La salvació d’Erika
Erika era una excel·lent estudiant del segon any del grau de Química de la Universitat Nacional Taràs de Shevchenko de Kíev. Ella venia d’una família benestant, no li faltava res; no obstant, la va sorprendre la guerra amb Rússia. De sobte ja no tenia ni tan sols per a menjar, els seus pares van perdre el treball i el seu germà Tymofiy va morir en un dels primers bombardejos. La seua vida va fer un gir inesperat. Així i tot, ella tenia una sort que potser els altres no tenien: la seua cosina vivia a València i li havia proposat anar a viure amb ella. Erika va acceptar i, espantada, trista i traumatitzada, va comprar amb tots els diners que tenia un bitllet dels últims trens cap a la llibertat. Van ser 2.694 kilòmetres de plors, pensaments i desesperació. Tanmateix, ella sabia que podia considerar-se afortunada. Erika veia la llum al final del túnel, ja que tenia l'esperança de començar una nova vida prop del Mediterrani. Efectivament, va ser així. En l’Estació del Nord l'esperava la seua cosina, amb una pancarta amb forma de cor en la mà. D’això, Erika se’n recordarà per a tota la vida.
Martina Gutiérrez Chizzola – 2n de batxillerat
Experiències viscudes
M'agradava seure'm al seu costat i que m’explicara els episodis de la seua joventut.
Després de la guerra, havien hagut de migrar a Austràlia. A Espanya la situació econòmica no era bona i els joves havien de buscar treball fora. Tot i així, ell els recordava com a temps feliços.
Quan va arribar a aquell país, ho va fer tot sol, la que seria la seua dona arribaria més tard, juntament amb les altres dones. Van contraure matrimoni per poders, no estaven junts; però, si volien reunir-se, havien d'estar casats per l'església. Així que un capellà els va casar a pesar de trobar-se a quilòmetres de distància.
La vida allí era diferent. Treballava al principi al camp, en cultius de canya de sucre; més tard, quan ja es defensava amb l'anglés, a una fàbrica d'automòbils, que li va permetre tindre més comoditats i el va ajudar a crear-se un futur quan tornara a Espanya com a tècnic de la Ford.
Vivien en un barri amb la resta d'espanyols, amb qui s'ajuntaven per a jugar a cartes, ballar i gaudir dels seus costums. A la distància, aquestes reunions era com estar a casa, en família. Quan ho recordava la seua expressió canviava i sentia nostàlgia. No tot havia sigut fàcil.
Héctor Albert i Ros - 2n de batxillerat
Un viatge cap a la llibertat d’expressió
Soc un exiliat, un home que ha deixat enrere la seua llar, la seua família i les seues arrels per a començar de zero en un lloc desconegut. La raó va ser la por de ser perseguit per les idees que tenia i per les paraules que pronunciava. Vivia en un país on la llibertat d'expressió no existia, on les opinions contràries a les del govern eren reprimides.
El meu exili va començar com un viatge incert, no sabia res de la cultura ni de la gent, però havia de trobar un lloc on poguera ser lliure de parlar i pensar sense temor. Al principi, tot era complicat, no coneixia la llengua i em sentia completament sol, però amb el temps vaig començar a trobar una nova comunitat i a construir una nova vida.
Encara que anar-me’n va ser difícil, no em penedisc d'haver pres aquella decisió. Ara tinc la llibertat d'expressar les meues idees i de viure en un lloc on no he de témer per la meua vida. A més, he conegut a gent meravellosa que m'ha acceptat com soc i m'ha recolzat en aquesta nova etapa.
Fugir del meu propi país ha sigut una experiència molt complicada, però també ha sigut una oportunitat per a créixer i aprendre. Encara que sempre trobaré a faltar la meua llar i la meua família, estic agraït per l'oportunitat de ser lliure.
Aitana Gisbert García - 2n de batxillerat
La vertadera llar
Encara recorde la freda vesprada de novembre que vaig eixir de la casa que m’havia vist créixer, aquell lloc on estaven les persones que més volia i que, malgrat ser una casa humil i xicoteta, sempre estava plena d’amor.
Em va costar molt allunyar-me de la meua llar, les meues llàgrimes queien amb cada pas que donava. No volia anar-me’n, però la necessitat m’obligava, a penes teníem per a menjar. Quan un amic del meu pare, que conduïa autobusos que anaven i venien de França, em va parlar d'una família francesa que buscava a algú que cuidara als seus fills, vaig vore una oportunitat per a guanyar diners que no podia desaprofitar.
Així va ser com vaig acabar en l'estació, a punt de pujar-me a un autobús amb destinació a París, amb la maleta plena i el cor buit, pensant en tot el que deixava enrere. M'estava separant de moltes persones, molts records i molts racons d'un poble preciós sense saber quan anava a tornar. Creia que acostumar-me a una nova ciutat i a un idioma nou seria complicat; no obstant això, res seria tan difícil com viure entre desconeguts, amb l'única il·lusió de tornar a la meua vertadera llar.
Claudia Lázaro Polo – 2n de batxillerat
La caixa
Estàvem a casa dels meus avis. Mentre els adults es trobaven al menjador, el meu germà, el meu cosí i jo jugàvem en una de les habitacions molt entretinguts. De sobte una vella caixa va cridar la meua atenció i vaig avisar-los que havia descobert alguna cosa.
Em van seguir i començaren a comportar-se com a espies: em feien molta gràcia. Vam formar un cercle per a obrir la caixa i descobrírem dins cartes, una mica de roba i xapes.
Conca, 15 desembre de 1941
Estimada Mariluz:
Espere que hages arribat bé a València. Continue comptant els dies que encara falten per a tornar a veure't. Açò s'està fent etern.
Jo estic encara resguardat ací. No puc eixir perquè encara hi ha soldats rondant. Les conseqüències d'aquesta guerra són desastroses, gent com nosaltres s'ha d'amagar per no pensar igual que ells.
Eres l'única que em queda. Jo marxaré a València quan tot estiga per ací calmat (...)
— Què feu amb això? — de sobte ens va sorprendre la veu de l’àvia des de la porta de l’habitació.
Aitana Gil Pérez – 2n de batxillerat
Mire, mire i mire
Mire, mire i mire. Observe al meu voltant una gran quantitat de gent que sembla borrosa davant els meus ulls en l'entrada d'un edifici impotent. Camine de pressa per a arribar a temps a un lloc desconegut i nou per a mi, però alhora càlid pel que podrà arribar a ser en la meua vida, el primer pas al meu futur, la universitat. Em pare en l'entrada apreciant un rètol que indica el perquè soc ací, la vertadera raó, "Facultat de Medicina". Recorde de manera repetitiva l'adeu interminable de la meua família a l'aeroport, el gran sacrifici que van realitzar perquè jo estiguera en aquest lloc, la ciutat on em vaig traslladar per a seguir els meus somnis. Allunyat, a milers de quilòmetres de la meua ciutat, d'aquell lloc on va començar el meu amor per la medicina, sent temor a fracassar, a decebre a tota la gent que va tindre fe en mi quan vaig triar aquest camí. No obstant això, és ara el meu torn d'enfrontar aquest nou repte jo només. Sentint tota l'angoixa i melancolia acumulada en el meu cos, faig un pas al capdavant preparat per a començar el camí cap al meu objectiu, ser metge.
Raquel Guerricabeytia López – 2n de batxillerat
El cel fa olor de roig
Vaig obrir els ulls i vaig veure aquell cel completament roig, encara que el blau era indubtable, l'olor de sang tenyia tot el paisatge del seu color. Sempre vaig pensar que la tristesa ve acompanyada del fred, però el que en aquest moment veia per la finestra de l'hospital improvisat era un preciós paisatge primaveral amb els elements equivocats, en comptes de flors en la gespa creixien magranes desactivades i el trinar dels ocells era reemplaçat per les cadenes dels tancs; però les agradables carícies del sol, que substituïen a les de la meua mare, indicaven que ja quedava menys per al final d'aquest enfrontament. És llavors quan una suau brisa va travessar la finestra per a recórrer-me el clatell i vaig saber el que això significava. Un corrent d'infermeres van arribar-hi, papà acabava de morir, ja només podia resar perquè mamà i Matilda, al contrari que nosaltres, aconseguiren passar la frontera.
***
Anava a ser de nit. Matilda mirava amb els ulls plens i sense poder fer cap soroll per a descarregar-los. Acabaven de passar la frontera en complet silenci i amb les banderes onejants del país veí com a companyia. Matilda va mirar a la seua mare i van somriure, aleshores una suau brisa li va assecar les llàgrimes i va balancejar la trena de la seua mare que va caure de genolls incapaç de contindre el silenci tan requerit. En aquell moment Matilda va saber que no tornaria a veure al seu pare o a la seua germana.
Alexia García Mba – 2n de batxillerat
Un sempre torna on és feliç
Joan i la seua família decidiren emigrar en busca de millors oportunitats i condicions de vida. Van deixar enrere la seua terra i la seua gent, convençuts que seria una aventura plena de satisfaccions. Tanmateix, la realitat va ser molt diferent a les expectatives.
Els preus dels productes a la ciutat eren molt alts i la competència era molt elevada. Joan va trobar una feina mal pagada i treballava dotze hores al dia sense cap dia de descans.
Joan no es va rendir, va seguir lluitant per millorar les seues condicions de vida i les de la seua família. Un dia va tenir una oportunitat única: una empresa important buscava un treballador amb les seues habilitats. Joan va aprofitar l'oportunitat i va aconseguir un bon salari i horaris justos.
Passava el temps i, malgrat totes les bones condicions de vida aconseguides, Joan es va adonar que la seua felicitat estava en la seua terra i entre la seua gent. Va decidir tornar al seu poble, on la gent el va acollir amb els braços oberts. Va aprendre que la vida és millor quan tens a la gent que t'estimes a prop. I així, va tornar a la seua terra, on va viure els anys més feliços de la seua vida.
Manuel Gil Macián – 2n de batxillerat
El preu de l’amor
- Vaig migrar per amor. El jove que havia conegut durant l’estiu al poble se n’anava, i jo ja no podria passejar amb ningú vora el riu. Teníem désset anys, i ell hauria de tornar a Toulouse per començar la universitat. Durant més de deu mesos vam mantindre una intensa relació epistolar, cartes i cartes arribaven a la bústia.
-Tantes, iaia?
- Sí, filla.. Volia anar-me’n amb ell i estudiar una carrera, però a casa no tot era com volia. El meu pare deia que jo no podia anar a cap lloc i que hauria de cuidar de la meua germana i ajudar la mare. Per dins sentia un profund dolor, no entenia com els meus pares em volien separar de la persona que més estimava i no em deixaven tindre un futur amb ell. Passats uns mesos vaig prendre la decisió més important de la meua vida, vaig escriure l’última carta, deixant la meua vida enrere, camí de Toulouse. Quan hi vaig arribar, allí estava, esperant-me.
- Oh, iaia, aleshores, ha sigut fàcil viure amb el iaio?
- Sí, el nostre amor ha sigut molt fàcil i sincer, encara que deixava a la família, amics i el meu poble.
- El teu poble és molt bonic, m’agrada passar l’estiu i passejar pel riu.
Marina Llenderrozas López – 2n de batxillerat
Una ajuda vital
Era un 25 de maig de 2008 quan em vaig veure obligat a emigrar cap a Milan. La situació era insostenible.
Amb la meua família, vaig partir cap a Milan des del port de València amb les poques coses que teníem i havíem pogut recollir. Hi arribàrem amb la il·lusió de començar una nova vida. Ens vam instal·lar en una residència i passàvem els dies com podíem. Allí coneguérem un ancià que havia viscut la Segona Guerra Mundial i havia hagut d’emigrar a un altre país per sobreviure. Des d’un primer moment establiren una molt bona relació. De sobte, un 2 de juliol de 2008, el seu net, que tenia un restaurant molt important a la ciutat, va visitar-lo a la residència. El vell li va demanar que ens ficara a treballar a mi i a la meua dona al restaurant. Aquell dia la nostra vida va canviar. Començàrem a treballar dia i nit al restaurant, mentrestant, els nostres fills acompanyaven al vell en els seus últims moments.
Va morir acompanyat pel seu net i per nosaltres, la seua família. Mai li van poder agrair la seua ajuda, va salvar-nos.
Nacho Escribano Luis – 2n de batxillerat
El cor trencat
Mentre esperem en la cua de la porta d’embarcament, puc escoltar a Manel plorant i mamà intentant consolar-lo. Aquest treball és la primera oportunitat en anys que té papà per a poder eixir de l’atur.
-Passatgers de la porta sis, per favor!
Som nosaltres, eixe és el nostre avió. L’avió que ens separarà de la nostra llar i dels nostres amics. L’avió que ens separarà de les nostres arrels i ens portarà a un lloc desconegut, amb gent que parla en una llengua estranya i on serem assenyalats com diferents. Potser estiga sent molt dramàtica, però què serà de mi a un lloc a què no pertanc? Amb gent amb qui no compartisc cultura ni tan sols la forma dels ulls?
Per això, abans d’eixir cap a l’aeroport, quan ningú mirava, vaig partir en dos el meu cor, vaig guardar un tros a la maleta i l’altre el vaig soterrar al jardí. Si el meu destí és ser de dos llocs i de ningú al mateix temps, doncs almenys una part vital de la meua persona sempre bombarà sang al mateix lloc en què ho va fer quan vaig nàixer, i l’altre em permetrà trobar una llar on siga que estiga.
Ana Garcés Álvarez – 2n de batxillerat
Aquells ulls blaus
Només soc Joana, la iaia de l’accent estrany de la gelateria, que, malgrat tants anys, no domina l’italià. Una vella que ha sigut sorpresa pel passat al final de la seua vida, quan una xiqueta russa vingué per un gelat. En notar el meu accent preguntà “Vosté coneix la guerra d'hivern del 39?” Vaig quedar gelada.
Tenia dèsset anys quan, de sobte, bombes, bales… N’hi hagué temps de reaccionar. Soldats de l’URSS assaltaren la meua casa, no viuríem. El primer tret per al pare, el segon per al germà, però, per a mi, no n’hi hagué cap. Vaig alçar la mirada i els vaig veure. Els ulls del xic de l'altra part de la frontera, que em portava roses el dia de Sant Valentí, no va poder matar-me. Tot seguit em va treure de Viborg, mentre ho maleïa. Entre llàgrimes vaig abandonar la meua llar, deixant a Jaana Ludwig amb els familiars i amics morts. Després naixeria Joana, una dona que va arribar a Liorno, Itàlia, buscant la manera de tirar endavant.
La xiqueta, espantada, plorava. El pare vingué… Llavors els vaig veure. Els ulls de qui vaig estimar i m'ho va llevar tot. Aquella xiqueta era la seua neta.
Eugenia Lázaro Polo – 2n de batxillerat
Roig, goteja, estreles
No soc una mala persona a pesar que tothom ho pense. Els meus pares van haver de marxar-se de casa per a vindre a aquesta terrible ciutat per culpa d'aquelles persones que odiaven el que érem. I ella mateixa, bruta, negra, sense vida... M'havia ensenyat que és millor matar que morir.
El so de les bombes ressonava entre les parets mentre veia encara els xiquets córrer intentant escapar de les urpes d'aquells bojos. A vegades desitjava haver-me quedat a casa i haver mort allí. M'hauria agradat evitar les mentides, però ja era massa tard.
El cos als meus peus continuava inert, sense vida. La sang de la seua gola no sols recorria les meues mans, sinó que el líquid enganxós i brillantment roig destacava sobre la brutícia del sòl negre. Mentrestant, jo em delectava amb els records dels seus últims crits, amb haver destruït la traïció.
Mort, al meu costat, estava el meu millor amic.
Sophia García Valls – 2n de batxillerat
Una vida, un instant
Una llum, un instant, una sirena que sonava tard. Foc per tot arreu. És el meu nom aquell que s’escolta? Estic ací baix mare, si tan sols poguera parlar.
Dues mans que estiraven, jo no deixava de plorar, era el meu pare, que m’havia trobat. Les bombes queien sense treva, famílies innocents es quedaven sense llar. Els meus braços agafaren els meus pares agenollats. Jeia mort l’avi al fred sòl del Nadal, amb els ulls perduts al cel, on devia estar pujant. I entre plors i veus alçades, el meu pare ens abraçà, mare i jo totes vestides, pujades a un carro que se n’anava ja. A la distància vaig veure, al meu pare esposat per les tropes republicanes, que havien explotat la pastisseria que ens donava de menjar.
Camí férem cap a València, camí que no tindrà retorn. Pastisseria nova obrí ma mare, al costat de la catedral. Nova por, nova ciutat i el meu pare empresonat. Aquesta guerra no s’acaba, qui l’hagués de guanyar? Si morim els que no fem res, a Castelló, València o Alacant. Nova vida fora d’Alcalà. La guerra va acabar, el meu pare va tornar. La meua ànima quedà a Alcossebre i a València quedà la carn.
Diego Argaya Giménez – 2n de batxillerat
L’home prohibit
Aquella nit el rostre d’Ayham d’ascendència Síria, reflectia la nostàlgia i l’amargor de la llunyania d’una terra plena d’odi i rancor. La trucada de Basima, la seua germana, el portà deu anys enrere. Ayham, musulmà practicant i homosexual, no va voler negar la seua sexualitat i afectivitat, no va voler tancar-se dins l’armari i viure la seua fe tal com deia l’Alcorà sense ser rebutjat per la seua comunitat. Posà quasi nou mil kilòmetres pel mig i aterrà a València, per viure la seua homosexualitat sense sentir-se culpable i oprimit.
Amb la maleta carregada de vivències, records, valors i amb el cor trencat per la llunyania dels éssers que estimava, Ayham deixà la terra que l’havia vist créixer.
La fascinació, respecte i fermesa amb què havia viscut la religió es tornava en angoixa, dolor i irritació quan va descobrir que el subjecte de l’oració “musulmà” mai no pot anar acompanyat de l’adjectiu “gai”, i ell ho era.
Les llàgrimes als ulls serens que tantes vegades reconfortaven la seua mare. La veu apagada i tremolosa no encertava les paraules per acomiadar-se d’ella. Amb un nus a la gola i amb un “ t’estime mare”, partí amb l’esperança d’una retrobada.
Guillem Pellicer Monsoriu – 2n de batxillerat
Freda nit d’hivern
L’estació s’allunyava cada vegada més. Amb l’esperança de tornar, dues motxilles quasi buides i el record encara viu del pare, que feia pocs mesos que havia sigut condemnat a mort. Els anys de la postguerra van ser els més durs i ens van obligar a emigrar per a sobreviure. “Tinc fam, quan arribarem?” Havia de respondre per tranquil·litzar-lo que prompte arribaríem i ens esperaria la tia Isabel a sa casa, al centre de València, amb tot tipus de menjar; però realment no sabia si la tia seguia viva o si tenia tants diners com em contaven a casa de petita. Així que tampoc podia mentir i que després la decepció fora major. “Encara no ho sé. De moment, dorm!” Vaig saber que quedava una hora en veure aquella casa abandonada que sempre em cridava l’atenció quan anava a València amb els pares tots els estius.
Van arribar de matinada i la mare contava que tractava de trobar un lloc on posar-se a cobert de la pluja i allunyar-se de la multitud per pensar què podia fer una freda nit d’hivern, sense casa, amb el seu germà de tretze anys i amb mi dins del seu gros ventre.
Lucas Garcia Lozano – 2n de batxillerat
Natàlia
Natàlia, no em puc entregar. Ja saps que fan amb els presoners del bàndol republicà. Si m'entregue, me mataran. No. Fugiré. Escaparé a l'exili a trenc d’alba. A Portugal. Sí. Allà contactaré amb algun amic del meu pare. Ell m’ajudarà. Però necessito avisar la meua germana. Se n’ha d'assabentar, no la puc abandonar. Està bé. Em reuniré amb tu només eixir de la casa. No parles amb ningú. No preguntes. Sigues discreta. Agafa allò necessari, diners, menjar i una mica de roba. Sortirem al primer tren a Lisboa. Un cop allà agafarem un vaixell i viatjarem rumb Anglaterra. T'estime. Beatriu, ja soc ací. No puc perdre temps. La Natàlia m'espera. És de fiar. Viatjaré a Londres, on no em puguen trobar. Sé que és arriscat, però no tinc més opcions. És la meua última oportunitat. Començaré de zero. I quan tot cesse, tornaré a per tu, d'acord? Cuida la mare. Per fi. Només queda recollir-la. Espere que sàpiga on són les escales. No es veu res. On serà? Natàlia?
David Soriano Navarro – 2n de batxillerat
Records
Recorde molt bé el cartell que anunciava l'entrada a la província de Jaén i com, poc després de passar-ho, el camí s'omplia de corbes per a finalment, veure com els tossals, que semblaven infinits, seguien igual que l'any anterior, coberts per un mantell d'oliveres. Darrere d'un d'aquells tossals es trobava el poble on va nàixer la mare. Recorde veure des del cotxe la plaça de l'església i tot seguit entrar al carrer en què va créixer. La casa tenia dues plantes, un pati interior i un llenyer al fons. En acabar de descarregar el cotxe, els meus pares, els meus oncles, els meus cosins i jo sopàvem en el xicotet saló de la casa i després jugàvem al Trivial. L'endemà desdejunàvem xurros amb xocolate i eixíem a agafar espàrrecs a la muntanya. Recorde tot això des de València, la meua ciutat de naixement, i em pregunte què significa per a mi aquell xicotet poble en la Serra de Segura del qual prové la meua família. Els records s'allunyen cada vegada més i no sé si algun dia tornaré per a reviure'ls; no obstant això, aquests són inesborrables igual que els meus orígens, part de mi vaja on vaja.
Aitana Lara Endrino – 2n de batxillerat
Per tu, mamà
Feia un mes que no menjava en condicions, però avui havia rebut una bona notícia. Papà estava bé, això era el més important. No va poder viatjar amb mi en la caravana, ja no tenia els documents necessaris per a poder eixir del país i es va haver de quedar prop de mig any més. Havia intentat aconseguir els documents de manera legal, una cosa difícil ara mateix, i va haver de recórrer a falsificacions de documents, igual que ho va fer la meua mare, fa ja tant que ni tan sols pensava en ella.
La situació al Pakistan era preocupant i ja havien mort més de dues milions de persones, entre les quals es trobava mamà, que havia sigut detinguda a la frontera i víctima d'un atemptat setmanes més tard.
D'altra banda, m'havien donat per fi treball de secretària en l'empresa on treballava un vell amic de la meua mare, que vivia ací des de fa temps. M'havia tocat pagar el lloguer del pis compartit i em faltaven diners per a menjar. L'últim que em quedava del que em vaig portar a Espanya i el poc que havia aconseguit treballant en un lloc i en un altre s'havia acabat.
Però en tres dies entre, ja definitivament, a treballar i estaré esperant a papà la setmana que ve al punt de trobada.
Fran Denia Terrón – 2n de batxillerat
Haver d’acomiadar-se de la seua germana Manoli va ser el més dur per a Nati, sempre havien sigut carn i ungla. Encara que es van prometre que es veurien tots els estius, ja no podrien desdejunar juntes tots els matins com solien fer. Manoli se’n va anar a Madrid i Nati a València, cadascuna amb la família que havia construït. Les dues germanes es van separar per a poder donar un futur als seus fills, un futur que en Fort del Rei no era possible.
Tant Nati com Manoli van ser molt felices. Els seus marits tenien una bona feina que els permetia donar menjar a tots els seus fills i viure decentment. Però alguna cosa en elles es va trencar en aquella andana vint anys enrere, els seus camins es van separar per sempre. -Què va ser el més dur per a tu, iaia?
- La meua Manoli, haver de dir adeu a la persona que més volia. Quan els joves parleu de les migracions no us podeu imaginar què suposa deixar a la teua família enrere. Els espanyols sembla que ja no recordem que nosaltres vam ser els primers a emigrar quan a Espanya no hi havia futur. Zoé, mai faces cap comentari o tractes malament a una persona pel simple fet de vindre de fora. Jo vaig vindre de fora i crec que només si emigres eres conscient que, deixar-ho tot i anar-te’n a un lloc on no saps què passara, és molt difícil. Em promets que sempre t’impregnaràs de la seua cultura i els donaràs la mà quan siga necessari?
Zoé no va dir res, no feia falta, la seua àvia li havia inculcat els millors valors.
Laura Guindos Liebana – 2n de batxillerat
Un canvi poc esperat
Un lloc amb molts arbres, cases grans, la gent pareix simpàtica, i a més hi ha molta neu a l’hivern. Mentre la mare feia la maleta, contava a les seues filles com seria la seua vida. Sofia i Carolina volien quedar-se, a la fi, tenien a les seues amigues, la seua vida i no sabien molt bé parlar alemany. Ho tenien tot, menys al pare.
Una vegada a l’aeroport tot va ser més fàcil. Sofia plorava molt però era el millor per a ella, encara que no era conscient del que li anava a passar. Tot anava transcorrent tranquil·lament. l'arribada a casa, conèixer el poble on vivirien, sentir com el fred recorria el seu cos i el vent gelava la seua cara.
Una setmana després tot anava bé. Sofia se sentia una mica sola, però prompte va fer una amiga al col·legi, Maike, procedent d´una família americana que va emigrar del seu país. El que ninguna sabia quan, amb el cos tremolant de por per canviar al complet la seua vida, van agafar l´avió cap un altre lloc, era que això ajudaria a formar una relació que perduraria en el temps.
Victoria Campos Rodríguez – 2n de batxillerat
Un somni
La mar es trobava en calma. Aquests catorze quilòmetres em van donar molt a pensar. No podia creure que estiguera ací, que finalment haguera aconseguit muntar en aquell vaixell que canviaria les meues condicions de vida. Per fi anava a complir el meu somni d'arribar a Europa. Em marxava d'Àfrica, deixant enrere a la meua família i tot el que coneixia fins ara. No em pesaven els quilòmetres recorreguts a peu pel desert ni tots els diners del passatge. No temia per la meua vida, només podia pensar en el meu futur.
Malgrat estar tot mullat, vaig sentir la calor de l'arena de les platges d'Almeria en els meus peus. Va ser una sensació molt reconfortant.
Un altre dia més. Després de deu hores llaurant el camp torne a casa. Em trobe esgotat, tant física com mentalment. No obstant això, la meua única motivació és estalviar per a poder portar a la meua dona i als meus tres fills amb mi. Ells necessiten eixir del país com una vegada vaig fer jo. Ací no tinc a ningú, ja que la societat em tracta com un inferior.
Sovint em pregunte si vaig prendre la decisió correcta. Aquesta no és la vida que m'esperava, però només puc anar cap endavant.
Candela Ferri Cortés – 2n de batxillerat
El dia que va canviar tot
Història que va començar per l'amor. Un cap de setmana qualsevol vaig eixir i vaig acabar vivint a València. La història comença quan un amic meu em va presentar a un amic seu, Javier, era valencià i estava jugant en el primer equip de Plasència, on vivia jo. Aquella nit vam estar parlant i vaig veure alguna cosa en ell que em va enamorar. En arribar a la meua casa, estava tan il·lusionada que vaig despertar als meus pares per a explicar-los tot. Al matí següent em va cridar per sopar junts i des d'aquell moment començàrem a eixir. Durant aquell any, jo cursava l'últim any de batxillerat i ell jugava a bàsquet. Va ser un any molt bonic, estàvem els dos molt contents. Javier a la temporada següent no va continuar al Plasència ja que tenia millors ofertes i va haver de tornar a València. Vam tindre una relació a distància durant diversos mesos, o quedàvem a Madrid o ell venia a Plasència o jo anava a València fins que la meua mare em va dir que podia anar a València a estudiar la carrera i estar amb Javier. Vaig telefonar-lo ràpidament i em va ajudar molt a trobar un pis, universitat, etc. Vaig atrevir-me a emigrar i ara soc la persona més feliç.
Flora Viguer García de la Vega – 2n de batxillerat
Massa poc...
Soc coreana, bo en realitat no. Mon pare valencià i ma mare de Corea del Sud. Ma mare va arribar a València de molt joveneta, amb intenció de recuperar-se d'una gran depressió que li havia provocat no aconseguir les expectatives de la seua família en una societat on l'excel·lència escolar ho és tot i les exigències sobrepassaren els límits de la seua salut. Va aconseguir continuar estudiant sense la pressió que li havia portat a emmalaltir. Els meus pares es van casar i van decidir mudar-se a una caseta entre horts de tarongers al poble de mon de pare, a La Safor, amb la innocent il·lusió que els seus fills visqueren una vida tranquil·la i feliç lluny de l'urbs. Per descomptat no va ser així. En una escola de poble, on hi ha set xiquets per aula, jo era la “xinesa”, però clar, com els anava a explicar una xiqueta de cinc anys als seus companys que xinesa, coreana o japonesa són coses diferents? En créixer em vaig adonar que, malgrat haver nascut a Espanya, era massa coreana per a molts espanyols. Vaig decidir visitar el país natal de ma mare i també, vaig resultar ser massa espanyola per als coreans. Estic entre dos mons, però no pertanc a cap d'ells, una estranya en el seu propi país. Soc coreana i valenciana però cap d'ells alhora.
Sara Fuertes Barber – 2n de batxillerat
Un vaixell, una oportunitat
Estem en el vaixell, aquell que em portarà a la meua nova etapa. La situació em supera, no em puc creure que aquest guerra m'haja portat a abandonar la meua vida, la meua llar.
Després de més de quinze hores amagats, sembla que el viatge mai arriba al final. Quan comence a desesperar-me sent un soroll. Una sensació d'agonia em supera, no em puc creure que després de tot siguem descoberts. Quan crec que ha arribat el final, sent una veu familiar lluny.
És l'hora, estem acostant-nos a la nostra destinació i no podem ser vistos baixant del vaixell. Hem de saltar ja.
La por s'apodera del meu cos, però l'esperança d'una nova vida m'ompli de forces i ho faig, salte.
El fred de l'aigua recorre el meu cos, sent que no ho aconseguiré i just quan crec que tot està perdut veig davant meu un nou començament, la ciutat on els somnis es compleixen. Encara que aquesta nova etapa està plena d'incerteses, sé que ho aconseguiré, sé que ho he aconseguit.
Alba Martínez Palomares – 2n de batxillerat
Ales
Sempre havia somiat amb tindre ales i volar lluny del xicotet poble que em va veure créixer, el mateix que m’empresonava. Hui, les meues ales no són tan meues com havia somiat. Són d’acer, i molt més grans del que esperava.
Encara queden algunes hores de vol fins a aterrar entre les oportunitats d’Amèrica.
Des d’ací veig el mar, amb les seues onades d’alegria i de por, de dubtes i d’il·lusió, de nostàlgies i desitjos.
Tanque els ulls i em veig, veig la xiqueta que vaig ser, mirant commoguda l’anciana que ara soc, que dècades després s’encamina no a complir el seu somni sinó a acompanyar la seua filla. Aleshores apareix ella, que em rep amb un cartell fet a mà. Ho ha aconseguit, el treball que sempre ha volgut ja és seu, i això no em pot fer més feliç. Ara que és una dona, no necessita la meua protecció, però per major que siga sempre em tindrà al seu costat, al peu del canó i obrint foc contra qui vulga veure-la caure.
“En breu, prendrem terra, passen-se els cinturons”.
Marta Pérez Gascón – 2n de batxillerat
Record
“Ho sent”. Em negava a admetre que ella s'havia perdut. Em negava. Només recordava aquella tanca on m’agafava al futur incert, aquella nit fosca que vaig passar amb la mare, amagat, sabent ara que prompte vam eixir d'aquell infern. “No et preocupes, fill meu, tot anirà bé... Només hem de seguir un parell de quilòmetres pel sud-oest…” “Ja no vull dormir entre enderrocs , vull tornar a casa!”. Es va girar. La mirada d'un profund cansament van penetrar en la meua innocent ànima, recordant els dos a un pare encegat amb l'esperança de defensar la pàtria. Vint perles platejades van esvarar per la galta de mare. “Adorm-te, Andriy”.
Van passar els minuts, van passar les hores. Grans estreles queien sense fi a Odessa. Llavors va succeir. A l’alba, aquells vents traïdorencs ens van fer despertar. Els seus crits violents exigien que isquera dels enderrocs. Exigien sang. Ella només volia el millor per a mi. Segur. Em va mirar per última vegada. “Només segueix pel sud-oest, pel sud-oest…”.
Cinc crits i cinc tirs van bastar perquè floriren deu roses marcides en el pit d'ella. Després van marxar.
Em vaig quedar mirant aquella porta, desfet, fins que algú es va adonar del meu dol i em portava amablement mentre em deia “Ho sent, ho sent…”.
Albert Emilio Rojas Llanos – 2n de batxillerat