28 de febr. 2010

Narracions de vida IES Sedaví
Us envie tres narracions més dels meus alumnes. Com sempre, la meua correcció es limita a les faltes més "lletges" i a eliminar o canviar algun mot o alguna estructura lingüística que dificulten la comprensió, però respecte l'estil, ja que no sols és l'obra d'un alumne o alumna, sinó que sovint reprodueix l'estil de qui els ha "prestat" el seu record. Guanyen les iaies per golejada.
Una altra cosa: No trobeu que les fotografies són precioses? A més del relat, pense que l'alumnat ha realitzat una selecció fantàstica de les imatges que acompanyen la història. A algunes d'aquestes fotografies sols els falta "parlar".

Maria

Tot en casa pinta malament, doncs falta una setmana per a la Gran Feria de Jaén. La mare, Maria Dolores, està molt nerviosa, perquè no troba un sastre que em faça el meu vestit de sevillana. Ja tinc 20 anys, però mare és cabuda i vol preparar ella el meu vestit. Pare està fart perquè ha de pagar els vestits, ja que el meu germà també hi participa. El meu germà, Felipe, es troba en la seua habitaciò, ja que quan ix al carrer les noies l'assetgen. Clar, és el xic més ben plantat del poble i totes volen anar amb ell a la fira. Que poc es pareix a mi, xe! Jo amb Tomàs em trobe bé, tot siga dit, encara que el nostre amor continua en secret ja que a pare li donaria un gran disgust. Tia ens ha fet una visita per vore com es trobava tot, en adonar-se de la tensió, ha vingut corrents a la meua habitació.
-Què? Com està la meua fillastra preferida?
-Doncs,la veritat és que estic molt nerviosa…
-Xica, ¿Per què? Si d’ací a poc arribarà el teu gran dia.
-Doncs per això, perquè la mare fica molt d’empeny i no vull fallar-li.
-Tranquilitza't i fes-ho el millor que pugues, jo tinc plena confiança en tu.

D’aquesta manera ens vam tirar hora i mitja parlant.

A la nit la mare no em deixava eixir. Estant en la meua habitació, una pedra va interrompre els meus pensaments. Una pedra que venia del jardí. Era Tomàs! Quina alegria! L’únic que hi volia era demostrar-me el seu amor i jo tota roja li vaig dir:
-Ves-te’n boig, que estàs boig- juganera.
Va concloure amb un “T’estime” i se’n va anar corrents. No poguí conciliar el son en tota la nit. L’estime molt i em fa molt de mal no estar amb ell, però no em preocupa, ja que el dia de demà podrem estar junts.
Ha arribat el gran dia: el dia de la fira de Jaén. Estic més nerviosa que mai, ja que s’ha presentat tota la família davant l’escenari, més de cent persones. En aquests moments l’únic que vull és que m’engolisca la terra. Pero no és així i ara és quan pense: “No Maria, has de posar-hi valor”. Així ho vaig fer. Puge a l’escenari, tota convençuda, i hi trobe en un cantó a Tomàs. Estic tota vermella, comença a sonar la música, doncs bé la festa havia de continuar i no em podia fer enrere.
Realitze el millor ball que havia fet en la meva vida. Tot va concloure amb una paella gegant i amb una gran sorpresa i meravella: el Tomàs em demana la mà. Corrents, ho vaig notificar als pares. I van aceptar! Sóc la persona més feliç del món, no m’ho puc creure.
I mesos després em vaig casar amb Tomàs.

Tomàs Amat 1r A (sospite que a banda de la història de la iaia de l'alumne, és l'origen del seu nom)





Josefa
Als 70 anys, puc dir que la vida no ha sigut fàcil, però tota la lluita per eixir avant ha valgut la pena. Amb pocs anys, quasi ni ho recorde, la meua mare va morir, un dels colps més durs de la meua vida, no he tingut mare. Els meus germans Vicente, Damiana i jo vam anar a viure a casa de la nostra iaia. Uns anys més tard, el meu pare es tornà a casar, amb Lucia i va nàixer altra germana, Paca. No vam tindre una bona infància. No anàvem al col·legi, en un poble xicotet com Santa Amalia no hi havia eixa oportunitat. Treballava al camp amb tan sols vuit anys recollint olives. Vivíem en una època de pobresa, passàvem molta fam, a més Lucia no era bona amb nosaltres, quan no aconseguien recollir el menjar suficient, ens pegava. Sis anys després, Lucia va morir i la situació era cada vegada més difícil.
Van passar els anys i em vaig convertir en una dona. Una vesprada al ball del poble, vaig conèixer Natalio, qui seria l’amor de la meua vida, es va convertir en el meu nòvio. Als setze anys, vaig aconseguir un treball a Don Benito, el poble del costat, servint en una casa. Quan vaig recollir els diners suficients, Natalio i jo ens vam casar. No va ser la boda somniada ja que no teníem diners però ens teníem a nosaltres i estàvem amb les persones més importants per a nosaltres, les nostres famílies.
Vam anar a viure a casa de la meua iaia, no teníem casa pròpia. En poc més de dos anys van nàixer els meus dos primers fills, Juan Francisco i Jose Miguel, que em van alegrar la vida. Però la realitat era que no hi havia treball al poble i que no teníem quasi diners per a menjar. Jo no volia, però Natalio va anar a treballar a Suïssa. No estava d’acord perquè no podíem gaudir junts dels nostres fills, però no teníem altra alternativa.
Després de tres anys de viatges, vam aconseguir diners suficients i vam decidir començar una nova vida tots a València. Fou molt dur deixar el poble i la família, però ho vam fer. I la veritat fou que nostra vida va anar millorant. A València va nàixer el nostre tercer fill, Manolo. Allà vam poder donar una bona infància i educació als nostres fills, i aconseguírem ser molt feliços.

Ara, molts anys després, Natalio i jo gaudim d’una vida tranquil·la, que mereixíem després de tantes dificultats. Ha valgut la pena lluitar per a veure créixer als nostres fills i per gaudir dels nostres sis meravellosos néts que ens alegren els dies.

Sara Díaz 1r A





Amparo
De bon de matí el meu nòvio no pogué anar a casa perquè estava plovent molt, aleshores vàrem haver d'esperar unes hores fins que parà i ell se'n va poder anar a sa casa.  A les sis de la matinada varem anar els dos a confessar-nos a l'església abans que ens casàrem.  Desprès d'aquest acte, el meu nòvio se n'anà a l'horta i jo vaig tornar a ca ma iaia per a començar a preparar-me perquè el casament  el teníem a les 12 del matí. La tia Maria em va acompanyar a Albal a la perruqueria per a fer-me els cabells abans de posar-me el vestit i ella i Rosita, la modista, quan tornàrem de la perruqueria m'ajudaren  a arreglar-me i a posar-me les vestidures adequades per al casament. Poc després vingueren els meus pares a ca la iaia i tota la meua família en conjunt per a preparar-se per anar a la missa. Els meus padrins eren Aurelio i Amparo i els padrins del meu nòvio eren Salvoret i Encarnació. Aurelio i Amparo varen estar de bon de matí allí amb mi per ajudar-me en tot el que necessitara. El meu nòvio aplegà sobre les onze menys quart ,aproximadament, a ma casa per arreplegar-me, s'esperà uns quants minuts baix de la casa al portal; ens vàrem saludar, jo m'agafí del meu padrí i ell s'agafà de la seua padrina. Cap a l'església ens vàrem ajuntar per parlar un poc abans de ser casats, darrere nostre anaven mos pares, el pare del meu nòvio, ja que ell no tenia mare perquè la va perdre en la guerra, les meues germanes amb els seus respectius nòvios, les ties dels dos i alguns veïns que volien estar en la celebració. )
A les 12 en punt, jo entrava per la porta de l'església amb el meu padrí i darrere de mi el meu nòvio amb la seua padrina. El casament durà una hora i mitja aproximadament perquè era un dia de festa, fins que ens vàrem donar el “sí, vull” i vàrem eixir de l'església cap a casa de Reinoso a fer-nos les fotografies junts per al recordatori. Estiguérem un cert temps allí parlant amb el fotògraf  per anar després al restaurant. Cap a les dos del mig dia varem anar al restaurant on tots ens estaven esperant. S'ho passàrem molt bé, allí tots reunits i amb el meu marit ja per fi. Poc després donàrem els regals, ens menjàrem la tarta i els nostres amics ens varen fer algunes bromes però sense cap molèstia; després, els padrins varen recollir els diners que els familiars i els amics ens varen donar per al casament i després vàrem anar cap a casa on vàrem fer les maletes, ens vàrem canviar de roba, posàrem les coses dins d’una maleta, i se'n vàrem anar de viatge de nòvios cap a Benidorm i deprés a Madrid. 

Santa Dasí 1r A

Amb comptagotes, però van arribant les narracions.



Temps millors

Al desembre de 1935, en ple hivern, vaig arribar al món. Uns quants anys després esclatà la Guerra Civil. Un dia cridaren a casa uns hòmens vestits d'uniforme. Els obrí mare, que feia sabates d'espart. Feien una olor a colònia insuportable. Preguntaven per pare, que es trobava dalt descansant. Mare féu baixar pare. Quan els hòmens veieren a pare l'esposaren sense cap explicació. Li digueren que anava a pagar per la seva condició, que era una vergonya per a la nació. Se'l portaren a rastres. Jo plorava perquè d'alguna manera sabia que tardaria a tornar a vore'l.
A partir d'aqueixa nit, la meua infància, que d'alguna manera acabava de començar, s'havia esfumat. Uns dies després d'anar-se'n pare, mare ens digué a les meues germanes i a mi que caldria treballar dur per a eixir endavant. La meua germana gran, de seguida es va posar a treballar al camp; ho feia pel matí, mentre es dedicava a fer utensilis d'espart com sabatilles o cistelles per la vespra.
Mare, quan tenia algun temps lliure m'ensenyava a llegir i a escriure. Jo hi posava tot l'entusiame possible perquè sabia que d'aquesta manera em podria defendre millor a la vida.
Al cap d'uns mesos, per primera vegada, vaig visitar pare a la presó de Monòver. Va ser una alegria, encara que el trobava canviat. No sé... li mancava alguna cosa: el somriure a la cara. Allí em va dir que em volia moltíssim i que cuidara de mare i germana com un tresor. També em digué que el translladaven a Jaén perquè la presó s'estava quedant sense lloc. Així que em vaig acomiadar, sense evitar que em caigueren llàgrimes per les galtes. No el vaig tornar a vore fins a l'alliberament a 1940.
Mentrestant, al camp viviem com uns miserables; treballavem com burros i guanyàvem una misèria. Tant és així que calia demanar roba a l'església del poble i a veïns que tenien una millor situació econòmica que nosaltres; menjàvem tots els dies a l'edifici dels serveis socials del poble. Abans de dinar ens feien cantar el “Cara al Sol”. Tenia tanta fam que enfront de l'edifici hi havia una fàbrica de sabó. El sabó el feien amb coco. Així que en la pared de la fàbrica vaig fer un forat pel qual podia olorar aquell aliment. Soles olorar. Imagina't fins a quin punt podia arribar la desesperació. Els diumenges pel matí acudia al menjador i em donaven un tros de pa amb xocolate. En compte de menjar-me'l, se'l deixava a una tia que es trobava malalta i que no es podia ajupir del llit. La meua tia me l'agraïa com a qui salven d'una mort quasi segura.
Passaven els mesos i anava creixent a pesar de la mala alimentació que rebia. Mare va considerar que ja podia ajudar en tasques del camp. Aleshores tenia quatre anys. Tallava amb la falç l'herba per alimentar els conillets que teníem, carregava sacs de 25 quilograms plens d'herba d'espart., entre altres coses. També ajudava en casa i anava a comprar. Dormia cinc hores. Per això els dies se'm feien eterns.
Però... fer fi l'esperat dia arribà. Era dijous. Estava plovent moltíssim. Mare, jo i germanes s'acostàrem a l'estació. No me'n recorde quant de temps esperàrem. Donava el mateix. El que importava és que anàvem a estar de nou tots junts. Sobre les 6 de la vespra arribà un tren enorme, amb grans fumerals dels quals eixia quantitat de fum. El tren es parà. Començà a baixar gent. Mare divisà a pare des d'unes desenes de metres; el saludà amb la mà però no el va vore. Així que anà corrents cap a ell i es va abalançar als seus braços. Després vinguè pare on estàvem i ens va besar una i altra volta. Des d'aqueix moment les coses començaren a canviar, clar està, cap a millor.

Robert Segura Bartual, 1r B (Robert no ha posat el nom de la persona però sí un títol, així que deixaré el títol fins que em diga el nom)

26 de febr. 2010

A L'AURORA, FOSCOR



A l’Aurora, foscor.


Plovia, plovia tant que el meu cor espurnejava.
Ella, instal•lada en la més pura resignació, agonitzava per seguir viva i, amb l’esglai apuntant-li al front, l’afusellava el sentiment amarg d’una pobra mare sense ventre, que acaronava el record de l’últim sospir dipositat en aquella capsa feta pedaços , amb olor a cítric rovellat.
Jo, caminava guiat per la desesperació.
¿Què més volien? Ja ens ho havien arravatat tot...L’escassa llibertat que mai no arribàrem a assaborir gustosament, la veu amb la qual encara no hem pogut reclamar allò que ens pertany, les mans blanques que ningú mai no alçarà per tal de derrocar les infinites llistes negres , que amb el pas del anys han estat tenyides d’un roig dolent. I ara, ara la innocència, aquella que mai no coneixeré, aquella que romangué perduda a l’alba durant la fosca melodia sortida del ferro assassí.
Exili, por,traïció,llàgrimes, suor, desesperació,fam,ordres i sobretot la mort, materialitzada a la meua ment, amb inoblidables imatges de companys perduts.
I ara, ara ella restava perduda, sense res que l’obligara a seguir i jo, intentava arribar al racó on un dia vam ser completament feliços, però no podia. M’havien ferit, havien ferit la meua ànima amb les quatre penes de mort contínues i amb els nombrosos càstigs,regal directe de la injustícia.
Vaig girar el cantó, l’escoltava cridar. La notícia me l’havia donada un bon company. Tots em pregaren que no anara, car ens podien descobrir, però què m’importava ja que em torturaren, mai no diria una sola paraula. Què em mataren! que em matara eixa taca d’odi tan espessa com el fuel que no parava d’estendre’s per l’ànima de la gent. Havia estat culpa meua. Mentre jo lluitava per causes perdudes, per una nació de trepes i covards, la meua vida es va quedar a casa, pregant pels carrers per tal de poder portar-se a la boca un poc de pa, mentrestant a la nostra il•lusió l’acaronava l’oblit i l’intent per sobreviure.

Quan arribí, la porta estava fermament tancada, tal volta ja era massa tard. Per un moment em paregué que era un estrany per a la meua família, aquella que feia mesos havia quedat trencada. Em tranquil•litzí en veure un llum incandescent atrapat, en una cambra presa per la foscor que atorga la tristesa.
Vaig escoltar uns passos que corrien i baixaven unes escales sense pressa i, com si ella haguera notat la meua presència, va obrir amb la mà tremolosa. Em fità amb les pupil•les perdudes qui sap on, guardades amb clau davall d’un cristall profund que les feia brillar com si foren estrelles.
Em va abraçar intensament, sense deixar escapar un fil de veu, em va agafar per tal d’entrar i mentre caminava sentia com el meu món es queia poc a poc de la meua butxaca i va ser allí, i en aquell moment, quan el buit va ser el narrador de la història que ningú no haguera desitjat que li hagueren contat mai:
Era una nit desesperada entre plors i paraules bloquejades. Ella l’adormia en aquella engronsadora de vímet, quan de sobte, entraren com un terratrèmol cridant el meu nom i, sense excuses ni disculpes, gosaren pintar de gris la blancor d’aquesta casa i l’Aurora es va apagar. Pobra criatura que mai no riurà, que mai no es lamentarà, pobra perquè mai serà...I pobres d’aquells que avui han fet que l’estrella que duc brodada s’hi haja fet mil trossos que se m’han clavat al cos, pobres perquè deixaran de ser. I com no, pobres nosaltres perquè sabíem que un cop acabada l’Aurora, la nit ens cobriria eternament.


Raquel Ruiz Andreu
2n. Batx. “H”

19 de febr. 2010

Heretar un record

Les narracions de vida publicades fins ara per les alumnes de l'IES Sedaví i de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs m'han fet pensar en un preciós conte de Pere Calders, "La finestra", en el qual la protagonista, una nena anomenada Tessa, hereta un record del seu avi, perquè, com diu l'àvia, còmplice de les aventures de la Tessa, els records dels altres es poden heretar si es tracta de gent de la mateixa família. Em sembla una manera deliciosa de presentar la necessitat de transmissió de l'experiència i de conservació del patrimoni de vivències d'una família amb què es saludable que es conforme la identitat, tant la personal com la col·lectiva. Els joves lectors descobriran facetes que desconeixien per complet quan, moguts pel concurs de relats, indaguen en la vida dels majors de la família i podran entendre millor que la Conxa de Pedra de tartera resulta tan viva, tan autèntica, com a personatge de ficció, perquè aconsegueix fer-nos present a través del llenguatge l'experiència del món de milers de dones reals.

14 de febr. 2010

RELATS DE VIDA


"HAS DE SER FORTA"
Sembla que els alumnes comencen a animar-se. Així que us deixe el primer relat que ens ha arribat al Departament de Valencià de l'IES CLARA CAMPOAMOR. És de l'alumna Sandra Fernández Arenas de 2n. de Batxillerat Humanístic.

Vaig aterrar en aquest món un 13 d’octubre de 1937, a Huelva. Però allò veritable és que ara els meus fills han descobert que el meu naixement va ser un mes abans. No obstant, la meua mare, des que tinc memòria, sempre em deia que havia nascut el 13 d’octubre, per la qual cosa sempre seré ferma als meus records. Per a mi ha passat un any més de la meua vida quan arriba eixa data. I no tinc cap dubte d’això. Recorde la meua mare com si ahir mateix haguera estat ací, al meu costat. Però des de l’última vegada que va estar amb mi, que vaig escoltar la seua veu, ha plogut molt, moltíssim. Tinc un bon record d’ella. Sí. La meua mare era treballadora, com jo ho sóc. Era dura i obedient, ja que la mentalitat de l’època tampoc no li deixava moltes opcions. Tenia el cabell obscur, quasi negre, molt llarg i brillant. Preciós, sense més. Totes les nits, quan arribava l’hora de gitar-se, em cridava perquè li raspallara la seua interminable cabellera atzabeja. I a mi m’agradava tant. Era eixa part del dia que sempre compartíem ella i jo a soles, parlàvem de mare a filla i de filla a mare, i ens mostràvem l’afecte que sentíem l’una per l’altra. I així vaig anar creixent. Ara, un dels millors records que tinc de la meua mare és aquest. De les meues germanes, ambdues majors que jo, podria dir moltes coses, però tampoc conserve un record massa dolç d’elles. Ja des de xicotetes, els nostres jocs podien ser considerats de tot menys «jocs », precisament. Pareix increïble, però tots aquests moments aparentment de diversió, sempre acabaven malament. Finalitzaven barallant-nos i, altres vegades, eren elles qui es dedicaven a fer-ho directament, sense necessitat de disfressar eixa acció violenta amb la paraula «joc». Les meues germanes i jo no vam créixer amb l’afecte propi que senten les germanes habitualment. I la veritat és que en aquells moments, en què el país es trobava en plena Guerra Civil i la família disposava de pocs recursos, necessitàvem romandre unides, i molt. Però el destí no ho va voler , va voler que fóssim ànimes fortes i independents. Jocs de nenes, pensàreu. Però a la nostra maduresa, encara la nostra relació va continuar freda, molt distant. I, actualment, amb un peu quasi al cel i d’altre a terra, no sé res d’elles des de fa deu anys. Ni vull, siga dit de passada.

7 de febr. 2010

Concurs de Narracions de Vida


Hola a totes i tots,

Ara que, des de l'IES Sedaví, han trencat el gel (moltes gràcies!), volem animar-vos a participar en el concurs de Narracions de Vida. Com sabeu, es tracta de recrear, en clau literària i a la manera de Pedra de tartera, l'experiència vital d'una persona real o inventada. Com l'any passat, hi haurà premi i el nom dels guanyadors es comunicarà durant la trobada amb Maria Barbal, tant a Gandia com a València.

Per a participar en el concurs, cal tindre en compte les tres normes següents:
  1. Només es valoraran les narracions publicades al blog.
  2. La data límit per a publicar-les és el 19 de març.
  3. Les narracions hauran de tindre al voltant de 500 paraules com a màxim.
Esperem la vostra col·laboració!

4 de febr. 2010

Salutacions des de l'IES Sedaví

Salutacions des de l'IES Sedaví de part de Rosa Busó i del seu alumnat. S'acosta la data de l'encontre i els xics i les xiques van escrivint les seues narracions. Enguany, seguint els suggeriments que es van fer en la reunió, els he demanat que escriguen una narració en primera persona a partir del material i de les converses prèvies amb una persona gran propera a ells. Les narracions portaran el nom de la persona com a títol i aniran generalment acompanyades d'alguna fotografia. Evidentment, els he demanat que expliquen a la persona que han triat en què consisteix l'activitat i que els demanen permís per fer pública la seua vida i la seua imatge. Com que estan molt ocupats (ja sabeu que els demanem molt), la cosa va molt lenta, així que he decidit de publicar la primera història per veure si s'animen. El meu alumnat és tot de 1r de Batxillerat. Jo corregisc el mínim, procure que els escrits reflectisquen l'estil i la manera d'escriure dels seus autors. Us demane disculpes (i als alumnes també) si me m'ha passat alguna falta, supose que ho entendreu. També demane disculpes si el format no és del tot adequat (he tingut alguns problemes per copiar i enganxar els arxius des de word). Una forta abraçada.


Enriqueta



Estava preparant el sopar, quan el meu pare va arribar del treball; preparava una sopa per a la meua mare perquè estava malalta i no volia menjar res, el metge ens havia dit que li donàrem alguna cosa de calent. El pare va decidir portar-li la sopa a l'habitació. De sobte, vaig sentir com el plat queia a terra, vaig anar per veure el que havia succeït, quan vaig entrar en l'habitació el meu pare li tancava els ulls a la meua mare. Des del dia que la meua mare va faltar, el meu pare va caure en depressió i no anava a treballar. El meu pare tenia 58 anys aproximadament , a eixa edat es va veure incapaç de fer-se càrrec de mi econòmicament i també a causa de la seua edat, de salut no anava molt bé. Tenia nou anys quan vaig arribar aquella casa, el pare havia decidit portar-me a casa de Pere, un familiar proper , perquè deia que Pere em cuidaria millor que ell. Vaig estar durant tres anys en eixa família, es van encarregar de mantindre'm i de la meua educació, jo per agrair-los-ho ajudava en les feines de casa.
Quan vaig complir els dotze anys , vaig anar a casa d'un metge per a treballar, em varen contractar com a minyona. Treballava en les feines de la casa i a canvi em donaven de menjar i allotjament. Quan em vaig fer més major em pagaven un xicotet sou mensual.La família on treballava tenia un fill que es duia dos anys amb mi, quan acabava les feines que havia de fer, jugava amb el xiquet, teníem una relació de germans, en aquella casa em tractaven com una filla més. Però jo sempre vaig voler respectar als meus pares biològics i mai li vaig dir mare o pare a alguna persona que no foren ells.
Quan vaig complir vint-i-tres anys vaig decidir casar-me amb un home que era viudo, tenia un fill d'un anyet aproximadament i tenia vint anys més que jo. El dia de la meua boda, vaig eixir de nòvia de la casa on havia estat treballant perquè els apreciava molt i els considerava com membres de la meua família i el meu pare ja havia faltat. Vaig anar a viure amb el meu marit. Vàrem tindre deu fills en comú, però varen viure sols sis nens. Ell era llaurador i ramader i el seu treball sols era al camp, mentre que jo m'ocupava dels meus fills i del que no era meu , però l'apreciava com un més,m'ocupava de la feina de la casa, anava al camp per a portar-li el dinar al meu marit, alimentava als animals, m'encarregava de vendre la llet, inclús a vegades les munyia jo, les vaques.
Ara visc sola a casa perquè el meu marit ja fa temps que va faltar i els meus fills ja estan tots casats.Tinc noranta-set anys, últimament no tinc gana i em trobe malament, pot ser hui siga l'últim dia que veja els meus néts

Érika Olmos Castelló (Enriqueta és la besàvia de l'alumna)

3 de febr. 2010

Els silencis de Conxa

Els lectors seguim amb passió la història de Conxa, la seua vida explicada per ella mateixa, ens emocionem amb les vivències que ens relata, hi compartim maldecaps, il·lusions i sentiments. La protagonista de la novel·la aconsegueix fer-nos viure i sentir amb ella a través d'una narració feta només de paraules; bé, potser no només de paraules, sinó també de silencis: allò que Conxa no ens diu és tan important de vegades com allò que confessa o declara. Ella, personatge de ficció, és creïble i viva precisament perquè es comporta, com a narradora de la seua pròpia experiència, com faria una persona: mai no ho conta tot perquè ningú mai no conta tot el que sent o tot el que pensa o tot el que somnia perquè seria com exposar l'ànima despullada als ulls dels altres. Conxa té secrets i nosaltres hem d'endevinar-la també a partir del que calla. El poder del no dit, combinat amb la bellesa del que diu, dóna com a resultat una narració que impacta en el centre mateix del nostre interès de lectors.