Llista de guanyadores

Ací teniu la llista i els enllaços dels microrelats guardonats. Enhorabona a les guanyadores i els guanyadors, però sobretot, gràcies a tots per la vostra participació i compromís, que han tornat a fer del Diàleg una gran trobada literària!

1r premi

Cèlia Giner – Col·legi Pío xii (València)

http://xurl.es/h8qtc

2n premi

Letícia Ferrer – IES Albal (Albal)

http://xurl.es/fl57t

3r premi

Neus Sifre – IES Jaume II el Just (Tavernes de la Valldigna)

http://bit.ly/12ZdlLY

Accèssits

Col·legi «La Purísima» (Torrent)	Sofia Puig	http://xurl.es/b2v4m
IES el Quint (Riba-roja de Túria)	Víctor Ribera	http://bit.ly/12ZdMGi
IES Jaume II el Just (Tavernes de la Valldigna)	Maria Calvo Asensio	http://xurl.es/ueb7g
Col·legi «Pureza de Maria» (València)	Chelo Caballero Chasan	http://xurl.es/wc52w
Col·legi Pío XII (València)	Angelines Terol	http://xurl.es/y2lxz
IES Albal (Albal)	Natalia Bort Rodríguez	http://xurl.es/jye8z
IES Beatriu Civera (Aldaia)	Melina Rius	http://xurl.es/c53yo
IES Berenguer Dalmau (Catarroja)	Marta García Cubillos	http://bit.ly/Zb9dDY
IES Clara Campoamor (Alaquàs)	Vicent Martí Sales	http://xurl.es/3wf5e
IES Enric Valor (Picanya)	Silvia Escribá Jiménez	http://xurl.es/0s7ts
IES Enric Valor (Picanya)	Sergio Morant	http://bit.ly/YtLI8d
IES Sedaví (Sedaví)	Jorge Iranzo Rodrigo	http://xurl.es/5v6c2
IES Laurona (Llíria)	Amir Shaban	http://bit.ly/VAQFQp
IES Ferrer i Guàrdia (València)	Marta Serna Garcia	http://xurl.es/6okqv
IES María Enríquez (Gandia)	Laia Burguera Miñana	http://xurl.es/qtn0z
IES Faustí Barberà (Alaquàs)	Néstor Prats	http://bit.ly/YBV7JD

Ernest Navarro, 1r Batx. B

Benvolguda Carme,

t’envie aquesta carta des de València, en la qual he pogut tornar després de molts anys gràcies a la intervenció de ta mare. No cal que sàpigues qui sóc o com sóc, no cal que sàpigues res sobre mi, tan sols el que et vaig a contar a continuació.
Quan jo era jove vaig conèixer a la teua mare. No he conegut una dona tan bella en ma vida. Quan la vaig veure per primera vegada, el meu cor va bategar com no ha fet mai. Quan encara intentava reunir el valor per acostar-me a ella, Cecília va acostar-se a mi i començarem a parlar. Em va contar que estava ací de treball, i que anava a pasar un mes en aquell hotel, el meu hotel. Durant la primera setmana varem quedar cada dia, i poc a poc va sorgir l’ amor. Les altres 3 setmanes junt a ella, varen ser les millors de ma vida, sempre recordaré aquelles nits que ens quedaven mirant el cel de València, aquells passejos per la platja... . Quan va arribar el dia del comiat Cecília es va sincerar amb mi i em va dir que havia vingut a València per a assassinar-me, però que no podia fer-ho, i menys ara que sabia que al seu ventre et duia a tu, fruit de aquell meravellós mes. Per aquesta raó vaig fugir a França, per a que ningú aconseguira trobar-me. Gràcies a ta mare estic viu, i tu ets qui ets.
Vam prometre tornar a vore’ns quan tot es tranquil•litzara, però quan intentí ficar-me en contacte amb ella, vaig esbrinar que havia mort. Des d’aleshores, he anat a tots els esdeveniments de la teua carrera. Hi he assegut al darrere, i mai he interferit en tu, però sempre he estat al teu costat. També vaig estar quan l’home de la carpeta blava va parlar en tu.
Un bes, ton pare. Firma:

Violeta Velàzquez, 1r Batx. A

Estimada escriptora,


Vosté no em coneix i probablement jo a vosté tampoc, però segons vaig passar l’última fulla del seu llibre vaig tindre la necessitat d’escriure-li aquesta carta.

No puc dir-li que vaig conéixer a cap dels seus pares. Solament sóc un personatge més que passà per la seua vida i que intentà ajudar-la. Tampoc vaig a mentir-li, no estic molt ficada a la seua carrera novel•lística, més bé va arribar per casualitat a les meues mans un exemplar d’aquest llibre, primerament em va ser totalment indiferent. Però quan vaig obrir-lo, em vaig adonar des de la primera paraula que jo era una peça més al seu trencaclosques, que podia ser important o irrellevant , això no importava, perquè al final sempre les necessitem totes.

Als meus 38 anys em costa prou tirar enrere per recordar la meua infantesa però hi ha una cosa que mai se m’oblidarà d’aquells anys en que portava els calcetins fins als genolls i faldetes amb quadrets i eren les històries, històries i més històries que em contava mon pare les nits de tempesta quan no podia dormir. Hi havia un conte molt particular. Parlava d’una dona que sempre viatjava amb el seu barret blau al cap. Com m’agradava escoltar com aquella dona anava des de Espaya a França per ajudar a un escriptor a desvetlar les irregularitats del govern en eixe moment. Una vegada el capità de la guàrdia civil, el qual tenia una estranya fixació amb ella, se la va portar durant tres dies captiva. Mai em contaren que va ocórrer, però aproximadament un any després la misteriosa dona tenia una xiqueta. De tota manera, totes aquestes coses no deixen de ser contes per a xiquets, no?

M’agradaria contar-li tota la història. Si li apetix contacte amb mi a través del meu correu.

Atentament, Violeta

P.D: El nom del mon Pare es Lluis Garcia Marco

José Manuel Montolio, 1r Batx. B

Senyora CR:


En primer lloc donar-li l'enhorabona per la seua premiada obra. Està clar que porta vosté en els gens el talent amb la paraula escrita. He decidit escriure-li perquè és l'única forma que les dos aconseguim esbrinar la veritat sobre les nostres vides. Mon pare va ser Llorenç Riera, encara que ,em va vendre el mateix dia que vaig nàixer. Vaig ser una xiqueta més de les que es robaven a Espanya entre 1960 i 1970. Em va comprar una família alemanya que m'ha tractat com a la seua filla des del mateix dia. Quan ma mare va morir, mon pare adoptiu molt penedit em va contar la veritat. Ell va decidir ajudar-me a trobar la meua vertadera família i va ser el qui et va lliurar la carpeta blava que tant a canviat les nostres vides. Vaig aconseguir una cita amb Llorenç un any abans de la seua mort. Jo només volia una explicació del que havia passat. Ell em va dir que estava molt penedit, però que no havia tingut una altra opció. Vaig ser fruit d'una relació d'una sola nit. Llorenç va conéixer ma mare a un creuer, després que aquest binguera una baralla amb un altre passatger. Poc de temps abans, Llorenç havia perdut a la seua dona en un accident, que segons ell em va dir, també havia tingut molt a veure. Cecília R, si vols conéixer-me, el meu tren arribarà a les 11:45 a l'estació de Portbou,es la teua elecció.
Espere que juntes poguem trobar la meitat de la nostra ànima.

M. Isabel Capella, 1r Batx. A

Després d’haver llegit el teu llibre, vaig enrecordar-me que jo vaig estar aquell mateix dia, el 23 d´abril de 2001, cap a les 7 de la vesprada, en la llibreria Catalonia, perqué volia que Eduardo Mendoza, l´escriptor que es trobava en la llibreria abans que tu em signara un exemplar del seu últim llibre. Vaig arribar tard i ja se n´havia anat, així que vaig eixir de la llibreria i em vaig topar amb un home que duia agafada al braç una carpeta blava. El recorde molt bé, perqué al topa-rme amb ell, s´em van caure les ulleres de sol al terra, i aquest home les va arreplegar demanant-me perdó, i vaig notar per el seu accent, i per la seua falta de fluïdesa al parlar espanyol, que era alemany, o que s´havia traslladat quan era ben menut. A més vaig pensar que era un home molt simpàtic. Peró quan vaig veure el seu rostre, em semblà que es trobava nerviós, així que li vaig preguntar si es trobava bé i que si necesitava alguna cosa, peró ell em va respondre que es trobava molt bé, que simplement era un dia molt especial per a ell, perqué anava a conèixer a un familiar proper que feia poc s´havia assabentat de la seua existència. Així que vaig deixar-ho córrer i em vaig anar cap a casa.


Espere que aquesta información l

Un salut.

Anònim.

Leyre Vericat, 1rBatx. B

Benvolguda C.R:


Potser que li sorprengui l’arribada d’aquesta carta. Fins i tot és possible que, quan acabi de llegir-la, li sorprengui (tant o més) que les que va rebre fa uns mesos.

Es clar que sé de què van les cartes. Ho sabia prou abans de que escrigués el seu llibre, prou abans de que vosté les llegís.

No li pareix sospitós, que li arribessin unes cartes (que, pel que pareix, han tingut una forta influència en la seua manera de pensar) el 23 d’abril, tot just quan va anunciar que deixava d’escriure? O, al menys,que era el més probable?

Jo, estimada escriptora, sóc la persona que va enviar les cartes. Ni el meu nom és Lluís, ni el meu cognom comença per G, però vaig ser la que va enviar-li les cartes que, jo mateixa, vaig escriure.

Com s’ha adonat, res es cert, ni res és mentida. L’únic que li falta al seu llibre, per a ser una novel•la, és un final. Un final que només vosté pot donar-li.

Penso que només feia falta una petita espenta, que alguna cosa li afectés personalment per a que investigués i escrigués sobre el tema. Per això vaig enviar les cartes. El nostre país no es podia permetre perdre a una escriptora com vosté. Demano disculpes per les molèsties, però, com be diu al llibre, volia “ficar-la en un pou per a treure-la de l’altre”.

Amb això no estic desmentint que tot el que ha investigat sigui cert, ni fals. Només dient-li que n’estic ben segura que escriure, és la seva vocació. Agrairia que fes l’esforç de pensar si val la pena deixar d’escriure. Potser t’arribin més cartes de gent a la que ha demanat ajuda; estaria bé que les emprés per a completar el seu llibre.

Vosté sabrà què fer i quan fer-ho. Gràcies per invertir el seu temps i, sobretot, per prendre’s les molèsties de llegir-se aquesta carta.

Atentament:

Artur Bernabeu, 1r Batx. A

Fins al dia de hui mai no m’havia atrevit a ficar-me en contacte amb tu . Tal volta per vergonya o per por al teu rebuig després de tants i tants anys.


T’escric aquesta carta perquè ja mai crec que puga veure’t, ni tan sols llegir la teua contestació a aquesta carta.

M’estic morint, poc a poc, per culpa d’una malaltia vírica que m’ha destrossat els pulmons. També ha ajudat eltabac que tant ens agradava fumar a la teva mare i a mi en aquelles llargues nits d’amor a Portbou. Sé que és difícil imaginar que les teues creències , les persones a les que has volgut e inclús la teua pròpia vida s’haja basat en una burda mentida que segurament no hages pogut esbrinar però, saps una cosa?

La teva mare era única, una persona tan bona com bonica ;no penses que la seua mentida ha sigut per fer-te mal ni per aconseguir alguna cosa per al seu propi benefici, no.

Jo no tinc diners, sempre he viscut en la pobresa més absoluta i no haguera pogut donar-te la vida que et mereixies. Per aquest motiu romanies amb el que pensaves que era ton pare. Per això l’aventura entre la teua mare i jo havia de ser secreta, per tu. Ningú dels dos volíem que tingueres cap de problema econòmic en la teua vida , ni que deixares de fer certes coses per la mala situació que passava i que he arrastrat fins a hui.

Fou per eixe motiu pelque no anares amb la teua mare aquell dia a Portbou. No podia permetre que la meua filla vegera les condicions de vida que el seu pare tenia, això era massa per a mi. Potser per això la teva mare estava tan enfadada aquell dia, perquè volia que la seua filla coneguera per fi el seu pare.
Però a dia de hui no em penedisc d’aquella decisió. He pogut llegir algun dels teus llibres i m’agrada saber que aquella menuda xiqueta que vaig tindre amb la persona més meravellosa que he conegut s’ha convertit en tota una dona que és capaç de publicar una prosa que jo catalogaria com excel•lent.
També supose que et preguntaràs com he sabut de la teva direcció i com pots saber-ne tu la meua. Bé, ací t’adjunte una direcció a la que hauràs d’anar i donar una contrasenya: “Camus” C/Roig Ferrer 22 ja dins, pregunta per Esther Brugada. Sé que la coneixes i fa poc que vares estar amb ella i encara que no volgué contar-te res ara n’estic segur que si ho farà.

Aquesta carta no serà mes que un record perquè ja no tardaré molt amudar-me a l’altre barri però només volia que t’assabentares que estic molt orgullós de tu,que ta mare va ser una grandíssima dama i que aquesta humil carta no és mes que el desig d’un home moribund que espera que la seua xiqueta comprenga el perquè de tant de misteri i sàpia perdonar-lo.

Un bes gran.

Amir Shaban, 1r Batx. B

Benvolguda C.R.
He decidit posar-me en contacte amb vosté per a poder ajudar-la a respondre els seus dubtes. Ho faig després d’haver-me llegit l’obra on demana ajuda urgent per a oferir-li dades que tal volta li resulten útils.
Començaré dient-li que mon pare, l’home que li féu arribar les cartes, va morir fa tres mesos després d’una llarga malaltia. Conec l’existència d’aquestes cartes des de fa quasi 5 anys. Les vaig trobar al calaix de l’escriptori de mon pare. Després de llegir-les totes repetides voltes, em vaig decidir a preguntar-li de qui eren i a qui anaven dirigides. Només em va voler respondre, en principi, a una d’aquestes qüestions, deixant-me clar que eren d’una amiga seua que, al seu torn, era una persona molt propera a l’autora de les cartes.

Malgrat la dificultat que vaig tindre a l’hora de traure alguns detalls més, finalment vaig aconseguir que mon pare em contara tot el que sabia en relació a les cartes.

Tot i que no em va donar dades concretes, pense que les seues respostes al voltant de la paternitat podrien ajudar-la a vosté, benvolguda C.R. , a posar fi al misteri que ben segur ha afectat profundament la seua vida.
Li advertisc ja que mon pare no em va voler dir el nom de la dona que li va donar les cartes, però sí em va mostrar una fotografia. Encara conserve aquella imatge, i confie en que vosté la podrà identificar quan la veja.
És probable que les respostes que li puc oferir, les que li hagués donat mon pare si no hagués mort, facen que la seua vida no torne a ser la mateixa, i que es trastoque definitivament tot allò que vosté creia tindre clar fins el moment en què va llegir les cartes.

Li adjunte la meua direcció en la targeta que acompanya aquesta carta. Per favor, no dubte a l’hora de contactar amb mi el més aviat possible. Res no desitge més que ajudar-la a omplir el buit que deu sentir, a conéixer la part que la completaria, l’altra meitat de l’ànima.

Lorena Darriba, 1r Batx. A

Estimada Carme,

Sóc Lluis G, aquell home que et va esperar a la cantonada de la llibreria Catalonia. El mateix que et va donar una carpeta, el dia 23 d'abril de l'any 2001. Recorde que era el dia de Sant Jordi i que anaves a dedicar llibres a la llibreria aquella vesprada. Res més he sabut de vostè tots aquests anys. No obstant això, després de molt de temps he tingut l'oportunitat de llegir la seva novel·la i he pogut tancar alguns interrogants en la meva vida i, per tant, també en la vida de vostè. Res en sabia del contingut de la carpeta que li vaig donar, sols em van encomanar que te la fes arribar que qualsevol forma. Tampoc tinc gaire informació de la teva mare. Solament et podria ajudar facilitant-te la informació de com va arribar aquesta carpeta a les meves mans i qui estava realment interessat que te la fes arribar.

En la teva novel·la esmentes el suposat amant de la teva mare, Cecília Balaguer, i a qui van dirigides les cartes. Camus va ser membre de la meva família. Dic va ser perquè va morir com saps fa algun temps. No obstant això, no va ser ell qui em va lliurar la carpeta directament, quan va morir. El seu fill també fill de Armonia, va trobar a la seva casa una serie de cartes i va començar a invesgar sobre la seva procedència. Desconec com va saber que vostè era la filla de Cecília però tractaré de posar-me en contacte amb ell perquè pugui ajudar-te a saber alguna cosa més sobre la teva identitat. Va ser ell qui em va encomanar això, quan es va assabentar que aniries a la llibreria Catalonia, em va pregar que te la fes arribar com fos.

Tot i que no tinc mes informació de la qual t'he donat, tinc sospites de que va saber qui era la teva mare a través d'Armonia. Ella sempre va estar molt enamorada de Camus i mai va acceptar que ell tingués una amant, per la qual cosa crec que volia fer-te mal, o simplement volia fer mal a algú de l'entorn de Cecília Balaguer. Sospite que també volia que qüestionessis quin és el teu veritable origen, cosa que no et deixaria dormir bé fins que trobessis la informació necessària per endevinar-ho.

Tornaré a posar-me en contacte amb tu al més aviat possible.

Una salutació.

Lluis G.

Anna Gallart, 1r Batx. A

Estimada meua,

el meu nom és Anna i li escric esta carta amb la intenció d'aclarir els seus dubtes al voltant del seu difús passat.

Després d'haver llegit el seu llibre i haver-me possat en contacte amb la seua editorial em van donar la direcció de sa casa. Lamentablement jo visc a França, així que he decidit escriure-li. A l'haver llegit el seu llibre m'he adonat de dues coses: la primera és que les cartes que sa mare enviava a Camus li han arribat tal com jo vaig manar. La segona és que, en trencar la informació que portava el sobre, es va quedar sense desenllaç en la seua obra i en l'obra de la seua vida.

Si el seu llibre no haguera arribat a les meues mans li assegure que hi hauria mort sense conéixer la meitat de l'ànima de sa mare. A estes altures s'estarà preguntant qui sóc, a banda del meu nom, el qual ja coneix, així que vaig a confessar-li-ho; sóc la filla de l'última cuidadora del seu avi.

Després de la mort de ta mare, l'endemà van arribar totes les seues cartes al pis on ma mare i jo vivíem, sense remitent, sense targeta, sense res. Simplement un sobre marró amb una etiqueta que deia “Per a la filla de Cecília Balaguer, en herència de Camus” Mai varem tocar el sobre, li ho puc assegurar. Ni tan sols sabia que hi havia dins. Ni tan sols sabíem qui era Camus.

Quan em vaig fer major, m'adoní que una famosa escriptora amb el cognom de l'home del qual li arribaven els sobres amb el sou del mes a ma mare era vosté, la filla de Cecíla Balaguer, i el cognom que tant em recordava a aquells gloriosos sobres a principis de mes eren de son pare.

Coincidint que viatjava a Espanya per qüestions familiars li vaig demanar al meu fill que li entregara el sobre en una de les seues firmes de llibres i que posara pseudònim, perquè així no li relacionara amb ell, però que posara la verdader remitent en el sobre, que era jo, el qual vosté, estimada escriptora, va trencar.

Veig que li ha servit de molta ajuda el que li vaig lliurar, i ara que sé el que és aquella herència, tal vegada poguera contactar amb mi per a parlar sobre el seu verdader pare, perquè la meua difunta mare no se'n va anar amb cap secret a la tomba.

Aquesta vegada no trenque el sobre.

Una salutació ben cordial.

Anna.

Imma Veses, 1r Batx. B

Admirada C. R:

No em coneix; però des de fa temps llig les seues novel·les. Ja contactí amb vosté i li vaig donar una carpeta. Sé que busca, desesperadament, resposta, a la seua identitat; com he pogut comprovar en llegir la seua última obra.

Cecília Balaguer no va morir eixe dia. En aquell accident, una altra dona, vestida amb l’abric blau fosc i barret escàs, a qui ella li havia encomanat trobar-se amb un franquista en Avinyó, fou a qui mataren. Son pare va declarar que era la seua esposa; però sols va veure la roba que li ensenyà la policia. Cecília Balaguer, el 30 de desembre, en baixar del tren i trobar-se mal, fou ingressada en un hospital i va romandre una setmana sense documentació. Ella va comprendre que eixe món s’havia acabat.

Després, passaren moltes coses en la vida de la teua mare, amb una nova situació i una altra identitat. Coses que jo vaig compartir amb ella en nàixer sis mesos després d’aquell accident. Em diuen que tinc els seus ulls i la seua mirada. Però, en realitat, ho he tingut tot d’ella perquè al meu pare, Camus, no vaig conéixer-lo.

Un mes abans de morir, Cecília em va contar tota la veritat. Sempre havia desitjat estar amb tu i amb el teu pare vertader; el que tu coneixes. Però, per protegir-vos s’allunyà de vosaltres.

Espere vore’t prompte i ajudar-te, amb els records que jo conserve de Cecília, a trobar l’altra meitat de la teua ànima.

Salutacions