UN SOROLL A LES SIS

Com cada vespre quan l’agulla del rellotge es posava damunt de les sis, es produïa un fort soroll a casa l’Erika. Es repetia deu segons. Tot seguit l’Anna es col·locava a prop, mentre el seu cor li bategava com si li anara a eixir del pit. Ella esperava que no fóra ell. Ja no podia més amb això, havia d'acabar.

L'Erika Binczky era una xiqueta de catorze anys. Tot el món l’admirava per la seua bellesa i el seu físic ja que practicava diferents esports. Es passava els dies estudiant i fent esport. Era una xica aplicada. A vegades per a descansar de totes aquelles disciplines eixia a passejar per la ciutat i anava a veure el Riu. Aquell lloc la hipnotitzada, cada vegada que s'acostava desconnectava del món. La seua mare sempre li havia parlat sobre els ofegaments en aquell Riu però ella mai li va donar importància.

En una de eixes eixides va conèixer a un xic. Al cap del temps van començar una relació. Eren inseparables, mai discutien. Fins i tot volien anar-se’n a viure junts, però la mare la Erika li va avisar que anara poc a poc ja que era un menuda per a tindre relacions i a més amb un xic de diferència d'edat, però l’Erika estava massa enganxada. Tot era perfecte.

Al cap del temps tot va canviar.

Tots els dies el fort soroll del telèfon en marcar les sis es repetia per tota la casa. L’Erika sempre contestava ambles mateixes paraules “Que et perdone una vegada més?” i a continuació sempre eixia al carrer . La mare suposava que sols seria una discussió de parella però mai es va imaginar el que realment li passava a la seua filla. En l’última d’eixes trucades l’última frase de l’Erika va acabar amb un “Ja no puc més”. I a partir d’aquest moment l’Erika no va voler eixir més al carrer si no fos a anar a veure el Riu. Cada vegada que s'hi acostava  sempre li deia el mateix “Ajuda’m” esperant que alguna vegada aquell lloc que la hipnotitzava , l'alliberés de tot.

L'1 d’abril de 1876, L’Erika es va acomiadar per sempre de la seua mare dient-li “Perdona’m mare, el Riu m’espera”.

CÈLIA FALLA, IES ALMENARA

RECORDS

Feia fred. Les cames li començaven a fer mal, però sabia que no podia parar de córrer. Aleshores arribava al seu destí, i allí l'esperava ella. No era capaç de recordar el seu rostre, feia temps que no la veia, per això estava borrós. Com més intentava acostar-se a ella, ella s’allunyava més. Començà a cridar que el perdonés, que si pogués canviar el que va fer ho faria. En eixe moment, Nick Strautt començà a plorar, i les seues llàgrimes sonaren com el cabal d’un riu.

Immediatament es despertà i mirà el rellotge. La mateixa hora de sempre, les tres i vint-i-set. Cada nit que passava li confirmava que mai tornaria a dormir una nit sencera. S’alçà a per un got d’aigua i s’acomodà una altra vegada al llit, encara que sabia que no podria tornar a adormir-se.

Aleshores començà a mirar per la finestra aquell infernal riu. Començà a pensar en aquella nit de desembre. Es preguntà si algun dia podria mirar algú als ulls fixament i admetre el que va fer. Però aquella nit es va adonar d’una vegada per totes que mai seria capaç de fer-ho.

Va eixir de casa sabent que seria l'última. No va ser capaç ni de deixar una nota a la seua mare demanant-li perdó. Caminava sense pressa, volia gaudir d’aquell últim passeig. Quan va arribar al pont, ni tan sols li va caldre pensar-s’ho. Va pujar a la barana i va saltar.

Mentre queia, ella va aparèixer. Va poder disculpar-se amb ella, i sabent per fi que l’havia perdonat, es va enfonsar dins del riu per sempre amb un gran somriure.

Josep Gómez, IES ALMENARA 

DOPAMINA

Aquesta és la nit. La nit en què una necessitat primària i sagrada el crida. Ha esperat i esperat, però aquesta nit ha arribat l’hora. Aquesta és la nit en què per fi dormirà.

La preparació és fonamental. Cap detall pot ser ignorat. No té res en contra de les dones, però aquesta nit ella acabarà al fons del Riu, junt a les altres.

L’Eszter Jurasz, com cada matí va sortir de casa quan ja eren tres quarts de nou. Va aturar-se en un quiosc i es va dirigir a la botiga de roba on feia tres anys que treballava com a dependenta. Va demanar permís per anar a la farmàcia. Abans d’acomiadar-se va preguntar si alguna de les clientes volia café i va travessar el carrer amb rapidesa. Mai va arribar a cap farmàcia ni va comprar café per a cap clienta.

Feia quasi dos setmanes de la desaparició de l’anterior, d’aquell vespre en el qual no va arribar a cridar a sa mare, com feia de costum. Ara, l’Eszter creua el pont principal camí de la farmàcia. Ell no es pot contenir, la veu i fingeix ser normal entre la gent... És un monstre molt pulcre, mai deixa rastre.

Viu en un vaixell al Riu, és l’únic lloc on pot oblidar-se de tot. Allà han estat totes i ara es troba l’Eszter. Li prepara un bany d’aigua calenta i ella, com totes, accepta llevar-se la roba i ficar-se dins de la banyera sense que ell haja d'arribar a la violència. Una vegada està dins, el treball ja està fet. Uns segons més tard observa amb luxúria com el Riu s’alimenta del cos.

No té remordiments, el seu gran buit ara es troba ple.

SARA RODRÍGUEZ, IES ALMENARA

UN ROSTRE CONEGUT

Ja era massa tard, László Károly havia mort. La seva muller lamentava la seva absència i es repetia a ella mateixa “ per què? “.

Primavera del 1940. László i la seva muller es coneixien per primera vegada a la cafeteria del barri. Weronika Nowik es quedà sorpresa quan László li va contar tots els seus viatges i les seves aficions. Va quedar enamorada i després de mantindre una relació durant 10 anys, el seu marit desaparegué. Tal vegada no el coneixia tan bé com creia.

Weronika Nowik no solia passejar pel Riu molt sovint quan el seu marit era amb ella. Des que László va desaparèixer, alguna cosa dintre de Weronika la conduïa al Riu. Va ser el dia 10 d’abril de 1950 quan es va adonar del per què feia més de deu anys que no sabia res del seu marit i per què alguna cosa li obligava a passejar-se vora el Riu. Aquell dia va aparèixer el cos de László dintre del Riu, junt al d’Anna Mulkawa, dona desconeguda per a Weronika fins que va fer les seves pròpies investigacions.

László tenia un passat que la seva muller desconeixia, i Anna Mulkawa formava part d’aquest. Weronika no entenia com el seu marit podia haver estat ocultant-li tal cosa. Anna Mulkawa y Weronika Nowik pareixien bessones, no es podria distingir una persona d’una altra si les dos hagueren viscut al mateix temps.

ALÍCIA FERNÀNDEZ, IES ALMENARA

SOMNI

Havia d'anar, volia vore'l.

Vaig sentir històries que contaven al pati milers de vegades, però no em creia ni una. El riu no podia ser més que això, un riu, un simple corrent natural d'aigua.

La matinada del 17 d'abril, vaig somiar amb mon pare, que feia uns mesos que havia faltat. Aquella nit em vaig despertar de cop, i no vaig poder dormir més. Quan es va fer de dia i vaig sentir la meua mare trastejant per la cuina, em vaig alçar i vaig anar corrent a dir-li-ho. Ella em va dir que era només un somni, que no hi fera cas, però per a mi era més que això.

La nit següent, vaig tornar a somiar amb el meu pare, i era tan real com si estigués parlant amb ell com tantes vegades havia fet. Durant una setmana vaig estar somiant amb ell, fins que un dia al pati, estant amb Béla Mairuk parlant, li ho vaig contar, necessitava que algú m'aconsellés sobre el que fer.

Després de 15 dies somiant tots els dies el mateix, vaig anar decidida a fer-ho. I si era de veres el que ell em deia? I si realment no era sols un somni? El dubte cada volta s'apoderava més de mi, i no podia estar ni un segon sense pensar en això. Havia de fer-ho.

La matinada del 3 de maig, quan tots dormien, em vaig alçar i em vaig dirigir al pont principal i vaig mirar fixament el riu. M'ho vaig plantejar una vegada més, però ja no hi havia volta enrere i ho vaig fer, no em penedisc.

ÀNGELA GARCIA, IES ALMENARA

QUARTA PART

Data: 3 de juny de 1987

Nom: Sara Palacios

Edat: 34 anys

Lloc: Riba dreta del pont principal

Hora: 10:30

Dies ofegada: 5 mesos i 8 dies (aproximadament)

Familiars entrevistats: Home i fill major

DESCRPCIÓ DELS FETS:

El 26 de novembre de 1986, Sara Palacios va anar al parc amb el seu fill menut perquè jugara un poc. Com cada mati anava amb la seua millor amiga i amb la seua filla. Estaven al parc quan Sara li va dir a la seua amiga que li cuidarà una estona al seu fill, que en cinc minuts estava ací. Varen passar deu minuts, una hora, dues hores... i Sara no va aparèixer.

Cinc mesos més tard va aparèixer un cos a la riba dreta del pont principal del riu. Va anar el seu home per veure si era ella i encara que li va costar reconèixer-la, perquè el cos estava completament desfet, sabiaque la roba que duia posada era la seua i per aquest motiu la va reconèixer.

DESCRIPCIÓ DEL COS:

El cos de Sara va eixir de l’aigua completament desfet però una cosa molt estranya era que duia la roba posada d’aquell matí i estava completament nova, sense cap arruga ni cap tall, com si fóra nova.

ELISA VILLANUEVA, IES ALMENARA

COM QUASI TOTS ELS DIES

Com quasi tots els dies, un munt de gent s’agrupava al voltant del riu. Havia aparegut un altre ofegat. Aquesta volta era un xic d’uns 20 anys. Quan la policia va aplegar, el van identificar. Era Gusztàv Császar, acusat d’haver matat a la seua àvia uns dies abans.

Gusztàv vivia amb la seua germanastra, Melània, i la seva avia, Nikolett. Va ser adoptat per la família Császar quan soles tenia 4 anys, ja que els pares biològics havien mort en un accident de cotxe.

Uns mesos abans que aparegués al riu, ell estava cuidant de la seua àvia, perquè tenia una malaltia degenerativa. Ell volia a la seua àvia amb bogeria, però la seua germanastra no la volia tant, ja que ella sempre va preferir Gusztàv abans que ella.

Nikolett era molt rica i tots els matins, Gusztàv l’acompanyava a la vora del riu, ja que allí Nikolett es relaxava i deixava de pensar en la seua malaltia que tant la turmentava. Gusztàv feia el que fera falta per cuidar a la seua àvia, ja que ella era l’única que l’entenia i sempre l’ajudava, però la gent no entenia aquella relació. Tots creien que ell soles la volia pels diners, però Nikolett sabia bé que ell la volia moltíssim i per això mai feia cas a la gent.

Un dia, abans d’anar al riu com de costum, Nikolett li va dir a Gustztàv que no li abellia anar al riu. Aleshores, Gusztàv se’n va anar soles i es va quedar mirant-se’l una bona estona. Mentre ell estava al riu, Melània es va quedar amb Nikolett, i mentre ella estava mirant la televisió, va agafar un coixí i la va ofegar.

Quan Gustzàv va tornar a casa la va trobar sense pols al sofà. De seguida va aparèixer Melània amb la policia i l’acusà d’haver matat a Nikolett. Ella va dir que ell va anar dies abans amb Nikolett a escriure el seu testament , per a quedar-se ell amb tot, però el que no sabien era que ell l’únic que havia fet era el que la seva àvia li va demanar, ja que ella no volia que Melània que mai s’havia ocupat d’ella es quedés amb tot.

La policia es va endur a Gustzàv i el van acusar d’assassinat, però el van deixar en llibertat fins que feren el juí. Ell va decidir passar els dies abans de ser empresonat a la vorera del riu, contemplant-lo.  Allí es sentia bé, però no podia suportar que l’acusaren de l’assassinat de la seua àvia ja que ella era l’únic que tenia.

Una setmana abans del juí, va decidir desaparèixer ja que no aguantava més les mirades acusadores de la gent, i la impotència de no poder fer res va poder amb ell.

MARINA HADDADDOU, IES ALMENARA

AQUELLS ROSTRES

Quinze anys des que va vore el riu menjar per primera vegada. Ell sabia que mai oblidaria els rostres d’aquells salvatges que llançaven aquell cos assassinat entre rialles. La impotència i la ràbia que el va dominar durant tot aquell temps finalment es consumia junt a l’últim cos amb què alimentaria el Riu.

Nikola va ser l’única persona en qui va poder confiar des que va descobrir la traïció de la seua germana. El va conèixer l’últim any d’institut. Aquell curs va ser dur. Veia com la seua família es trencava i ell solament tenia ànims de veure el seu millor amic. Progressivament, aquella amistat va anar en augment. Totes les vesprades quedaven per estudiar a la biblioteca i els cap de setmana anaven a vore competir el germà de Nikola, Janós. Segons els entrenadors aquell nedador arribaria a ser molt gran, però ell solament s’interessava per Nikola, no pel seu germà.

Una d’aquelles vesprades decidiren anar al riu. Pensaven que era l’únic lloc tranquil a causa de les revoltes que assolaven la ciutat. Quan creia que estaven a soles, el va besar. De sobte, un grup d’homes que venien de les revoltes els van començar a insultar. Després d’això solament recorda que els atacaren i que tiraren Nikola al riu.

L’assassinat de Nikola li va deixar un buit que sols va omplir la ràbia, i des del moment que va eixir de l'hospital solament es va centrar en una cosa. Trobar a aquells homes i alimentar el riu.

CARLES TRAVER, IES ALMENARA

Misteris del riu

Aquell dia, a Marina li cridà l’atenció alguna cosa que brillava al riu. I, sense poder explicar-s’ho, es sentí atreta i volgué a anar a vore-ho, però mentre caminava vora riu cap a la llum, un policia que s’ocupava de previndre més morts la veié i, quan s’adonà de les seues intencions, en un tres i no res es posà al costat de la noia per explicar-li que no podia passar prop del riu.

A l'endemà, Marina decidí provar sort per vore si el policia no se n’adonava, però no va ser així. Aquest succés es va repetir diàriament, fins que un dia l'agent no hi era i ella pogué anar a investigar el misteri que l'atreia.

Anava caminant vora riu quan, de sobte, s’adonà que el policia la perseguia, però ella ja estava tan a prop que no es podia donar per vençuda i va començar a accelerar. Marina ja era a prop del lloc on havia vist la llum dies enrere, però per arribar havia de travessar mig riu nadant, i així ho va fer, sense atendre les advertències del policia, però quan arribà al punt exacte, la llum desaparegué.

Lluís Valls Sansaloni. 2n BATX. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

On és la Natàlia?

A les nou del matí vaig decidir entrar al pis de la meua filla Natàlia. La vaig cridar, però no em contestà i el pis estava completament ordenat. Vaig pensar que potser s'havia quedat adormida a la caseta de vora mar, on passava els caps de setmana per a desconnectar dels maldecaps del treball a l'oficina.

En travessar el pont del riu, vaig veure unes persones assegudes en cercle com fent un ''ritual'', una d’elles situada just enmig. Em va semblar ben estrany i m’hi vaig acostar. De cop, d’aquella estranya cerimònia, esclatà una llum encegadora que em va fer tancar els ulls i aturar-me. Segons després, en obrir-los, em vaig adonar que tots havien desaparegut. Només havien deixat allà una cosa, una simple peça de roba: una bufanda. La bufanda que jo li havia regalat pel seu 29è aniversari a la meua filla!

Aleshores vaig sospitar que li havia passat alguna cosa. Res ja no seria mai igual. Començava una nova vida per a mi a la recerca de la meva filla i d’un secret que hui, per fi, he descobert. Dotze anys d’angoixa inútil i un misteri terrible que és millor no desvetllar. Pel bé de la Natàlia, pel meu i pel bé de tots.

Mireia Serra Verger  2n BAT. A

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

Corren les nostres ànimes

“Corren les nostres ànimes, com dos rius paral·lels... “

Màrius Torres

Mire el riu, el mire i somric. Recorde la cançó de Pepet i Marieta “Lo sènia no és frontera”, recorde les samarretes blaves de quan era xiqueta i com inundàvem de blau els carrers de les ciutats.

El riu, l’aigua és alegria i vida, però també és mort i soledat. Jo m’estime el riu, nexe d’unió del meu país.  Un riu que alimenta, que és testimoni de la nostra història, dels nostres somnis ... Sobre les seues aigües, batalles i esforç. 

Mire i miraré el riu, ara i sempre.

Mire el riu, no hi ha riu! potser la sequera, potser la mà dels hòmens. Tot i això somric. En les pedres seques, en les canyes, s’escriu la vida del poble. 

Mire i remire el riu, jocs d’infants, promeses d’enamorats, confessions a cau d’orella, llegendes i cançons.

Vull mirar el riu, amb ulls d’esperança, amb la calma de la seua remor, amb la ràbia de la sequera.

Aina Serra Verger   2n BAT. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

El pont

Marc i Clara, eren dos xiquets que des dels sis anys havien compartit tota la vida com a bons amics i sempre s’havien recolzat l’un amb l’altre en els moments més dificultosos. Solien anar a passejar pel pont principal, des d’on podien contemplar una de les vistes més boniques que de segur veurien durant tota la seua vida. Es podien quedar totalment quiets observant el riu i tenien la sensació que tot s’aturava, que el temps es detenia. Sols la seua imatge mirant el riu i un profund benestar. Res més.

Així solien ser els dies per als dos: anar a l’escola i, només acabar, eixir corrent d’aquelles avorrides aules i anar al riu, on podien passar-se tota la vesprada. Però la vida de Clara experimentà un gir dramàtic quan Marc tingué un accident i el desenllaç no fou gens agradable. Tot canviaria per sempre. Des d’aquell dia, va sentir com un buit anava agafant cada vegada més pes en el seu interior, fins arribar a la conclusió que la seua vida ja no tenia sentit sense la persona que li donava alegria i ganes de viure. Un dia, en aquell pont del riu, simplement, va decidir reunir-se amb ell.

Alicia Sansaloni  2 BAT A

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

El riu, la vida

Com tots els matins, Martina i Vera van anar a passejar vora el Riu. Normalment aquest era molt cabalós però elles se n’adonaren que el nivell de l’aigua anava disminuint cada vegada més de pressa, un fet molt estrany ja que sovint plovia. Un dia van observar que el riu estava sense aigua, totalment sec i es podia veure tot allò que hi havia al fons.

 Van anar a la part del riu on normalment s’acumulava una gran quantitat de brutícia i no sols van poder veure deixalles, també van descobrir un munt de cadàvers, tots vestits, i en el cas de les xiques, maquillades. Elles pensaven que pareixia com si davall de l’aigua s’hagués format un cementeri o alguna cosa semblant. No ho van dir a ningú i van decidir descobrir com podia ser això possible.

 No van trobar cap resposta a aquest fet tan fantàstic però, pensant en tots els casos d’ofegaments que hi havia hagut, van deduir que aquell Riu (normal per a la gent) mantenia intactes totes aquelles persones que, al llarg de les seues vides, havien viscut alguna situació desagradable i, en molts dels casos, la mort d’algun familiar. Quin ésser cuidava d’elles ?

Andrea Sansaloni Blasco,  2n BATX. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

Buscamdins

Maria i Manel es van conèixer als deu anys i ja en feia deu més que eren parella. Al poble d’Entrepenes existia una llegenda. Contaven que quan t'acostes al riu Buscamdins pots quedar paralitzat, com de pedra. Aquell poble era menut i supersticiós i al riu no volia acostar-s’hi ningú.

Manel es va enfadar amb la Maria perquè ella tenia moltes ganes de vore aquell riu tan immens i clar. Ell, en canvi per por d’aquella llegenda, no volia perdre-la, així que van decidir anar els dos junts. Quan faltaven dos metres per tocar l’aigua, van sentir plors de persones. No sabien d'on venien aquelles veus. Van arribar a la vora del riu, el van mirar fixament i no va passar res. Maria estava molt contenta, ja que havia vist el riu que tant desitjava. A l'hora de tornar es va fer fosc i el riu brillava encara més i van tornar a sentir veus, però no hi havia ningú més. En mirar el riu per última vegada l’aigua els va absorbir i els portà al fons. Allí tot era fosc i desert. Els dos van quedar petrificats i quan passaren vint anys van sortir a la superfície.

Andrea Sancho Gil   2n BAT. A

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

No sense tu

Janick i Rut eren joves. Durant el dia prou tenien amb els treballs, però en arribar la nit els agradava passejar per la vora del Riu fins al pont on reproduïen l’escena de “Titànic” en què Janick l’agafava per la cintura, mentre que ella es deixava caure lleugerament cap al Riu amb la brisa acariciant-li el rostre. Aquest passeig el repetien cada dia. Ella l’esperava a la porta de casa per a sortir quan ell arribés, però un dia ja no tornà. El matí següent l’informaren que el seu marit havia sigut atropellat i que malgrat els intents per salvar-li la vida havia faltat. Aquell va ser un colp molt dur però no deixà de fer aquella ruta, ja que era l’única forma de sentir-se a prop d’ell. La seua pena cada vegada era major, es repetia que la vida sense el Janick no valia la pena fins que un dia, mentre passejava, decidí acabar amb tot allò. Pujà al pont, on no havia tornat des d'aquella tragèdia, i es disposà a inclinar-se com ho feia abans. Però aquesta vegada les seues mans no la subjectaren. Mentre queia trobà la tranquil·litat en saber que tornarien a estar junts.

Néstor Salom Meló. 2n BATX. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

Ha tornat!

Tots els estius la gent del poble anava a banyar-se al riu que l’envoltava. Allí passaven el dia, cantant, jugant... Així ho feien des de feia anys.

Un grup d’amics van anar a passar un cap de setmana al poble i van decidir banyar-s’hi. Entraren a l’aigua, freda, i començaren a nedar. De sobte un d’ells va demanar ajuda mentre els deia que una mà l’agafava de la cama i se l’emportava cap a dins. Ells no pogueren fer res, per més que s’acostaven, l’amic cada vegada estava més lluny fins que va desaparéixer.

Van tornar al poble per contar què havia passat i de seguida començaren a buscar-lo, però no el van trobar mai més. Només van vore un home molt vell assegut a la porta de sa casa que cridava:

-Ha tornat, ha tornat!

La gent se li acostà i preguntà per què deia això.

El vell contà que cada dècada sorgia del riu un monstre que arrossegava els joves i se’ls emportava al seu paradís. Contava que cada lluna plena, si miraves el riu, es reflectien les cares de tots els joves engolits i que mai més tornarien. A cada paraula que deia, se li omplien els ulls de llàgrimes, potser per la pèrdua d’algun familiar seu...

Àgueda Sala Boïgues. 2n BATX. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

L'enllaç a l'eternitat

En aquells dies de catifes marrons als carrers, la Pau acostumava a observar amb deteniment el paisatge encisador del parc pròxim al pont principal. Li agradava seure’s  a veure com el vent acaronava els seus cabells, i com els ocells decoraven el llenç del cel. Hi anava als matins, mentre el sol començava a remullar-se al riu,  i també tenia costum d’assistir en el moment en què el cèl s’omplia d’estels. Aquella nit el riu pareixia enamorar-se del reflex de la lluna i els acompanyants d’aquesta ho celebraven recorrent el cel de banda a banda. En veure l’esdeveniment, la Pau volgué formar part d’aquell enigmàtic paisatge. Arribà a la vora del riu i s’endinsà en aquella serenitat. Aleshores començà a notar-se acompanyada. És bonic quan tot és calmat, veritat?, digué estenent-li la mà. Era com la neu, una mà gelada i d’aparença blanca era entrellaçada a la seua. Sé d’un lloc millor per observar aquest espectacle, deia mentre la portava. Allà se li obscurí el vestit, i els seus cabells eren lliures. Era cert, aquell era un bon lloc per celebrar l’enllaç de l’astre fins que la llum d’aquest s’apagués eternament.

Sheila Romero Chaveli, 2n BATX. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

L’Antoni i el peix ocult

L’Antoni era un noi petit que no es relacionava quasi amb els altres companys de l’escola. Preferia anar a observar el Riu i la fauna que hi havia, abans que jugar al parc. Des dels cinc anys, sempre que passeja per la vora del Riu es queda observant-lo durant una estona. Ja té deu anys i com que l’anterior estiu s’ensenyà a nadar, hui se’n va al Riu amb la intenció d’observar els peixos. Sa mare no vol que hi vaja perquè diu que és perillós i té por que li ocórrega alguna cosa, però la seua passió pel Riu i els animals fa que continue anant-hi. Ha sentit parlar d’un peix daurat molt bonic que habita al Riu però que no es deixa veure mai. L’estiu anterior no aconseguí veure’l, però s’ha decidit que hui ha d’aconseguir-ho. Una vegada ha entrat dins del Riu s’ha posat a buscar-lo, li ha paregut veure’l, l’ha començat a seguir fins a una cova, al fons del Riu, on ha descobert una petita ciutat de peixos. Antoni intenta eixir però s’adona que no hi ha eixida, no li importa molt, ja que, per algún motiu estrany pot respirar i resta per sempre allí.

Andreu Pelegrí Garcia, 2n BATX, B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna

"El poblat Fosca"

El riu Volga, el més llarg de la Rússia europea té un curiós historial de desapareguts que coincideix en una progressió d’anys.

Tot començà el 1900, quan un xiquet de 10 anys va desaparèixer completament en aquell riu i, malgrat la transparència de les seues aigües, no es va localitzar enlloc. Aquest fet no es va poder desxifrar fins molts més anys després. Aquell any, van desaparéixer aproximadament més de 50 xiquets i xiquetes en diferents parts del riu i amb les mateixes característiques, de 10 anys, estatura normal i amb la condició de no ser fill únic. En l’any 1910, hi van començar a desaparéixer nois de 20 anys amb les mateixes coincidències i al 1920 gent de 30 anys i així successivament fins els 60 anys. Ningú va saber explicar aquest enigma del riu Volga, cap dels diversos especialistes de diferents parts del món, fins que en 1960, després de 60 anys del primer cas, el qui havia sigut aquell xiquet de 10 anys, va aparèixer però amb la seua respectiva edat, igual que molts dels altres xiquets.

Tots van ser trobats en la desembocadura a la Mar Càspia i explicaren que, quan van desaparèixer, arribaren a un poblat anomenat “Fosca” on obligatòriament van haver de començar a crear vida i famílies. Allí, la gent abduïda feia un nou procés de vida i als 70 anys, eren alliberats havent complit un cicle d’evolució.

Joaquin Ordiñana Sancho  2n BAT A

IES Jaume II El Just, Tavernes de la Valldigna

El buit

Àlex Tisza, un xiquet de tretze anys, se sent identificat amb el riu perquè la seua vida és com aquest, gairebé sempre buida i seca, sense res més que l’absència de felicitat, ja que cap persona aprecia la seua existència. Quan entra gent nova en la seua vida, ell es pensa que el riu sec del seu cor es tornarà a omplir, però aquestes persones només el volen per al profit i Àlex ha de tornar a la seua trista realitat.

Cada dia recorda que, des que els seus pares moriren, ja no ha tornat a passejar per la vora del riu tal com feia cada vesprada amb ells. Per a ell, l’exterior del riu significa la dolorosa realitat i el riu significa la felicitat que sentia en aquells moments perquè llavors tenia unes persones que l’estimaven de debò. Per tant, estar dins el riu significaria tornar a aquella felicitat, tornar amb els seus pares. Per sort o per desgràcia per a l’Àlex, el dia que ho volia intentar, el riu es trobava des de feia temps igual com ell, sec i buit. Per això, sempre somiava que tornara a ser aquell riu ple d’aigua per retrobar-se aviat amb qui més s’estimava.

Míriam Medina Altur, 2n BAT A

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna