CARTES SELECCIONADES DE L’IES REI EN JAUME D’ALZIRA
Com a concurs literari hem de dir que hi ha més de
cinquanta textos/cartes presentats, però sols n’hem seleccionat una dotzena,
per allò d’ajudar en la lectura del jurat. Gràcies per la tasca ben feta i les
col·laboracions presentades.
Salutacions i abraçades a tots els que fan possible
aquest encontre literari.
2n de batxillerat de l’IES Rei en Jaume d’Alzira
150 Central Park S, NY 10019,
Estats Units
''He travessat oceans de temps'', aquestes
paraules van penetrar al meu dins com mai ho
havien fet cap
altres. Aquestes paraules em semblaren llunyanes però a la vegada
pròximes en boca
d'aquell home que s'acostava a mi fet un oceà de nervis. Aquestes
paraules, planeres, simples, en un altre
moment m'haurien semblat, tan sols, paraules de
Bram Stocker. Però en aquell mateix instant
s'endinsaren en mi tan profundament com si
foren vaixells solcant al meu interior
recorrent oceans de temps.
En aquell mateix instant, efímer, ho vaig
comprendre. De segur que cap altra hauria estat
tan viva com jo per comprendre-ho amb cinc
paraules. Viva, perquè cap altra sap el que
n'és la vida fins que n'ets immortal. Viva,
perquè cap altra en sap el que n'és la vida fins
que el teu somriure a Ninotchka fa córrer rius
de tinta als diaris amb titulars: ''La Garbo
riu''. I viva, perquè cap altre sap el que
n'és la vida més que aquell qui desitja la mort.
Ara, estimat John Smith, em penedeixo d'haver
sigut llunyana amb tu malgrat la
proximitat. Ara, estimat immortal, em
penedeixo per no haver estat suficientment ''viva''
aquell dia al parc i a casa de Valentina per
reconèixer el dolor que em provocava el ser
immortal a les pantalles malgrat la meva
fredor. Ara, estimat amic, et dic que travessaria
oceans de temps enrere per tal de no ser
immortal.
Greta Garbo
(Betlem Ballester, 2n batx A
Hola Joan Ferrer,
Ahir per la vesprada, mentre passejava amb el meu gos al parc, un colp
d'aire del sud va fer que em trobara amb la teua carta. La primera vegada que
la vaig llegir vaig creure que era tot una mentida però de seguida ho vaig
comprendre tot... tu volies que jo trobara aquesta carta!
Encara que faces com que no saps res, tu sabies que jo prenc el té de les
cinc amb la reina d'Anglaterra i que som íntimes amigues.
També sabràs que m'han contractat com a guarda de la presó reial recentment
i per això també necessites la meua ajuda, doncs bé, jo necessite la teua. Jo
et garantitzaré aliments i aigua que et donaré cada volta que vaja a la
presó. A canvi, vull que et cases amb mi ja que encara sóc jove i vull
tindre fills prompte. Em dóna igual el tema de la immortalitat, això és producte
de la teua avarícia i a hores d'ara no té ja remei. Espere impacient la teua
resposta, encara que ja la note evident.
La teua pròxima estimada, la senyoreta Anna Campos.
Palau del Dimoni, Infern
Presó
de *****, Anglaterra
Benvolgut
Joan,
Hola amic! Quan de temps sense saber
res de tu! No et veig des que em
convocares en aquell monestir de Portugal deixat de la mà de Déu. Sóc el teu
amic, el Dimoni. Com van les coses? A si, estàs tancat en una presó. Espere que
no t’importe que haja agafat la carta que vas escriure a la reina d’Anglaterra. M’ha agradat molt la
comparació que fas en la carta de la teua vida amb una partida d’escacs
(jajaja). Jo diria que és molt encertada, sobretot quan el rei ha de demanar ajuda a la reina per guanyar.
Anem al gra estimat Joanet. Com ja
t’hauràs assabentat he perdut l’spata
ignea. Com? Una llarga història amic, ja te la contaré. En tot cas el que
vull és que tu la recuperes per mi i a canvi et concediré un desig i, és clar,
et trauré de la presó. Els terminis del desig seran els mateixos que l’última
vegada. Pots desijar el que vulgues, deixar de ser immortal i viure una vida
normal, morir d’una vegada, tindre una companya inmortal... el que vulgues jo
t’ho concediré.
En fi amic meu, espere una resposta. Ja ens vorem.
Una abraçada
El
Dimoni (Llorenç Mahiques, 2n batx B)
Majestat,
Sóc coneixedor de la carta del
Joan Ferrer, el cas es que no sabia que la carta aplegaria a les teves mans,
per això, vull dir-te que lamento moltíssim el fet que la rebessis. No se com
ho va fer per tal de enviar-te-la. Joan no es troba en cap presó, sinó a
l’hospital psiquiàtric de Bedlam, i jo sóc el seu psicòleg. El meu nom és John
Smith i estic estudiant el cas de Joan Ferrer quasi una dècada, concretament 9
anys i 8 mesos, encara que ell es pensa que porta ací ( a l’hospital, no a la
presó) uns quants anys més.
Joan va ingressar a aquest
hospital als vint-i-tres anys a causa d’un accident de cotxe, aquest accident
va provocar nombrosos danys als seu cervell. Jo amb companyia d’ altres metges,
em fet nombrosos avanços en l’estudi d’aquesta malaltia tan misteriosa que
sofreix. Hem comprovat que pateix una pèrdua de memòria molt misteriosa, açò
provoca que es faça una realitat a la seva manera, com que no recorda res creu
haver viscut quasi mil anys.
Postdata: tots el personatges que
descriu en la carta que et va enviar sí que han format part de la seva vida,
encara que el seu cervell distorsiona els noms i els moments. Majestat no sabem
per quin motiu la va nomenar en la
carta, però, tal vegada puga ser d’ajuda
per a curar-lo o fer avanços en la seva
recuperació. Per favor Majestat, li demane ajuda, jo ja estic prou esgotat, ja
que a mi em considera el dimoni...
ATENTAMENT:
J.
Smith (Borja Montalvà, 2n batx C)
Buckingahm Palace
SWI LONDRES
Estimat
Joan Ferrer:
Després de llegir atentament la seua carta, he arribat
a la següent conclusió: totes i cada una
de les històries que ha narrat són una barreja de mentides. Puc creure que haja
nascut al sud dels Pirineus, puc creure que el seu ofici era el de ferrer
inclús que haja trobat l’amor en diferents ocasions, però no puc creure que vosté desempenyara totes les seues
activitats des de fa mil anys. Quant a l’espasa de la que parla en la seua
carta, veig que es complicat entendre com un ferrer humil va aconseguir eixos
materials tan especials amb pocs recursos. Però el que m’és difícil de creure és la seua historia amb el
dimoni, els tres desitjos, vore’l en persona…
I, com a reina
que soc, he parlat amb el dimoni ja que vosté m’ha parlat d’ell intensament en
la seua carta. Ahir sense anar més lluny vaig convidar-lo al palau. Li vaig parlar
de vosté, i que curiós, no el coneix. Mai s’ha mostrat fins ara i inclús em va
dir que ell sols manté amistat amb persones poderoses i no amb un simple ferrer.
Per tant tinc la seguretat que vosté és un home
corrupte, que l’únic que vol es enganyar-me per al que deixe en llibertat. Espere
de tot cor que cumplisca un a un tots els anys de comdemna. I, sense res mes
que afegir m’acomiade desitjant-li una estància agradable en la presó.
Reina D’Anglaterra, Buckinhgam
Palace.
(Marta Girbés, 2n
batx C)
Presó de *****, Anglaterra
Darreries del segle XX
Joan Ferrer
(John Smith)
Presó de *****, Anglaterra
Estimat Ferrer,
Sóc el guarda encarregat de
la circulació de les cartes de la presó. En el referent a la vostra carta no ha
arribat al seu destinatari, en aquest cas a la Reina d’Anglaterra, per un únic
i principal motiu. He llegit jo la vostra carta i m’ha paregut interessant i un
tema del qual et puc ajudar.
Fa uns anys endarrere vaig
conèixer un cas paregut al vostre, i ell va deixar de ser immortal prenent-se
una poció que li donés un any més de vida i al cap d’aquest, morir-se.
Aquest xic, Manel, era un
jove de la presó company i amic meu de cel·la. Amb ell vaig viure grans
moments, en els quals, una nit vam intentar fugir d’ací, però ens va eixir mal
la jugada, ja que a ell el van descobrir i un home, una espècie de diable, el
va condemnar a la immortalitat de la qual no podria escapar a no ser que es
prenguera aquesta poció.
Amb aquesta carta t’enviaré
el flascó d’aquesta beguda i vostè prendrà la decisió de seguir sent immortal o
deixar de ser-ho per sempre més.
Francesc Clark (Laura Villalba,
2n batx A)
Château en Vaux-le-Vicomte
A 12 d’abril de 1661
Madame de Sévigné
Château
des Rochers-Sévigné
Vitré,
França
Estimada madame,
Escric
per fer-vos coneixedora d’uns fets que he indagat i advertir-vos que tingueu
cura de la gent amb qui vos relacioneu, doncs vivim en un món ple d’estafadors,
rere una aparença de refinats intel·lectuals. La persona a qui em referisc és
Jean Laforge, el banquer que freqüenta el saló per estar, clarament, en
companyia vostra.
No
vull que penseu que em deixe portar per sentiments ignominiosos. Tingueu clar
que recorde les vostres paraules: “Si els homes han nascut amb dos ulls, dues
orelles i una sola llengua és perquè s'ha d'escoltar i mirar dues vegades abans
de parlar.” No es tracta de prejudicis, sinó d’una sèrie d’indicis que em fan
sospitar i, com a protector de l’Imperi i de vostè, madame, m’obliguen a alertar-vos.
Ambdós
estarem d’acord en el fet de que Jean Laforge és un personatge misteriós. Ningú
coneix la seua procedència, i si li preguntes sempre desvia la conversació.
Resulta impossible saber res d’ell. De què fuig? Quin delicte por haver comés
per evitar sempre parlar del seu passat? Una cosa és ben certa, és un home ric,
i no pel seu ofici, no, l’origen dels seus diners, que resulta tinguen un fons
inesgotable, són tan intrigants com la seua procedència. Es tracta d’una
herència familiar? Com és possible, en aquests temps en què disposem cada
vegada més de la informació pertinent dels nostres ciutadans, que ningú conega
la existència d’un ric parent seu? No, pel que fa a mi, el senyor Laforge no
prové del nostre distingit món. Jo, com sabeu, tinc la responsabilitat
d’esbrinar amb quin tipus de persona estem tractant, a fi de mantindre’ns fora
de qualsevol perill.
Sóc conscient
de la vostra estreta relació amb el senyor Laforge, madame, però vos pregue reflexioneu sobre la vostra amistat, doncs
considere que abans de confiar en un estrany deuríeu assegurar-vos de que el seu
passat no és obscur. Fins que les meues conjetures no em porten a cap afirmació
segura, per favor vos demane, tingueu en ment aquesta carta. Sabeu que tot el
que faig és pel vostre bé. No cessaré la investigació fins asseverar que esteu
en bones mans.
El vostre amic i admirador,
M. Fouquet
(Marta Súnyer, 2n batx A)
Benvolgut Joan
Ferrer:
Em dic Dolors
Balaguer, i m’he trobat per casualitat la seua carta a terra. Com sóc una
persona molt curiosa l’he llegida. Sent molt que estiga a la presó, però
personalment crec que la seua vida és molt interessant.
Deu ser molt dur
ser immortal, no poder correspondre a la seua estimada i no poder sentir allò
que sols som capaços de sentir els mortals. Però, per altra banda, pot
considerar-se una persona afortunada pel fet de ser diferent a la resta. Té
l’oportunitat de viatjar per totes les parts del món i conèixer altres cultures
i idiomes. De vegades molta gent voldria tindre tots els diners que els
calgueren per poder fer front a les
adversitats de la vida.
Li reenvie la carta
que ha escrit a la reina per a que puga tornar a enviar-li-la. Si la reina
respon a les seues peticions seria un gran honor per a vosté. Però si no és
així li puc aconsellar que deixe que passe el temps, que tinga un bon
comportament a la presó, sols així podrien considerar el seu alliberament.
Salutacions cordials.
Dolors.
( Cèlia Esteban, 2n batx B)
Benvolgut Joan.
Sabia que aquells ulls amagaven algun secret fosc i que això que teníem
en comú anava mes enllà de tot el que es pot veure. Les teues paraules em van
fer reflexionar i durant tot aquest temps li he donat voltes a la manera de
trobar la resposta a aquella pregunta que m'ha rondat pel cap. Inmortals? És
cert que la teua mirada reflectia anys, segles de vida, d'experiència i de
dolor. I si, pot ser, compartíem allò de ser inmortals però d'una manera
diferent. I amb el temps ho vaig entendre.
Em sap greu que aquest haja sigut el teu destí, açò de viure tota
l'eternitat. Encara que també siga el meu, però de mi tan sols quedarà el
record en la memòria de les persones mentre que tu, amic, hauràs de viure sempre.
Llevat que trobes la solució a aquest, el teu problema. La vida... la vida has
de valorar-la i disfrutar-la encara que siga curta, però és això, el seu temps
limitat el que la fa viure de manera mes intensa
Pot ser que la teua decisió fora la que tothom hagués pres en la teua
mateixa situació. Però, quin sentit té viure sense amics, parella, família amb
qui compartir-la? Segur que tu saps respondre a aquesta pregunta perfectament.
No està en les meues mans el teu pròxim destí però si dir-te una última cosa.
Pensa, pensa’t les coses bé i oblida la
immortalitat.
Sort,amic. Greta Garbo. (Nerea Garcia, 2n batx C)
Sr. Joan Ferrer,
probablement no sàpigues qui sóc i per això em
presentaré abans de res. Em diuen Vicenç Pagès Jordà
i sóc un escriptor i professor de català. El motiu d'aquesta carta és que casualment
aplegà a les meues mans
un escrit dirigit a la reina d'Anglaterra.
Com comprendràs, no em vaig molestar en pensar si
seria real tota aquesta història, i vaig pensar que seria alguna broma.
Tanmateix, em va agradar molt la carta i com que ningú pareixia ser l'autor (no
comptava amb tu) vaig decidir publicar-la com a meua.
Han passat uns anys des del moment en què ho vaig fer i fa una setmana
aproximadament, m'aparegué el dimoni que probablement tenia ganes de diversió.
Llavors em vaig adonar que possiblement tu si existies i en investigar un poc
ho vaig comprovar. Pense que tot ha sigut un malentés i per això et demane
disculpes. M'agradaria
que fórem bons amics i volia dir-te que estic intentant idear una forma per a
trobar-nos el més aviat possible, per compensar així el meu error.
Atentament, Vicenç Pagès.
PD:
El dimoni em pot concedir encara tres desitjos però abans m'agradaria parlar
amb tu; podem fer bons plans i una vida eterna amb dues persones pot ser més
divertida que en solitari.
(Agustí Garcia, 2n batx A)
Joan
Ferrer
Estimat Joan:
Pense que portes un temps preguntant-te perquè vaig
voler l'spata ígnea, i perquè després la vaig abandonar a un museu.
Veuràs, pocs coneixen realment de la meua existència
hui, i aquells que també han fet tractes amb mi, no han aconseguit viure tant
de temps, perquè arribat el moment de desesperació en què ja no suportaven més
temps la immortalitat, acabaven per vendre'm la seua ànima a canvi del descans
etern i fa ja algun temps que esperava veure't arribar a eixe punt per a què em
cridares.
Però, he arribat fins i tot a estimar-te com a un
fill, veure't com has anat evolucionant, com satisfeies els teus desitjos i
dedicaves la teua vida a tu egoistament. Sempre vaig saber que eres llest, i el
meu interés en tu encara viu. Joan, vull fer-te un oferiment, açò pot acabar
amb la teua angoixa o donar-te una nova oportunitat:
Vull que ocupes el meu lloc durant 500 anys, necessite unes vacances, què em
dius?"
En alçar el cap del full, ací estava ell amb un
somriure i un paper que semblava un contracte.
(Maria Martínez, 2n batx A)
Bona nit, Joan.
Encara que no em coneixes hem estat tan prop que no t’ho pots ni imaginar. Tants anys, tants segles,
aventures, desventures, amors i desamors, sempre has estat a la meua ombra. I
és ara, a les teues hores més desesperades, quan has vingut a trobar-me. Quanta
vida perduda, Joan. Si hagueres prestat més atenció a les coses importants,
hagueres vist que aquestes no tenen preu i per tant no es poden comprar ni
vendre. Sí, Joan, així és. Sóc jo, la teua essència més interna, eixe punt de
tu que no et pertany sinó als teus avantpassats, sóc l’amor d’allà on ve
qualsevol ésser humà, qualsevol cor que, en un moment donat, comença a bategar.
Ara que ja em coneixes i que et coneixes, comprendràs que no vas poder
vendre-ho, que la part més interna de la teua essència és també la menys teua
perquè pertany a l’ésser humà, a la col·lectiva història d’aquest encadenament
de vides. En eixe racó he cohabitat amb tu tots aquests anys… Sóc jo, Joan, la
teua vertadera voluntat que ve a deixar-te anar. Estàs llegint-me mentre
m’escrius i no és la mà, ni els ulls qui ho fan: és el cor. Ets tu, el vertader
tu que mai va poder ser comprat ni venut. Ara, finalment, ets el teu propi amo.
Tu decideixes.
Descansa en pau.
(Carme Filgueira Redal. 2n Bat. B)
