ERA DILLUNS…
Era dilluns, estava molt cansat i em vaig gitar prompte. Estava submergint-me en una son molt dolça quan de moment, un colp em va despertar i em vaig veure davant d’una porta molt gran, molt blanca, quan vaig mirar cap amunt vaig veure que es tractava de la biblioteca de Nyala, vaig intentar entrar i allí vaig trobar Junil, que estava fugint amb Lafar, el guardià consagrat a Minerva i tres homes més, uns antics esclaus que volien anar cap a una terra en busca de la seua llibertat. Tots anhelaven viure lliurement però a més, Junil volia trobar Ovidi, la seua raó de viure molts anys. Van començar un viatge d’aventures molt intens, enfrontant-se amb molt perills i fent un grupet cada volta més nombrós. Quan per fi van arribar a la que podríem considerar la “terra promesa”, em vaig adormir prou satisfet d’haver arribat fins allà.
I quan em desperte, a l’endemà em veig enmig d’una batalla de cavallers. Moltíssims cavalls estaven fora de control, molts cristians, molts moros, un embolic terrible que acaba amb la victòria dels cristians, abanderats per un capità molt valerós anomenat Tirant lo Blanc. En veure’m tan sorprés, sense res, amb molta fam, m’oferí anar al castell per menjar, descansar i allistar-me a l’exèrcit i lluitar amb ells contra els moros. Em presenta al mateix emperador i la seua filla Carmesina. No dubte i comence a lluitar per la reconquesta de l’Imperi amb Tirant i els seus soldats, aconseguint guanyar totes les batalles. Una nit estem de celebració al castell, una festa amb molta beguda i menjar i molt tard se n’anem a dormir.
I quan m’alce, aparec a Alcoi, dins d’una fàbrica amb molta gent treballant, amb molta calor, amb gent molt cansada i molt enfadada que parla de fer una revolució. Estan prou farts i comencen unes revoltes que acaben a l’Ajuntament i amb la mort de l’alcalde Pelletes, a mà dels obrers, en l’anomenada Revolució del Petroli.
Miguel Ángel Agüera Rico, 4t d’ESO
EL MILLOR POETA DEL MÓN
Javi era un estudiant a qui li agrada la literatura medieval. Es va ficar en la recerca d’Ausiàs March, el reconegut poeta valencià del segle XV. Guiant-se amb un mapa, es
va anar a la ciutat de València. En el camí es va trobar molts inconvenients.
En primer lloc, el seu camí va ser bloquejat a causa de les vies del tren, ocasionant un retard i per tant la pèrdua de la connexió. Després, una gran tempesta, el va obligar a parar en un xicotet poble, on es va perdre entre els carrers. Més endavant, mentre intentava tornar al seu rumb, es va veure ficat en una manifestació que tallava el seu camí. A pesar dels seus esforços per orientar-se entre la multitud, no va aconseguir escapar d’allí.
Finalment, després de superar tots els obstacles, va arribar a València per a conèixer a Ausiàs March. Quan el va trobar li va contar tots els seus secrets dels seus poemes… Justament en eixe moment, Javi es va despertar amb tota la informació del millor poeta del
món i es va convertir en uns dels millors poetes del S. XXI. Tenia tots els recursos per ser el
millor.
Javi Guillem Molina, 4t ESO
EVANGELI SEGONS SANT LLUC
Després de molt temps preguntant-me com aconseguien els evangelistes redactar la vida de Jesús, vaig aplegar a trobar-me amb Sant Lluc, el tercer dels quatre. Una volta el trobí, em va sorprendre el fet de que no enlairava els ulls de l’escrit, no obstant això, als cinc segons vaig reaccionar i començàrem a mantenir una conversa.
— Bon dia — li vaig dir — tinc una cosa que preguntar-te Lluc.
— Bé, pregunta'm el que vullgues.
— Sempre m’he preguntat de quina manera pots escriure la vida del messies, si no has mantingut contacte amb ell.
Va deixar d’escriure, es va quedar pensatiu durant uns quinze segons i després, tornà a escriure, mentre sortia la seua veu altra vegada.
— Mira, el messies és una figura que tan ara com dins de 2000 anys seguirà recordant-se i sent admirada, però ma vida ha de tindre alguna cosa de privacitat, no creus? Tinc el mateix dret que tu — en aquest punt jo ja estava totalment confós —, eixe és el motiu pel qual els evangelis no són iguals. He tingut cinc oportunitats per a vindre al món: Dos per a viure i tres per a confondre, i encara em queda una última, però ja has escoltat prou…
Vicent Jiménez Valls, 4t d’ESO
LA VISITA A GEORGE R. R. MARTIN
Aquesta història comença a la casa de Pep, un jove valencià al qual li apassionava llegir relats fantàstics relacionats amb qualsevol element místic com ara El senyor dels anells o Harry Potter, però hi havia una saga que li agradava molt més que les anteriors, Joc de Trons.
Pep, sabent que George R.R. Martin, l’escriptor de la novel·la, estava a Europa signant els seus llibres, li va demanar a la seua mare d’anar al lloc on es trobava i que li signara tota la seua col·lecció de Joc de Trons. Com era d’esperar, la seua mare li va dir que no, però que s’ho pensaria si feia totes les tasques pendents a casa i a l’escola.
Així doncs, Pep es va posar mans a l’obra i va fer totes les tasques pendents que li va encomanar la mare. Perplexa, la mare va accedir a anar al signament i van comprar els bitllets en direcció a Alemanya.
Quan es van trobar, George es va sorprendre per veure la seua col·lecció completa i va ser així com va convidar a Pep a la seua casa a Nova Jersey i al plató de la nova sèrie que anava a començar prompte.
Héctor López Antequera, 4t d’ESO
UNA ESCAPADA
Era un altre dilluns més a la vida d'aquella jove de nou anys anomenada Neus, quan es disposava a anar a l'escola amb la seua tia Carme a l'autobús com cada matí.
La tia notava una mica diferent Neus després que el divendres anterior hagués anat a casa seua a sopar i veure una pel·li com de costum, ella no sabia què li passava i va decidir preguntar-li a la seva neboda. Neus li va confessar que des que la seua tia li havia ensenyat aquella pel·lícula de Harry Potter, no havia deixat de pensar com li agradaria poder conèixer la seua autora J. K. Rowling i poder preguntar-li sobre les seves obres ja que l'apassionaven i la prenia com a referent.
Carme i Neus eren com dues bones amigues, s'explicaven tot i feien plans juntes i així van decidir que podria ser una bona idea viatjar a Londres a la recerca de l'autora de Harry Potter. Els pares de Neus eren molt estrictes i no la deixaven anar amb la seva tia de viatge, però l'endemà al matí, tia i neboda es van escapar per poder fer realitat el somni de Neus.
Neus Onsurbe Marco, 4t d'ESO
VIATGE A LA RECERCA DE LA HISTÒRIA DE NARNIA
Tot va començar un 10 de desembre de 1950 quan en una nit de molt de vent i fred, el meu pare em va deixar un llibre titulat Les Cròniques de Narnia. Ell va anar a dormir i jo em vaig quedar despert fins que m'acabí el llibre. L'endemà ens vam anar de viatge als Estats Units per treball. Quan arribàrem, mentre el meu pare se n’anava a una reunió em va dir:
Et deixe que et vages a fer una volta, però estigues atent al mòbil.
El primer que vaig fer va ser iniciar la cerca de C. S. Lewis, autor de la saga de Narnia. Em va costar el seu temps trobar-lo, però amb ajuda de la botiga Fantasy Books, el vaig trobar.
El primer que li vaig preguntar va ser com se li va ocórrer eixa història, ell em va dir:
Què et sembla si prendrem un café.
Encantat li vaig respondre.
Prompte em va dir que tot el que parlàrem es quedaria entre els dos. Li vaig dir que podia confiar en mi. Em va començar a contar que va ser un dia que va estar al zoo, de xicotet, i només volia veure als lleons. Quan va anar a veure'ls un lleó li va començar a contar la història de les Cròniques de Narnia i les seues aventures, l'endemà va tornar al zoo a buscar-lo i no estava. S'havia escapat.
Román Pastor Cruz, 4t d’ESO
NICOLAS, UN XIQUET SOMNIADOR
Això era una vegada un xiquet de 9 anys anomenat Nicolás. Era un xiquet somiador. Una nit d'estiu es va submergir en un somni màgic on va conéixer Enric Valor, ell era un llegendari heroi de les terres llunyanes. En el seu somni, Nicolás es va trobar perdut pels boscos d'aquelles terres, uns boscos encantats amb unes cascades resplendents, fins a arribar al llegendari Castell de Valor. Allí, Enric amb la seua armadura lluenta i la seua mirada noble, hel va rebre amb un somriure resplendent. Junts van emprendre un viatge èpic damunt d'un drac fantàstic de colors brillants, van solcar els cels i es van enfrontar a criatures monstruoses.
En cada pas del camí, Enric va compartir saviesa i valors, inspirant Nicolás a superar les seues pors i inseguretats i ajudant-lo a creure en si mateix. Junts van defendre al castell de Valor i van desafiar les criatures de les terres llunyanes.
En despertar, Nicolás va recordar la gran aventura que va tindre al costat d'Enric Valor, cada detall i cada segon de la lluita pel castell de Valor. Encara que només havia sigut un somni, va sentir que havia descobert una part de si mateix que mai abans havia conegut: La valentia per a enfrontar les seues pors i va sentir la màgia de la imaginació des d'aquell somni.
David Rojas Galán, 4t d’ESO
PER FI VISIBLE
Estava donant-li les gràcies a Eloy Moreno mentre recordava el moment més important que he viscut fins ara.
Eloy Moreno és l'autor de Invisible un llibre juvenil, amb el qual em sent identificada. Em sentia identificada amb el protagonista, un xic estudiós i que pateix assetjament per part d'uns abusadors del seu col·legi. Jo em vaig canviar de col·legi i vaig conéixer a un xic al qual li vaig contar el que m'havia passat en el meu anterior col·legi,i que em representava amb "Invisible" ,em va dir que l'autor era el seu cosí. Després de pensar-ho molt em vaig decidir a demanar-li el seu telèfon. Vaig cridar i vam quedar una setmana més tard.
Per fi va arribar el dia. En veure'ns ens saludàrem i començàrem a parlar, aclarint tots els meus dubtes sobre el personatge i contant-li la meua experiència. Estava molt còmoda. Ell em va contar també la seua, en la qual es va inspirar per a escriure este llibre....
Finalment ens acomiadàrem i em va prometre que em nomenaria en el seu pròxim, llibre, que eixiria la setmana següent, ja que li havia encantat conéixer-me. I ací estic donant-li les gràcies per nomenar-me en un apartat en el que va posar “dedicat a…”.
Rocío Sánchez Guillen, 4t d’ESO
EL RESCATADOR
Hi havia una vegada un xiquet anomenat Aitor al qual li agradava molt llegir. Una vegada estava llegint un llibre de Salvador Aldana Fernández, un escriptor molt famós. En eixe llibre apareixia un senyal que ningú hi havia vist, sols Aitor. Eixe senyal era un missatge d’ajuda. El missatge deia el següent ”per a tu, el que estàs veient aquest missatge, necessite ajuda. Estic en el hotel Obscuritat, les coordenades són 2013946820”.
Aitor en llegir aquest missatge no s’ho va creure però de totes formes, per si de cas, va decidir anar a eixe hotel Obscuritat gràcies a les coordenades. Després de l'Institut va anar a eixes coordenades que estaven a uns cinquanta minuts caminant. Aitor va veure moltíssimes coses estranyes i paranormals en l’Obscuritat, veia cavalls amb homes morts i moltes coses més. Va decidir entrar sense fer molt soroll i amagant-se entre les parets, va entrar a una habitació i allí estava el gran Salvador Aldana. Ell no s’ho creia i van eixir per una finestra saltant i van fugir corrents d’Obscuritat.
Com agraiment de tot, Salvador li va regalar de per vida tots el llibres que ell volguera i un llibre a on Aitor seria la figura protagonista.
Aitor Seguí Martínez, 4t d’ESO
EL CAMÍ PER A LA VERITAT
Per fi vaig arribar. Havia sigut un camí llarg i molt intens però pagaria la pena. Passà mig any des que vaig eixir del meu ducat i el recorregut per la Mancha havia sigut molt desesperant amb tant de camp pel mig.
Miguel de Cervantes es trobava tancat a una presó, però també deien que estava pres en un altre lloc o, fins i tot, que no estava detingut. El dilema va ser breu, però em va mantindre indecís, el meu camí podria haver sigut en va. Però va ser molt més senzill, em vaig vestir de cavaller i amb seguretat i murrieria vaig aconseguir una entrevista en la cel·la.
Ara sí, havia arribat a la meua destinació, la presó d'Argamasilla d’Alba. Òbviament jo tenia preparat el que li anava a preguntar. Vaig entrar i el primer que em va cridar l'atenció va ser que tenia un miler de fulles escrites en la taula i un forat en la paret.
Ens saludàrem i tot seguit va confessar que eixos escrits eren una obra anomenada Don Quijote de la Mancha i que s'ho havia trobat en la paret soterrat i que al no tindre autor li ho van atribuir a ell.
Miguel Torrente Navarrete, 4t d’ESO
RESPOSTA INESPERADA
Soc Cèlia, tinc setze anys i vos conte aquesta història mentre recorde aquell fantàstic viatge navegant entre els meus records… Ah, clar! He de contar-vos de quin viatge estic parlant.
Tot va començar un dia de vacances d’estiu quan estava llegint Orgull i prejudici, fantasejant amb una d’eixes històries d’amor, d’eixe amor apassionat i intens. Em va agradar tant que quan me’l vaig acabar vaig decidir escriure a l’autora, Jane Austen. Li vaig enviar una carta contant-li les meues sensacions, conclusions i inquietuds sobre el seu llibre. Després em vaig sentir una il.lusa per pensar que anava a contestar o almenys a llegir la meua missiva.
Cinc mesos després, en Nadal, el carter s’acostava a la nostra bústia. M’havia contestat! Em va dir que li havia agradat molt el meu entusiasme per l’obra i que si volia anar a Londres a pasar un temps amb ella.
Òbviament hi vaig anar, jo a soles. Una visita fugaç a un Londres nadalenc amb l’autora del meu llibre preferit. Ens vam fer molt amigues i ara em visita tots els estius perquè diu que li agrada molt la meua terra. Vaig tindre molta sort, i damunt estem començant a escriure una novel·la juntes!
Ja vos contaré, fins prompte!
Alba Vicente Ayllón, 4t d’ESO
VIATGE AL PASSAT
“Com he arribat fins ací? Encara no sé com he arribat fins a Transilvània, però ací estic.”
Tot va començar el dia que vaig acabar de llegir Dràcula, i se'm va acudir la curiositat de com seria anar-hi i veure'l en persona.
Vaig investigar més sobre el llibre, la seua localització i el seu autor, Bram Stoker. Vaig agafar un viatge jo sola rumb a Romania, amb la intenció de veure l'impactant castell de Dràcula.
Quan vaig arribar i el vaig veure, em vaig sentir una mica esgarrifosa, vaig intentar passar però va venir un home sencer de negre i em va dir:
No entres, o et transformaràs.
M'ho vaig plantejar dues vegades i vaig pensar: ¿Si no entre, per a què he vingut? Així que vaig pujar el camí que porta fins a la porta i vaig tocar. Vaig començar a escoltar crits, però just quan vaig intentar fugir, la porta es va obrir. Hi havia un passadís immens, amb colors molt càlids i foscos, al final del passadís hi havia una ombra. Cada cop que m'acostava, més tremolava.
Vaig arribar, i estava el tenebrós comte Dràcula el qual em va dir:
No saps on t'has ficat, però te'n penediràs.
Les portes del castell es van tancar i mai més es va saber de la curiosa xica que només volia visitar Transilvania. Què va poder passar amb ella?
Inés Vicente Díaz, 4t d'ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.