La setmana del Diàleg

Una vegada cremades les Falles i pocs dies abans de Pasqua, encetem la setmana del Diàleg. Dijous i divendres que ve al matí, Mònica Batet compartirà impressions amb els joves lectors i lectores de la novel·la No et miris el riu.

Prèviament, dimecres que ve a la vesprada, l'autora intervindrà en la jornada "Literatura i societat: tribunes i mitjans per a la difusió literària", que tindrà lloc a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

Ens veiem d'ací a dos dies!

UN SOROLL A LES SIS

Com cada vespre quan l’agulla del rellotge es posava damunt de les sis, es produïa un fort soroll a casa l’Erika. Es repetia deu segons. Tot seguit l’Anna es col·locava a prop, mentre el seu cor li bategava com si li anara a eixir del pit. Ella esperava que no fóra ell. Ja no podia més amb això, havia d'acabar.

L'Erika Binczky era una xiqueta de catorze anys. Tot el món l’admirava per la seua bellesa i el seu físic ja que practicava diferents esports. Es passava els dies estudiant i fent esport. Era una xica aplicada. A vegades per a descansar de totes aquelles disciplines eixia a passejar per la ciutat i anava a veure el Riu. Aquell lloc la hipnotitzada, cada vegada que s'acostava desconnectava del món. La seua mare sempre li havia parlat sobre els ofegaments en aquell Riu però ella mai li va donar importància.

En una de eixes eixides va conèixer a un xic. Al cap del temps van començar una relació. Eren inseparables, mai discutien. Fins i tot volien anar-se’n a viure junts, però la mare la Erika li va avisar que anara poc a poc ja que era un menuda per a tindre relacions i a més amb un xic de diferència d'edat, però l’Erika estava massa enganxada. Tot era perfecte.

Al cap del temps tot va canviar.

Tots els dies el fort soroll del telèfon en marcar les sis es repetia per tota la casa. L’Erika sempre contestava ambles mateixes paraules “Que et perdone una vegada més?” i a continuació sempre eixia al carrer . La mare suposava que sols seria una discussió de parella però mai es va imaginar el que realment li passava a la seua filla. En l’última d’eixes trucades l’última frase de l’Erika va acabar amb un “Ja no puc més”. I a partir d’aquest moment l’Erika no va voler eixir més al carrer si no fos a anar a veure el Riu. Cada vegada que s'hi acostava  sempre li deia el mateix “Ajuda’m” esperant que alguna vegada aquell lloc que la hipnotitzava , l'alliberés de tot.

L'1 d’abril de 1876, L’Erika es va acomiadar per sempre de la seua mare dient-li “Perdona’m mare, el Riu m’espera”.

CÈLIA FALLA, IES ALMENARA

Ampliació del termini del concurs de microrelats

El termini per a penjar en aquest blog els microrelats s'amplia fins al 7 de març. Es poden continuar penjant textos passada aquesta data, però ja no entraran en el concurs.

Afanyeu-vos que no queda gens!

                                          IES MARIA ENRÍQUEZ GANDIA

    Provoques interés.

    Una obsessió inexplicable que no em deixa apartar la mirada quan t’observe, i és que hi ha alguna cosa en tu que m’atrau. Seran les històries que vaig escoltar o potser el que m’has fet sentir; t’escolte dins de mi.

    Són molt intenses les ganes que em provoques de fer-me'n una amb tu, a pesar de conéixer -ne el perill. Voldria arriscar-me, donar-te una primera i última cita i que dure més del que ens podem permetre. M’agradaria vorem  reflectida en eses aigües tan transparents com l’alba, netes i pures, sentir que cada vegada estic més a prop de tu, sense escoltar el que diuen els altres, en aquell corrent imparable, de força contrària, en la qual és quasi impossible no escoltar una breu veu que no t’atraga fins al fons més obscur, aigües perilloses, sonores… Aigües vives, reviviu-me!.

    Ningú no  ho pot entendre, aquest sentiment, tan sols jo sé el que provoques en mi, el que em fas sentir.

                                                                                Angela Yébenes 2n C

    Era un malson tot allò. Al matí, rondava a la vora del Riu i cada vegada que el veia, girava la cara i es tapava les orelles. Markus s'allunyava poc a poc d'aquell lloc el més lluny possible i tornava a casa desesperadament. Quan arribava a casa, la seua dona li preguntava on havia anat aquesta vegada ja que el va vore molt nerviós però Markus la va mirar i sense respondre va pujar a l'habitació i es va tancar amb clau. A la nit, somniava amb la seua filla però quan ho feia als pocs minuts es despertava i tornava a la realitat.

Hi havia hagut un matí on Kapnia, la seua dona, el cridà fort però ell ,en escoltar-la, realment va sentir el ressó de la seua filla morta, Sarby. Era una al.lucinació o era una veritat? Fou un misteri... Un misteri tan caòtic com la mort de la seua filla en aquell Riu tan cabdalós i tan suau.

Aquell pensament el tornava més boig i ja no veia la realitat tal com és, li costava viure, tant que finalment Markus es va suïcidar...

                                                                             

                                                                                      Natàlia llido 2n C

    Vaig notar els seus llavis humits junt a la meva boca, sabor dolç com el d'aquell riu de la ciutat on vaig nàixer. 

    Aquell riu havia sigut el primer que vaig veure, tot fosc, gelat i dolç, però sobretot dolç.

    La seva boca em repetia els moviments, repetia aquelles carícies que, sota l'aigua, vaig sentir  quan la meva mare s'escandalitzava al no saber on era i sols ell havia pogut donar-me.

    Sergei havia nascut al riu com jo, sols el podia veure quan nedava. Ell vivia allí baix, junt als altres cadàvers, però jo me n'havia escapat. 

    Aquell sabor dolç era el d'aquelles plantes del riu, aquelles que els cadàvers et clavaven a la boca perquè caigués en la temptació, perquè fos un més d'aquell món.

    Sergei va clavar a la meva boca aquella alga dolça, temptant-me a una vida sense mort, vivint com a mort, però ma mare va poder trobar-me. Estic viva.

                                                                                      Clàudia Blasco 2n C

RECORDS

Feia fred. Les cames li començaven a fer mal, però sabia que no podia parar de córrer. Aleshores arribava al seu destí, i allí l'esperava ella. No era capaç de recordar el seu rostre, feia temps que no la veia, per això estava borrós. Com més intentava acostar-se a ella, ella s’allunyava més. Començà a cridar que el perdonés, que si pogués canviar el que va fer ho faria. En eixe moment, Nick Strautt començà a plorar, i les seues llàgrimes sonaren com el cabal d’un riu.

Immediatament es despertà i mirà el rellotge. La mateixa hora de sempre, les tres i vint-i-set. Cada nit que passava li confirmava que mai tornaria a dormir una nit sencera. S’alçà a per un got d’aigua i s’acomodà una altra vegada al llit, encara que sabia que no podria tornar a adormir-se.

Aleshores començà a mirar per la finestra aquell infernal riu. Començà a pensar en aquella nit de desembre. Es preguntà si algun dia podria mirar algú als ulls fixament i admetre el que va fer. Però aquella nit es va adonar d’una vegada per totes que mai seria capaç de fer-ho.

Va eixir de casa sabent que seria l'última. No va ser capaç ni de deixar una nota a la seua mare demanant-li perdó. Caminava sense pressa, volia gaudir d’aquell últim passeig. Quan va arribar al pont, ni tan sols li va caldre pensar-s’ho. Va pujar a la barana i va saltar.

Mentre queia, ella va aparèixer. Va poder disculpar-se amb ella, i sabent per fi que l’havia perdonat, es va enfonsar dins del riu per sempre amb un gran somriure.

Josep Gómez, IES ALMENARA 

DOPAMINA

Aquesta és la nit. La nit en què una necessitat primària i sagrada el crida. Ha esperat i esperat, però aquesta nit ha arribat l’hora. Aquesta és la nit en què per fi dormirà.

La preparació és fonamental. Cap detall pot ser ignorat. No té res en contra de les dones, però aquesta nit ella acabarà al fons del Riu, junt a les altres.

L’Eszter Jurasz, com cada matí va sortir de casa quan ja eren tres quarts de nou. Va aturar-se en un quiosc i es va dirigir a la botiga de roba on feia tres anys que treballava com a dependenta. Va demanar permís per anar a la farmàcia. Abans d’acomiadar-se va preguntar si alguna de les clientes volia café i va travessar el carrer amb rapidesa. Mai va arribar a cap farmàcia ni va comprar café per a cap clienta.

Feia quasi dos setmanes de la desaparició de l’anterior, d’aquell vespre en el qual no va arribar a cridar a sa mare, com feia de costum. Ara, l’Eszter creua el pont principal camí de la farmàcia. Ell no es pot contenir, la veu i fingeix ser normal entre la gent... És un monstre molt pulcre, mai deixa rastre.

Viu en un vaixell al Riu, és l’únic lloc on pot oblidar-se de tot. Allà han estat totes i ara es troba l’Eszter. Li prepara un bany d’aigua calenta i ella, com totes, accepta llevar-se la roba i ficar-se dins de la banyera sense que ell haja d'arribar a la violència. Una vegada està dins, el treball ja està fet. Uns segons més tard observa amb luxúria com el Riu s’alimenta del cos.

No té remordiments, el seu gran buit ara es troba ple.

SARA RODRÍGUEZ, IES ALMENARA

UN ROSTRE CONEGUT

Ja era massa tard, László Károly havia mort. La seva muller lamentava la seva absència i es repetia a ella mateixa “ per què? “.

Primavera del 1940. László i la seva muller es coneixien per primera vegada a la cafeteria del barri. Weronika Nowik es quedà sorpresa quan László li va contar tots els seus viatges i les seves aficions. Va quedar enamorada i després de mantindre una relació durant 10 anys, el seu marit desaparegué. Tal vegada no el coneixia tan bé com creia.

Weronika Nowik no solia passejar pel Riu molt sovint quan el seu marit era amb ella. Des que László va desaparèixer, alguna cosa dintre de Weronika la conduïa al Riu. Va ser el dia 10 d’abril de 1950 quan es va adonar del per què feia més de deu anys que no sabia res del seu marit i per què alguna cosa li obligava a passejar-se vora el Riu. Aquell dia va aparèixer el cos de László dintre del Riu, junt al d’Anna Mulkawa, dona desconeguda per a Weronika fins que va fer les seves pròpies investigacions.

László tenia un passat que la seva muller desconeixia, i Anna Mulkawa formava part d’aquest. Weronika no entenia com el seu marit podia haver estat ocultant-li tal cosa. Anna Mulkawa y Weronika Nowik pareixien bessones, no es podria distingir una persona d’una altra si les dos hagueren viscut al mateix temps.

ALÍCIA FERNÀNDEZ, IES ALMENARA

SOMNI

Havia d'anar, volia vore'l.

Vaig sentir històries que contaven al pati milers de vegades, però no em creia ni una. El riu no podia ser més que això, un riu, un simple corrent natural d'aigua.

La matinada del 17 d'abril, vaig somiar amb mon pare, que feia uns mesos que havia faltat. Aquella nit em vaig despertar de cop, i no vaig poder dormir més. Quan es va fer de dia i vaig sentir la meua mare trastejant per la cuina, em vaig alçar i vaig anar corrent a dir-li-ho. Ella em va dir que era només un somni, que no hi fera cas, però per a mi era més que això.

La nit següent, vaig tornar a somiar amb el meu pare, i era tan real com si estigués parlant amb ell com tantes vegades havia fet. Durant una setmana vaig estar somiant amb ell, fins que un dia al pati, estant amb Béla Mairuk parlant, li ho vaig contar, necessitava que algú m'aconsellés sobre el que fer.

Després de 15 dies somiant tots els dies el mateix, vaig anar decidida a fer-ho. I si era de veres el que ell em deia? I si realment no era sols un somni? El dubte cada volta s'apoderava més de mi, i no podia estar ni un segon sense pensar en això. Havia de fer-ho.

La matinada del 3 de maig, quan tots dormien, em vaig alçar i em vaig dirigir al pont principal i vaig mirar fixament el riu. M'ho vaig plantejar una vegada més, però ja no hi havia volta enrere i ho vaig fer, no em penedisc.

ÀNGELA GARCIA, IES ALMENARA

17 d'Octubre de 1875
Hui em trobe a la vora del riu i el reflex de la lluna plena sobre la superfície em porta al primer bes que vaig tindre amb Lluís, era una nit molt semblant a aquesta, i la lluna brillava com els seus ulls en mig de la foscor. Encara sent les carícies de les seues mans recorrent-me tot el cos mentre el seus llavis acariciaven els meus.  Recorde la bufetada del meu pare quan se’n va assabentar. Hui fa un any de l’assassinat de Lluís. Els meus crits i plors em venen a la memòria, encara recorde els seus ulls mirant-me just abans que la bala l’abast ara. Em ve al cap la imatge del seu cos nuu flotant al riu mentre s'anava allunyantmés. Hui fa vent, i el riu es mou amb més violència, mentrestant em despulle. Una vegada nua em submergesc al riu, l'aigua és freda i em deixe afonar a poc a poc. Quan més al fons em trobe , més a prop em sento de Lluís, les seues carícies cada vegada són més intenses, fins que per fi em vaig quedar sense aire i sense ganes de tornar a la crua superfície.   Núria Atienza Abella 2n Batxillerat IES MALILLA

AL Japó existeix un riu de color daurat que no té nom. Aquest xicotet riu és famós per aportar verdadera felicitat als aventurers que aconsegueixen trobar-lo. Un empresari anomenat Kichiro Yoshikawa desesperat per evitar el seu obscur passat s’assabentà de l’existència d’aquest riu. Va anar de seguida a trobar-lo. Quan el va trobar prop del bosc Arashiyama, el propi color daurat donava un color càlid a la resta de l’entorn fosc i fred. S’apropà a l’aigua. Va caure una fulla de sakura al costat del reflex del seu rostre. Va mirar endavant i va percebre una xiqueta que li implorava ajuda, el rostre li semblava familiar. Va tractar de moure’s però no podía. Un crit ofegat de la xiqueta va eixir i va desaparèixer. De sobte es trobava altra vegada davant del riu, altra vegada caigué una fulla de sakura, una altra vegada va aparéixer la xiqueta. Es va repetir la mateixa situació una i altra vegada i Kichiro no podia eixir del bucle. Intentava salvar-la però no es podia moure. Finalment va aconseguir alliberar-se i salvar la xiqueta. La xiqueta li va donar les gràcies per no oblidar-se d’ella. Ja no li perseguerìa el passat mai més. Mario Baltanas 2n Batxillerat IES MALILLA  

DESORIENTAT No sé quina hora és. Fa fred. Deuria ficar-me la caçadora que em va regalar la meua cosina però no la trobe. No m’agradava molt però era l’única que m’abrigava. Tampoc sé on estic. Porte unes setmanes desorientat. Deuria haver anat al metge el primer dia. L’últim que recorde és estar assegut a la gespa, sol. El meu fill em va advertir del perill que comportava això però, com sempre, no li vaig fer cas. Tampoc a la meua esposa.  Solament sé que tenia el pantaló mullat per la humitat de la gespa. El cap de l’empresa on treballe portava unes setmanes exigint-me més del que hauria de fer i ja no podia més. Vaig explotar i li vaig dir quatre coses ben dites. Al dia següent vaig rebre una carta on em comunicaven que no calia que tornara al treball. Tot arreglat. Ja comence a escoltar alguna cosa. Continue tenint fred. Són dos policies i crec escoltar també la meua dona i molta més gent, crec que són al meu costat però no els puc veure. Parlen d’un cadàver  a la vora del riu. La meua dona plora, vull preguntar-li per què però no m’ixen les paraules. Estic immòbil però crec que aquesta vegada, en lloc d’estar veient el fons del riu, veig un llençol blanc. La meua dona continua plorant.   Talia Haidar Alama 2n Batxillerat IES MALILLA

IES Dr. Faustí Barberà. Alaquàs

La fascinació pel riu 

Et trobes en el teu cotxe, de camí al riu, no saps com la teua parella t'ha convençut per a anar-hi. Des que et vas casar els passejos amb barca s'han convertit en un costum que no pots eludir, inclús en dies plujosos com el de hui. En el trajecte, el silenci només es veu interromput per la ràdio. En abaixar del cotxe, la pluja ha parat; veus el riu i no pots evitar recordar el dia en què vos vau conèixer. Pugeu a la barca i vos dirigiu al vostre racó habitual, no hi ha ningú al voltant, però escoltes una música familiar que pareix sorgir de l'aigua. T'alces, t'acostes a la teua parella i la beses durant el que pareix una eternitat. La música ha cessat, alguna cosa cau a l'aigua com l'hivern passat, i l'anterior. Quan arribes a la vora sou només un.

 Ana Fuster, 2n Batx A

A la vora del riu 

Cada vesprada caminava per la vora del que considerava el seu lloc de calma i reflexió: el riu de Vinyafanyera. Se sentia còmoda en aquell espai, tan insòlit i apartat, on aconseguia evadir-se del món. Era com ella: fort arrossegant el cabal, però finalment tranquil en desembocar a la mar.
Marta portava anys anant a aquell riu sola: arribava, treia dues tovalles i s’asseia a la vora. Amb la mà dreta sentia l’aigua freda i somreia; eren iguals, eren un. Després recitava un poema, l’embolicava i el llançava a l’aigua per veure com es desintegrava. Admirava el riu i el seu entorn.
Anava fent-se fosc i, a les 8 de la vesprada, puntualment, sa mare arribava, es posava al seu costat i feien el mateix de sempre: joguinejaven amb l’aigua i cadascuna recitava un poema. Més tard es banyaven i jugaven a veure qui nadava més ràpid. Eixien i irremeiablement sa mare desapareixia. Minuts després, l’aigua s’agitava i podien observar-se ones immenses que s’alçaven i tornaven a caure.
Marta s'alçava amb un somriu pur i sincer amb l’esperança de tornar a veure el seu riu, el riu de Vinyafanyera, i a la seua mare, la nit següent.

Esther López Simón. 2n Batx. A

14 d'Octubre de 1957

Era hivern, les dotze de la nit, i València estava tota sola. Dues persones xocaren al pont del riu Túria a causa de la pluja. Continuaren caminant, però en la mateixa direcciò, i començaren a parlar. La tempesta seguia avançant. Aplegaren a un túnel sense eixida, i l'aigua començà a pujar perquè el riu s'havia desbordat. Emma cregué que aquella nit seria l'última de la seua vida. L'aigua ja els aplegava fins al coll i les esperances de Jonathan per eixir d'allí s'esgotaven. Una hora després, sense a penes poder respirar, Jonathan tingué una idea: eixir per l'albelló, però tan sols cabia Emma, que pogué sobreviure. Tres mesos després Emma investigà qui era eixa persona que havia donat la seua vida per ella. El buscà a les xarxes socials, contactà amb els seus familiars... El germà de Jonathan li va donar un llibre que havia escrit mesos abans titulat 14 d'Octubre de 1957. Jonathan havia escrit tota la història igual com havia succeït menys el final, la seua mort. Emma no entenia res, se sentia com si el futur ja estiguera escrit als llibres d'altres persones o que fins i tot les coses escrites no podien canviar.

Gemma Ruipérez Robles 2n Batx. B

PASSIÓ ADORMIDA   Era un dia fred. Allò estranyava Miquel perquè feia nomes tres dies havia escoltat al noticiari que començava la primavera. És clar, era 23 de març. Es sentia valent i amb ganes de gaudir el dia malgrat les condicions climatològiques adverses. Va mirar el seu gos Puf i els dos van saber què fer. Sense pensar-ho més, li va posar l’arnés i començaren a caminar direcció al bosc. Era un lloc on li agradava anar. Tenia una especial debilitat per la natura. Què es podia esperar d’un biòleg? Al cap d’una estona, van aturar-se i Miquel va donar-li a Puf el seu moment de llibertat. Mentrestant, aquell jove apassionat per la natura es va asseure als peus d’un gran roure. Per davant, com si d’una serp es tractes, fluïa un riu d’aigües cristal·lines. De sobte, va adonar-se d’un objecte afonat que brillava a la llum del sol. “Serà una joia?” – va pensar ell. Però no, res de tot el que es podia haver imaginat. Era una ferradura. Cóm podia haver arribat fins el fons d’aquell riu que tant li agradava escoltar? Sense cap fàstic, va agafar-la i va notar el seu òxid damunt del ferro. En eixe moment va sentir un calfred que no va tindre massa importància per a ell. Però, sense saber-ho, aquell 23 de març havia sigut el seu primer dia d’una llarga i exitosa carrera com a genet.   César López 2n Batxillerat IES MALILLA

QUARTA PART

Data: 3 de juny de 1987

Nom: Sara Palacios

Edat: 34 anys

Lloc: Riba dreta del pont principal

Hora: 10:30

Dies ofegada: 5 mesos i 8 dies (aproximadament)

Familiars entrevistats: Home i fill major

DESCRPCIÓ DELS FETS:

El 26 de novembre de 1986, Sara Palacios va anar al parc amb el seu fill menut perquè jugara un poc. Com cada mati anava amb la seua millor amiga i amb la seua filla. Estaven al parc quan Sara li va dir a la seua amiga que li cuidarà una estona al seu fill, que en cinc minuts estava ací. Varen passar deu minuts, una hora, dues hores... i Sara no va aparèixer.

Cinc mesos més tard va aparèixer un cos a la riba dreta del pont principal del riu. Va anar el seu home per veure si era ella i encara que li va costar reconèixer-la, perquè el cos estava completament desfet, sabiaque la roba que duia posada era la seua i per aquest motiu la va reconèixer.

DESCRIPCIÓ DEL COS:

El cos de Sara va eixir de l’aigua completament desfet però una cosa molt estranya era que duia la roba posada d’aquell matí i estava completament nova, sense cap arruga ni cap tall, com si fóra nova.

ELISA VILLANUEVA, IES ALMENARA

El Riu, descans i conciència És un dia qualsevol per a Raül, un dia més a l'escola per a ell un dia més en l'infern. Com cada matí li sonava el despertador a les 7:00, però l'apagava i es tornava a ficar al llit i als vint minuts venia sa mare i cridant que s’alçara o faria tard, i ell li contestava que no li abellia. Després s'endreçava, es desdejunava i se n'anava sense pressa però sense pausa com si tinguera tot el temps del món per arribar. Ja en classe s’aseia al fons i es desinibia de la resta, d'ací amb els seus pares per les males notes. Aleshores ja havien passat les dues primeres classes, en el moment que el timbre sonava... eixia fugint, corria i corria, però no se’ls llevava del damunt. Finalment acabaven agafant-lo un grup d’alumnes que l’assetjaven, el pitjor era que açò sols ho sabien víctima i assetjadors. Un dia tornant cap a casa va passar vora el riu, es va mirar reflectit amb les blavures al rostre i va dir que si se submergia tots els seus mals tindrien fi, i així ho va fer. Al matí següent van trobar el seu cos surant en l’aigua un grup d’adolescents que estaven a la vora, i va coincidir que eren els asetjadors, van a començar a tirar-se les culpes els uns als altres, però van decidir callar. Van passar els dies, però no eixien els culpables, l’agonia dels pares era molt profunda. Finalment, la conciència no els ho va permetre i van acabant confessant, però ja era massa tard per a Raül i la seua família tindria aquest buit per sempre. MARC FAUBEL. 1r BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.

Eren les vuit del matí d’un dia d’estiu meravellós i Marian es va alçar i va baixar a la cuina per fer-se el desdejuni, i com sempre, era el seu pare allí, mirant-la amb menyspreu i dient-li una i altra vegada la vergonya que sentia de tindre una filla com ella i recordat-li que fera el favor de posar-s'hi roba decent, que anar mostrant tanta carn era de ramera. Marian anava s'enfonsava dia a dia, no era capaç d’anar pel carrer amb el cap ben alt, se sentia reprimida per la gent, tenia por d’anar a classe pels comentaris dels que un dia foren els seus «amics», i encara que hi havia persones que li recolzaven no estava segura de res, ni d’ella mateixa, no podia confiar en ningú. L'envoltava una sensació de nostàlgia cada volta que recordava quan era menuda i anava tots els dies de l’estiu al riu a jugar amb son pare. Recorda quant el volia, quant la feia riure, quan era la seua xiconina... tan sols volia tornar a aquell moment, desitjava com res més en el món anar al riu i no eixir-ne mai. MARIAN CARRASCO. 1r BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.

Dafne està asseguda al costat d'Helena, sa mare, en el veterinari. Han atropellat Thor i ha perdut la mobilitat de les potes posteriors. Helena recorda adoptar-lo quan Dafne acabà la quimio. Recorda aquell passeig a la vora del riu i la felicitat de Dafne. El veterinari ha dit que el tractament podria no funcionar. Els explica que cada matí han de fer que nade en l'aigua. Dafne porta quatre mesos portant-lo al riu. El gos està responent genial a la teràpia, el metge ha dit que es recuperarà prompte. Dies després, Thor ha pujat al llit de Dafne. Ella està feliç de recuperar-lo i pensa en passejar-lo pel pont. Allí, Dafne es desmaia. Helena plora, una altra vegada el càncer no, pensa. Dafne porta sis mesos ingressada, Thor no s'aparta del seu costat. Els metges no li donen més de dos mesos de vida. Ella vol nadar en el riu per última vegada amb la seua estimada mare i el seu estimat gos. Dafne està feliç d'anar al riu, i allí, contemplant l'aigua, sentint el riure de la seua mare i els lladrucs del seu gos. Dafne somriu i tanca els ulls per a no tornar-los a obrir. JENNIFER GUTIÉRREZ. 1r BAT. IES LAURON. LLÍRIA.

EL RIU PLATEJAT El color verd dels prats havia donat pas a un color gris que dominava aquell paisatge. Ja no s'escoltava el sorroll dels ocells sino el sorroll d'una pluja persistent i abundant. A Manel, en la tardor no li agradava passejar pel bosc dels roures, el riu platejat li produïa una atracció extranya , la pluja i la boira eren els protagonistes en un ambient tens . En aquesta estació tots els anys, sempre trovaben algun ofegat i ningú sabia per què, els veïns del poble ho sabien , ningú volia apropar-se, però d'una manera incomprensible, a la tardor les troballes de persones ofegades es repetien . Ferran ,el iaio de Manel des de menut ja li advertia que quan caigueren les fulles dels arbres que no agafara mai el cami del riu , en aquest moment alguna cosa estranya passava en el bosc. Les morts arribaven al poble com un llampec esperat per tothom, una agonia que no cessava al poble, que torturava els seus habitans, però l’única resposta a aquesta angoixa, a aquest dolor era el silenci. La mort es reflectia en aquell riu, somrient als seus habitants, arrancant la vida, pintant els arbres nus de tristesa. JAVIER DAMIÀ. 1r BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.

Un dia qualsevol esperant al bus, Pamela cerca entre la gent que travessa el carrer eixe rostre familiar, que cada dia passa puntual pel pas de zebra. Eixe rostre de nom desconegut és un xic d'uns 19 anys, molt ben vestit i amb un maletí prou gran. Des de feia setmanes coincidien a la parada del bus, però avui no havia aparegut, Pamela, és un poc peculiar, té un trastorn obsessiu compulsiu i no suporta viure amb gent, els metges diuen que és antisocial encara que la mare vulga dissimular-ho amb altres tipus d'adjectius. És poc comú que Pamela es fixe en algu, ja que no li agrada la gent, però aquest xic té alguna cosa especial, al diari de Pamela, que no passa un dia sense que ella escriga, relata minuciosament tot el que és incapaç de dir, i te el costum d'anar vora riu per a poder fer-ho sense que el seu germà Gorka la moleste. Eixa mateixa vesprada estava asseguda quan va veure passar el xic misteriós, amb roba esportiva com si vinguera de córrer. És va parar de cara al riu i va omplir la seua botella d'aigua creuant una mirada amb ella. De sobte començà a notar una xicoteta atracció cap aquella aigua trnquil·la i cada part del seu cos necessitava tocar-la, el que ella no sap és que pot ser aquesta atracció li dure eternament. MARIA CUEVAS. 1r BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.

L'encant de l'aigua Un poble a la vora d'un llac, una boira densa i fosca, però acollidora. Claudi es trobava passejant Cooper, el seu gos. Els dos anaven vora el llac, Claudi gaudia jugant amb el seu gos, es trobaven jugant amb una pilota quan Claudi va llançar-la al llac com de costum perquè Cooper nadara i agafara la pilota, però a poc a poc es va enfonsar en la foscor de la densa boira. Claudi va deixar de vore el seu gos, però sabia que no es trobava molt lluny, ja que podia sentir-lo mentre nadava, però de sobte va adonar-se que es trobava sol, vora el llac i sense Cooper. Havien passat dues hores des que havia eixit de casa, el temps que havia passat mentre Cooper buscava la pilota fins que Claudi es va adonar que estava sol era al voltant d'una hora, ràpidament va reaccionar com un rellamp, alguna cosa estranya acabava d'ocórrer, Cooper no tornava i ell s'havia quedat com encantat. Laigua del llac i la densa boira semblava que eren els culpables, de sobte va tornar a sentir el gos, aquest es trobava perfectament, però pareixia que havia envellit uns quants anys, realment no era el mateix gos amb qui havia eixit de casa feia tan sols unes hores. Claudi va agafar el seu gos i va tornar a casa, en aquell lloc ocorria alguna cosa estranya i no volia saber exactament que era. JOSE MANUEL ALBIACH. 1r de BAT. IES LAURONA. LLÍRIA

COM QUASI TOTS ELS DIES

Com quasi tots els dies, un munt de gent s’agrupava al voltant del riu. Havia aparegut un altre ofegat. Aquesta volta era un xic d’uns 20 anys. Quan la policia va aplegar, el van identificar. Era Gusztàv Császar, acusat d’haver matat a la seua àvia uns dies abans.

Gusztàv vivia amb la seua germanastra, Melània, i la seva avia, Nikolett. Va ser adoptat per la família Császar quan soles tenia 4 anys, ja que els pares biològics havien mort en un accident de cotxe.

Uns mesos abans que aparegués al riu, ell estava cuidant de la seua àvia, perquè tenia una malaltia degenerativa. Ell volia a la seua àvia amb bogeria, però la seua germanastra no la volia tant, ja que ella sempre va preferir Gusztàv abans que ella.

Nikolett era molt rica i tots els matins, Gusztàv l’acompanyava a la vora del riu, ja que allí Nikolett es relaxava i deixava de pensar en la seua malaltia que tant la turmentava. Gusztàv feia el que fera falta per cuidar a la seua àvia, ja que ella era l’única que l’entenia i sempre l’ajudava, però la gent no entenia aquella relació. Tots creien que ell soles la volia pels diners, però Nikolett sabia bé que ell la volia moltíssim i per això mai feia cas a la gent.

Un dia, abans d’anar al riu com de costum, Nikolett li va dir a Gustztàv que no li abellia anar al riu. Aleshores, Gusztàv se’n va anar soles i es va quedar mirant-se’l una bona estona. Mentre ell estava al riu, Melània es va quedar amb Nikolett, i mentre ella estava mirant la televisió, va agafar un coixí i la va ofegar.

Quan Gustzàv va tornar a casa la va trobar sense pols al sofà. De seguida va aparèixer Melània amb la policia i l’acusà d’haver matat a Nikolett. Ella va dir que ell va anar dies abans amb Nikolett a escriure el seu testament , per a quedar-se ell amb tot, però el que no sabien era que ell l’únic que havia fet era el que la seva àvia li va demanar, ja que ella no volia que Melània que mai s’havia ocupat d’ella es quedés amb tot.

La policia es va endur a Gustzàv i el van acusar d’assassinat, però el van deixar en llibertat fins que feren el juí. Ell va decidir passar els dies abans de ser empresonat a la vorera del riu, contemplant-lo.  Allí es sentia bé, però no podia suportar que l’acusaren de l’assassinat de la seua àvia ja que ella era l’únic que tenia.

Una setmana abans del juí, va decidir desaparèixer ja que no aguantava més les mirades acusadores de la gent, i la impotència de no poder fer res va poder amb ell.

MARINA HADDADDOU, IES ALMENARA

AQUELLS ROSTRES

Quinze anys des que va vore el riu menjar per primera vegada. Ell sabia que mai oblidaria els rostres d’aquells salvatges que llançaven aquell cos assassinat entre rialles. La impotència i la ràbia que el va dominar durant tot aquell temps finalment es consumia junt a l’últim cos amb què alimentaria el Riu.

Nikola va ser l’única persona en qui va poder confiar des que va descobrir la traïció de la seua germana. El va conèixer l’últim any d’institut. Aquell curs va ser dur. Veia com la seua família es trencava i ell solament tenia ànims de veure el seu millor amic. Progressivament, aquella amistat va anar en augment. Totes les vesprades quedaven per estudiar a la biblioteca i els cap de setmana anaven a vore competir el germà de Nikola, Janós. Segons els entrenadors aquell nedador arribaria a ser molt gran, però ell solament s’interessava per Nikola, no pel seu germà.

Una d’aquelles vesprades decidiren anar al riu. Pensaven que era l’únic lloc tranquil a causa de les revoltes que assolaven la ciutat. Quan creia que estaven a soles, el va besar. De sobte, un grup d’homes que venien de les revoltes els van començar a insultar. Després d’això solament recorda que els atacaren i que tiraren Nikola al riu.

L’assassinat de Nikola li va deixar un buit que sols va omplir la ràbia, i des del moment que va eixir de l'hospital solament es va centrar en una cosa. Trobar a aquells homes i alimentar el riu.

CARLES TRAVER, IES ALMENARA

STARVILLE EL RIU MALEÏT EN UN POBLE ANOMENAT ROCKVILLE, FAMÓS PEL SEU CURIÓS RIU ON ELS CIUTADANS PARLEN SOBRE UNA MALEDICCIÓ QUE ES TROBA PER LES AIGÜES D'AQUEIX RIU TAN TENEBRÓS. EL QUAL INCITA A ANAR A CIUTADANS AMB PROBLEMES, SUÏCIDAR-SE I POSAR FI A LES SEUES VIDES. UNS INVESTIGADORS ESPECIALISTES EN FENÒMENS ESTRANYS, HAN DECIDIT INVESTIGAR EL RIU PER SI HI HAGUERA UNA POSSIBLE SUBSTÀNCIA QUE CONTINGUERA L'AIGUA. EN PLENA NIT ELS INVESTIGADORS SEGUIEN AMB L'EXPEDICIÓ, VAN COMENÇAR A NOTAR COM UNA SENSACIÓ ESTRANYA A L'ENTORN DEL RIU, ÉS COM SI HI HAGUERA UNA PRESÈNCIA, QUE NO PODEN CAPTAR AMB LA VISTA. ELS INVESTIGADORS COMENCEN A ESCOLTAR UNA VEU QUE ELS INCITA A POSAR FI A LES SEUES VIDES. UN D'ELLS, EL DR. SMITH, INESPERADAMENT ES LLANÇA A L'AIGUA SENSE CAP RAÓ, NO FA RES PER MANTENIR-SE A FLOT I, A POC A POC S'HI ENFONSA. ELS COMPANYS DE L'EXPEDICIÓ IMMEDIATAMENT ES TIREN A L'AIGUA PER A TRACTAR DE SALVAR EL SEU COMPANY. QUAN JA HAN ACONSEGUIT TRAURE'L DE L'AIGUA S'ADONEN QUE PORTA UNES MARQUES EN LA PELL MOLT ESTRANYES. ELS INVESTIGADORS S'ESTRANYEN I AGAFEN UNA MOSTRA DE L'AIGUA. L'ENDEMÀ AL MATÍ L'ANALITZEN I HI DETECTEN UNA SUBSTÀNCIA TÒXICA I AL·LUCINÒGENA QUE PROVOCA DANYS MENTALS QUE T'INDUEIX A POSAR FI A LA TEUA VIDA. TANTS ANYS DE MISTERI ES RESUMIEN EN UNA SUBSTÀNCIA CORROSIVA PER L'AIGUA D'AQUEST RIU STARVILLE QUE CONTAMINAVA LES SEUES AIGÜES PER CULPA D'UNA CENTRAL NUCLEAR QUE REBUTJAVA ALGUNS DELS SEUS RESIDUS PER LA DESEMBOCADURA DEL RIU. MARIA CAMACHO. 1r BAT. IES LAURONA.LLÍRIA.

POR

Ell no sap quan, ni com, simplement sap que va passar. Això que ningú vol que passe, ja que solem fugir del que possiblement ens danya. Això al que molts li tenen por, por que ens deceben, por que ens facen mal, por de sentir-nos vulnerables, por de voler, por a l’amor. Ell no s’ho podia explicar, ni ella tampoc. Es van enamorar, però no va ser una història feliç, sinó plena de dificultats i problemes perquè ella no va voler seguir amb allò. I aquell dia quan la veure allí asseguda, després de tant de temps, es va voler acostar a ella però, després de tot el que va passar, tot el que ell li va fer i tot el que ella va patir per la seua culpa, el més segur és que no el volgués veure, ni tan sols sentir parlar d'ell. Però tot i això es va acostar, i allí estaven, després de molt de temps sense veure’s, un cara a l’altre sense saber què dir... I és això el que passa, tantes coses per dir i no saps per quina començar.

NEUS ESTRUCH GARCIA

IES “Veles e Vents” Grau Gandia.

El riu màgic

Hi havia una vegada una xicona que li deien Daniela. Tenia 21 anys i feia poc havia perdut
sa mare.
Totes les vesprades Daniela anava a un bosc on hi havia un riu que li deien: "El riu de la
màgia". Els amis de Daniela no entenien per què sempre anava a eixe riu. Així que van
decidir anar tots ells una vesprada, amb Daniela; ella es va negar, però finalment va
acceptar.
Van acampar tots a la vora del riu i quan va començar a fer-se de nit van escoltar la veu
d’una dona que demanava ajuda. Van anar corrents a vore què passava? Quan van aplegar al bosc no van vore ningú, però es van adonar que Daniela no estava amb ells, i ràpidament van anar a les seues tendes i la van vore morta, a la vora del riu.
Es van espantar molt, i de sobte l’aigua del riu es mogué i formà un forat negre i fons. Tots es van quedar observant-lo, els va hipnotitzar; van agafar el cos de Daniela i van anar tots nadant cap a eixe forat negre i profund.
Mai ningú va trobar els cadàvers d’aquells xicons i la gent d’eixe poble sempre es feia preguntes o s’inventaven històries d'allò que havia passat en inexplicable dia.
PAULA HERAS VERDÚ.
IES "Veles e Vents" Grau Gandia

RECORREGUT

Recorregut per la vida que em portes al cos
He decidit eixir de casa i deixar el telèfon dins perquè no em fa falta.
Tinc ganes de sentir l'energia de la natura,endinsar-me dins de mi i pensar perquè a
voltes senc que em falta,no com si no estiguera,sinó com si no poguera entrar,com si no
volguera estar,perquè d'haver-hi en sé que hi ha,i el suficient per a donar vida a totes les
persones del món,però quan em mires no vol.No sé si és el cos que no hem deixa o l'aire
que no pot,i és per aquest mateix motiu que sempre opte per respirar-te,i es que inclús
m'agrada més respirar-te que respirar,perquè sé que sense aire no hi ha vida,però estic
segura que sense tu no tindria motius per a rebre-ho,perquè m'he acostumat a tu,al fet
que em dones la vida,que em provoques aquest somriure.
I per fi he comprès el significat de la vida,d'allò que la fà més bonica,amb més sentit.He
comprés que sense tu no tinc aire,i sense aire no tinc vida,però sense tu,no tindria amor.
Martina Bàcer.
IES "Veles e Vents" Grau Gandia

LLARGUES NITS

LLARGUES NITS

Clar que no era una nit qualsevol, clar que aquella era especial. Era d’eixes nits nostàlgiques i, alhora, eternes. Cada volta que tancava els ulls podia sentir una sensació capaç de traslladar-me a l’altre món en menys d'un segon. Era tot tan diferent i impensable que no m'ho podia ni creure.

Al tancar els ulls estava junt a ells, un grup de persones que plantejaven acabar amb el món, estaven dispostes a córrer qualsevol risc i la seua única missió era eixa.

Jo estava entre ells, confosa i tremolant, ningú parlava. L'única cosa que feien era mirar-nos els uns als altres, i és clar que a mi també em miraven; com si fos una d'ells. Els THODS havien patit molt en vida i ara que estaven morts volien venjar-se.

Vaig eixir del passadís en què ens trobàvem, i els carrers estaven plens de foc. Tots corrien, alguns es tallaven les venes, altres es llançaven des d’edificis i el grup dels THODS estava tranquil, ja que això els omplia de satisfacció. Van relatar una volta mes les seues normes i sobretot van destacar la seua missió, amb un pla en el qual jo havia de fer el mateix que estava mirant en aquell moment, però en la realitat.

Doncs van començar el compte arrere i jo poc a poc anava obrint els ulls. Estava de nou en el món real. Tot seguia la seua normalitat així que vaig estar molt tranquil·la, l'única por que tenia era quedar-me dormida i que el món s'acabés.

Aquesta mateixa nit vaig decidir que no dormiria per si de cas. Així que vaig preparar-me un café i vaig començar a llegir "Mirant el riu", un llibre que em va regalar el meu germà i no havia tingut ocasió de llegir. Després d'una estona llegint, es van fer les 4 de la matinada, i vaig eixir de ma casa i em vaig dirigir a un riu a prop. En arribar, el riu que sempre era transparent es veia roig i ple de cossos de persones irrecognoscibles, no m'ho podia creure. Hi havia gent llaçant-se al riu com si fos divertit el que els esperava, gent feliç tallant-se amb les branques dels arbres i inclús gent que no sabia el motiu, però s'estava morint. De sobte va sonar l'alarma i vaig alçar-me del meu llit, soles va ser un altre somni.

TOURIA ZOUINE

IES “Veles e Vents” Grau Gandia.