Guillem, t'esperàvem

Un diumenge com qualsevol altre estàvem tota la família unida dinant a la caseta.

Estàvem els de sempre, excepte Guillem, Anna i els seus tres fills que mai fallaven i als que estàvem criticant per no avisar que no venien a dinar, ja que sobraven cinc plats de fideuà.

Era l’hora del café i jo vaig anar a per una llibreta per apuntar-me els aniversaris que no em sabia de la nostra nombrosa família, érem tots contents i, de sobte, sonà el telèfon, es posà ma tia i s’apartà un poc de tots. Tornà plorant i ens va dir que Guillem no s’havia despertat aquell matí…, era mort.

Les primeres paraules de l’àvia van ser “el primerito”; tothom va començar a plorar, aquell moment es va convertir en un desconsol total, se’ns veia pels racons, telefonant als familiars que no havien vingut i sense dir-nos quasi paraula.

Ja s’ha trencat la meua nombrosa família, n’ha perdut la peça que tirava d’ella.

Laura Gutiérrez

IES María Enríquez (Gandia)

PAU

M’explicava Pau allò que era per a ell el pas del temps.

Recorde quan era xiquet i estava a classe el temps passava lentament, un sol segons era quasi una eternitat. Em passava les hores des de la primera hora del matí a la classe de matemàtiques fins a l’última de castellà mirant aquell rellotge que el ficaven al fons de de classe per què a tots els xiquets tingueren mal de coll, ho pensava quan tenia cinc anys i ho seguis pensant, quan ho dic la gente encara li fa gràcia, però jo no la trobe ho dic de veres.

Ara quan pense en el pas del temps, és com si la duració d’una hora haguera canviat. Quan me n´adone ha acabat ja l’any i no he tongut temps ni de complir els propòsits que vaig fer  la nit de cap d’any.

Recorde millor la meua infantessa, que el que  vaig fer ahir, pot ser que siga perquè  és més interessant o perquè tinc més ganes de contar-ho.

El que més il·lusió em fa i amb més cara de felicitat pense, es que tot el pas del temps, des  que anava al col·legi i volia fer-me major, és que ho he compartit amb una persona. Sí, al col·legí vaig coneixer a Marta, i ella ha viscut  i ha vist cada moment de la meua vida.

Com si foren un llibre que conta la mateixa història però des de dos punt de vista diferent, però amb tants anys junts més de la meitat de fets serien el mateixos.

Marta seria com l’espectadora d’una pel·lícula,aquesta pel·lícula seria la meua vida.

La imatge d’això seria Marta a una sala de cinema ella sola i a la pantalla un fragment de la meua vida, per eixemple el dia que vaig  acabar la carrera de medicina.

Un treball al qual apareixes a la vida de moltes persones i pots observar com passa de ràpid la vida i el temps.

Alba Murciano
IES Districte Marítim

Em vaig trobar amb MATEO FERRE, aquell xiquet que tots anomenàvem “mateuet”.Es va amagar a un raconet quan em va veure. No volia asustar-lo home, ja tenia almenys 24 anys.Finalment va accedir a donar-me la mà, a més, desprès de parlar una llarga estona i de disculpar-nos un de l’altre per les batalles que teníem en la nostra joventut, em va convidar a menjar a un restaurant de luxe, però la cambrera ens va col.locar al pitjor lloc de tot el local, damunt dels nostres dos caps de suro hi havia un monumental rellotge que marcava l’hora perfectament, vaja sí que la marcava bé sí, “tic-tac, tic-tac…”.Li dic que aquest és insuportable, però ell em talla:<<No t´he contat la meua història veritat?Doncs calla que vas a escoltar el que és insuportablement inquietant>>.

-Feia anys que compartíem classe.Tots els nens miraven angoixats com passaven les hores, en aquell rellotge immens.Mentre la professora recitava poemes:

<<La pau;

No és només una paraula sobre un paper.

No és només una enyoranÇa sense un perquè.

No és només…>>

“Gloriosa”, vaig escoltar la nostra campana salvadora.Imagina’t tots els nens corrent amb tota la potència que bategava el seu cor. Igual que jo, no eren conscients del que passava i per a més desesperació els pares corrien per a portar als seus fills al cotxe o a casa, mentre que a mi semblava no voler-me ningú.Vaig estar com a dues hores esperant. A què? Diu Mateo ara que té uns quants “anyets”  i veu el món amb més nitidesa, però li dic que en realitat no tenia la culpa.

No venia ni el pare ni la mare, ni la germana ni el germà, res de res. Era menut i finalment va decidir intentar buscar la seua casa.”Vint-i-tres hores” en un febrer molt calorós, intentava trobar  algú que poguera dir-li l’hora, però ningú portava rellotge i a més s’hi havia gent, corria pel carrer, la majoria com a desesperats.Fins que va veure a un senyor; orgullós i rient, mirant tota l’ avinguda del port deserta.L’home va dir a Mateo que tenia hora en la seua botiga, no volia però finalment va acceptar.Només entrar a l‘establiment, em vaig fixar en un curiós calendari que duia en gran<<23-2-1981>>, l’home s’adonà de l’hora, va agafar el telèfon i comenÇa a parlar en un despaxt llunyà:<<Perfecto Tejero, no hay ni estorninos por la calle, ¡Aguantad fuerte ahí!…>>.L’home  em va observar escoltant, la seua mirada va precedir a la meua carrera per tota la avinguda, al mateix temps que veia a la gent en els bars observant a un home en la televisió, com fent un discurs.Per a perdre de vista al meu perseguidor vaig amagar-me a un carreró sense eixida.Passat un temps vaig eixir i es van fusionar dues sensacions ben distintes en mi; per un costat del carrer vaig trobar ma mare buscant-me, i de sobte per l’altra una sèrie de tancs.

Mateo em diu que ja  més adult ,aquella sensació no se li oblidarà; que la pau treballa contra tot vent.

Daniel Torres García 2ºBatx-D

IES Districte Marítim

CHURRO EL FRANCÉS

“Ens està prenent el pèl” vaig pensar de seguida. Però a mesura que hi avançava, res, ho deia de veres.  Francesc (o “Churro” que era com l’anomenàvem els amics) havia viscut prou anys al sud de França- el que explicava la decoració de la tenda- Encara així conservava l’accent “valencianot” de poble que el caracteritzava. Des de ben menut tenia passió pels cotxes, encara que el que més el fascinava eren les rodes i, curiosament, tenia una estranya  obsessió amb  les cobertes d’aquestes.

Ens contava a Carmen i a mi com havia descobert que tenia l’obligació moral d’obrir una tenda de cobertes. No em sorprenia gens que no es dirigira a mi del tot. Només mirava a Carmen, i en sabíem perquè: li agradava com res més al món. Així que jo, a banda d’escoltar-lo,em  dedicava a observa tot el que feia. I allí estàvem: “ i vaig passar per una d’aquestes tendes menudetes,que per cert es venia, típica d’un poble francès, on vaig vore per casualitat una foto d’un tal Robert Doisneau. Hi apareixia un xiquet amb un carro, que mirava com un altre de més gran havia punjat. Deuria ser dels anys 50 o 60. I no sabeu el millor de tot! “ es va dignar a mirar-me, pel que vaig comprendre que es tractava d’alguna cosa molt important, “el xiquet era el meu avi! Si, aquell que va nàixer a França.” Churro no deia mai mentides, podia exagerar, però res prop de la mentida. “ I sabeu com ho vaig descobrir? Pel barret que portava el menut, i pel cotxe... i perque la foto me l’havia ensenyada el meu avi abans de morir.“           -Carmen estava bocabadada- “S’hem va ocórrer, doncs, una idea, la idea: compraria el local, emmarcaria la foto i muntaria una tenda de cobertes de rodes. I us preguntareu per què... jo tampoc no ho sé ben bé, però sempre ha sigut la il·lusió de la meua vida. “ I allí estàvem, tots tres reunits a França, inaugurant la “Roues Churro”, escoltant Francesc i jo, com no, tractant de trobar “la inspiració divina” de la meua pròxima obra mestra: un llibre de cuina francesa.

Jaume

Aquell dijous a aquesta mateixa hora em disposava a anar a l’hospital ràpidament, jo estava fulletjant un llibre de la diversitat de les aus, i mentres llegia a les grans velocitats que podia anar el falcó peregrí quan atacava la seua pressa, de sobte, va sonar el telèfon. No em podia imaginar el motiu de la telefonada, el meu cap encara estava disfrutant de la llibertat d’ésser al cel, però quan em digieren que cridaven de l’hospital i que el meu amic havia estat operat vaig baixar al sòl d’un cop. No podia haver imaginat mai que quan s’havia tallat la telefonada per manca de cobertura aquell matí havia sigut perquè el meu amic de la infantesa, Jaume Martí, havia xocat amb la mitjana mentre conduïa per l’AP-7 direcció al seu treball a la Ford. Quan els infermers van vore que l’ultima telefonada que havia fet havia sigut a mi em van cridar de seguida. Quan vaig arribar a l’habitació 332 de l’hospital general vaig vore a Jaume amb una cama i el maluc trencats, tanmateix, la primera cosa que em va dir quan em veié va ser: “Per colpa d’un cap de suro m’han fotut el cotxe nou!” Jo, restant-li importancia, em vaig interesar pel seu estat. Jaume era un amant dels vehicles a motor, totes les setmanes anava a carreres, fires… De fet, la setmana anterior s’havia comprat un cotxe a la fira de l’automòbil no assequible per al seu salari de mecànic a la cadena de producció, era un cotxe dels anys 60, una reliquia deia ell. Encara que jo tractava de preocupar-me per ell i els dos mesos que havia de passar amb el guix, ell insistia a parlar-me del tema del seu cotxe, exaltant-se cada vegada més: “Tu saps el que m’agraden a mi els cotxes, quan era xicotet la meua mare em va comprar en cotxe de joguet, des d’aquell moment vaig perdre el cap pels vehicles amb quatre rodes, jugava a conduir com els cotxes grans i ser el més ràpid del món, sempre he volgut ser pilot de carreres, quan era damunt del meu cotxe de plàstic mirava amb enveja els cotxes grans i pensava que algun dia estaria jo en ells, possiblement en algun gran circuit. Però quan vaig anar creixent vaig anar adonant-me que aixó no seria posible, tanmateix, va continuar la meua afició pels cotxes. Fa una setmana em vaig comprar una reliquia de cotxe, que havia aconseguit amb tota una vida de treball i avui el meu somni s’ha trencat” I jo, apropant-me a ell i posant-li la mà al muscle li vaig dir: “Has d’estar satisfet perquè possiblement el cruel destí se t’haja emportat un somni que anaves perseguint tota la vida, però no ha acabat amb la teua vida tan ràpidament com els falcons peregrins acaben amb la seua indefensa pressa a més de 150 kilòmetres per hora.

Jorge Risueño

IES Districte Marítim

La fórmula per aturar el temps

Estava esperant el meu amic Robert Doisneu a una cafeteria prenent un café, quan va aparéixer

-Bona vesprada senyor Doisneu

                                   -Bona vesprada. He de contar-li un acosa que m’ha ocorrugut ara mateix; saps que estic treballant en un projecte fotogàfic, i avui per fi he culminat el meu treball. Voràs. Estava fent unes foto sal peu de la torre Eiffel quan s’ha posat a passar gent per davant meu. Jo, com podía intentava que la gent s’aturara per poder fer les fotos bè, però tote l mon deía que no podía, que hi teníen pressa. Així que vaig decidir fer fotos d’aquest “maremagnum” de gent que anava corregent d’ací cap allà. De sobte he vist una parella de jóvens els dos junts, aliens a aquest anar i tornar del a gent, besant-se, i he decidit retratar-los com a símbol de la tranquil.litat d’un moment especial, en contrast amb la vida “boja” que hi portem, tots pendents del rellotge.

Açò va passar farà deu anys. Hui en dia el meu amic Doisneu és famós, i pel que fa a mi, va ensenyar-me una lliçó moral molt important, la de disfutar el moment, perquè el temps passa, i aquestos moments, com un simple bes, no tornen

                                                                                  

Álvaro Crespi Hurtado

IES Districte Marítim 

Lliure

Estavem junts, sentats a la vora de la mar, escoltant el soroll de les ones. I mentre recordàvem la nostra infantesa em va ensenyar una fotografia. Hi havien tres xiquets, en una classe i un d’ells estava mirant el rellotge i em va dir:

-          A què et recorda aixó?

-          A nosaltres, quan erem xiquets i també miràvem desesperadament l’hora per anar-nos a casa.

-          Com passa el temps, eh! – em va dir

I de sobte em van inundar múltiples records de la meua infantesa. Els jocs, els amics, els estius en la platja... Com passa el temps i què fàcil és oblidar els vells costums, oblidar els vells amics...

     - Tinc una cosa a fer - em va dir i es va anar ràpidament sense donar-me temps tan sols a preguntar-li a on anava. Al cap de dos hores em va cridar i em va dir que aquella foto li havia portat molts records, que sentia que havia perdut moltes coses i necessitava recuperar el temps perdut. No vaig saber res més d'ell fins que al cap d'un any va arribar a les meues oïdes que anava viatjant de país en país, visitant cada racó, provant tota la gastronomia del lloc. Em van dir que en cada lloc deixava la seua empremta, encara que oculta perquè ningú notara la seua presència.

  Sempre es va caracteritzar per ser una persona fora del comú, però aquest acte em va paréixer meravellós. Almenys, ara, podia sentir-se lliure i fer el que volguera, i jo estava feliç per saber que havia aconseguit el que volia. Encara que haguérem passat tants anys separats, era el meu millor amic, havíem passat tantes coses junts... I ara li trobava a faltar, no sàbia que feia ni on estava. Quan se’n va anar es va desfer del mòbil, no volia sentir que res li lligava al seu lloc d'origen. Passat el temps, quan jo em trobava a Praga per un viatge de negocis, vaig observar en un mur del pont Carlos, que travessa el riu Moldava, una inscripció que deia: "Vages on vages, recorda dos coses molt importants: mai has de deixar de sentir-te lliure però sobretot recorda't dels que et volen, que vetlen per tu a cada moment”. Vaig somriure, sabia que això era cosa seua i vaig sentir que per molt lluny que estiguera seguia prop de mi a cada moment.

Lorena Cornago Tarín

IES Districte Marítim

MARIA

Fa uns dies vaig anar a casa de la meua àvia Maria, i em va contar una història que mai havia contat a ningú.

-Quan era jove, em deia, treballava de recepcionista en un hostal. Un dia va arribar un jove català que anava a passar unes setmanes a valència. Ell em va demanar una habitació i jo li la vaig donar, aleshores em va somriure, em va tancar un ull i em va dir: –adéu bonica!

Un dia el vaig veure a la  cafeteria que es trobava al costat de l´hostal. Es va presentar, es deia Joan, i vam estar parlant molt de temps. Era intel.ligent, simpàtic i pareixía un poc seductor. Els dies següents els vam passar tot junts.

Un matí vam quedar, com sempre, per a desdejunar. Vaig estar esperant-lo, però no apereixía. L´encarregada de la cafeteria em va donar aqueta carta, -la meau àvia senyalava la carta que jo havia trobat minuts avans a la golfa, i va començar a llegi-la: << Tinc que tornar a Barcelona, m´ha sorgit un imprevist. A les deu i mitja agafe el baixell. Espero que em predones.Joan>>

Vaig arribar al port i el vaig  trobar. Li vaig donar un abraç i un bes, un bes llarg i  apasionat, com si fora l´últim. Em parexía que el temps es parava. Jo estava trist però no plorava. Li vaig dir adeu i ell em va contestar però aquesta vegada no em va dir bonica ni em va tancar un ull.

Uns dies després, un cosí seu em va dir que s´anava a casar amb la seua novia. Jo no sabia com reaccionar i li vaig dir que li donara l´enhorabona de la meu part.

El temps va fer que m´oblidara de tot allò i de Joan, em va dir.

 Isabel Funes Celada

  IES Districte Marítim

EVA

Està Eva asseguda, com cada vesprada, al seu silló preferit. Però hui la trobe distinta. Ja m´havia anunciat que tenia una cosa important que dir-me. Aleshores, la mire i la inste a començar.

- Em case. No, no em mires així que no m´he tornat boja. Ja sé que ahir ni tant sols hi tenia parella, però, em case. D´ací a quatre mesos. Ja sé que és una bogeria i que la gent hi parlarà, però, dona, Aixa és l´amor. Xe! Cambia eixa cara de fava que ja t´ho explique. El novié s Pau. Aquell xic amb qui jo festejaba quan teniem 17 anys. El meu primer amor.

No puc creure-ho. Eva mai ha sigue una persona massa impulsiva. De fet pareix que te orxata a les venes. Y ahí és, asseguda davant de mi, dient-me que es casa, amb ulls brillants. Li dic que sí, que es una bogeria, que no entenc res. Fa més de deu anys que no ha vist a Pau.

- Be, – continua ella- ja saps que la història meua amb Pau va acabar-se perquè vair haber de canviar de ciutat. Però anava jo haches matí pel carrer, camí del treball, i era un dia d´eixos que preferiries no haver eixit del llit. I de sobte, algú va agafar-me pel braç i va besar-me. De la manera més romàntica que pugues imaginar. Ni tant sols vais poder veure-li la cara, però ja sabía qui era. Com oblidar aquells llavis? Es va detindre el temps. I quan vais obrir els ulls, allà estava ell, Pau, el meu Pau. De seguida em va confesar que m´amava i que no havia pogut oblidar-me. Em va demanar matrimoni.

No done crèdit al que escolte, i no puc ser més feliç per Eva. És curiós com poden ser de forts sentiments. Es puposa que el temps tot ho cura, també l´amor. I ahí tens a Eva, preparant la seua boda, amb el seu primer amor. La felicite i la deixe asseguda al seu silló, amb els ulls billants d´alegria, feliç, enamorada.

Marina Blanco González

IES Districte Marítim

-         Que vell estic, ja no valc ni per a tirar menjar als coloms! Recorde el dia que em van posar al motor 250782RMS. Allò sí que era efusivitat. Vaig eixir de la fàbrica juntament amb altres cinquanta mil germans bessons. No van tindre temps ni d’acomiadar-nos, ni tan sols de conéixer-nos. He de dir que en alguna ocasió m’he creuat amb algun però no he tingut temps ni de preguntar com els anava. I ara mira com estic, amb una roda desfeta; el 250782 MRS encara bombeja gasolina però no sé si el meu amo encara em voldrà per a alguna cosa o m’enviaria a la ferralla.

El menut, el cotxet, quasi es posa a plorar de sentir els laments moribunds d’aquell cotxe vell, cansat, esgotat i rebentat. “Jo tinc dos pedals de competició infantil i, si vols que et diga la veritat, veient aquest xiquet com és de tapatroles, em jugaria alguna llepolia amb tu que encara acabaré jo en la ferralla més prompte que tu. Escolta, -va prosseguir el menut- el cotxet-, quants quilòmetres t’has menjat en la teua vida? Quantes vegades t’han omplit l’estómac amb gasolina de la bona? Eh? Què dius?

El cotxe vell, cansat, esgotat i rebentat, amb prou feines obria els fars per veure el menu t-el cotxet- se sentia amb ben poca gana d’explicar-li la seua vida, encara que ja hi  n’havia fet cinc cèntims curts. Del seu 250782 MRS era del que estava més pagat, i, això, ja ho havia fet notar. Què, potser, li havia d’explicar quan va estar a dos pams i mig del front a la I Guerra Mundial, o li hauria de contar les vegades que el van usar per a amagar gent, i armes, i diners, i dones, i no se sap quins embalums més. La veritat és que havia servit amb escreix per a la funció que l’havien fet. Però ara tocaven “ retirada”, ara tocaven a dol les campanes del taller mecànic. Tocaven lentament, a colps secs, pausats, tristos, serens, de comiat.

-         Adéu senyor cotxe, adéu”- va dir el menut -el cotxet- en sentir que el menut –el xiquet- posava els peus als pedals. Això era la prèvia a menar-se la vorera, els vianants, la vida. “Adéu senyor cotxe”-va repetir i se’n va anar.

-         Adéu cotxet, adéu.

Laura Torró

IES Districte Marítim

Roger Dalmau

I allò ens va caure al damunt com si fóssim formigues”. Amb aquesta metàfora començà el Roger a contar-me la seva experiència com a ratolí de laboratori. Feia molt que no parlàvem, des que ell es va casar i se n'anà a viure amb la seva dona a aquell poble idíl·lic, encara que jo ja m'imaginava que alguna cosa no devia anar bé pel preu tan barat del xalet, de recent construcció. Pensat i fet, signaren el contracte i s'hi establiren la seva dona i ell, doncs encara no havia nascut la Marina. D'aleshores ençà que jo no n'havia sabut res més, però un dia, vingué a ma casa cames ajudeu-me per contar-me el terror que havia viscut, i jo, molt gustosament, el vaig escoltar, però sense fer cas de les seves pretensions perquè ho publicara en el meu periòdic. Resulta que al poc d'arribar-hi van començar a notar que hi havia gent que els vigilava, al principi només al carrer, però més tard dia i nit, tot i que ho feien camuflats sota una aparença normal. “Així estiguérem uns mesos”, em digué, fins que un dia, millor dit, una nit, va sentir-se un soroll en tot el poble que els despertà i feu que tothom sortís al carrer amb pijama i batí, aleshores és quan veren la cúpula opaca que se'ls queia al damunt, i quan aquesta cobrí tot el poble i el sumí en una obscuritat impenetrable, tothom cridà i corregué per intentar fugir, però va aparèixer una imatge projectada a la paret de la cúpula, un senyor calb que els digué que des d'aquell moment passaven a formar part d'un experiment sociològic del govern, que consistia a aïllar-los amb la finalitat de comprovar les lleis de la supervivència. “Ho tenien planejat des del principi” em digué el Roger, per això el preu del xalet, perquè anaven a tancar-los-hi fins que només quedara una persona viva, a la qual deixarien sortir. En aquell moment fou quan entenguí el que m'estava contant, per què plorava així, “ho vaig fer, vaig haver de matar-les per poder sobreviure i eixir d'aquell infern”.

Javi Montaño Sierra. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Vicent Tarrasó

M’explicava Vicent Tarrasó que fou l’actitud indiferent d’aquella xiqueta la que va frenar en aquell moment de valentia, la gana que podia tindre de materialitzar el seu suïcidi. “Cent trenta-dos persones s’aturaren davant el meu balcó per contemplar l’espectacle” em replica.

Li comento que l’última cosa que pensaria en un moment de crisi existencial és a fer comptes.

Ben bé, si em trobés en una situació similar; no ho sé, pensaria en les raons que fan de la meua existència un infern tal que volgués avançar la visita inexorable de la mort, o bé en com o quant m’estime la vida.

Tarrasó és clar: “La xiqueta ”.

- Entre totes les mirades, endinsades en un silenci sepulcral, que suplicaven que no llençara la meua vida al vent, només la xiqueta continuava el seu pas lleuger, feliç, innocent sense contemplar allò que tots contemplaven: un home patètic que amenaçava de suïcidar-se .

Em diu que la xiqueta coneixia ben bé que no ho faria.

Tarrasó em confessà que feia mig any que fabulava amb el seu suïcidi, després que la vida ja no guardava cap sentit per a ell.

Ell prou sabia que mai escriuria el final. Feia tres mesos que els amics insistíem perquè busqués ajuda professional , cosa que se sol fer en aquests casos. Però ell mai acceptava de fer-ho.

“Saps?” em va dir.

- En veure passar la xiqueta em vaig adonar de la situació patètica en la qual em trobava, era protagonista d’un circ rondaire. Per decepció dels espectadors, trobí l’espenta per retrocedir, tancar la porta del balcó i encendre la ràdio. Patia una lluita entre les veus de la ràdio i les meus internes. Oïa sense escoltar, planyia de mi mateix. Fins i tot un acte de rendició com és el suïcidi demanava de ser valent.

”Sóc un covard, tant que ni he pogut acabar amb el meu suplici ”

Vaig concloure que si no trobava la força per acabar la seua congoixa que fóra almenys valent per trobar-li un sentit a la vida, una motivació per no romandre pusil·lànime a l’espera de la desitjada mort.

Zineb el Moutia. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Carme Hernández

Allí estava Carme Hernández en aquell país gelat, gris i buit d’esperança, esperança de guanyar una guerra davant una gran potència com era Alemanya. Agafada de la mà de sa mare buscava un lloc on passar la nit, on establir-se per un temps, espantades i acabades d’arribar del seu país, Espanya, que per por o Déu sap per quina altra raó van haver d’abandonar. Cap de les dues sabia el que estava a punt d’ocórrer, carregades amb una maleta d’il·lusions i esperances per establir una nova vida, quan es van trobar amb Miquel Vives, pensador i escriptor valencià resident en aquell país des de feia dos anys.
- Senyores que fan pel carrer si han eixit els avions, que no heu sentit les sirenes ?
- vostè, vostè… parla la nostra llengua?
- Per descomptat, soc Miquel Vives, hi porte dos anys, seguisc parlant valencià i no ho deixaré de fer mai . Vosaltres tampoc ho hauríeu de fer, deixeu un xicotet rastre de la vostra procedència, no us n’oblideu.
Les paraules d’aquell desconegut els van canviar la vida i decidiren obrir un camí a l’ensenyament del valencià en aquell país.
No tornaren a saber res d’aquell home, sols van veure una foto de les dues presa per Miquel Vives aquella vesprada de tardor de 1938 en l’antiga URSS, una foto que va pegar la volta al món, anys després quan Carme Hernández junt a sa mare Pepi Montero van fundar la primera escola de valencià a l’estranger per a tots aquells que com elles van haver d’abandonar la seua terra per diferents motius, perquè no pergueren la seua llengua, aquella que els donava una personalitat especial.
Avui, 70 anys després estic mirant aquesta descolorida foto on apareix la meua iaia i sa mare i encara puc sentir aquell sentiment que tantes vegades descriu la meua iaia asseguda a la seua agrunsadora.

Rosana Mompó Chardí. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Antònia Company

Em va mirar als ulls fixament i em va repetir unes vint voltes que ho va passar d’allò més mal ...
Tots el dies i totes les nits varen ser un calvari per Antònia. Ja no podia parar-se a pensar com de mal ho havia arribat a passar. “ L’Olívia no vol anar a l’escola, vol quedar-se amb mi, en Pere ha d’anar a treballar amb son pare Joan i la meua filla Pilar havia d’anar tots els matins a netejar a casa de la família Pujades – Cunyat, i jo he d’ anar a comprar el menjar, tot el que es pot, tindre cura de la nena i, a més a més, anar a cosir a casa l’Enriqueta”. Quan anava a visitar la tia Antònia em contava una i mil vegades el mateix, jo no sé si era per la malaltia que patia la pobra dona o pel ressentiment que tenia per no haver viscut en una època millor, una època de menys sofriment.
Tots els dies anava a la residència a veure-la i ella es posava d’allò més contenta!
Aquell dia, portava unes calces marrons, una falda d’un marró molt paregut al de les calces i una camisa d’encaix de color beige i per damunt s’havia posat una jaqueteta de punt d’un color molt paregut al de la camisa, anava arreglada per a ser un dia normal.
On vas Antònia? – Li vaig preguntar – .
Filla, no ho recordes? Hui és un dia especial, hui a la residència es celebrarà la missa en què resarem per totes les persones mortes en la Guerra Civil, sempre m’ha agradat resar pel meu home Rafel, pel meu gendre Joan i pel meu nét en Pere i per tots els meus germans i les altres persones que van morir ... – Cada vegada que pensava en ells, es posava a plorar – .
Pocs minuts abans de morir, Antònia em va contar una història que li va succeir quan la seua néta era petita, com va haver de salvar la vida d’aquella xiqueta, ja havia sofert massa, no podia suportar la pèrdua de la menuda. Aquesta història me l’havia contada milers de vegades, però sols aquella volta em va aplegar al cor i va fer que em posara a plorar com mai ho havia fet.
La tia Antònia abandonà aquest món després de vesar l’última llàgrima de dolor.

Andrea Ortiz Gamón. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Agnès

Agnès Marti Roig estava asseguda al menjador quan em va convidar a passar, asseguts tots dos, va oferir-me alguns dolços i alguna cosa per a beure. Érem amics des de la infància i ara que ella estava malalta anava a visitar-la quasi tots el caps de setmana.

Aquell diumenge xerrant, xerrant, acabà contant-me la primera vegada que va veure un eclipsi de sol, ella era menuda, potser tindria entre 5 o 6 anys, i caminava amb molta presa pel carrer acompanyada de la mà de la seva mare, doncs havien d’anar a comprar abans que la tenda tancara. Aquella vegada ningú no coneixia la notícia que cap al migdia s’anava a produir un eclipsi, la qual cosa a la seua mare li va estranyar, ja que sempre anunciaven aquell tipus d’esdeveniments en la televisió. Agnès tenia por, doncs mai no n’havia vist cap ni ningú ho havia considerat tan important com per a explicar-li-ho. Ella mirava tot el carrer, i com que tots estaven sorpresos per l’esdeveniment, tots miraven cap a dalt, és per això que Agnès estava espantada, no entenia què estava passant i per què tots miraven cap al cel. Però quan l’eclipsi passà i ja es podia veure el sol de nou, va preguntar a la mare què havia passat. La mare primer va riure, en veure-la tan preocupada, i després va entendre que realment la seua filla no sabia què havia passat, així és que li va contar que es tractava d’un eclipsi, que aquest tapa el sol i és per això que s’havia fet de nit de sobte, però que aquest efecte durava poc i de seguida tornava a eixir la llum.

No sé per què, però el que és ben cert, és que Agnès li tenia un amor especial a la seva mare, i cada esdeveniment viscut amb ella li encantava contar-ho. Cada setmana quan anava a sa casa me’n contava un de diferent, però en tots apareixia la seva mare.

Raquel Moret Mayo. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Gretchen

No podia parar de mirar-la, amb el pas del temps no havia canviat, plàcida, segura com un dia assolellat…-M’escoltes?- Sí, sí, perdona, continua. No sé com he pogut despistar-me, la veig serena. Va parlar d’allò que mai m’havia revelat, em digué que no ho havia pogut oblidar. “Anava amb la tia seixanta anys enrere, veníem de comprar tomaques un dia qualsevol, sentia molt de soroll i els crits: No! Pareu!, Gretchen! Gretchen!”… a poc a poc anava coneixent per què tenia aquell nom tan estrany.

Ara estava plorant, plorava desconsolada. Eixia del seu interior el seu secret més íntim. Quan deixà de plorar begué aigua, decidida a acabar la seua història.

“Ja no veia la tia, tenia sis anys! Què passava? No pensava en res, però m’ envaïa la por, aquells homes procedents del cel em feien mal als braços, no entenia el seu idioma ràpid i fluid, tractaven de tranquilitzar-me, impossible…” Semblava nerviosa. Acabà de llançar-ho tot enfora. Tremolà tota la nit.

Entenia ara les seues cicatrius al cos i el seu nom, alemanya! Clar, Gretchen com l’amant de Faust, la creació de Goethe, ara me n’adone. Sóc el primer que sent la seua història i pense escriure-la tot just com sigué, plena i completa. Seran les seues paraules, totes. Les paraules d’una dona torturada pels aliats, o això diuen, esclavitzada per ells, pel seu passat, com ella mateixa em contà. “Vaig treballar per a ells vora deu anys” (jo encara recorde les seques paraules pronunciades per ella) “no ho suportava més, me n’anava. Decidit i fet, una nova vida a València, ho vaig superar, per ton pare, per tu… “

Tot s’havia acabat, estava resolt, havia comprés, tenia avantpassats alemanys, una mare exiliada en la segona Guerra Mundial i un llarg camí d’investigació per recórrer a fi de descobrir la veritat.

Aquesta mateixa vesprada isc amb l’avió cap a Berlín.

Marga Fernández. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalamau. Catarroja

Mariona Romeu

Mariona Romeu riu, i tanca els ulls. Els obri i segueix explicant-me quan va trobar aquell braçalet d’or en ple centre de València. Em diu que travessava el parc del Parterre i que entre la pols de les petjades va veure una cosa que brillava.

- Jo pensava que era una moneda i quan la vaig tindre més a prop me n’adoní que es tractava en realitat d’ una polsera d’aquelles bones, ben treballades; més que una polsera era un braçalet, tot redonet i daurat. El vaig agafar de seguida i el vaig posar dins la butxaca de l’abric blanc que m’havia comprat l’any anterior, d’eixos que l’home de la botiga et diu que et duraran tota la vida, i vaig començar a caminar ràpid com si algú em perseguira. I mira que jo creia que la gent passava i es quedava mirant-me.

Mariona no sap que ja l’he escoltada aquesta història. Però jo la torne a escoltar, i li assentisc amb el cap, sobretot quan fa això de: saps… i fa un silenci. Abans de l’últim m’ha explicat que el braçalet el té guardat en un mocador fi en l’últim calaix de l’armari, i que ni quan a la guerra hi havia tanta fam l’havia venut per a traure diner. I és que, per a Mariona, segons em diu, l’aret d’or sempre li va ajudar quan ho necessitava; aquell mateix dia es va salvar de veure un home nuet cridant barbaritats des d’un balcó del carrer de la Pau, perquè ella anava concentrada en el braçalet que duia a la butxaca. Després d’aquell dia, ella tocava el braçalet una vegada al matí i una altra a la nit.

- Gràcies a l’aret he tingut home, gràcies a ell! Perquè el dia que va conéixer al Jaume havia tocat tres vegades el braçalet. I els meus fills sans i forts, ben bé que ho saps que el Francesc es ben arriscat.

I fa una llista de totes les coses bones que li han passat a la vida, donant les gràcies, fins i tot hui, perquè he vingut a vore-la, hui que ha tocat el braçalet unes set vegades i encara no és ni l’hora de dinar.

Andrea Ramón Alfonso. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Laia Costa

Em va dir la Laia, que quan arribaven ella i la seua filla Amparo a la plaça de l’Ajuntament, varen sentir un gran soroll, Laia mirant al cel va observar com pujava una carcassa. Ella és molt segura i encara que tot el món es parava a mirar, el seu objectiu era clar. Jo sincerament no podria ser tan fort com ho fou ella.

- T’ho dic de veres en eixe moment només podia pensar en salvar la meua filla.

Ja feia dos dies que fugíem i no pensava perdre a ningú més. Et juro que el temps se’m feia interminable, em feia la sensació que les cames se’m feien més petites i que em costava caminar cada vegada més. En canvi Amparo, caminava amb molta tranquil·litat, se’m feia impossible pensar que el seu pare havia mort feia uns dies.

Laia estava molt tranquil·la quan m’ho contava, amb la tranquil·litat que li donava pensar en el que havia passat i que tot havia acabat bé. Laia em parlava asseguda al sofà, mentre Amparo, ja amb 40 anys, ens preparava un té.

- Eixes falles van ser inoblidables. No em podia fixar en l’ ambient. Caminava i caminava, anava corrent. Dos dies abans uns amics del meu marit ens varen dir que si passava qualsevol cosa podríem anar. I després de la seua mort l’únic que podíem fer era acudir-hi.

Laia Costa em contava que la por se li apoderava a cada racó, a cada cantó que girava sofria. Però el que més li preocupava era la seua filla, ella pensava que la vida d’Amparo se li escapava, que en qualsevol moment apareixeria algun braç que s’emportaria la seua filla.

Poc a poc Laia em deia que veia com la seua existència es podia comparar amb la carcassa, que mentre caminava i cavil·lava sobre les seues pors, veia com la carcassa pujava i pujava i que ella sabia que explotaria d’un moment a l’ altre, però que sense adonar-se’n, mentre observava el cel de falles, arribà a la casa dels amics i aplaçava la seua explosió.

Marc Domingo Costa. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Aquesta és la imatge que han "mirat" els joves escriptors de l'IES Berenguer Dalmau de Catarroja

Relat IES Rei En Jaume

“El  millor de tot, es saber-ne que, el que semblava la fi del camí fos el nou començament de la partida. Tindre la meravellosa sort de poder alçar-te un matí més i desdejunar junt als menuts, o vore la teua dona com s’aparta els cabells del front mentre renta els plats. Són eixos petits detalls que, abans d’un incident com n’és un infart no valores de propet, ja que tan sols et dediques a passar el més ràpid que pots els dies, dies de una vida que no has pogut disfrutat malgrat a l ‘estrés que suposa alçar-se cada matí per a dedicar-se a una rutina programada amb anterioritat que no et deixa un segon del dia per a poder relaxar-te i apreciar els petits detalls que diàriament assolim com a carents d’importància.”

Aquesta és la reflexió diària que, cada matí em fa el meu  pare mentre anem en cotxe camí, cadascun de la nostra rutina, enfrontant-nos cada matí als nostres reptes. Ell, considera que la vida és molt curta en comparació a la longitud dels dies i cada dia m’anima a disfrutar-lo com si fos l’últim.

Chabel Boluda Bodí 2n Batx B

JOAN RUBIRA

Cap a la vesprada, a la taverna, com sempre Joan Rubira amb dos gots de més, em contava la com trobava a faltar l'Anna. Les copes el rodejaven en la barra, mirant si quedava encara alguna gota d'allò que tan agre li estava. Les ajuntava de dos en dos.

-Mira-les , totes juntes, emparellades. Així ha de ser el món, una persona amb altra, compartint l'amor, la tendresa, i no les baralles i els divorcis. Molt trist amic, molt trist.

-Bon home, açò que et passa a tu , no li passa a ningú. Em deixa perplex , no ho entenc

- I m'ho dius a mi? Sóc un cap de suro no hi ha més. Ja fa cinc mesos, i ni una sola paraula he sentit més d'ella. Pots pensar que una persona desaparega així de la meua vida? Ni he pogut explicar-me.

-Però , no vares dir-li que va ser tot un malentès?

- No entrava en raó. Helena, Helena va ser el dimoni. Jo l'únic que volia era que Anna es distanciara d'ella , ens robava , tenia les claus de casa i entrava quan volia. Ens va enganyar, als dos. Deixant-me marques de carmí per les camises, una dona així no està bé. Qui va a casa de la seua amiga i el seu marit , però fastidiar-los , per fer creure a ella que jo estic amb altra?

- Anna no et va creure?

-Anna sols va vore que jo era un mentider, que tenia roba d'altres dones, que fins i tot jo volia l'Helena. Helena es va fer marques , marques que Anna cregué que jo l'havia fet. I així un dia qualsevol, se'n va anar. I ací estic. Si et conte la veritat... Amic, açò s'acaba per a mi.

Una bala , una pistola , a la butxaca. La va traure. De sobte el soroll més cridaner que havia sentit a la vida va sonar. Tot es va omplir de roig. Una vida, una equivocació , un tret, i un final.

María Andrés Eslava

2n Batxiller Humanística

JAUME

Passat un temps de l'esglai ocorregut, Jaume comença a posar-se melancòlic i tot tancant els ulls fortament em conta la seua infància. Li dic que comence contant-me el que ha fet recentment per a portar aquell estat d'ànim, però ell no m'escolta. Seguix amb la seua infància i em conta que, al morir el seu pare, portava els seus germans als afores del poble, per a jugar amb un cotxe que feia temps que estava abandonat i que els seus vertaders amos ja s'havien encarregat de vendre tot el que era aprofitable. Però que aquell cotxe els havia proporcionat llargs moments d'entreteniment que els feien oblidar la fam i l'avorriment. Ell, que era el major, sempre havia sigut l'inventor de les històries infantils i amb aquell cotxe havien arribat més lluny que en tota la seva vida. El deixe contar-me algunes històries inventades i m'explica que tots tenien un paper assignat en aquell joc i que normalment, ell sempre feia d'aventurer i el segon germà de xofer mentre que la germana més menuda es quedava asseguda i es reia cada vegada que s'inclinaven per a fer com si giraren cap a un costat. Després d'un temps amb la mirada perduda em conta el que li havia passat feia dos dies, quan ell anava tot tranquil pel carrer i va vore passar una xiqueta amb els cabells rossos com la seva germana que li somreia des de la finestra d'un cotxe. Ell en veure la mirada innocent de la xiqueta va continuar caminant amb un somriure. Jo vaig pensar que certament sempre havia sigut de somriure fàcil. Me'l vaig mirar ben mirat i em va sorprendre la facilitat amb què s’havia esborrat aquella mirada plena d'alegria. Va continuar, pausadament, amb els ulls més desenfocats que mai i per fi em va contar el que havia passat. Uns segons després d'aquell somriure el cotxe havia xocat contra un altre que venia en sentit contrari. En aquell moment va perdre el sentit de l'espai i del temps i corregué cap al cotxe per salvar la xiqueta però era tard, massa tard per salvar ningú.

ANNA MONTALVÀ RIPOLL. 1r Batx B. IES Jaume II el Just

CHRISTOFER

Era un dia com altre, hui anava a casa del meu cosí Christofer, tenia dos anys més que jo i estava molt, molt malalt, tenia una infermetat que ja no era possible curar, ell sabia que li quedaven pocs mesos de vida o fins i tot dies, no ho sabien ni els metges.
Ell volia que mai m’oblidara d'ell, sempre me contava totes les seues històries d'amor i ara volia contar-me l’última.
Va conèixer una noia una vesprada prenent-se un café, i ella en veure’l a soles va apropar-se i van començar a parlar de tot i molt, cada vegada hi havia més i més mirades que ells dos se’n tornaven, fins que van acabar al costat, entrellaçats, amb el llavis apropats.
Em va dir que ell va sentir com formigues en l'estómac i que es va adonar que s'havia enamorat però aquesta vegada de veritat, volia passar la resta de la seua vida al seu costat fins que li arribara la seua hora, ella sentia la mateixa sensació i passió que ell, i cada nit la passaven junts fins que arribava el matí i havien de separar-se i fer cadascun la seua vida.
Ell un bon dia no resistia no contar-li el que li passava, ella bocabadada va respondre-li
-Si a tu et passa això i perds la vida, jo me n'aniré amb tu sense pensar-ho dues vegades.
Ell sense saber què dir va agafar-la amb força com mai més l'havia.
Dies després va a morir i ella com un ninot va caure des del capdamunt de l’edifici.

BEATRIZ GABALDÓN

2n Batxiller Humanístic

FERRAN

Amb sort he conseguit que m'òbriga la porta de l'habitació i entre. Ell està tombat en el sòl sense moure's, amb la mirada perduda.

Durant més d'una hora silenci, sense aguantar més vaig a la seua vora i li faig parlar però no contesta:

–Ferran! Per favor parla'm, algun dia hauràs d'afrontar açò. Cada minut que passa els meus nervis augmenten, no puc fer res i no sé què dir.

Quan per fi li pregunte què pensa, ell s'agarra a mi i comença a abraçar-me, jo tan sols li conteste a l'abraçada. Comença a plorar i cada vegada eixa abraçada es fa més intensa.
Ara sí que és una situació incòmoda, si segueix així sembla que es vaja a ofegar entre tantes llàgrimes. No puc aguantar-me més i també comencen a relliscar per les meues galtes unes llàgrimes. Llavors ell per fi em diu:

- ja no hi és!, no hi està!, no estarà!. Impotent li responc: Tranquil sí que hi és, per favor, tranquil·litza't. Ell em torna a repetir el mateix.-No està!, ja no!, no la puc veure, no la puc oldre, ni escoltar, ni la puc sentir, No hi és!

Creient-se que no l'entenc deixa d'abraçar-me i se n'aparta. M'alce del sòl on estàvem, em pose davant seu i li conteste una altra vegada:

-Sí que hi és. Quan veges una foto seua la podràs veure, si escoltes el que solia dir o alguna cançó que li agradara la podràs sentir, quan sentas la seua colònia la podràs oldre.
Li agafe la mà i li la pose sobre el seu cor.

-I la sentiràs ací dins de tu, mai se n'anirà, sempre serà amb tu i per açò has de continuar el teu camí.

La seua mare, el seu exemple, el seu model, ara estava enlloc o a un lloc millor on tots tard o d'hora hi acudirem.

Ferran em somriu i s'alça.

CARLA ARDID LÓPEZ
2n Batxiller Humanístic.

JOANOT

Què li ha pogut ocórrer a Joanot aquest matí?, Què passava pel seu cap?. Un home tan gran, amb una mentalitat tan forta, incapaç de ser vençut. Proprietari de cases, baixos, cotxes…. Tindria a veure amb el nou treball de la seua dona? Cal recordar que Joanot era un poquet masclista, cosa que podria causar-li gelosia ¿podria ser això? Pensem que no!.
- Joanot, portes mala cara durant tot el dia, ocorre alguna cosa?
- Si ocorre i molt, però crec que tu no entendràs el que passa Jaume
- A vore digues i et diré coses, però crec que sé per on vas.
- Carmen, la meua dona, ha sigut ascendida a gerent. Jo hauria d’alegrar-me, però això significa que tindrà mes sou que jo, que treballarà menys hores que jo, portarà més diners a casa. Em produirà malson, desconfiança, vergonya, no em considere ja cap de família però ni gens ni mica, estaré en boca de tots en el bar, però ¿ tu saps què significa que la teua dona siga més que tu? ¿una dona? Això no s’ha vist mai...
Jaume talla de colp el Joanot
- Joanot, para, para, això que estic escoltant és veritat, fins a quin punt arriba el teu masclisme, més estàs dient que la cara que portes tot el matí, el motiu pel qual no has esmorzat i les ulleres que portes és perquè la teua dona cobra més sou que tu? Et conec de fa molt de temps i sé com eres però això és….
- Estàs escoltant el que dius, veus com no entens res, ets una persona titella depens d´una dona i això no pot ocórrer-me a mi, sota cap concepte.
Joanot ix del oficina, tots queden sorpresos pel seua comportament, però creuen que està de broma que ho oblidarà. Jaume es queda pensatiu, bocabadat, intueix una tragèdia.
A l’endemà Joanot no acudeix a l’oficina, ningú no es sorprén excepte Jaume, ell sabia que això era extrany. Després de la jornada les sospites de Jaume eren certes Joanot era mort en el sòtol del seu pis. Quina tragèdia!

Emilio Cintero

2n Batxiller Ciències

SERGI ESCRIVÀ

No hi havia manera de consolar el Sergi Escrivà. Encara plorava i continuava sense creure el que havia ocorregut eixe matí. Li dic que si anem a fer-nos- en una, però ell em diu que no li ve de gust. En una reflexió en veu alta, el Sergi començava a descriure la situació viscuda d’eixe maleït matí:

-Sempre havia tingut la sensació que eixe veí meu no era de fiar. La seua mirada freda feia sospitar d’ell i la meua dona i jo ja n’havíem parlat més d’una vegada. Però mai vaig sospitar que podria arribar a fer una cosa com aquesta. Abans d’anar a treballar aquest matí vaig besar la meua dona. Mai pensaria que eixe seria el nostre últim bes.

Diu que quan va arribar a l’hora de dinar i va vore tots els cotxes de policia la seua ment es va centrar directament en el seu veí.

-Vaig entrar corrent i vaig pujar les escales de tres en tres. Quan vaig entrar a ma casa hi vaig vore eixa imatge... eixa imatge que mai oblidaré, la de la meua dona morta amb un colp al cap i amb tots els policies al voltant del seu cos encara calent.

El Sergi parà de parlar i les llàgrimes començaren a sortir dels seus ulls. Tanmateix, tot demostrant la seua força, continua contant-me les sensacions que va tindre quan va escoltar als policies anomenar el seu veí com a culpable de l’assassinat.

-No sé per què no vam dir res a la policia abans d’açò. Sabíem que eixe home amagava alguna cosa...
Li dic que com que no hi tenien proves, no podien haver acusat el seu veí de res. Tanmateix, el seu sentiment de culpabilitat era prou gran i sens dubte el succés d’eixa matinada marcaria un abans i un després a la vida d’un home que abans d’anar-se’n va prometre venjança.

Sergio Checa Barbero

2n Batxiller Humanístic

Col·legi Pío XII

XAVI AGULLÓ

L’última volta que parlí amb Xavi estava molt il·lusionat. Feia uns mesos que havia partit a l’Índia per fer treballs d’ajuda humanitària, col·laborant amb un hospital del sud-est del país. Em va trucar dient-me que estaven fent importants progressos a l’hora de proporcionar assistència sanitària a zones totalment ruralitzades. Deia que era una tasca complicada, que no tenien els mitjans necessaris, que hi havia molta feina per fer... però no perdien l’esperança. Jo em vaig limitar a dir-li que ací el trobàvem a faltar, i en saber que tornaria en dues setmanes no ho vaig dubtar i aní decidit a casa seua.

Estiguí una bona estona trucant a sa casa, però ningú em va obrir. Vaig pensar-ho detingudament. Feia mes i mig que havia parlat amb ell, hauria d’haver tornat feia ja un temps, i Xavi no era d’aquells que sortien aviat. Alguna cosa passava. En baixar les escales i arribar al portal, m’adoní d’un xicotet detall, potser imperceptible per a la resta de veïns però, quasi sense voler-ho, els meus ulls es van centrar en un paper que sobresortia d’una de les bústies. El primer que vaig pensar fou: “Maleïda publicitat...!” però quan me’n vaig apropar per sortir al carrer, vaig poder llegir clarament: “Xavi Agulló, pta 5” Ràpidament m’apropí a la bústia i en traure el paper em vaig trobar una fotografia. Es tractava d’una xiqueta, d’uns cinc anys i amb trets orientals, potser hindús. A l’altra cara hi havia un text escrit, que vaig endevinar de seguida que era de Xavi per la seua il·legible lletra de metge. La carta deia així:

“Estimat amic, faig aquesta carta amb la seguretat que tornaràs per a cercar-me, però ja no hi estaré. No patisques, estic bé. És curiós com un sol instant, una sola mirada, un sol gest pot canviar la resta de la teua vida, i des d’aleshores saps que res tornarà a ser com abans. I no penses que ho dic amb tristesa, tot el contrari. Ací he trobat allò que anava buscant, allò que tothom cerca en la seua vida. No parle de dones, plaers, diners... Parle d’ells, dels seus somriures,de les seues rialles, dels seus agraïments. Espere de debó, amic, que trobes allò que et faça feliç. Una abraçada de tot cor.”

Eixes foren les darreres notícies que tinguí del meu amic Xavi, i és curiós que, tot i que sabia que no el tornaria a veure, vaig eixir del portal segur que aquelles eren unes molt bones notícies.

Jorge Martín 1r Batxillerat

ANTONI ALCOCER

Antoni Alcocer agafà el got de conyac que es trobava a la taula del saló i es va asseure al sofà, enfront meu. Volia ensenyar-me alguna cosa perquè començà a regirar dins la butxaca de la seua americana amb impaciència sobtada. Desdoblegà la foto que hi va traure i la posà damunt la taula. Era ell, un jove d’ uns trenta anys.

-Vols un cigarret, Lluís?- agafà l’encenedor i ell se’n va encendre un.

Li vaig rebutjar l’oferiment, com sempre. Agafà la fotografia i unes llàgrimes començaren a relliscar per les seues galtes. Em vaig inquietar naturalment, mai l’havia vist així.

-Per què ha passat el temps i jo no me n’he adonat? Treballant fins a ben entrada la nit a l’empresa, discutint amb uns, rient amb altres; fumant; esmorzant, dinant, sopant amb els companys o amb els caps; fumant; barallant-me amb el banquer que no vol donar-me el crèdit; escoltant els nens per tota la casa jugant i jo sense jugar amb ells; discutint amb la Mercedes perquè el fill de puta del banquer no m’ha donat el crèdit per als mobles del nou pis i que ella no es pot estar sense eixe pis i que torne al banc a convéncer-lo; i altra vegada fumant; i els nens jugant i jo sense jugar amb ells...

Veia en els seus ulls una profunda tristesa i cert penediment.

-I ara què, Lluís? Els xiquets ja no juguen, clar si ja són majors..., la Merceditas s’ha compromès, la Fani que ha començat la carrera de professora i el Toni que vol ser futbolista... I jo què, Lluís? Fumant com un descosit i veient com actua eixe maleït, el més gran dels meus enemics, ni el fill de puta del banquer n’ és tant d’enemic com aquest... I és ràpid, silenciós, actua contínuament i jo sense adonar-me de la seua presència, del seu pas...

Jo el mirava sense comprendre’l.

-Odie tant el jove de la foto, Lluís, perquè si ell s’haguera enfrontat amb valentia podria haver jugat amb els meus fills... Podria haver gaudit més d’ells, haver-los vist créixer tranquil·lament, sense estrès, sense preocupacions, deixant el tabac un minut i jugant, Lluís, jugant amb ells...

Ho vaig entendre tot en eixe moment. I com m’esperava va acabar dient:

-Vols un cigarret, Lluís?

Cristina Játiva Sáez 1r Batxillerat

En Pep es va aixecar del llit sobresaltat pel repiqueteig constant de les gotes de pluja a la finestra de la seua habitació. Tenia l’estranya sensació que havia dormit més de l’habitual. Mentre es vestia pensava en la inusual hora que era; mai no s’havia despertat un dissabte a les huit del matí. En acabar de fer-se el nus a les esportives, es quedà observant-les amb una mirada força picaresca. Li agradaven de debò, sobretot des d’aquell dia que una xica de classe li va fer un comentari adulador: "M’agraden les Reebok que portes". Potser ho deia perquè de veres li quedaven bé, o perquè li agradaven per a ella, o potser només era un comentari d’aquells que es fan per tal de quedar bé, potser...

Mentre es pentinava li va distraure la música que tocaven les bandes valencianes del Casino Musical. En Pep se’l coneixia ben bé; tot i creuar el carrer arribava a ca sa tia i, al costat, es trobava el centre musical. Havia perdut el compte de les vegades que havia estat en aquell lloc. Coneixia a tothom, segurament perquè el seu avi gaudia de molt prestigi. En Samuel era conegut per tot arreu per la seua gran vocació musical. Amb nou anys va fer l’ull a una placa commemorativa que li van regalar i que posava: "A Samuel Chasán Fenoll: una vida sencera dedicada a l’estudi del saxòfon". En Pep entrà a l’ascensor i mentre baixava s’assegurava que tenia prou diners per comprar el pa. Creuà el carrer Cuenca Tramolleres i avançà tot recte. Es va creuar una banda musical. "València és una ciutat de músics", solia dir el seu avi amb un somriure d’orella a orella.

Quan era tornant cap a casa amb una barra de pa sota el braç, passà per davant del Casino i no va poder evitar recordar... Una nit, fa molts anys, anà al centre per veure actuar a en Samuel. Quan era a la porta, el trobà en un racó fosc amb un gest i amb una mirada evidentment trista per la recent mort de l’àvia. En adonar-se de la seua presència, va fer un gest d’alegria i el va invitar a pujar-se a les seues cames. En Pep recordava que no parava d’acariciar-lo i de repetir quant l’estimava, alhora. Cinc minuts més tard, abans de començar l’audició, el va escoltar com murmurava: "Ahhh, solamente cambiamos cuando estamos al borde del precipicio". Quasi de forma instantània, un calfred va recórrer la seua esquena. Una vegada a casa, els seus pares desdejunaven i sense pensar-s’ho els va fer un bes a cadascun...

José Franco 1r Batxillerat

CARLES SALVADOR

Carles Salvador, més conegut la setmana passada com el jove de l’aparició estel·lar, em conta la seua tràgica i fabulosa història de la fama.

Carles estava en un programa molt famós de televisió assistint com a públic quan el presentador va donar-li l’oportunitat de la seua vida per a deixar de ser un desconegut i convertir-se en un personatge de la televisió. Jo li pregunte si no se sentia nerviós, i ell em respon que va fer-ho de colp i volta i que voldria retrocedir en el temps per a no sofrir el que està sofrint ara. L’escolte sense entendre el to tràgic de la seua veu, ja que un dels seus somnis era convertir-se en un personatge famós, amb diners i sense treballar durament, simplement vivint del conte.

Carles continua amb la seua història dient que quan va acabar el programa li van oferir una sèrie d’actuacions que no va poder negar per la pressió dels diners que li donaven per cadascuna d’aquestes. Al principi feia goig veure’l en les seues aparicions, criticava i defenia a altres que després no li parlaven fora d’aquest teatre anomenat televisió. Va desfer-se de tot allò que li feia ser una persona del carrer, va deixar el seu treball en el restaurant, va enfadar-se amb els seus amics i familiars perquè volien baixar-li els peus a terra, es va comprar una casa i un cotxe, i va malgastar diners a forfollons. "Em sentia poderós i ambiciós". Carles s’atura en el seu relat i canvia l’expressió del seu rostre. "He aprés la lliçó, la fama és efímera". De sobte va deixar d’agradar al públic perquè hi havia un altre en el seu lloc que ho feia millor, va perdre els seus nous i falsos amics, tots els diners i, finalment, l’embenat dels ulls que no li deixava veure el tipus de persona en qui s’havia convertit.

Ara Carles intenta recuperar el que va perdre per voler ser qui no era, perquè la televisió és teatre i mentides que serveixen per a entretenir. "Moltes vegades ens oblidem que la fama hauria de pertànyer a les persones que col·laboren amb la seua originalitat al progrés de la humanitat i que la fama, hui en dia, amb totes les oportunitats que ofereixen els mitjans de comunicació no és fama, sinó segons de glòria o de vergonya."

Andrea 1r Batxillerat

EM TROBAVA ENMIG d'aquella olor que em recordava la meua infantesa. Potser estava en la séquia amb aquell xiquet anglés que acabava d’instal·lar-se al poble. De fons, la brossa cremant-se i milers d’espurnes omplint una voreta del camp. Seia en un banc del metro mentre aquest record va aturar l’acció d’alçar-me i abandonar el vagó. Però una veu semblant a la de Josep Fonalleras em féu reaccionar. De sobte, vaig botar i comencí a caminar. Aquell dia el terra estava ple de diaris. El meu amic Josep, a qui vaig tindre l’oportunitat de conéixer quan residia a Girona després de cursar els estudis de cinema, se sentia també atret per l’escriptura. Recorde els caps de setmana, les estones de rialles i les vesprades al Montjuïc. Sovint llegia com una mena de papers, de contes d’homes, cadascú amb les seues històries. Per aquell temps visitàvem uns editors a Barcelona i passàvem uns dies a casa dels meus oncles. Ell estimava passejar per la platja i sentir la sorra en caminar i alçar-la amb els peus... Acostumava a dur en la seua motxilla algun exemplar de Riba... A mesura que pujava les escales del metro amb dificultat (aquell lloc estava ple de gom a gom), trobí un cartell immens, a tot color. Una nova pel·lícula, no recorde ara el títol. Segur que es tractava d’una superproducció de Hollywood (com deia Fonalleras, una manera de mostrar al públic com evolucionava la gran indústria dels ordinadors). Era una d'aquestes pel·lícules el final de la qual ja es desxifra en els deu primers minuts. Aquella vesprada, en arribar a casa, vaig telefonar i el “clic” dels botons era diferent. Continuava prement les tecles quan ell despenjà. Llach sonava lluny. Aquell silenci i un petit sospir confirmaren que l' havien contractat. Una setmana després érem a la sala quatre del cinema. Vèiem la superproducció de Hollywood. L’empresa on treballàvem tancà per robatori.

Irene Guerrero Aleixandre 1r Batxillerat

APARENCES

Heikki Martínez Seppanen és una persona d’allò més convencional. Això és el que totes les persones diuen només conéixer-lo i també jo ho pensava. L’única cosa que em va cridar la atenció fou el seu nom, d’aquells que costen de memoritzar però que una vegada la ment els reté són difícils d’oblidar. De pare finlandés i mare espanyola, mai li havia agradat que li preguntaren a quin poble se sentia pertànyer, cada vegada que algú ho feia li envaïa una estranya sensació. De menut havia viscut a Finlàndia, però no li agradava la forma de ser d’aquella gent, tan puntuals i freds, massa correctes. Tampoc li agradava la manera de ser dels espanyols, tan càlids com sorollosos. Semblava que qualsevol acte s’hagués de convertir necessàriament en una celebració. Amb la influencia de cultures totalment oposades, Heikki no n’havia trobat cap que s’ajustara a la seua mida i potser per això havia decidit feia molt de temps ocultar la seua personalitat. Aparentment era un professor de biologia amb la seua dona i els seus fills, als quals volia profundament, que escrivia i tocava el violí en el seu temps lliure. Es comportava com un ciutadà convencional i intentava passar desapercebut: prenia cafè amb els companys, de vegades veia partits de futbol i feia acudits enginyosos. Realment odiava aquells comportaments de la gent, però els adoptava com a seus i només es mostrava tal i com era amb els seus fills. Potser tenia l’esperança que encara no estigueren contaminats o que no arribaren a ser com la resta de la gent.

Jo sempre vaig intuir un raig de misteri en els seus ulls, un misteri atractiu que m'encisava fins i tot després del nostre casament. Però... van nàixer els nens. Sempre intentant fer que pensaren per sí mateixos, lliurement, cosa que potser ells encara no entenien. En canvi, amb mi actuava com amb la resta del món i mai sabré per què, segurament em considerava ja insalvable. I jo me’n vaig adonar de tot allò quan vaig llegir els seus escrits, pàgines que parlaven d’un home que jo mai no havia conegut.

Irene Blasco 1r Batxillerat

LA IAIA

Un dia qualsevol vaig dir a la meua iaia que m’agradaria que em contara una història d'aquelles que ella conta, de la seua joventut. La meua iaia va deixar de fer el dinar i es va seure amb mi al sofà. Va començar com sempre, dient que les coses que passaven abans ja no són com ara, que abans eren altres temps... Em va contar la seua innocent història d’amor.

La meua iaia és la major d’onze germans. No va tindre opció a uns estudis, tan sols va anar al col·legi fins als quinze anys, quan va començar a treballar en una botiga venent regals. “Havia de guanyar diners per ajudar els meus pares!”. Una xicoteta part del salari era per a ella, per a comprar-se coses o per a anar al cine, perquè com diu ella “en aquella època no hi havia moltes coses que fer”. Un dia regalà una entrada de futbol al seu pare pel seu aniversari. Els dos junts passaren una vesprada molt divertida. “No m’imaginava que aquella vesprada de diumenge el coneixeria”. Quan va acabar el partit i van eixir del camp, els jugadors estaven allí signant autògrafs. Amb timidesa s'hi van acostar i els van saludar. Ràpidament s’adonà d’una mirada molt especial... Una mirada que...

Un temps després sopava en el bar de sempre amb les seues amigues de sempre i... allí es trobava aquell jugador de futbol mirant-la d’aquella manera tan especial. Passaren uns segons interminables fins que es va acostar a ella i a les seues amigues, les va saludar. Començaren a parlar i a fer bromes. Ella no es fiava massa “Saps? Deien que eren joves que sempre estaven de festa i amb diferents acompanyants...” Però ell... s’assabentà on treballava i la sorprenia contínuament amb xicotets regals. Començaren la seua especial història d’amor fins que... Ell és el meu iaio.

África Carrasco 1r Batxillerat

JOAN MARÇAL

Avui és la primera vegada que veig Joan Marçal des de fa quasi un any. No l’havia vist després dels seu accident i em va impressionar el seu típic “com va tot, màquina?” amb aquell to alegre i feliç. Jo li pregunte per l’accident i com es troba, parlem una mica d’aquest tema però no vol continuar perquè “tenim tantes coses per contar que l’accident resulta intrascendent”. Així és el meu amic Joan i sempre ha sigut així. Jo no. Sóc una persona senzilla, amb un treball tranquil i sense necessitat d’aventura. Sempre he admirat en Joan i els seus viatges a l’estranger: Cuba, Canadà, la Xina… països molt diferents que trobe massa llunys ...

Anem junts al mateix café on anàvem durant molts anys per passar el temps. Sempre era allí on Joan començava el seu relat del viatge que havia fet i em donava un regal de vegades massa exòtic per a mi. Avui és diferent. Camine molt lentament pel carrer i tracte de mirar els ulls del meu company, necessite escoltar la història. “Ací estic com a ma casa” i comença aleshores amb el seu viatge per Àfrica. Amb una veu calmada i serena em relata el seu safari, com diu ell, que va acabar de sobte al Marroc quan el cotxe on viatjava va topar amb un altre vehicle i com va perdre el coneixement. Joan es va despertar a una habitació bruta i una suor va recórrer el seu cos quan es va adonar que no podia moure les cames, va ser el moment més dur del viatge. Tres mesos a Rabat sense cap contacte amb els amics i els efectes de l’accident no van debilitar el meu amic. De fet, ell mateix diu que tenia més forces per recuperar-se ben aviat i tornar a Girona. Ara li pregunte què farà i admire el seu coratge quan afirma “Tornaré a Àfrica per concloure el meu viatge!”. Sense cap dubte, la cadira de rodes no ha acabat amb l’esperit d’aventura de Joan Marçal.

Víctor González 2n Batxillerat

SALVA FERRER

Cau la tarda i arriba la foscor. Plou a la ciutat. Passege sol, amb l’única companyia de les gotes d’aigua, mullant-me la nova muda, i les llums dels fanals. És d’aquesta manera com conec Salva Ferrer: assegut en un banc, submergit en els seus pensaments i amb l’ànima en pena.

Salva és d’Alcoi però viu ací, a València. De sobte em pregunta quina és la raó per què estic tan solitari. "Necessite un fil per a poder pensar". Sense temps per a preguntar-li, ell comença a parlar sobre allò que porta dins del cor. Gràcia Claramunt, la seua dona des de feia tres anys, l’enganya amb un altra persona... amb...

- Sospitava que alguna cosa anava malament, però mai em podia imaginar que ella em trairia d’aquesta manera. Tot començà arran d’una discussió que no puc recordar. Ja sé que tots els problemes de parella són per discussions, no et penses que sóc un estrany en aquests temes. El problema de tot açò és el motiu de la baralla... Definitivament, no entenc a les dones, t’ho confesse. Gràcia s’enfadà amb mi una nit de març. Havíem organitzat una trobada d’amics per passejar pel centre de la ciutat. El fet és que als meus amics sempre els ha agradat que jo festejara amb Gràcia i en moltes ocasions m’acompanyava amb tots ells... però aquell dia no li vaig dir res. Quin motiu més absurd, no creus? El destí va fer possible aquest final. Coincidírem i... les vaig veure. Juntes, besant-se... No vaig poder reaccionar i, des d’aleshores, ja no sóc el mateix.

La seua desgràcia, l’ambient fosc i, alhora, calmat pel silenci de la pluja i la meua orientació m’anima a fer-ho. Quan comença a plorar per tot allò que m’havia confessat, el bese amb tanta força i passió com mai en la vida.

Santiago Ferri 2n batxillerat

CARLES

Recorde el dia que Carles m’explicava com se sentí quan l’ingressaren a l’hospital, després de l’accident que li podia haver costat la vida. Jo li deia que encara era jove i no s’havia de preocupar tant per aquell moment, però ell em deia: "Més jove era la xiqueta que estigué al meu costat". No li vaig contestar, mai no he estat tan a prop de la mort, potser tot és qüestió de sort.

- Després del colp a l’altura del fetge, no podia imaginar com una part del meu cos, de la qual mai no havia sentit parlar, podia haver-me causat la mort. Recorde com vaig tractar d’agafar el xiquet que m’ havia donat el colp, fou inútil. Vaig caure enmig del pati de l’escola. Quan vaig obrir els ulls, ja havien cridat la meua família i estaven preparats per portar-me a l’hospital. Quan hi arribàrem, vaig perdre el coneixement de nou.

El despullaren."Feia fred dins la sala i sentia la veu d’un home". El metge li preguntava coses tractant que no es dormís. "Això em va dir una infermera". Després d’urgències el portaren a intensius.

- En obrir els ulls una infermera dient-me si volia pixar en un tub de cristall. Gairebé no em podia moure i sense pensar-ho vaig dir-li que no. No et rigues. Vaig haver-me d’aguantar fins que no vaig poder més. La resta de dia fou tranquil, no podia rebre visites, sols els meus pares i una amiga a través d’una finestra. Aquella nit era l’última en la cambra d’ intensius i encara no sabia què m’havia passat. Em vaig dormir. Ben entrada la nit, un soroll a la cambra em despertà. Un grup de metges. Vaig tractar de mirar què hi passava. Una infermera posà un panell al davant. Entre crits vaig sentir només una paraula, adrenalina.

Carles em deia que a l’endemà ja a la nova habitació s’assabentà de la notícia. Una xiqueta havia mort a la nit per un colp d’un cavall a l’altura del fetge. Carles repetia i repetia... "Un colp a l’altura del fetge, un colp a l’altura del fetge...".

Carlos Rubio 2n Batxillerat