28 de febr. 2017

Les ales

Era la guardiana del cel, la filla del vent. Ella estava farta de contar estrelles i baixà a terra en poc més de dos núvols, amb l’autoestima buida i disposada a vendre les seues ales a qualsevol. No volia ser un monstre.

Ara caminava per un món ple d’ignorància, un món ple d’idèntics, un món que no era tan bonic com ella el veia des del firmament.

Decebuda d’aquest lloc i entregada a ella mateixa
va fer mitja volta amb les seues ales, cap a un enigma salvatge allà, al cel, d’on ella era, d’on ella era única.
Va vèncer els seus complexos i els va vèncer amb les seues ales.

A la seua tornada, els cels li feien lloc perquè enyoraven la seua singularitat.


Carolina Tudela Gamero (IES Rei en Jaume, Alzira)

Plaerdemavida

Una mare, un pare i una xiqueta acabada de nàixer, fins aci tot normal. Un dia la mare es va despertar i va anar a despertar a Plaerdemavida i va ser en aquell moment quan s’adonà que la xiqueta no era normal, tenia les cames cosides com una sirena. Els seus pares tampoc vullgueren dir-li-ho a ningú i ells, molt al seu pesar, intentaren fer com que no passava res estrany.
La xiqueta va crèixer i la seua família seguia dissimulant a la resta la malformitat de Plaerdemavida; ara ja era una dona de 20 anys i, per molt que vullgueren dissimular-ho, ella sabia el que passava.
I ara aci està Plaerdemavida, en un jardí vora mar, mirant l’aigua com si fora un tresor, un tresor del qual podrá gaudir tota la vida. 3, 2, 1… Plaerdemavida es tira de cap al mar i desapareix deixant la mar agitada.

JOSE RAMÓN MANZANEQUE, 2º BATX C (IES Rei en Jaume, Alzira)

Pell viva

No va ser fins a complir 5 anys quan em vaig adonar que alguna cosa no funcionava amb normalitat en el meu interior.
Havia sigut un bebè inquiet, d'aquests que no saben el que és quedar-se sense forces i dels quals revolucionava tot allà on anava. Era una nena molt feliç amb uns pares espectaculars. Amb 3 anyets vaig començar a anar al col·legi. Tot anava com aniria en la vida d'una nena petita, però això va canviar quan, de sobte, vaig sentir que alguna cosa semblant a una ona de llampecs recorria el meu cos. Mai m'hagués imaginat com aquesta ona estranya anava a condicionar la meva forma de viure per a la resta dels meus dies.
Avui tinc 25 anys i em trobe amb 864 cicatrius magnètiques repartides pel cos. Ho vaig notar per primera vegada quan la meva companya de classe em va llevar el meu bolígraf favorit i vaig plorar durant una llarga estona. Es poden evitar les coses remeiables, però s'ha d'aprendre a viure amb les coses irremeiables, així que això és el que vaig fer.
Ara, cada vegada que plore per algun motiu, busque desesperadament la nova cicatriu que forma part meua.



         GEMA GARRIDO BORRÁS  2 BAT A (IES Rei en Jaume, Alzira)

Lluïsa i el mar

Els Serrà vivien prop de la platja. Tots els matins eixien a passejar vora la mar. Era un vespre d’estiu quan la senyora Serrà seia en una butaca, a la terrasa. De sobte, va sentir un dolor al ventre. Sense adonar-se’n, un líquid es va estendre per tot el terra i de colp es va marejar. El senyor Serrà va anar a l’habitació i va vore a la seua dona en terra amb el ventre desinflat. La va ajudar i van anar cap aquell soroll, una xiqueta havia eixit del ventre d’ella, amb els ulls verd i la pell coberta d’escames.

La nena va ser anomenada LluÏsa per les hores que es passava a la platja veient els peixos; a les dues setmanes ja caminava i era capaç de seure.

Una nit els Serrà es despertaren per una claror que entrava per la porta. Es van aixecar i van vore a la nena asseguda de cara a la finestra, la lluna plena més lluminosa feia l’efecte que la nit era un mar.

Al cap d’uns dies una festa a la platja els esperava, deixaren a la xiqueta amb altres xiquets. Era hora de tornar a casa, buscaren a Lluïsa però no hi era. La senyora Serrà pegà un crit. Quan havia buscat per tots els racons es va quedar parada de cara al mar. I es va fixar, a l’horitzó la nena nadava sense complicacions rodejada d’altres peixos, aleshores desapareixeren i la senyora Serrà ho va comprendre: la nena era lliure.

Paula González 2 Batx C (IES Rei en Jaume, Alzira)

Pecularietat a Hawaii

Natàlia estava feliç, anava a ser mare i ja havia arreglat tots els papers per a poder viure a Hawaii. Realment, li faltava poc per a posar-se de part, era el seu primer fill i ja tenia ganes de vore’l.

A la setmana següent d’instalar-se a la seua nova casa de Hawaii, el xiquet va nàixer. El va anomenar Carles i tenia moltíssimes ganes de tindre’l als seus braços. Només vore’l, es va fixar que les mans del seu fill semblaven una planta i es va quedar confosa.

Passaren uns anys i la mare es va fixar que les mans del seu fill eren palmeres. Carles es va fer major, va ser distint a tots els seus companys de classe, cosa que provocà que es deixara els estudis i se’n anara a buscar treball.

Al treball va conéixer una xica meravellosa i guapíssima, de la qual es va enamorar. S’anomenava Llúcia. Carles li va dir que l’estimava però que tenia una pecularietat que no sabia si acceptaria. Llúcia el va acceptar tal i com era, però mai es van poder abraçar perquè no volia fer-li mal amb les palmeres que tenia com a mans.


Carla Garcia Caballero, 2n batx C (IES Rei en Jaume, Alzira)
Jack va nàixer entre cap d'any i any nou, a mesura que anava creixent, moltes vegades es quedava submergit en el seu món, com si el temps poguera parar-se i rebobinar. Un dia ho va fer, un altre també i així successivament. La seua mare li va avisar "No canvies el passat Jackie" Ella va morir el 5 de febrer, eixe mateix dia en l'encreuament de la carretera li van cridar per a donar-li l'avís. Va contindre les seues llàgrimes i va tornar un dia arrere, era 4 de febrer i estava en eixe mateix encreuament, no ho va vore arribar... Com un camió acabava amb la seua pròpia vida.

Islam Carro Elmez 2ºBatxillerat C (IES Rei en Jaume, Alzira)

Al revés

Aquest és el cicle de la vida, tothom naix, creix i mor però, jo no estic tan segur. Em dic Carles i actualment tinc vint-i-un anys. Dos anys enrrere tenia quaranta-cinc, i abans, huitanta.

Fa poc més de cinc anys em trobava malalt, amb els cabells blancs i unes arrugues ben marcades, tot el dia gitat al llit sense poder fer res. L'any passat treballava pels matins com a professor a l'institut i totes les vesprades anava al gimnàs i, si ho necessitava, a fer encàrrecs. A hores d'ara em trobe estudiant filologia catalana a la universitat, sí, compartint el pis amb alguns dels meus companys de la facultat. Puc dir que m'agrada la festa però en uns anys em quedaré sense ella. Sembla complicat pensar que he tingut experiència treballant abans d'estudiar però, suposa un aspecte positiu en la meua carrera, no? Tal vegada l'any que ve estudie a l'institut, quins nervis! Encara que tinc més ganes d'anar a primària, o de tindre quatre anys, vull viure eixa etapa en la vida en la qual ets molt innocent i no t'importa res que no siga tindre el millor joguet.

En tot cas, ja sé que en uns anys moriré però no tinc por, al cap i a la fi diuen que estar tan a prop de l'inici de la vida és estar-ho de la mort.



Ana Peris Rosell 2n BAT A (IES Rei en Jaume, Alzira)

Una història misteriosa

Era dissabte, i com tots els caps de setmana, els meus amics i jo anàvem de festa però aqueix dia era una festa de disfresses. Cadascun anava disfressat diferent,des de portar solament una màscara fins a una disfressa ben elaborada.

Vam estar parlant amb un jove que anava d'home llop, i ens va impactar molt la seua cara, ja que s'hi assemblava molt.La festa va acabar tard i l'endemà ens va cridar i volia parlar amb nosaltres però en la seua casa. Estàvem espantats ja que solament el coneixíem de la nit anterior, però no ens ho vam pensar i vam anar. Quan vam arribar , ens va impactar en veure'l, seguia igual que en la festa. Vam entrar i ens vam prendre un cafè mentre ens explicava el que li ocorria. Ens va explicar que patia una malaltia des que va nàixer, que era l'augment descomunal de pèl corporal i fins i tot en la cara.No sabíem com reaccionar i li vam preguntar per què ens havia fet reunir-nos i ens va dir que mai havia eixit de casa dels seus pares al carrer, solament quan celebraven una festa de disfresses per a passar desapercebut.Així que no tenia relació amb la gent i se sentia trist i solitari, per açò ens va cridar, ja que com aqueixa nit ens vam conèixer i vam estar parlant bastant estona,pensava que a nosaltres no ens importaria ser amic d'ell. Nosaltres no vam dubtar en cap moment de ser amic d'ell, malgrat el seu físic. A partir d'aqueix moment ens va canviar la mentalitat i totes les setmanes anàvem a veure'l per a passar una estona amb ell i conversar.

Els següents mesos vam intentar ajudar-lo perquè isquera al carrer i no tinguera por a les reaccions, però a partir d'aqueix moment ja no el vam veure més. Vam intentar localitzar als seus pares però no hi havia resposta.Probablement,en ser una família acomodada no volien perdre el prestigi i per açò mai treien al seu fill de la casa on vivien.

Óscar Resa Simón, 2n Bat. A (IES Rei en Jaume, Alzira)

El senyor Lapin

Eren al saló esperant l’eixida de la doctora, tots intrigats i plens d’il·lusió. Al cap d’una estona es va sentir el crit del nen, pareixia sa i feliç de viure, com tota la família de la seua benvinguda.

El senyor Lapin va agafar al seu fill amb els braços i es va adonar que duia unes orelles molt puntegudes però ho va deixar passar.

Van passar uns anys i eixes orelles van anar pareguent-se a les del conill. Els pares procuraven tapar-li-les amb un barret que portava 16 hores al dia i pel que fan a les 8 restants ell ja es trobava dormint.

Un matí solejat va anar al mercat i de sobte va sentir com tots els ulls es giraven per veure’l. Es va apropar una xiqueta de la seua classe i li va preguntar per què no portava el barret de sempre, ell avergonyit i amb la por invadint el seu cos no va saber què respondre, la xiqueta va somriure i li va oferir de jugar amb ell aquella vesprada.

Els defectes són només xicotetes imperfeccions que poden o no ser plaents per a tot el món, però per al senyoret Lapin va ser la seua fortalesa.



María Torres 2n BAT A (IES Rei en Jaume, Alzira)
Era de matí, el sol brillava com mai ho havia fet, però la cara de Megan era blanca com la neu. 

Feia tres dies que vomitava les restes del sopar. Nàusees matutines. Era la primera vegada que se sentia així, però ella sabia que li passava, estava embarassada. Quan li ho va contar a Tom, el seu marit, van sentir moltíssima felicitat perquè feia temps que buscaven un bebé.

En menys de dos mesos, la panxa de Megan tenia una grandària inexplicable, pareixia que estava apunt de donar a llum. El seu estat es espantós, el seu cos no aguantava més el pes de la criatura que creixia dins d'ella.

De sobte es va dur les mans al ventre. Mai havia sentit eixe dolor. Encara no era el moment, només estava de dos mesos. Va començar a sagnar i Megan cada vegada estava més pàl·lida. El doctor va actuar ràpidament i va traure el bebé. Megan va estar inconscient uns dies. Quan es va despetar va vore que la criatura amb un biberó de sang a la boca. Havien donat vida a un nen que s'alimentava de sang.



Cecilia Lillo Hita.   2n BAT C (IES Rei en Jaume, Alzira)

L'estranya aparició

Un tranquil dia de primavera, la senyora Bramson la qual treballava de venedora en el forn del poble estava tornant a casa amb la seua filla April de nou anys la qual anava a l'escola primària del poble, estaven tornant a la seua casa que es trobava un poc allunyada del poble, situada al bosc.

De camí a casa com cada dia la senyora Bramson anava escoltant les històries que la seua filla li contava sobre el que havia fet a l'escola, mentre anaven parlant van sentir un soroll semblant al d'una rialla d'un xiquet menut entre els arbres que hi havia al costat del camí, es van detenir per a acostar-se i descobrir d'on provenia eixe soroll. Quan estaven buscant entre els arbres van trobar una cistella amb un nadó el qual pareixia tindre pocs dies, estava enrotllat en una fina tela. El van agafar i el van portar a la seua casa on el senyor Bramson es va quedar estranyat que haveren trobat un xiquet abandonat al bosc. Quan li van llevar la fina tela de damunt es van quedar tots tres emmudits, i mirant-se el xiquet mentre aquest reia plàcidament, aquest tenia tot el cos ple d'una fina capa de fulles que li eixien de la seua pell. No van dubtar en cap moment d'abandonar-lo i el van criar com si fos un xiquet normal, però conforme anaven passant els anys se sentia diferent de la seua família perquè no podia fer una vida normal com  l’April ni tan sols eixir de casa.

Un dia va decidir escapar-se, i entrar en el bosc i va descobrir que aquell era el seu lloc i amb el pas dels anys va acabar convertint-se en una gran i preciosa planta de brillants fulles de color verd.


Cristina Oliver, 2º BAT A (IES Rei en Jaume, Alzira)

La meua princesa

Hola, sóc Joana i tinc 15 anys. M'agrada molt nadar, fer esport i passar temps amb la meua família, ells són qui millor em comprenen.

Des de xicoteta tinc una enfermetat en què m'ixen berrugues per tot el cos: cara, braços, panxa, cames...Sempre m'han posat mots com "cara paella" o "gripau". Els xiquets poden arribar a ser molt cruels.

Al llarg dels anys he aprés a suportar-ho i no enfadar-me, encara que la gent continua apartant-se del meu costat. Fins que va aparèixer a la meua vida eixa persona que em dona suport i em defén. Fins i tot hi ha voltes que em fa reflexionar. La meua germana.

Marta Gimeno Poza (IES Rei en Jaume, Alzira)

El sacrifici del solet

Era un preciós dia d'estiu, ningú dels quals eren presents pensaven que el dia podia donar el canvi que va donar. En un obrir i tancar d'ulls el cel pintat d'un blau celeste es va tornar fosc, era com si volguera escopir alguna cosa, els núvols, inquietants, s'amuntegaven unes damunt d'unes altres, s'estava formant un cumulonimbus, espectacular, irreal. Will, va alçar la vista a l'alt i entre aquella enorme quantitat de núvols va creure dislumbrar alguna cosa, la qual semblava un raig de sol entre tota aquella aterridora situació.

Ell i la seua dona estaven esperant un bebè, però ell no tenia bons pressentiments ja que era la tercera vegada que ho intentaven, les dos anteriors van fracassar i van perdre el fetus abans del part. Però des d'aquella vesprada de tempesta alguna cosa en el seu interior li deia que era possible, que per fí podria ser pare.

Estaven ja immersos en el vuitè mes d'embaràs, quan de sobte van començar les contraccions, com a mesos arrere havia succeït, el cel es va voler enfuriar, Will va mirar a la seua dona per última vegada abans de que el metge es tancara amb ella per a començar el part. Passaven les hores i el temps de fora feia pensar que el món s'acaba aquella mateixa vesprada, i sobtadament un raig va caure sobre la casa, acompanyat d'un raig de sol que va encegar a Will, el qual estava mirant per la finestra, aquest va caure a terra i va començar a cridar, havia perdut la vista, darrere d'ell el metge va eixir de l'habitació a socórrer-ho, mentre en el llit de l'habitació romania la seua dona amb el bebè. Will li va dir al metge que li deixara agafar al xiquet abans de que es foren i inesperadament en agafar-ho i estrènyer-ho contra el seu pit el bebè va començar a brillar com si d'un estel es tractara, cada vegada brillava més fins que de prompte es va esfumar i amb ell la ceguesa del seu pare. Amb la seua desaparició va deixar una xicoteta llavor la qual els dos estimats van plantar en el jardí de darrere de la seua casa i amb el temps va créixer i es van adonar que es tractava d'una "rudbeckia bicolor", bella i que brillava tant com el seu xiquet ho va fer per a salvar la vida del seu pare.

PAU GARCIA ESTRUCH 2ºBAT-A (IES Rei en Jaume, Alzira)

Blau

Diuen que el meu fill va ser el millor pintor de la història. Chou era un d’eixos als quals anomenen geni. Era un pintor excel·lent, cada pinzellada dels seus quadres era capaç d’enamorar a qualsevol. Es més, amb un dels seus quadres va enamorar a Bianca, la dona que seria la seua esposa. Ella va ser la causa per la qual vaig perdre al meu fill.
     Bianca no podia tindre fills. Chou, deprimit i frustrat perquè no podria tindre el seu propi fill, va decidir pintar un quadre en el qual representaria la creació de la vida. Les males llengües diuen que es va tornar boig i jo els crec. Diuen que una nit de lluna plena, de l’última pinzellada del seua quadre va sorgir un bebè blau. Bianca va quedar espantada amb l’ésser que havia creat el seu marit, però ell plorava d’alegria perquè el bebè tenia els ulls de Bianca. L’homenet blau, sense pensar, va agafar a Bianca i els dos es van fondre amb la pintura del quadre, encara fresca. Desprès d’això, el meu fill es va suïcidar.
     L’últim que em queda del meu fill és aquest quadre. I ara que veig la cara d’horror de Bianca i a eixe ésser diabòlic blau ofegant-la, els crec.


Marcos Roig Arenillas (IES Rei en Jaume, Alzira)

Aletes de peix

Un dijous de febrer, després de deu hores de part Montse va tindre la seua primera filla.

Ella portava nou mesos esperant aquell moment, l’havia somiat tantes voltes i de tantes maneres diferents que no va entendre la cara d’horror de tots el que eren a la sala. Ella preguntava a tots si la xiqueta es trobava bé, si hi havia algun problema,però no obtenia cap resposta. Quan passades dues hores va poder veure a la xiqueta, va entendre l’espant de la gent,en lloc de dues orelles, havia nascut en dues aletes de peix.

Passaren els anys i la nena començava a sentir-se diferent de la resta, els altres nens no tenien les mateixes orelles que ella i fins i tot, tots la miraven amb repugnància. Passà els propers anys al llit sense tindre contacte amb ningú. Un dia Montse la va trobar morta allí, al llit, on la nena passava les hores, els dies, i els anys, potser s’havia sentit sempre d’altre món. 

Andrea Ferriz, 2n batx A (IES Rei en Jaume, Alzira)

20 de febr. 2017

Simona

Els Reison vivien feliços. El que més agradava a Mrs. Reison eren els abrics de pèl, enveja de les dones .

La seua felicitat esdevingué total amb Simona que va nèixer una nit d´hivern . Era una nena perfecta. La nena va obrir els ulls, i el primer que va vore fou la lluna que es veia des de la finestra. Els llops udolaven. La nena no va mirar els Reison i des d´aleshores no va apartar els seus ulls de la finestra.

El cos de la Simona va cobrir-se de pèl gris i lluent. Mrs. Reison va tancar la criatura a la seua cambra. La nena mai va dir paraula, sols udolava.

La gent parlava a les seues esquenes, però al seu davant es comportaven amb tota normalitat.

Quan va complir el 16 anys se sentia atreta pel udols i la lluna . Una nit, un llop udolava sota la finestra . La nena va eixir de la casa i va desaparèixer junt al llop.


Els Reison van descobrir que la Simona no estava. Mrs. Reison va reconèixer l´udol de la seua filla. Des d´aquell dia quan Mrs. Reison escoltava el seu udol plorava. Sabia que Simona era feliç.

Esbudellat

Tonks s’havia despertat amb sang en la cara. Quan això passava, sempre es donava el cas d’alguna desaparició sobtada en el poble. Quan Tonks baixava del seu dormitori, sa mare li deia que es rentara la cara i es posara a desdejunar, però Tonks mai tenia fam. La seua mare es preguntava com podia el xiquet continuar amb vida si mai havia menjat res, però els metges li deien que no es preocupara perquè el xiquet estava sa.
Tonks es va despertar un dia amb moltíssima sang.
Una nit que la mare vigilava al xiquet, va veure’l eixir per la finestra del dormitori. El xiquet es va trobar amb un borratxo. En veure'l, el va atacar i començà a menjar-se'l. Un home que contemplava l'escena va cridar un guàrdia però quan aquest va arribar a l’escena, l’únic que hi havia en el carrer era el del borratxo esbudellat.
La mare que li va dir Tonks, ja amb 17 anys, que hi havia d’anar-se del poble perquè l'estaven buscant.
En un altre poble, Tonks, continuava amb els seus costums caníbals fins que un dia el van descobrir menjant una dona i l'endemà el van matar.