ÀNCORA

Torne any rere any al penya-segat de l'accident, amb la torturadora creença que el trobaré allí, i que podré evitar la seua caiguda just a temps. Cada setmana peregrine cap al far que voreja l'espadat, amb la convicció que hi trobaré terra ferma. Fa temps que la costera de l'últim tram em fatiga, i seguir caminant em resulta infructuós. Ara, a la fi, el veig, assegut a la vora de la paret vertical.

M'espera amb un somrís, amb el seu quadern de dibuix a la mà. M'aprope i divise el retrat que em va començar aquell últim any, i que mai va finalitzar. Ara està acabat i me l’ensenya.

- El dibuix està banyat- m'advertix-. Una onada ha esquitat massa alt.

La meua expressió jove em sorprén al paper, coberta d'una capa d'humitat que creix, i s'ondula fins formar una ona que avança lentament. Jo, amb la mateixa calma, m'assec al seu costat.

Poc a poc la meua vista s'adapta a l'aigua salada fins que puc ataüllar el far, immens, inabastable.

Inés Remolina

FOC

Sempre m’he preguntat quin és l’origen d’aquesta cicatriu. Els meus pares mai han sabut què respondre’m. Quan parlem d’ella emmudeixen. Jo l’he sentida en tots moments, cremant el meu muscle, conscient que era allí. I més ara, que em trobe davant d’una casa en flames, extingint el foc. No hi ha res a fer, hem tret la gent de dins, però sense remei, la casa caurà. De sobte escolte plors. Entre corrents seguit pel meu company. Puge al primer pis i trobe un nadó. Durant uns segons el mire als ulls on reconec un caràcter familiar. El foc, que ara envolta l’habitació, em tanca el pas. Agafe al xiquet fortament amb els braços i intente passar-li’l al meu company per damunt de les flames. Abans de rebre’l, una espurna surt del foc fins arribar a tocar el xicotet braç. Ambdós ixen de la cambra, que sepultada pel foc, és ara la meua tomba.

Miguel Àngel Pià

CANVI

És la rutina diària des de fa tres anys. Anar a classe, eixir, i anar a veure'l, estic hores amb ell, però sempre acabe de la mateixa manera. Hui és diferent. M' acomiade d' ell, i continue caminant per un camí més llarg que el de sempre. Pense i recapacite si paga la pena i arribe a una conclusió. Ja no puc més. Ja no sóc la mateixa, ja no tinc ganes de continuar retenint llàgrimes, ja em fan mal els ulls. Ja no puc fingir que no passa res i que no em fa mal res. Ja no puc aparentar ser forta perquè per dins em destrossa, i ara sóc més vulnerable que mai. Ja no vull ser més un destorb. Sé que no sóc valenta, no lluite ni m’ arrisque però vull posar fi a tot açò. Hui és el dia. Puge al terrat de ma casa, tinc por de fer-ho, pense que no sóc capaç, però sé que és el millor. És la meua decisió, i no hi ha temps per  tirar-me arrere. Sé que hi ha altres maneres per a solucionar açò, però hui és la meua fi.

Respire profundament, observe la ciutat des del més alt i em llance.

Laura Alcaraz Castillo, 2n Batx B

IES Campanar