MICRORELATS JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS. COL·LEGI PUREZA DE MARÍA-CID

 

TROBADA FUSTERIANA

La pluja recorria els carrers de la silenciosa i tranquil·la ciutat. Vaig entrar en un cafè xicotet, on vaig trobar-me amb el gran Joan Fuster.

La seua presència es sentia com un gran doll de literatura i irradiava una calidesa com mai abans havia sentit. Aquell home que tant havia llegit a la seua obra Diccionari per a Ociosos estava davant meua, i en el meu cap, paraules del llibre començaren a sorgir com si fora Fuster mateix el que parlava al costat meu.

 Finalment vaig atrevir-me a apropar-me al escriptor, el qual va entaular ràpidament una conversa molt interessant amb mi. Les agulles del rellotge no van parar de girar, hores i hores parlant sobre opinions polítiques i socials. La sensació que tenia era que estava parlant amb un llibre, ja que parlar amb Fuster era com llegir la seua obra, la qual cosa va augmentar la meua admiració cap a ell, ja que demostra que és un home fidel als seus ideals i opinions i els expressa lliurement.

Vam ser els últims en eixir del cafè i quan ja ens vam separar, vaig sentir una alegria enorme després de compartir aquesta trobada amb un mestre de la llengua com ell.

                                                                          Mario Talavera Hernansanz, 2n Batxillerat A.

EL PODER DE LES PARAULES

En els camps de taronges a València, els colors vibrants de les taronges es confonen amb la misèria i desesperació dels treballadors explotats pels terratinents, per a ells el treball és una promesa buida d’un futur amb llibertat i pau.

Jaume, treballador dels camps de Tarongers, es troba submergit en la desesperació amb els seus companys, sense tindre cap recurs per a menjar, ni cuidar a la seua família.

Malgrat la seua situació, Jaume troba una llum d’esperança en les paraules del seu preferit escriptor Vicente Blasco Ibáñez, un home que va lluitar per les mateixes injustícies que ara l’oprimeixen, les paraules d’aquest escriptor l’inspiren a seguir endavant.

D’aquesta manera Jaume, es converteix en un líder en el seu grup, organitzant tot per a reclamar els seus drets i millorar les seues condicions laborals. Poc temps després, la premsa local destaca la seua valentia i determinació, inspirades pel famós escriptor Blasco Ibáñez, la comunitat comença a solidaritzar amb la seua causa.

Per tant, amb la pressió dels medis i d’aquest moviment començat per les inspiradores paraules del seu referent, els terratinents cedeixen davant la pressió i accedeixen a millorar els salaris i les seues condicions de treball.

Finalment, Jaume torna després de molts dies lluitant per aquesta causa, amb un somriure en els seus llavis, anunciant les bones noves a la seua volguda família, la qual va celebrar-ho feliçment.

Ana María Pineda Herrero. 2n Batxillerat B.

 

A LA RECERCA DEL MEU DESTÍ

Al matí següent, tot era boira. Portàvem dos dies caminant. Tamia no havia dit ni una paraula des que eixirem de la vall. El viatge estava començant a passar factura, sobretot a Bilal, el major de tots, però, finalment, va succeir.

- Ací està, ací està! - va exclamar Tamia, trencant el seu silenci.

Mentres assenyalava al lluny, semblava ser una espècie de figura humana embolicada en branques i mala herba. La curiositat ens va espentar a acostar-nos, i conforme avançàvem, la figura prenia forma, revelant una escultura misteriosa tallada en fusta antiga. Era la representació d'un ésser mitològic que semblava emergir de la pròpia naturalesa.

Tamia, amb una espurna d'entusiasme en els seus ulls, va començar a contar la llegenda que la seua àvia li havia transmès en les nits al costat del foc. Era la història d'un guardià del bosc, una entitat protectora que vetlava per l'harmonia entre els éssers vius i la flora. Segons la llegenda, aquell que trobara l'escultura seria guiat pel guardià cap a un destí especial.

Però Tamia, amb astúcia, ens va revelar que l'autor d'esta màgica obra era un escriptor local, les històries del qual van inspirar la creació del guardià. Decidim llavors buscar a l'autor, emprenent un nou capítol en el nostre viatge literari.

Amb el bosc com a testimoni, avancem cap al llogaret pròxim on es rumorejava que vivia l'escriptor. Cada pas ens acostava no sols al creador d'esta meravellosa història, sinó també al cor de la narrativa que estàvem vivint. El viatge prenia un gir inesperat, fusionant la realitat i la ficció en una experiència única que només un verdader amant de la literatura podria apreciar.

Ariana Simone Rosero Valdivieso. 2n Batxillerat A

 

 

UN NOU DESCOBRIMENT 

Maria era una xiqueta apassionada pels llibres i la literatura, ja que des de xicoteta els seus pares li van transmetre la  importància de la cultura i tradició literària. Maria vivia a Cullera on anava a l’institut. Un dia quan es trobava a classe , el professor de valencià va començar a explicar la vida i l'obra de Joan Fuster. A Maria li va agradar tant la seua història que va tenir molta curiositat per saber més sobre ell. 

Quan va eixir de l’institut va anar a buscar els seus millors amics, Josep i Carme, als quals va proposar la idea d’anar a visitar la casa-museu de Fuster, que es trobava a Sueca. Els seus amics van acceptar sense dubtar-ho, perquè estaven impressionats de tindre autors molt importants tan a prop d’on ells viuen. 

Doncs al dia següent van anar a la casa on va transcórrer la major part de la vida de l’autor. Van conèixer molt més sobre la seua història i les seues inspiracions en obres tan importants i significatives com Diccionari per a ociosos. 

En acabar la visita els tres amics es van quedar tan impressionats de poder acostar-se i conèixer tan de prop la que era la vida de Fuster que es van interessar molt més per els autors valencians i les seues obres.

Noa Rojas Tomás. 2n Batxillerat B.

VIATGE DE LA MÀ DE VIRGILIO

Havia acabat de llegir eixa vesprada, el llibre de la Eneida, del qual hauria d'examinar-me l'endemà.

Però, aquella nit quan em vaig anar a dormir, vaig experimentar un viatge únic a través de l'obra mestra de l'escriptor romà Virgilio, de manera, que vaig poder experimentar les desventures patides pel poble del guerrer Enees i la seua lluita constant contra els déus. Mentres em trobava immers en el somni, formava part, dels pocs troians que havien aconseguit sobreviure i durant esta travessia, vaig acompanyar a Eneas en totes les seues aventures, des del naufragi a Cartago, passant per les profunditats de l'infern i fins a arribar a la batalla contra Turno, de la qual eixirem victoriosos. El que suposava, que hi havíem arribat al destí últim del poble troià i al lloc on s'alçaria una de les civilitzacions més importants i pròsperes de la història de la humanitat “ROMA”. D'aquesta manera, després de presenciar la batalla final entre Eneas i Turno, em vaig despertar a la meua habitació, sense arribar a comprendre el que havia ocorregut i la magnitud del viatge que havia pogut experimentar a través d'una de les obres més conegudes de la literatura universal.

 

Teo Jiménez Queiro. 2n Batxillerat B.

UN VIATGE LITERARI A TRAVÉS DE VALÈNCIA.

Als empedrats carrers de València, trobem a Marta, una jove estudiant apassionada de la literatura. Mentre caminava per la ciutat, va descobrir una porta amb la inscripció "Museu de la Llegenda". Intrigada, va entrar i va ser transportada a un món de contes i llegendes valencianes, passejant entre personatges com Enric Valor i Ausiàs March.

Cada sala era com un capítol d'un llibre obert, on els personatges prenien vida davant els seus ulls. Podia sentir els cavallers lluitant contra els dracs, les dames enamorades i els poetes recitant els seus versos als arbres frondosos. Amb cada pas, Marta s'enfonsava més en aquesta història màgica. En desplegar els pergamins i detallades il·lustracions, absorbia cada detall com si fos una esponja sedegosa de coneixement.

En eixir d'aquell museu, portava amb ella un trosset d'aquell món literari, un record màgic que l'inspiraria a viatjar per altres mons inhòspits i descobrir noves històries que omplirien les seves pàgines personals.

Dioni Antón Quer. 2n Batxillerat B.

 

L’ÈPIC VIATGE DE PAU A TRAVÉS DE LES PÀGINES LITERÀRIES.

Amb el sol a l'horitzó, Pau inicia un viatge amb un vell llibre com a guia. Les pàgines es despleguen com un tapís màgic, portant-lo a contrades on les paraules ballen amb les flors i les històries s'obren com camins als seus peus.

Els personatges salten de les pàgines com amics esperant retrobar-se, omplint els prats de rialles i emocions. Els carrers dels llibres es converteixen en camins secrets, on cada revolta revela un món que crida a ser explorat. Pau es submergeix en un bosc de lletres, on els arbres són relats que xiuxiuegen històries a l'orella.

A la nit, les estrelles es transformen en llums d'un escenari literari, i Pau es perd entre pàgines que brillen com constel·lacions. El viatge literari és com un somni, i cada llibre tancat és com un capítol de la seua pròpia història, amb la promesa de més aventures per descobrir en aquesta jornada que no té final.

Pau Valero Ruiz. 2n Batxillerat B.

 

 PARADÍS DE RELÍQUIES LITERÀRIES

En una solejada vesprada a València, la Júlia va rebre per part del seu pare, un llibre anomenat Espill. Pel que la curiositat acosta la procedència del qual va guiar a la xicoteta Júlia cap a la majestuosa biblioteca d'autors valencians de la institució Alfons el Magnànim. Amb ulls plens de sorpresa, Júlia va explorar els prestatges plens de tresors literaris locals. Mentres fullejava llibres de poetes com Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés, Marta va sentir una connexió profunda amb les paraules que emanaven de les pàgines. De sobte, una figura amable es va acostar. Era el bibliotecari, un savi custodi del coneixement. Li va comptar a Júlia histories sobre la rica tradició literària valenciana, inspirant-la a explorar noves aventures literàries. La xiqueta es va submergir en contes d'intrigues medievals, poesia que celebrava la terra i les seues gents, i relats contemporanis que reflectien la diversitat cultural de València.

En eixir de la biblioteca, la Júlia portava amb si un tresor inavaluable: l'amor per la literatura de la seua terra. Aquell viatge no sols va expandir la seua imaginació, sinó que també va sembrar les llavors d'una connexió duradora amb la riquesa cultural de València i els seus grans exponents.

 

Sergio Álvarez Manchón. 2n Batxillerat B

  CARLES I MARTORELL

Carles era un xiquet com qualsevol altre que jugava amb els seus amics en un equip de bàsquet. Un dia havien de jugar contra l’equip d’Alboraia, i quan van acabar el partit, el qual havien guanyat, la seua família va decidir celebrar-ho anant a la platja. Quan anaven pel passeig van veure un monument que a Carles li va semblar estrany, era una estàtua de Joanot Martorell i encara que no li va donar massa importància, mai oblidaria aquest nom.

Van passar els anys, i Carles va decidir estudiar el Grau en Tecnologies Interactives en la UPV de Gandia. Un dia va anar a la biblioteca per a estudiar i va adonar-se d’una estàtua diferent i cridanera, era la mateixa que havia vist feia anys en la platja.

En eixe mateix instant, va pensar que era una senyal del destí i va començar a investigar sobre Joanot Martorell  i la seua obra. Mai havia escoltat parlar del Tirant lo Blanch i va decidir llegir-lo i investigar sobre aquest autor. Tal fou l’impacte d’aquest llibre sobre Carles que va deixar-ho tot per a dedicar-se a allò que realment era la seua passió: escriptor de novel·les de cavalleries.

Marcos López Fernández. 2n Batxillerat B.

 

RUMB A L’ENIGMA D’AGATHA CHRISTIE

Amb el llibre encara estret entre les meues mans, vaig decidir emprendre el viatge que em portaria a conèixer la il·lustrada ment darrere de “Assassinat a l’Orient Express”, la mateixa Agatha Christie. Entre capítols, imaginava a la gran dama del crim, escrivint amb elegància entre tasses de te i sospirant davant el mar. El trajecte en tren va ser com una escena de les seues pròpies històries, amb paisatges que canvien a cada gir de la via, creant un escenari nou perfecte per a cada un dels meus somnis. Aquest rugia com una bèstia ferotge, i estació rere estació, la meua emoció creixia com si estiguera viatjant cap a un univers paral·lel. Una vegada ja davant la porta de la seua mansió, tots els racons que m’envoltaven semblaven amagar un secret, com si les pàgines dels seus llibres s'hagueren materialitzat en pedra i fusta. Vaig decidir trucar, i en obrir-se la porta, allà estava ella, amb la seva mirada penetrant i el somriure misteriós que havia llegit tantes vegades. I així, amb un alè profund, vaig penetrar en el santuari de la creativitat i l’enigmàtic, amb la promesa de descobrir els secrets més profunds de l'ànima literària d'Agatha Christie.

 Nerea Marquina Tajuelo. 2n Batxillerat B.

 

LA TERRA MITJANA EN NOVA ZELANDA

En un xicotet poble, dos amics, Marcos i Laura, compartien una passió pel món literari creat per JRR Tolkien. Junts, passaven les seues nits llegint sobre hobbits, elfs i anells màgics. Un dia, mentres veien una marató del "El Senyor dels Anells", van decidir fer una bogeria: visitar Nova Zelanda, la llunyana terra on es va gravar les famoses pel·lícules.

Amb les maletes fetes, van iniciar el viatge a l'altre costat del món. Quan Marcos i Laura van arribar, es van sentir emocionats al veure els bells paisatges que tantes vegades havien vist a la pantalla. Van decidir recórrer els escenaris de la pel·lícula, des dels verds prats de Matamata fins als imponents pics dels Alps del Sud.

Durant la seua aventura, van conèixer a veïns amables que van compartir el seu amor per l'obra de Tolkien. En cada camí que van recórrer, van sentir la màgia i presència dels seus personatges favorits.

Al final del viatge, meravellats per tots els records que havien creat, Marcos i Laura van comprendre que la seua travessia no sols els va mostrar la Terra Mitjana, sinó que també van descobrir altres aspectes de la seua amistat que desconeixien fins ara; van descobrir que un amic és el més màgic que existeix en el nostre món.

Paula Gimeno Sanz. 2n Batxillerat B

 

DARNISHA ENTRE PÀGINES

Només arribar al poblat, van decidir descansar. Els quedava res per a conéixer a aquell que, des de feia mesos ja, omplia el seu pensament cada matí, sobretot el de Darnisha, que no veia el moment de creuar paraula amb Apiano, el seu major model a seguir. I és que, encara que Apiano d'Alexandria fora un simple escriptor, per a ella ho era tot.

La xicoteta posada els va rebre amb la calidesa d'una casa. Darnisha a penes podia contindre la seua emoció. Havien arribat al poble on vivia el seu ídol literari. El sol de la vesprada daurava les façanes de les cases antigues quan van trobar la biblioteca del poble. Darnisha va sentir un calfred d'emoció en entrar, com si estiguera a punt de revelar un misteri guardat per segles. Dins, l'aroma a llibres antics els va embolicar. Ella caminava entre les prestatgeries amb reverència, acariciant els exemplars. Cada títol era un pas més prop del seu somni. Al final del corredor, van trobar una sala tranquil·la amb taules de fusta polida.

Es van asseure i Darnisha va traure el seu llibre favorit d’Apiano. Les pàgines es van obrir com portes a un altre món, i mentres llegia en veu baixa, semblava que l'autor fora allí amb ells, murmurant les paraules que tant l'havien marcada. En tancar el llibre, el temps va semblar detindre's. Darnisha va alçar la mirada, i allí estava ell.

Blanca Montoya Sáez. 2n Batxillerat B

 

UN ENRIQUIDOR VIATGE

En una nit tempestuosa, Javier s'enfonsà en la immersió del seu joc preferit de guerra, a la seua cadira "gaming". En un moment de fervor, un llamp màgic engolí la seva consola, transportant-lo a un lloc completament desconegut.

Quan els seus ulls s'obriren, es trobà enmig d'una plaça de València, envoltat de carrers empedrats i edificis anteriors al seu temps, com si estigués dins d'una obra de Tirant lo Blanch. Perplex, va observar que la gent parlava amb un to melòdic propi del valencià clàssic, com si fos la prosa de Ausiàs March prenent vida.

Al llarg dels dies, Javier explorà la ciutat, fent amistat amb els valencians del passat, que li mostraven les meravelles de la seva terra, tota la bellesa de la immensa ciutat. Amb cada conversa, es familiaritzà amb els autors valencians, commogut i emocionat per la saviesa de les seues paraules i la riquesa cultural.

Després de varies setmanes d’aprenentatge, Javier anhelava tornar a casa, però en el seu cor conservava un trosset d’eixa València, com un valuós llegat literari que mai oblidaria.

Héctor Hortelano Fernández. 2n Batxillerat B.

 

 

"EL RASTRE DE LA PLAÇA DEL DIAMANT: DESCOBRINT MERCÈ RODOREDA"

En un poble de Barcelona, sobre els anys 80, vaig anar a buscar algun llibre que m'interessara en una xicoteta biblioteca del poble i vaig trobar els famosos llibres i relats de Mercè Rodoreda.

Hi havia una secció només per a ella al costat dels llibres sobre la Guerra Civil, Segona Guerra Mundial i literatura catalana. Els seus llibres transmetien la seua famosa novel·la psicològica, juntament amb una narrativa excepcional, un estil únic, una literatura fantàstica i un realisme objectiu. Però hi havia un llibre que destacava per davant dels altres, un llibre que estava apartat en una taula, recolzat en un faristol i amb una llum que li apuntava, era el llibre "La plaça del diamant", el llibre més famós de Mercè Rodoreda un llibre que se submergeix en la Guerra Civil Espanyola, la dura vida d'un home i una dona en eixos anys. El llibre explicava com els personatges es transformen per a poder fugir d'una realitat desagradable, un llibre únic i amb una narrativa increïble. Després d'això, em vaig anar a buscar altres llibres sobre Mercè Rodoreda i investigar més sobre ella perquè em vaig enamorar de com usava la narrativa, els simbolismes i les tendències realistes. Un art únic.

Sebastián Armando Castro La Milla 2n Batxillerat B.

 

PARAULES A LA LLUM DE LA LUNA

Hi havia una vegada, una jove anomenada Lluna que, cada nit, buscava a través de la finestra de la seua habitació, a la seua millor confident, la lluna, que semblava murmurar-li històries en la seua resplendor. Mª Aurelia Campany, s'havia convertit en el seu model a seguir per la seua valentia per a reivindicar els drets de la dona en l'escriptura, per començar de zero una i una altra volta i pel seu llibre: “El cel no és transparent”, el qual li va marcar especialment. Des de molt menuda, Lluna havia sentit una gran admiració per l'escriptura i el seu major somni era aplegar a compartir algun dia les seues històries en el món, de la mateixa manera que va fer Campany. Somiava amb paraules, lletres... Però, els seus pares no estaven convençuts d'això, i li varen fer creure que la realitat que se li presentava dia tras dia, era un paper en blanc a on pintar els seus somnis, eixos que difícilment es complirien. Va decidir ser valent i desafiar a les seues pors i dubtes i es va embarcar en el viatge que tanta il·lusió li feia. Els seus somnis varen anar prenent forma i les seues màgiques paraules varen marcar a tot aquell que va llegir el seu primer llibre. I és que igual, en realitat el cel sí que era transparent, només feia falta anar una miqueta més enllà, no quedar-se en els núvols grisos, sinó descobrir les estreles i la lluna que sempre lluiran encara en la foscor.

Perquè la superfície no serveix de res si lluites pels teus somnis i aconseguixes trobar la bellesa en l’ordinari i la màgia de lo quotidià.

Sara Salinas Díaz 2n Batxillerat B.

 

EL TEMPS QUE NO TORNA

I amb el sol al cap, arriben al poble. Feia anys que Marc i el seu germà Josep no visitaven a la seua família. Mentre passaven amb les mules pels camins, els van inundar tots els records de la seua infància.

Els verds camps on jugaven amb els seus cosins no havien canviat res, la brisa d’abril seguia passant-los per davant i fent que les fulles dels arbres feren el seu so tan familiar. Però, on era tothom? Tots dos pensaven. Recordava el poble més animat, diu el Josep. No li donen gaire importància i segueixen el camí.

Les cases eren iguals però més velles, amb esquerdes reflectint el pas del temps.

Ara pensaven els germans, fa quant de temps que se’n van anar? Un sentiment de culpa els turmenta, fa quant que no parlaven amb els seus pares? No passa res, diu Marc al seu germà, l’important és que hem tornat.

Arribant a casa seua, lluny veuen una taca negra, que és això? En acostar-se, veuen que era la gent del poble, per què ploren? Busquen als seus pares, però, on són els seus pares? La brisa s’atura, quant de temps ha passat?

 

Xiang Li. 2n Batxillerat B

 

ALEXIA MARTÍNEZ

Laia havia organitzat meticulosament el seu dia: prendria el tren a les tres per a arribar a Madrid a les cinc i esperar dues hores abans d’agafar el següent tren de retorn a casa. El seu objectiu era arribar a la signatura de llibres de la seua autora favorita. Preparada per a eixir corrents, sabia que havia de ser ràpida per a arribar abans que tancaren i quedar-se sense el llibre desitjat. En obrir-se les portes del tren, va córrer cap a l'eixida de l'estació, disposada a arribar a la signatura que estava a uns 15 minuts a peu. En el camí, va xocar accidentalment amb un jove, però després d'ajudar-lo a recollir els seus papers, va continuar corrent cap a la llibreria. Malgrat arribar a temps i comprar el llibre, va descobrir que l'autora ja s'havia anat. Desil·lusionada, va tornar a l'estació just a temps per a pujar en el seu tren. Durant el viatge, una jove que va resultar ser la seua autora favorita va ocupar el seient del seu costat. Encara que no va obtindre la signatura, va gaudir d'una conversa significativa amb l'autora durant el viatge, la qual cosa va resultar ser una experiència molt més valuosa que una simple signatura de llibre.

 

 

L’ÚLTIMA AVENTURA DE TIRANT

En un gir inesperat, mentre el protagonista de Tirant lo Blanc, el valent cavaller Tirant, estava buscant al seu autor, Joanot Martorell, es trobava vagant per carrerons estrets i antics de la ciutat de València. La brisa marina acariciava la seua armadura, portant amb ella l'eco dels seus passos ressonant entre les pedres centenàries.

En la seua recerca, Tirant escoltava murmuris entre els vells murs, xiuxiuejos de personatges oblidats que clamaven per ser recordats. Entre ombres i records, l'heroi es va trobar amb una figura enigmàtica, envoltada en el misteri de la creació literària.

—Ets tu, Joanot Martorell? —preguntà Tirant, amb l'esperança brillant als seus ulls.

La figura es girà cap a ell, el seu rostre una màscara de saviesa i misteri.

—Soc aquell que dóna veu a les teues gestes, aquell que et va teixir en lletres i somnis —va respondre l'autor amb solemnitat—. Però en aquest món, només sóc una ombra, un eco de paraules passades.

Tirant va assentir amb seriositat, comprenent la naturalesa efímera de la seua trobada. En aquell instant, entre la realitat i la ficció, el cavaller i el seu creador es van trobar en un abraçada de gratitud i reconeixement. Encara que les pàgines esgrogueïsquen i les paraules s'esvaeixen, el llaç entre un heroi i el seu autor perdurarà per sempre en el teixit de la literatura.

Martina García Ansón. 2n Batxillerat B

 

ARA JO SÓC EL MEU PROPI AMO

El Llàtzer de Tormes, amb el seu bastó com a únic suport i el seu enginy com a arma, va emprendre una vegada més el camí en busca d'un nou amo que el guiara per la vida. Entre la multitud de rostres indiferents, el Llàtzer buscava aquell que li oferira un llar i un plat de menjar.

Un dia, entre els carrerons polsegosos, es va trobar amb un home de semblant tranquil i mirada sàvia, qui l'observava amb complicitat des de la porta d'una modesta vivenda.

—Ets tu el meu creador? —va inquirir el Llàtzer, sorprés i emocionat.

L'home va assentir amb un somriure, com si haguera esperat aquesta trobada durant molt de temps.

—Soc aquell que et va imaginar en les pàgines d'un llibre, aquell que et va donar veu i ànima en cada paraula escrita —va respondre l'autor, acollint al picardiós amb afecte—. Però ara, és el teu torn d'escriure el teu propi destí.

El Llàtzer va comprendre llavors que la seua recerca havia arribat al seu fi. No necessitava un amo per trobar el seu camí en el món, perquè havia trobat quelcom encara més valuós: la llibertat de ser amo del seu propi destí.

 

Carla Sarrión Picó 2n Batxillerat A

LA IL·LUSIÓ D’UNA JOVE ESCRIPTORA

Sota un mantell ple d'estrelles, una caravana d’àvids viatgers avança en plena nit cap a l’horitzó desconegut. Entre ells, una jove escriptora, amb ulls brillants d’esperança, guarda en el seu diari sota clau els secrets inconfessables de les misterioses terres per les quals passen.

En cadascuna de les parades, la jove pregunta fins a submergir-se en un món d’històries i tradicions, on la cultura local es fusiona amb la seua pròpia imaginació per a confeccionar textos i paràgrafs on dibuixar els relats més apassionants i palpitants.

A les ciutats a les quals arriben, una infinitat de biblioteques antigues plenes de llibres polsosos esperen a ser llegits, com les platges esperen a les millors ones, sense presses, però sense pauses.

En els seus carrerons, la història cobra de nou vida i es converteix en la protagonista principal, i és ací mateix on la nostra escriptora Nobel es troba a si mateixa, descobrint la seua pròpia identitat enmig d’eixe món desconegut.

Al final del meravellós viatge, sap que la seua aventura no ha fet més que començar. El viatge continua, aconseguint nous horitzons i escrivint nous episodis del llibre de la seua vida.

Alba Cano Puchades. 2n Batxillerat B

 

 

TRAÇANT LABERINTS: UN VIATGE LITERARI A LA RECERCA DE VIVES

En el cor de la vella Europa, Pau es va embarcar en un viatge literari que el va portar als racons més íntims de l'univers literari de Joan Vives. Amb el seu passaport ple de paraules i la seua motxilla carregada de llibres, va partir rumb a Praga, la ciutat que va inspirar al geni literari.

Caminant pels estrets carrers empedrats de la Ciutat Vella, Pau es va sentir transportat a l'atmosfera misteriosa i opressiva de les obres de Vives. Va visitar la casa on va nàixer i va créixer l'autor, ara convertida en un museu que conserva els records de la seua vida i obra. Entre les parets ombrívoles, el viatger va poder imaginar les veus dels personatges que habitaven en les ombres.

Seguint les petjades de l'escriptor, el viatger es va aventurar en el laberint de la ment de Vives. Va recórrer els carrerons de la Jueria, va explorar el Castell de Praga i es va perdre en els laberints dels seus propis pensaments, com ho va fer el mateix autor en les seues obres laberíntiques.

Però el viatge no va acabar ací. El viatger es va endinsar en els cafès literaris que solien freqüentar Vives i els seus contemporanis, on les converses sobre literatura suraven en l'aire, mesclant-se amb l'aroma del cafè i el fum dels cigarrets.

En caure la nit, el viatger es va asseure en la riba del riu, contemplant la foscor que embolicava la ciutat. En eixe moment, va comprendre que el seu viatge literari no havia sigut només una cerca de la vida i obra de Vives, sinó també una exploració de la seua pròpia ànima, dels laberints i contradiccions que habiten en cada ésser humà. I amb eixa revelació, va tornar a casa, portant amb si el llegat de Vives en el seu cor i en la seua ment.

Mireia Chinchilla Fernández. 2n Batxillerat B

 

EL VIATGE LITERARI QUE VA CANVIAR LA SEUA PERCEPCIÓ DE LA VIDA

Marina, una jove amant de la literatura, passava cada vesprada en la llibreria del seu poble, quan un dia va descobrir un misteriós llibre que va decidir obrir. En obrir les seues pàgines, va ser transportada a un món paral·lel, on es va trobar cara a cara amb l'autor del llibre, un mag de les lletres que la va convidar a un viatge literari extraordinari.

Junts van explorar paisatges èpics descrits en el llibre: boscos encantats, ciutats suspeses en el cel i mars d'estreles. Marina estava molt sorpresa davant la creativitat de l'autor, que li revelava secrets darrere de cada capítol. Al final del seu viatge literari, van arribar a una increïble biblioteca que anava més enllà de la imaginació. Cada llibre era un portal a un univers únic. Marina i l'autor van caminar per corredors replets d'històries, on la realitat i la ficció s'entrellaçaven.

Finalment i després d'aquest increïble viatge, Marina es va acomiadar de l'autor, agraïda pel viatge que havia transformat la seua percepció de la literatura, portant-la més enllà de les pàgines i endinsant-la en un regne de meravelles literàries.

 Marina Aroca Chofre. 2n Batxillerat B

LA TROBADA DE LES QUIMERES

El Quixot es trobava cavalcant pels camps de La Manxa en una vesprada d'estiu quan va veure a un home escrivint en un xicotet quadern a l'ombra d'un arbre. Conforme s'acostava, el noble el Quixot va reconèixer a l'home –l'escriptor Miguel de Cervantes.

—Bona vesprada, cavaller –va dir el Quixot amb entusiasme–, quin noble tasca us ocupa en este bell dia?

Miguel de Cervantes va alçar la vista, sorprés per la presència d'aquell gentilhome cavaller, i li va contestar amb un somriure:

—Bona vesprada, bon cavaller. Ací assegut, simplement em dedique a escriure deixant que les paraules fluïsquen de la meua ploma.

—Ah!, és sens dubte un ofici noble, l'escriure –va respondre el Quixot–. Jo mateix em trobe vivint estes aventures i buscant portar justícia a este regne. Potser podíeu documentar les meues gestes en una de les vostres històries?

Cervantes va observar a l'home d'armadura malparada, amb la seua llança en mà i una mirada plena d'il·lusió, i va assentir amb simpatia:

—"Les vostres gestes són dignes de ser comptades, noble cavaller. Potser algun dia les meues lletres us immortalitzen en els llibres."

El Quixot es va sentir ple de gratitud i va prometre seguir en les seues correries, sempre disposat a defendre la veritat i la justícia en nom de la seua dama, Dulcinea del Toboso. I així, aquella trobada entre el gentil home i l'escriptor, va marcar el començament d'una amistat que perduraria a través dels segles, entre les pàgines d'un llibre que captivaria a generacions.

Lucía Rodríguez Fernández, 2n Batxillerat B.

 

PERDUTS AL BOSC

Després d’estar una bona estona caminant ens vam adonar que ens havíem perdut.

-Això és per la teva culpa - va dir Marcel - no hauríem d’haver venut per aquest camí, no es veia gens agradable

-L’únic que feies era queixar-te en comptes de posar una solució, quina altra opció teníem? quedar-nos allà i esperar?

Els nostres mòbils estaven sense bateria i prompte es faria de nit pel que havíem de fer alguna cosa per sortir d’aquell bosc. De sobte, escoltàrem la veu d’una senyora major

-Us heu perdut? No teniu pinta de ser de per aquí.

Ens va comentar que ella vivia a uns 200 metres d’on estàvem i que havia sortit una estona, ja que el seu metge li havia recomanat sortir a caminar almenys un cop al dia per evitar problemes cardíacs.

-Jo tinc espai de sobra en la meua casa, si voleu quedar-vos allà fins que torne a ser de dia no m’importa.

Després de parlar durant una estona amb la senyora, no em transmetia gaire bones vibres, però abans que jo pogués dir res al respecte a la proposta, Marcel ja l’ havia acceptada.

-De veres? Moltíssimes gràcies, la veritat que estàvem perdut i no estàvem gaire segurs si seria bona idea estar pel bosc tan fosc.

Caminàrem durant 5 minuts fins aplegar a la casa, i la veritat que ens portem una gran sorpresa, mai havíem vist una casa tan estranya.

Erica Nicole Seguí, 2n Batxillerat B.

 

EL VIATGE SOMIAT 

Quan tenia 14 anys la meua mare em va regalar un llibre de cavalleries ja que des de xicoteta era el meu gènere novel·lístic preferit, sent el meu somni viure dins d'un d'eixos llibres. Quan vaig acabar-ho, sentí  la necessitat de saber més d'eixe llibre i em vaig posar a buscar per internet i vaig veure que el seu autor era Miguel de Cervantes, però no vaig poder trobar mes coses del llibre.

Eixa mateixa nit no podia deixar de somiar que jo era Sancho Panza i que estava amb El Quixot vivint una de les seues aventures. Quan em vaig despertar els vaig contar a tots els meus companys de classe coses del llibre però tothom passava del meu. Eixa mateixa vesprada em tocava netejar en el col·legi la sala del material ,en ella vaig trobar una caixa, la vaig obrir i hi havia una màquina que estava molt bruta amb un botó gran roig, el vaig polsar i una veu dolça em preguntà: a on li agradaria viatjar en el temps? No m'ho podia creure, el meu somni des de xicoteta s'anava a fer realitat, per fi podria viure dins d'un conte de cavalleries, especialment en el llibre del Quixot en el qual jo seria Sancho Panza. Una vegada li vaig respondre a eixa veu tan dolça, em va transportar a la Mancha, a la meitat d'una muntanya on havien molins, em va girar i al meu costat estava El Quixot amb el seu cavall.

Carolina Ortega Facila 2n Batxillerat A.

UN VIATGE LITERARI AMB DICKENS I LA INSPIRACIÓ DESLLIGADA.

En la decadent biblioteca d'un castell anglés, entre prestatgeries polsoses i manuscrits oblidats, vaig descobrir un tom envellit amb el segell del gran Charles Dickens. Amb mans tremoloses, vaig obrir les pàgines groguenques i em vaig submergir en un món de personatges inoblidables i trames entrellaçades.

De sobte, un centelleig de llum va inundar l'habitació, i em vaig trobar transportat als carrers nebulosos del Londres victorià. Davant meu, en tota la seua majestuositat literària, va aparéixer el mateix Dickens, amb la seua ploma i la seua ment inquisitiva.

Immersos en les aventures d'Oliver Twist, compartim reflexions sobre la condició humana i les injustícies socials que marcaven l'època. Dickens, amb la seua mirada penetrant, em va instar a explorar els racons més foscos de la societat i a donar veu als marginats i desfavorits.

Junts, vam recórrer els carrerons empedrats de la ciutat, on cada cantonada ocultava un nou misteri per revelar. Sota la guia de Dickens, la meua ploma va adquirir un nou vigor, i les pàgines van cobrar vida amb personatges vibrants i girs inesperats.

Així, entre capítols i paràgraf, em vaig convertir en un intrèpid narrador, inspirat per la genialitat d'un mestre de les lletres. En les pàgines del llibre de Dickens, vaig trobar no sols històries, sinó també el camí cap a la meua pròpia veu com a escriptor.

David Alberto Rangel Paredes. 2n Batxillerat B.

 

PER VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

En un carrer estret de València, el jove Joan es va trobar amb el seu autor favorit, Vicent Andrés Estellés. Els seus ulls es van creuar, i Joan va quedar paralitzat. L’autor, amb la seua barba blanca i ulls brillants, li va somriure.

 “Estellés,” va dir Joan, “les teues paraules han omplit la meua ànima. Els teus versos són com flors que creixen en el meu cor.”

L’autor va riure. “Joan, la poesia és com l’aire que respirem. No és meua, sinó de tots. La vida és un poema, i cadascú de nosaltres escriu una línia.

” Joan va assentir. “Però les teues lletres, Estellés, són màgia. Com fas per capturar l’ànima del món en un vers?”

Estellés va mirar el cel. “La inspiració és com una papallona. Has de ser pacient i esperar que aterre. I quan ho fa, has de capturar-la amb paraules.”

El jove va somriure. “Gràcies, Estellés. Ara sé que la meua ploma no està sola.” I així, en aquell carrer estret, el jove i l’autor van compartir un moment que es va convertir en un poema etern.

Oubay El Moukre. 2n Batxillerat B.