Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris IES CLARA CAMPOAMOR(ALAQUÀS). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris IES CLARA CAMPOAMOR(ALAQUÀS). Mostrar tots els missatges

8 de març 2017

IES Clara Campoamor (Alaquàs)

EL MISTERI DEL LLACUna vesprada d'estiu, un grup de xiquets arribaren a un poble deshabitat. Tot estava tancat, botigues, piscina,..., recordava als pobles de l'oest on la bala de palla rodava pel mig del carrer desert. El grup de xiquets va decidir fer una excursió per explorar el territori. Caminant es van topetar amb un llac, no podien llevar la vista d'ell, els reflexos de la llum del sol sobre les seues cristal·lines aigües, els deixaren com hipnotitzats. De sobte la llum es va fer foscor i les aigües es van obrir mostrant davant d'ells la figura d'un enigmàtic animal. El cap era xicotet en comparació al seu cos, no obstant això, no recordava cap animal conegut. Les seues ales reflectien els colors de l'aigua igual que el seu cos format per escates, com si d'un peix alat es tractara. Quan el sol va concentrar els seus rajos sobre l'animal, un gran arc de Sant Martí es va formar. La llum encegava els seus ulls i quan per fi van poder mirar, l'animal havia desaparegut i al seu lloc hi havia un xiquet que va començar a explicar-los tres estranyes històries.Quin és el misteri que amaguen aquestes històries? Quina relació hi ha en aquestes històries?
Raquel Vidagany Martínez2n Batxillerat C 

 

LA XIQUETA PARDAL

Un dia fred de gener, va nàixer una xiqueta molt esperada per la família Tomson. Però sorpresivamente, la criatura posseïa ales.
De tan feliç com era aquell detall haguera estat indiferent si no haguera patit el desamor dels pares. Tant de desig, tanta ànsia per tindre un fill i la nena semblava embruixada, com si fóra un encreuament entre un humà i un ocell.
El temps passava i les peculiaritats s'accentuaven fins que de sobte, mentre parlava amb una amiga va començar a piular.
Més tard li va començar a aparéixer un bec, plomes per tot el cos i dues potes, havia esdevingut ocell, de color blanc, bellíssim.
Els pares aterrats per vore-la convertida en pardal, van decidir obrir la finestra per deixar-la en llibertat i mai més l'han tornat a veure.

Nerea Saiz Varea 

2n Batxiller Científic

 

  LA XIQUETA DE L’ESCRIPTOR.


LA XIQUETA DE L’ESCRIPTOR.

Anna va nàixer a les cinc del matí a la foscor de la cambra dels senyors Right. Estava viva i respirava i  desitjaven que passaren els anys com segons per ensenyar-li el seu ofici: l’art d’escriure.
Els anys següents al naixement foren silenciosos com una nit d’hivern. La xiqueta havia complit els quatre anys i no deia paraula.
Un dia, a l’aniversari de la cosina d’Anna, va exclamar: ‘’Staticilef!’’. Els pares, aterrats pel misteriós llenguatge de la filla la portaren a corre-cuita al metge qui els va dir que Anna sofria una malaltia que només li permetia parlar al revés. Els senyors Right no eren capaços de pair-ho. La seua filla incapaç de parlar com cal?, mai llegiria cap llibre seu en veu alta sense fer el ridícul?
La situació era impossible i els pares decidiren no tornar a parlar mai més amb la xiqueta. Cavil·laren que, si ella no escoltava parlar, no parlaria tampoc mai més.

Xana Albir
2n Batxillerat Humanístic 

 

MALASTRUGA FERIDA


La dona del firaire ha hagut de fer-se càrrec de la nena ella sola les dues primeres setmanes, com si pare no tinguera. Allò cert és que el seu home encara no sap la peculiaritat física amb la qual la seva filla ha nascut: una cua a la part inferior de l'esquena. Assabentat de les novetats, la parella decideix fer com si res fins que siga independent i tractar de fer-la sentir com a una persona normal però això són figures d'un altre paner.

Els seus primers mesos són un mar de problemes, en pateix més que un foc no en cremaria. Està condicionada als problemes motrius de dur a l'esquena una cua cada vegada més gran i voluptuosa, però per sort s'hi acostuma: no hi ha res que el temps no cure. En complir tres anys es fa una ferida amb la fusta d'un auró mentre jugaven al cingle (han d'intentar no exposar la xiqueta ni la seva raresa públicament). El que a primera vista no sembla important esdevé qüestió de vida o mort. 

 

Finalment la xiqueta mor dessagnada a pesar dels grans esforços del metge i dels pares. La dona del firaire i ell mateix sembla que no els ha pagat la pena i, desenganyats a causa de la malaurança, resten de dol.


Carla de Joz.

2n Batxiller Científic.

 
LA FORÇA DEL DESTÍ
Hi ha discrepància sobre si existeix un destí o no. Tanmateix, el naixement de Morrison estava escrit i ell ho sabia.
Tenia uns deu anys quan la seua vida trencà amb la monotonia. Morrison havia previst la mort del seu pare, treballar amb maquinària explosiva té els seus perills. Des d’aquest moment, Morrison semblava preveure tot el que estava a punt d'ocórrer. L’assassinat en el poble del costat, les trucades telefòniques... Ningú volia estar amb ell, i és que qui voldria tindre un locutor de la vida?
Un dia la seua mare decidí acabar amb aquesta maledicció i el va tancar a les golfes. Morrison se sentia traït. No comptava amb més companyia que un parell de panderoles, la pols acumulada i algun producte que son pare feia servir per combustionar les màquines.
Morrison, per primera volta canvià el destí i ningú va estar assabentat. Als diaris del dia següent únicament es parlaria de ‘’l’accident’’ que convertí en cendres una vella casa.

Alejandro Madrid.
2n Batxiller Científic.



El nen Fitzwater

El senyor Fitzwater contemplava la mar des del seu gran pesquer, fou una bona caputa. Ara només desitjava la retrobada amb la seua dona i un fill, com ella.
Foren uns dies meravellosos, tot atencions per part de la senyora i de les criades.

Un mes després, el senyor Fitzwater rebé la gran notícia de l'embaràs de la senyora, durant un llarg viatge de pesca.
Després, la senyora Fitzwater paria una criatura sana. El senyor no tardà a visitar-la. Portava un gran cargol de mar de Japó, on els nadons neden amb les balenes.
El petit, en veure'l i oldre la sal en la roba de son pare començà a plorar, a cridar, tan fort que pareixia que hagués vist la mort amb els seus propis ulls.

El rebuig del nadó per la mar es va descobrir quan als pocs dies de nàixer el pare el va portar prop del port. Hagueren de cridar un metge, el nadó arribà a la inconsciència per l'esforç del seu plor.
El senyor es veia impotent davant la situació, els seus mariners ja xafardejaven.
L'aversió del xiquet per l'aigua arribà al seu clímax un dia de pluja, la pell del nadó es desfeia en contacte amb ella.
El senyor Fitzwater ofegat per la situació, prengué el fill i el portà de pesca.
Tornà sense nadó, però amb una gran captura.
La senyora no volgué fer preguntes.
El que utilitzà com a esquer, sols el ric senyor Fitzwater ho sap.

Santiago Matilla
2n Batxillerat Humanístic

ELS IRON

Pirit és el pare d'una família burgesa que té la ferreria del poble. Té una dona que per culpa d'un engany del seu germà va beure ferro fos. Els metges feren el miracle de salvar-la.
Passat dos anys del succés , el ferrer i la dona van pensar a tindre un fill.
Nou mesos després mitjançant un part normal es convertien en pares d'un nen.  però el nen va eixir dur , amb color gris, i un pes de  25 kilos. Sens dubte era el ferro ingerit, es van lamentar.
El xic com que era de ferro tenia més força que una persona normal i de vegades el pare l'utilitzava per a plegar i partir els materials per estalviar-se diners en carbó, per fonir-los.
Un dia el pare va vore una oportunitat per a provar si el seu fill es desfeia amb la calor i utilitzar-lo com material de construcció de ferramentes de tant en tant.
L'avarícia del pare va fer que posara al seu fill al form , el fonguera i fera una espasa que va vendre al primer cavaller amb qui es va topetar.
José Antonio Jimeno Almazán
2n Batxxiller Humanístic.
LA COLOMETA DE LA PAU

Una vesprada d’estiu, un matrimoni molt religiós va donar la vida a  Llum Bolley. Hauria de ser bona i aconseguir la pau al món.

Després d’uns mesos, la senyora Bolley va trobar en l’esquena de la seua filla unes ales. La senyora es va estranyar però no va dir res a ningú. Aquestes van créixer junt a Llum fins que aquesta va ser una nena de 8 anys i ja no es podien amargar de la resta de la gent. El senyor Bolley quan es va donar compte va desfer-se de la samarreta de la seua filla i va observar-les amb atenció.

Van pasar els dies i Llum no veia res de l’exterior perqué els seus pares no volien que ningu diguera res d’ella, però en Llum creixia amb tanta força un interès per sortir de casac com els seus pares a amagar-la.
La mare pregava perquè s'asserenés.
—Mare, he d'eixir o o no podré viure més.

La seua mare emmudí. Li prometé que aviat tot milloraria.

En l’estiu en que Llum feia 10 anys, el senyor i la senyora Bolley, li van fer el regal que més desitjava, la van deixar eixir al jardí. Mentres l'observaven van arribar un centenar de colometes blanques com la neu. La nena de tan contenta com estava va començar a aletejar, però les colometes van envoltar-la i els seus pares van perdre-la de vista.

Alhora que Llum desaparegué totes les colometes alçaren el vol.

El senyor Bolley no entenia res, i la senyora va sonriure pensant que les seues pregàries havien estat escoltades. LLum era lliure.



Maria Soriano Santos, 2º Bach.

 
LA FILLA DELS FACE
El part era imminent, sentia tanta pressió en el ventre que pareixia que explotaria. La senyora Face només cridava i plorava mentres es lamentava. Era possible acabar així? Es preguntava, immediatament es responia "si, era massa real". No volia la bèstia que portava dins, no volia ni veure-li el rostre.
Feia ja set mesos que havia sigut forçada i violada, condemnada a un embaràs no desitjat. El pare d'Anne, la senyora Face, traït la va casar immediatament amb el senyor Face, empresari i amic seu també.
La senyora Face va tornar en si, sentia la mort en ella.
-Senyora Face?-li va cridar la criada més jove
-Sí?-va dir ella
El senyor Face va entrar a l'habitació amb cara d'espant. Es va assentar junt a la seua dona i li va dir que el bebè no estava bé, estava sentenciat a morir. La senyora Face no s'ho podia creure però sentia infinites ganes de veure i abraçar el seu bebè. Va reunir les poques forces que li quedaven i va entrar a la seua habitació. Era estrany, no plorava ni emetia cap so vital. Es va acostar al bressol i es va quedar petrificada, la seua filla no tenia cara. La va agafar i es va tombar amb ella en el seu llit. Sentia la mort més prop. Abans de tancar els ulls la va mirar per última vegada. Va imaginar que li somreia i, abraçades, van morir.

Iris Tomás
2n Batxiller Humanístic.

ELS BULLOCK

Ja feia mesos, que en Haworth, només es parlava de la viuda senyora Bullock. El senyor Bullock havia mort a punt de ser pare. Ella trasbalsada semblava embogir.

Eixe embaràs s'havia convertit en quelcom indesitjable per a ella i eixe xiquet en algú detestable que només li recordaria al seu volgut i difunt marit.

Una vesprada, fosca i freda d'hivern a la llum del crepuscle, en l'ara lúgubre i sinistra mansió dels Bullock, va nàixer el peculiar senyoret Bullock, ros, d'ulls blaus com el cel i d'una pell pàl·lida quasi tansparent. Era realment bell. La senyora Bullock va mirar-lo amb ràbia. El xiquet es va posar a plorar i per sorpresa de tothom, el pèl se li tornava fosc, i els ulls negres com el carbó. Les minyones van cridar horroritzades, no obstant això, la mare estava admirada. Amb cada rialla del xicotet senyor Bullock el seu cabell es tornava taronja i els seus ulls verds. Ningú no volgué treballar allí. Sa mare a qui eixa raresa havia captivat no ho va intentar impedir. Els dos es van sobrar per a viure feliços. El jove senyor Bullock a penes havia eixit de la hisenda, però havia gaudit d'una infància feliç, compartida amb el seu millor amic Gasper, un husky que li havia portat el seu oncle john d'un dels seus viatges a Sibèria. No va ser fins al dia que va rebre la carta de la festa nadalenca dels influents Clock, que es replantejà eixir d'eixa monotonia . En ella seria presentada en societat la jove senyoreta Clock, qui extranyament semblava tindre la seua edat. Això va fer encuriosir-lo. També seria la seua primera festa. Una festa que canviaria la seua forma de veure el món. Una presentació que canviaria la seua vida.


Laura Vergara

2n Batxiller Humanístic.


 
PODEROSOS
Este relat tracta sobre una família nombrosa, que té quatre fills. El matrimoni es dóna compte que a mesura que van creixent els seus fills observen estranyeses entre ells, una diferent en cada un d'ells. Què podria ser? La filla major, Violeta podia deixar petrificat qualsevol que s'encreuara en el seu camí o s'enfrontara envers ella. La seua germana menor, Caterina, tenia el poder de fer volar a tot el món, de posar-li ales a una persona si li venia de gust, i a l'inrevés també, de llevar-li-les.

Els dos fills menors Quim i Pasqual, gaudien de poders, Quim podia endevinar el futur de les persones i saber com en viurien d'ací a uns anys. A diferència de Quim, Pasqual podia retrocedir en el temps i viure experiències passades. Els pares dels xiquets no donaven crèdit a esta situació i no sabien com els seus fills posseïen tan peculiars característiques. Per descomptat no es tractava de cap herència. La gent del seu entorn no ho sabia, tractaven d'ocultar-ho. Ja se sap que en comunitat és millor no destacar-hi, no fóra cas que se'ls fera el buit.

Però com tot el que passa s'acaba averiguant, i tots els temors esdevingueren realitat.

La gent del poble va decidir iniciar una lluita contra ells. La por als poders dels nens, el pavor a allò que era diferent els va convertir en víctimes.



Rosana López Ramirez

Batxillerat Humanístic


13 d’abr. 2016

DIÀLEG 16




Avui tots plegats hem tornat a xalar bona cosa amb el diàleg, és a dir, amb el plaer de la lectura i el goig de compartir-la. Hem sentit de manera molt especial la connexió que progressivament Ramon Solsona anava conseguint amb els nostres alumnes i com ells gaudien de debó amb les seues pamraules. Avui he comprovat com  l'objectiu formal de les programacions didàctiques 'motivar el gust per la lectura" s'ha assolit plenament, si més, no per una estona i m'ha emocionat veure com els xavals disfrutaven dels seus premis. Així doncs, gràcies a Carme i Gonçal i resta de l'equip del Diàleg i per descomptat un agraïment molt especial a Ramon Solsona. Els que ens dediquem a açò sabem com és de difícil motivar i engrescar els estudiants i ell ho ha aconseguit. Ara el vídeo de Joan Esteve i José Antonio González de 2n Batxiller de Ciències

31 de març 2015

27 de març 2015

INTERPRETACIONS D'ESPIRAL


 Videolit de Idriss Kaffouf i Miquel Pla de 2n de Batxillerat Humnanístic (Clara 
Campoamor).

 Videolit d'Anna Vaduva de 2n de Batxillerat Humanístic de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs.

8 de març 2015

IES CLARA CAMPOAMOR (Alaquàs)

                                                                            Dibuix d'Idriss kaffouf

RETICÈNCIA
Al mirall veu els seus ulls desfigurats de tant de plorar. Sap  que cal renunciar als seus somnis. Pronuncia unes paraules i es desploma, rebregant amb les dues mans el lloc del seu pit on batega el seu cor. Sap que un cop pronunciades les paraules serà impossible tornar enrere. Sent com el seu cos es crema per dins. Amb els ulls tancats somia. Les mans li tremolen d'un mode sobrenatural. Tracta de cridar però el seu cervell el  traeix.
Clareja i alhora sent un dolor punyent al pit. Els seus ulls s'obren de cop i comencen a sagnar.
Per la seua boca escapa un esperit totalment negre. Es planta davant d'ell i succiona la seva ànima. La seva respiració s' agitada. Intenta agafar oxigen desesperadament. L'últim sentiment que pateix és del perdedor quan reconeix la seua derrota. Els seus músculs resten rígids i el seu cor s'atura.
En sortir la notícia de la seua mort, esdeve un gran enrenou. El jove difunt ja protagonitza els malsons de diversos habitants.


Idriss Kaffouf Ferrandis 2n Batxiller Humanístic




BUIT


L'esquelet fossilitzat d'algú fa temps que va oblidar el seu rostre.
Un cos momificat per l'arena es descobreix per una suau brisa a l'àrid Sàhara.
Més al nord, una ànima és immòbil, atrapada per sempre al translúcid gel.
Uns ossos es mouen lleument amb els corrents que passen prop d'un naufragi
Al cor d'Europa encara queden cranis soterrats, prop de les seues insígnies grogues.
La psique d'uns grans savis fa temps que va desaparèixer.

I oblidats per sempre són tots, en un buit etern, on ni la tristesa existeix.

I com tots ells, tu també estàs condemnat al buit, i quan finalment t'endinses en ell, mai podràs tornar a eixir-ne.

David Roldan (2n Batxillerat Científic)


MALSON
Si t'ha dit que no vindrà aquesta nit, no te'l creguis: el teu malson t'ha pres afecte.

Raül Rodes 2n Batxillerat Científic

GRA

Observe un gra d'arena. No sé el perquè, però el puc distingir dels altres. Una brisa comença a moure'l suaument. M' afanye a seguir la seua trajectòria. La brisa es converteix lentament en ventada. Cada vegada em costa més visualitzar el gra. El vendaval ja bufa majestuós. M'impedeix continuar. Ara l'avalot ha cessat, tot esdevé en calma. Ja no diferencie el gra, ja no respire. Sols hi ha sorra.

Carlos de la Fuente,2n Batxillerat Científic



SISÉ

Hui novament a la petita església del cementeri, després de fa exactament sís anys. De sobte, l' avi  apareix al meu costat, i em pregunta per què no l'he visitat en sís anys, no sé què contestar-li, solament li pregunte per l’àvia perquè no la trobe al cementeri, ell em contesta que no hi és, perquè és d'altre món. Després d'una petita conversa amb ell m'acomiada agraÏt per la visita.
Ja a casa, em  trobe l’àvia,  al sofà,  entre envejosa i queixosa. Vol també una visita i jo perplex, calle.
ANA VADUVA(2n Batxillerat Humanístic


SOSPIR

Un breu sospir i prou. El vent de llevant entra per la finestra mig oberta i mentrestant el sol s’amaga per l’horitzó. Una vida plena de moments i de records sintetitzada en aquell instant. La mirada de la seua filla expressa tot el que no li va expressar en vida: sentiments, pensaments, pors, maldecaps, somnis i il·lusions. Els cants de la mar sónr la melodia d’aquelles útimes hores, minuts i segons. Els batecs del cor disminueixen  fins que  arriba aquell instant: Tota una vida s'esfuma en aquell breu sospir.

NEUS GARCÍA MONZÓN2n Batxillerat Ciències

PLORS


Mitjanit tocada quan a l'habitació de J s'escolten uns plors de dolor que congelen la sang, embogidors. M, la mare, no sap què fer en sentir aquest plany aclaparador al final del passadís. E, el pare, s'aixeca I junts es dirigeixen al dormitori, no s'atreveixen a entrar-hi. El plany es torna més greu, sembla d'enuig, es barreja amb colps d'objetes trencats. En ser avisat el metge i preguntar què li passa al nen per a plorar així ,es formà un silenci eixordador, M i E no saben com dir-li que el seu fill porta mort ja 6 anys...

Pablo Jiménez, 2n Batxillerat Ciències


MARINER 
 

Dimarts tretze el dia de la mala sort -xafarderies– .No crec en res d´això des que treballe de vigilant al cementeri. Hui ,com un dia corrent hi ha hagut un soterrament . A poqueta nit  tanque totes les portes de la meua caseta, i em dispose a veure una pel·lícula. Però uns sorolls m'alarmen,  per la finestra  veig un home amb una samarreta de mariner amb el cabell llarg. M'indica que vaja però alhora comença a córrer i  desapareix. En tornar a la caseta , i passar per la tomba recent m'alarma la foto: era el xic de la samarreta de mariner, amb el mateix cabell i la mateixa samarreta.
Destarotat torne a la caseta, la televisió està espatllada i a la paret un missatge desconcertant adverteix “et vigile”
Laura de las Heras, 2N Batxiller Humanitats


RECORD
Arriba l'estiu, i tinc ganes d'anar al meu poble a divertir-me. Em faig la maleta i partisc. Quan hi arribe passege per l' estació i veig com si els tinguera davant els depenents de les tendes de records de la meua infantesa, m'envaix la tendresa en recordar antics afectes. Tots i tot canvia, també jo. Em fa molta llàstima. De camí cap a cas veig al parc com juguem la família, els meus pares i les meues germanes un diumenge festiu. . Se'm neguen els ulls de llàgrimes potser tan tristes com alegres. Quan hi arribe sorprenc el meu avi assegut en un banc, recorde les seues abraçades, les seues bromes...Em desperte tan feliç que oblide que no és possible parlar-los ni abraçar-los.......

María Villarroya 2n Batxiller Científic



COMIAT

Sols s’escolta els sorolls de la maquinària que encara el manté connectat a la vida. Qui diria que tot allò realitza totes les seues funcions fisiològiques! De sobte, una gran quantitat d’intensos sentiments afloren, tot s’acaba. Totes les esperances s’esfumen en aquelles poques paraules: - Ho sent, no podem fer res més per ell. travessen directes el cor d’ella. Li provoquen una mar de plors. Els ulls se li omplen de llàgrimes, aquells ulls sempre molt vitals i alegres,  d’aquella mirada que clama pel “Carpe Diem”. Però ara ja és l’hora,i encara que ho sap no ho vol. No suporta deixar-lo anar. Ell, la persona que l’ injecta les forces per a viure, la seua felicitat. Arriba el moment: Adéu, amor meu. – Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiii- 

Javier García Monzón, 2n Batxiller Humanístic 


COSÍ
 
Hui, set anys després de la mort del seu estimat cosí, una extranya presència en la seua habitació li comunica que en breu es tornaran a veure.
Ell, escèptic i tremolós alhora cavil.la què significa allò de veure's en breu.
Però no res passa, cap senyal i ni cap indici.
Pensa en la seua vida,  amb les seues vicissiituds, amb alts i baixos. Revisa com en una pel.lícula els seus amors i desamors, les seues tristors infinites, les altres morts.
I mentrestant, el record del seu cosí sempre imperturbable..
La vida no el motiva ja. Una corda al coll, una cadira, un bot, i de sobte la presència evident del seu cosí, amb els seus pares i la seua dona que, com el cosí,  marxaren un dia, Ara li ho repeteix ben clar: “ anàvem a veure’ns.” 
Jesús Ferrer, 2n Batxiller Humanístic


RUTINA


Tots els dies puge al terrat per a jugar amb ell a la pilota. Tot els dies des de fa set anys, Des de sempre, puge, abrace el seu cos esquàlid i bese les seues galtes fredes. Siga estiu o hivern, ell sempre hi és,  esperant-me per a jugar. Tots el dies li passe la pilota però, ell mai me la torna.


 Jorge Amoraga, 2n Batxiller Ciències.

13 de març 2014

CARTES A JOAN FERRER. IES CLARA CAMPOAMOR

Joan,

Jo, Emma he aprés a escriure per assabentar-me d’on ets, Joan. On?

 Demà és el meu aniversari. Jo pensava que m’estimaves. Que això era per sempre… 
Encara així, he fet un desig al Diable: que demà, sigues on sigues, aparegues ací.  He de parlar amb tu seriosament.

A més a més, aquí és una tal Mme. de Sévigné que ha preguntat per tu. No sé de què la coneixes, sembla que siga d’un altre món. Com si haguera arribat del cel, amb eixa  parla tan estranya.

 Però, això no és important. La qüestió és que demà vindràs a ma casa perquè jo ho he demanat, perquè jo ho vull, perquè jo sóc…

el Diable.

 Gisel.la Esteso Núñez, 2n Batxillerat H-B.




Estimat Joan,
la teua carta em commou. Durant els meus anys al tron he rebut moltes cartes, però mai havia llegit una història tan boja com aquesta que m’envieu.
No tot el que desitgem pot ser bo amb el temps, com haureu comprovat, i m’agradaria que la vostra història s’escriguera en un llibre amb tots els detalls d’allò que haveu viscut durant aquests mil anys de la vostra vida perquè la gent sàpiga com va ser i, prevenir-ho a uns altres que tinguin l’oportunitat de demanar tres desitjos i no cometin el mateix error que haveu comés.
 Per descomptat, faré tot el possible per treure't de la presó i recuperar la vostra espasa perquè feu el que heu de fer amb ella i descanseu per fi en pau, com ha de ser desprès de tants anys sofrint i desitjant amb tanta esperança la mort.
 Voldria que vinguereu, quan tot s'haja solucionat, a visitar-me al Buckingham Palace per prendre te i que em diguéreu la vostra opinió i resposta a la meva proposta.
Salutacions,
la reina d’Anglaterra.

Gemma Estudillo
2n Batxiller Humanístic





Benvolgut amic,
A mesura que avançava el temps, t’has adonat que la vida es va complicant cada volta més. T’has acostumat a les noves ideologies, revoltes, canvis de govern... i bé, en un primer moment quan vas desitjar ser immortal sabia que més tard o més d'hora ens retrobaríem, en aquesta llarga vida teua.
No és gens fàcil ser un ésser infinit. Has adquirit una de les destreses més desitjables per a molts, i personalment crec que has sabut aprofitar-la d’una bona manera.
 Potser, l'estereotip que tens del dimoni no siga el correcte, és a dir, no desitge que gent com tu mal visca fins a la resta dels dies. Vaja, que no és la meua intenció.
Per això he decidit, veient les teues dolentes condicions de vida i el lloc on has acabat, que amb tan sols amb una triple repetició de ‘espata ígnia’ desaparegues, com si mai hagueres existit.


El dimoni
Mar Cano
2n Batxiller Ciències


Benvolgut Joan Ferrer,
He llegit molt atentament la vostra carta i en primera instància m'ha fet pensar
que vosté estava boig, però a mesura que continuava llegint i em parlava de persones
que han marcat la nostra història,ha aconseguit que una part de mi vos creguera.

D'acord amb el que m'ha relatat dels desitjos,no puc fer que el maten per tal d'acabar 
amb tot el sofriment. Però pense que una ment com la seua no ha d'estar
tancada, per tant, li oferisc que treballe a la meua cort. 
Exercirà de cronista i  relatarà amb detall tot allò que vosté ha viscut per donar a conèixer una part oculta de la història.


Elisabeth II
Reina d'Anglaterra


Isabel Algar
2n Batxiller Humanístic


Benvolgut Joan,

T'escric des del més enllà per a dir-te que et trobe a faltar, que cada dia que t'he observat, ací al món dels vius, he desitjat amb totes les meues forces poder veure't i abraçar-te, però sé que no podria fer-ho, perquè el meu cos mort traspassaria el teu sense poder mantindre contacte, i això ens doldria als dos. Així doncs,  tan sols t'he contemplat,  observant des d'ací cada moviment, cada acció... tot.

He tractat de guiar-te per la teua eterna vida per a poder fer-la més suportable, però tu només t'has ficat en açò, t'has condemnat a tu mateix.
Ara no puc fer res per tu, ni jo ni ningú... 

Per això t'escric esta carta, per a dir-te que he d'anar al lloc a què hauria d'haver ascendit fa molt però al qual no vaig ascendir per tu.
Tanmateix ara ja he perdut la fe en tu i en tot, per la qual cosa me'n vaig Joan, me'n vaig per sempre.

Mai t'oblides de mi, jo mai ho faré.
Emma, 


Gema López
2n Batxiller Humanístic.



Joan, Joan, Joan...

 Em fas pena. Has arribat al punt de voler morir perquè ser immortal no t'aporta res. “Pobret”.
Quan jo vaig morir, aní a l'infern i coneguí aquell amb qui feres el teu pacte, aquell que et va concedir els tres desitjos que pel que diuen per ací t'han arruïnat la “vida”.
El diable, em va contar com de fàcil va ser que li donares la spata ignea. Doncs pensa que si me l'hagueres donada a mi ara no estaries en aquesta situació, desesperat i escrivint a la reina d'Anglaterra qui, per cert, també diuen ací baix que no repararà en tu, que ets un pobre boig.
 Ja s'adonaran que no mors a la presó. Però el que et deia, si m'hagueres donat la maleïda spata, el diable no hauria anat darrere de tu i no hauries gaudit dels tres desitjos.
 Hauries envellit amb l'Emma. Jo no hauria d’haver matat el teu pare i podries haver sigut feliç, això sí sense els escacs o el cinema. 
Bé, només volia recordar-te que no podràs escapar mai de la immortalitat i fer la teua existència en aquestos moments un poquet més infeliç.

T’odie.
                                                                                             Arnulf

Paula Navarro
2n Batxiller Ciències


Benvolgut Senyor Ferrer

He llegit amb molta atenció la seu carta,  i he de ser-li sincera,  al començament de la carta quan parla dels tres desitjos que el diable li va concedir vaig voler trencar la carta. Em vaig sentir com si vosté intentés burlar-se de la meua persona, però no crec que siga tan boig com per intentar burlar-se d’una reina.
Per tant he estat pensant durant un temps què fer amb vosté, i he arribat a la conclusió que intercediré al seu favor,  si es compromet a unir-se al meu exèrcit i defendre la corona de qualsevol atac per a la resta de seua eternitat.
Puc assegurar-li que no haurà de preocupar-se per res,  gaudirà de tots els luxes, i a més rebrà una gran suma de diners.
Jo m’ encarregaré que ningú sàpiga de la seua immortalitat, sempre i quan acceptes el que li he proposat.
Gràcies per llegir la meua carta, espere la teua resposta.
Atentament

La reina d’Anglaterra.
Sara Díaz
2n Batxiller Humanístic.


Benvolgut Joan:

No sóc la reina d'Anglaterra. Et propose que no baixes la mirada al final de la carta. No sigues impacient.
Em coneixes, però no de cap viatge que has fet sent immortal.
Quan vas vendre l'spata Ígnea, vaig rebre una visita singular que m'ho contà tot. Et sonarà estrany, era Déu. Aparegué en la meua habitació amb barbes llargues i sensació de poder diví. Digué que havies traït el teu poble. A canvi d'uns insignificants desitjos, el diable havia guanyat una ànima i,el nostre Creador necessitava algú que et vigilés i en el moment oportú acabés amb tu. Necessitava una altra Immortal.
Solament jo podia fer la tasca que m'havia encarregat. Durant segles t'he seguit, vigilat i fins i tot ens hem creuat.
Quan jugaves als escacs en els bars i tavernes, sempre em trobava en una taula del fons. Solitària. Una volta es creuaren els nostres ulls però el temps t'havia encegat i creies que era impossible que fos jo. Devia ser un vell record, no?

T'he trobat indefens, presoner, i estic a punt d'eliminar-te. Ningú et trobarà a faltar. La teua immortalitat t'ha deixat sol.

Adéu amat, vaig per tu.

Emma, el teu vell amor.

Sergio  Poveda
2n Batxiller Ciències


Hola Joan,

Ha arribat als meus oïts que estàs tancat a la presó, i que la reina d’Anglaterra va llegir la carta que li vas escriure, i en prendre’t per boig, va decidir traslladar-te a una cel·la de màxima seguretat. Jo, amb tot el poder que posseïsc, vull ajudar-te perquè isques d’aquest embolic, però a canvi cal que faces una cosa per mi.

Com ja vas descobrir, la
 spata ignea ja no està a les meues mans, vaig perdre-la alguns segles arrere, recordes la pesta del segle XIV? Aleshores cansat dels capritxos dels mortals, vaig intentar acabar amb tots vosaltres, però el mateix Déu, el vostre benvolgut protector, va eixir en la vostra defensa, i com a càstig, Déu me la va arrabassar. Aqueixa espasa era fonamental per la meua pervivència com a cap de l’infern, amb la pèrdua de l’espasa sóc un subordinat a les ordres del nou capitost.

Així que, per favor Joan, et pregue que tornes a fabricar altra
 spata ignea, t’aconseguiré tots els materials necessaris, i per descomptat, et concediré un últim desig, la mort que tant has desitjat durant aquestos últims anys de la teua vida.
Atentament,

El Dimoni
(excapitost de l'infern).




Paula Puig
2n Batxiller Humanístic



24 de febrer 2001



Estimat Joan:


Saps qui sóc? Ens coneguem, però menys del que voldria, al llarg dels anys de la meua vida he descobert que tenim molt més en comú del que pensava.

Te'n recordes de la nostra retrobada a aquella festa?. Tal vegada la nostra conversa no fou el que t'havies imaginat, i potser quan et vaig dir que el que teníem en comú era que els dos érem immortals, et cregueres que era un dels meus comentaris "misteriosos".

Ara puc dir-te, amic meu, que per a la teua sorpresa, jo, Greta Garbo, estic viva. No t'espantes. No vaig morir el 1990, com diuen. També he fet un tracte amb el dimoni, però m'ho vaig pensar millor que tu. Moltes vides. Una darrere de l'altra, però amb la mateixa ànima. Ho entens?

Voldria reunir-me amb tu a NY on la primera vegada, si et plau, parlar, veure't.


Atentament,

GB.

WERONIKA MLOCEK.

2n Batxiller Humanístic.


 

Anònim


Estimat Joan:

Sense dubte,saps qui sóc :Sóc el geni de fa quasi mil anys.
M'ha arribat la notícia que has enviat una carta a la reina d'Anglaterra per explicar-li tot,en resum,vaig llegir la carta abans que li arribara. Quan vaig concedir-te els desitjos, no vaig enganyar-te: t'he concedit el que has desijat...has gaudit de riqueses,viatges,vas conèixer Karl Marx,Greta Garbo...,era la teua decisió.

En segon lloc,nosaltres vam fer un pacte: jo vaig concedir-te els desitjos i a canvi,vaig rebre de tu l'espasa. Aleshores, no sé què pensaves quan vas intentar furtar-la del museu. En aquell moment, vas trencar el pacte que hi havia entre nosaltres: S'ha acabat tot ,Joan.

T'escric perquè sàpigues que la teua salvació és quasi impossible: primer per trencar el pacte,i segon, no estem encara al segle XII, on el poder l'eixercix el monarca.No és així,els tres poders s'han dividit (com saps) després de la revolució Francesa al 1789.

Joan, ja no gaudiràs del que tenies (ni riqueses ni immortalitat).Només m'agradaria desitjar-te sort perquè puguis sortir de la presó,viure la teua vida com els altres...


Salutacions,


Geni

Salma Rais
2n Batxiller Científic