28 de febr. 2022

IES MALILLA. La drecera

SENSE TÍTOL

Tot va començar quan tenia 8 anys, em feia molta il·lusió tindre una mascota però els meus pares no volien perquè era molta responsabilitat per a la meua edat i a part no volien fer-se càrrec. Van passar uns mesos i els meus pares estaven molt enfadats amb mi perquè em portava molt mal a casa perquè no ajudava gens, llavors em van dir que si em portava bé per al meu aniversari em comprarien un gos, jo vaig dir que d’acord. Llavors vaig començar a portar-me bé i al cap d'uns mesos en el meu aniversari me'l van regalar. L’anomene Iako i m'esforce molt a cuidar-lo però no ho feia bé, els meus pares em deien com fer-ho però no els feia cas i em cansava i no el cuidava molt després. Els meus pares es van adonar de la meua desgana i em van renyar per això i em van dir que un gos no és un peluix, que és un ésser viu més i que havia de cuidar-lo millor.Aquest ensenyament moral em va fer adonar-me que els animals també estan vius i que és necessari tractar-los bé i no tractar-los com a peluixos i també em va servir de lliçó perquè no em donara per rendit tan fàcil.

Àngel Ecija

IES Malilla

 

ELS AMICS DE SEMPRE


Sense cap dubte, la meua infantesa va estar marcada per la relació que tenia amb els meus amics del poble


Tots els estius la meua família i jo ens n’anàvem al meu poble. Normalment passava allí l’estiu sencer, des de finals de juny fins a principis de setembre. Les coses que feia eren sempre les mateixes. Em despertava sobre les onze i me’n pujava a la piscina del poble fins a l’hora de dinar. Després de dinar, tornava a pujar a la piscina i més tard els meus amics i jo anàvem al camp de futbol a jugar fins a la nit. Agarrava l’entrepà i eixíem a pegar una volta fins a les dotze.


Tanmateix aquests plans han anant deixant de fer-se a poc a poc. Els meus amics, al ser un poc més majors que jo, han començat a treballar durant l’estiu, i com a conseqüència ja no pugem a la piscina tant com abans. A més, ells diuen que ja som “prou majors” per a anar a jugar al futbol, i els únics plans que fem són anar amb el cotxe amunt i avall.


Sóc conscient que quan creixes vas madurant i deixes de fer coses que feies abans. Però crec que a vegades comportar-te com un noi està molt bé.



David Font Guillem

IES Malilla

SENSE TÍTOL


Cada dia era un infern. Cada dia era un malson. Cada matí era un abisme. Cada vesprada un descans. No tenia el cap prou bé com per a explicar-ho als meus pares. En classe estava a soles sempre. Sempre. Els companys de classe em miraven per damunt del muscle. Els professors es creien que m'ajudaven fent-me el seu alumne favorit. Els meus pares es preocupaven per mi sempre, sempre. El camí per a anar al col·legi era més curt per ací -em deia jo mateix-. Eren sempre els mateixos. Quatre xiquets del meu curs, de dotze anys, m'esperaven en la paret plena de grafitis abans d'arribar a la meua destinació. No diré per a què.

Però un dia vaig decidir eixir abans de casa i anar pel camí més llarg, encara que tardés més a arribar. No sé per què ho vaig fer però va ser exitós. Així va ser fins que vaig arribar a l'últim curs.

Vaig tornar a canviar la meua ruta i vaig decidir anar per on solia fer-ho anys arrere. On solien estar els quatre agressors només n’hi havia un. Per a la meua sorpresa, estava envoltat de tres persones que vaig arribar a reconéixer. Estaven els quatre on solien estar.



Diego Lozano Guerrero

IES Malilla



La meua vida durant la infantesa era de color de flors. Visc amb ma mare i la meua germana en un barri humil, faig les meues extraescolars ,tinc molts amics i una família que m’estima. No puc demanar més.



Al primer pis del meu veïnat viu la meua àvia, una dona molt sàvia. Ha viscut guerres, traïcions,abusos familiars… però encara així no és mala persona, sinó que cuida molt la gent que estima.

Té 80 anys i jo amb la meua germana baixem sempre perquè ens conte les històries de quan treballava per a famílies riques o com va ser el seu primer amor… És una persona que forma part del meu cercle familiar i gran part de la meua educació és gràcies a ella.



Un dia d’estiu baixe amb ma mare, com de costum. La meua àvia porta uns dies molt malalta , i quan hi arribem, el meu angelet ja no dona senyals de vida. Aquest cop és molt dur per a mi ja que ha sigut l’exemple a seguir, ella m’ha ensenyat a seguir els meus somnis a pesar de les circumstàncies, ser independent i estimar-me molt a mi mateixa.



I la lliçó que em va donar és que gràcies als seus consells la meua adolescència ,una de las etapes més difícils, està encaminada de la millor forma possible.



Érika García Curia

IES Malilla

 

En quin moment em vaig fer gran?

Crec que quan vaig començar a ser més adult va ser quan estava a tercer de l´ESO, just l’any de la pandèmia.

Açò va ocòrrer sobre el 2020, quan tothom es va quedar a casa degut a la COVID-19. Mon pare havia d’anar a treballar, i ma mare, el meu germà (que encara va a escola ) i jo ens quedàvem a casa seguint les normes de la quarantena. A diferència d’altres famílies, el meu germà i jo ens havíem d’ocupar de quasi tots els afers de la casa, degut a què ma mare tenia els dos braços trencats. Hauríem de fer el dinar, estendre la roba, ficar rentadores, i qualsevol cosa que ma mare fera, l’havíem d’ajudar. A més a més, jo m’ocupava tant dels meus deures com dels del meu germà, ja que ma mare podía ajudar-lo en les llengües, però no en altres matèries com naturals, anglès o matemàtiques.

Al cap i a la fi, la pandèmia em va servir per poder preparar-me per al futur, a l’ajudar a ma mare a cuinar, a l’ensenyar el meu germà a mantindre en ordre la casa.



Jordi Encabo

IES Malilla

SENSE TÍTOL

La meua infància va ser molt normal. M’esforçava molt al col·legi i sempre intentava fer els exàmens el millor possible. Però la millor part de l’any era l’estiu. Perquè a la meua casa hi havia piscina i jo m’ho passava genial amb el meus veïns. Passàvem tot el dia dins de l’aigua i ens quedàvem a dinar baix de casa tots junts.

El que també era pràcticament el millor de l’estiu era anar al meu poble que s’anomena “El Pueyo de Jaca” i està als Pirineus. D’allà tinc alguns dels millors records de la meua vida.

Però sense dubte el millor era anar a Eivissa a visitar a la meua família materna. A Eivissa vivien els meus cosins, oncles i el meu iaio.

Però tot va canviar quan el meu iaio es va fer més vell. Ell va haver de vindre a València a viure amb nosaltres i tres anys després va morir. Des de llavors la meua vida ha fet un gir de cent huitanta graus. Vaig deixar de relacionar-me amb la gent i se’n van anar les meues ganes de viure. Era la primera vegada que una persona propera a mi havia mort i jo no vaig saber què fer fins que la vaig conèixer a ella. Ella em va fer tornar a viure. I gràcies a ella vaig tornar a ser jo.


Jorge López

IES Malilla

 

 

 

 

SENSE TÍTOL


Era un dissabte i jo havia quedat amb uns amics per a anar al parc prop de l'església, en dir-li-ho als meus pares em van dir que no me n'aniria sense abans comprar un parell de coses, a la qual cosa vaig accedir perquè no tenia opció si volia eixir. Una vegada de tornada a casa per a deixar la compra i finalment anar-me’n vaig sentir que sonava el telèfon però, en estar els meus pares a casa no li vaig donar molta importància i vaig marxar, no sense abans acomiadar-me d'ells.

Vam estar jugant amb globus d'aigua pel que vaig suposar que en arribar a casa em castigaria per haver banyat tota la roba. Quan vaig tornar i passí al costat dels meus pares no em van dir res malgrat veure'm mullat. Em van dir que no tenia importància per poder parlar ells, em va agradar això perquè no m'anaven a castigar, és per això que vaig somriure feliç, aquesta sensació no va durar molt, el tema del qual volien parlar era sobre la mort del meu oncle Ricardo. Devastat en sentir el que van dir em vaig quedar callat i vaig anar a la meua habitació per a no tornar a parlar en una setmana.


Julian Reparat

IES Malilla

 

 


LLIBERTAT


L’aire pur acariciava i bressolava el meu cabell a l’alt de la muntanya. Els meus dits gaudien del tacte de la neu a l’hivern i de l’olor de les flors silvestres a l’estiu.

Vaig viure a un poble de tres-cents habitants durant els primers set anys de la meua vida, vaig créixer entre naturalesa i animals salvatges, i mai més m’he sentit tan lliure i plena.

La meua mare regentava la farmàcia de la localitat i era coneguda per tothom per la seua tasca determinant per a la salut del poble. Tanmateix, ella aspirava a més i vam haver de moure’ns cap a la capital.

Tot va a ser totalment diferent, ja només m’acariciava el fum dels cotxes i l’olor dels contenidors dels carrers. Ja no corria amb els meus amics per la muntanya, sinó que els pocs que vaig fer sent la xiqueta nova, quedaven per a jugar amb l’ordinador i les consoles.

Vaig ser amarrada a la rutina i la meu ànsia de ferocitat, curiositat i creativitat va ser reduïda a una simple il·lusió pròpia de la infantesa. Supose que això és el que torna els adults en avorrits i apàtics, la pèrdua de la seua essència i llibertat.


MARIAM KHALIL MARTÍNEZ

IES MALILLA

ELS DIUMENGES JA NO SÓN DIUMENGES


Feia temps que sabie que es moria, ell m’ho va dir: «Me voy, Martita» sense jo saber què contestar. Però vaig sentir la seua por, la de no haver gaudit suficient. Durant mesos contà les seues històries amb els ulls cristal·litzats i l’esperança que les guardàrem a la memòria per mantindre el seu record viu. Jo pensava molt en la iaia i en com li agafava la mà intentant traspassar-li la seua llum. Durant l’últim mes, ella ens cridava cada dia demanant-nos que resàrem una Ave Maria, i jo, que ni resava ni sabia resar, em gitava totes les nits demanant a un Déu en qui no creia que se l’emportara ràpid.

No sé quin mes, ni quina setmana, ni a quina hora va passar. Únicament recorde aquella trucada de telèfon i de mon pare dient: «el iaio ja està al cel». Me’n recorde del buit que vaig sentir al pit i de cojm les mans anaren als ulls per a detindre les llàgrimes. Aquell dia vaig saber que els diumenges ja no serien diumenges, i que no sempre eixia el sol. Ja no jugaria amb ell i ningú em recolliria de classe, i l’àvia em digué que jo havia perdut el iaio, però que el cel havia guanyat un àngel.


Marta Carbonell

IES Malilla

 

SENSE TÍTOL


La meua infància va ser llarga, perquè quan vols fer-te major, mai aplega el moment en quÈ estàs segur que ja tens suficient maduresa com per a considerar-te major. Vaig esperar ansiosa aquest canvi on no haguera de dependre dels meus pares i fora capaç de prendre les meues pròpies decisions.


Aquest canvi va aplegar, però no va ser com m'imaginava, perquè te n’adones que ja no ets la xiqueta ignorant que volia ser major, ara et toca afrontar situacions o problemes que abans no sabies que existien, i en el meu cas va ser la mort d'un amic. Un cap de setmana estàs bé i a l'altre t'enteres que el teu amic acaba de morir i que portava dies a l'UCI. No va ser una situació fàcil de gestionar, vaig haver d’assumir que la vida són dos dies tingues l'edat que tingues, que hi ha coses que no es poden controlar i que no pots aferrar-te a plorar, has de mirar al davant i continuar la teua vida perquè almenys tinc l'oportunitat de viure-la.


La mort del meu amic va donar un gir a la meua forma de veure la vida i d'afrontar-la. No visc la vida al límit, però disfrute més del dia a dia i soc més conformista amb el que tinc, la xiqueta capritxosa se’n va anar i va aparèixer el jo d'ara.


Mireya Gómez

IES Malilla

 

Els canvis costaners

Aquest estiu m’ho he passat molt bé, sempre pase tots els estius en el mateix poble de costa El Mareny de Barraquetes” . Quan era xicotet m’agradava córrer amb els meus amics pels camps que hi havia just arrere de la platja, i després ens refrescàvem en l’aigua del mar. Ara eixos camps ja no estan, està tota la zona de la costa plena d’apartaments moderns que s’han habitat en menys de 9 anys. Jo no em recorde molt bé perquè era xicotet, però els meus pares em compten que l’ambi ent d’abans era molt diferent i molt més familiar, i encara que ara tinc molts amics nous d’estos apartaments, m’agradaria viure els temps d’abans. El que a mi sí em molesta molt que és culpa dels apartaments nous són les cues que es fan en el forn i els r estaurants, i que per a donar - te un bany has de creuar per 3 files d’ombreles plen es de gent que no conec.

Els adults sempre diuen que abans es vivia millor, no sols en el poble, ho diuen en general. Jo no sé si tenen raó, però ara la gent està molt dividi da, i ni la gent del mateix edifici es coneix.

Pablo Gandia

IES Malilla

 

Records.

Quan era xicotet comprenia sempre que la vida en la naturalesa era molt feliç. Sempre baixava a jugar amb els meus amics i corríem entre els camps de cultius. Recorde com el meu amic Raül, baixava el seu gos Rai i ens divertíem tots junts. Aquestos dies els podria qualificar com memorables. El temps passava volant i no teníem preocupacions.

Això va canviar. L´any següent la situació va ser diferent. Vàrem acabar el col·legi i començàvem una nova vida en l´institut. Tenìem nous professors i nous amics. Vaig notar que el meu barri també es modificava, enduent-se els records de la meua infantesa i amb això també la meua felicitat.

Ara tenim un gran parc i moltes zones asfaltades on hi havia molts camps de cultiu que s´embarraven cada vegada que plovia. Estic notant com, a poc a poc, el barri es transforma en modern amb gratacels on vindran a viure moltes famílies jóvens.

Jo que pensava que podia viure sempre en una infantesa feliç i jugant amb Rai com quan tenia sis anys, però això s´ha quedat en records i enyorances que mai oblidaré.

Tinc por perquè sé que el proper any nous canvis es produiran. Els meus amics i jo anem a deixar l´institut i cadascú farà una nova vida, a més el meu barri continuarà modificant-se sense que jo puga fer res.



Pablo Latorre

IES Malilla

UN BARRI EN DESENVOLUPAMENT


Quan era menut al barri on vivia predominava una part per davant de les altres: les xicotetes parcel·les, hortes i cases que n’hi havia. Cada vegada que anava al col·legi havia de travessar aquesta zona, sentia com si estiguera en un lloc apartat de la ciutat, en un poble on a soles es preocupen per conrear i sostindre les seues collites. Molt sovint quan el meu iaio em recollia del col.legi em preguntava si volia prendre la “drecera” que tant m’agradava. A més ell m’explicava amb molt deteniment les feines de l’horta i com ell de xicotet treballava al camp. No obstant això, quan l’últim curs de primària arribava va sorgir un projecte de renovació del barri on les cases i les hortes desapareixerien per donar lloc a una zona més urbanitzada amb finques i pisos d’alta qualitat. Recorde amb molta exactitud com va començar tot: cartells anunciant-ho i els sorolls estremidors que començaven ben prompte a la matinada. Eliminaven les cases i les terres de conreu sense cap mirament, construïen carreteres i a poc a poc els edificis van eliminar eixe paisatge verd que es podia veure des de qualsevol finestra. Vaig notar com si la meua infantesa haguera desaparegut i com començava una nova etapa en la meua vida: l’adolescència.


Pablo Orell Martínez

UN DIA A LA PLATJA

Em desperte de bon de matí pensant en el dia que vaig a passar, aniré amb els meus amics a la platja. Em fa il·lusió perquè aquests moments són els que recordaré amb molt d’afecte quan siga gran, els recordaré quan pense en tot el que vaig viure de xicotet.

Isc de casa, la mare em diu Ramon, passa-t’ho bé amb els teus amics i ves amb cura de no fer-te mal, sempre m’ho diu, imagine que deu ser per l’instint protector de les mares. Arribe al punt de trobada acordat pels meus amics i comencem la nostra aventura cap a la platja, jo ja em veia tombat a l’arena i jugant al futbol amb tots.

Muntem al bus que ens portarà a la Malva-rosa, cadascú s’asseu on pot, el bus està ple de gent vestida amb vestit de bany. El bus arranca i es posa a rodar, al cap d’un cinc metres el bus frenà en sec, ha xocat contra un cotxe. Vaig anar per l’aire junt a un amic i vam caure al terra, que estava ple de cristalls diminuts.

Finalment arribàrem a la platja, però no podia deixar de pensar en la importància de la vida



Ramon Simó

IES Malilla

IES Malilla

 

 

FENT EL MAL EL CEL, I NO GRATAMENT


Sempre havia estat rient. Encara que era un nen comprenia fàcilment que viure davant tota

aquella naturalesa em va permetre desenvolupar-me en un ambient més lliure que als altres

xiquets de la ciutat, que estaven enfosquits pels gratacels.

A l’escola mai baixava del 8 i els meus pares sempre deien que podria estudiar una carrera a

la Universitat perquè teníem els diners suficients. Però ràpidament al meu barri li va passar el

mateix que a Russafa, per culpa de la gentrificació els lloguers van pujar moltíssim. A més,

van fer fora el meu pare i els lloguers, com els gratacels, seguien pujant.

L’any següent la situació era igual i, com que jo havia acabat la secundària, vaig ser obligat a

començar a treballar perquè si no, ens anaven a desnonar. Repartidor, cambrer, netejador,

conserge... Treballs amb un sou molt baix que no ajudaven pràcticament gens a l’economia

familiar. Fins que el meu oncle em va endollar al treball que encara tinc, obrer.

Ara, amb 25 anys, estic en una obra del gratacel més alt de la ciutat al meu barri. Jo, que

pensava que podria créixer lliurement i ara estic abocat a un destí inexorable en què faig

créixer allò que no em va deixar fer-ho a mi. Però ells segueixen pujant, com els lloguers.


Raül Oblaré

IES Malilla

LA REALITAT

Un 16 d’abril vaig rebre una notícia punyent. El meu oncle, a qui sempre vaig considerar un pare es va morir. Em vaig ficar a plorar, però era un sentiment estrany perquè no em vaig creure que ja no el podia tornar a veure, suposava que res estava passant en realitat. Passava el temps i no podia parar de somiar amb ell, sempre tenia els mateixos somnis, que l’ajudava fent ciment o que me n’anava a pescar amb ell i podia donar-li l’abraç que no vaig poder fer i que ell se n’anava i jo em limitava a plorar dient-li que no se n’anara. Eixe estiu vaig imaginar que ell estava en eixa taula de fuster fent qualsevol bogeria que sempre funcionava i em vaig adonar que ja no el tornaria a veure, em vaig sentir molt mal i vaig deixar de menjar perquè tenia un nuc en l’estòmac que no desapareixia. Quan la meua mare em preguntava què em passava li deia qualsevol excusa perquè no volia entristir-la més del que ja estava. Em vaig adonar d’una veritat que tots sabem però ningú diu , tots ens morirem però qui més tarda és qui més pateix.


Sergio Martín Tamarit

IES Malilla

 

 

EL CAMÍ A L'ESCOLA


- Vinga amunt! Que farem tard. Cada matí sentia la veu de l’àvia que em despertava. Ràpidament, desdejunava i corríem cap a l’escola. Pel camí recorríem els camps on els treballadors feia hores que collien i l’àvia anava donant-los el "Bon dia". Cap al final del camí estava la casa de Josep on, en eixir de l’escola el seu net Joan i jo, corrent pel pati passàvem hores fins que queia el sol, jugant i sentint-nos lliures. L’àvia va ser qui ens crià al germà i a mi, ja que la mare treballa tot el dia per tal de treure'ns endavant.


L'àvia va morir i part de la meua infantesa amb ella. D'un dia a altre, Joan i Llúcia em digué que ja no viurien allí. L’olor de tomaqueres i llimoners es va canviar per l’embafadora olor de ciment i gasolina dels cotxes. Aquell camí cap a l’escola ja no era el mateix. Aquells immensos edificis no deixaven ni tan sols veure el cel. Però sense dubte, el pitjor eren les famílies que vivien en aquelles finques que semblaven tretes d’una revista amb cases perfectes, treballs de somni i cotxes que valien més diners dels que ma mare cobraria en anys de treball. Per a ells érem invisibles, en aquell moment i sempre.


Sheila Sànchez

IES Malilla

BOT ENRERE


Després de la guerra al meu pare ja no li donaven jornal i ens vam haver d'anar a viure a Vilanova de Castelló. A l'escola vaig conèixer Pau, discutíem de tant en tant però era el meu millor amic. Solíem jugar a la bala i a la baldufa. Me'n recorde que una vesprada, després de sortir de l'escola, vam anar a casa, vam agafar draps bruts i, amb espart, vam fer una pilota de drap. Després vam anar al parc i vam jugar fins que es va fer de nit.


Un dia, la meua mare em va dir que m'havia de treure de l'escola perquè era tan intel·ligent que el mestre no em podia ensenyar més. Jo sabia que era per anar a treballar al camp, el meu pare estava malalt i no teníem ni per menjar.


Al principi va ser dur però de mica en mica em vaig anar acostumant. Quan m'aixecava veia la pilota de drap a la cantonada de l'habitació i l'escola des de la finestra. Les coses estaven igual però tot era diferent. Supose que la vida m'estava canviant, encara que em negués a acceptar-ho.

Sílvia Albiñana

IES Malilla

 





27 de febr. 2022

 CONCURS DE MICRORELATS IES SEDAVÍ. DIÀLEG 2022.

La drecera, Miquel Martín i Serra.

Estimades i estimats, com cada any s'acosta la primavera i...el Diàleg. I com sempre, faig aquesta xicoteta prova per veure si funciona tot bé.

Els relats del meu alumnat estan quasi preparats per penjar, els tindreu en breu. Enguany hi ha tot d'anècdotes personals relacionades amb el pas de la infantesa a l'adolescència i la transformació dels espais que hem viscut. Primers suspesos, primera vegada que no volem anar al poble, primers Nadals que ens deceben, llocs que ja no reconeixem...El nostre alumnat comparteix amb nosaltres algunes d'aquestes experiències tan universals. Sols hem de canviar els referents concrets i potser ens hi veurem reflectits.

Enguany m'he atrevit a escriure un petit relat per tal d'engrescar l'alumnat i fer-los saber que, encara que els semble mentida, també hem estat xiquets i xiquetes. El títol és, com no, "Fora de concurs". Així deixe preparat el document per penjar els que que entren en concurs.

FORA DE CONCURS

-Què faràs quan sigues gran? 

Com que «Què faré quan siga gran? Ja sóc gran, tros d’idiota!» Tenia dotze anys i un cos gran, d’adolescent plena. Ma germana i jo miràvem aquell amic de la família que havia vingut de visita amb desconfiança i una mica de malevolència. Havia aparegut de sobte i, per molt que ma mare s’entestara, no el recordàvem. La presentació no havia pogut ser pitjor. S’havia atrevit a besar i fer un pessic a les galtes de ma germana i després m’havia etzibat aquella imbecil·litat. Per acabar d’adobar-ho, ma mare no feia més que contar-li anècdotes «divertides» com quan em van deixar en la plaça de no sé quin poble i es van amagar i jo vaig començar a plorar desconsolada. Per partir-se de riure! Ma mare, quan començava no acabava mai i ara li estava mostrant aquell vestit que tant odiava i que ella volia que em posara per a aquella boda a la qual no volíem anar ni ma germana ni jo. «Però si estàs molt bonica amb ell, carinyo», repetia i repetia. I jo, sols de pensar-ho, em ficava malalta. «El vas triar tu l’any passat». I ella no entenia que ara no m’agradava, que ara es duien entallats als malucs i més llargs.

 - I ja tens noviet?

«En què quedem? Sóc una xiqueta o ja tinc edat per a tenir noviets?» Ahí ma mare va estar bé. Em va mirar de reüll i va canviar de tema. Finalment ens va deixar tornar al cau, és a dir, a la nostra habitació. Quan per fi se’n va anar aquell pesat, ma mare somicava mentre repassava un vestit molt bonic que jo no havia vist i que tenia, oh, miracle! el talle baix. La vaig besar i vaig sentir la seua calor, i la seua olor, tan dolça, tan bona. 

Mon pare acabava d’obrir la porta: EL-PA-PÀ. Hora de sopar.  

Tardaria molts anys a entendre les llàgrimes de ma mare.

PROFESSORA DE VALENCIÀ. 

 

MICRORELATS DE L'ALUMNAT DE L'IES SEDAVÍ 

 

Ací teniu els relats de l'alumnat de l'IES Sedaví. Aniré penjant-n'hi algun més abans del termini i en el mateix document per tal d'ajudar els qui heu de llegir-los. Disculpeu si se m'ha passat alguna falta. A banda de la primavera i el Diàleg, aquestes són les dates de les correccions massives i de les avaluacions i el cap a voltes no dona per a més.   

Si no hi han posat títol, els nomene Sense títol 1, 2, 3...

 

1. QUAN EM VAIG FER MAJOR

Aquell hivern de l’any 2013 quan jo tenia huit anys va ser quan em vaig donar compte de que ja no era una xiqueta sinó que ja m’havia fet major.

Els anys d’abans quan era 24 de desembre jo estava molt apassionada de rebre els meus regals i obrir-los esperant que arribara Papa Noel i estar amb tota la família jugant tots junts, en canvi eixe any del 2013 la mateixa esperança ja no estava, s’havia perdut, vaig deixar de demanar joguets i vaig començar a demanar roba, m'avorria jugant tots el anys amb joguets i amb la meua família, ja era una tradició. L’any del 2020 hi havia pandèmia i no vam poder reunir-nos tots en la mateixa casa de tots els anys, ahir em vaig donar compte que els pensaments que tenia van ser de una xiqueta que està madurant i no es donava compte de les grans coses que pot aportar un dia tan especial i passar temps amb la meua família, que es preocupa per mi.

Mireia Puerto Alonso, 1r BAT.

 

2. EL MEU PAS DE LA INFANTESA A LA JOVENTUT.

Quan jo era xicotet les coses eren molt diferents a com són ara.

Abans, els xiquets no passaven tant de temps amb els aparells electrònics con hui en dia, nosaltres eixíem al carrer a jugar amb els amics al joc que siga. Hui en dia, molts xiquets prefereixen quedar-se a casa a jugar als aparells. Abans, eren feliços amb molt poca cosa,i ens entreteníem en qualsevol cosa.

Hui en dia, els xiquets són molt més especials, ja que per exemple, a mi la meua mare em donava la roba que havia ficar-me i en canvi, la meua germana, més xicoteta, ella mateixa es compra la roba que vol i si alguna cosa no li agrada no se la posa. Al pas dels anys, et dones compte d’aquestes coses, i jo pense que els xiquets de hui en dia han de canviar molt, no poden passar tot el dia amb els aparells, han d’eixir més al carrer a disfrutar amb els amics.

Jo, ara que sóc més conscient de les coses, intente passar la major part del meu temps amb la família i amb els amics disfrutant d'ells.

David Gómez Baixauli, 1r BAT

 

3. SENSE TÍTOL 1

Tanque els ulls, quan els òbric de nou, em trobe en el meu lloc favorit, asseguda en el banc del mitjà de la plaça de l'Ajuntament on he vist passar tantes hores envoltada de la gent a la qual vull, en el mateix lloc on ens refugiàvem de tantes tempestes.

És just en aqueix mateix instant quan t'adones de com de feliç eres aquells anys bojos i no dubtaries ni un segon a tornar a gaudir-los. Que el teu lloc favorit sempre serà aqueix per molt de temps que passe, perquè el físic canvia, però l'essència i l'olor del meu poble sempre serà el mateix.

Passa el temps i t'adones, ara que eres conscient i ja no pots tornar a arrere, de les xicotetes coses que la vida ens ofereix, que la infància és una de les etapes més boniques i que el que de xicotets desitjàvem tindre o complir ara volem que se’n vaja.

Que feliç he sigut quan encara no tenia res del que preocupar-me, quan tornava al poble després de tot l'any i per fi veia als meus amics, amb una bici era la xiqueta més feliç i ara en canvi trobe a faltar sentir-me així.

Nerea Romero, 1r BAT


4. SENSE TÍTOL 2

Un dia ets un xiquet I quan vols donar-te compte tens 16 anys. Quina època, veritat?

Els partits de futbol a la plaça, les vesprades infinites d'estiu o els experiments amb coca-cola i mentos. La major preocupació era que el divendres no ploguera, i el major dolor eren les ferides als genolls. Ara l´únic que podem fer és pensar en la nostra infantesa amb deliri per tornar 5 minuts i tornar a viure aquestes sensacions que ara em produïxen nostàlgia. Tant de bo poder parlar amb el Diego de vuit, nou, deu o onze anys i dir-li tan sols que aprofite fins l'últim segons de la seua infantesa, ja que el pas del temps és una dura realitat que no podem evitar ningú.

Diego Garcés, 1r BAT


5. ALEXANDRIA

Recorde sempre quan anàvem a casa del meu avi Pedro, estava emocionat no sols per veure'l a ell sinó perquè sempre que anava a la seua casa em llegia un dels contes que tenia en la seua immensa biblioteca privada. El meu avi la cridava Alexandria, en honor a la famosa biblioteca que va ser arrasada per un incendi durant la dinastia dels Ptolemeu. Alexandria era molt especial per al meu avi i per a mi, sens dubte era la meua part favorita de la casa del meu avi. Quan anava a visitar-lo sempre m'incitava que em portara un dels contes que tenia allí i que li’l retornara quan tornara de visita. 

L'últim conte que em portí d'Alexandria va ser ‘’L'Aneguet lleig’’ d'Andersen el qual li retornaria al meu avi una setmana després quan anara de visita de nou. No obstant això, aqueixa visita mai arribà pel fet que el meu avi va morir dos dies després d'haver-me prestat el conte. Em vaig sentir devastat per la mort del meu avi, al poc temps després em vaig assabentar que els meus pares vendrien la casa del meu avi i amb ella Alexandria. Jo, per descomptat, em vaig oposar, però era un xiquet l'opinió del qual no valia de res i així un mes després de la mort del meu avi, la seua casa juntament amb Alexandria se n’havia anat de la meua vida per sempre.

Fernando Orozco, 2n BAT. 

 

6. L’ANGOIXA ADULTA

14 d'abril, aquest dia vaig entrar a la vida adulta.

Estava tombada en el llit escoltant música com de costum i una cançó de La fúmiga em va fer alçar-me, de sobte em vaig fixar en el calendari que tenia en la paret.

-Mare, tinc metge demà?-Vaig dir amb un to fort.

-Sí-va afirmar sense pensar-ho.

La meua mare em va comentar que ella no podia acompanyar-me a la cita. En aquest moment vaig suposar que hauria d'anar sola, sense la seua companyia.

-Mare no puc anar sola, que faig?

-Júlia, ja eres adulta, acabes de complir divuit- Va dir amb un to sarcàstic.

El meu cervell va fer clic, em vaig adonar que la meua etapa d'infància s'estava acabant i que estava obrint les portes de la meua vida adulta. «Espere que la porta es quede enganxada».

Julia Sabater, 2n BAT.


7. SENSE TÍTOL 3

Dies d’estiu, nits clares i obertes. Aquella plaça de calor bascós i sec. Al centre, la gran font de maons decorada amb granotes que donava aigua amb la temperatura perfecta per a bullir qualsevol cosa. Res més decorava aquella plaça, a banda dels xicotets jardins que cada veí i veïna es muntava a les portes i a les finestres i també el terra, que durant les festes del poble era pintat amb dissenys radiants i únics. Aquell va ser el lloc on em vaig criar. La meua àvia, de qui era la casa, ens cuidava a mi i al meu germà amb amor i delicadesa. El meu germà i jo jugàvem, corríem, inspeccionàvem cada racó en busca de curiositats absurdes que col·leccionàvem com tresors.

Però, com és natural, els estius passaven i passaven, el meu germà es va fer major, rebel, ja no volia jugar ni fer “tonteries de xiquets”, la meua iaia perdia energies i no podia estar tant de temps amb nosaltres. Ja no teníem a Lucky, el seu gos. Ja no jugava, em feia major. Deixàrem d’anar tant i un any l'àvia es canvià de casa. Mai oblidaré aquell poble, Calles.

Álvaro Márquez, 1r BAT.


8. UN NADAL DIFERENT

El Nadal sempre havia sigut la meua època de l’any favorita. Portava tot l’any esperant i ja tan sols faltaven dies, no aguantava més les ganes i feia ja molts dies que havia muntat l’arbre i escrit la carta al pare Noel, però tot va canviar en un tres i no res quan els meus oncles em van preguntar què volia que em compraren de regal per a Nadal. No entenia res, estava molt confosa. Comprar? Com que comprar? Al vore la meua cara de confusió els meus pares m’explicaren que en realitat ni el pare Noel ni els Reis Mags existien i eren ells que compraven els regals. 

Mai més vaig a tornar a sentir el Nadal com ho feia abans, mai més vaig tindre aquell esperit nadalenc i mai més vaig sentir la màgia del Nadal. Aquella màgia d'obrir els regals pensant que els reis mags havien entrat amb els seus camells, m’havien deixat regals i s’havien menjat el menjar que havia deixat.

Però ara em tocava a mi fer el paper de cosina major per a recrear uns nadals com els que vaig tindre jo als meus cosins menuts.

Julia Martínez, 1r BAT


9. EL QUE ABANS M’ENCANTAVA

Tot començà quan jo era xicoteta, tenia dos anys, en l’estiu de 2007, i vaig anar per primera vegada al meu xalet. M’encantava anar perquè jugava en el carrer amb les meues amigues i la meua germana. Al següent estiu va arribar una família d'Anglaterra, amb la xiqueta, que és un any major, vam tenir una relació súper bona, sempre estàvem juntes, amb un grup de sis xiques mes. Tot continuà durant set anys més, quan en 2018, la meva amiga anglesa se’n va anar, i moltes amigues també. Tot va a anar a poc a poc, els veïns ja no eren els mateixos. Vaig a anar un estiu a disgust i ja no volia anar més, allí no estava bé, amb tot estava avorrida. 

En l’estiu de 2020 vàrem tenir vàries discussions la meva germana i jo amb els pares, perquè allí no hi havia gent de la nostra edat, però els meus pares volien anar allí, per a desconnectar.

El darrer estiu ho vam passar molt bé, perquè per fi van passar tot l’estiu els nostres amics amb nosaltres en el nostre xalet. Desitge que aquest siga millor.

Natalia Puerto Alonso, 1r BAT


10. L’ÚLTIM NADAL

Quan tenia cinc anys, m’encantava anar a casa dels iaios. Sobretot, jugar amb els regals que em portava Papà Noel, el iaio sempre ho esperava en el balcó.

Quan tenia huit anys, em continuava encantant anar a casa dels iaios en Nadal. El iaio dormia en el sofà i tots els altres cantàvem nadales. La iaia comprava el meu torró favorit i em somreia quan li deia que estava molt bo.

Quan tenia dotze anys, el Nadal es continuava celebrant a casa dels iaios, bo, de la iaia. Recorde que eixe any, el iaio ja no va mirar si arribava Papà Noel, ell ja no estava amb nosaltres. Encara així, tots vam brindar en el seu honor. Vaig ajudar a la iaia a preparar els dolços, ella estava molt trista, trobava a faltar al iaio, igual que tots.

Ara tinc setze anys i, sent sincera, ja no m’agrada el Nadal. Porte anys sense anar a casa dels iaios, per culpa del covid. Em dona molta pena saber que la iaia passa sola estes dates. M’he adonat que els regals no són res si falta algú en la taula.

Celia Rosales, 1r BAT 

 

 11. El PRIMER SUSPENS

 

Ens situem en el matí del 24 de Novembre de 2015. Em vaig despertar com qualsevol dia sense donar-li importància, sense saber que eixe dia em marcaria.

Com sempre vaig desdejunar un got de llet amb galetes i després vaig anar a l’escola. Aqueix dia em tocava un horari senzill, no obstant estava un poquet nerviós ja que em donaven la qualificació de l'examen d’anglès, no era una prova complicada però era un parcial. Passaven les hores i jo seguia preocupat però tenia l'esperança d’aprovar-lo. 

Vaig entrar a la classe i estaven els exàmens corregits en cada taula i això em va posar pitjor.

Els meus companys anaven girant els exàmens i menys tres persones, la resta havien aprovat. Al veure que la majoria havia aprovat vaig decidir girar l'examen i en eixe moment vaig veure la meua nota. 

No m'ho podia creure, un quatre, era el meu primer suspens de tota la vida.

Quan vaig arribar a casa li vaig donar la notícia als meus pares i vaig estar tres setmanes sense eixir de la meua habitació com castic.

Aquest dia va marcar la meua vida i des d'eixe moment intente suspendre els menys exàmens possibles.

 

Alejandro Ruíz, 2n BAT


12. VENT FUGAÇ

 

El 10 de setembre de l’any 2016 la meua vida va canviar. Era una nit en les festes del meu poble i jo com sempre em trobava en el meu barracó. És aleshores quan els meus amics es van apropar i em van dir: Vens a fer un volt? Aleshores jo hi vaig acceptar com és clar i vaig anar-me'n amb el meu amic l’Ivan i el Pablo. Els tres anàvem tranquils fins que vàrem trobar-nos a Ramonet (repetidor 2 anys major), qui ens va preguntar si volíem un poc de la beguda eixa estranya de color transparent. Al principi tot van ser rialles i diversions, però més tard tenia el cap com una «noria» i no m’eixien les paraules. Vaig apropar-me a mos pares en eixe estat i ells es pensaven que m’havia entrar un “chungo”, per això em varen dur a l’hospital, on em vaig alçar al dia següent amb un dolor de cap immens i amb els dos sergents davant mirant-me amb cara de saber perfectament l’ocorregut. És ací on em vaig donar compte que una nova porta d’experiències i incògnites s’obria davant meua i que altra, es tancava amb un cadenat per sempre.

David Baixauli, 2n BAT

 

13. SENSE TÍTOL 4

De xicotet: Jo de xicotet era un xiquet molt baixet, un poquet grosset d’ahí era que m'agradaria molt menjar i en eixa època era molt feliç perquè quan eres molt menut no tens obligacions i com que no saps molt de la vida o del que ocurre en el teu entorn no tens ninguna preocupació ni res.

Primària: Ahí varen canviar moltes coses, vaig a entrar al col·legi, vaig a començar anar al futbol i l’època en el col·legi era com que cada any aprens coses noves, com tindre un examen, que la teua capacitat es veu mitjançant unes notes i més o menys per sisè de primària, varen vindre les preocupacions de l'entrada a l´institut, de si estava preparat per anar sol per el carrer, perquè jo en primària sempre era dels més menuts físicament i a més que era de desembre.

I l'entrada a l'institut, el gran canvi jo crec que va ser en segon, perquè entenia de veritat les obligacions, les preocupacions que has de tindre en la vida en general.

En la actualitat: pense que he tingut un canvi molt gran tant com físicament com mentalment, sempre em deixava portar pel que em deien, de tan bo pareixia tonto i això pense que ho he canviat, també en la forma de ser: abans era molt innocent i també amb el temps he aprés qui tens al costat com amic i qui et vol per interès. Ara mateix crec que estic en l’època més feliç i espere arribar als meus objectius en el futur.

I per últim, una cosa que em diu ma mare que sempre l'he ficat per davant que amb esforç es pot aconseguir tot el que et proposes.

Manuel Castellar, 1r BAT A 

 

14. SENSE TÍTOL 5

Em vaig allunyar del fum que em feia riure i em feia els ulls rojos, a uns deu metres tot sol podia veure les estrelles de tot el poble, un poble en el qual les primeres vegades sempre eren ahí, vaig reflexionar com el temps havia passat en el mateix lloc on sense donar-me compte havia canviat els refrescs per litrones, els "Chupa Chups" per cigarrets, les carícies de la meua mare per petons de xiques a les que no coneixia. Els amics no els vaig canviar però sí vaig fer-ne moltíssims més, els familiars seguien al meu costat encara que no tots. El poble havia canviat tant que fins i tot el camp de futbol que era de terra ara és modern, però el canvi no és un cosa roïna perquè el canvi va de la mà amb el saber. Ara que sóc més gran sé el que vull a la vida encara que també estic ple d’incerteses que em mengen el cap en el llit.

En conclusió, cada vegada que vaig fent-me més major més canvien les coses que m'agradaria tornar a viure per última vegada, com l'últim conte que em va contar mon pare en el llit abans d'adormir-me.

Asier Romero, 1r BAT A


15. LA GOTA QUE VA OMPLIR EL GOT

La mort de Pitu suposà un abans i un després, i ja no a soles en la meua vida, sinó en l’Empordà. Malauradament la seua mort m’afectà mes del que esperava, perquè ell era el meu amic, amb qui passejava per les seues terres, qui em donava lliçons de vida, qui sempre veia quan anava al col·legi, en fi era ell. Quan ell morí, tot se n’anà a fer la mà, perquè eixe espai que compartíem va quedar soterrat baix els diners de famílies com la que havien de suportar els meus pares, i fins i tot jo mateix. Acabaren amb tot el paisatge que ell va haver de construir durant anys. Recordo que era especial perquè representava la honradesa i humilitat d’un poble i un home ben treballador. Amb el temps evitava creuar per davant, perquè així suposava que el dolor de la pèrdua se n’aniria, però sobretot ho feia per no veure com poc a poc desapareixien els meus arrels, al mateix temps que els de tot el poble. Potser, era l’únic que s’adonava d'això, encara que sabent-ho tampoc podia fer res per a evitar-ho. Eixe lloc representava la llar on m’he criat, així com la resta del poble, per això era un patrimoni que no hauríem d’haver perdut.

Alba Poveda, 2n BAT


16. LES VESPRADES AL PARC

L'any 2017, va ser un any en el que em vaig donar compte que em feia major. Des dels 3 anys sempre em quedava al parc que està al costat del meu col·legi. Eixia de l'escola a las quatre i mitja de la vesprada i les passava quasi sempre jugant amb els meus amics i amigues, solíem jugar al pilla pilla amb l'entrepà tan bo que em preparaven els meus pares en la mà.

De sobte, una vesprada de març quan vaig eixir del collegi i la meua mare em va donar el berenar, vaig anar com sempre a jugar i vaig vore que tot era diferent. M’avorria molt perquè estava jugant sempre al mateix i no m'agradava . A la vesprada següent la meua mare i jo ens vam anar a casa prompte i pel camí li vaig dir que no m'agradava jugar al que tots jugaven .

Des d’eixe dia tot va ser diferent i vaig passar totes les meues vesprades fins que vaig anar a l'institut amb els meus amics que tampoc volien jugar , amb els meus pares i el meu germà fent el que de veritat m'agradava.

Hugo Reina, 1r BAT

 

17. SENSE TÍTOL 6

Ja no era el mateix, ja no em sentia tan plena, tan alegre, tan bé … Ja no em sentia jo, sense ella complementant-me. Em trobava a la platja per la nit. Tombada a la tovalla, a soles. Observant el panorama que tenia davant. Les estrelles ja no brillaven tant com quan ella estava amb mi, les ones del mar abans anaven juntes, al compàs, ara simplement eres ones normals, estaven buides de soroll. La platja donava por sense la seua ma agafant la meua.

Llàgrimes regalimaven per la meua cara, però ja no eren ni de riure, ni d’alegria…

Tot era diferent, sols estàvem la platja i jo. 


Romina Estévez, 1r BAT.


18. ANÈCDOTA DEL PAS DE LA INFANTESA A L’ADOLESCÈNCIA.


Jo crec que no he tingut mai anècdota que va ser tan impactant per a passar de la infantesa a la adolescència, però sí que tinc algunes com per exemple la meua primera festa, el primer desamor, quan em vaig a apuntar al Gym, però jo crec que el que més em vaig afectar va ser la mort del meu iaio, d’açò no fa ni cinc mesos, però ho recorde com si fora ahir, va ser un 14 de desembre del any passat. Aquest dia recorde que em vaig dormir i em vaig alçar del llit a les set i cinquanta quan entrava a les huit i recorde que tenia Filosofia, eixe dia va ser normal a l’institut com tots fent les meues classes, també recorde que em van donar una nota i la vaig aprovar. Però quan vaig tornar a la meua casa ja acabades les cases, de colp i de repent telefonaren i el va agafar el meu pare i jo no sabia el que passava fins que ell es va posar a plorar. Justament en aquest mateix instant al vore al meu pare plorar vaig vore que la meua infantesa i les gràcies s'havien acabat.

Sergio Pérez, 2n BAT.

 

19.ENTRADA TRIOMFAL.

24 de agost de 2019, eixe és el dia en què jo i tres amics més varem dir d'anar a provar a jugar a futbol a l'equip del poble. Feia més o menys un any que m'havia deixat el tenis i simplement vaig decidir anar perquè anaven els meus amics. Jo a dia d'avui encara estic pensant en quin moment vaig decidir apuntar-me, perquè no m'agradava gens, de fet, continue sense tenir ni idea d'aquest món però igualment ahí em vaig plantar jo. Feia una calor inimaginable i mentres tots anaven vestits de negre jo vaig ser l'únic que va tenir l'idea d'anar de taronja. Un mes més tard d'estar anant a entrenar, em varen donar una inscripció que se suposava que no havia d’entregar fins que estiguera l'equip complet, total, que jo com no em vaig assabentar de res perquè soles volia berenar, la vaig entregar i em varen acceptar en l'equip. 

Uns anys més tard encara continue jugant en el mateix equip, tots el meus amics apassionats pel futbol se l'han deixat i tinc la mateixa idea de futbol que quan vaig començar. He de dir que m'agrada la part en què jugue jo però quan es tracta de veure els professionals m'avorreix.

Vicente Ruiz, 2n BAT. 

 

20. PENSAMENTS D’UNA ADOLESCENT

No recorde el dia en què vaig començar a canviar, quan deixí de ser una xiqueta, per a convertir-me en la jove que soc ara. Els canvis físics del meu cos sí els puc situar en el temps, però al principi no van fer que em sentira diferent, no almenys com jo pensava que havia de sentir-me.

Ara que tinc quasi dèsset anys, me n’adone que he anat madurant i alhora em trobe més perduda que mai. Continue donant-li moltes voltes a les coses, en això no he canviat, però ara les meues preguntes, dubtes i ansietats s'han incrementat.

La lluita per afrontar les inseguretats amb el meu cos m'ha portat un temps. L'amistat que tant he idealitzat, s'ha topat de cara moltes vegades, ara estic començant a valorar l'amistat des d'una perspectiva més real.

Tindre la meua primera parella ha sigut una experiència que va arribar segons els meus pares massa prompte, però vaig aprendre moltes coses sobre mi que mai m'havia plantejat. Ara que tinc una nova relació crec que l'estic vivint d'una altra manera, és més intensa, l'atracció física és innegable i els seus besos em demostren que ell sent el mateix.

Marta Garrido, 1r BAT


21. SENSE TÍTOL 7

En la nostra vida, trobem fins quatre etapes. La infantesa, l'adolescència, el món adult i la vellesa.

La reacció que es dona en nosaltres és imprevisible, sobretot en l'adolescència, l'etapa més dura per a tota persona. Pareix que el món va en contra teua i que no hi ha solució per a cap problema. En la infantesa no tenim cap tipus de problema. A nivell personal, l'adolescència és un del passos més durs. Absolutament, tot pareix negatiu, no hi ha llum al final del camí, comença l'ansietat, els estudis cada vegada requereixen més hores de dedicació, comencen els primers trencaments de cor. Una vegada finalitzada l'adolescència, comença la vida adulta, també una de les més dures. Has de pensar en tots els problemes que cal resoldre, ja que cal aconseguir una independència tant personal com econòmica. Uns dels aspectes més durs de la vida adulta, és el tema econòmic, que depén molt d’allò realitzat durant l'adolescència. Durant l'adolescència cal lluitar pel futur, per així tindré una vida que ens agrade. Segurament si decidim amb el cor i intel·ligència, no tindrem problema en un futur. Per tant, podem dir que la vida adulta no es pot construir a soles, necessita una base per poder crèixer, i eixa base són totes les etapes anteriors. Per una banda, la infantesa és la nostra base, ja que depén de l'educació adquirida. D'altra banda, l'adolescència seria el començament de la construcció, que acabaríem de construir passada ja la vida adulta. Per tant, l'últim pas és el final de la construcció, que seria la vellesa, on ja hem passat tota una vida plena d'aprenentatges.

Laura Díaz, 2n BAT

  

22. AQUELLS ESTIUS INOBLIDABLES.

Quan era xicoteta sempre desitjava el moment en el qual arribaven les vacances d'estiu per a poder anar al xalet. Allí estava uns mesos amb els meus avis mentre els meus pares havien de treballar. Al xalet em passava el dia en la piscina, jugant, passejant per la muntanya amb la meua avia... Fins que va arribar un estiu en el qual vaig decidir que ja no m'agradava passar allí les vacances, creia que en haver crescut ja no m’ho anava a passar bé perquè ja no m'agradaven les mateixes coses que abans i llavors vaig decidir deixar d'anar. Pocs anys després la meua àvia va començar a patir una malaltia i a poc o poc va començar a perdre la memòria i va ser en aqueix moment en el qual vaig entendre que anar al xalet no significava anar a jugar i a passar-ho bé amb els meus amics, sinó passar el temps amb els meus avis, gaudint els seus meravellosos menjars que feien especialment per a mi, els moments en els quals em renyaven perquè feia alguna cosa malament i, sobretot, els moments en els quals réiem junts per qualsevol ximpleria, aqueixos moments que mai podré oblidar.

Carla Chover, 1r BAT


23. INCONSCIÈNCIA NATURAL


La majoria de vegades quan som petits no se n’adonem dels moments feliços que vivim i la importància que tenen les coses, simplement deixem que els nostres pares ens guien. Malgrat açò, hi ha un punt que és inevitable arribar-hi, aquest es quan de prompte ens quedem paralitzats, quasi sense poder espirar i veiem com han aparegut les responsabilitats, la importància dels nostres actes, ... Per a mi aquest fet va ser molt marcat, a causa de l’evolució que vaig veure al meu voltant a mida que em vaig anar fent major. Me’n recorde perfectament d’aquell dia quan, eren les sis de la vesprada i vaig anar a preparar-me ràpidament per anar a jugar al parc amb els meus amics del poble i amb els ànecs que hi havia prop del molí, però en arribar vaig soltar les mans de la meua mare i la meua àvia i en veure que no quedava res d’ànecs ni ninguna altra cosa de l’antic parc vaig anar-me’n fugint cap a casa de la meua avia. En arribar vaig posar la televisió i vaig estar plorant durant una estona molt llarga i va ser quant em vaig donar compte que ja no era aquell nen que es deixava guiar i que tot sempre anava ser igual, sinó que a partir d’ara les coses mai serien igual.

Alberto Fiérrez, 2n BAT.


24. RES ÉS IGUAL


Hui és el dia. En unes hores recollirem tot i ens n’anirem al poble. Estic nerviós, fa set anys que no he tornat a anar.

    - Maria! ja ho has recollit tot? Tampoc agafes moltes coses perquè en aquesta casa no hi ha tant d'espai.— diu la mare.

Quan tenia set anys, vam haver de vendre la casa per problemes econòmics, llavors els meus pares han hagut de llogar un pis d'una de les noves finques que han fet.

    -Sí, mamà.


Arribem al poble. Aparca el meu pare i els dic que eixiré a fer un volt. Volia veure-ho i recordar-ho tot. Vaig ser a l'entrada i han posat una gasolinera que ha reemplaçat un camp de mandarines. Vaig continuar pujant pel poble i vaig intentar veure si estava l'home major, Paco, que sempre venia les mandarines a la porta, però està tancada la porta i posa un cartell de "Se vende". Tot està canviat. Els xiquets no estan en els gronxadors ni jugant al joc de "la paella" per tot el poble, estan asseguts en un banc amb els mòbils. 
 
Decidisc pujar a la plaça i ja no estaven ni la carnisseria ni el forn que portaven dues famílies del poble. Ja no podria gaudir més de l'olor de brioixeria i el de les llonganisses i botifarres. Però continuant pels carrers, vaig veure que havien obert un xàrter. Em quede mirant pel cristall i ací estan alguns dels antics amos de la carnisseria. Veient tot això, vaig deduir que tampoc aniríem ja pels ous del paller de la tia Pili.


Em quede parat i veig que gira la cantonada una de les dones majors que de tant en tant em cuidava de xicotet. Veig que s'acosta i em diu:

 

    - Però quant de temps! que gran estàs.— diu, i em pessiga les galtes.– Has vist! Com passa el temps... Ja res és igual.


Elia Arnau, 1r BAT.