Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Concurs de microrelats 2013. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Concurs de microrelats 2013. Mostrar tots els missatges

3 de març 2013

Llista de guanyadores


Ací teniu la llista i els enllaços dels microrelats guardonats. Enhorabona a les guanyadores i els guanyadors, però sobretot, gràcies a tots per la vostra participació i compromís, que han tornat a fer del Diàleg una gran trobada literària!

1r premi
Cèlia Giner – Col·legi Pío xii (València)

2n premi
Letícia Ferrer – IES Albal (Albal)

3r premi
Neus Sifre – IES Jaume II el Just (Tavernes de la Valldigna)
http://bit.ly/12ZdlLY

Accèssits

Col·legi «La Purísima» (Torrent)
Sofia Puig
IES el Quint (Riba-roja de Túria)
Víctor Ribera
http://bit.ly/12ZdMGi

IES Jaume II el Just (Tavernes de la Valldigna)
Maria Calvo Asensio
Col·legi «Pureza de Maria» (València)
Chelo Caballero Chasan
Col·legi Pío XII (València)
Angelines Terol
IES Albal (Albal)
Natalia Bort Rodríguez
IES Beatriu Civera (Aldaia)
Melina Rius
IES Berenguer Dalmau (Catarroja)
Marta García Cubillos
http://bit.ly/Zb9dDY

IES Clara Campoamor (Alaquàs)
Vicent Martí Sales
IES Enric Valor (Picanya)
Silvia Escribá Jiménez
IES Enric Valor (Picanya)
Sergio Morant
http://bit.ly/YtLI8d

IES Sedaví (Sedaví)
Jorge Iranzo Rodrigo
IES Laurona (Llíria)
Amir Shaban

http://bit.ly/VAQFQp

IES Ferrer i Guàrdia (València)
Marta Serna Garcia
IES María Enríquez (Gandia)
Laia Burguera Miñana
IES Faustí Barberà (Alaquàs)
Néstor Prats


15 de febr. 2013

Ernest Navarro, 1r Batx. B

Benvolguda Carme,

t’envie aquesta carta des de València, en la qual he pogut tornar després de molts anys gràcies a la intervenció de ta mare. No cal que sàpigues qui sóc o com sóc, no cal que sàpigues res sobre mi, tan sols el que et vaig a contar a continuació.
Quan jo era jove vaig conèixer a la teua mare. No he conegut una dona tan bella en ma vida. Quan la vaig veure per primera vegada, el meu cor va bategar com no ha fet mai. Quan encara intentava reunir el valor per acostar-me a ella, Cecília va acostar-se a mi i començarem a parlar. Em va contar que estava ací de treball, i que anava a pasar un mes en aquell hotel, el meu hotel. Durant la primera setmana varem quedar cada dia, i poc a poc va sorgir l’ amor. Les altres 3 setmanes junt a ella, varen ser les millors de ma vida, sempre recordaré aquelles nits que ens quedaven mirant el cel de València, aquells passejos per la platja... . Quan va arribar el dia del comiat Cecília es va sincerar amb mi i em va dir que havia vingut a València per a assassinar-me, però que no podia fer-ho, i menys ara que sabia que al seu ventre et duia a tu, fruit de aquell meravellós mes. Per aquesta raó vaig fugir a França, per a que ningú aconseguira trobar-me. Gràcies a ta mare estic viu, i tu ets qui ets.
Vam prometre tornar a vore’ns quan tot es tranquil•litzara, però quan intentí ficar-me en contacte amb ella, vaig esbrinar que havia mort. Des d’aleshores, he anat a tots els esdeveniments de la teua carrera. Hi he assegut al darrere, i mai he interferit en tu, però sempre he estat al teu costat. També vaig estar quan l’home de la carpeta blava va parlar en tu.
Un bes, ton pare. Firma:

Violeta Velàzquez, 1r Batx. A

Estimada escriptora,


Vosté no em coneix i probablement jo a vosté tampoc, però segons vaig passar l’última fulla del seu llibre vaig tindre la necessitat d’escriure-li aquesta carta.

No puc dir-li que vaig conéixer a cap dels seus pares. Solament sóc un personatge més que passà per la seua vida i que intentà ajudar-la. Tampoc vaig a mentir-li, no estic molt ficada a la seua carrera novel•lística, més bé va arribar per casualitat a les meues mans un exemplar d’aquest llibre, primerament em va ser totalment indiferent. Però quan vaig obrir-lo, em vaig adonar des de la primera paraula que jo era una peça més al seu trencaclosques, que podia ser important o irrellevant , això no importava, perquè al final sempre les necessitem totes.

Als meus 38 anys em costa prou tirar enrere per recordar la meua infantesa però hi ha una cosa que mai se m’oblidarà d’aquells anys en que portava els calcetins fins als genolls i faldetes amb quadrets i eren les històries, històries i més històries que em contava mon pare les nits de tempesta quan no podia dormir. Hi havia un conte molt particular. Parlava d’una dona que sempre viatjava amb el seu barret blau al cap. Com m’agradava escoltar com aquella dona anava des de Espaya a França per ajudar a un escriptor a desvetlar les irregularitats del govern en eixe moment. Una vegada el capità de la guàrdia civil, el qual tenia una estranya fixació amb ella, se la va portar durant tres dies captiva. Mai em contaren que va ocórrer, però aproximadament un any després la misteriosa dona tenia una xiqueta. De tota manera, totes aquestes coses no deixen de ser contes per a xiquets, no?

M’agradaria contar-li tota la història. Si li apetix contacte amb mi a través del meu correu.

Atentament, Violeta

P.D: El nom del mon Pare es Lluis Garcia Marco

José Manuel Montolio, 1r Batx. B

Senyora CR:


En primer lloc donar-li l'enhorabona per la seua premiada obra. Està clar que porta vosté en els gens el talent amb la paraula escrita. He decidit escriure-li perquè és l'única forma que les dos aconseguim esbrinar la veritat sobre les nostres vides. Mon pare va ser Llorenç Riera, encara que ,em va vendre el mateix dia que vaig nàixer. Vaig ser una xiqueta més de les que es robaven a Espanya entre 1960 i 1970. Em va comprar una família alemanya que m'ha tractat com a la seua filla des del mateix dia. Quan ma mare va morir, mon pare adoptiu molt penedit em va contar la veritat. Ell va decidir ajudar-me a trobar la meua vertadera família i va ser el qui et va lliurar la carpeta blava que tant a canviat les nostres vides. Vaig aconseguir una cita amb Llorenç un any abans de la seua mort. Jo només volia una explicació del que havia passat. Ell em va dir que estava molt penedit, però que no havia tingut una altra opció. Vaig ser fruit d'una relació d'una sola nit. Llorenç va conéixer ma mare a un creuer, després que aquest binguera una baralla amb un altre passatger. Poc de temps abans, Llorenç havia perdut a la seua dona en un accident, que segons ell em va dir, també havia tingut molt a veure. Cecília R, si vols conéixer-me, el meu tren arribarà a les 11:45 a l'estació de Portbou,es la teua elecció.
Espere que juntes poguem trobar la meitat de la nostra ànima.

M. Isabel Capella, 1r Batx. A

Després d’haver llegit el teu llibre, vaig enrecordar-me que jo vaig estar aquell mateix dia, el 23 d´abril de 2001, cap a les 7 de la vesprada, en la llibreria Catalonia, perqué volia que Eduardo Mendoza, l´escriptor que es trobava en la llibreria abans que tu em signara un exemplar del seu últim llibre. Vaig arribar tard i ja se n´havia anat, així que vaig eixir de la llibreria i em vaig topar amb un home que duia agafada al braç una carpeta blava. El recorde molt bé, perqué al topa-rme amb ell, s´em van caure les ulleres de sol al terra, i aquest home les va arreplegar demanant-me perdó, i vaig notar per el seu accent, i per la seua falta de fluïdesa al parlar espanyol, que era alemany, o que s´havia traslladat quan era ben menut. A més vaig pensar que era un home molt simpàtic. Peró quan vaig veure el seu rostre, em semblà que es trobava nerviós, així que li vaig preguntar si es trobava bé i que si necesitava alguna cosa, peró ell em va respondre que es trobava molt bé, que simplement era un dia molt especial per a ell, perqué anava a conèixer a un familiar proper que feia poc s´havia assabentat de la seua existència. Així que vaig deixar-ho córrer i em vaig anar cap a casa.


Espere que aquesta información l

Un salut.

Anònim.

Leyre Vericat, 1rBatx. B

Benvolguda C.R:


Potser que li sorprengui l’arribada d’aquesta carta. Fins i tot és possible que, quan acabi de llegir-la, li sorprengui (tant o més) que les que va rebre fa uns mesos.

Es clar que sé de què van les cartes. Ho sabia prou abans de que escrigués el seu llibre, prou abans de que vosté les llegís.

No li pareix sospitós, que li arribessin unes cartes (que, pel que pareix, han tingut una forta influència en la seua manera de pensar) el 23 d’abril, tot just quan va anunciar que deixava d’escriure? O, al menys,que era el més probable?

Jo, estimada escriptora, sóc la persona que va enviar les cartes. Ni el meu nom és Lluís, ni el meu cognom comença per G, però vaig ser la que va enviar-li les cartes que, jo mateixa, vaig escriure.

Com s’ha adonat, res es cert, ni res és mentida. L’únic que li falta al seu llibre, per a ser una novel•la, és un final. Un final que només vosté pot donar-li.

Penso que només feia falta una petita espenta, que alguna cosa li afectés personalment per a que investigués i escrigués sobre el tema. Per això vaig enviar les cartes. El nostre país no es podia permetre perdre a una escriptora com vosté. Demano disculpes per les molèsties, però, com be diu al llibre, volia “ficar-la en un pou per a treure-la de l’altre”.

Amb això no estic desmentint que tot el que ha investigat sigui cert, ni fals. Només dient-li que n’estic ben segura que escriure, és la seva vocació. Agrairia que fes l’esforç de pensar si val la pena deixar d’escriure. Potser t’arribin més cartes de gent a la que ha demanat ajuda; estaria bé que les emprés per a completar el seu llibre.

Vosté sabrà què fer i quan fer-ho. Gràcies per invertir el seu temps i, sobretot, per prendre’s les molèsties de llegir-se aquesta carta.

Atentament:

Artur Bernabeu, 1r Batx. A

Fins al dia de hui mai no m’havia atrevit a ficar-me en contacte amb tu . Tal volta per vergonya o per por al teu rebuig després de tants i tants anys.


T’escric aquesta carta perquè ja mai crec que puga veure’t, ni tan sols llegir la teua contestació a aquesta carta.

M’estic morint, poc a poc, per culpa d’una malaltia vírica que m’ha destrossat els pulmons. També ha ajudat eltabac que tant ens agradava fumar a la teva mare i a mi en aquelles llargues nits d’amor a Portbou. Sé que és difícil imaginar que les teues creències , les persones a les que has volgut e inclús la teua pròpia vida s’haja basat en una burda mentida que segurament no hages pogut esbrinar però, saps una cosa?

La teva mare era única, una persona tan bona com bonica ;no penses que la seua mentida ha sigut per fer-te mal ni per aconseguir alguna cosa per al seu propi benefici, no.

Jo no tinc diners, sempre he viscut en la pobresa més absoluta i no haguera pogut donar-te la vida que et mereixies. Per aquest motiu romanies amb el que pensaves que era ton pare. Per això l’aventura entre la teua mare i jo havia de ser secreta, per tu. Ningú dels dos volíem que tingueres cap de problema econòmic en la teua vida , ni que deixares de fer certes coses per la mala situació que passava i que he arrastrat fins a hui.

Fou per eixe motiu pelque no anares amb la teua mare aquell dia a Portbou. No podia permetre que la meua filla vegera les condicions de vida que el seu pare tenia, això era massa per a mi. Potser per això la teva mare estava tan enfadada aquell dia, perquè volia que la seua filla coneguera per fi el seu pare.
Però a dia de hui no em penedisc d’aquella decisió. He pogut llegir algun dels teus llibres i m’agrada saber que aquella menuda xiqueta que vaig tindre amb la persona més meravellosa que he conegut s’ha convertit en tota una dona que és capaç de publicar una prosa que jo catalogaria com excel•lent.
També supose que et preguntaràs com he sabut de la teva direcció i com pots saber-ne tu la meua. Bé, ací t’adjunte una direcció a la que hauràs d’anar i donar una contrasenya: “Camus” C/Roig Ferrer 22 ja dins, pregunta per Esther Brugada. Sé que la coneixes i fa poc que vares estar amb ella i encara que no volgué contar-te res ara n’estic segur que si ho farà.

Aquesta carta no serà mes que un record perquè ja no tardaré molt amudar-me a l’altre barri però només volia que t’assabentares que estic molt orgullós de tu,que ta mare va ser una grandíssima dama i que aquesta humil carta no és mes que el desig d’un home moribund que espera que la seua xiqueta comprenga el perquè de tant de misteri i sàpia perdonar-lo.

Un bes gran.

Amir Shaban, 1r Batx. B

Benvolguda C.R.
He decidit posar-me en contacte amb vosté per a poder ajudar-la a respondre els seus dubtes. Ho faig després d’haver-me llegit l’obra on demana ajuda urgent per a oferir-li dades que tal volta li resulten útils.
Començaré dient-li que mon pare, l’home que li féu arribar les cartes, va morir fa tres mesos després d’una llarga malaltia. Conec l’existència d’aquestes cartes des de fa quasi 5 anys. Les vaig trobar al calaix de l’escriptori de mon pare. Després de llegir-les totes repetides voltes, em vaig decidir a preguntar-li de qui eren i a qui anaven dirigides. Només em va voler respondre, en principi, a una d’aquestes qüestions, deixant-me clar que eren d’una amiga seua que, al seu torn, era una persona molt propera a l’autora de les cartes.

Malgrat la dificultat que vaig tindre a l’hora de traure alguns detalls més, finalment vaig aconseguir que mon pare em contara tot el que sabia en relació a les cartes.

Tot i que no em va donar dades concretes, pense que les seues respostes al voltant de la paternitat podrien ajudar-la a vosté, benvolguda C.R. , a posar fi al misteri que ben segur ha afectat profundament la seua vida.
Li advertisc ja que mon pare no em va voler dir el nom de la dona que li va donar les cartes, però sí em va mostrar una fotografia. Encara conserve aquella imatge, i confie en que vosté la podrà identificar quan la veja.
És probable que les respostes que li puc oferir, les que li hagués donat mon pare si no hagués mort, facen que la seua vida no torne a ser la mateixa, i que es trastoque definitivament tot allò que vosté creia tindre clar fins el moment en què va llegir les cartes.

Li adjunte la meua direcció en la targeta que acompanya aquesta carta. Per favor, no dubte a l’hora de contactar amb mi el més aviat possible. Res no desitge més que ajudar-la a omplir el buit que deu sentir, a conéixer la part que la completaria, l’altra meitat de l’ànima.

La Purísima- Torrent


Sóc Elena, la filla d'Ana Bellver, dona que va assumir ser segon plat del teu pare. El marit de la teua mare Cecília ens va trair, a les dos i va destruir dos famílies.
Em pregunte que m'ha portat a escriure't, potser la teua crida d'auxili, potser que el pes de guardar secrets ha pogut amb mi, o potser simplement que necessitava contactar amb tu una última vegada. Sí, pot ser, una més. Una última vegada després de la meua disfressada aparició amb aquella carpeta aquell 23 d'abril a Catalònia.
Ja no puc penedir-me d’haver-te arrossegat a esta situació, així que he decidit que et comptaré la veritat que t'ha sigut ocultada.
Jo estava allí, amb 15 anys, res casual;en aquell carrer silenciós d’Avinyó, i dins d’un cotxe aparcat en la vorera, vaig poder veure el xoc que va provocar aquella tragèdia amb la teua mare Cecília. Esperant dins a no sé qui ,quasi dormida al costat del conductor d’aquell cotxe. Sí, al conductor que t'acotxava per les nits, a qui volia com si fores única, però que tenia una altra xicoteta, una altra preferida, jo. Al teu estimat pare, al meu volgut pare…
No cal dir més, els silencis parlen per ells mateixos. Una nit calorosa em vaig despertar i em vaig alçar sigil·losament del meu llit, vaig creuar aquell  fosc corredor on regnava un aclaparador silenci,però quan arribí a l’altra part de la casa, una porta estava entreoberta. Ma  mare, mon pare... Una discusió acalorada i unes paraules que em van acabar d'arrabassar la meua preada innocència. Un altre assassinat, zels, traïció, un nom: Camus. Desconegut fins ara, però no importava perquè ja era la segona taca de sang que descansava sobre el meu estimat pare.
Han passat molts anys…i constituïm les dos meitats d’una mateixa ànima.
                                                                             Ángela Menjibar (1º A Batx).- La Purísima-Torrent


La Purísima-Torrent


Estimada autora:
No sabia com començar aquesta carta, puix en realitat no sóc ningú per endinsar-me en la seua vida però vosté m' ho demana . Em diuen Catherine,em coneix? Sóc la filla del seu vertader i difunt pare ,Albert Camus,. Sí,  "el seu pare" i sí, aleshores, l'amant de la seua mare.
Sabia que signava a Catalònia i li preguí al  meu oncle Lluís  que li lliurara una carpeta i que només li diguera" Li he portat això perquè sé que li interessarà".  Sé, en llegir el seu llibre , com no,  que aquest fet, l'ha portat a qüestionar-se la seua identitat i el seu origen. I no li culpe, tot el contrari. Crec que té tot el dret a deixar tancada l'escletxa del passat i recuperar el present.
Albert, com li deia la meva mare, deixà un testament on deixava hereders universals  als seus tres fills “El nascuts del matrimoni amb Francine i la nascuda en la relació amb Cecilia Balaguer” Vosté, sí, vosté. Fins ara, no havíem pogut esbrinar la seua identitat, però circumstàncies de la vida, el seu llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, em va obrir una nova perspectiva lectora i des d'aleshores sóc lectora incondicional de la seua narrativa, fet que m'ha portat a ajudar-li a completar la seua ànima : a saber qui és, d'on ve i que és allò que vol.
                                                                                           Sofia Puig (1º Batx- La Purísima-Torrent) 

La Purísima-Torrent


Senyoreta Riera,
sóc  en Jaume Camús, fill de n’Albert i na Cecília, és a dir, el seu germà major. Ha de saber que vaig ser jo qui li va lliurar la famosa carpeta blava aquell 23 d’abril entre tanta multitud de fans seus; es preguntarà “ i per què ho vaig fer així i no li contí la veritat directament? ”. Doncs jo no sabia si vosté voldria saber tot el passat dels nostres pares i si estaria disposada a conéixer-ho tot, ( diguem que li ho vaig deixar caure). Vaig estar observant-la i m’adoní que la seua ànima estava inquieta i neguitosa per descobrir  la veritat. Vosté i jo som germans i el seu pare és Albert, a mí em deixaren amb ell i  vosté es va quedar amb la mare Cecília. Abans de morir el pare m’ho confessà tot; a causa de les condicions del treball dels pares era molt complicat que estigueren junts i per tant cuidar dels dos junts. Pensava que ja no voldria saber res del passat, però en veure que sí, li ho confessarè : la nostra mare no morí en un accident de cotxe, va ser assassinada pel seu “pare” en descobrir que es veia a París amb altre home i en pensar que vosté no era la seua filla; es tornà boig. No ha de fiar-se del que lt diu la gent, si vol destapar-ho tot, truque’m a aquest telèfon 67532009 i pregunte per en Jaume Taronger, m’amague baix aquest nom perquè  ningú sàpia que sóc fill d’Albert. Només tinc un dubte: estaria disposada a inculpar son “pare”? De vegades, els records prefereixen quedar-se en el passat, no creu?.
                                                                                                                   Amparo Puchades (1º A Batx).- La Purísima-Torrent 



Hola Carme,
sóc Lluís i, a partir d'ara deixaré de ser aquell desconegut que un dia de Sant Jordi et lliurà una carpeta blava. Sóc germà del teu pare, aquell home que et duia com una reina , que et considerava una doneta ...però crec que ja és hora de descobrir-te la veritat. Un menjar familiar, una habitació per a la migdiada, una còmoda i en un calaix , una carpeta amb cartes plenes perfumades amb Chanel : vaig deduir que serien de ta mare . La meua ímproba curiositat em llançà a guardar-me-les. En elles quedava clar que tenia un amant  .I per què el meu germà no m’ho havia contat? Ell em reconegué la falsa paternitat teua ja que sempre havia sigut estèril però remoure-li eixe adulteri li va omplir de dolor i també d’odi.Camus, el teu vertader pare, tenia els dies comptats. Li vaig seguir amb el cotxe, provocant l’accident que li va costar la vida . Després, una trucada a la teva mare, la va desolar i embogir. Enamorada i incrèdula, anà corrents al punt de l’accident però la malaurada sort volgué que un camió no la veiera al pas de vianants. Ja no pogué anar-hi amb el teu avi..  Ara ja saps la veritat, la teua ànima està completa, els teus records també, perdona'm.

                                                                      Ianire Casares (1º A Batx).- La Purísima -Torrent



Benvolguda escriptora, sóc Jean Camus, després conegut com Lluís Gabalda.
En morir la meua mare vaig trobar a l’estudi la carpeta que li vaig lliurar junt amb aquesta carta:
“Fill, ton pare, just abans d’acomiadar-se en l'estació  de Portbou, va donar-me una carta; deia que ens volia però el seu cor pertanyia a una altra. No sé com imaginí que “ella” estaria a la casa de Lourmarín i sí, allí  trobí Cecilia Balaguer, l'amant, l’altra, “ella”. La seua fugida amb el teu pare era imminent, amb les maletes a la porta. Camus, ja era de camí a París i es reunirien allí. Vaig sentir-me impotent, el curs dels esdeveniments ja estava marcat. L'endemà , la policia em trucà, el pare havia mort. Culpava Cecilia, i quan la vaig trobar, les meues paraules eren de rancor, odi … ella no m’escoltà i ràpidament creuà el carrer: una camioneta la va envestir.
Mai no vaig creure que la mort del teu pare fóra un accident; i les indagacions em donaren la raó: un home casat amb una tal Roser sabia de la infidelitat. Contractà un amic seu,Juan Pérez, per a manipular els frens i botar abans del colp.
Eixe home estava casat amb Cecília i la por davant dels fets en va fer mudar-nos a Suïssa i canviàrem de nom.
El teu pare tingué una filla amb Ceciíia, busca-la i parla-li d'ell, era meravellós.”
 No entenc com el volia després d'abandonar-nos, però tenies dret a saber-ho.
Ara coneixes l'altra meitat de la teua ànima.
                                                                              Jennifer Ortí (1º A Batx).- La Purísima-Torrent



El meu nom és Javier, Javier Monzó, veí de Portbou, i d’ofici, botiguer, treball que em permet tindre una vida humil. Però la meua identitat no té gens d’importància però sí la del meu pare, Andreu: home feliçment casat, amb quatre fills que eren l’epicentre de la seua vida. O , almenys, això pensàvem.
Revisor de RENFE a Portbou allà pels anys 50,  republicà convençut, però, com la majoria de persones en aquella època, només de portes cap a dins. Irònicament, va morir a l’any 1974, un any abans de la mort de Franco.
Només deu anys després, quan la meua mare va morir, decidírem vendre la casa i en regirar tots els records, trobàrem unes cartes dins d’un àlbum de fotos.Cartes amb adreça falsa que contenien documents : decomptes,  corrupcions i draps bruts del franquisme. Totes elles signades amb “C.B.”. Entre elles, només una es distingia, de color magenta que deia:
“Maria , si trobes aquesta carta, imagine que serà perquè el Senyor se m’ha emportat abans que a tu, gràcies al cel. Tal vegada et dec milers d’explicacions, i no sé per on començar. He treballat durant anys com a espia, t’ho confesse. No vull que penses que mai t’he estimat, res més lluny de la realitat. M’has donat quatre fills meravellosos, i molts anys de felicitat al teu costat. Però va haver-hi una altra dona. I una filla. Carme, crec que li va anomenar, però mai m’he atrevit a conéixer-la , per no fer-vos més mal. La maduresa et fa penedir-te de moltes coses i aquesta és una d’elles. Si m’estimes, busca-la i fes-li saber qui es, que per les seues venes corre la meua sang, i no la d’eixe fascista del dim…”

La carta trencada per la meitat potser per la ràbia o impotència de la mare, no sé, espere que responga a la incertidumbre del teu origen, o tal vegada siga tot una desafortunada coincidència, qui sap. Només el temps ho dirà.
                                                                                        Luis Leal (1ºA Batx).- La Purísima-Torrent 


 Jo provenia d´un poble molt menut envoltat de les altes muntanyes del Pirineus. un poble oblidat per a tothom i sense cap oportunitat de prosperitat per a un jove vespa i inquiet .
La meua infantesa ,l´havia passada molt de pressa treballant els camps  i sempre amb l´olor de la terra humida a les mans. Calia, per tant, aprofitar, l´ocasió que m´oferí  un  dia d´estiu  aquell estrany foraster que buscava un sostre per passar la nit després d’un llarg viatge.Li vaig oferir la meva casa i va ser en  aquella nit de tertúlia quan vaig obrir els ulls a un món totalment desconegut .
  Em traslladí a la ciutat d´Avinyó. I així entrí a formar part d´un  partit d´esquerres francés i sempre amb contacte amb els maquis espanyols de la frontera. Aquell fatídic dia ,  acompanyava  Juan Pérez en el seu camió. Va ser un accident, un grapat de maleïdes circumstàncies que feren que aquella dona Cecília Balaguer, apareguera sota les rodes del camió.
Molt nerviós i sense aturar-se, Juan Pérez escapà de l´escenari dels fets . Baixí del camió i corrents , li busquí el pols i el seu batec del cor .Encara respirava i en un últim alé de vida em digué:
-Dóna aquesta carpeta a la meua filla.
I en eixos moments, sense poder preguntar-li  qui era la seua filla, va morir als meus braços. Esglaiat davant dels fets, jo també vaig fugir de l´escena de l´accident.
Hui, dia 23 d´Abril, vull concloure amb un assumpte que vaig començar anys enrrere quan acceptí l´ultima voluntad de Cecília Balaguer.
Atentament, Lluís Gràcia Martí.
                                                               Maria Miquel Puig (1º Batx) .- La Purísima -Torrent