El dia 5 d’abril, els alumnes de 2n batxillerat vàrem fer una visita a la facultat de Filologia traducció i comunicació de València. La finalitat de l’eixida cultural era participar en un diàleg amb Josep Maria Fonalleras, autor del llibre de relats Sis homes.
La universitat porta deu any organitzant diàlegs amb escriptors per motivar els joves a la lectura i que tinguen l’oportunitat de fer les seues preguntes a l’autor.
El primer que va dir Fonellaras va ser que els personatges que apareixen en el seu llibre són cinc homes que es troben en una situació límit i després començà el diàleg.
Algun dels relats està basat en una experiència personal?
Sí, prenc experiències personals i les formalitze perquè prenguen un caràcter literari i canvien a un altre tipus de realitat. Acumule situacions viscudes con per exemple visites a una residencia d’ancians, les olors que allí se’n perceben, la proximitat a la mort... i per altra banda anècdotes que després transcric al relat. Un altre exemple podria ser el cas de l’home que pateix un atac al cor. Aquesta experiència va se la d’un amic i jo vaig introduir el dragó que de menut em feia por per si era verinós i tot ho integro en un marc literari que és la història.
T’identifiques amb algun personatge del llibre?
Amb el tercer, Vicenç Úbeda, mai has pensat matar algú, encara que no d’eixa manera, l’enveja és un mal social que ens inunda a tots. Aquest llibre està fet com una confessió, a la vida real hi ha gent que necessita confessar els seus pensaments més interns, un exemple molt clar és aquest relat, tots necessitem esplaiar-nos.
El sisè home és el narrador ho s’hauria de fet un relat a banda per completar la relació de les històries?
Tots els protagonistes de les històries tenen un relat que el narrador ocult escolta. Jo volia que es veiés com aquest narrador és alhora oient i protagonista, la idea que el sisè home sigui el narrador és bona però a mi m’interessava més que el narrador sols fos la figura d’aquella persona que escolta, com un confident.
Fa uns anys a la selectivitat va eixir un fragment teu, que et va semblar? Creus que era l’adequat?
El que més m’ il·lusionaria seria trobar-me’l en el meu examen, però ara ja és impossible. Encara que m’agradaria que a un fill meu li eixirà i veure con ho faria. El text a què et refereixes al final no va ser l’elegit per a l’examen, pot ser van decidir que hi havia un altre més adequat.
Per què escrius?
És difícil saber perquè escrius. Uns dirien que per a lligar, uns altres perquè la gent els estime, perquè et llijan, perquè s’ establisca eixa relació lector-escriptor... Però a la fi, escrius perquè tens alguna cosa a contar, plantejar un dubte que té l’escriptor i pot ser també el lector... Et preguntes, tot el que escric és necessari? I reflexionant t’adones que el que escrius és important i té un impacte en la gent.
La vida de les persones és com la cua d’un dragó? Quan escrius un mecanisme molt utilitzat són les imatges després es topetem amb l’angoixa d’explicar-les, a la fi el més important és fer-ho. La veritat no sé com contestar-te, la vida de cada persona és única i la cua del dragó representa això mateix, continua vivint i movent-se, té relació amb la vida trista de les persones, açò és el dolent d’aquests relats, que és un llibre trist replet d’històries tristes, encara que jo sóc una persona que gaudeix dels plaers de la vida.
Com vas triar la foto de la portada?
Jo treballe molt amb pintures i fotografies, sobre tot d’autors francesos. Esta la vaig elegir perquè si, pels pits i també perquè vaig pensar que aquesta imatge podríem veure-la hui en dia a Barrio Sésamo. Als anys vint, pots ser als cabarets de Paris causés algun impacte entre el homes, però hui dia tots ja ho hem vist. Però per exemple, en Girona, en una llibreria, em van prohibir ficar el llibre en l’aparador. La propietària es amiga meus i un dia ens vam jugar que ella no ficaria el llibre mai a l’aparador, però ella deia que un dia el ficaria, i així va ser. Quan el meu llibre va guanyar un premi ella va posar un full que tan sol deixava veure la cara de les dones i el cos el tapava el paper que deia “Premi de la Crítica Serra d’Or” i va guanyar ella l’aposta. I també perquè d’aquesta manera les dones són presents també al llibre.
Per què no va escriure una sisena història per al narrador en què emmarcara les altres?
Les històries tenen un marc, però les deixe obertes perquè el llibre poguera també perfectament estar compost per les històries de sis, set o més homes. Però vaig optar per un narrador protagonista de la història completa que s’integra en el diàleg d’una forma original i més difusa en què no té l’oportunitat de donar la seua opinió, tan sols escolta i no se sap res més d’ell. Les que han arribat al límit conten la seua experiència i ell escolta. -Amb aquest recull de microrelats , vols transmetre alguna cosa més del que ens contes? -Això ho ha de contestar el lector. És el lector el que ho ha de dir. Puc dir les coses que jo pretenia, però no estic segur que el lector ho hagi entès. El llibre és un objecte que està marcat, que té un marc, un fi determinat tancat. L'escriptor quan escriu el llibre és com si tirara un artefacte que explota i no saps on anirà a parar. El lector acaba de completar l'obra, és una literatura entre l'argument i l'impacte. Cada paraula , cada fragment és important.
-Què influències has rebut?
jo sóc un autor que dono molta importància a la forma dels meus relats, sempre els situo dins d’una límits i sempre dono pistes sobre el meu estil que penso que és propi, reconec que per a escriure les primeres narracions vaig basar-me en altres autors, vaig fer intents de copiar-los l’estil, però aquests últims contes ja els considero com a meus. Hi ha moments que et van canviant la vida... I l'estil és un procés d'adaptació de molts anys.
Per què apareixen al llibre cites en francès?
En la vostra generació l’idioma que estudieu és l’anglès, però en la meua era el francès. La cita del començament del llibre és en francès perquè forma part d’un joc d’oca que es troba dins un museu a Catalunya i apareix aquesta cita. En realitat no té cap transcendència especialment definida.
Redactat per les alumnes de 2n Batxiller Humanístic de l'IES CLARA CAMPOAMOR d'Alaquàs: Maria Andrés Eslava, Esther Navarro i Maria Cervera
