CANSAT

En plena reunió de treball, un conseller es tira per la finestra davant la mirada atònita de la resta de companys. Un d'ells arriba a agafar-lo de la mà fent un gran esforç. Com que aquell és molt fort i té una gran corpulència, resulta un gest esgotador. El suïcida és suficientment ràpid com per a mossegar-li la mà que el sosté i, definitivament, cau al buit. El company, ofés, no dubta a seguir-li el pas.

Natalia Ramon

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja
2n de batxillerat B

És de nit, fa deu minuts que acabe de sopar. De sobte em ve al cap el dia en què ella va morir. Des d'aquell dia la meva vida no té sentit. Noto que el sopar em senta malament i vaig cap a la farmaciola per prendre alguna cosa. En obrir la farmaciola veig aquelles maleïdes pastilles, per primera vegada en dos anys sé el que he de fer.

Javier Tirado

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja
2n de batxillerat A

ARBRE

He acabat de menjar. Em dirigisc cap al jardí. L'arbre que vaig plantar fa uns mesos ha crescut completament. És un arbre gran, resistent. L'observe. És alt, molt alt. Té un gran tronc que el manté en la seva posició. D'aquest ixen unes branques. Les branques són llargues, plenes de fulles. Unes fulles molt verds, unes altres marrons. Vaig a poc a poc. Primer una branca i després una altra. Comence per dalt, per la branca més gruixuda. D’aquesta ixen fulles marrons. Recorde els meus avis, de joves, quan jo encara era una nena. Els trobe tant a faltar! Continue per la branca del costat. Pense en els meus pares. Les seves fulles verdes em porten de nou a la meva infància. D'acord, avance en l'arbre, la branca oposada a aquesta em fa rememorar els meus oncles, que van faltar no fa molt de temps. Quina llàstima tot! Les fulles més verdes i noves les puc relacionar amb els meus germans. Importants en la meva vida. Ja he acabat d’observar-lo. Ja he arribat. Puc veure’ls. Els meus avis, els meus oncles. La família. El temps.

Sofia Villena

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat B

OBLIDAT

Em desperte, el mar està en calma total. Això es el primer que em crida l’atenció. Ni una sola ona, com si fos oli en lloc d’aigua. Després de quasi un mes perdut és el primer en què et fixes. No sé quant he dormit, al cel hi ha una llum crepuscular taronja apagat. Gairebé fa un mes d’aquella horrorosa explosió del meu vaixell, una explosió que encara em ressonaria al cap si no ho feren els crits d’agonia de la gent que no va morir a l’acte. Estic perdut. “Per sort” jo vaig aconseguir salvar-me, però no crec haver tingut sort, ni tampoc ho pensava la pobra dona que es va salvar amb mi a la mateixa barca amb què m’allunyava del vaixell enfonsat. No ho pensava en aquell moment ni quan em donava la seua darrera encaixada de mans mentre mirava al cel i expirava. Ni ho pensava jo quan vaig haver de menjar del seu cadàver per tal d’aguantar una mica més. Ara no tinc fam, i em veig entrant en un riu en calma total, amb voreres de sorra negra. Ja no tinc fam, ni set, tan sols sent un fondo desassossec. Tan sols em pregunte si algú em recordarà. Però a mesura que reme riu amunt, en silenci, sé que no. Ningú em recordarà mai.

David Quiles

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat B

SOROLLS

Solament dos sorolls. Solament dos. PAM! CLOC! Dos sorolls que retrunyien al meu cap una vegada i altra durant la nit. La pitjor nit de la meua vida. Una vida que havia estat com una gran escala, en la qual vaig estar buscant el següent esglaó després de la visita que vaig rebre en acabar de dinar. Continuaven els dos sorolls. PAM! CLOC! De sobte, la porta estava oberta. Havien entrat i un dels cinc em va colpejar. Encara recorde els dos sorolls… L´aixeta del bany i el rellotge del meu dormitori. Un mes després es van adonar que no tenia ni família ni diners. Encara escoltava els dos sorolls. PAM! CLOC! Aquesta vegada eren els colps que em pegaven i el soroll del meu cos en colpejar la meua nova cel·la. Ha passat un any i ells no han rebut els diners que volien. Ara tinc més companyia i més tranquilitat. Puc veure tots els dies la meua dona i els meus fills, als quals no veia des de l´accident. A més,  ja fa temps que no escolte cap dels dos sorolls.

Axier Martínez

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat A

CASAMENT

Acabe de despertar d’un somni molt estrany en què m'estava casant amb el meu pare. Ràpidament, vaig a buscar a Internet el que açò significa i estic horroritzada en llegir que vol dir que la persona amb qui m'estava casant morirà prompte. Tinc molta por perquè no és la primera vegada que somie una cosa i després succeeix. Per tant, he pensat fer quelcom per a impedir-ho i l'únic que se m’ocorre és dir que hui estic molt malalta i que no aniré a classe. Mentre que ma mare ha d’anar a treballar perquè, tal i com estan ara les coses, si no va, li descompten diners, mon pare, que és autònom, es quedarà amb mi, i així el podré protegir.

No el deixe anar a fer la compra, ni tan sols obrir la porta si algú truca, l'intente allunyar de la mort. Ara entre a la dutxa i escolte el timbre. Li cride amb totes les meues forces que no òbriga, que ja hi vaig jo. Segurament, amb el soroll de la dutxa, no ha escoltat els crits i ha obert.

Ja està tot perdut.  

Mar Cerezo

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja
2n de batxillerat B

CENDRES

Puc mirar allà on vulga, pero mai no escaparé. I mire... I torne a mirar... I no sé exactament que és allò que mire. M’assec. M'alce... M'acoste. A poc a poc. Tot està borrós i jo..

De sobte camine. Tot és normal. El mateix home del bar parant taula, el mateix autubús que se'n va a les 8.35, la mateixa cara amargada d'aquella dona solitària del primer pis...

És curiòs perquè jo mai no he comprés allò que és normal, i allò que no ho és. Sols comprenc una única cosa. Pots imaginar quina és?-

Ara, es quan ho veig. Nítid. Més clar que mai. Enfront dels meus nasos. Comprenc això de la qual cosa ningú mai m'ha volgut parlar. Pot ser per por, respecte, auguri... Pero jo no havia estat mai tan segura d'alguna cosa; La mort. Allò que sí és present, real... Perquè "ell era el que tu eres, i tu... Tu seràs el que ell és", em recordava aquella tomba.

Júlia Moreno

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat A

FLOR DE VIDA

Terra als meus peus, sol al meu cap. Una brisa recorre el meu cos. Tremole. Em falta alguna cosa. Qué pot ser? Aigua. Em falta l’aigua. O potser siga el sol que m’empaita massa i em deixa sense alé. M’ofegue. M’ofegue i no puc respirar. Cada segon que passa tinc menys forces. No puc continuar. La turgència que presentaven les meues fulles i pétals en la meua joventut ja no hi és. El meu cos es deforma i no hi puc fer res. Espere amb impotència el final de la meua vida, mentre que els meus pétals perden el seu color viu, i cauen alguns d’ells a terra. I en aquesta situación em trobe, fins que arribe la meua hora.

Ana García

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat A

DALT

Un camí molt llarg. Pedres al sostre i arbres pel voltant, que de vegades fan ombra i de vegades no, tot depenent de la llum del sol. Tal volta em trobe amb alguna persona pel camí i tal vegada no. Tot depèn de la sort que tinga i del camí que agafe. Puc arribar al final més tard o més prompte, també és decisió meua. Puc quedar-me caminant en companyia d’algunes persones, però finalment, arribaré tota sola al final.

Em pregunte per què no puc voreu-ho tot des de dalt. Veure totes les persones i tots els camins diferents. Em quede baix l’ombra d’un arbre, descansant, i després d’uns segons sóc allà dalt. Mirant-ho tot. Veig les persones que conec, que agafen camins diferents, veig gent que en la seua vellesa està arribant a la fi del camí, i persones que no tan velles també ho fan. Xiquets que comencen una nova ruta. I em sent poderosa, perquè veig com la gent cau a terra, s’alça i continua caminant, i a mi, que sóc no sé on, no em cal caminar, perquè des de dalt, com un pardal, ho estic mirant tot.

Cristina Gallego

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat A