MICRORELATS Col.legi La Puríssima- Torrent

EL MEU SICÒMOR

Era un dia especial, els pares havien comprat tota mena d´entrepans i la càmera de fotos que el meu pare més estimava estava preparada.

Passaríem el dia a la casa rural de l´àvia, ella sempre m´omplia d´abraçades semblants als núvols, suaus i flonges, amb el seu característic olor a romaní. Els seus ulls deixaven caure unes llàgrimes galta avall quan em deia tot el que havia crescut però per a ella sempre hi seria el seu nen xicotet.

Quan tots xerraven em pujava al meu sicòmor, dalt en sentia protecció. Hi podia veure les muntanyes nevades pel fred hivern i, entre les branques, una franja de llum viva i vermella que m’il·luminava el rostre. Aquell gran arbre era part de la meua identitat.

-Estàs fet tot un escalador- sempre em deia.

Mai he tornat a escoltar aquelles paraules i aquella gran casa ja no hi és; tot el que em queda és una fotografia del meu sicòmor; hui la mostre a tots els xiquets que passen per aquest hospital construït sobre els terrenys de la casa de la meua àvia on rep el tractament per al càncer.

Els anys hauran passat però almenys moriria allà on van estar les arrels de l’arbre que m'ha vist crèixer.

Marta Castelló Cervera 1er Batxiller Col.legi La Puríssima (Torrent)

Amor adolescent

Nou del matí, la llum del dia m’acarona lleument la galta. En mirar el despertador m’adone que faig tard. Com un llamp isc de casa, sense menjar res. No puc endarrerir-me, no una altra vegada.

La vasta esplanada està banyada encara, com a conseqüència de la humitat i haver plogut  per la nit. Maria m’està esperant amb cara de pocs amics. Sort que duc el paper a la butxaca; sé que em servirà per escapolir-me del regany.

Maria agarra el paper i el llig. Jo la mire i sent que no puc reprimir molt de temps més el desig d'acostar-me a ella i dir-li a cau d’orella que podríem fugir junts, que seríem molt feliços. Tantes vegades m’he trobat pensant en ella! Encara que no en fa molt però d’una altra manera, amb intencions que m’eren desconegudes, però molt desitjades…

Quedem a tornar a veure’ns al vespre, al mateix lloc i amb la foscor endinsant-se a l’esplanada i a les nostres ànimes, deixant darrere els problemes; començant un nou camí, pedregós, és clar, però sense dreceres.

Ara ja puc respirar sense ofegar-me. Sent com el meu cor batega amb més força, amb una il·lusió renovada.

                  

Jorge Delgado Ramírez.- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima ( Torrent )

Aquell Llobregat

Vora al curt i mediterrani riu Llobregat jugava amb en Paco i en Cesc tots els estius; encara recordo el refilar dels ocells i el seu piu piu. Com m'agradaven aquests animals i sobretot el muntanyenc i tranquil paisatge, on jo em passava hores assegut a les roques i escoltava com queien les aigües del riu.

Però no sé des de quan, en Paco se'n va anar del poble perquè deia que el seu pare havia trobat millor feina a la ciutat, i em va dir, quan va arribar el dia, si quieres puedes venir a visitar-me, però mai ho vaig fer, i en Cesc se'n va anar a l’estranger per estudiar una carrera de renom.

Els anys són com la pols, al principi ni t'hi fixes però amb el temps s’amuntega tant que hi ressalta i et fa pensar per què no me n'he adonat abans.

Ara si vas a aquest riu, ha canviat força, ja no sent el guau guau dels gossos ni el piular dels ocells, s'ha convertit en un lloc ple de metalls gegants que escupen fum tan negre com el carbó.

Mai m’he comunicat de nou amb ells però una cosa he de dir-los i és que em va agradar molt tenir-los d'amics.

Xinyu Huang .- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima (Torrent)

El poble canvia

El pare ens va oferir anar al poble, deia que havíem d’estrenar el cotxe “nou” I quina millor forma que fent un viatge. 

El poble es trobava a la costa , era on el pare havia nascut i jo vaig anar-hi feia ja cinc anys, el recordava tot molt gran, ple de senyores que quan s’acostaven m’agafaven de les galtes i em deien que era igual que mon pare. Però per a la meua sorpresa quan hi vaig arribar ,el poble tenia una cara diferent: un munt de xalets nous amb rajoles de marbre en formaven la nova imatge . Vaig pensar que eren persones que, com havia passat amb el Mas Bou, havien comprat masies antigues i estaven llevant-li la seua ànima.

Ja m’estava acostumant a aquestos canvis, però n’hi havia d’altres que no.

M’havia estirat i, les senyores que abans em rebien parlant-me com a un nen, ara quan ens hi acostàvem, únicament es posaven a parlar de persones que havien faltat o de problemes monetaris. No m’agradava gens eixe món d’adults al qual semblava que m’aproximava cada vegada més, no volia saber res de comptes ni de gent que ja no hi era. Semblava que crèixer no  podia portar res de bo.

Dalia Ruiz Avellán 1er Batxiller.- La Puríssima (Torrent)

RECORDS ENTRE TARONGERS

La mare sempre deia que els records d'aquell estiu els enyorava perquè va ser especial per a nosaltres. Va ser l'estiu en què ens vam sentir com a "senyors". La mare no cuinava i el pare no cuidava de l'hort ni havia d'estar pendent de cap assumpte o negoci. La senyora, ens havia enviat a conèixer una família que havia de realitzar un viatge d'urgència i no tenien amb qui deixar la seva filla. Els meus records encara eren clars, clars i profunds.

La recordava a la vorera de la drecera que portava a l'immens hort de tarongers, on s'alçava un majestuós xalet de blaus taulells que resplendia al sol de ponent. Acabàvem d'arribar a València, no havia sigut un viatge molt llarg i, a mi, se m’antullava molt estar allí. En arribar-hi,, la vaig veure, esperant-nos amb unes floretes que va lliurar a la mare. A La Florida, que així es deia la finca, s'accedia per un camí de terra descurat que no permetia sospitar de l'abundància i varietat dels seus arbres, fruits i flors. Aviat vaig oblidar en Llenas, també a la Nelly, almenys durant les setmanes que passarem en aquell flairat i màgic indret. 

Mª Sofia Mertens De Wilmars.- 1er Batxiller.- La Puríssima (Torrent)

Tan sols semblava

Vaig passar la mà per la rugosa i rància taula de fusta i vaig assentar-me al banc banyat que estava al costat del paeller, tal com ho feia fa deu anys. Vaig cloure els ulls deixant que el fresc oreig de després de la pluja m’inundara amb eixe aroma de mar esvalotada. Una fragància tan subtil i delicada, com la natura. 

Els records van arribar a la meua ment i em va deixar infinitat d'imatges viscudes ja fa temps.

Tots junts: Llenas, Nelly, Torrent, Lolo i els seus germans, i Pitu, tots en una clara nit d'agost al paeller del poble. Felicitat en estat pur; jocs de cartes i sopars, rialles, confessions i cançons , rialles i més rialles.

Rialles que confirmaven que créiem ser eterns.

Nits senceres ballant, cantant … fins al primer raig de sol.

Estius sencers menjant-nos el món des d'aquell poble vora el Mediterrani.

De sobte, una llàgrima que passejava per la cara em va fer tornar a la realitat. 

Què havia passat amb aquells estius, amb aquells jóvens bojos? 

Per què la vida em va separar d'eixa joventut que semblava eterna? 

Tan sols semblava.

Ester Berlanga Royo 1er Batxiller.- La Puríssima (Torrent)

IES ALMENARA CONCURS DE MICRORELATS

 

Escut de temps

Al cap d'uns anys vaig tornar al poble on vaig néixer amb la idea de trobar-me de nou amb aquella persona amb qui compartia milions d'experiències i records, el meu millor amic.

Quedàrem al parc, al parc de sempre, però em va sorprendre molt no reconèixer el lloc. Ja no hi havia herbes que arribaven als turmells ni bancs de fusta per prendre el berenar després de l'escola. Ara era un parc amb casetes per xiquets i el terra ple de sorra artificial amb uns nens damunt que feien dibuixets al terra, i pareixia que ho gaudien.

Llavors, em va semblar veure'l apropant-se cap a mi, intentant aparentar que el temps no havia passat, però tots dos sabíem que ja no érem aquells xiquets que es van conèixer a les vacances d'estiu, sota la calor del sol, a vora mar buscant crancs.

Va ser una estona prou incòmoda, ningú sabia que dir, de què parlar. Em fa la sensació que no sabia ben bé amb qui havia passat l'estona. Havíem estat com dos estranys que es coneixen a distància i decideixen quedar per primer cop, però amb la diferència que nosaltres si esperàvem saber amb qui parlàvem.

Aimara Alejos

L'arribada al cel

Aquell matí em vaig despertar abans que tocara l’alarma de les 7:00 per anar a l’institut. La meua mare, en assabentar-se de la notícia va trucar a la porta amb poca força per a intentar despertar-me al més tranquil·lament possible.

Primer no m'assabentava molt bé del que em deia, però a poc a poc vaig anar processant aquella notícia tan desagradable. Ràpidament vaig agafar la roba i la vaig portar al bany. L’aigua freda recorria el meu cos mentres pensava en la notícia.

Mon pare venia de treballar, ja que ell anava a torns i acabava a les 6:00 del matí. Aleshores vàrem agafar el cotxe per anar al poble del costat. En arribar al tanatori vaig saludar tots els meus familiars i després el vaig vore a ell per la finestra de vidre. No em podia imaginar ni per un moment que ell acabaria així, mort pels seus problemes cardiovasculars que li diagnosticaren fa uns quants anys. Allí estava, amb un rostre pàl·lid, els ulls tancats i una boina taronja que no li havia vist mai.

Des d’aquell moment vaig sentir un espai buit al meu cor, tots els dies discutia amb els meus pares i els meus amics m'havien deixat de costat per la meua addicció recent al tabac. Va ser un episodi desagradable en la meua vida i ara, amb 23 anys, el recorde mes pels moments que vàrem passar junts que per una altra cosa.

Javier Arnau

Els cirerers

Era un dia com qualsevol altre. La mare, el pare i jo menjàvem a la taula de la cuina veient el nostre programa preferit. De sobte la mare va començar a tremolar. En aquell moment no sabia bé el que estava succeint, però vaig notar al pare trist, cosa que va provocar que els ulls em començaren a plorar. Pel que sempre em conta el pare d'aquella nit jo no parava de cridar i de preguntar cridant per què la mare no es menejava i no em dirigia la paraula.

També diu que quan hi va aplegar l'ambulància em vaig llançar contra els homes uniformats per impedir-los que s'emportaren ma mare amb una llitera, però d'una cosa que sí em recorde és allò que em va dir la mare mentre se l'emportaven i és que mai oblidaré aquelles paraules que es va esforçar tant per dir-me a l’orella. Encara que inclús hui en dia no sé bé el que volia dir quan digué: Encara que les fulles de les cireres caiguen, sempre tornen a florir.

Sovint em pregunte perquè s’havia esforçat tant per a dir allò. Potser estava delirant o potser sols fora un somni que em repetia per alleujar el dolor.

José Cañizares.

M'aclame a tu

El vent càlid de l’estiu recorria els seus cabells color or i els enlairava suaument. Desitjava que allò no acabara mai. Quan la mirava la sensació de pau era il·limitada. El seu somriure m'il·luminava més que el sol. Em va costar portar-la allà, era el meu lloc preferit però la gent de ciutat no estava acostumada als frondosos camins amb orquestra musical pròpia. Amb por, s'arrimava al meu cos i el meu instint protector l’abraçava amb força perquè no patira. Per fi arribarem a camp obert, seguérem al costat d’un estanc amb ànecs i xarràrem de coses sense importància.

Passaven les hores i el sol començava a caure per darrere del turó. Ja no podia aguantar les ganes de fondre'm amb ella. No ho havia fet mai, ni tan sols un petó. Passava el dia treballant amb el pare. Meravellada per l’escena vaig agafar forces i, a cau d’orella, li vaig recitar un poema d’Estellés. Tot seguit, la vaig mirar als seus estels blaus i de la barbeta la vaig arrimar cap a la meua boca.

Girant la vista cap a un arbust vaig veure una silueta familiar. Segur que ma mare m’havia vist la cara d’avergonyida.

Blanca Chovares

Un altre diumenge

Aquell diumenge no vaig tindre ganes d'agafar la bici i anar als Estanys amb el meu germà i els meus pares. Preferia dormir. Tampoc vaig tindre ganes d'eixir a jugar a córrer amb els meus cosins després de la paella, com fèiem cada diumenge. En canvi, vaig preferir quedar-me dins mirant la tele i demanant, insistentment, als meus pares poder tornar a casa.

No sabia per què però em venia de gust estar a la meua habitació, mirant i trastejant les meues coses personals, que fins ara havien estat tirades per tot arreu i ara les guardava en un calaix perquè els meus pares no les bodinejaren.

Jugar al carrer, de sobte, va deixar de ser interessant. Anar en bicicleta era avorrit. Jugar al sambori havia deixat de fer gràcia. Les converses de les meues cosines menudes no m'interessaven.

Preferia escoltar el que parlaven els meus cosins majors. Allò que feia un temps pensava que era avorrit, ara era del tot interessant. Seria que m'estava fent gran? Potser la xiqueta que fins ara vivia amb mi havia desaparegut i ja no tornaria.

Berta Romeu

Ja ningú m'acompanya

I ja ningú m’ acompanyava. Fins aquell juny, l ’escola pareixia un camí que només podia fer de la mà de la meua mare; a vegades del meu pare; alguna vegada del iaio. Però mai sol. Cada matí era com anar d’excursió: crits per casa, motxilla, entrepà…Tot preparat perquè no ‘oblidés res.

Però aquell setembre, tot va canviar. Començava l’institut i, de sobte, aquell nen d’escola havia desaparegut.

“T’has preparat la motxilla?” “No t’oblides fer-te l’ esmorzar!” “Corre que no arribaràs”. Tot eren instruccions accelerades de la meua mare. Ja ningú em va despertar amb petons i abraçades. I, tot d’una ,allà estava, davant d’un edifici enorme i desconegut. Els passadissos infinits que portaven a aules fredes i de parets buides: cap dibuix, cap rètol de benvinguda. Cap mestra esperant-me a la porta. Havia arribant el moment tan desitjat per mi l’ any anterior: deixar l’escola i arribar a l’institut.

I ara, que em trobava ací, em vaig adonar que només havia canviat d’edifici; també havia deixat darrere meu una etapa que no tornaria: la meua infantesa es va quedar aquell juny a l’ escola del meu poble.

Pablo Rochera

Agafàvem romer

Quan rondava els nou anys, el que més desitjava, és que aplegara el mes d'agost, quan els meus pares i jo, ens n'anàvem a passar dues setmanes al poble de la meua besàvia, les millors de l'any.

A les nou del matí em despertava i després d'un desdejuni que sempre em preparava anàvem cap a una casa que tenia en la seua propietat a la muntanya. Aquella casa no era molt gran, i estava un poc apartada del poble. Sempre que anàvem, pel camí agafàvem romer per a posar en el dinar i a més anàvem a una masia d'una dona amiga de la besàvia, on ens mostrava com es feia el formatge artesanal. En la caseta netejàvem i decoràvem amb coses que fèiem les dos, com quadres de pintura...

Hui, que ja han passat molts anys, quan vaig al poble, tinc sentiment de nostàlgia, la besàvia ja és molt major per anar a fer llargs recorreguts com abans i eixa casa no està, ja que els seus germans, es posaren d'acord per vendre-la, i el comprador va decidir derruir-la. Sempre que les dos passegem per ahí, contem anècdotes del que fèiem, i són els millors moments del dia, al seu costat.

Mara Domínguez

CONCURS DE MICRORELATS DIÀLEG 22

1r BAT A i B – IES SANT VICENT FERRER D’ALGEMESÍ

 

EL PRAT DELS MEUS AVIS

Quan era menuda, recorde eixos viatges al poblet dels meus avis. Feia el que volia quan volia, per això em passava molta estona sola tirada al prat o muntada a la bicicleta. Recorde aquella imatge tirada al prat i tot allò que em rodejava era verd, ple de vaques, gossos lladrant allà lluny... tot allò semblava un paradís.

El que més m’agradava era veure les papallones que jugaven per l’aire, de mil i un colors, grans i menudes; aquell hortet on sempre estava la meua àvia treballant i li encantava; aquell cantó ple de fusta on el meu avi feia llenya per a la xemeneia; l’estable on sempre estava el cavall de pèl negre i la gossa de pèl blanc arrissat que es deia Lluna... Ara tot és diferent, però el que sÍ que perdura és eixe sentiment inefable.

NÀDIA CASTELL

1r batxillerat B

L’OBRA DEL PARC

Està tot el parc envoltat de reixes. Està en obres. Van a fer-lo nou. És ara, que el terra està alçat i el parc ple d’obrers quan et pares a pensar en el parc. Pase tots els dies pel parc per a anar a l’institut però mai em pare, en canvi hui està tot en obres i el parc com el que conec d’ací un mes ja no hi estarà.

Recorde les cues per pujar al gronxador i les discussions. Em ve l’olor de ferro que les cadenes deixaven a les mans. Recorde les nits d’estiu, els pares a la geladeria del parc fins que es fera de nit i nosaltres jugant fins que a la força ens duien a casa.

Ara al parc no hi ha una Elisabet de 7 anys sinó els obrers. I és quan m’adone que ja han passat quasi 10 anys i també quan em torne a parar a pensar i recordar probablement hauran passat 10 anys més.

I ara, què serà del parc? Part de la meua infància s’esfumarà en companyia de les gronxadores que estan arrancant del terra. Probablement no pensaré en el parc, és trist.

Elisabet Chinesta Llopis

1r batxillerat B

UN DELS MEUS RECORDS

Un dels meus records preferits de què me’n recorde de tant en tant és de quan tenia 6 anys. En acabar les classes, eixíem a jugar a un dels costats de l’edifici. Hi havia seients i una mena de jardinets allargats, on passàvem sota dels arbrets, jugant a una mena de “pilla-pilla”. Ara eixos arbres no estan, i l’edifici ha canviat, així com les persones amb qui jugava. Ja no tornaré a sentir eixa olor de les branques partides i de les fulles humides, la sensació de tindre les mans brutes d’eixa aspra terra i el molest pol·len al nas que tanta picor provocava. Quan algun xiquet trepitjava, queia, el soroll de rialles ho omplia tot, fins i tot dels xiquetes que berenaven... Ma mare solia dur-me un entrepà i un batut. Recorde el sabor del batut de xocolate, que solia beure molt a sovint, tan dolç i fresc; era una de les meues coses preferides, i hui en dia, quan en bec, encara recorde i note aquelles sensacions, que em pareixen tan llunyanes ja…

Alberto Viel Sanz

1r batxillerat B

JO T’ESPERARÉ

Ara entre i no et trobe.

Ara ric i no sent la teua rialla.

Ara plore i no tinc les teues mans per netejar-me la llàgrima.

Ara entre a la teua casa i no estàs.

Com ha canviat aquell lloc. Ja no està el teu piano on em tocaves la meua cançó preferida. Ni aquell compte que em llegies de menuda per les nits, ni aquell sofà on ens passàvem hores i hores jugant al Trivial.

Ja no tornaré a sentir la paraula “teta” amb la teua veu dirigida cap a mi, la trobe molt a faltar. Ara mire les nostres fotos a Dénia, de quan em duies de menuda, era el que més m’agradava dels estius, que mon tio em dugués amb ell a consentir-m’ho tot i que fora com la seua filla. Et promet que quan mire aquelles cales et recordaré. Et promet que quan escolte la nostra cançó faré com que la cantes amb mi.

Encara recorde les últimes paraules que em digueres i recorde la teua mirada que el càncer t’havia apagat però encara hi tenia la teua essència. El “el vull moltíssim teta” ho tindré gravat a foc al meu cor per sempre.

Aitana Sanchis Machí

1r batxillerat B

ET PENSE CADA DIA

Encara recorde amb la il·lusió en què em donaves eurets per a comprar-me llepolies a la botiga del cantó de casa la iaia cada vegada que venies al poble per les festivitats.

A mi em semblava igual saber que encara no era Nadal, el teu sant o Falles, per a preguntar-li a la iaia que quan faltava per a tornar a veure’t.

Sempre que anàvem a casa per a veure’t ens rebies amb molts besos a la galta i amb una forta abraçada.

També recorde aquells dies calorosos d’estiu a Vallada, quan després de dinar aquella paella tan bona anàvem a la bassa per banyar-nos tota la família i tu et quedaves fora a l’ombreta i t’agradava mirar-nos a tots junts.

Recorde els teus últims dies malalta com si foren ahir, però ja han passat 8 mesos.

Recorde amb molta tristor cada cullerada que et donava perquè seguires endavant, jo sé que tu tenies moltes ganes però el teu cos no et corresponia.

Ara, no comprenc com sense obrir els ulls sabies que jo estava ... i em donaves la teua mà.

Tia, sempre estaràs al meu cor.

CARLA MARTÍNEZ LLORET

1r batxillerat B

EL FORN DE MA TIA

No sé ni com recorde aquella olor a farina, del tacte de la massa, de la veu de mon tio Ximo cridant-me per a berenar mentre es fumava un cigarret.

Era una altra època, una on no tenia preocupacions, en què acabava l’escola i l’única cosa que havia de fer era anar al forn, a jugar amb les meues cosines a pares i mares, a vore telenovel·les en la petita televisió penjada damunt de la taula on es feia el pa, a posar cronòmetres i avisar a ma tia quan el rellotge vell brut de farina sonava.

L’única cosa que no m’agradava era quan venia mon pare, no per res, sinó perquè això indicava que tenia que sortir del forn. Moltes voltes plorava i li demanava amb la cara enrogida quedar-me una estona més, però no, ell sempre em deia que no, que havíem d’anar a casa, que quedava poc per a sopar.

En l’escola m’ho passava bé amb els meus amics jugant a futbol, però el desig que s’acabara per anar al forn sempre estava present.

Estaria bé tornar a eixos temps.

Constantino López Carrasco

1r batxillerat B

A LES PORTES DE CASA

Els meus avis vivien en una casa molt menuda amb dos pisets: un d’ells i l’altre de la tia de l’àvia. Estaven comunicats amb una planta baixa on vivia una altra tia i, en la casa del costat, vivia una amiga de tota la vida d’elles tres a la qual estimaven moltíssim. Per la vesprada, tots ells, i alguns veïns més, baixaven a la porta i s’asseien en unes cadires, plegables i de tela, i passaven l’estona conversant i gaudint dels plaers més discrets de la vida, com és estar amb la gent que estimes, fins que es feia de nit. Quan era menuda, anava a veure’ls i xarrava, jugava amb ells. La tia del primer em feia borles, pop-pop, i l’olor inundava tota la casa en un olor que sempre em recordarà aquells temps. I una tia es va morir, la meua àvia es va mudar i va llogar el pis, uns veïns, ja massa majors, deixaren d’eixir al carrer, jo vaig créixer i tenia més responsabilitats i altres interessos... El temps és imparable, va passar de pressa i, sense adonar-nos, allò que tant ens estimàvem va acabar.

Cara Múrcia Aliaga

1r batxillerat B

TOT EL TEMPS DEL MÓN

Quan era xicotet pensava que tindria tot el temps del món, no em vull posar a pensar tot el temps que he perdut fent cua en el supermercat o esperant que el semàfor es posara en verd.

Recorde una volta en el parc de davant del Cervantes jugant amb Jordi, un amic que acabava de conèixer. Ens vam perdre i vam haver de buscar com tornar durant dues hores. Durant eixes dues hores ho vaig passar molt malament. Això no pareixia un bon moment però en comparació a ara es podria dir que era feliç sense adonar-me’n. Sempre que mires enrere et pareix millor a ara.

Ángel Avellán Simón

1r batxillerat B

 MAI TORNARÉ A FURTAR

Tinc 16 anys però seguisc sense entendre per què tinc el cos diminut com tenia quan era de 7 anys. Sense importància. Estic en el supermercat amb la meua mare i de sobte he vist la meua xocolatina favorita. Res, la meua mare no vol comprar-me-la per a no tindre càries. Ara estic enfadada. Decidisc furtar la xocolatina i escapar del súper. Ho faig, però em descobreix la dona que treballa com a caixera, encara així estic corrent cap a fora perquè no em pille i em pose una multa de 100 €. Tota la gent que estava en el súper s’ha adonat i tots m’estan intentant atansar, inclús la meua mare. Els meus polsos del cor cada vegada acceleren i m’estic cansant de córrer. Gire el cap i tots estan més a prop de mi. També s’apropa un cotxe que està accelerant més que els meus polsos... De sobte, la meua mare va cridar: ja són les huit passades!, i em vaig despertar del meu somni.

Ouisal Demouche 1r BAT A

EL GRATACEL

És vint-i-quatre de desembre i falta una cadira per usar. 

És vint-i-cinc de desembre, i la cadira continua buida. 

És trenta-u de desembre, i ara hi ha dos llocs buits a la taula. 

La mare no em vol explicar on ha anat l’avi. 

El pare no vol dir-me per què no li ha donat temps a acabar-se el dinar. A ningú li havia donat temps. 

Quan la iaia se n’anà, em deien que estava ben amunt, i jo vaig pensar que potser hauria anat de viatge a un d’aquests gratacels tan moderns que trauen a les pelis. S’ho ha d’estar passant molt bé, perquè no torna ni per Nadal. N’estic segura que l’avi haurà anat a veure què és la cosa tan interessant que hi ha a aquell gratacel, perquè he escoltat als grans dir que ha anat amb ella. 

En situacions així sentiria enveja, ja que fa molts dies que estan de vacances, però tothom sembla tan trist i desconsolat, que jo sols sent tristor.

El pare m’ha dit que algun dia anirem a veure’ls i que els portarem un ram de flors a cadascú. Però, no es donen flors només als nuvis i els morts?

 María Rubio Martínez 1r BAT A

 

LA VIDA AMB 10 ANYS

M’acabe d’alçar i hui complisc deu anys, tinc una sensació d’anar creixent a poc a poc però sense cap responsabilitat en la meua vida, l’únic que m’agrada fer és jugar amb els amics i passar temps amb la família. La meua sensació de felicitat d’anar a l’escola i només jugar és immensa, així que sempre intente arribar dels primers perquè allí estan els meus millors amics esperant-me. 

En acabar les classes, ens dirigim tots al parc i ens passem tota la vesprada jugant a qualsevol esport i se’ns fa sempre de nit en un tancar i obrir d’ulls. Sempre acompanyat de les àvies que em cuiden molt bé i formen una gran part de la meua vida, ja que els meus pares sempre estan treballant.

Els caps de setmana solem anar tota la família a la casa de camp on mon pare cuina unes paelles increïblement abellidores, la resta del dia ens la passem el meu germà major i jo jugant amb les maquinetes. Al finalitzar el dia, el sol comença a amagar-se i sent un remordiment de tristesa perquè un dia més s’ha acabat, però un nou comença al següent.

Sergio Esteve Cuixeres 1r BAT A

LA DRECERA

Estic al campament de Navalón dels Juniors i em desperte sobtadament en escoltar l’inici d’una cançó i de sobte s’obri la porta de la tenda i comencen a entrar els monitors cridant “Bon dia!!” i estirant-nos els sacs de dormir.

Ja fora de la tenda, vaig corrent a la cuina on una vegada tots reunits beneïm la taula i comencem a desdejunar. Després ens divideixen en grups de neteja i a la meua tenda ens correspon atendre les deixalles.

Una vegada tots acabem d’esmorzar comencem les activitats.

Després es fa hora de dinar i hui toca amanida i arròs al forn i, quan acabem de dinar, hi ha temps lliure i jo me’n baixe a les tendes a estar amb la meua quadrilla.

Cap a les quatre  juguem a les taules de ping pong, esperant a la resta del campament, i quan ja són tots baixem al poble per començar l’activitat.

En tornar al campa ja sols queda per davant el final de la jornada.

Pau Girbés Ferrer 1r BAT A

 

RECORDS DE LA MEUA INFANTESA

Encara recorde aquell estiu que estava en Algèria, els somriures, les històries de terror que ens contaven de matinada, com era de fàcil aconseguir tindre amics amb un simple “hola, anem a jugar”, tot era més senzill, no hi havia vergonya, tot era espontani. No com ara, ja han passat diversos anys des que vaig anar a Algèria i tenia la idea que tot anava a ser com sempre, que ningú hi havia canviat, com si el temps s’haguera detingut en aquells anys de diversió, però, amb el que no comptava era que tot havia canviat, fins i tot les persones que abans eren les teues amigues, familiars i ara no pots ni tan sols reconéixer-los. Per a mi era molt incòmode anar a algun lloc i veure a la gent saludant-me i contant-me coses de quan jo era més menuda i jo sense recordar-me’n. Em sentia estúpida cada vegada que em confonia amb els noms dels meus oncles, ja que tampoc em recordava molt d’ells, ni de les meues amigues i em donava vergonya fer amistats. En aquell moment desitjava tornar enrere i ser la xiqueta extravertida i no la introvertida d’ara.

Marwa Boulahkouk Belmustapha 1r  BAT A

 

PENSA EN TU

Des dels deu anys ja sabies que et volies dedicar a ajudar als altres quan ho necessiten. Quan vas arribar a 1r d’ESO t’agradava molt biologia i totes les assignatures de ciències, però durant aquella etapa, només amb dotze anys, van començar a considerar-te una “memorietes”. Els populars de la classe sempre reien de tu i tothom anava a vore l’espectacle, les persones que ho veien no feien res, senties que ningú et podia ajudar, però finalment va vindre una alumna nova a l’escola que va començar a parlar amb tu i et va ajudar, et va dir: “Encara que et fan això per ser una “memorietes”, després seran els primers que quan tinguen un accident acudirien al millor metge, que són els que han estudiat”. Vas començar a entendre aquelles tan bones paraules i, encara que era millor canviar-se d’institut, no ho feres perquè considerarien que havien guanyat, per tant el que vas fer fou demostrar a la gent que amb ambició i ganes de treballar en el que t’agrada, aquest tipus d’injustícies es poden superar. Ara, que eres metge, saps que aquella nova alumna eres tu, la teua millor amiga.

Irene Garcia Llamas 1r BAT A

EL CANVI

Carmen és una xiqueta que a penes acaba de complir 13 anys. Ella viu a Suïssa amb la seua família. Un dia molt normal a l’arribar del col·legi, els seus pares li digueren que s’anaven a mudar a Espanya de nou, perquè Carmen i la seua família són espanyols i han viscut a Espanya abans. Carmen no està necessàriament contenta amb aquesta notícia. A ella no li agrada la idea de deixar la seua vida arrere, els seus amics, el seu col·legi, la seua llar, però això als seus pares els donava igual. Ella no parava de pensar en com eren d’egoistes que eren al només pensar en ells mateixos. Uns mesos després ja estaven a Espanya, sense haver tornada. Carmen estava feliç per veure els seus éssers volguts, però tot havia canviat tant. No sols l’aspecte de la gent o dels llocs sinó el sentiment que et donaven. Carmen ho recordava tot diferent al que era. Ella ara era realista i s’estava adonant que res és igual que abans i que ella ja havia madurat. Estranyava la seua vida a Suïssa, però no tenia mes remei que acostumar-se a una vida distinta.

Isabel Guàrdia Ferrís

1r batxillerat B

ESCALÈXTRIC

Arribava el diumenge, el dia de la setmana que recorde amb més nostàlgia de la meua infantesa. Dinàvem paella a la casa dels meus avis tota la família junta, amb els Simpsons sempre a la televisió. A l’acabar em seia al damunt de la meua àvia i de seguida m’adormia. Al despertar era el moment de veure la carrera de motos. Me’n tornava amb els meus pares a casa i em quedava al menjador amb el meu pare mirant Simpsons la carrera de motos. De vegades em posava a muntar l‘escalèxtric i simulava que jo també participava en la carrera, mentre que mon pare es dedicava a planxar la roba neta de tota la setmana. Aquells dies ja han quedat en el passat. És quan u mateix madura quan s’adona que mai més es tornaran a repetir, i que foren moments únics. És per això perquè em penedisc d’haver-hi viscut aquells dies sent tan menut i sense ser conscient del molt que trobaria a faltar aquells moments en un futur. És quan ja no és possible reviure aquells moments perquè les persones ja no estan quan la teua mentalitat canvia i madura, canvia la teua forma de pensar.

Jordi Ortiz Terol

1r batxillerat B

ESPURNA DE NOSTÀLGIA

Tornaves a casa després d’un dia llarg a la universitat. Les vesprades fosques de l’hivern quedaven enrere, i la llum daurada del capvespre il·luminava el poble. Seguies els mateixos carrers de sempre per a tornar a casa, quan de sobte, al teu interior es va encendre un sentiment de nostàlgia. T’aturares i mirares al teu voltant. Quedares immòbil, reflexionant; per un instant pensaves que no sabies on estaves, ho veies tot com si fos la primera vegada. És curiós com canvien les ciutats hui en dia, veritat? Eixe descampat on jugaves cada dia després de l’escola ara era un bloc d’edificis gegant. L’olor de llenya o l’olor a sopar que començava a inundar els carrers a aquesta hora, ara era olor a gasoil. I, com si acabares de despertar d’un somni, tornares a la realitat i seguires amb el teu camí cap a casa. Però et senties diferent, com si el pas del temps t’haguera colpejat per sorpresa.

Irene Estrella Giner

1r batxillerat B

INFÀNCIA

Em trobe asseguda a un gronxador quiet, mirant a l’infinit, pensant en el feliç que era quan, les vesprades d’estiu, baixava al parc per jugar amb els amics, feia olor a flor de taronger i el verd dels arbres ressaltava a la vista.

De sobte la mare et cridava per donar-te el berenar, tallades de meló d’Alger, que amb la seua frescor i dolçor, et donaven energia per seguir jugant.

Quan em vaig adonar, havien passat més de tres hores, i jo seguia asseguda amb la mirada clavada al terra, i va ser en aquell moment quan arribí a la conclusió, que els meus anys de felicitat ja havien passat, i el pitjor de tot és que mai més anaven a tornar.

Lua Santos

1r batxillerat B

LA CADIRA BLAVA

Avui és 5 de d’agost, la festa grossa del poble dels meus pares. Com tots els anys ens arreglem i anem a casa dels meus avis, per reunir-nos amb tota la família i fer un dinar.

De camí al punt d’encontre una olor familiar em crida l’atenció, i al girar el carrer veig que han muntat la paradeta de llepolies de tots els anys. D’aquestes amb rodetes, llums i penjolls amb joguines per tots els costats, com les de la fira. Tots els anys, com una tradició que tenia, em comprava el coixí petorrera, que quan et seies damunt feia soroll de pet. Quan arribava a casa dels meus avis el posava baix de la cadira on es solia seure la meua tia àvia que, per molt que ho sabera, es seia igual per fer-me riure.

Avui, amb la nostàlgia d’aquells moments tan bons que vaig viure, he comprat aquell coixí a la paradeta, per posar-lo baix de la cadira. Però ara, a l’entrar a casa i deixar-lo allí baix sé que no tornaré a escoltar aquell soroll mai més. Perquè aquella cadira blanca i blava està deserta, en un racó apartat de la casa, com la meua infantesa.

Carolina Merino Merino

1r batxillerat B

LA LLETRA DEL IAIO

A l’agafar, curiós, aquell quadern, no esperava el que hi estava escrit. Quan el vaig obrir reconeguí, amb gran sorpresa, la cal·ligrafia del meu iaio.

Dins hi havia records de tota una vida: esborranys de cartes de profunda estima per a l’àvia, apunts per als alumnes a qui donava classe, anotacions dels incomptables llibres que llegia... Veure aquelles paraules i aquella lletra era com tornar a escoltar una veu que feia molt s’havia apagat.

Quan la vista es tornà humida i borrosa, notí dues llàgrimes acariciant-me les galtes amb suavitat. Ara em trobava en el saló on tantes hores havia compartit amb ell; recordant la calidesa d’aquells dies senzills que passava al costat del iaio, quan la innocència de la infantesa m’impedia ser conscient de la fugacitat d’aquella intensa alegria que sentia.

Tanquí el quadern i vaig seure a la butaca on sempre el recordava assegut. Ara estava buida. El dolor de les precioses paraules escrites en aquella llibreta em punxava com una punyalada en el més fons del meu cor. Enyorava moltíssim el seu somriure, però ja feia temps que sabia que no tornaria. Ara, sols em quedava seguir endavant.

Joan Plana Girbés

1r batxillerat B

MAI MÉS

Aquells anys d’infantesa en què era tan feliç.

Aquelles vesprades en què l’àvia m’esperava a l’entrada de l’escola amb el berenar.

Aquells dies d’estiu en què em demanava que li pentinara els seus daurats i fins cabells.

Passava el temps amb ella, jugant o parlant, però sempre amb un somriure.

I és precisament açò el més especial, el seu dolç somriure, que sempre va estar present.

Un somriure que li feia la cara com una tomaca, això li deia jo.

Tenia la capacitat de calmar qualsevol patiment amb una rialla, que semblava una meravellosa i suau melodia.

L’estimava molt, i l’estime, però no sabia fins quin punt.

El temps ja no pot anar enrere, tot ha canviat.

Ha deixat un immens buit en les nostres vides.

De vegades algú comença a plorar i acabem plorant tots.

No soc capaç d’acceptar que no podré tornar a gaudir d’aquests moments amb ella.

Mai oblidaré aquell comiat, la por, un comiat que tant significava.

Llegia La drecera, i una frase va descriure els meus sentiments: Llavors vaig adonar-me que no el veuria mai més i que morir-se no volia dir res més que això: mai més.

Nerea Díaz Salvador

1r batxillerat B

RES ÉS EL MATEIX

Res és el mateix quan deixes d’anar a casa dels teus avis tots els dies a dinar.

Res és el mateix quan ja no pots anar a gaudir un capvespre amb els teus amics.

Res és mateix quan deixes d’anar a la mateixa classe que amb els teus companys d’infantil.

Res és el mateix quan sols tens els records d’algú i ja no en pots crear nous.

Res és el mateix quan deixes de sentir admiració del teu germà major.

Res és el mateix després de llegir el teu llibre preferit en la platja.

Res és el mateix després de descobrir a qui t’agradaria tindre sempre al teu costat.

Res és el mateix quan t’adones del pas del temps.

 

Mireia Martínez Camarasa

1r batxillerat B

TARONGERS

Era un dia qualsevol en el camp, jo estava jugant amb els animals que trobava, marietes, papallones, caragols. Mentre el meu avi em contava una història sobre la seua joventut, jo embadalida amb ella.

El sol brillava i el meu avi i jo compartíem un dels nostres moments favorits de la setmana, com tots els dissabtes en el camp.

Jo tindria sis anys, i l’olor a taronger i estiu em portava una certa pau i felicitat, podies sentir cantar als ocells i com la seua cançó alegrava el matí, i les velles històries del meu avi em feien transportar-me a un món molt bonic i llunyà.

Ara em desperte pensant en aquells dies, el meu avi ja no està i encara que estiguera no s’acordaria ni del meu ni de les seues històries, el camp ja no té tarongers i fa ja temps que no veig cap papallona per allí.

I aqueixos bonics moments amb el meu avi s’han anat esvaint igual que l’aroma a estiu i taronger.

Maria Rodríguez Villaescusa

1r batxillerat B

TEMPUS FUGIT

No saps mai l’última vegada.

I és que mai sabràs quan és l’últim divendres que te’n vas al parc després d’escola.

Mai sabràs quin és l’últim partit que jugues amb els teus companys de classe.

Mai sabràs quan et dormiràs altra vegada al cotxe i despertaràs al teu llit màgicament.

Mai sabràs quan deixaran de dir-te que eres adorable.

Mai sabràs quan els teus iaios t’agafaran al bracet per última vegada.

Mai sabràs quan serà l’última vegada que jugues a fer de mares i pares.

I recordaràs totes aquelles coses amb un somriure al rostre, i t’adonaràs de com d’innocents que érem.

Perquè recordar la infantesa és això, trobar en falta la innocència que un dia es va esfumar i no va tornar.

Marc Ferrís Pla

1r batxillerat B

RECORDS PERDUTS

Encara em recorde quan tenia 10 anys. Vaig repetir de curs perquè no parlava bé el castellà ni el valencià, ja que en primer de primària vaig anar al Marroc, dos anys, i en tornar no dominava bé el castellà. En tornar vaig repetir curs que em va tocar estar en quart de primària. Quan vaig entrar a classe hi havia tres xiques (que hui dia són les meues amigues), em miraven malament, i en l'hora del pati sempre ens barallàvem, hi havia una xiqueta que era com la missatgera, una amiga meua i jo estàvem en una cantonada i elles en una altura escaira i la xiqueta anava i tornava de cantonada en cantonada per a transitar-nos, que deien elles. Quan tornava a casa el meu germà i jo anàvem al costat de la porta per a mesurar-nos, posàvem una línia en llapis per a veure qui era el més alt. Ara tot ha canviat, abans eixia del col·le i anava amb les meues amigues al parc de la Ribera a jugar, tornava a casa, berenava i mirava dibuixos animats favorits en Boing...

Marwa Boulahkouk 1BAT A

 

2948,4 km

Observa amb detall tot aquell cel immens que es mostrava davant meu a través de l'ovalada finestra d'aquella blanca aeronau. Els núvols semblaven fondre's amb l'ala de l'avió i el motor trontollava acompanyant les animades converses dels adults.

Com jo, hi havia centenars d'ulls curiosos que miraven, atentament, tot el que passava en aquell immens passadís sense final. De tant en tant, apareixia una dona oferint menjar als passatgers, però pocs eren els que li prestaven algun tipus d'atenció; alguns dormien i altres, simplement, estaven immersos en els seus pensaments.

De cop i volta, es va sentir una veu que va anunciar l'imminent aterratge, tots van callar i en aquell moment, tan sols se sentia l'aire xocar contra les parets exteriors de l'avió, cosa que retrunyia fortament a les meues orelles.

Les rodes van xocar contra la pista d'aterratge de manera brusca i tots aquells ulls similars als meus es van creuar amb la meua mirada inquieta.

Aleshores, em vaig adonar que per fi havíem arribat al nostre destí. Per fi, anava a veure a la meua família després d'un altre any a 2948,4 km d’ella.

Andrea Atanasova 1BAT A

 

“HASTA DEMÀ”

“Hasta demà…” Em desperte i em dispose a anar a l’escola, mig adormit, no recorde molt de l’escola aquell dia. Només esperava eixir de classes per poder anar a ca la iaia i per fi poder veure el meu tio. Aquell dia me’n recorde que m’ho vaig passar molt bé, disfrutant i gaudint de la presència de Salva. Era hora de marxar a l’escola, però abans el meu tio es despedeix de tots i marxa per la porta del garatge, com ja és costum la meua àvia diu: “Hasta demà, si Déu vol”, i mig rient Salva se'n va marxar. Al dia següent em desperte però estranyament Ernesto és el que està a l’habitació. Acte seguit quan comence a despertar, em diu que ha de comentar-me una cosa, i tot va lligar quan la frase següent deia així com: Salva, accident, mort. De bones a primeres vaig negar l'afirmació, i acte seguit profunditze amb el succés. Recorde que aquell dia em van mirar estrany a l’escola, s’acostaven i preguntaven, però jo no sentia res, només asentia amb el cap i esperava eixir de classe per poder anar a veure al meu tio, esta vegada de forma diferent.

Raül Lozano Ribes 1r BAT A

 

SIS ANYS ABANS…

Recorde que m’encantava patinar, anava tots els dies que podia fins que em vaig trencar el braç en un mal moviment, vaig estar un temps sense patinar, però vaig tornar a reprendre-ho.

Me'n recorde que una de les coses que també em feien molt feliç era ballar i cantar, jo pensava que cantava bé, i la meua família m’ho feia creure, ara quan veig vídeos m'entra vergonya, jo em sentia Beyoncé. L'obsessió per ser una gran cantant va sorgir pel programa de televisió "La voz", el meu somni d’aquella època era participar, que tots em reconegueren i em demanaren autògrafs.

Recorde que un dia mon pare em va comprar un micròfon de joguet però sonava fort, vaig eixir al balcó, vaig posar un karaoke i em vaig posar a cantar una cançó de Shakira. Tot el món que passava pel carrer em va escoltar, en aquell moment no m'importava res però ara pense, que pensarien els veïns que passaven per ací? Quina vergonya! Però això no importa ara, ja ha passat aquesta època i ara el fet de ser famosa ja no em crida l'atenció, gràcies a Déu…

Romaissa Mesbahi 1r BAT A

Una de les coses més importants que vaig decidir va ser deixar el passat i gaudir del present. El passat és un record que tots tenim, alguns records bons, altres dolents... El moment que vaig decidir deixar el passat va ser quan ens mudàrem. Era hora de deixar el passat i concentrar-me en el present per a aconseguir tot allò en el futur.

I la veritat que en el meu antic poble no em sentia gens bé. Veure les mateixes cares cada dia era una cosa avorrida. Necessitava una mica de temps fora d'aqueix poble, una cosa nova, divertida. Sempre era la mateixa rutina despertar-me, anar a l’institut, estudiar i anar-me’n a dormir. Era una cosa esgotadora. 

M'incomodava eixir al carrer, tothom em coneixia i jo només volia eixir al carrer sense ser coneguda per ningú fins que un dia vaig rebre la notícia que esperava durant molt de temps. Els meus pares també estaven farts d'aqueix poble i van decidir que la millor opció era mudar-nos a un altre lloc. Em vaig emocionar de seguida i començàrem a empaquetar les coses. Quan vam vindre a Algemesí, em vaig sentir rara. El valencià era un idioma que entenia però que no el dominava bé, però aqueixa no era la meua preocupació. Tenia por de ser rebutjada o no conéixer a gent nova i vaig trobar a faltar una mica el meu antic poble i a les meues amigues. A poc a poc em vaig anar acostumant i ara tinc la millor vida i a les millors persones que tinc al meu voltant. 

Ihsane Demouche 1r BAT A

EL PRIMER RECORD D’INFANTESA

Fa uns quants anys, quan jo tenia huit o nou anys, vaig haver d’anar al dentista. A mi em feia molta por, però em feia més mal el queixal, i ma mare em va portar d'urgència al dentista. Jo estava morta de por i sense parar de plorar, les infermeres m´agarraven les mans perquè no molestara al doctor, però jo vaig tancar la boca i vaig mossegar al metge i vaig obrir la boca i vaig demanar perdó. 

El dentista em va llevar el queixal i no em va fer mal. A més a més em van regalar un full amb dibuixos. 

Des d´aquest dia vaig canviar el punt de vista de com veia la vida tan complicada, i vaig entendre que si volem alguna cosa hem de lluitar, encara que ens coste i patim una mica al final.

       Ah, per cert, ja no tinc por al dentista.

Maryam Oudjedoub Madi 1r BAT A