MIQUEL

El meu avi sempre parlava de Miquel com si fos un heroi d'aquest poble, Catarroja. Un dia, quan tenia uns 6 o 7 anys, li vaig preguntar amb la ingenuïtat característica dels nens, però amb tota la bondat del món, qui era aquest Miquel i què havia fet perquè fos recordat amb tanta eufòria i vivacitat. El meu avi, com tots, es va posar a parlar i em va contar la següent història...

Miquel Peris Diego és família nostra i fou el primer alcalde demòcrata als anys 20, concretament el 1920. Es va presentar a les eleccions de Catarroja i sorprenentment les va guanyar amb majoria. Miquel va fer moltes innovacions en aquest poble, em deia el meu avi, va ser qui va impulsar el projecte més ambiciós d'aquella època: que un poble tan petit com Catarroja tinguera el tramvia o que la burgesia es dignara presenciar les obres de teatre a les sales Faus i moltes altres que més endavant serien cinemes.

Relat de guerra

Segons em vam dir, vaig vindre a aquest món en companyia dels Reis Mags d’Orient, el 7 de gener de 1920. Em varen posar de nom Ricardo. Per a desgràcia meua i de la meua família, mon pare va morir quan jo tenia 12 anys. Una de les moltes malalties de l’època se’l va emportar. No vaig tindre l’oportunitat de formar-me en cap col·legi. Havia d’ aprendre un ofici en companyia del meu germà, dos anys major que jo, per poder ajudar ma mare i els meus dos germans menuts. I així va ser.

El llac

No recorde molt bé quins moments de la meua vida van ser aquells. Fa tal vegada deu anys? Set?

El temps és un embull de fils i nusos que es regira en l’ interior de la meua memòria.

I no obstant això, la mateixa imatge clara em ve al cap.

Passege per herba verda i fresca, el so dels ocells i les fulles que em murmuren una dolça brisa. El meu passeig acaba enfront d'un llac d'aigua cristal·lina i tres figures es reflecteixen en ella, una menuda i altres dues més grans. La menuda somriu, li agrada aquest lloc.

Aquest bell record m'acompanya des que tinc memòria, un record que es repeteix i es repeteix.

La monotonia de la meua vida fa que perda a poc a poc l'interès en les coses, realment pense que no canviaran encara que no els preste molta atenció.

Després de llargs minuts soporífers va tocar el timbre que anunciava el final de la classe.

Cent vint-i- dos dies per a l’enlairament

El primer raig de llum que va colar-se per la finestra em va fer obrir els ulls. Un dia més, Victòria, ja n’havien passat cent vint-i-dos des que havien fet Pere presoner.

Estava segura que ell hauria perdut el compte dels dies, pres i silenciat, si és que encara continuava amb vida.

Vaig decidir no pensar-ho més i reprendre la rutina de sempre. Em vaig llevar del llit, i vaig anar al forn del Tomàs a comprar el pa. Com era habitual, la senyora Garcia, fent gala de la seua distinció amb un nou abric de pell, ens delectava amb un assidu discurs sobre el gran favor que el general Franco havia fet al nostre país.

JOSEP

La remor de l’aigua, acompanyat pels intensos rajos de sol, feien que els ulls se’m tancaren sols. Recorde el xiuxiueig dels ocells, volant a pocs metres de distància. Recorde com vaig recostar el cap a l’arbre, relaxant cada múscul del cos i deixant que tot pensament se n’anara. Recorde com vaig somriure en escoltar el xapoteig dels peixos i el riure dels meus germans, jugant uns metres més enllà. I, als pocs segons, ja no recorde més.

Acabava de complir 20 anys. Era una tarda dels últims dies d’estiu. En aquell 1941 la calor s’havia allargat més del normal, i tothom aprofitava per eixir al camp o banyar-se a les aigües de l’Albufera. Eren temps difícils, la guerra feia dos anys que havia acabat, i el poble encara intentava tornar a la normalitat. Una normalitat que ningú no sabia si arribaria. Segurament em vaig adormir perquè, el següent que em ve a la memòria, és un crit.

Hi havia quasi un milió de les antigues pessetes soterrat allà baix...

Durant la guerra civil València era partidària del partit Republicà. Tothom vivia en un caos constant. Volaven peus per ací i cames per allà. La gent corria cames ajudeu-me per poder escapar dels franquistes i poder sobreviure...

El meu avi era conscient de com de complicat s’estava convertint allò de viure i sabia que alguna cosa havia de fer si volia seguir amb vida. Aquell món no li feia pas el pes però no podia renunciar a ell, tenia una família que havia de protegir.

S’havia d’arriscar pels seus i tenia decidit com fer-ho. Una matinada fosca i humida amb llanterna a la mà i el cor encongit va sortir de casa. Ell i Antoni havien estat amics des de feia tants anys que no podia pas creure com seria capaç de trair-lo. Havia estat un home afortunat perquè malgrat la dolenta situació conservava la seva petita fortuna però no per això mereixia el que tan disposat anava a fer-li el meu avi, que es negava a rebre la mort amb els braços oberts.

L'arpa anarquista

“El dret és per a cadascú la facultat d'exigir dels altres el respecte a la dignitat humana en la seua persona”. Paraules de Proudhon, un dels pares de l'anarquisme. Anarquisme... Quan ho pense encara se m'escapa un somriure tremolós. Però és increïble que aquesta afirmació es puga veure corrompuda tantes vegades en tota una vida. En tantes altres vides.

Sóc Jaume. Vaig nàixer el 20 d'agost de 1927, el mateix dia que ma mare va morir. Mon pare no em culpava. Era l'amo d'una taverna al barri del Carmen. Vivíem en un xicotet pis dalt de la taverna. No era gran però vivíem bé. Deu anys hi vaig passar, enamorat perdut de la filla de Fina, la cuinera de la taverna. Anna li deien. I podríem dir que el meu primer amor sense dubte. Tots els dijous a la nit em quedava a casa sol ja que sempre hi havia a la taverna una reunió al voltant de coses que no entenia.

CARRER DE LA PAU

Asseguda en aquest sillonet on a poc a poc em vaig arrugant i amb les finestres ben obertes puc veure tot el carrer de la Pau, i just en aquest moment, en veure una parella amb una bicicleta vella, és quan recorde perfectament aquells dies de fred i foscor de l'any 1939, on les paraules no s'esborraven.

Jo una xica jove, amb sols vint anys de vida, no podia passejar pels carrers amb un somriure a la cara, no podia posar-me aquells vestits de color blau que tant m'agradaven, sols podia estar a casa, trista, i amb un vestit negre que la meva mare m'obligava a portar, ja que sols feia dos mesos de la mort de Marcel, el meu marit, un home vint anys major que jo a qui sols tenia present a l'hora de sopar, ja que treballava durant tot el dia a la impremta.

Quan va arribar l'estiu de 1940 vaig tenir el meu primer i únic fill, Dídac, al que jo esperava amb moltíssimes ganes, doncs era l'única cosa que podia aportar alegria en aquells dies tan complicats. Però al mateix temps temia pel nostre futur.

Vaig buscar un bon treball i em va costar trobar-lo, però a la fi vaig trobar-ne un prou acceptable a casa dels Bincot, una família amb molt de prestigi, i encara que no em tractaven molt bé, no tenia una altra alternativa si el que volia era donar-li un futur millor a Dídac. Vivíem en aquell pis de mala mort, on jo no podia netejar quant a penes, i l'única cosa que volia fer quan tornava a casa era escoltar Dídac com s'ho havia passat a l'escola. Quan passaren divuit anys i Dídac ja estava fet tot un home es va adonar de com era la societat on ell s'havia fet gran.

Era un gran escriptor, tots els seus sentiments i la seva forma de veure la vida estaven reflectits als seus papers. Un dia, quan ja hi havia flors al nostre balconet de ciutat, vaig entrar a l'habitació de Dídac per netejar-la, vaig veure la llibreta on estaven totes les seves poesies, i per curiositat vaig llegir-ne alguna. Em vaig quedar sorpresa, perquè no entenia o no volia entendre el que expressava en aquell paper, parlava d'amor, sí, però d’un amor diferent al que jo estava acostumada a sentir, no era un amor masculí, anava dirigit a un home.

Una nit, Dídac i els seus amics escriptors es van reunir a una casa per a parlar sobre les idees que exposaven als seus papers. Però “els grisos” els van descobrir i, en veure tot el que deien aquells escrits, els van portar a la presó.

Passaven els dies, les setmanes, els anys…

I ara mirant el carrer de la Pau és quan pense que m'agradaria que el meu fill haguera nascut en la societat d'avui en dia, on no et poden dur a la presó pel que tu estimes.

Mar Moreno Gradolí

IES BERENGUER DALMAU de CATARROJA

2n BAT B

ADÉU

A cada passa que feia sentia una fiblada de dolor als peus aspres i plens de ferides. El sol amunt, imponent, i la meua pell regalimant gotes de suor que m’anaven cremant amb ànsia tot el cos. L’asfalt de la carretera em pintava de negre les plantes dels peus descalços i jo, amb el vestit roig de seda voleiant sobre la meua figura, corria cap als penya-segats.

Quan hi vaig arribar encara el vaig poder veure de lluny, allà mar endins, amb els seus ulls maragda de pupil·les profundes com un pou sense fi, dient-me adéu amb la mà. Encara hui conserve el record d’aquella mirada tan magnètica que m’havia fet perdre completament el seny.

Exhausta i sense alè em vaig seure sobre la roca més propera i, amb els ulls closos l’olor a final d’estiu em penetrà descontrolada al pit. I vaig plorar. Les llàgrimes que em regalimaven per les galtes eren salades i molt grosses i allí, mirant la mar, el record d’aquelles vacances se’m va caure a sobre.

Amb la mirada fixa en el vaixell que engolia la línia de l’horitzó vaig incorporar-me ràpidament i un tros del vestit se’m va esgarrar quedant-se enganxat a la roca. Notava els peus bullint i el seu tacte sobre les roques de ganivet afiladíssim. Aleshores, en aquells segons delirants, gairebé amb la ment en blanc, vaig precipitar-me a la mar.

Tot allò anà molt ràpid. Al caure, les ones m’arraparen amb fúria la cara i amb les ungles d’escuma blanca enfonsaren el meu cos cap a les profunditats marines. Els peixos mentrestant es reien del meu fatal estat, “no podràs”, em deien, i van tenir una raó immensa que mai vaig voler acceptar del tot.

Quan vaig ser capaç de desfer-me de les garres de la mar el meu cap sortí a la superfície i els narius quedaren inundats d’un aire tan pur com el cel blau que brillava fortament reflectit als meus ulls. Aleshores, amb forts moviments de braços vaig fer intents inútils de seguir el meu destí. Aquesta és una escena que no se exactament perquè guarde amb gràcia a la ment: les aigües nétes, cristal·lines i el vestit roig de seda flotant amb una gràcia inoportuna sobre l’escuma blanca i pomposa. Gairebé vaig recórrer uns vint metres i ja em vaig trobar perduda. Aquell lloc se’m feia enorme i negre, fou en eixe moment quan realment vaig ser conscient que estava engolint molta aigua. M’ofegava.

No se ben bé com vaig poder imaginar que arribaria nedant al vaixell que s’havia engolit la mar on es trobaven aquells ulls verds imantats que m’havien drogat el cor bojament. Aleshores, amb unes llàgrimes fonent-se amb l’aigua salada, vaig perdre el sentit.

No sóc capaç de recordar gairebé res més d’aquell migdia de finals d’agost però el que puc afirmar amb trista fermesa és que, mentre corria amb la mirada perduda cap als penya-segats amb el vestit roig de seda, el cor se’m va desenganxar del pit, em va caure als peus i es quedà allí, trencat i mut per sempre més.

Laura Ramos Chulvi
IES BERENGUER DALMAU de CATARROJA
2n BAT A