28 de febr. 2018

No vull que em recordeu per aquesta història, simplement vull guardar-la en la memòria... La meua infància va ser molt feliç, vesprades jugant amb el meu germà a agafar cabuts del riu pròxim a casa. Però les coses canvien. Vaig emmalaltir , els meus pares es preocuparen perquè no millorava, m’allunyaren del meu germà perquè no li passara el mateix, en eixe moment va començar tot. No podia eixir ja que empitjoraria, m’ofegava en la densa soledat que m’envoltava. Sols em calmava l'ansietat mirar cap al riu on ell solia seure per contemplar el capvespre . Ambdós imaginàvem estar junts mirant com el sol es ponia. A penes mantenia relació amb ell, només per notes. Em feia fàstic la meua existència , haver de castigar així la meua família. Així que una vesprada em vaig escapar i vaig seure en una roca, vaig veure per última vegada el capvespre entre plors i pensaments, em vaig reflectir en l'aigua i veia que mai em recuperaria així que em vaig llançar al Riu, i vaig acabar amb tot, amb l'angoixa i depressió que m'asfixiaven. Vaig deixar el Riu perquè es reflectiren les persones felices i allí es va quedar la meua presència. Soumia Azaamar Achfia 2n Batxillerat IES MALILLA
Pot ser que tota persona que s’aprope al Riu és perquè té alguna cosa comuna. Pot ser que només necessiten el reflex de si mateixos per adonar-se’n de la realitat, de la seua realitat. No hi ha res més dur que sentir la impotència de no aconseguir les teues metes. La infelicitat d’haver sigut manipulat per la família, pels amics, per la societat. De qui és el temps que estàs gastant dia a dia? Què va passar? En quin moment vas deixar la teua personalitat enrere? Són les coses que et preguntes quan estàs a la vora del Riu. L’enveja i l’admiració, a vegades, poden ser les duess cares de la mateixa moneda. Es pot experimentar l’admiració de veure transcórrer l’aigua del Riu sense cap modificació, amb nitidesa i plena seguretat; i al mateix temps sentir enveja del riu: el reflex que aquest mostra és un reflex impur. Les persones que s’apropen al Riu no tenen una essència vertadera, estan buides per dins. Aconseguiran aquestes persones arribar a tindre eixa confiança en sí mateixos per a evolucionar cap a una qualitat que els faça exclusius? Al cap i a la fi, l’objectiu de viure és deixar una marca única. Carla Navarro Insa 2n Batxillerat IES MALILLLA
Vaig caminar fins que vaig perdre la noció del temps, en aquell instant moment en el qual no podia sentir les meues cames, vaig decidir seure en un banc, on podia veure com les aigües del Riu baixaven, vaig sentir per un instant un poc de pau després de tants anys de contínua lluita, vaig pensar en mi i en ella, en la nostra relació, m'estremí recordant la sensació del seu primer petó i també enyorí la seua última paraula. Quan pense en ella, em vénen milions de records, em vénen totes les seues paraules dolces quan jo no podia dormir, com m'abraçava i amb un senzill “Tot anirà bé” considerava que res roín ens passaria. El Riu s'endú tot el que pot, com una malaltia, la malaltia que pateix la dona a la qual jo més estime. S'ha endut vides com la de la Martina Tarr, com la de la Vera Kunzt o com la d'aquell professor que va perdre a la seua filla en aquest mateix Riu. Totes aquestes persones, incloent-hi ma mare són persones que no ja no estan, però que sempre quedaran al nostre record. Maria Mendoza. 1 BAT. IES LAURONA.
I el germà de Vera va ser arrossegat per alguna cosa estranya cap avall. Cada vegada s’enfonsava més i més, fins que va perdre el coneixement. Quan va tornar en si mateix, es va adonar que estava tombat en una habitació blanca. Ràpidament es va alçar i va eixir d’aquell lloc. Fora, va veure que estava en una ciutat amb gent, tot això era una mica estrany. En aquell moment un xic se li va apropar i li va dir, Segueix-me, ell confós va fer el que deia. Caminant per aquella ciutat es va adonar que tots brillaven, però no va fer massa cas. Aquell misteriós xic li va portar fins a una sala on hi havia una xica que el mirava divertida, Et preguntaràs què fas ací, ell no podia parlar s’havia quedat bocabadat per la melodiosa veu de la xica, Qui ets?, finalment li va preguntar, Sóc el Riu, Esteu ací perquè em crideu a totes hores demanant-me que us porte, Perquè jo us conteste i vosaltres no podeu evitar vindre a mi, Tantes són les vostres ànsies de trobar-me que acabeu venint al riu i feu tant de soroll en el meu cap que no em queda més remei que tirar de vosaltres cap avall i portar-vos al meu món, a la meua fantasia. Paula Domínguez. 1r BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.
Ana Santiago. 1r BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.
Cada matí, el germà de la Martina Tarr, sortia de casa de pressa. Anava d’un lloc a l’altre, però sempre s’aturava quan arribava al pont principal. S’hi quedava fins que els llums dels fanals s’encenien i el seu neguit omplia el cel. Havia de tornar a casa, però no volia. Feia mesos que no parlava amb la seua germana, mai no podria perdonar allò que va fer pensant sols en els seus desitjos i plaers. La seva mare vivia en una altra ciutat amb l’home. Cridava una vegada per setmana amb converses cada vegada més curtes. Però una vesprada va decidir cridar la seva mare perquè el comportament de la seva germana la portaria a la malaltia que patia la seva família. Sa mare va vindre tan prompte com va poder i quan se n´havia anat amb la seva germana al metge, ell va anar a recórrer els carrers. La tranquil·litat del Riu no l’havia sentit en cap altre lloc, s’asseia davant El Riu i l’observava amb una admiració molt gran. Cada vegada s’apropava més i més, una veu encisadora cridant-lo eixia d’eixes aigües tan cabaloses. Volia saber què volia d’ell, escoltar-lo de més prop… i tocant l’aigua als peus, sa mare el va agafar.


COM EL RIU

Ser com el riu que flueix.
Tindre la capacitat d’avançar i avançar, sense recordar el que he deixat arrere.
Que la meua ànima siga tan profunda com el riu ho es.
Tindre eixa personalitat tan forta. Quan tot siga pluja al meu voltant, donar un fort colp de fúria, fer-me més gran y feroç, sense cap temor.
Ser tan fascinant com ell, atraure persones, animals i plantes i rebre les seues gratituds per donar-los el regal de la vida, oferint el seu aigua, la seua pròpia vida…
Tindre eixe atractiu peculiar i natural que el fa tan especial…
Déu meu, espere que m’estigues escoltant i sigues capaç de fer-me com jo en vull, i no com tu m’has fet. Tothom es riu de mi, sóc incapaç de resoldre cap problema i no tinc a ningú al meu costat! Ningú em vol! Sóc lleig! T’has encebat amb un simple xiquet de quasi 13 anys! Jo vull ser com aquest gran riu! Ser fort! Com tu m’has fet sóc incapaç de viure!
No obstant, pot ser que en realitat si que siga un poc com el riu.
El riu que està apropant-se al mar per a poder descansar...


Javier Cebrián Pérez-Almazán
Pureza de Maria Cid


L’ATRACCIÓ PERILLOSA.

L’Anna feia varies setmanes que estava prou rara. Semblava pàl·lida, amb les mans suades i sense ganes de fer res. A més, sempre estava absenta per a quedar amb les seues amigues. Si era cert que des de feia dies, anava amb gent nova del barri que pareixien mala influència.
Selena, la seua millor amiga, estava molt preocupada perquè ja no anava amb ella i no sabia que li passava. Doncs, una vesprada, va seguir-li fins a la vora d’un riu i va veure que estava drogant-se. De sobte, es va quedar fascinada. Ana, al veure-la, li va oferir.
-          Vols un poquet? – li diu a Selena.
Aquesta va sentir una gran atracció. Al principi, es va espantar a causa de que no sabia el motiu d’aquesta reacció perquè ella sempre havia anat en contra d’aquest tipus d’addiccions tan perilloses. No obstant això, no es va poder resistir.
Des de aleshores, van juntes tots el dies a la vora del riu fins a la caiguda del sol.


Andrea Alventosa 2n
Col. Puresa de Maria-Cid



Què hauria de fer per al projecte de fotografia? Els havien proposat una entre aquestes opcions: bellesa, musa, transparència.

Però a diferència dels seus companys que al moment havien triat la musa i fotografiarien a les seues parelles, es trobava en blanc.

I allí estava, en aquella xicoteta ciutat sense importància, encreuant-se amb rostres desconeguts i altres no tan desconeguts, i mentre creuava el xicotet pont que unia el seu barri amb la ciutat ho va veure.

Com no s'havia adonat abans? Havia tingut aquella escena davant dels ulls i mai havia sigut conscient d'això, aquell riu, que sempre passava de llarg emanava una impressionant imatge en què el sol s'amagava en ell com si estiguera engolint-lo, i la llum ataronjada del capvespre en què mai reparava mes que per a adonar-se de ho tard que era, formava un paisatge que havia de capturar. Havia trobat les tres opcions que li havien donat en una sola imatge, amb el reflex del cel eixe riu havia pres un color ataronjat que simulava la llarga cabellera d'una dona, era simplement bell, així que sense dubtar-ho va apuntar la seua cambra cap este i va prendre distintes fotografies, sabent que el que el seu objectiu havia captat era més bell que qualsevol musa triada pels seus companys, perquè la naturalesa era la més bella i preada dona abans vista per l'home.



Andrea Lafarga Aguilar. 2n

Col. Puresa de Maria-Cid


 








Osvaldo, un jove de 20 anys que va nàixer a Lima, Perú, va decidir emprendre un viatge espiritual a l’Amazones. Estava caminant per la vora del riu buscant un lloc per a muntar la seua tenda quan, de sobte, es va encontrar amb un ofidi. Aquesta bèstia fou Yacumama, la mare de l’aigua, segons les tradicions Amazòniques. Yacumama, normalment utilitza els seus ulls penetrants per a hipnotitzar les seues presses, però no ho va fer amb Osvaldo. En canvi,  l’efecte que va provocar en ell va canviar completament la seua vida.
El jove va observar el riu d’una manera diferent de com ho feia abans, el va mirar amb fascinació, es va llevar la roba i, amb el seu matxet, va començar a tallar arbres per a construir una barca. Osvaldo va tenir una nova visió de la vida. Ara, el seu objectiu fou viure dins del riu i solament podia eixir a la contornada per a caçar i agafar fruits dels arbres. Cada any no podia avançar més de 100 kilòmetres i la seua vida acabaria amb la desembocadura del riu.

                                                                                              Raúl Casas 2n
                                                                               Col. Puresa de Maria-Cid