IES LAURONA

BARCELONA

La desgràcia es va abatre sobre la nostra família quan varen assassinar el pare. Des d'aquell moment, tot va canviar. La meua germana, com a dona que era, en lloc de buscar-se un marit que la poguera mantenir, es va encarregar de quasi tota la feina que feia el pare. Sempre li estaré agraïda per tot el que va fer i el que es va sacrificar per la nostra família. El tio Miquelo també ens va ajudar, encara que avui pense que era més per compromís i remordiments que per autèntica lleialtat. Teresa, la meua germana, tenia una relació amb un bandoler anarquista a qui li deien Ferroviari; quan els falangistes el varen detenir mentre intentava fugir a França, ma mare l'envià a Barcelona amb una cosina seua.
-Empariues, no saps com era allò de bonic! Encara estic enamorada. La Rambla, la vaig visitar dues vegades amb la tia, però és que em va atraure des del primer moment. Un carrer molt, molt llarg...
-Com de llarg?-vaig preguntar prou intrigada.
-Tan llarg com d'ací al poble. Arbres tan verds com el saüquer del mas al voltant de la calçada. Mirava per tot arreu, i és que estava tot ple de tendes, però no com les de Fructuoso o Melcior. N'hi havia unes de roba, unes altres de sabates, d'altres de menjar, i d'altres completament innecessàries, però era on més gent hi havia. El que més em va fascinar de la ciutat va ser que molta gent tenia cotxe, però per la Rambla no n'hi havia cap, només persones caminant d'ací cap allà, unes amb molta presa i d'altres, com jo, que observàvem fins a l'últim detall. Allí no pareixia que estigueren en guerra... no era com ací.
-Però Teresa, si tot allò t'agradava tant, per què no t'hi has quedat?
-Ai. Empariues! No tot és tan fàcil ni tan bonic com pareix... De vegades, un per sempre pot durar només un instant. Escolta açò que et vaig a dir, Empar, el més dur de despullar l'ànima és, que quan la bala impacta, no té pietat, i mata.

Elisa Romero Madrid

Màusers plens de llàgrimes.

La tardor era ja a punt de concloure, i ja feien dotze anys del fatídic final de la nostra vida al mas. Res va ser igual, jo encara no estava acostumat a la ciutat, i la meua germaneta plorava totes les nits el fet de no haver pogut tindre una vida com la de les famílies dels contes que acostumava a llegir la nostra tia.

A Barcelona semblava que ningú recordava els seus familiars per molt bona que fora la situació, pareixia que la gent estava sumida als seus problemes i com deia en Arcadi, pensar molt en u mateix provoca deixar de pensar en els altres però sobretot de sentir.
Acovardit per aquella situació vaig agafar les samarretes que tenia esteses i les vaig doblegar amb cura per ficar-les dintre d'un maletí amb la clau rovellada que vaig agafar com última pertinença del meu pare. La pluja que acompanyava el trist ambient em va fer recordar paradoxalment el sec estiu en què el meu pare desaparegué i em va fer fugir cap al poble per veure que quedava en peu d'aquell petit lloc que jo anomenava casa.

Només arribar vaig veure ma mare asseguda sota el Saüquer plorant, ja no era la mateixa, duia els braços i el coll marcats per línies rectes que contrastaven amb el blanc de la seua pell, línies perpendiculars entre si amb marques de punxes marcades prop de la jugular, ma mare parlava, no mirava als ulls ningú, només repetia una frase que

recordaré fins a la fi dels meus dies "els generals volen més blat" no vaig entendre aquesta expressió fins que vaig trobar el capità Mata pujat al cavall apuntant amb el màuser a cadascú dels masovers que no tenien res per a l'exèrcit.
M'agradaria haver ajudat als innocents que formaven la llarga fila però només vaig poder fugir mentre ma mare plorava amb la pistola al cap dient comúltimes paraules "açò no és una guerra, és un deliri". Ma mare va morir després d'haver-hi complit condemna a la presó, ho va fer lluitant com l'heroïna que sempre ha sigut, ja no quedava res. Podria dir perfectament que les guerres s'emporten totes les coses materials i moltes de les persones que ens fan créixer però mai podran esborrar-se els records, que per molt durs que siguen són la força i les vivències de les persones.

Sílvia Irene

La presidiària

Quan em van apartar dels meus fills després de la mort de Teresa i em varen portar a presó van llevar-me les ganes de viure. A Empariues, Pepet i Goriet no els tornaria a veure fins ací a 12 anys, em vaig perdre tota la infància d'Empaiues i de Pepet i l'adolescència de Goriet però vaig haver de lluitar i sobreviure per a tornar a veure’ls.

Quan em van portar a la presó de Santander vaig conèixer Irene, la meua companya de cel·la, i ens vam fer molt amigues. Em va contar com va acabar a la presó, com que el seu marit era un guerriller i va fugir cap a França, ella va haver de fer-se càrrec dels xiquets però un dia varen anar els civils i la varen empresonar, no li van pegar cap pallissa però va passar quatre anys en presó. L'estança amb ella va ser-ne molt agradable però quan va complir condemna se la van emportar i ja no vaig tornar a saber-ne res.

Després que Irene se n'anara vaig trobar-me a Celidònia amb la qual vaig compartir cel·la i em vaig “esplaiar” tot el que vaig poder i més, ella també ho va fer amb mi, en aquella època vaig patir tortures de tota mena però jo vaig resistir a tot perquè sabia que després de tot açò podria tornar a veure els meus fills. Quatre dies abans d'eixir de la presó van matar a Celidònia vaig haver de callar, la van violar i després la van assassinar els civils malparits. El pitjor de tot açò es que has de callar per a salvar la pell, espere que aquesta època de terror i dolor acabe prompte.

Després d´un llarg camí vaig arribar a Barcelona, on vaig trobar tots els meus fills, tots fadrins. Goriet va vindre a abraçar-me amb Empariues, però Pepet no, no se'n recordava de qui era, això em va destruir el cor però estava feliç, estava feliç de poder tornar-los a veure.

Dídac Olmo

Una mirada especial”

Feia dies el meu bon amic, Arcadi, m'havia comentat el descobriment d'una cova excepcional al seu poble. Després de veure el meu interés per saber més sobre aquella troballa, em va proposar veure-ho per mi mateix.

El mestre ja m'havia parlat breument sobre aquell xiquet, Gregori, però conéixer-lo en persona em va impressionar molt. Goriet, com li agradava que li digueren, va resultar ser un xiquet molt simpàtic a la vegada que curiós. Ell va interpretar el seu paper de guia meravellosament, i ens va conduir cap a la cova del Falcó per uns paisatges increïbles. Vaig gaudir molt d’aquella excursió, a més a més fèiem bona parella ell i jo; per la meua part disfrutava escoltant Goriet parlar, i quan anomenava alguna paraula nova l’apuntava corrent. Ell, en canvi, s’alegrava quan algú es preocupava per les seues històries. Mentrestant, el pobre Arcadi ens seguia fatigat, però la regalíssia el va ajudar a tirar cap endavant.

Aquest xiquet també es va interessar molt per mi, supose que no seria habitual rebre visites de gent de fora:

- I vosté Don Carles, a què es dedica? - Em va preguntar de sobte, amb afany.

- Jo em dedique a la filologia. Saps el que és? - Gregori va negar amb el cap mentre Arcadi em mirava amb un somriure.

-Podríem dir que sóc un recol·lector de paraules, tracte de salvar-les perquè no desapareguen. Eixes paraules que tu em vas dient, tenen una gran importància, perqué segurament els teus fills ja no les utilitzen, potser ni sàpiguen de la seua existència. Doncs per això jo me les apunte, per evitar la seua extinció-

Goriet em mirava amb molta admiració, els seus ulls s’il·luminaren, irradiant llum i alegria. Qui diria, que eixos ulls eren els mateixos que havia vist hores abans en la seua mare, del mateix color, però que no tenien res a veure. Uns ulls expressaven esperança i els altres obscuritat total. La mirada de la mare era perduda, buida, plena de por, tristesa i dolor. Ambdues mirades em van marcar profundament i encara avui les recorde a la perfecció.

Em va saber molt greu haver de dir adéu a aquelles muntanyes, a aquell poble i a aquell xiquet que s’havia guanyat un lloc al meu cor.

Edith Silvestre

Pepet, 10 anys més tard

Em vaig criar en una modesta casa del barri de Sants, a Barcelona, amb els meus oncles. A casa no es podia parlar sobre la vida de masovers que havíem tingut i jo estava d’acord.

No recorde molt bé la meua infància al nostre mas, sols el que els meus germans Goriet i Empariues m’havíen contat. Segons ells tot es podria haver evitat de no ser per la lluita que mantenia la Guàrdia Civil amb els guerrillers.

Però jo pensava d’una manera diferent.

Recorde que per aquell moment les influències franquistes eren molt fortes. A pesar de les idees i valors que em van inculcar el meus germans, contant-me tot el que havien viscut i patit, totes les morts innecessàries... La dictadura estava molt present en tots el aspectes de la meua vida: a l’escola es propugnaven els seus ideals i es defenien; els meus amics, que cada vegada tenien una mentalitat més tancada, els ciutadans del barri, que van anar rendint-se al règim...I sense adonar-me compte, jo també vaig començar a formar-ne part .

Ara m’estic adonant de com vaig ser manipulat i comence a valorar molt més les batalles que es van lluitar perquè hui podem gaudir de la llibertat.

Emma Navarro

ESCAC I MAT

Sobreviure en aquells moments era molt difícil i més encara quan jo era l'única que podia

dur avant a tota la meva família. Després de la mort del pare vaig haver d’ajudar la mare i

deixar d’estudiar i em vaig veure obligada a ajudar els bandolers. Vaig enamorar-me d’un

d’aquests bandolers anomenat Ferroviari, el que que em va trair.

Cada vegada que veia passar els guàrdies civils per casa em compadia de ma mare que

feia el possible per ajudar a tots, o més bé el possible per a sobreviure. Va passar el temps i el meu amor em va demanar que fugira amb ell però jo no podia ser capaç de deixar el meu germà Goriet i als altres dos més menuts soles amb la meua mare. Qui s’ocuparia aleshores de les tasques de la casa? No podia ser capaç de fer allò que em demanava. El meu amor se’n va anar i jo vaig intentar continuar amb la meua vida però els dies sense ell es feien cada vegada més complicats.

Els dia en què Ferroviari va tornar ho va fer de la manera menys inesperada i ho va fer amb el bàndol dels civils i la situació va pegar la volta completament. Ferroviari no era la persona que jo havia estimat, tot havia canviat de context i ara estava a favor de la persona que més mals ens havia causat , el capità Mata.

Un dia, mentre jo treballava al camp amb el tio Miquelo, amb el que aprenia com deuria

llaurar les terres i demés, vaig sentir unes veus a la llunyania que m’eren molt familiars.

Varen passar cinc minuts i el capità Mata amb els seus súbdits varen entrar a ma casa on

es trobava ma mare i de sobte vaig sentir uns crits. Vaig entrar a veure el que estava

ocorrent però això va acabar amb mi.

Laura Martín

L’ÚLTIM DIA

Era un dijous per la vesprada de finals de novembre, tres anys després de la mort del meu home. Quan el sol s’amagava darrere de les grans muntanyes , vaig veure una ombra estirada d’una persona entrant al nostre mas, era el capità Maximino Mata. Venia sol i muntat en el seu cavall. Jo vaig seguir desgranat panolles de panís assentada al pedrís de la entrada. Es va acostar i sense baixar de la seua muntura, com volent expressar superioritat, va dir:

• Pense que fou Miquelo qui va pelar Ferroviari.

Jo també ho creia però no vaig dir res i segui fent la meua feina. Ja estava cansada d’ell i de totes les atrocitats impròpies d’una persona racional, que feia per aconseguir un trist pas fronterer de Paloma.

El capità Mata va seguir dient que va ser el tio Miquelo qui va delatar al meu marit. Vaig prendre la panolla a mig desgranar i el mirí incrèdulament als ulls, uns ulls que semblaven expressaven serietat i cansament, però ves a saber el que mostraven realment. Acaba de afirmar que una de les persones amb la que més confiava i la que més ens ajudava, ha sentenciat a mort al meu.

• Això es una patranya seua! – vaig dir amb to més be alts, els ulls enrogits i plens de llàgrimes i tremolant.

Mata va riure i em va començar a dir una parrafada d’arguments tractant de convèncer-me. Desgranant la panolla amb un odi feroç, desitjant que fora el coll d’aquell dimoni, jo sols podia dir entre plors que tot allò era mentida en aquest tortuós diàleg.

Finalment, tractant de defensar la innocència d’algunes persones i demostrant que el capità s’equivoca (o simplement intentant sentirem millor), vaig parlar més del compte. Mata, sabent que coneixia coses que ell no, va decidir torturar-me per una setmana, intentant saber-ho tot. I així ho va aconseguir.

Guillem Rodilla

Un dia qualsevol durant la guerra

Encara recorde aquell diumenge quan em vaig passar pel mas de Goriet, acabava de trobar uns quants fòssils i em va donar per anar a mostrar-li’ls. Quan vaig arribar, Goriet es va alegrar molt de veurem i no se com ho feu però va endevinar que el que li portava diversos animals fossilitzats. Vaig traure un gran caragol que havia trobat a la serra de la Batalla, recorde que era un Ammonites. La seua expressió facial ho deia tot, mai havia vist tan sorprès algú. El següent fòssil era una orella de mar gegant, anomenada Haliotis. Goriet es va posar molt trist quan va saber que ja no tenia més. De sobte, va entrar Teresa dient alguna cosa sobre un malalt que tenia fam, em va témer el pitjor, efectivament estaven cuidant d’un guerriller anomenat Matemàtic, vaig decidir anar a parlar amb ell.

Després d’una llarga discussió sobre Franco i el que devíem fer si volíem guanyar, es va fer un llarg silenci, l’última cosa que es va dir sobre el tema va ser que Goriet i Teresa mai havien vist la mar. Lis vaig contar que un poeta angles va escriure un poema titulat Balada del vell mariner sense haver vist la mar, i que quan la va veure per primera vegada es va decebre, la va imaginar més bella del que era.

Finalment, vaig agafar els meus fòssils i me’n vaig anar de la casa després de despedir-me’n de tots.

Luis Viedma

La sega

Aquells dies vaig començar a anar al mas per a repassar amb ell els deures. Sobretot si ell no havia vingut durant la setmana. Tampoc li posava molts perquè era conscient que havia d’ajudar sa mare al mas.

Un dia, estàvem amb els deures de matemàtiques quan em va dir que hi havia un ammonites a l’entrada d’una cova.

Després d’això vam començar el nostre trajecte, ens vàrem endinsar per una pineda amb molta vegetació. Mentre caminàvem, vaig sentir que em costava continuar, ja no estava en forma, i em feia vell.

Quan feia una hora que havíem començat a caminar vam aplegar al mas de Celidònia, que era a presó. Seguidament em vaig sorprendre molt quan vaig trobar regalíssia, Goriet em va dir que Celidònia la cultivava i en donava als xiquets dels masos.

A continuació, començarem a pujar, jo m’estava lamentant d’haver anat, Goriet, m’agafava del braç i m’animava a continuar.

Finalment, havíem arribat a la cova, i em vaig sorprendre molt quan vaig veure aquell ammonites tan formidable. Més tard, vaig aconseguir veure el que pareixien ser unes pintures prehistòriques. Estava molt emocionat, volia descobrir quins secrets ocultava aquella cova. Vaig encendre un misto i em vaig endinsar.

De sobte, vaig veure unes pintades: < Muera Franco, viva el comunismo >. En aquell moment tenia por per Goriet i per mi. A la cova també hi eren les pastilles de sabó per les qual Celidònia es trobava a presó.

Què haguera passat si haguessin arribat uns guerrillers a la cova? De segur ens haurien matat. Per sort, aconseguírem eixir amb vida.

Fora de perill, li vaig dir a Goriet que no diguera a ningú què havíem vist a la cova. Si la Guàrdia Civil s’enterava, de segur l’hagueren tapiada.

Rubén Pérez

El dia que no va importar la sega.

Era el cinqué dia de sega. Els civils s’havien quedat a dinar i després es posaren a descansar, el capità feia la migdiada i els altres tres jugaven al guinyot. Cantaven les cigales i li vaig dir a Goriet que anés al bancal a vigilar les ovelles. Mentre, jo vaig acabar de rentar els plats amb l’ajuda de Teresa. Tant ella com jo notàvem alguna cosa estranya, eixa veu que et diu que estigues atenta al perill, però ni ella ni ningú ens imaginàvem el que passaria.Després de rentar els plats vaig eixir amb Empariues del mas i, aleshores, va passar. Vaig sentir els terribles trets dins i vaig anar tant ràpid com vaig poder. El que vaig veure em va arrancar un crit. Tots els civils morts o malferits i Ferroviari que em digué:

- A vosté la deixe viure!

I va començar a córrer.

Encara no havia encaixat açò quan vaig veure el pitjor que pot veure una mare. Ferroviari va matar Teresa d'un tret després d'una discussió. El meu món es va vindre abaix, ja no em quedava res i encara pense, a dia de hui en aquell tret, del que mai en la vida em recuperaré.

Salva Marín

La vida del metge

Vaig acabar de dinar, estava molt cansat, no havia parat de fer coses, la veritat és que quan va començar la guerra tot va canviar radicalment.

Va costar molt més guanyar confiança amb la gent, perquè aquesta s'havia tornat més freda, més malvada, sense comprensió per la resta.

Només tenia temps per a llegir i per a pensar en mi mateix en algunes estones, quasi sempre després de dinar i de sopar. Després, m'agradava aprofitar per a llegir un poc, m'encantava llegir, sense dubte aquella estona era el meu moment preferit del dia.

Aquell dia quan portava vint minuts llegint, em va arribar un missatge per part de Bela ( la mare de Goriet), el seu fill estava malalt molt greu de grip, pot ser va passar un final de gener roí.

A la matinada del dia següent em vaig posar de camí cap al seu mas , ho recorde perfectament com si fóra ahir. Quan vaig eixir de la meua casa , tal volta no tornaria mai més( no seria la primera vegada que quasi em maten els anarquistes, encara sort que la medicina em va salvar la vida… Quan ja no tenia cap esperança de salvar-me, vaig poder botar del camió i desesperadament vaig cridar “Sóc metge! Sóc metge! I per aquest motiu la medicina en part, em va salvar la vida) així que vaig deixar una nota amb la localització de tots els meus llibres.

Quan vaig aplegar al mas de Bela, vaig vore a Goriet, tenia molta grip, vaig receptar-li uns medicaments i Bela com a recompensa em va donar uns ous i un sac de patates. Teresa les va portar al meu cotxe, em vaig despedir de la familia i vaig posar rumb cap a la meua casa.

Javi Royo

No ho sabia certament

Com havia arribat fins a aquella situació? No ho sabia certament.

Des que vaig fugir del grup liderat per Joanet, les coses havien anat molt ràpidament. Hi havia molta tensió aquells últims dies, dormint al costat de Francés i Matemátic. Érem units per un enemic comú, però no per tindre uns mateixos interessos, i tits ho sabíem, jo el primer, que hauria de fugir, o algun dia tot esclataria i jo tenia les de perdre.

Vaig marxar a voltant de les tres de la matinada, quan era ben de nit, però la claror de la lluna era suficient per vere'm sense llum.

En els més mortífers dels silencis, vaig guardar les poques possessions que hi tenia: munició, el meu fusell i tots els queviures que vaig poder en una motxilla verda, que havia estat propietat d'un civil mort, i que jo havia considerat “possiblement útil en un futur”. Vaig agrair haver pensat això i, en sortir del campament, vaig llançar una granada a la tenda de Joanet, que, per alguna raó no hi va detonar.

Vaig romandre dos dies vivint tot sol al bosc, fugint, per una banda del meu anterior grup, i per altra, dels civils. Passats aquests dos dies, vaig trucar a la porta d'un masover, amb tan mala sort, que hi havia uns civils sopant i em varen enxampar. Vaig passar uns altres dos dies pitjors que els del bosc, passant més fam, fred i dolor.

Vaig acabar negociant un cruel destí que podria haver tingut: ells em deixarien viure, canvi dels noms de tothom que haguera ajudat qualsevol guerriller o bandoler.

El meu càstig era delatar cadascuna de les famílies que ens havien venut queviures o ens havien deixat passar la nit a sa casa, era una horrible sensació, mescla d'odi i fàstic a un mateix, veure com torturaven i afusellaven algú que, en aquells moments de desgràcia, havia ajudat per viure en un món millor. I jo no feia cas a les seves súpliques després d'haver rebut la seva ajuda amb gratitud.

L'única sorpresa que em vaig endur, va ser el dia que vaig “informar”, com el capità dels civils, Maximino Mata deia, d'un home que era informador dels guerrillers, l'anomenat Miquelo.

La cara del capità es va tornar seriosa en menys d'un segon i, de sobte va canviar el tema de la conversació.

Martín Remolina