinc un boli. No és el meu boli preferit, però és el meu boli, i quan em vaig adonar que no escri ia, encara que li queda a tinta, me’n  aig anar a dormir molt enfadat, però em a passar una cossa estranya: en adormir-me,  aig despertar a Barcelona, 35 anys enrere. Esta a  estit amb parracs i mig adormit sobre un cartó. En alçar-me,  aig deambular pels carrers de la ciutat fins que aig trobar un home assegut a una terrassa. Era calb i porta a ulleres. S’anomena a Pere Caldereta, o una cosa així. Em   a dir que m'apropara i, com pareixia de confiança,  aig obeir-lo, i li  aig plantejar el meu problema, i ell, amb naturalitat,  a dir:

-Home, és clar, el teu boli s’ha quedat sense  e baixes. Quan a un boli se li acaben les lletres d’un tipus, aquest ja no les pot escriure més. Per això, quan intentis escriure amb ell no escriurà, encara que li quedi tinta.

Tenia tot el sentit del món. A més, també em  a dir que escriure fets que has  iscut tu mateix és més interessant que in entar-los. Li ho  aig agrair de tot cor, i  aig tornar al meu cartó a descansar. En alçar-me, era al meu llit i aig seguir els consells del tal Caldereta per a escriure el microrelat. Ara, pararé d’escriure, que em quedaré sense  lguna  oc l, i no  ull h  er de compr r un  ltre boli.

Lucas Boanta Taranu

UN MAL AMOR, UN NOU LLIBRE

Estava decidit, demà al matí me n’aniria cap a València per a conéixer l’amor de la meua vida. Ja havien passat 2 anys des que vaig conéixer Mireia per aquell fòrum de lectura, i des d’aleshores no havia pogut deixar de pensar en ella. Parlàvem dels versos amorosos d’Estellés, dels poemes autobiogràfics de Martí i Pol, dels sonets sobre el temps fugaç de Joan Vinyoli… I per fi m’havia decidit, encara que el meu pare no hi estava d’acord; l’endemà li donaria una sorpresa a Mire! Vaig agafar un tren a les 8 del matí, i després de més de 6 hores de transbords i escoltar noms de pobles dels quals mai havia sentit parlar, vaig arribar a la capital del Túria. Estava amb el cor eixint-se’n per la boca, per fi anava a disfrutar del temps amb la meua amada lectora, no obstant, en conéixer-la, se’m va esborrar el somriure de la cara. Em vaig adonar que en realitat no sabia res de literatura i, fins i tot, ni llegia. Perdut en terres desconegudes, vaig decidir tornar cap a Perpinyà, totalment dessolat, i va ser durant la tornada al tren que el buit del meu cor m’inspirà a crear una novel•la, una història d’amor, un amor per la literatura, un amor apassionat, un amor que sí tingué un després. Allà vaig escriure Junil a les terres dels bàrbars.

Ainhoa Ganado Carbajo

UNA NOVA CONSTEL·LACIÓ

Després d'haver acabat El xic que dibuixava constel·lacions d'Alice Kellen, em vaig decidir viatjar a València per aconseguir-ne un exemplar. Anant cap a l'estació em sentia encara tranquil·la. No obstant això, una vegada vaig entrar en el vagó del tren i seure, un sentiment d'eufòria es va apoderar de mi. L'interés en conèixer les terres de València, aquelles terres on va nàixer l'autora, creixia més i més a mesura que m'apropava. En baixar del tren i estar passejant una mica per l'andana, vaig recórrer els bells carrers de València cap a la llibreria. Però per a la meua mala sort tots els exemplars van quedar exhaurits. A més, em vaig trobar amb una jove que es va oferir ajudar-me en veure la meua frustració. Resulta que ella també era fan de l'autora i, vam parlar durant una bona estona de les seues obres. En agafar el tren de tornada a Castelló i sentir el cansament dels meus peus després de tanta caminada, vaig notar un pes a la meua bossa. Era un exemplar del llibre amb una dedicatòria: “Per a la meua nova constel·lació, t'agraïsc esta fortuïta trobada; de segur que m’inspirarà per a continuar en la meua pròxima novel·la. Espere amb esperança de tornar a trobar-nos. Considera el llibre com a mostra d'agraïment per haver sigut la meua musa. -Alice Kellen”.

Silvia Yuliyanova Dimitrova

UN SECRET AL DESCOBERT

 

Era un secret familiar que ara anava a ser descobert per tots. Però com havia començat tot? Doncs bé, la meua família, des de fa molt de temps, guardava el poder de viatjar en el temps però només al passat. Com ho vam aconseguir? Per què només al passat? Són preguntes que respondré en un altre moment. El diumenge, la meua germana va adonar-se que havia de fer un treball de Lorca, i quina millor manera de fer-lo que coneixent-lo? En quin moment vam tindre esta idea!

Totes dues estàvem parlant amb Lorca i quan decidírem tornar, ell va vindre d’amagat amb nosaltres. Ens adonàrem que ens seguia massa tard. Ell ja no volia tornar-se'n, no volia sabent que podia viure ací, sabent el seu final, sabent-ho tot. Vam barrejar idees, vam consultar amb la família, amb la comissió de viatges. Però era massa tard, l’escriptor havia escapat. Com penseu, com pensàvem i com era d’esperar. Lorca no passava desapercebut a València, un dels escriptors més importants del S. XX, no podíem amagar-lo. Seguint-lo vam topar amb la nostra casa. Ara estàvem sent interrogades per policies, militars, mitjans de comunicació, científics...El secret anava a ser descobert. 

 

Leyre Baena Gutiérrez

 

IAIA, ON VAS?

 

Recorde la meva iaia a la porta del col·legi, recorde quedar-me a dormir a sa casa, recorde el seu somriure i els seus contes, contes infantils reals i altres inventats. Contes amb els quals vaig aprendre a llegir, com Maisy, on vas? o Mamà i jo. Tots eixos moments van durar molt poc, però em van introduir en el meravellós món de la lectura. Prompte la meua iaia va deixar de conéixer-me, i em confonia amb la seva filla, ma mare. I llavors era jo qui li contava els contes. Vam començar per El petit príncep, crec que era el que més li agradava, després vam passar a El somni d'un titella. Aquest l'apassionava perquè la meua germana i jo interpretàvem els personatges com en una obra de teatre. Encara que, definitivament, el millor va ser El fil invisible. Entre La princesa promesa i A través dels meus xicotets ulls, la meva iaia es va anar apagant, però mai va deixar de somriure'm, mai es va oblidar de donar-me besos i abraçades. Jo crec que, encara que no se’n recordara de res, les estones que passàvem juntes ella sabia que jo era la seva neta. L'Alzheimer se la va emportar fa dos anys, però sempre viurà al costat del record de tots aquests meravellosos llibres.

Alexia Celdrán Almenar

UN VIATGE PEL MÓN DEL MEU AVI

Ja feia dos anys que l’avi era mort. No sé en quin moment de la meua existència vaig oblidar la seua essència. Ja tot el que recordava d’ell eren records inconnexos, perduts en els racons del meu cor. Com si el destí volguera complaer-me, va arribar el dia que per fi vaig veure la llum. Va ser una vesprada de neteja qualsevol. Jo em trobava netejant calaixos bruts plens de pols, quan vaig trobar una caixa de fusta. Encuriosida, la vaig obrir. Es tractava de relats. Relats escrits a mà, engroguits pel temps. Em vaig endinsar en els viatges que narraven: històries de dracs, bruixes i fades. Cada un més especial que l’anterior. Passaren hores fins que la meua ànima deixà de llegir mes enllà de les paraules. Confusa, vaig plantejar-me l’origen d’aquestes meravelles. Vaig observar els relats per hores, fins que la resposta es mostrà davant dels meus ulls. JC. Dos inicials que en un principi semblaven irrellevants i ara ja tenien un significat: Joan Carles, el meu avi, era el creador d’aquestes creacions fantàstiques. “Per fi”, vaig pensar, “Per fi et recordo, avi”.

Noa Henning Sorribes

LA BIBLIOTECA DE L’AVI

En algun lloc fa 20 anys hi havia una xiqueta de 9 anys apassionada per la lectura, que vivia cada dia pensant que arribaren els diumenges, ja que eixos eren els dies en què la seua família es reunia a casa del seu avi, i ella podia anar a la seua xicoteta biblioteca. Un dia va trobar un llibre molt vell i sense títol i en obrir-lo, no sols va veure lletres, sinó que també estava ple d'anotacions, fletxes i coses subratllades. De sobte, un vent i una olor de llibre vell la va transportar durant tota la vesprada cap a llocs i èpoques totalment diferents. Va conéixer a Sherlock Holmes i va observar com resolia misteris, també va parlar amb Shakespeare, però no abans de viatjar amb William Fogg i els seus amics per l'Índia o observar com Ana Frank amagava els seus diaris en aquella casa. Aquest viatge la va portar cap a un lloc de la seua imaginació en el qual mai havia estat i que tampoc sabia que existia. Quan la seua mare la va cridar per a berenar, va eixir del somni en el qual havia entrat amb el llibre i durant els anys següents va anar descobrint que els llibres eren la seua passió. Hui, 20 anys després, eixa xicoteta xiqueta que ja no és tan xicoteta està ací, en aquest escenari acceptant per tercera vegada el premi a escriptora de l'any. Pot ser que dins de 20 anys hi haja una altra dona amb la mateixa història, pot ser que amb altres personatges o altres èpoques, però amb una cosa en comú, escriure.

Elena Giménez Serrano

MÉS ENLLÀ DE LA MEUA TERRA

En un viatge d’Erasmus a les terres cèltiques vaig descobrir més que una nova cultura. Allà a Dublín, a Irlanda, vaig anar per primera vegada a la biblioteca més prestigiosa d’aquells voltants. És coneguda com Trinity College i allí es conserven llibres de tot tipus, ordenats per ordre alfabètic de cada autor, en gigantesques columnes. A mi que mai m’havia cridat l’atenció els llibres ni els autors, aquest immens passadís d’obres em va despertar una il·lusió pels llibres, en particular de J.K. Rowling, creadora de Harry Potter. Vore eixa biblioteca en persona, em va fer imaginar-me tota una història de màgia en la qual jo era protagonista. L’olor a llibres antics, les escales llargues que es desplaçaven de banda a banda i els colors marrons com la fusta encara la feien més realista. En aquell moment em va recórrer un pressentiment de que havia de llegir-me els llibres d’aquesta saga de màgia i més en anglés, que feia que m’endinsara més encara en la història. Així va ser el meu començament per l’amor a la lectura i a la llengua anglesa.

Mar Barreda Bonachi

VIATGE LITERARI D’AMICS

Hi havia una vegada una xica que es deia Martina. Quan era petita tenia un grup d'amics que a mesura que creixien havien agafat diferents camins. Martina els trobava a faltar. Un somni que tenia era viatjar i aprendre sobre la literatura. Un dia passejant pel parc en el qual jugaven sovint de petits, passejant de sobte va trobar un llibre, en el qual a mesura que llegia ocorrien diferents coses. Una de les pàgines que va llegir la va portar al passat. Un dia, quan estava en aquell mateix parc jugant amb el seus amics, tots junts van llegir aquell llibre i, a poc a poc, anaven teletransportant-se a diferents països. Cada pàgina que passaven els portava a un nou destí. De cada país que visitaven, coneixien la història dels seus escriptors. D´aquella manera Martina i els seus amics, mitjançant la literatura, van poder passar més temps junts descobrint el veritable poder de la literatura. D´aquesta manera cada vegada que giraven una pàgina, el seu llaç es va anar fent més fort, convertint els diferents viatges en un viatge d'amistat i descobriment que perduraria per sempre en els seus cors.

Aleena Hussain Akhtar

UN SOMNI MENYS 

 

Tot va començar quan estava d’intercanvi a França. Un dia em va arribar un missatge de mon pare, que deia que prop d’on estava vivint, hi havia una tenda que feia tertúlies literàries. Ell em va dir que hi podia anar, que seria molt interessant. Aleshores vaig posar-me les sabates i hi vaig anar, no estava molt lluny. En arribar-hi, vaig entrar i la tertúlia va començar. La xica que parlava, va dir que aquesta setmana ens centraríem en la literatura valenciana. Això em va alegrar molt i vaig decidir quedar-me, ja que el meu somni sempre havia sigut tindre una obra original de Vicent Andrés Estellés. En acabar la tertúlia li vaig preguntar, a la xica, si algun dia d’aquesta setmana podríem treballar a Vicent Andrés Estellés. Ella em va dir que sí i també em va preguntar que si m’agradava molt la seua obra i li vaig dir que sí. Ella es va sorprendre molt, ja que molt poca gent el coneixia a França i li interessava. Aleshores, va agafar un llibre de la prestatgeria, era el Llibre de Meravelles! Em va dir que me’l deixava perquè era l’única persona amb qui podia parlar d’aquell llibre. Així va ser com vaig llegir una obra de veritat. 

Elsa Andrés Falcó

VIATGE INESPERAT

En un assolellat dia de primavera, quatre xiquets entusiastes van empacar les seues motxilles amb entrepans i aigua, llestos per a emprendre un emocionant viatge cap a la naturalesa. Amb un llibre clàssic en mà, van decidir explorar el bosc pròxim a la recerca del lloc perfecte per a submergir-se en la seua lectura.

Van caminar per sendes cobertes de molsa, escoltant el murmuri del vent entre els arbres. Després d'un temps, van trobar un clar tranquil al costat d'un rierol, on van decidir instal·lar-se. Van estendre una manta sobre l'herba verda i es van acomodar amb el llibre entre ells.

Mentre el sol brillava sobre els seus caps i les fulles cruixien sota els seus peus, es van submergir en les pàgines de la història. El món al seu al voltant va desaparéixer mentre es perdien en les aventures dels personatges, rient i emocionant-se amb cada gir de la trama.

El dia va passar volant, però els records del viatge i la història romandrien amb ells molt de temps després que el sol es ponguera i tornaren a casa amb els cors plens i ments enriquides per la màgia de la lectura en la naturalesa.

Adriana Alcolchel

UN MOMENT DE CALMA ABANS DE TORNAR A LA RUTINA

Romeu i Julieta estaven cansats de les discussions entre les seues famílies, per això van decidir anar-se'n de viatge un temps i així alliberar-se de l'estrés que hi havia a casa. Tots dos van dir a les seues famílies que se n'anaven uns dies per negocis i així s'evitarien discussions. Van fer les maletes i van partir junts cap a un poble italià.

El lloc era molt acollidor amb bells paisatges. Van llogar una caseta rural molt xicoteta i humil, però ells estaven més que satisfets.

Durant uns dies, van poder gaudir de la companyia de l'altre sense haver d'amagar-se. Cada moment que compartien, era un bell record i Julieta va decidir escriure un poema per cada moment especial que tenien i així mai l'oblidarien. Es van submergir en la cultura local, provant la deliciosa gastronomia i ballant al ritme de la música tradicional. A poc a poc es van anar enamorant d'aquest poble.

Finalment, van tornar a casa amb el cor ple d'aventures i l'ànima impregnada de la màgia del seu viatge. Però van tornar els problemes familiars, perquè els pares de Julieta van descobrir els seus poemes i la van tancar, perquè no tornara a fer una cosa així. Romeu, en l'estar lluny de la seua estimada, no ho va resistir i es va suïcidar.

Irene Pérez

UN VIATGE SENSE RETORN

Alexandre va obrir els ulls després d'una curta migdiada acompanyada de les ones de la mar, sense esperar-se el que s'anava a trobar. Tothom al vaixell havia desaparegut misteriosament i ell es trobava sol, enmig de l'oceà i sense rumb.

Tot havia començat eixe matí, quan Alexandre es trobava emocionat per pujar per primera vegada a un vaixell, juntament amb un grup de persones que també compartien el mateix sentiment.

Alex trobant-se sol va sentir una gran angoixa i va quedar-se paralitzat durant uns minuts, però prompte va comprendre que res no solucionaria no assumir el que passava. Aleshores va prendre el control del vaixell per intentar arribar a algun lloc.

Els dies passaven i Alexandre perdia l'esperança, però finalment, a la llunyania de l'aigua va veure un tros de terra ferma. A poc a poc, va apropar-se a l'illa i en arribar va investigar-la. Sense esperar-ho, va trobar entre unes roques una porta que conduïa a la biblioteca més gran que havia vist mai. Alexandre estava sol, però rodejat d'una immensa diversitat de flora i fauna i acompanyat de milers de llibres que l'entretenien i ensenyaven a sobreviure.

Mai més va tornar a casa.

Blanca Traver

 UNA AMIGA MÀGICA

Fou l’any passat quan començà la meua aventura; jo, en aquell moment estava estudiant en un institut d’un xicotet poble del nord d’Irlanda. Se m’havia atorgat una beca per a estudiar i conéixer la llengua i la cultura del país i la vaig acceptar sense pensar-ho dues voltes.

Va ser allí on vaig conéixer Carol, una xiqueta de la meua edat a qui li apassionava la lectura (potser per aquest motiu ens vam fer amigues!).

Carol era la filla del llibreter de l’única llibreria del poble, i d’ahí li venia a ella la seua estima pels llibres. Si véreu la llibreria... era una xicoteta estança plena de llibres: prestatges de fusta antics, de baix fins a quasi el sostre, i darrere d’un dels prestatges, dues butaques perfectes per passar-hi hores.

El que no sabia gairebé ningú és que darrere de l’aparador hi havia una nova sala, plena de roba de tots els estils inimaginables. Era increïble! posar-te aquella roba suposaria viatjar a la novel·la que tu havies imaginat, amb els protagonistes que t’havien fet plorar i les històries que t'havien marcat.

El que encara no sabrà mai ningú si allò que vaig viure era real o sols forma part de la meua imaginació. O d’aquestes línies que tu ara estàs llegint.

                                                                                            Júlia Tena 

LES OBRES MISTERIOSES

Vaig arribar a casa, em vaig llevar les sabates i quan vaig entrar a la meua habitació... què és això? Damunt del meu llit havien aparegut tres llibres que mai no havia vist. Sense pensar-m'ho, vaig començar a llegir.

Passaren dues hores i jo seguia allí, el menjar a la taula, la roba a la rentadora... res importava en aquell instant més que no aquells llibres que em tenien fascinat. La meua mare arribà a casa però res del que em digué em donava resposta a tot el que jo no entenia. I fou així, com vaig decidir que havia de trobar pel meu compte l’autor d’aquelles obres.

Un mes després, estava a Suïssa, en un poble dels Alps. Segons el que havia esbrinat, era ahí on trobaria el geni que havia escrit aquelles ratlles sense signar-les. Tot em duia a un home vell, alt i de cabells castanys ja volent ser blancs.

Àngel, jo soc tu, va dir. En aquell moment em vaig quedar bocabadat, i quan em contà la història ho vaig entendre tot. Aquelles misterioses obres no havien aparegut a casa per casualitat...

                                                                                                                                Àngel Ramírez 

LES ESPERANCES DE JOVINIÀ

Les terres valencianes es veien endinsades en una profunda crisi econòmica derivada de les nombroses epidèmies i sequeres que sacsejaven les vides de les humils famílies.

El cas de Jovinià no era una excepció: un jove que va perdre tot allò que més estimava, fins i tot éssers i propietats. L’únic que mantenia el sentit de la seua miserable existència eren les balades que dues voltes per setmana harmonitzaven el seu cor i l’ànima quan anava a sentir a en Pere, el joglar més prestigiós de la zona.

Jovinià, que sentia un enamorament cada vegada més intens per les obres interpretades pel traçut instrumentista, no fou capaç de controlar les irrefrenables ganes de preguntar-li per l'autoria d'aquells cants a la felicitat i a la vida.

Quan l’artista li parlà de Raimon, un cantautor xativí, i de la Nova Cançó, el jove somniador no hi vacil·là gens i decidí partir cap a la ciutat de la Costera cercant aquell referent i motiu dels seus breus instants de felicitat.

No obstant això, fou molt dur el cop de realitat que Jovinià encaixà quan va descobrir, després de fer la volta al món, que aquella persona que cercava ja no estava en aquest món des de feia poc de temps. Així doncs, es decidí a mprendre un últim i definitiu viatge al qual el destí l'acabaria reunint amb el seu heroi escriptor de versos inoblidables.

                                                                                                                                            Ferran Badenes 

HISTÒRIES DESCONEGUDES

Quan era menuda, ma mare sempre em contava une històries per anar a dormir que no coneixia ningú però a mi m'agradaven. Vaig créixer amb elles però mai no vaig saber-ne l'autoria d'aquells relats que m'acompanyaren durant anys en els viatges en cotxe, en les migdiades i en els somnis més dolços.

Per poder trobar aquelles històries, vaig tornar a cals meus pares, però no vaig trobar ningun llibre de contes on s’inclogueren els relats de la mare, així que vaig anar fins a la biblioteca. El

bibliotecari em va dir que aquells títols no existien. Decebuda, vaig tornar a cals meus pares i vaig passar allí la nit.

La meua habitació no havia canviat i tot estava al mateix lloc. Això significava que si buscava bé, per algun indret trobaria les històries. Però no vaig trobar res entre els joguets i les camisetes dels meus grups favorits que vaig deixar a l’armari quan vaig deixar de ser adolescent.

Fou a la cambra dels pares, escorcollant calaixos i caixes, quan em vaig trobar davant d’un munt de papers, plens de paraules, pàgines i pàgines escrites per la meua mare que a l’endemà, jo m'encarregaria que emprengueren un nou viatge. Eixes històries no serien paper mullat. Eixes històries viatjarien a una editorial.

                                                                                                                                            Laura Moya 

ESCRIU UN ANY I VIATJARÀS ON TU VULGUES

El meu somni sempre havia sigut ser escriptora i escriure un llibre que canviara la vida de moltes persones, com el llibre del meu oncle ho va ser per a mi. I això, que de menuda, no m'agradava gens llegir ni escriure...

<< Una vegada, el meu oncle, que es dedicava a escriure novel·les per a xiquets i adolescents, em regalà un quadern en blanc per al meu aniversari i em digué que de ben segur, algun dia el gastaria per a escriure les meues històries i que sols així em convertiria en una gran escriptora.

Va morir jove, l’oncle Pep, i els meus pares em donaren una caixa de part seua amb una ploma i una nota que deia: “Escriu un any i viatjaràs on tu vulgues". Eixe dia, en arribar a casa, vaig traure del fons del calaix aquella llibreta que feia uns anys omplia un lloc en l’escriptori i que mai no havia obert. Em vaig preparar i vaig escriure “2038".

De sobte, en un obrir i tancar d’ulls, estava en un lloc totalment diferent, en una bella llibreria i al fons, al davant de tota aquella gentada, una dona que signava els seus llibres. >>

El meu llibre.

                                                                                                                                             Lucía Madero