Tres microrelats més de l' IES Campanar

Bèstia

Agafes el rellotge d'arena i el volteges. Escoltes el tic-tac del rellotge sobre l'esquena. El cut-cut de la paret s'aixeca amb el seu cant funest i torna a amagar-se dins el mecanisme. Passa el temps mentre mires l'antic quadre de Goya: Cronos devorant el seu fill, la sang cau en un moment infinit plasmat amb pigments. La finestra mostra imatges del pas del sol i lluna, el dia i la nit. Les ombres desfiguren les manetes del mecanisme com si es tractara d'un Dalí. Recordes Jhon Titor i el maleeixes amb la teua ànima mortal. Tard, però, te n'adones que un ésser et mossega, un animal furiós que caça la inexistència, una bèstia del temps que s'encarrega de portar el moment a la fi.

L'últim gra d'arena mai cau, roman immòbil dins la clepsidra.

Raúl Palomares Badenas  2n Batx A

IES Campanar

Sentència

Visitem paratges meravellosos, plens d’aromes deliciosos i colors exquisits, portem l’essència de cada brot de la terra d’un lloc a un altre per ajudar que aquesta puga expressar-se cada vegada amb més varietats de belleses perfumades. Hauríeu de veure tot el que jo, en la meua curta vida, he pogut apreciar. No obstant, cada matí em faig la mateixa pregunta...de què ens serveixen tots eixos indrets, fins i tot la preciositat del nostres propis cossos, si estem mortes? No sóc com la resta. Elles només es dediquen a fer la seua feina, viuen tots els dies de la mateixa manera, un rere d’altre. Jo, tot i saber que em queda poc de temps, normalment solem aguantar una setmana, encara espere que alguna cosa canvie. No ho havia expressat abans, perquè sent realistes, és inútil, açò que sent. Tanmateix, cada vegada que em negue, amb més insistència que l’anterior, les probabilitats de viure, descobrisc en mi el desig més i més fort d’aferrar-me a la vida desesperadament i em sorprenc ansiejant que jo mateixa siga com el pol·len que transporte, tan volàtil que el vent se’m porte lluny d’ací, que faça desaparèixer la pesant agonia de tindre els minuts comptats.

Sílvia Vaquero Tramoyeres 2n Batx B

IES Campanar

Viatge

Fa anys que el seu marit és mort. Ara recorda la felicitat del passat. Ella està molt cansada de la vida, cansada de trobar-se sola, els seus fills fa anys que no els veu. Un bon dia decideix que ha de fer alguna cosa per tal de no sentir constantment la tristesa que té. –Faré  un viatge al voltant del món- diu amb determinació. Una idea quasi impossible de complir per ara. Passa el temps i continua amb la mateixa idea. Per  fi aconsegueix reunir els diners. Una nit se’n va al llit i comença a somniar. Un somni que no acaba mai, del que no pot despertar, però això en aquest moment té  poca importància. A cada segon que passa es troba mes lluny dels vius, i a la vegada més prop del seu marit, amb el qual per fi es troba. Res ja no importa, res terrenal es important per ella. Abraça la mort com una vella amiga i amb qui fa el viatge infinit.

Verónica Ferrer Vega  2n Batx B

IES Campanar

PASSEIG

Cada matí, des de fa cinquanta anys, camina per la mateixa platja i en el mateix sentit. Sent la brisa, l’ olor i la tranquil·litat del mar a l’ hivern; el color de l’ aigua i les xicotetes flors que eixen en les dunes en primavera; els joves corrent, famílies fent exercici  junts a l’estiu i les gavines buscant menjar a la tardor.Té una vida monòtona i senzilla, quan torna de caminar, s’asseu en la terrassa i mentre la seua dona llig poesies, ell plasma sobre un llenç el paisatge, les gavines sobrevolant el mar. Els seus néts el visiten, els porta a la platja sempre que pot, els ensenya llocs ocults en aquell xicotet poble costaner. Intenta passar el major temps amb ells.Un estiu  mostra als seus néts una xicoteta platja deserta, no molt coneguda. Es diverteixen. En tornar a casa, els xiquets es canvien i continuen jugant mentre els pares fan les maletes. Ell, torna a la platja, això el relaxa. En tornar, nota les coses diferents, el mar està més revolt, amb grans ones i l’ aigua ja no és cristal·lina. Sap que aquell passeig és l’últim.  

María Aviñó Plaza, 2n Batx A

IES Campanar 

DIUMENGE

És diumenge i com cada diumenge toca anar a casa de l’àvia. Hui fa un dia esplèndid així que decidisc anar caminant en comptes d’anar amb autobús.  Em sembla estrany que amb el bon temps que fa hi haja tan poca gent al carrer. Camine durant deu minuts, veig molt poca gent i els pocs que veig estan tirats a terra. Al principi pense que estan borratxos i es queden al carrer i s’adormen però alguns pareixen desmaiats. De sobte, en el moment que gire un cantó escolte un fort soroll i veig un núvol negre amb flames. Un accident. Ningú reacciona. No hi ha ningú per a reaccionar. M’ acoste però pare quan veig un autobús que ve a tota velocitat al lloc de l’ accident. Un autobús en marxa sense conductor? Intente ignorar el que acaba de passar i continue, pensant que potser trobe algú. Les cames em fan mal d’anar tan ràpid. Pareix que s’adormen. Em sent marejada. Ja no sent les mans. Les cames em flaquegen. Caic a terra. Em consta respirar. No veig. Què passa..?

Paula Martínez Bolaños, 2n Batx A

IES Campanar

PLAER

L’últim plaer. Sents com t’abraça un esperit inesgotable. Una ànima que et reté  amb tendresa. Veus com una mà dibuixa el teu contorn sencer i esperes amb atenció l’arribada dels seus dits al teu rostre. No tremoles. Les teues cames es desplacen d’un lloc a un altre i fan un traçat indescriptible en l’aire. Un alè gèlid et recorre fins als pits i torna pel mateix camí d’ anada. No vols fugir. Un mateix recorregut es repeteix al teu cap: Peus, cames, melic, pits, coll...i sents com si t’estigueren donant la millor notícia del món. No penses, recordes, i cada record és un gemec, i cada gemec, un record. Mous el teu cos amb intenció d’esclatar, d’agafar tot l’aire que pots i lliurar fins l’últim sospir. Quan uns braços de gegant et retenen estrepitosament, tu no respires, ja no pots respirar. El moviment es torna accelerat i camines per una mar dolça que t’atrapa i no et deixa eixir. No vols eixir. Quan el més gran dels gojos arriba, els teus llavis criden una vida interminable, plena d’il·lusions, somnis, vivències. Tens tot el que desitges, ara ja només et queda acceptar l’últim segon d’una vida que, sense dubte, és la millor per a tu. L’últim plaer.

Irene Valero Domingo, 2n Batx B

IES Campanar

VOCACIÓ

Estimat lector:

Cada dia la mateixa rutina:  m’alce, em pentine, em fique la roba de treball i agafe els utensilis que  necessite per a la meua jornada laboral. Dotze hores al dia que mai són les mateixes; m’envien l’horari de la setmana cada diumenge a les nou, via Whatsapp, pot ser aquesta setmana treballe sempre de dia, de nit o les vint-i-quatre hores. No sóc feliç, aquest treball no em permet relacionar-me amb ningú, menys encara l’horrible roba que estic obligada a portar i que allunya, per simples prejudicis, a totes les persones que potser estime. Tots pensen que sóc la responsable i culpable de les morts del món, però només seguisc ordres per poder viure, com tots ells. M’agraden les pel·lícules de Woody Allen i els llibres de ciència ficció, la solitud em fa una experta en cinema i llibres; em considere prou interessant, tot i que cap persona vol apreciar-ho. Estic al meu límit amb aquesta vida de solitud i prejudicis i per açò  trobe que la millor forma de denunciar el maltractament que sofrisc és aquesta.

Acabe aquesta carta d’acomiadament amb la voluntat de deixar les meues poques pertinències  al portador d’aquesta carta.

Ana Mª Martínez Valle, 2n Batx A

IES Campanar

ONES

Observe el meu cos i com la foscor s'arrela lentament a ell. La línia d'aigua en contacte amb la superfície oscil·la i s'allunya de mi dibuixant fines línies que el sol il·lumina i la meua pàl·lida pell se cenyeix amb força sobre els meus ossos. Aconseguisc visualitzar els moments més significatius de la meua vida però el fred es va apoderant vertiginosament de les meues extremitats i una fina capa de gel pareix cobrir l'interior del meu crani. Note com la caiguda accelera i va acabant amb eixa dolça sensació d'estar veient milers de records en les bombolles resultants de la meua exhalació i a poc a poc el so del mar va retrunyint amb més força en l'interior del meu pit, l'aigua s'obri pas i abraça els meus pulmons i el meu cor.

El so d'un cant de sirena pareix acollir-me i em crida des del fons i així em deixe guiar. Entorne els ulls sense cap tipus de dolor. Amor meu, he complit la meua última promesa, per fi serem cendres unides davall el mateix mar.

Marta Puche Úbeda, 2n Batx B

IES Campanar

ENDAVANT

Em trobe al límit, tot depèn de mi. No tinc oportunitat de gaudir de totes aquelles experiències que em dóna la vida. Trist, deprimit, de capa caiguda, em dispose a donar un pas endavant que em porte a un altre lloc, tranquil, on puga ser feliç per sempre.

Comence a caminar i, de sobte, tot s’ acaba. Em desperte en un llit que no és el meu. M’alce i òbric la porta. Seguidament, en front de mi, veig el meu avi, ell em reconeix i somriu, s’alegra de veure’ m, fa més d’un any que no sap res de mi. Comencem a parlar. Li conte com està la mare, ella no sap que estic ací. Ell em respon que ací es troba molt a gust. Això és una notícia excel·lent, ja és hora que descanse en pau.

Alejandro Ibáñez Lacruz, 2n Batx A

IES Campanar

CODA

La vida és l’obra que els músics quotidians interpreten dia rere dia.

El sol surt entre els tarongers, jo sóc ací, tocant el meu humil instrument de doble canya, acompanyant els meus veïns que com cada dissabte treballen la terra. Ja fa molts anys que interprete, tants, com els que porta aquesta terra donant suport als meus companys però avui tot és diferent. Per primera vegada me n’ adone. Una mirada incessant es clava a l’escena, freda, expectant, famolenca. Es fixa al nostre teatre, esperant veure el rovell de les corbelles, esperant que els cossos es tornen pols, sempre esperant... Impossible escapar d’aquest constant compàs marcat per aquella mirada; la impotència, els plors provocats per l’ absència, la solitud, el pes gegant del temps carregat a l’esquena, l’ encorbament progressiu.

La terra acabarà sent erma, els instruments vells, la  roba bruta. Pensem que la coda final ja està prop, que els últims compassos són interpretats i potser ningú els torne a escoltar mai més.

El sol s’amaga rere els tarongers i junt amb la llum, tots sortim de l’escena.

Álvaro Olivares Galvany, 2n Batx B

IES Campanar

REFLEX

Vint-i-cinc minuts dins eixes quatre parets. A l`espill dos ulls culpables recorren el teu reflex.  Els teus peus descalços senten el marbre fred del bany. El soroll dels teus genolls tremolant i la teua respiració entretallada és l'únic que ressona en tota la casa, els teus pares avui havien de treballar. Mires la teua roba interior rosa amb el dibuix d'una princesa ressaltant sobre els ossos dels malucs i omòplats punxeguts. On s'han quedat  les teues fantasies? En quin moment  començares a ser l'aneguet lleig? El fred ara el sents en els teus genolls, les teues mans toquen la suau porcellana, t'agafes a ella amb una mà, l'altra s'humiteja amb la teua llengua i treus el cap al petit mar del vàter mentre cau la pluja sobre l'aigua, quantes voltes  hauràs  vist ploure en aquest bany? Et neteges la cara i de nou el teu reflex et diu que no és suficient, ja mai ho és. Crides i llances el raspall del monyo, el vidre es trenca, igual que el teu reflex, igual que tu. Agafes un tros de cristall i el passeges per la teua monyica, no fa tant de mal com aquelles paraules: "Hauries d´ aprimar-te". Els teus genolls ja no tremolen, el sòl del bany canvia de color.

Laura Reyes Pradas, 2n Batx B

IES Campanar

DESAPARICIÓ

Als dos els agrada passejar per la mar quan cau el sol, s'agafen de la mà i pensen que es troben sols al món. L'amor entre ells es pot veure, sentir, fins i tot tocar.

Ella li diu, mirant-lo profundament als ulls, unes paraules d'amor, tendres i dolces. Ell, callat, li somriu simplement. Ella sent de sobte un buit a l'estómac i entra en un estat d'ansietat. Diu tot allò que pensa. Ell, en canvi, no està d'acord, li replica i s'excusa. Discuteixen a crits i amb silencis desgarradors. Ella, plorant i amb el cor trencat, ix de l'apartament donant un cop de porta, mentre ell es queda pensant. Arriba a la mar, es despulla, i entra per a intentar relaxar-se i pensar per un moment que tot allò no ha passat. Però, de sobte, sense adonar-se que la mar està molt picada, una ona gran i potent l'arrossega cap a dins. Tremolant de por, intenta eixir, però, acaba ofegant-se. Ell surt a buscar-la, però, després, d'hores intentant trobar-la, crida la policia desesperat. Dies més tard, troben el cadàver d’ ella a la platja.

Mesos més tard apareix una nota.  Està en un lloc on no es reben  visites.

Dido Penagos Vilar, 2n Batx B 

IES Campanar

VIDA

Desperte, i ja estic mort. Com cada matí em lleve del llit com un fantasma i comence un nou dia en el meu camí cap enlloc. Ix de casa, destí: l'estació. Agafe el metro, també ple d'ombres com jo, tot i que entre la multitud encara puc distingir algunes mirades plenes de vida, algunes mirades amb llum, com la del  xiquet que somia que és un pilot o aquella adolescent que no pot dissimular les seues ganes de menjar-se el món. Arribe a la meua parada, isc del vagó, puc veure com s'allunyen, pilotant l'un, i taral·lejant  absorta alguna cançó, l'altra. Camine fins al treball sense prestar massa atenció al que m'envolta. Cadascú viu pendet del seu món interior sense adonar-se de que alhora un món hi és fora. Camine esperant que alguna cosa impredictible li done un gir de cent huitanta graus a la meua història i trenque les corretges de la monotonia, però hui tampoc passa.

Huit hores i altra vegada en la mateixa estació, ara fent el camí de tornada.

Arribe a casa i sols desitge endinsar-me al llit, on tornaré a viure, per a morir, com cada matí, en despertar.

Lorena Ródenas Sánchez, 2n Batx A

IES Campanar 

CANVI

És la rutina diària des de fa tres anys. Anar a classe, eixir, i anar a veure'l, estic hores amb ell, però sempre acabe de la mateixa manera. Hui és diferent. M' acomiade d' ell, i continue caminant per un camí més llarg que el de sempre. Pense i recapacite si paga la pena i arribe a una conclusió. Ja no puc més. Ja no sóc la mateixa, ja no tinc ganes de continuar retenint llàgrimes, ja em fan mal els ulls. Ja no puc fingir que no passa res i que no em fa mal res. Ja no puc aparentar ser forta perquè per dins em destrossa, i ara sóc més vulnerable que mai. Ja no vull ser més un destorb. Sé que no sóc valenta, no lluite ni m’ arrisque però vull posar fi a tot açò. Hui és el dia. Puge al terrat de ma casa, tinc por de fer-ho, pense que no sóc capaç, però sé que és el millor. És la meua decisió, i no hi ha temps per  tirar-me arrere. Sé que hi ha altres maneres per a solucionar açò, però hui és la meua fi.

Respire profundament, observe la ciutat des del més alt i em llance.

Laura Alcaraz Castillo, 2n Batx B

IES Campanar