MICRORELATS IES SANT VICENT FERRER D'ALGEMESÍ

DOS CADÀVERS

David, un escriptor principiant, arriba a València després de viure els primers anys de la seua vida a Girona. Amb el propòsit d’acabar la seua carrera en dret i millorar les seues habilitats com a escriptor, fins ara escrigué novel·la de ciència-ficció, romanç i novel·la negra, fins i tot poemes amorosos. En el primer any va conéixer Bea, era de la mateixa facultat que ell i tenia les mateixes aficions.

Avui s’ha trobat el cadàver dels dos a Massanassa, segons els detectius van ser assassinats per algú per negar-se a entregar les seues pertinences, encara estem buscant el culpable d’aquest assassinat, el meu pare el vol assassinar, si el trobe, la mare no deixa de plorar, tot va malament en aquesta família.

Tots estan en el funeral, amb una tristesa molt gran el pare dona el discurs i els altres surten d’un en un donant la paraula sobre els morts dins de tomba. Per cert, no m’he presentat, soc David.

Nasreddine Mokhtari Dahmani

 

UNA BROMA DE MAL GUST

L’avió obri les seues portes i em deixa observar la meravellosa vista de Mallorca.

Qui m’hauria dit a mi que en la festa dels meus 18 anys anava a viatjar a aquesta illa tan meravellosa i que anava a conèixer l’autora de la saga que més m’ha marcat al llarg de la meua adolescència.

Li haguera dit que seria impossible, però, ara ja ací, canvie la meua opinió i afirme que tot es possible.

Baixe de l’avió i contemple la gran quantitat de gent. Òbric el meu Instagram i observe l’última història de Joana Marcús.

"Si vols trobar-me, a la catedral has d’anar i trobar la següent pista prop de la font" 28/12

Deixe la meua família amb les maletes i agafe el primer autobús a la catedral. El motiu pel que soc ací és per un concurs que Joana ha fet per a poder conèixer-la. Pot ser no guanye, però l’emoció d’haver participat és suficient.

A l’arribar a la font un home amb un cartell d’uns dels llibres de de la saga corre al llarg de la font. M’aprope a l’home i em dona un sobre sense dir cap paraula.

"Mira l’última història" 28/12

El meu cor es trenca a trossos al vore el vídeo.

Dayron Antón Tamarit

 

GELOSIA

Una xica anomenada Paula tenia una gran afició per la lectura. El seu somni era recórrer tots els racons del món que la transportaren a llocs fantàstics, plens de misteri i aventures. Eixe dia no tardaria molt en aplegar. Tot comença quan ella decidí acomplir el seu somni i va partir amb la seua amiga a un lloc desconegut. Però en eixe lloc desconegut, ella no sabia el que li aguardava. Una història amb un gran misteri i persones que no són el que pareixen la portaran a viure grans aventures que acabaran en la vida de la persona que més estima, el seu amor Albert, que és assassinat per la seua millor amiga, per la gelosia al seu amor incondicional.

Inés Benito Abril

 

LES CIRCUMSTÀNCIES DE LA VIDA DEFINIRAN LA MEUA VIDA

Des que tinc memòria, sempre hem sigut pobres i, a vegades, no podíem menjar. Un dia, quan jo vaig vindre deu anys el meu pare em va donar el meu primer llibre. Jo no sabia llegir, però al costat de la meua casa hi havia una biblioteca on un home molt bo sabia i feia classes de lectura i escriptura. I per la nit anava a la biblioteca i ell em va ensenyar a llegir i escriure; a vegades quan estava en el treball, llegia molt, quan tenia temps i recorde que l’estil de Petrarca em va agradar molt i vaig seguir llegint Petrarca.

Amb el temps el treball es va tornar més pesat i cada vegada no vaig tindre temps de llegir; Els meus germans xicotets per no menjar es van emmalaltir; aleshores, jo vaig tindre que deixar el que més em va apassionar i ajudar la meua família.

Molt més temps després els meus germans van créixer i jo els vaig ensenyar a llegir i escriure i vaig veure com a els també els va apassionar la literatura. Ells van poder ser grans autors de grans poemes i jo vaig poder veure’ls des de lluny.

Sara Valentina Hermosa Cortés

 

LA SORT LITERÀRIA

Aquell gran edifici va cridar l´ atenció de Junil, una xica amb un gran interés per tot allò relacionat amb la literatura. Es va acostar per veure el que deien aquells grans cartells, penjats a l’exterior de l’edifici. Resultava ser un nou i gran museu en el qual s’havien recopilat una gran quantitat d’obres literàries, importants en la nostra literatura i d’altres universals.

Es va sentir d’allò més afortunada per tindre una oportunitat com aquesta a la seua ciutat, València. Es tractava d’una exposició que recorria per diverses ciutats. Aquest any va anar a València per fer referència als cent anys de Vicent Andrés Estellés.

Només obriren les portes el dia següent, Junil ja estava preparada esperant per entrar. Al·lucinada per la gran quantitat d’obres es va passar dues hores apreciant-ho tot.

De sobte, va ocórrer una cosa que no s’esperaria mai. Es va anunciar un sorteig en el qual es guanyava una obra de Vicent Andrés Estellés i una altra a escollir. Hi havia centenars de persones, aleshores ella creia impossible guanyar-lo. Van enunciar el guanyador, però no apareixia per arreplegar els premis. Aleshores van enunciar un altre, i estava el nom de Junil. Estava bocabadada amb la sort que va tenir.

Carla Chinesta Roca

 

LA LECTURA AJUDA

Blancor. Això és l’únic que veu Lara. Acaba d’eixir d’un ascensor, emocionada perquè pensava conèixer el seu autor favorit, Pere Roig, i ara està en una sala blanca. Davant seua hi apareix una serp. Li comenta que l’única forma d’eixir d’allí és resolvent tres proves. Lara decideix intentar-ho, així que entra per una porta que la duu a una sala amb trenta llibres. La serp li comenta que ha d’organitzar-los cronològicament, cosa que fa ràpidament. Passen a la següent sala, on hi ha un monstre que els conta una endevinalla, la qual Lara respon correctament. Finalment, entren a l’última sala, on hi ha un ordenador antic. La serp li diu que per a desbloquejar-lo ha de ficar l’edat i nom complet del seu propietari. Lara ho aconsegueix, i la serp, intrigada, li pregunta com ha resolt les proves. Lara respon que les preguntes estaven relacionades amb Pere. La primera prova era ordenar els seus llibres, la segona era una endevinalla que apareixia en un llibre seu, i la tercera prova consistia en introduir la seua informació personal. La serp la felicita per ser tan bona fan i es presenta a si mateixa com Pere. Els dos ixen de la sala, acabant amb aquesta història.

Òscar Aleixandre Martínez

 

A QUINA MAL HORA!

Per fi ha arribat el viatge que tantes ganes tenia de fer!

Me’n vaig a conèixer l’autor del llibre “Allà on siga el meu cor”, la meua història d’amor preferida.

Jordi Sierra és l’autor d’aquest llibre i un escriptor que duc seguint durant molt de temps. Quan vaig veure que anava a fer una xarrada a Barcelona em vaig quedar flipant, no m’ho podia creure!

El meu germà també va llegir aquest llibre i li va encantar. Aleshores ens n’anem els dos cap a Barcelona.

Ens quedarem en un hotel i farem un poc de turisme per la ciutat, anirem a veure algunes biblioteques i gaudirem del paisatge.

Quan arribàrem a l’hotel i deixàrem les coses en l’habitació, ens dirigírem cap a la xarrada, un camí llarg se’ns va passar com si res per l’emoció que teníem.

Només arribar preguntàrem per la sala on estava Jordi, i la dona que ens atenia va fer cara de sorpresa.

- Ací no hi ha ningun Jordi Sierra - digué.

- Com? - vaig respondre.

- És una “fake new” que ha publicat algú, ho sent.

Molt despagats ens en tornarem a l’hotel i ja no teníem ganes ni de veure la ciutat, així que tornarem a casa.

Anna Nàcher Chinesta

 

DE LA FICCIÓ A LA REALITAT

Hi havia una vegada una xiqueta que li encantava llegir, sobretot llibres clàssics.

El seu preferit El Quixot, de Cervantes. Era un llibre que havia llegit moltes vegades, li fascinava cada aventura que el Quixot vivia acompanyat de Sancho Panza. Com ho contava, amb cada detall, i les il·lustracions del seu llibre, adaptat per a xiquets i xiquetes de la seua edat, li encantaven.

Sempre que llegia una pàgina es quedava observant els dibuixos que tenia.

Una vesprada que estava avorrida va decidir tornar-se a llegir El Quixot, però ho veia de forma diferents, els dibuixos que tant li agradaven no estaven com sempre.

Va continuar llegint, sense donar-li molta importància i, de sobte, es va sentir un fort soroll que la va espantar.

La porta començà a obrir-se a poc a poc i ella es quedà observant-la. El Quixot entrà per la porta de l’habitació, acompanyat del seu cavall d’aventures.

Li va explicar que de tant de llegir el llibre havia aconseguit que es personificara i poguera anar a visitar-la.

A partir d’eixe dia cada vegada que la xiqueta llegia el llibre, el personatge entrava a la seua habitació.

Anna Adam Sellés

 

UNA AVENTURA UN POC ESTRANYA

Estava passejant per un camp un tant estrany on hi havia pel voltant molts rellotges, pels arbres hi havia animals que sabien parlar i les cases eren molt peculiars ja que no eren com totes les que havia vist al meu poble ni com en la que jo vivia. De sobte, mentre caminava, em vaig adonar que el paisatge anava fent-se més gran i la meua roba em venia com un sac. Això em va esglaiar molt i vaig córrer cap a la primera casa que vaig veure i em vaig posar un vestit que hi havia allí. Com ja era tard i volia descansar de tot el que m’havia passat, me’n vaig anar a dormir. Una estona després, em va despertar un soroll que em va esglaiar, era una la meua nina Alicia la que havia caigut desde dalt de la taula. Ahí em vaig adonar que tot havia sigut un somni, no tornaria a llegir tants llibres de fantasia, especialment el d’Alicia al país de les meravelles, ja que havia causat aquell somni tan estrany.

Marta Monteagudo Corts

 

EL GRAN VIATGE DE L’ESTIU

Un quatre de juny, un dia normal com sempre, una família de tres germans com que s’està acostant l’estiu està planejant el viatge com tots els anys.

Aquest any volien un viatge diferent, un viatge que es basarà amb coses relacionades en la literatura. un dels fills que s’anomena Carles va tindre la meravellosa idea de no anarse’n molt lluny d’ací ja que a classe havia estudiat l’autor Àusias March i li feia molta il·lusió veure si es conservaven alguns textos seus en valencià. A la seua família els va parèixer magnífica la idea i se n’anaren a visitar un bonic museu on es conservaven els seus primers textos.

Se n’anaren cinc dies de viatge a Gandia, lloc on ell va nàixer. Del setze fins al vint-i-dos de juliol on al principi tot anava molt bé, massabé. Però al tercer dia del viatge undels germans, Mario, anant al museu es va entretindre i es va perdre. Tota la seua família va tocar a la policia perquè buscaren al xiquet de sis anys perdut, el que provoca que el seu germà major, Carles, es quedara sense veure aquells textos que tanta il·lusió li feien, però trobaren al seu germà que era el més important.

Carla Morales Catena

 

INSTRUCCIONS DE VIDA

La meua àvia em dia que per a estar preparat per al món real moltes vegades t’ajuda llegir un llibre. Les teues solucions es troben en unes oracions, en unes pàgines que pareixen no tindre res a vore amb la teua vida.

Jo mai entenia el que volia dir.

Fins que vaig llegir aquest llibre. Tercer de secundària, la professora de castellà ens va fer llegir un llibre sobre la vida d’una dona que era addicta a anar de festa, sempre estava desobeint als seus pares...

Este llibre semblava no tindre res a veure en mi ni en la meua vida. Però, com que el havia de llegir per a aprovar castellà no tenia un altre remei.

Quan vaig conéixer Marc, un xiquet que va vindre en mi a classe durant un any. No venia mai a classes, però quan ho feia em vaig adonar que vivia en la casa que suposadament estava abandonada.

Vaig preguntar als meus pares si sabien si algú havia comprat la casa, però no sabien res.

Aquest xiquet no tenia casa, i d’ací va ser quan vaig trobar aquesta utilitat al llibre al final del llibre hi havia unes "instruccions" per passar ixes situacions difícils i així és com li vaig construir una casa.

Elena Adam Lloret

 

CONVERSES INFINITES

Mariona, des de ben menuda, li ha agradat reflexionar.

Sovint ho feia amb el seu pare, i mantenien converses infinites.

Una vesprada d’agost el pare li explicà qui era Joan Fuster, i fou quan a partir d’aquell moment Mariona començà a llegir totes les seues obres, en especial els assaigs. Estigué tot l’estiu llegint i un dia decidí que ella també volia intentar escriure’n un.

Els anys passaren i Mariona oblidà aquell assaig que havia escrit. Però un dia el telèfon començà a sonar. Era una trucada d’un telèfon desconegut, Mariona l’agafà:

- Bona vesprada, ets Mariona?

- Sí, per què em crides?

- Hem llegit el teu assaig inspirat en Fuster, ens agradaria publicar-lo.

- Com? El meu assaig?

- Sí, el teu pare ens envià la teua obra, ens ha paregut molt interessant, fins i tot, alguns companys creien que era una obra amagada del mateix Joan Fuster.

L’assaig fou publicat, va tindre una bona acollida i la Mariona es va convertir en una important escriptora.

Núria Estellés Terrés

 

EL MISTERI D’OVID

Una vegada, Ovidi, als afores de Grècia, caminava per una biblioteca desconeguda. Era estrany, fosc, tenebrós. Ell anava en busca d’uns llibres molt especials ja que un amic proper a ell li’ls va recomanar. A més, el lloc on anar també. Una estona més tard, es cansà de buscar, així que anà a preguntar per ells al bibliotecari. Aquest el sorprengué i li va dir que no estaven registrats en cap biblioteca. Quan Ovidi sentí açò, el primer que va fer va ser tocar-li al seu amic, parlaren i l’amic anà on estava Ovidi. Ells dos es posaren a buscar per la biblioteca i sorprenentment els trobaren. De sobte, Ovidi començà a trobar-se mal, així que decidiren anar-se’n ja. Però primer havia de passar per recepció. Ells dos estaven parlant mentre anaven i cada vegada que s’apropaven més, el bibliotecari feia cares més estranyes. Ovidi estava sol, sols estaven ell i el bibliotecari. Tot aquest temps l’amic havia sigut fruit de la seua imaginació ja que s’estava tornant boig per tant d’escriure, llegir...

Ruth Poblador García

 

LA BIBLIOTECA

Aquest cap de setmana vaig anar a una biblioteca. Aquesta era monumental, tant per dins com per fora. A l’entrar s’olorava l’olor de paper, característic d’aquests llocs.

Hi havia llibres per tot arreu, de tota època i nacionalitat. S’hi podia trobar El príncep de Maquiavel, Metamorfosis d’Ovidi, Llibre d’amic i amat de Ramon Llull, qualsevol llibre.

Vaig estar explorant els seus misteriosos corredors, però un misteriós so em va traure de l’estat aventurer en el que estava. Va ser el soroll d’un crit no humà, seguidament vaig sentir unes fortes respiracions que s’aproximaven.

Vaig vore un dinosaure que estava en una habitació, vaig fugir ràpidament de la biblioteca, però aquest va eixir també i em va perseguir. Vaig aconseguir enganyar-lo una altra volta.

Allí dins, vaig anar cap a l’habitació on vaig vore el dinosaure. Va tornar el dinosaure i va córrer cap a mi. No hi havia eixida! Vaig tancar els ulls, acceptant el meu destí, però va detindre.

- No pot traure el llibre fora de la biblioteca - Digué.

Tot havia sigut un malentés, el dinosaure cuidava de la biblioteca i al mirar la meua mà dreta vaig vore un llibre de George Owels que en la fugida havia tret de la biblioteca. Quin malentés!

Nacho Villalba Ferragud

 

UN VIATGE VALUÓS

Hi havia un xic que li agradava molt escriure i es passava el dia a sa casa escrivint o a la biblioteca del poble agafant idees. Aquest, anomenat Federico Garcia Lorca, va tindre una època on no era capaç d’escriure res i no tenia idees. Va decidir anar-se’n de viatge uns dies a València. Durant aquest període d’arribada a València no va escriure res. Ja allí es va trobar amb un vell amic anomenat Joan, amb qui va continuar viatjant.

Anaren a platges, muntanyes i van recórrer molts carrers valencians, fins que una vesprada es trobaren amb un gos que li va mossegar el pantaló a Federico de manera que pareixia que els volia dur a un lloc. Aquestos el seguiren fins arribar a un preciós carrer amagat on entraren a una xicoteta casa. L’interior era d’un aspecte antic i molt descuidat.

Allí trobaren un mapa el qual pertanyia a l’amagatall d’un tresor.

Sense dubte anaren a buscar-lo, i després d’uns dies de búsqueda el trobaren a una cova propera de la platja. Només obrir-lo vegeren unes monedes que més tard s’adonaren que eren molt valuoses, i decidiren utilitzar els diners per al seu llibre basat en aquest increible viatge que feren.

Alba Quintana Llanes

 

EL REGNE DELS ANIMALS

Tot era pau i tranquil·litat. Ramon Llull caminava pel bosc en busca d’inspiracions. Des de que va tornar d’Itàlia no havia tornat a escriure cap novel·la.

De sobte, va escoltar un so que provenia de darrere d’un arbre. A poc a poc es va anar acostant i quan finalment va mirar, va veure una mena de túnel, al qual va entrar. Dins va descobrir el regne dels animals, com els animals parlaven i vivien en comunitat. Ramon va quedar meravellat. Al dia següent va intentar tornar a entrar, però el túnel ja no estava. Ho va seguir intentant, però ja mai més va poder entrar-hi.

Tots deien que estava boig i a ell sols li quedava el record d’aquella meravella de regne. Per això, escrigué una exitosa novel·la.

Noelia Sifres López

 

INSISTÈNCIA

Jo soc una xica que li agrada molt llegir. Sempre estic anant a la biblioteca i agafant llibres. Des que soc amant de la lectura anava a per llibres nous a la biblioteca, sempre hi havia un home a la sala llegint. No importa a quina hora anava, ell sempre estava allí amb un llibre. Què feia aquell home allí sempre?

Un dia vaig decidir acostar-me a aquell vell home a veure que feia estava llegint una novel·la que a mi m’encantava i vam començar a parlar de llibres i novel·les, vaig fer-me amiga d’aquell vell lector. Un dia parlant li vaig recomanar un llibre que a mi m’agradava molt Junil a les terres dels bàrbars, però ell no ho va rebre amb la mateixa alegria com sempre. Al dia següent li vaig preguntar si ja havia acabat aquell llibre, ell em respongué que se li havia fet molt pesat i no volia llegir-lo, em va semblar molt estrany, doncs vaig estar insistint setmanes i setmanes, i, finalment, m’ho va explicar tot.

Junil, ella va morir de xicoteta i el seu desig era conèixer Ovidi i ho va aconseguir, em va explicar l’home entre llàgrimes.

Ahlam Ait Ounogoud

 

LA PORTA DE JOAN

Joan admirava el seu iaio sobre totes les coses. Sempre deia que volia ser com ell perquè tenia el millor treball del món. Era fuster, concretament feia portes de fusta.

Un dia, quan Joan tenia 16 anys va anar a dependre l’ofici del seu avi, i aquest li va confessar que ell no feia portes normals. Les portes d’ell servien perquè quan un escriptor l’obria el portés exactament on seria la seua pròxima novel·la. Era, deia, per a diferenciar els artistes de l’art més únic, el de les paraules.

Inspirat encara més per les paraules de l’avi, Joan va decidir trobar el pròxim gran autor. Va anar poble per poble amb una porta que ell mateix havia fet, però no trobava al candidat.

Un dia va arribar a Algemesí, el capellà del poble li va dir que veia en ell una ànima especial, i curiós li va preguntar que si alguna vegada havia provat a obrir la porta. Joan, pensatiu, no va saber que respondre i de camí al seu pròxim poble la va obrir cautelós, i no va passar res, perquè estava en casa del seu iaio sabent que ha de contar la seua història.

Maria Segura Llorens

 

DE BOSCOS A MOLINS

Anna estava passejant pel bosc quan, de sobte, va vore molins. Anà ràpidament i mentre corria, caigué en un forat. No sabia on estava, no estava al seu poble. Personatges del Quixot van començar a aparéixer per tot arreu. Atemorida, entrà en una casa. Alí estava Miguel de Cervantes amb un full i una ploma. Escrivia ràpidament milers i milers de contes. Cada vegada que en descrivia un, aquest apareixia al seu “món real”. L’escriptor no podia vore Anna, semblava invisible. Cervantes alçà el cap, agafà una altra ploma i convidà Anna que l’agafara. Tenia por, però poc a poc, li anà agradant la idea. Van passar les hores i Anna i Cervantes es van fer amics íntims. Anna pensà que aquella aventura podia servir -li al món real. Pintà quadres de Cervantes, li va fer un munt d’entrevistes i aprofità tot el temps possible. Volia intentar fer-se rica amb les seues memòries. Anna escoltà veus llunyanes, no eren de Cervantes, eren de la professora de literatura. Estava en un somni, d’aquells que passes per boscos i molins, d’aquells que fan pensar. És així com Anna va descobrir la seua passió: l’escriptura.

Natalia Llopis Pla

 

TORNAR EN EL TEMPS

L´hora que em vaig adonar, ja m´havia oblidat d´aquell autor que llegia tot el temps, dia i nit, hui al tornar del laboratori em va cridar la meva amiga María i ens vam passar parlant del que féiem quan teníem 10 anys, i em va dir: Sara no pot ser que se t´hagen oblidat les vesprades juntes en ca la iaia llegint llibres de Ramon Llull. Ací em vaig recordar de la promesa que vam fer María i jo. Que era anar amb una màquina del temps a visitar Ramon Llull en persona. Després de 20 anys vam aconseguir muntar la màquina del temps, una setmana i mitja després de fer proves vam tornar a arriscar-nos per a complir la nostra promesa, al tornar en el temps vam experimentar una sensació d’alegria. En arribar allí ens van trobar dues xiques que treballaven en el molí. Ens van dir que Ramon Llull estava en sa casa, quan vam anar i trucarem la porta va eixir un home vell amb una túnica llarga i subjectant uns ciris. Ens vam quedar tota la vesprada parlant amb ell i ens va contar totes les seves històries.

Monsef Saroui Belahlali

 

SARA

Sara sempre ha volgut conèixer la seua escriptora preferida, Joana Marcús. S’imagina la seua vida com si fora un dels seus llibres. Concretament s’imagina com a la protagonista del llibre "Abans de desembre". S’ho imagina tant que s’ho creu. Per a ella tots els dies són una història diferent, i avui està vivint la seua preferida.

Discutir amb Ross és part del seu dia a dia i el fet que ara mateix ho està fent sols ho demostra. El problema és que per a Sara açò no és una simple discussió i pot significar la fi de la seua relació amb Ross. No vol que acabe així, però aquests vegada no el pot perdonar, ha sigut massa. Se l’imagina amb una altra xica i sols vol plorar. Sí, aquesta vegada s’acaba ací. Li diu a Ross que bo pot més, que demà se’n anirà i no la tornarà a veure.

I així ho fa, puja a l’avió decidida a tornar a casa i no tornar a veure’l, no tornar enrere. Mentre viatja hi ha un problema amb l’avió, cau ràpidament, la gent alterada crida per les seues vides. I al moment d’arribar al sòl, Sara canvia a la següent història.

Maze Segovia Sala

 

UN SÚPER VIATGE

Este viatge literari comença en un dia com avui, però un poc diferent. Em vaig alçar a les 5:30 del matí molt aclaparat perquè encara no hi tenia la maleta preparada i el vol a les illes Maurici era a les 10:30, i si no estava aclaparat veig que algú m’està tocant al telèfon i veig que és Ramon Llull i agafe el telèfon i em comenta que han avançat el vol que a les 10. De seguida em faig la maleta ràpidament sense fixar-me bé en allò que pose a la maleta. Al cap de 10 minuts després em torna a cridar Ramon Llull per dir-me que està baix de casa esperant-me en un taxi. Arribem a l’aeroport i, de seguida, sentim que han fet l’última crida per pujar a l’avió. Ramon i jo anem corrent per tot l’aeroport i apleguem justament abans que tanquen les portes. En el vol ens adormim i una vegada estem en terra, apareixen tres persones encaputxades i es veu que era una broma de Ramon. Resulta que no estem en les illes Maurici i estem en Alberic.

Oriol Carpi Rocher

 

LAIA I MARC

Laia es una xiqueta que li agradava molt llegir tot tipus de llibres, de fantasia, novel·les de terror, obre narratives... Un dia estava llegint tranquil·lament a la biblioteca quan, de sobte, estava tan concentrada amb el llibre que oblidà la realitat i es pensa que ella era la protagonista, i així començava la història.

Hi havia una vegada dos germans bessons d’aproximadament vuit anys que es deien Laia i Marc, eren dos xiquets molt llestos i molt extravertits que un dia estaven jugant amb la seua pilota i sense adonar-se li pegaren tan fort que se’ls colà darrere d’uns arbustos i anaren a per ella.

Quan van aconseguir travessar-los s’adonaren que hi havia una selva allí darrere, però no una selva ombrívola i freda sinó una selva amb flors, papallones, com si fora màgica.

Hi havia un camí que els va cuidar molt l’atenció ja que era de colors molt cridaners, al creuar-lo es quedaren bocabadats al vore un drac, un unicorn i molts més. Laia que era la més valenta la pregunta al drac que si havia vist una pilota i ell els assenyala una muntanya altíssima. Anaren cap ella però en eixe moment el bibliotecari despertà Laia.

Salut Domingo Machí

 

FOSCA NIT DE JULIOL

Dos xiquets joves, d’uns setze o disset anys caminaven tranquil·lament pel poble en busca de noves aventures. De sobte s’adonen que estan al costat d’una vella biblioteca mig abandonada. Un dels dos xiquets decideix que seria bona idea entrar a la biblioteca botant un mur que hi havia en la part de darrere. Aleshores, els dos xiquets entren, i la troben tota plena de pols, sense llum i tot fet un desastre. Ells volien anar a buscar un llibre que la mestra de Valencià els havia fet llegir, perquè volien saber un poc més sobre la vida de l’autora i de quins temes tractaven els llibres quan, de sobte, senten una veu que diu:

-Oh, benvinguts, ja feia temps que ningú entrava a furtar a una biblioteca com aquesta.

Els xiquets començaren a córrer i després d’unes bones carreres per la biblioteca, pensen que ja l’han perdut de vista i se senten a descansar quan, de sobte, senten una porta obrir-se. Els xiquets sense dubtar-ho van a veure què és, i quan ja estan davant de la porta s’adonen que han passat tota la nit dins, i pensaven que sols unes hores, perquè la porta que havien vist era la porta de l’entrada perquè ja estaven obrint.

Neil Montiel Castell

 

LLUNA, LLUNA, ADEU

Caminant pels carrers d’aquella ciutat d’Andalusia, apropant-se el capvespre, tractava de deixar les meues idees clares dins de l’embolic del meu cap. Per la meua ment anaven passant els seus versos, tan ràpid que no podia identificar-los.

Després de recórrer Granada, per fi el vaig trobar. Alleujada, em vaig apropar i vaig seure amb ell. Amb un quadern ple d’escriptures acabades de traçar, mirava el cel. Vaig veure una llàgrima caure per la seua galta i no vaig haver de preguntar res per saber què passava. En eixe moment, Lorca s’acomiadava de la lluna, a la que tants poemes havia dedicat.

En tornar al meu poble, vaig agafar la meua llibreta i em vaig posar a escriure. Haver-lo vist escrivint els seus últims versos per culpa d’aquella injustícia em va fer abandonar les meues pors i escriure allò que naixia de mi.

En qüestió de setmanes vaig poder entregar a l’editorial el meu poemari finalitzat. A la portada apareixia escrit: “Acomiadant-me de la lluna”.

Paula Medes Monedero

 

LES BÈSTIES

Una vesprada que estava llegint el famós Llibre de les bèsties de Ramon Llull, quan anava per la meitat del llibre, de sobte vaig veure el lleó que intentava cridar la meua atenció. Em vaig quedar molt desconcertada quan em preguntà de quina part em posava, si de la d’ell o de la rabosa. Jo, atemorit, vaig suposar que si no em posava de part de la rabosa m’aniria malament ja que pel que recordava era molt astuta. I així va ser com em vaig convertir en la mà dreta d’aquesta.

No sé en quin moment em vaig veure implicada en el pla de l’assassinat de la seua pròxima víctima, però al descobrir tot el que era capaç de fer vaig voler fugir, encara que no sabia com.

Vaig intentar contar-ho a la resta dels animals, però no em vam creure i per resposta el lleó s’abalançà sobre mi. Auxili! Estava a punt de devorar-me... Volia despertar, allò havia de ser un malson i en qualsevol moment em despertaria al meu llit cridant. Però no, no era cap somni i el lleó em va engolir.

Lidia Llinares Mondéjar

 

L’INICI QUE MARCARIA LA HISTÒRIA

Mire per la finestra a causa de l’avorriment que tinc, de sobte la mestra em crida l’atenció, jo li dic amb tota sinceritat que no m’importa gens el que està explicant i menys el llibre de Tirant lo Blanc.

Em fa mal el cap i em desperte desorientada, mire al voltant i és la meua aula però no estan els meus companys, tot és diferent. Al meu costat hi ha assegut un xiquet que està dibuixant, li pregunte el nom.

“Joanot Martorell”, em respon.

No soc capaç d’articular paraula. “He retrocedit en el temps”, pense. Per fi li dic el meu nom i, en lloc de pensar com he arribat fins ací, aprofite per fer-li preguntes. Ell em conta que el seu somni és escriure sobre les aventures d’un gran cavaller. Tot seguit, m’ensenya l’esborrany del seu llibre, el qual té de protagonista a un jove cavaller anomenat Tirant. En eixe moment em sent molt afortunada de poder tindre a les mans la primera versió d’aquell llibre que canviaria la història de la cultura valenciana. Ara soc capaç d’entendre la importància de la nostra història.

Laia Ivars Tormo

 

FICCIÓ

La classe que va preparar el passat dilluns la mestra de valencià em va ajudar a viatjar al Segle d’Or. De sobte estava a Gandia i semblava que em trobava en una plaça. Em va sorprendre veure que en un racó hi havia un cavaller que estava molt concentrat escrivint, però no estava sol, al seu costat hi havia una dotzena de persones que tan sols observaven com la tinta dibuixava centenars de paraules. Al veure aquesta escena la meua curiositat es va despertat i em va ajudar a saber què feia aquesta persona. Em vaig acostar al grup de persones i vaig comprovar que també podia llegir allò que la gent del meu entorn contemplava. Semblava una novel·la cavalleresca. Em vaig quedar amb ganes de saber què passava amb la història d’aquell cavaller, protagonista del llibre, però em vaig despertar del que semblava un somni.

La classe de valencià continuava i, encara que el meu cap no oblidava allò que havia somiat, vaig sentir com la mestra explicava una historia molt semblant a la que havia viscut. En aquest moment vaig entendre que el cavaller era Joanot Martorell i que escrivia la història de Tirant lo Blanc.

Claudia Moragón Ahuir

UN BUIT EN LA HISTÒRIA?

Aquest curs estic fent primer de batxillerat i demà tinc l’examen del Llibre de les bèsties, però no l’entenc massa i, a més a més, no me l’he acabat.

Estic aclaparada i no trobe altra solució que viatjar al passat. Ho he vist a la tele, si et concentres i penses el lloc i l’any concret et pots teletransportar. Ho prove i...Pum! Ho he aconseguit! Estic a Palma de Mallorca o això crec.

Pregunte a la gent i, amb algunes indicacions, arribe on vull. Toque a la porta i el veig. Em mira bocabadat i em pregunta qui soc. Li conte el que em passa i es sorprèn que el seu llibre tinga tant d’èxit. Aleshores m’explica coses interessants del llibre i de la seua vida i ens despedim.

Torne a la realitat però, de sobte, em desperte. Estic al llit, mire el mòbil i veig que m’he dormit... M’he perdut l’examen!

Pregunte per l’examen als meus companys, però em miren estranyats i em prenen per boja.

“Qui és Ramon Llull?” em pregunten.

He canviat la història? Què he fet?

Carmen Colomar Gómez

  

13 DE FEBRER DEL 1971

L’any 1999, amb els meus dotze anys, era una gran apassionada de l’autor Vicent Andrés Estellés, qui durant el franquisme havia escrit en valencià, una llengua prohibida i perseguida. El dia del meu aniversari, encara no sé com, em vaig despertar en una habitació estranya que no era la meua. A la paret hi havia un calendari que indicava que era el 13 de febrer de l’any 1971. La casa on estava semblava solitària.

Vaig seguir investigant fins que vaig sentir un soroll que semblava ser el so insistent d’una sabata sobre el sòl, el vaig seguir i vaig arribar a una habitació on hi havia un home d’esquenes que pareixia que escrivia alguna cosa. Finalment li vaig parlar i em va sorprendre saber que aquell home era el mateix Vicent Andrés Estellés qui en eixe moment escrivia el Llibre de Meravelles. Vam conversar una estona i em va contar com n’estava d’orgullós d’escriure amb la seua pròpia llengua en una època tan obscura com aquella. Quan portàvem poc més d’una hora parlant, vaig començar a veure una llum i al pestanyejar em vaig adonar que estava en una habitació d’hospital, havia tingut un accident de cotxe i havia entrat en coma. Ja era l’any 2000.

Natalia Saez Pau

 

UN DIA A LA BIBLIOTECA

Un vegada, quan encara era molt petita, vaig anar de viatge a Anglaterra amb la meua família. Allí visitàrem moltes coses, però el més interessant per a mi va ser una biblioteca localitzada en un carrer molt gran. La meua curiositat eran tan gran que hi vaig entrar. En la biblioteca hi havia molta gent llegint, però una concretament cridà la meua atenció. Em vaig apropar a ella i en el nivell d`anglès que tenia li vaig preguntar què llegia.

“ A William Shakespeare” , em va respondre.

Ara, en dèsset anys que tinc, encara seguisc llegint les seues obres sabent que aquella que em vaig trobar a la biblioteca temps enrere era una descendent d´aquell meravellós autor, William Shakespeare. Ella era Tara Shakespeare.

Zayneb El Yedmani Koumina

 

LLUITA

L’avi sempre em diu que no em rendisca mai i que lluite sempre per perseguir els meus somnis. És 1983 i l’avi Vicent sempre em conta els conflictes que havia viscut a la seua carrera i tot allò que havia hagut de fer per reivindicar els seus drets i la seua cultura. Soc dona i en l’actualitat hi ha molt poques dones que escriuen històries. N’estic molt orgullosa. La meua passió és l’escriptura, però el camí que he de recórrer per aconseguir dedicar-me a ella és molt dur i llarg i, de vegades, pense en rendir-me. Però l’avi m’anima amb les seues històries de superació, ell ha lluitat i jo també ho faré. El meu avi Vicent Andrés Estellés és la meua inspiració.

Mar Felici Masià

 

PRIMERA EDICIÓ

Stephen, el nou professor d’anglès, mostrava un gran interès per mi. Tots els dies després de classe em convidava a quedar-me amb ell una estona per parlar i conéixer-nos millor. Agafàrem molta confiança, per això, li vaig explicar tots els problemes que tenia amb ma mare i amb les meues companyes de classe. Fins que va arribar ell mai havia sigut capaç de parlar amb ningú sense que em digueren mentidera.

Hui, tres anys després, he passat per davant de l’aparador de la llibreria de baix de ma casa i m’ha cridat l’atenció un llibre que tenia per títol Carrie.

“Què curiós que el meu nom estiga en el títol d’un llibre”, he pensat.

Després he recordat com n’era de bon professor el senyor King.

Mara Miquel Climent

  

QUÈ SOC EN REALITAT?

Estava molt trist, enyorava molt el meu germà i, a més, estava increïblement cansat, però sabia que havia de continuar el viatge per arribar al nostre destí. El que jo no sabia era que arribar a aquell lloc seria el pitjor infern de la meua vida.

Al principi va ser molt dur perquè vivíem en aquella cabanya amb ma mare i altra gent que no coneixíem, envoltats de soldats dels quals sabíem que no rebríem el millor tracte. No era un luxe, però a mesura que passava el temps anava acostumant-me, fins i tot agafava les coses amb humor, cosa que feia que el temps passara més ràpid.

Un dia el cansament i l’avorriment van fer que em dormira i l´últim que recorde d’aquell moment va ser l’aparició d’un home caminant en direcció on jo estava. Em va dir que era Roc Casagran i que havia sigut un gran plaer escriure i desenvolupar el meu personatge.

Maria Manzanera Escrivà

 

EL VIATGE DELS MEUS SOMNIS

Per fi havia arribat al meu destí. Les vistes des de l’avió no m’havien disgustat, però les que ara tenia davant eren mil voltes millor. Estava emocionada, per fi complia el meu somni, visitar el desert del Sàhara. Portava tres dies de viatge quan, de sobte, em vaig trobar amb ell. En un primer moment no el vaig reconéixer, però quan em va contar una història sobre un planeta menut i una rosa vermella, de seguida vaig saber qui era. Li vaig confessar que la seua història sempre m’havia fascinat i que de ben menuda somiava que jo també viatjava a nous planetes i coneixia a éssers diferents. Conversàrem molta estona i em contà que duia temps somiant en tornar al seu planeta però no s’atrevia a fer-ho sol. Aquell dia el somni del Petit Príncep es va complir perquè jo em vaig convertir en el seu nou acompanyant. Així va ser com vaig fer realitat el somni de tota la meua infància.

Melissa Ortega Ferrís

 

FEBRA

Durant uns dies només desitjava tornar a casa. Des de la primera nit que vaig arribar al Paradís dels Morts a Egipte, el sol ho inundava tot i la calor esgotava totes les energies.

Escolte unes veus amb harmonia...No sé què són... Després em done compte que és la crida a l’oració, allò que ens explicaven els guies el dia d’abans.

Visitem les tombes, el sol encara ens dona una treva. Moltes persones es dediquen a cobrar per entrar a diferents llocs. Ens trobem també amb arqueòlegs, famíles fent turisme... De sobte, reconec una cara, em sona, m’aprope i l’escolte parlar valencià. Sorpresa! Un veí del meu carrer, un escriptor conegut pels seus contes. Em pregunte què estarà fent ací. Potser hi és per a documentar-se per al seu proper llibre. Que emocionant! El cride: Enric! Enric! Enric Lluc! No es gira, les paraules se les emporta el vent...

Una mà em toca el muscle... És ma mare que ve amb el xarop perquè em baixe la febra.

Carla Ribes Nácher

 

EL LLIBRE MÀGIC

En els estrets carrers empedrats d’un barri antic de València un jove somiava amb aventures més enllà del seu xicotet món. Un dia, mentre explorava una vella biblioteca, va trobar un llibre antic en valencià que parlava d’un viatge màgic cap al passat. Intrigat, va seguir les instruccions del llibre i, de sobte, es va veure embolicat en una boirina daurada que el va transportar a la València medieval. Allí es va trobar amb un home savi, vestit amb robes antigues, que va resultar ser el llegendari Ramon Llull.

Llull, impressionat per l’esperit aventurer del jove, el va portar a visitar racons ocults de la ciutat, van explorar antigues biblioteques, li va revelar secrets ancestrals i també li va ensenyar la màgia de les paraules i el poder del coneixement. El jove retenia cada paraula de saviesa que emanava de Llull. Al final del seu viatge, ell es va acomiadar amb gratitud i va tornar al seu temps amb el cor ple d’inspiració per a forjar el seu propi destí. Mai oblidaria la seua trobada amb el gran pensador medieval i va portar sempre amb ell les lliçons apreses, les quals el portarien cap a un futur ple de possibilitats infinites.

Mar Chambó Salvador

LA INSPIRACIÓ

L’hivern passat vaig anar a una casa enmig del bosc on havia llogat una habitació per a deu dies. La primera nit vam seure tots al voltant de la foguera i ens vam presentar, érem quinze persones més els amos de la casa. Entre ells es trobava l’escriptor Agustí Fernàndez Paz que havia vingut fins allí per escriure un llibre.

El segon dia va començar a nevar i es va cancel·lar l’excursió que teníem programada pel bosc. No va parar de nevar durant els següents dies i, per culpa d’això, ens vam quedar sense electricitat.

Els amos de la casa van dir que havien cridat el tècnic per arreglar-ho, però no va vindre ningú. Aleshores els amos van dir que anirien al poble més proper per buscar ajuda, però no hi van tornar. Durant els dies següents començaren a passar coses estranyes: hi havia petjades per tota la casa, la qual cosa era molt insòlita ja que ningú hi havia entrat ni eixit. A més, dins de la casa hi havia una habitació tancada en clau i, de vegades, s’escoltava com algú colpejava la porta. Tots estàvem espantats, però l’escriptor havia trobat la inspiració que necessitava.

Laiba Nasim

LA SIGNATURA

A la meua iaia li agradaven molt les històries que narrava Pasqual Alapont a les seues novel·les i jo vaig créixer escoltant-les totalment fascinada per cada aventura. Actualment és el meu autor preferit i hui, per primera vegada, tindré l’oportunitat de conéixer-lo en la signatura del seu últim llibre.

Després d’hores de fer una cua interminable, per fi arriba el moment. Nerviosa, el salude i li done el llibre perquè me’l signe. Estic emocionadíssima! Una vegada tinc el llibre signat, conversem una mica i m’acomiade d’ell. Mentre camine cap a casa comence a escoltar un so llunyà, estrany... Riiing! Riiing! Òbric els ulls i m’adone que tot ha sigut només un somni.

Nosaiba Jedlaoui

 

EN BUSCA DE LA CONNEXIÓ

Hui, un dimecres qualsevol, vaig a l’església per poder resar les oracions al meu Déu. Tanmateix, aquest dia no és igual que els altres. Per primera vegada sent que no tinc connexió amb ell i això em fa sentir com si estiguera buida per dins.

Em fa vergonya contar el que m’ha passat a la meua família o amics. Potser pensen que soc estranya o que m’estic tornant boja. Em passe tota la nit cavil·losa, pensant la millor manera per a solucionar la situació en la que em trobe. De sobte, em ve al cap l’autor Ramon Llull i pense que és la persona indicada per al meu problema espiritual. Ell havia tingut unes visions de Jesucrist en un moment en què no tenia massa fe, però tot va canviar en ell. Sí, ell serà el que m’ajude a trobar respostes.

Emprenc el meu viatge cap a Mallorca i quan arribe m’endinse pels seus carrers en busca de respostes. Arribe fins a una plaça on hi ha un home assegut en un banc, m’acoste i li demane pel lloc on podia trobar a Llull. Ell amb un somriure em respon que ja l’havia trobat perquè ell era el vertader Ramon Llull.

Lucía Martínez Lloret