Ianire Casares (1º A Batx).- La Purísima -Torrent
Benvolguda escriptora, sóc Jean Camus, després conegut com
Lluís Gabalda.
En morir la meua mare vaig trobar a l’estudi la carpeta que
li vaig lliurar junt amb aquesta carta:
“Fill,
ton pare, just abans d’acomiadar-se en l'estació de Portbou, va donar-me una carta; deia que ens volia però
el seu cor pertanyia a una altra. No sé com imaginí que “ella” estaria a la
casa de Lourmarín i sí, allí trobí
Cecilia Balaguer, l'amant, l’altra, “ella”. La seua fugida amb el teu pare era
imminent, amb les maletes a la porta. Camus, ja era de camí a París i es reunirien
allí. Vaig sentir-me impotent, el curs dels esdeveniments ja estava marcat.
L'endemà , la policia em trucà, el pare havia mort. Culpava Cecilia, i quan la
vaig trobar, les meues paraules eren de rancor, odi … ella no m’escoltà i
ràpidament creuà el carrer: una camioneta la va envestir.
Mai no
vaig creure que la mort del teu pare fóra un accident; i les indagacions em
donaren la raó: un home casat amb una tal Roser sabia de la infidelitat.
Contractà un amic seu,Juan Pérez, per a manipular els frens i botar abans del
colp.
Eixe
home estava casat amb Cecília i la por davant dels fets en va fer mudar-nos a
Suïssa i canviàrem de nom.
El teu
pare tingué una filla amb Ceciíia, busca-la i parla-li d'ell, era meravellós.”
No entenc com
el volia després d'abandonar-nos, però tenies dret a saber-ho.
Ara coneixes l'altra meitat de la teua ànima.
Jennifer Ortí (1º A Batx).- La Purísima-Torrent
El meu nom és Javier, Javier Monzó, veí de Portbou, i
d’ofici, botiguer, treball que em permet tindre una vida humil. Però la meua
identitat no té gens d’importància però sí la del meu pare, Andreu: home
feliçment casat, amb quatre fills que eren l’epicentre de la seua vida. O ,
almenys, això pensàvem.
Revisor de RENFE a Portbou allà pels anys 50, republicà convençut, però, com la
majoria de persones en aquella època, només de portes cap a dins. Irònicament,
va morir a l’any 1974, un any abans de la mort de Franco.
Només deu anys després, quan la meua mare va morir,
decidírem vendre la casa i en regirar tots els records, trobàrem unes cartes
dins d’un àlbum de fotos.Cartes amb adreça falsa que contenien documents : decomptes,
corrupcions i draps bruts del
franquisme. Totes elles signades amb “C.B.”. Entre elles, només una es
distingia, de color magenta que deia:
“Maria , si trobes aquesta carta, imagine que serà
perquè el Senyor se m’ha emportat abans que a tu, gràcies al cel. Tal vegada et
dec milers d’explicacions, i no sé per on començar. He treballat durant anys
com a espia, t’ho confesse. No vull que penses que mai t’he estimat, res més
lluny de la realitat. M’has donat quatre fills meravellosos, i molts anys de
felicitat al teu costat. Però va haver-hi una altra dona. I una filla. Carme,
crec que li va anomenar, però mai m’he atrevit a conéixer-la , per no fer-vos
més mal. La maduresa et fa penedir-te de moltes coses i aquesta és una d’elles.
Si m’estimes, busca-la i fes-li saber qui es, que per les seues venes corre la
meua sang, i no la d’eixe fascista del dim…”
La carta trencada per la meitat potser per la ràbia o
impotència de la mare, no sé, espere que responga a la incertidumbre del teu origen,
o tal vegada siga tot una desafortunada coincidència, qui sap. Només el temps
ho dirà.
Luis Leal (1ºA Batx).- La Purísima-Torrent
Jo provenia d´un poble molt menut
envoltat de les altes muntanyes del Pirineus. un poble oblidat per a tothom i
sense cap oportunitat de prosperitat per a un jove vespa i inquiet .
La
meua infantesa ,l´havia passada molt de pressa treballant els camps i sempre amb l´olor de la terra humida
a les mans. Calia, per tant, aprofitar, l´ocasió que m´oferí un dia d´estiu
aquell estrany foraster que buscava un sostre per passar la nit després
d’un llarg viatge.Li vaig oferir la meva casa i va ser en aquella nit de tertúlia quan vaig obrir
els ulls a un món totalment desconegut .
Em
traslladí a la ciutat d´Avinyó. I així entrí a formar part d´un partit d´esquerres francés i sempre amb
contacte amb els maquis espanyols de la frontera. Aquell fatídic dia , acompanyava Juan Pérez en el seu camió. Va ser un accident, un grapat de
maleïdes circumstàncies que feren que aquella dona Cecília Balaguer, apareguera
sota les rodes del camió.
Molt
nerviós i sense aturar-se, Juan Pérez escapà de l´escenari dels fets . Baixí
del camió i corrents , li busquí el pols i el seu batec del cor .Encara
respirava i en un últim alé de vida em digué:
-Dóna aquesta
carpeta a la meua filla.
I
en eixos moments, sense poder preguntar-li qui era la seua filla, va morir als meus braços. Esglaiat
davant dels fets, jo també vaig fugir de l´escena de l´accident.
Hui,
dia 23 d´Abril, vull concloure amb un assumpte que vaig començar anys enrrere
quan acceptí l´ultima voluntad de Cecília Balaguer.
Atentament, Lluís Gràcia Martí.
Maria Miquel Puig (1º Batx) .- La Purísima -Torrent