Benvingudes i benvinguts als viatges literaris creats per l'alumnat de 1r de Batxillerat de l'IES Càrcer... Passeu, passeu!
L’EMPERADOR SAHIB
Sahib, un
jove egipci de setze anys, carrega la mula amb la mercaderia mentre son pare
Mahele l’espera, impacient i amb pressa per marxar. Carregada la mula, pare i
fill tornen al poble, no es dirigeixen la paraula en tot el camí, Sahib marxarà
aquesta nit junt a Yaïla, la seua amiga de tota la vida, al principi s’havia
negat però davant la seua insistència accepta anar junts.
Una vegada
en el poble es reuneixen per acordar l’hora i el punt d’eixida, serà a la plaça
major a les dotze de la nit, quan tots estiguen dormint. Marxaran amb un
dromedari en busca de la biblioteca d’Alexandria, a la ciutat d’El Caire,
creuaran gran part del desert per arribar-hi, serà un viatge llarg, dues o tres
setmanes calculen.
Aquest
viatge va ser idea de Sahib després que son pare l’obligara a continuar amb el
negoci familiar de mercader, ofici que Sahib no volia; ell que havia aprés a
llegir, només tenia a la ment una idea: volia saber més i més, volia ser
científic i per això necessitava anar-hi ja que sols aquell lloc posseïa tota
la saviesa.
Arribades
les dotze marxen amic i amiga, tot està fosc i tot està en silenci, carreguen
els sarrons amb menjar, ganivets i sobretot aigua i finalment marxen…
Andreu Llopis
Escorcia
Clara estava fascinada per l’escriptor
Javier Castillo, especialment pel seu llibre El cuco de cristal. Havia llegit molts llibres, però aquest en
especial la va fer canviar. Ella desitjava conéixer l’autor, i també el lloc on
es va inspirar per crear el llibre, així que es va posar en contacte amb
l’editorial per saber si farien alguna conferència sobre el llibre amb l’autor.
I uns dies després, Clara rebia un missatge de l’editorial confirmant els seus
desitjos. Seria d’ací unes setmanes, així que es va posar a pensar com seria
aquella trobada i què li preguntaria sobre el llibre. Per fi el dia va arribar.
La conferència va començar; hi havia
molta gent i tots preguntaven. Ella va poder també fer les seues preguntes, i
quan va finalitzar, l’autor es quedaria per firmar els llibres.
Quan li l’estava firmant a ella, Clara
li va dir que volia anar al poble que li havia servit d’inspiració en l’obra. I
ell li digué que ell havia de tornar per agafar altres noves idees per a un nou
llibre, que si estava interessada ell mateix li faria de guia. Clara no va
dubtar en dir-li que sí.
Deu anys després viuen en aquest poble,
esperant la seua filla Gala.
ENTRE PÀGINES O PARETS?
Un dia,
Marta va decidir anar cap a les terres franceses, per visitar la casa del seu
benvolgut escriptor: el palau de Monte-Cristo. Per a la seua mala sort, la casa
ja no era d’exposició i degué esperar a
la nit per burlar als guàrdies de seguretat i aconseguir entrar dins. El primer
que va veure va ser el menjador envidriat i impol·lut, i com era d’esperar,
ningú hi era. Per l’escala de caragol, va pujar al primer pis, i de sobte, va
topar amb la cambra marroquina. Marta va sentir una sensació estranya, com una
forta atracció. Impressionada per la màgia del lloc, es va apropar a una de les
parets i va observar els detalls
arquitectònics amb admiració. De sobte, una dèbil llum va omplir l’estança,
revelant els secrets ocults dels llibres d'Alexandre Dumas escrits a les
parets. Marta, tan impressionada com estava, va intentar absorbir tota la
informació, però ràpidament es va adonar de l’error que seria revelar-los al
món. Amb un sentiment de pesar, Marta va prendre la decisió de protegir els
secrets a qualsevol cost. Amb l’última mirada a les parets il·luminades, va
comprendre que la seua única opció era emportar-se els secrets amb ella. Així
es com Marta va acceptar el seu destí, sabent que la seua mort garantiria que
els secrets d'Alexandre Dumas es mantingueren intactes per sempre.
LA GRAN SORPRESA
Un soroll en l’àtic m’espanta, jo
estava sola a casa, vaig pujar corrent per veure què havia passat, i ,quan vaig
obrir la porta, la vaig veure allí parada, una monstruosa màquina que pareixia
portada del futur. Era una màquina del temps, per fi el destí es posava de la
meua part. Com que la meua passió eren els misteris i poder resoldre’ls vaig
pensar en resoldre un crimen: podria estar allí abans que passara, i veure
l’assassí, la seua actuació… Aquesta fascinació em ve donada per les novel·les
d’Agatha Christie. Aleshores vaig pensar… i per què no? Vull conéixer-la. Sense
pensar-ho molt vaig entrar dins la màquina i vaig marcar “1976”.
De sobte em vaig traslladar, a un prat
verd, amb una majestuosa casa pintada al fons . Em vaig apropar i la vaig
veure, mirant-me per la finestra . Observí que la porta estava oberta. Entrí i,
la vaig cridar i ella es girà lentament; li vaig dir quant l’admirava, però
ella em mirà estranyada i em preguntà: “Per què m’admires?”. Al meu cap alguna
cosa ve fer “clic” i vaig recordar que patia d'alzheimer. Simplement vaig
somriure i vaig passar la vesprada amb ella. Quan torní a casa tenia una
sensació estranya, estava contenta per l’aventura, per la trobada, i trista per
la situació d’Agatha.
Andrea Garcia-Manzanares Pérez
LES HISTÒRIES DE GERARD DE RIVIA
El vell ancià es va desapegar el vidre del got de cervesa dels llavis i el
va deixar caure amb un colp sobre la taula.
—El llop Gerard? Gerard de Rivia? —va preguntar incrèdulament.
Gerard no era qualsevol bruixot; el llop de monyo blanc mai havia sigut
vençut per ningú. I ara deien que l’acompanyava una xiqueta de cabells clars i,
amb paraules del cantiner que es va introduir a la conversa, «una puta bruixa».
Feia més de dos dies que caminava en la seua recerca, evitant els enfurits
soldats nilfgardians i allunyant-me dels crits de les bèsties. Tant de viatge
incessant alimentava la meua dolorosa gana de peregrí, obligant-me a detindre’m
després en una venta a Soden.
Tot el bosc havia quedat fet cendres després de la batalla, i els mags
d’Aretusa arrossegaven els cossos i ploraven les pèrdues generant un ambient
decadent i apaivagat a la vegada.
—Gerard és una llegenda, company. Diuen que un tal Andreu Sapkowski s’ho
estava inventant tot i difonent-ho per a inculpar als nilfgardians d’iniciar la
guerra —digué el venter.
Fos persona o llegenda, havia d’ajudar-lo abans de la imminent tempesta.
Després d’entrar a la cova on suposadament s’amagava el bruixot, Sapkowski
em va rebre amb les històries de Gerard al baix braç i la ploma en mà.
LA TELEFONADA
Els dies
que plou m'agrada agafar un bon llibre i endinsar-me en la història; no com
altres persones que arriben a casa, engeguen el televisor i es queden mirant la
maleïda pantalla. Potser també em passaria el mateix si en tinguera.
Quan
arribe de l'escola, el primer que faig és agafar un dels pocs llibres que tenim
i tornar-me'l a llegir. Tenim tants pocs que ja me'ls he llegit tots més d'una
vegada, quasi tots de la meua escriptora preferida.
És dilluns
de vesprada, i ha arribat l'hora d'escoltar a la ràdio el concurs de microrelats.
Aquesta setmana es llegiria la meua història, la qual havia sigut seleccionada
amb la possibilitat de ser la guanyadora.
Finalment
no he guanyat, però estic molt emocionada. Que ganes tinc que siga demà per la
vesprada. Que em ficaré?
El meu cap
no deixa de repetir la conversa que vaig tenir amb el periodista de la ràdio
quan em va cridar i em digué que havien contactat amb ell interessats per
l'autora del microrelat.
Era cert
que a la presentació havien donat alguna informació meua, llibres que he
llegit, autors/es preferits/des... Allí està ella. Què faig? Què dic? Tinc
papallones a la panxa, allà vaig!
- Hola,
sóc l'autora del microrelat, tu eres Laura Gallego, veritat?
Marta
Cubells Sánchez
L'EXPOSICIÓ
Avui, dia
de la Revolució Francesa, 14 de Juliol de 2016. Pau un jove explorador
apassionat de les revoltes franceses que va estudiar a l'institut, s'endinsa en
un territori inexplorat per a ell, un territori del qual desconeix la vertadera
realitat.
El
principal desig d'aquest jove explorador es conèixer el lloc de la mort del
periodista que, amb els seus escrits, va originar un dels pitjors regnats del
territori francès , Jean-Paul Marat, un metge d'idees un poc rebuscades per a
l'actualitat; però molt revolucionàries per a l'època, que per les seues
publicacions va ser considerat com l’advocat de la revolució.
El primer
objectiu de Pau era visitar la casa d'aquest metge, però aquest desig no va
tardar en desaparèixer degut a que abans d’anar llig en una pàgina web que
d'aquesta casa no en queda ni rastre. Amb aquesta decepció Pau pregunta al seu
mestre d'història un destí per poder explorar i descobrir curiositats de les
revolucions franceses. El seu mestre li proposa que ja que no havia aconseguit
visitar els inicis d'aquest periodista que almenys visitara els seus finals.
Pau amb
l´última esperança que li havia donat el seu mestre agafa un vol cap a París.
El dia 22 de Juliol, Pau a l'aeroport de París, Pau compra unes entrades per a
l'exposició que tindrà lloc el mateix dia que ell arriba: L'exposició del
Revolucionari Marat. Per a Pau aquest dia era molt important , amb la il·lusió
d'un xiquet xicotet, Pau descarrega l` equipatge a l'hotel i ix al carrer per
fer- se un cafè a una cafeteria propera. En aquesta cafeteria la vida de Pau
canviaria de colp, al estar segut a un lloc central de la cafeteria, Pau notava
que formava part de quasi totes les conversacions,però, en una en específic,
notava que la seva presencia era mes destacada. Al pagar el compte i abandonar
la cafeteria, mentre Pau anava cap a l'exposició es notava un poc observat,en
una de eixes vegades que es va girar a vorer si hi veia algú, al girar- se de
nou, Pau va ser colpejat per un ferro,mesos desprès de diverses investigacions
de la policia francesa, aconseguiren una xicoteta pista, l'ultima vegada que es
va vorer a Pau va ser a una cafeteria propera a l'exposició del Revolucionari
Marat..
Guillem Martínez Martínez
UN TALENT
GENEALÒGIC
Xender era un xiquet que als sis anys el van abandonar
els seus pares. Ara mateixa es trobava a Girona, exactament en un lloc per a
xiquets orfes o que no tenien res. Ell era de pell bruna i era poca cosa, en
les classes que els donaven en aquell recinte Xender destacava sobre la resta
per la seua intel·ligència; als seus 10 anys demostrava les seues habilitats,
sobretot amb les matemàtiques. Un dia el seu millor amic Geroni el va convidar
a anar a la biblioteca, a Xender no li interessaven molt els llibres, ja que
ell es decantava més pels números, però açò va canviar quan va trobar una història
sobre un matemàtic. El llibre en concret era El senyor del Zero de Maria Isabel
Molina, Xender va llegir el llibre unes tres voltes eixa setmana i se sentia
meravellat per la història de José. Tant li agradà que pensà: “seria increïble
poder conéixer l’autora”. Així que el xiquet va buscar totes les formes
possibles per visitar-la, i descobrí que donaria una conferència. Va veure que
seria a Madrid al cap de dues setmanes. Va aconseguir anar ja que li ho van
pagar per guanyar un campionat important de matemàtiques. Allí l’autora va
parlar sobre el llibre i es va quedar sola amb el xiquet parlant, aquest li va
preguntar el que duia temps esperant: la qüestió era que si la història era
verídica. María Isabel li va dir que sí, i que si volia saber més en Córdoba
estava el seu cos enterrat junt a una explicació dels seus orígens. Van portar
a Xender fins allà i va començar a mirar i buscar informació, fins que es va
adonar d’una cosa important i es que procedia de una part de José. Se’n va
adonar per un símbol únic que tenien les famílies àrabs que era l’únic que
conservava dels pares, i és d’ahí d’on
ve aquesta arrel de talent matemàtic de Xender.
Erik Bou Vicent
DAMES I CAVALLERS
Un dia a classe vam començar a llegir
el Quijote, una obra de Miguel de Cervantes on fa una paròdia sobre els llibres
de cavalleria. Aleshores vaig començar a investigar sobre aquest autor, ja que
m’havia cridat bastant l’atenció.
Volia descobrir més llibres de
Cervantes així que vaig decidir anar a la Manxa, al museu de la casa de
Cervantes, situat a Alcalà de Henares,al
carrer Major, 48.
Quan vaig arribar al museu, vaig entrar
i. de sobte, la porta es va tancar. En intentar obrir-la, vaig veure que estava
bloquejada. Tots els llums s’apagaren i vaig notar una presència al meu darrere.
Tenia por, vaig intentar eixir per altres portes però totes estaven tancades.
Em vaig girar i em vaig adonar que era
l’esperit de don Quijote, el vaig seguir i em va conduir a una habitació on hi
havien llibres de Cervantes que no va arribar a publicar mai.
Entre tots ells, un em va cridar
l’atenció, es tractava d’un altre llibre de cavalleries però, en aquest cas, em
vaig adonar que el protagonista no era un cavaller, sinó una dama, Dulcinea,
que feia exactament el mateix que els homes: cavalcava, lluitava, conqueria
territoris, i encapçalava un exèrcit de dones.
Finalment, les portes s’obriren i va
entrar la llum del dia, però en realitat, era ma mare que pujava la persiana de
la meua habitació i vaig pressuposar que tot el que m’havia ocorregut era un
somni.
Júlia Martínez
Noguera
LA VERITAT SOBRE
EL QUE VA DIR
No m’ho
podia creure, eixe final era... impactant. No sabia com ho havia fet altra
vegada, però Albert Espinosa sempre es superava. Tota la seua novel·la em
fascina. Lo que te diré cuando te vuelva a ver ha calat en mi. Els
personatges i les sensacions, però, sobretot, l’espai em transmetia una calma
inimaginable. Des d’eixe moment vaig saber que havia de fer alguna cosa per
arribar a eixa tranquil·litat que transmetia el lloc més bonic d’Itàlia, el
llac di Como.
I sense
adonar-me’n estava dintre d’un avió per saciar la meua curiositat, per saber si
eixe paisatge t’atrapa com diu al llibre.
Era un
paisatge impressionant, la combinació d’altes muntanyes, immens boscs, prades
plenes de flors de diferents tonalitats, aigües cristal·lines que et convidaven
a submergir-te i, sobretot, els colorits poblets del voltant, feien d’aquest
paratge, un lloc per somiar. Just al contrari de com ho havia descrit Espinosa.
Però, la
nit va arribar i, amb ella, tots els sentiments que havia descrit l’autor, Es
respirava un ambient tens, alguna cosa havia canviat, ja res estava ple de
vida, era un espai melancòlic, quasi trist. Ella sabia que alguna cosa no anava
bé, sentia una gran angoixa, però el que no preveia era eixe final imminent que
acabaria amb ella.
Silvia
Doménech Aparicio
L’AVENTURA A
L’ORIENT MITJÀ
Al llarg
de la meua vida he llegit pocs llibres, però dels pocs que he llegit hi va
haver un que em va marcar, perquè m'interessà la forma en què l’autor platejava una guerra, molt dolenta,
amb l’amistat de dos xiquets. Aquesta obra ésCometas
en el Cielo per Caleb Houseini.
M’agradaria anar al país d’Afganistan per a poder veure la situació dels
habitants en aquestes terres. També m’agradaria visitar-lo pels increïbles
paisatges de muntanyes que es poden veure, per poder veure els barris descrits
per Caleb i per últim poder veure els mercats, o més coneguts com basars d’aquest país.
Per tot el que he explicat vaig obtindre un permís per a poder anar. Vaig prendre
rumb amb el meu cotxe i durant la travessia em vaig plantejar abandonar
l’aventura, però l’amistat d’aquests xiquets va ser el que m’ajuda a seguir
endavant.
Quan ja em trobava a Kabul, la capital, el primer que vaig visitar va ser
el mercat i ahí vaig poder contemplar la situació dels habitants: els homes amb
fusells, jupetins antibales, carregadors amb fusells, amb mocadors al cap, tots
equipats per a matar. Ahí és on vaig poder viure l’infern total que estan
passant.
Xavi Garcia Santodomingo
RECORDANT LA MARE: UN VIATGE D’HOMENATGE
Mire per la
finestra del tren, completament en el meu món, de sobte, note les vibracions de
meu mòbil en la butxaca. Veig que és la meua iaia, agafe el mòbil i li
conteste.
-Sarah! Fa temps
que no sé res de tu. Em preocupe, sé que aquestos últims mesos han sigut molt
durs.
Un moment de
silenci passa, comence a dir:
-Ho sent, iaia. He
decidit anar a Itàlia, tornaré en un temps. No et preocupes per mi. Et visitaré
quan torne, t’ho promet.
I acabe la
conversa.
Fa dos mesos la
meua mare va faltar. A ella li encantava llegir, li encantaven els llibres. És
qui em va introduir al món de la literatura. L’autor que ens encantava a les
dues era André Aciman. Call me by your name va impactar-me des del
moment que el vaig llegir per primera vegada fa anys.
Ara duc varies
hores de viatge cap a Itàlia, en lloc on un dels personatges visità per passar
l’estiu com a investigador convidat, i viatge en honor a la meua mare. Perquè
ella mai havia tingut una oportunitat com aquesta.
LA GRAN
AVENTURA DELS DOS JÓVENS
Als 16 anys Pep va descobrir una obra de la literatura
castellana que el va enamorar, aquesta obra va ser el Quijote. Tant li va
apassionar aquesta història que va seguir informant-se en diferents
biblioteques i parlant amb gent que sabia molt d'aquest llibre. Un dia com
qualsevol altre a la biblioteca d’Alzira va trobar una informació que el va
deixar bocabadat, al text es publicava que al museu d'Alcalà de Henares es
trobava l’obra original del Quijote. Els ulls se li obriren com a plats i sense
cap tipus de dubte va decidir emprendre un viatge cap allà, amb el seu amic
Josep, que també era un gran aficionat de la literatura.
Van tardar un mes fins arribar al museu. Durant aquest
trajecte van anar de casa en casa de gent que els acollia voluntàriament, ja
que en ningun moment van dir la veritat sobre cap on es dirigien i que anaven a
fer , ells sols explicaven que anaven fins a un monestir per un fi solidari i
la gent que els allotjava es quedava ben satisfeta.
El dia que arribaren, van preguntar a l’encarregat del museu sobre aquell exemplar del Quijote i ell els va dir que en els 20 anys que portava treballant al museu mai havia sentit parlar d'això. Els dos amics no podien creure el que aquell home els deia. Van seguir investigant sense descans i al cap d’uns dies van descobrir que aquell encarregat els havia enganyat i tenia aquella relíquia amagada per vendre-la en un futur pròxim.
Alex Giménez Vello
Pere es trobava a sa casa junt als seus
millors amics Laura i Rafa, estaven parlant dels llibres que s'havien llegit
quan de sobte, Laura va dir que el seu escriptor preferit havia publicat un
llibre. Antoine de Saint-Expéry que havia escrit El Principito, estava
sent un èxit a Nova York. Els tres amics sentiren curiositat per poder llegir
aquell llibre però ells vivien en un xicotet barri de La Corunya i eixe llibre
encara no havia arribat a Espanya així que començaren a il·lusionar-se amb la
idea d'anar a Nova York per poder aconseguir un exemplar, però el seu major
problema era que no tenien suficients diners per poder comprar un bitllet del
Gran Vaixell.
Els tres amics anaren passejant fins al
port lamentant-se perquè no podrien llegir aquell llibre, van acabar davant de
l'enorme Vaixell. Van descobrir que el guàrdia de seguretat que estava vigilant
l'entrada, estava ocupat intentant comunicar-se amb uns nord-americans.
Aleshores Pere va decidir colar-se en aquell vaixell i els seus amics el
seguiren sense diners però amb il·lusió de poder llegir aquell llibre.
Enric Vidal
Morcillo
EN BUSCA D’ALEX
ROVIRA
Un dia,
com un altre qualsevol, em trobe a la meua taula acabant de llegir-me un dels
millors llibres que havia llegit. Aquest llibre es diu: “La buena suerte”.
D’Alex Rovira. El millor de tot és que el protagonista és el mateix autor del
llibre, i com hui, 1 de març, és el seu aniversari, he de fer el possible per
anar a felicitar-lo, ja que els consells que dona al llibre, estic segur que
m’ajudaran molt en la meva vida.
Són les
9:00 del matí, de manera que només tinc 15 hores pero localitzar-lo.
Afortunadament és de Barcelona. Ho pense bé i decidisc agafar 100 euros dels
meus estalvis. Ara falta saber com arribar-hi. Busque a internet i tinc la sort
que a les 10:00 del matí surt un tren per 30 euros. Va ser sort o casualitat?
No ho sé. Ràpidament em prepare, agafe una motxilla amb una botella i 4
entrepans per sobreviure durant el dia. Però em ve al cap: Serà possible que
algú com ell em deixi conèixer-lo? Però em dona igual, ja pensaré alguna cosa.
Mentre estic al tren, conec Joan, que després de una conversa em diu on viu
Alex Rovira, ya que ell també n’és molt fan.
Quan
arribàrem cap a les 15:00 de la vesprada, vaig directament cap al seu carrer.
Però quan estic a 10 minuts de sa casa, mentre repasse la seua història, em
notifica Google una mala notícia. La notícia confirma l’ingrés d’Alex Rovira a
les 12:00 del matí a l’hospital: després d’haver tingut un atac cardíac a casa
seua a les 11:40 del matí.
Joseph
Velasquez Rojas
Un dia estava amb la meua cosina,en la
meua habitació; a més d’un munt d’andròmines,tinc una prestatgeria tota plena
de llibres. La meua cosina tenia 12 anys, li va cridar l’atenció un llibre de
Ramon Llull. El va agafar i em va dir que li’l llegira, era el llibre de Les
Bèsties. Després d’una estona de lectura, me’l va agafar i va començar a
mirar-lo, pàgina per pàgina. Al dia següent tornà a ma casa i em va preguntar
si tenia un altre llibre de Ramon Llull, que li havia agradat molt el que li
havia prestat. Li vaig dir que no, però
que em podia buscar, algun per la biblioteca.
Després de 15 dies sense saber res d’ella em va telefonar i em va dir que ja
s’havia acabat tots els llibres d’aquell autor; que havia trobat a la biblioteca,
em va dir que va estar buscant coses sobre ell, sobre la seua vida. Em va dir
que volia anar a Palma Mallorca,que havia llegit que va fundar una biblioteca
on estaven les seues obres originals.
Finalment 2 mesos després va anar, ens
va costar trobar-lo. Des de fora pareixia que estava abandonada i es que
realment feia anys que estava tancada. Vam preguntar però no ens donaren
ninguna explicació. Fins que va arribar una dona major, i ens va contar, que la
van tancar perquè la gent ja no feia ús de la biblioteca, i sols entraven a
furtar i a fer mal bé als llibres, fins i tot cremaren alguns dels llibres de
Ramon Llull.
ENTRE PÀGINES I
PERILLS
Va arribar
1r d'ESO i com tots els anys ens manaven un parell de llibres per llegir. Vaig
agafar el primer Mentira, era llarguet… Em fascinà, aquest llibre,
juntava els meus dos temes preferits, l'amor i el misteri. De seguida vaig anar
a la llibreria i vaig comprar els dos llibres que seguien a aquesta. Hui 5 anys
després he decidit anar-me'n a conéixer a l'autora, Care Santos. M'he
assabentat que el proper diumenge signarà la seua última novel·la a la
biblioteca de Mataró.
Vaig cap a
Mataró amb l'emoció a flor de pell. Des de fa cinc anys, els llibres de Care
Santos han estat una part important de la meua vida, i finalment tinc
l'oportunitat de conéixer-la en persona. Acompanyada per la meua millor amiga,
ens enfilem cap a Catalunya amb l'esperança de viure una experiència inoblidable.
Sortim a
les 6 del matí per evitar el trànsit i arribar a temps. Ens hem de donar
pressa, ja que el dilluns comencem els exàmens finals i només tenim el diumenge
per a aquesta escapada. Durant el viatge, però, les coses es compliquen quan
una roda del cotxe es punxa. Amb la nostra inexperiència en canviar rodes, no
ens queda altra que fer autoestop. El temps passa i la preocupació augmenta.
Finalment, un cotxe atura el seu camí. Tot i paréixer una mica estrany, la
necessitat d'arribar a Mataró ens fa oblidar els dubtes. Un home d'uns 57 anys
ens convida a pujar i, malgrat la seua aparent sinistralitat, ens dirigim cap a
la nostra destinació.
Però, al
final, les coses no acaben com esperàvem. El cotxe desapareix ràpidament en la
carretera, deixant-nos perdudes enmig de la incertesa.
Bega
Gonzàlez Crespí
LA VOLTA AL MÓN EN
80 DIES
Una vesprada que semblava ser com
qualsevol altra, va començar que jo, al estar cansat, vaig decidir seure en el
sofà, i al cap de deu minuts, entrà la meua iaia al menjador excitada perquè
havia trobat un llibre que li va comprar a ma mare quan entrà a l’institut,
titulat La volta al món en 80 dies.
Em va començar a contar la història de
com el va aconseguir. Deia que sols quedava un al quiosc. Tot el que em contà
m’intrigà moltíssim, tant que vaig començar a llegir-lo, i al segon capítol,
vaig parar per buscar la biografia de Julio Verne, l’escriptor de l’obra,
perquè em va semblar brillant. Quan anava pel cinqué capitol, vaig notar alguna
cosa estranya, es com si estiguera entrant a un portal dins del llibre, i
efectivament, em trobava com si fos una pel.lícula, però en primera persona, em
trobava en el paratge que estava llegint i amb els personatges que començava a
admirar.
Viure la resta de l’obra va ser la
millor sensació i experiència que mai havia viscut, fins que la meua iaia em
cridà per a berenar i llavors em vaig despertar.
Marcos Bezares
Almagro
UNA ALTRA VIDA
Un dia com qualsevol altre de la setmana em vaig
despertar amb una sensació estranya. Després de pegar unes voltes, em vaig alçar
i vaig començar la mateixa rutina per anar a l'institut. Tenia Literatura
Universal a primera hora. Vaig arribar la primera a la classe, després els meus
companys i finalment la professora, la qual portava un llibre nou. La portada
em va deixar intrigada, pareixia un insecte?no estava segura.
Ens va introduir el llibre i l'autor, amb un nom molt
estrany, Kafka. El llibre tractava sobre un home que un matí es despertà per
anar a treballar i s'adona que està convertit en un escarabat. En tot el matí no
vaig poder deixar de pensar amb les metamorfosis, què passaria si hui m'haguera
despertat amb un cos diferent?La intriga em va superar i per la vesprada aní a
la biblioteca del meu poble per buscar informació sobre les metamorfosis. Vaig
arribar i encara estava tancada. En una tendeta que hi havia prop em vaig
comprar el berenar i vaig seure en un banc prop de la porta. De sobte vaig
escoltar un soroll ben a prop de la meua orella, com un insecte, una abella,
potser, o un mosquit inclús… em vaig girar, però no vaig veure res i vaig
tornar la mirada. Tenia una mosca reclinada en una de les meues cames i vaig
pensar en xafar-la amb la mà perquè em deixara estar. Em vaig aturar, per què he
de matar-la? no m'ha fet res. Podria ser algú que vol dir-me alguna cosa?
Regina Benacloche
Pascual
JULIETA
A la meua germana no li agradava llegir. Però un hivern començaren a
arribar llibres de William Shakespeare, signats amb una dedicatòria per a Laia,
a la porta de ma casa.
Allí fou quan la meua germana començà a llegir. Sincerament, jo no
entenia com li podien agradar aquests llibres tan romàntics.
Cada vesprada, ma mare es queixava que no trobava a Laia. Jo sabia que se
n'anava amb la bicicleta, però no sabia on.
Un dia les vaig escoltar cridant.
- No pots anar amb ell Laia, és de l'altre costat del riu!
- Però jo l'estime mare! No ho pots entendre?
L'endemà ja no vaig sentir crits en tot el dia. Quan de sobte veig a la meua
germana que baixava les escales, i de seguida les torna a pujar enfurismada.
Decidisc baixar, i veig a ma mare cosint tranquil·lament vora al foc. Amb una
agulla afilada en una mà i la tela descansant sobre els seus genolls. La porta
del garatge estava entre oberta, i allí en terra estava la bicicleta de la meua
germana amb la roda punxada.
Vaig anar a buscar a Laia. Però al entrar a la seua habitació, la finestra
estava oberta de par en par. I sobre el llit hi havia un llibre amb el meu nom,
Romeu i Julieta. Estava signat per la meua germana i, al parèixer, el seua
mant. Se n'havien anat, deixant-me una carta que deia:
-No deixes mai de creure en la força de l'amor Julieta.
Quan vaig llegir aquesta obra, vaig comprendre el regal que m'havia fet la meua
germana. Vaig comprendre l'amor per la literatura romàntica i per les paraules
de William Shakespeare.
Rosella Tormo Roth
En un
petit poble d'Alacant, la xiqueta Carlota, aficionada als llibres d'Albert
Espinosa, va trobar un cartell on deia que l’autor concedia una firma llibres a
la ciutat propera. Convençuda de la seua missió, va convéncer els seus pares
per viatjar cap a València i poder conéixer per primera vegada al seu escriptor
preferit.
Abans
del viatge, una trista sorpresa l'esperava, una ombra fosca que cauria sobre la
seua felicitat. La setmana abans de partir, Carlota començà a sentir-se molt
dèbil i a tres dies d’eixir cap a València, li van diagnosticar càncer deixant
a Carlota amb un futur incert i amb l'obligació d'ingressar d'urgència en
l'hospital. La seua ment, no podia escapar-se de la realitat cruel que es va
presentar davant seu. Fou aquest succés el que li va impedir poder anar a
València.
No
obstant la seua malaltia, Carlota no es va rendir i somiava amb conéixer el seu
ídol, Albert Espinosa.
De sobte
un dia una associació que complia desitjos als xiquets malalts, va fer realitat
el somni de la nostra protagonista, atorgant-li un visita de l'escriptor.
Uns
mesos després, quan més dèbil estava i menys s'ho esperava, van trucar a
la porta. Va aparéixer Albert Espinosa, el seu tresor literari, el qual li va
regalar en primícia el seu nou llibre, dedicant-li en la tapa una frase que
deia: “Tu eres l'heroïna d’esta història,
on la valentia i l’esperança són els protagonistes”.Carlota va somriure amb
tot el cor mentre sostenia el llibre dedicat per Albert Espinosa. Malgrat la
batalla contra la malaltia, cada pàgina del llibre era un raig de llum que
il·luminava el seu camí. A mesura que llegia les paraules de l'escriptor,
Carlota trobava força i consol, convertint-se en la veritable protagonista d'una
història de coratge i esperança que transcendiria més enllà de les pàgines del
llibre.
Mila Martínez Gómez
ELS TRESORS LITERARIS
Un
dia, Josep necessitava roba vella per a la disfressa de Carnestoltes de
l'endemà a l'institut. En anar a casa de la seua àvia, va entrar al garaig i,
buscant per allà, va trobar una caixa forta. En intentar obrir-la es va adonar
que no podia i que hi havia alguna cosa escrita, mig tapada per la pols. Va
netejar una mica i va veure que posava "Ausiàs March". En investigar
qui era va descobrir que era un poeta valencià, que pel que li havia contat la
seua àvia, havia sigut part de la família del seu difunt avi.
Després
de dues setmanes sense parar de provar combinacions, va decidir posar el 030359
i la caixa va cedir. Va trobar un paper groguenc que semblava tenir més d'un
parell de segles Al llegir-lo va saber que li faltava la part de baix, i li va
fer una foto i el va deixar.
Als
anys mentre Josep visitava un museu va veure un paper semblant, va treure el
mòbil i va llegir els dos junts i posava "si la saviesa vols obtenir,
baixa del castell on vaig ser beneit".
Tot
emocionat va emprendre un viatge cap a Gandia, va entrar a una església i va
veure que estava sols. Després d'una estona es va adonar que darrere d'una
prestatgeria hi havia un passadís que conduïa cap a una habitació. On va trobar
les millors obres dels millors autors valencians, entre ells Guillem de
Berguedà, Arnau de Vilanova, Ramon Llull i el mateix Ausiàs March.
Andy
Pirvu Garcia
UN SOMNI
Tota
la meua família i jo vivíem a un barri de Tokyo. Un dia com qualsevol altre van
caure dos bombes a la mar, que van causar un gran tsunami que inundà gran part
de Japó i va causar milers de morts. Em vaig refugiar al terrat després
d’haver-hi dut el meu pare, mare i germana. No ens vam salvar d’estar ferits i
poques hores després ens trobàvem els quatre a l’hospital, els que pitjor estàvem
vam ser el meu pare i jo. A mi em van amputar el braç i el meu pare va quedar
ferit de l’esquena sense poder caminar. L’única pertinença que vaig rescatar va
ser el llibre L’art de la guerra, de Sun Tzu, que ha passat de generació en
generació a la meua família. El somni del meu pare ha sigut des de sempre
conèixer Sun Tzu,com que el meu pare es trobava en tant mal estat i no li
quedava molta vida, em vaig ficar en camí de descobrir on es trobava aquest
escriptor.
Dues setmanes després vaig descobrir que Sun Tzu es
trobava a Hokkaido, l’únic problema era que aquesta ciutat es trobava a l’altra
part de Japó.
Amb el meu pare a l’esquena, em vaig ficar en rumb,
tardaríem tres setmanes en arribar-hi si tot anava bé. Vam arribar a les quatre
setmanes, perquè vam tindre que parar dos dies pels meus dolors d’esquena. Al
entrar a la ciutat un grup de delinqüents ens furtà totes les nostres pertinences,
menys el llibre. Arribarem al temple on es trobava Sun Tzu i el meu pare el va
conèixer, vaig sentir com va ser el millor moment de la seua vida. Al cap de
dos dies el meu pare morí, però amb el seu somni complit.
Pau
Aguilar Senso
UN VIATGE INESPERAT
28 de Gener de 1813, la mare i jo ens trobàvem al mercat
comprant teles i àpats quan de sobte, va aparèixer el carro oficial de la
impremta i vaig veure a Charles baixar amb una borsa plena de papers. Em vaig
apropar al meu amic i em va donar la notícia que em va canviar la vida. Aquell
mateix matí Jane Austen havia publicat un llibre. Jo ja n’havia llegit molts
perquè el meu pare sempre els aconseguia, però en aquest full que ell m’havia
mostrat, informaven que l’autora havia obert la seua pròpia biblioteca a
Londres. Com estava previst, al arribar a casa em vaig trobar davant la primera
edició d’Orgull i prejudici. Després d’algunes setmanes tractant de convéncer
els pares, amb l’ajuda de Charles, per fi vam viatjar els dos.
El 10 de Febrer, caminant pels carrers de la ciutat va
ser on la vaig veure per primera vegada, mai ho havia fet, no sabia res del seu
rostre, sols que s’expressava amb una delicadesa que mai havia escoltat. Estava
asseguda en una font, observant el seu voltant i vam saber que era ella per com
mirava les portes que tenia davant els seus ulls. Recorde que ens va convidar a
entrar, hi havia molta gent mirant cada detall i em vaig sentir molt satisfeta
d’aquell viatge. Hui en dia, després de quinze anys encara sent la seua
presència al meu costat. Em sent com el dia que ens va oferir un lloc a la
biblioteca. Va morir quatre anys després i va deixar a mig fer un llibre; un
llibre que hui he finalitzat jo.
Marta Jiménez Garcia
LA LLEGENDA DELS NOVENS: EL MISTERI D’HUGO KENDRICK
Nou de setembre, 9/9, un dia que va marcar un abans i un
després de la vida d’Hugo. Aquell era un dia important per a ell. Al seu llibre
preferit, Damián, tractat sobre uns humans un tant peculiars, naixen en aquesta
data i amb necessitat natural de matar, se’ls denomina novens.
Hugo estava tan trastornat per aquest llibre que va
decidir anar al poble d'aquests individus. Volia anar en busca de la cabanya on
residien els novens, era una caseta petita dins d'un bosc, però quan entraves
dins d'ella, un portal energètic et situava en un altre lloc immens, almenys
així es descrivia al llibre.
Va començar el viatge amb molta il·lusió i amb ganes de
conéixer més sobre aquells personatges, teòricament irreals, sobre els quals
havia estat llegint durant tant de temps. Quan va arribar a Asfil, es va tornar
tan boig que estigué dia i nit buscant pels boscos aquells cabanya tenebrosa.
M’agradaria contar més sobre la seua història, però vaig
trobar aquest fragment a l’ultima pàgina del diari situat al costat del cos
inert del meu germà, Hugo Kendrick. A dia de hui encara no s’ha resolt el
misteri que envolta la seua mort.
Ivona Stefanova
UNA GRAN MERAVELLA
Pep, un jove i honrat home d’una província costanera d’Espanya anomenada València, viva en un poble de l’interior on la platja era un paisatge diferent per a cada persona, i un luxe poder dir que hi havies estat. Però poca gent, incloent Pep, no trobaven sentit a il·lusionar-se sobre un lloc d’on no tenien una Font fiable de saber com era.
Una nit, Pep té una classe d’aparició estranya en un lloc en meitat del seus somnis. Veu un lloc farcit de d’arena, amb certes roques i una infinita quantitat d’aigua a la qual no se li trobava fi. De sobte, una cosa sobreexia soterrada sota l’arena. La intriga va poder amb ell i mentre s’apropa per a saber el que és, es desperta del somni i l’únic record que té és un nom: Ramon Llull. En avivar-se’n es va quedar estranyat i el que més curiositat li causava era saber quina relació podria tindre Ramon Llull amb el mar, així que després de tant i tant de buscar es va trobar amb El llibre de meravelles on Llull va deixar relatades les deu meravelles de la vida i una d’elles era l’aigua al seu quant tractat sobre els elements. Li va fascinar tant eixa idea, que va decidir recopilar el que per a ell era la més gran de les meravelles de la vida, la llengua, en aquest cas el valencià. Així és que no s’ho va pensar més i va emprendre un viatge en el qual va recórrer totes les comarques per recopilar tots aquells dialectes i varietats del valencià que hi podien haver i deixar-los escrits perquè mai es perderen.
Sofia
Vidal Andreu
EL LLIBRE DE LES 1000 VERITATS
Hi havia una vegada en una terra molt llunyana una xiqueta ,anomenada Gaia, que es passava tots els dies mirant l’horitzó, esperant. Els seus pares havien marxat feia ja dos llunes plenes, en busca d’una nova vida de la qual Gaia ja no hi formaria part.
L’esperança de Gaia desapareixia amb els últims raigs de sol de cada dia. Però aquella nit va ser especial, mentre la xiqueta s’arrupia sobre si mateixa preparada per a enfrontar una altra nit freda, va escoltar una veu que venia de més enllà d’on li arribava la visió, venia del cel. Les estrelles dansaven a la volta que repetien “Pengram!”. Gaia es va quedar estupefacta i va tractar de fer memòria per recordar on havia escoltat aquell nom abans. De sobte ho va recordar, la biblioteca de Pengram, aquella biblioteca de la qual li havia parlat la mare tantes vegades quan era petita, aquella que contenia el llibre de les 1000 veritats, capaç d’endevinar el destí de tot aquell que li ho preguntara. Gaia no va dormir en tota la nit, immersa en els seus pensaments.
A l’alba va emprendre un viatge que canviaria per complet la seua vida. Es guiava per l’angelical melodia de les estrelles, perseguint cada so, cada nota musical. Gaia va recórrer àrids deserts, va escalar escarpades muntanyes, es va jugar la vida en moltes ocasions però per fi 500 postes de sol després va arribar a la biblioteca. Completament pletòrica va entrar, però no hi havia ningú dintre, només hi havia una taula de marbre blanc sobre la qual hi havia una ploma, tinta i un llibre molt gruixut. Amb cura, va obrir el llibre, però aquest estava en blanc! Només en el primer full hi havia un escrit que deia així: “Per a que escrigues el teu propí destí”.
Mireia Donderis Cisneros
EL MEU PETIT PRÍNCEP, UN
VIATGE CAP Al MEU INTERIOR
Les
seues paraules em captivaren des del primer moment. Qui no ha reflexionat sobre
la seua vida, sobre les seues decisions o sobre qui és després de llegir El
Petit Princep? Doncs jo sí. Antoine de Saint-Exupéry em va fer canviar la
meua forma de vore el món als meus escassos 7 anys, i després als 14 i una
altra vegada als 15, i també als 30.
El
Petit Príncep és una història que m’ha acompanyat des dels meus inicis i
segurament fins al meu final, i és la raó per la qual em vaig embarcar en
aquest viatge d’investigació. La necessitat de conéixer l’autor m’enfonsava els
pensaments, però ell era mort. Si no el podia conéixer degut al seu tràgic i
irònic final, havia de beure dels seus inicis per satisfer la meua ànsia
d’entendre tal genialitat. És per això que vaig pujar al primer avió que vaig
trobar cap a Lió.
França,
mai l’havia visitada. Mai no hauria imaginat com era la seua cultura. Poc a poc
anava entenent per què ell era com era, per què ell escrivia com escrivia, i
per què cada vegada que llegia el seu llibre em tornava a trobar amb mi mateix.
I pot ser per això comencí a buscar-lo, no el buscava a ell, em buscava a mi. I
és irònic, una vegada més, per eixe autor, que ja era mort, em preguntava qui
era jo i què feia a França. Com vaig acabar ací? Com em vaig convertir en
aquell home de negocis que estava tan ocupat, “que ni tan sols va aixecar el
cap quan va arribar el petit príncep”, en aquell que no tenia temps ni de somiar?
Kevin
Santiago Salazar Barreto
EL BLOC DE NOTES
M’acabava
de mudar amb els meus pares al barri londinenc de Paddington. Era una casa de
més de cinquanta anys que vam estar setmanes netejant. Aquesta es va construir
en 1910, i estava plena de mobles vells, trastos i objectes de tota classe,
imagine que del seu anterior propietari, que ma mare va estar dies tirant i
posant en bosses de plàstic. Va ser mentre ajudava a ma mare a rentar la cuina,
quan vaig descobrir un bloc de notes amagat al fons d’un calaix ple de
teranyines que hi havia ocult en un racó. Quina va ser la meua sorpresa quan,
al fullejar-lo, vaig descobrir que l’impressionant relat que contenia estava
firmat ni més ni menys que pel meu autor favorit. Serien realment eixes notes
d’ell? No m’ho podia creure. La possibilitat de que fora cert, m'accelerava el
cor.
Per
això, quan dies després vaig llegir en el diari que Roald Dahl anava a firmar
el seu nou llibre a Òxford, em vaig quedar molt sorprés. Sense pensar-ho, vaig
decidir anar a conéixer-lo en persona i descobrir si realment aquell bloc amb
notes autobiogràfiques era seu. Era el meu somni fet realitat. Passades les 12
del migdia estava plantat tot il·lusionat en el centre comercial. Estava
prevista la presentació d’Agu Trot a les dotze en punt. I no podia estar més
emocionat... L’escriptor va entrar a la sala repleta de públic, i sense
pensar-ho, em vaig dirigir ràpidament cap a ell. En mostrar-li el bloc de tapes
marrons, l’escriptor es va quedar bocabadat. Em preguntà d’on ho l’havia tret...
En finalitzar l’acte, m’explicà que eixa llibreta que va estar anys buscant, la
posseïa un menudet Roald d’11 anys quan començava a idear les seues primeres
obres en la casa on ara vivia jo.
Passades
unes setmanes, el famós autor va faltar. A l’endemà, jo apareixia en tots els
periòdics com el jove que va descobrir els orígens i primers escrits d’un autor
llegendari. I això em va motivar a ser el que soc hui en dia, un escriptor tan
famós i reconegut com ell.
Luca Prat Mas
FUGINT
PER ELL
El 3 d’abril del
2024, mentre les tropes americanes abandonaven les terres afganes, Silah, una
filla perduda d’Alí, ja prou major, va iniciar una perillós viatge a peu fins a
Afganistan, on intentaria agafar un vol cap a San Francisco, Estats units. Ella
es va criar en un orfenat, on posteriorment conegué tota la seua història.
Sabia de l’existència d’un pare i una mare assassinats pels talibans, i també
coneixia l’altra banda de la història: Amir. Amir era l’amo de son pare i del
seu germanastre, Hassan.
Ella coneixia la
història d’Amir degut als llibres, que després d’acabar la seua carrera va començar
a escriure. Aquestos llibres denunciaven la situació d’Afganistan i parlaven sobre
la bellesa d’aquest país. Amir no podia acudir al seu país natal ja que els
talibans anirien a per ell però els llibres, malgrat estar prohibits al país,
arribaren i motivaren a la població .
Silah i un grupet
de gent començaren un nou viatge cap a les fronteres per a fugir, 6 dies de
camí per un desert i quasi sense provisions . Dos dels participants no
arribaren amb vida. Quedava l’últim pas, quan de sobte, per la radio sentiren
la mort del famós escriptor Amir. El soterrat es realitzaria el 20 d’abril,
organitzat pel seu fill adoptiu Sohrab, el seu nebot; al soterrat acudiria tota
la comunitat afgana i ells no s’ho perdrien.
Vicent Beta Soler
EL QUE ENS OCULTA LA TERRA
Alce la
mirada i davant els meus ulls puc observar aquell paisatge amb el qual tantes nits
havia somiat. Per fi, després de tant de temps em trobava allí, a la part més
exòtica i salvatge de Finlàndia.
Des del
primer dia que vaig acabar Tierra
d’Eloy Moreno, sabia que havia d’emprendre aquesta aventura, per poder
connectar amb mi mateixa i amb el llibre que en el seu moment em va despertar
tantes inquietuds pel món on habitem. Sabia que havia de fer- ho sola. El major
repte del viatge era allunyar-me tant dels meus coneguts, com del meu idioma.
El vol va
ser llarg, però els nervis que tenia per arribar va duplicar la tensió a dalt
de l’avió.
Una vegada
a terra ferma, no vaig poder aguantar les ganes i encara que a penes el sol
feia l’intent de sortir, vaig agafar el taxi perquè em portara per aquelles
meravelloses terres que em transportarien de les pàgines del llibre fins als
meus ulls. Vaig haver de caminar uns cent metres a peu des d’on el taxi em va
deixar. En aquest camí vaig aprofitar per reflexionar, d’una banda sentia por
per si no era allò que desitjava, però d’altra no podia aguantar-me les ganes.
I, de
sobte, el camí es va acabar i s’asomava un penya-segat, que em descobria un fascinant
paisatge. No vaig poder retenir les llàgrimes al veure que vertaderament a la
fi havia trobat el meu lloc al món.
Laia Garcia Ortega
UN CURT PERÒ INTENS VIATGE
És ella, és
Joana la que vol conèixer la història del seu autor favorit, César Vidal, un
escriptor famós amb qui es va fixar per mitja de la seua obra La escalera de
Jacob que tracta d’un xiquet jueu a l’època de Hitler. Li va paréixer tan
curiosa la manera amb la qual jugava amb els narradors i les dades que incloïa,
que es va quedar fascinada .
Joana se
n’anà de la seua casa a Londres per buscar-lo i que l’informés i resolgués tot
el món que aquest li havia creat. Vidal vivia a Madrid, per tant el viatge no
era molt llarg però li suposava un repte la llengua i pensar com podria
entendre’s amb la gent o amb ell.
Estava molt
il·lusionada, però sola.
De tant en
tant, llegia algunes preguntes que desitjava fer-li i recordava per què es
trobava ahi. Tants misteris, dubtes i relats rebuscats als quals intentava
buscar-los sentit l’havien portat fins aquella biblioteca on es faria una
conferència sobre el llibre publicat i posteriorment es podria parlar més
privadament amb ell.
I per fi es
va fer l’hora. Aparegué l’autor i Joana es va quedar sorpresa: com explicava,
relatava i citava algunes parts del llibre, es quedà admirada.
En acabar la
conferència tingué el plaer de poder parlar amb ell. I va ocórrer; es van
quedar meravellats un de l’altre i quedaren per poder compartir més relats.
César convidà Joana a sopar. La resta, és historia.
Naiala
Perucho
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.