DESPERTAR

Òbric els ulls i de sobte la trobe al meu costat, ferma, mirant-me fixament. Fa un gest de salutació i comença a donar-me pressa. M'alce, tota la cambra està sumida en un inquietant silenci que fa fins i tot por. Estic fent tard, o massa prompte, no ho sé. Vaig cap a l'espill però no hi puc veure res. Em torna a donar pressa, mentre em mira profundament des del llindar de la porta, és hora d'anar-se'n. M'afanye, però no agafe cap equipatge, no el necessite. Ni tan sols em pose el rellotge, aquesta vegada no cal mesurar cap temps.  Travesse la cambra, tota sola, tranquil·la, com si estigués somiant. Abans d'eixir per la porta mire enrere. Em veig a mi mateixa, gitada damunt del llit, mentre al mateix temps l'agafe de la mà. Algú més entra en la cambra, és algú que crida el meu nom. És inútil, jo ja me n’he anat.

Rosana Salvador  2n B Batxillerat Col·legi Pureza de Maria-Cid

                            OCELL

 Tinc una vida molt bona, almenys fins ara que vull suïcidar-me ja que els meus pares han sigut assassinats. La meua vida no té sentit, no sé com afrontar-la. Tot és molt confús per a mi. Un dia assegut a la meua terrassa, observe el vol de les aus, m’adone de la gran llibertat que posseeixen tots els ocells. Què bona vida! No trobe la felicitat plena ni la finalitat de viure.

Vull matar-me, no vull viure, oferisc la meua vida a la mort ...

De sobte, estic al cel volant i puc veure perfectament el meu cos al terra, destrossat completament. Gire el cap a la dreta i l’esquerra, tenia ales i un gran bec.

Crec que sóc una àliga.

 

Ana García 1r A Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

 

MORT

Cada matí desperte amb la mateixa angoixa, les parets es mouen i fan cada vegada més petita l’habitació, de fons el tic tac d’un rellotge altera les meues pulsacions; què em deparà el dia?, pot ser és l’últim, qui sap? , quasi puc agafar amb les mans el temps, veloç i impassible, que no para per ningú.

Passege pel carrer i tinc la sensació de què la mort m’envolta suaument com una cançó melodiosa que a l’arribar a tu provoca que tanques els ulls i experimentes amb els altres sentits, aquest estat em fa reflexionar què és el realment important a la vida, cada decisió que prenc m’apropa o m’allunya del temut destí, la resposta tal volta siga l’espera, més bé la desesperació per la incertesa , ja que tots, més prompte o més tard estem sentenciats; de pas per la vida que en algun moment s’apagarà.

Tal volta no tinc por de morir, tal volta tinga por a no saber viure...

Carlota Argilés  1r A Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

ÀPAT

Sempre he escoltat que, en les nits fredes d’hivern, quan la neu deixa aïllats als pobles de muntanya i el silenci s’apodera de l’entorn, les desaparicions d’animals o xiquets són freqüents i que mai s’han trobat després.

 En esta nit de gener, jo viatge en el meu cotxe, per aquelles terres, quan la tempesta em deixa sense poder moure’m en mig d’un paratge descoratjat i sense altra eixida que haver de caminar un bon tret. En el meu peregrinar trobe una cabanya on passar la nit i refugiar-me de la ventisca.

Allí dins, per al meu sobtat, no estic sol. Una figura inhumana, amb cap de cabrit, cos pelut i mans de porc, devora una cuixa crua regallant sang amb gran plaer. Al seu costat, ossos s’amuntonen mesclats amb cranis de xiquets. Em desperta el mal intens de les seues dents esgarrant la carn de les meues cames.

Isabel Calabuig  2n B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

CENDRA

Cinc. Els meus ulls es claven fulminants en la superfície del sostre. Fongs, humitats groguenques on antigament dominava un blanc que evidenciava un sinònim visual de puresa. Aquest lloc s’havia anat convertint, paulatinament, en un forat negre: molta gent entrava, però cap d’ells eixia. Quatre. I què n’era, ara, de la meua vida? Tots els meus moments i sentiments es quedarien perduts en la història, i qualsevol dia, ningú els recordaria, ningú em recordaria. Aleshores, era no res. Un fugaç instant que s’esfumava. Que s’esfumava com el fum fantasmagòric que eixia, dansant, del meu cigarret. Tres. Una altra calada furtiva. Els meus pulmons s’omplen de verí al temps que el meu batí d’hospital rep la cendra caiguda del cigarret. Dos. La meua vida passa davant dels meus ulls, com una pel·lícula, com un film on jo sóc el protagonista. Veig els meus moments creuant la meua retina. U. De sobte, la llum es va transformant en foscor. El cigarret cau, encara encès, sobre el sòl. Zero.

Alba Catalán  1r A Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

CALFRED

He decidit entrar en un lloc que em desperta l’interès. I com no és d’estranyar, espere trobar-me alguna cosa que puga servir-me per a la meua novel.la. He arribat. Em trobe un home, penjat, amb el triangle de la Santa Trinitat, veles i sang. El que estan veient els meus ulls no és qualsevol escultura ni pintura, és una obra real. Tot indica a una acció satànica, a més, el cap de l´home es troba amb un mos. Es veuen els ossos de dins, la brutalitat d’allò es immensa. Crec que és millor eixir d’aquesta habitació i entrar en altra. Ja dins d’aquesta última, estic més asombrat, tinc els ulls com plats. Al terra, una dona. Porta taques de sang per tot el cos, i a més les taques són idèntiques a les d’un quadre satànic. El museu no és altra cosa que una sensació de calfred. Totes aquestes obres, a més, es troben enfocades per un gran foc que fa que pareixen obres d’art, obres d’art satànic, encara que la realitat és que aquest museu esta ple de morts a mans d’humans.

Nerea de la Concepción  2n A Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

TROBADA

 

Malgrat que la meua presència supose un punt i final en la vida d’un ésser humà, no trobe les paraules precises per a expressar l’agradable sensació que em produeixen tals poders, ni tampoc les actituds que el meu nom provoca en la gent. Sense més dilació, m’alce del llit, disposat a complir l’encàrrec que m’havia sigut assenyalat per a aquell dia. El missatge és clar: he d’acabar amb la víctima tan ràpid com m’hi fóra possible. Així, em dirigisc cap al seu domicili i, automàticament després d’haver posat els peus en el seu llindar, s’obri la porta.

-T’estava esperant –em confessa, i amb gran subtilesa, m’agafa de la mà i em condueix cap una sala plena de llum. Observe amb estupefacció els seus moviments, la forma en què transmet vida -a què estàs esperant? –inquireix–no volies matar-me?

La meua mirada segueix el dibuix que elaboren les línies de les seues faccions. A partir d’aquell moment, note com les meues extremitats es converteixen en diminutes motes de pols que s’allunyen lentament del meu cos. Jo ja no hi sóc.

Mort s’havia transformat en vida.

 

Claudia Ivars  1r A Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DESTÍ

Avui espere pacientment a l’antesala d’un hospital i tan sols quan escolte les bones notícies, m’alce i em dirigisc  cap a la sala on hi espera la meua pròxima víctima.

Plora com aquell qui ha perdut les ganes de viure però és tot el contrari, la diminuta criatura plora a la seua nova vida, una vida humana i efímera.

Quan entre a la petita habitació es fa un silenci profund, el xiquet em mira als ulls i ambdós mantenim la mirada, ell amb els seus, blaus com el cel  i jo amb els meus, negres, infinits i plens de saviesa.

Alça el braç i toca la meua capa negra, somriu ignorant del seu destí però amb aquell gest queda marcat, els seus ulls blaus es tornen negres com els meus per un diminut instant, instant en el que la seua ànima és meua.

Patricia Rodríguez  2n B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

ENTRA

Sóc fora de casa, sí, tornant de l´enterrament de la meua veïna, i un home acaba de passar pel meu costat i m´ha dit una cosa a l'orella que no he entés molt bé.

Entra? Pensa? Deixa? No, no aconseguisc trobar sentit a cap d´aquestes paraules, però bé, no li vaig a donar importància.

Em crida un nombre desconegut. Despenje el telèfon i intente endevinar qui és, però la cobertura és roïna i pràcticament només sent interferències. De sobte, comence a sentir la paraula que el senyor m'havia murmurat abans. Estava encertat, em deia que entrés.

Que entrés? Que entrés a on? Jo no entenc res. Tinc por, molta. Així que he començat a córrer cap a casa perquè m´he adonat de que volen fer-me alguna cosa.

Efectivament, he girat el cantó i he xocat contra l'home i en un obrir i tancar d'ulls,  m´he trobat dins d´ell, entre l’intestí prim i el gros. Note com vaig ofegant-me per les forces que exercixen ambdós òrgans contra mi, fins que el meu cor deixa de bategar.

Ara mateix no sé on estic, potser que enmig del no-res.

O tal vegada en mig del tot.

Blanca García  1r B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

ANGOIXADA

Una nit fosca, avorrida, a soles a casa, amb dolor de cap. Gitada al sofà, així em trobe. De sobte escolte sorolls estranys, que no sé d´on venen. Tinc molta  por, no se si caminar  a veure que passa o quedar-me així, sense moure. Comence a escoltar passos cada vegada més a prop, les mans em tremolen…La sensació és com notar una lleu presència darrere meua. Escolte molts sorolls, i quan menys m´ho espere m´agafen dels peus. M´arrosseguen per tota la casa fins una habitació, no veig ni escolte res. Seguidament note un agut punxada, estic drogada, però sent i sóc conscient de tot el que em fan. Primer comencen a llevar-me la roba, l´objectiu era el fetge, després els ulls, i per últim el cor, volien traficar amb els meus òrgans. La meua mort molt silenciosa, ja que no puc ni tan sols gesticular paraula alguna. Allò més dur és que sent tot el dolor, sent com la meua vida se’n va sense poder fer res per a evitar-ho. Una mort angoixada.

Marta Cubas  2n A Batxillerat Col·legi Pureza de Maria-Cid

PÈRDUA

Mai no m’havia sigut tan costós arribar a ma casa. El camí des de l’escola és lent, massa lent. A cada pas que done, els edificis del meu barri s’allunyen cada vegada més. Quan ja he perdut la noció del temps i el cel ha enfosquit, em trobe, per fi, al meu carrer, però el trobe diferent. Arribe a ma casa, puge els esglaons de l’entrada i al obrir la porta, m’adone de què tot està canviat. Intente deixar la motxilla a terra, però de sobte no en porte cap a l’esquena. Em mire a l’espill i ja no sóc un xic de 16 anys, sinó un home adult. Amb por, busque els meus pares a la sala d’estar. Però m’hi trobe amb la meua millor amiga, molt més vella i bonica que fa una estona, amb un xiquet de 5 anys de la seua mà. Trobe en ell un raonable paregut amb mi. També està ma mare, anciana i amb l’esquena encorbada, i part de la meua família. Els intente parlar, però ningú em veu, ningú m’escolta. I veig que tots ploren mentre veuen una fotografia meua amb unes candeles al voltant. I és quan escolte la veu dolorida de ma mare.

Els pares mai no haurien de sobreviure als fills.

Celia Andreu  1r B  Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria

Descomposició

Són les nou i com totes les nits vaig a gitar a la meua mare. Hui fa set anys que he deixat la meua vida anterior per atendre-la. Per cuidar les seues nafres, retirar els seus excrements i neteja les seues cames mortes, plenes de forats on les mosques posen ous i els cucs es refugien.

L’alce per les aixelles i note com tots els músculs del cos se li tensen però no li done importància. Als pocs minuts escolte un crit i vaig corrent a la seua cambra, allí la trobe morta. No reaccione. Cride. Em desmaie.  Al despertar comence a donar-li besos com una boja i les mosques se m’introduixen a la boca. Una, dos, tres... Al moment tinc milers de mosques per tot el cos i a la boca tantes que no puc respirar. M’ofegue, m’ofegue molt i tot s’esvaeix. 

Ainhoa Pérez  2n B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

Història

Despertes i et trobes al comandament d´una xicoteta avioneta que planeja damunt el profund  oceà, estàs desconcertat i intentes buscar qualsevol indici que t´aclarisca la teua situació però solament n´hi ha un passatger a la part de darrere i sembla tremendament concentrat en un assumpte important de manera que decideixes no molestar-lo amb les teues preguntes.

Continues pilotant sense tenir la menor idea d´on vas, intentes endevinar el teu rumb mitjançant la posició del sol que enlluerna la teua cara al reflectir damunt l´interminable blau, realment no saps qui ets ni per què estàs pilotant la misteriosa avioneta, els dubtes s´acumulen i donen voltes en la teua ment. Serà tot un somni?

De sobte la persona a la qual transportes s´aproxima a tu i et xiuxiueja alguna cosa a cau d´orella; sembla nerviosa però tu assenteixes i assimiles les seues ordres. Al final del paisatge comences a entreveure un mar d´edificis majestuosos; t´apropes a una gran ciutat, però la teua mirada i direcció se centren a soles en un d´ells, que aquest matí resplendeix  d´un mode especial sense cap motiu aparent. Escoltes algú  al teu interior que et suplica que no ho faces. Allò que s´esdevé a continuació ja es història.

Javier Cañas  1r B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid