Microrelats 'Línia blava' - IES Albal

VIDA D’UN ESCRIPTOR

Les mans, ara més venoses i fredes de l’escriptor, s’esvaren en la barana de l’estació i lleven la pols que s’acumula tots els dies. Tres escalons abans d’arribar a l’andana es para i contempla el túnel, fosc, humit, i desitja veure una llum que no hi arriba. S’asseu, hui no hi ha cap animal arrossegant el menjar que ahir va llançar i obri el periòdic, les mateixes notícies d’ahir, de la setmana passada i de fa un any: “NOVA ESTACIÓ DE METRO: RAMON SOLSONA. INAUGURACIÓ IMMINENT”. L’escriptor hui no riu, com tots els dies i retalla la notícia; obre un altre periòdic, més actual: “OBRES PARADES PER LA CRISI EN L’ESTACIÓ DE METRO RAMON SOLSONA”, el retalla també i es guarda els dos a la butxaca de l’americana. Fa fred, més que de costum però això no li impedeix tombar-se a les vies del tren per acabar de llegir, per desena vegada, el seu llibre: el costós d’escriure, el que havia arribat a la fama, l’oblidat. Al metro, un jove escolta aquestes paraules amb dificultat pel so tan alt de la seua música: PRÒXIMA PARADA: RAMON SOLSONA.

Verònica Barbeta Talón 1r BAT B - IES Albal

Missatge nou

Per a:

De:                                                     Cc        Cco

Assumpte

Hui fa més de mil anys que no he vist els teus ulls, els teus llavis, pense que fa més de cent anys que no bese la teua boca i que aquell boig desembre, que fa tan sols uns mesos que va ocórrer, està a anys llum d’aquest moment. La meua enyorança cap a la teua persona i la forma en què feies que no parara de riure, les teues carícies i els teus moments romàntics on deies que em volies, em fan pensar que encara estàs en els meus pensaments. Però ja no puc més, he decidit caminar i caminar i no parar fins que em buide de tu, de la teua persona, d’aquells moments; que quan em mires i tinga llàgrimes als ulls, continua i camina, perquè estaré buidant-me de tu. No vull que tornes amb les teues mentides, ni les teues paraules. Que si em veus no pares, continua, perquè crec que si tornes, el meu cor serà destruït per complet. Que sigues feliç, que jo ho seré prompte, quan m’oblide dels teus ulls.

Darrer email de la professora d’institut que s’escriu amb l’home que retrata difunts al carbó i que tindrà un gran desengany quan ell no es presente a la cita del Zurich.

Maria Pérez Gradolí 1r BAT B - IES Albal

Un dia més, Ignasi, un professor de filosofia de 38 anys, anava camí del treball amb l’autobús de línia. Hui havia d’examinar a uns alumnes a primera hora. Si feies una ullada a tots els passatgers, veies que era com tots els dies: la dona de la neteja que portava la bossa amb la roba de treball, el senyor major que es dirigia al metge per fer-se l’anàlisi, però, aquesta vegada, una cosa el preocupava, un home d’aspecte aràbic duia una motxilla.

Ignasi, immediatament, es va dir a si mateix que era molt descabellat pensar que aquell home fóra un terrorista, a més, era una idea molt racista, i no li agradava prejutjar a la gent.

Aquell home portava una barba llarga i negra, i no feia molt bona cara, estava més bé seriós. Ignasi no podia evitar mirar-lo i rondinar mil idees que en aquell moment se li passaven pel cap, però no li va donar més importància, definitivament anava a deixar de traure conclusions precipitades.

Ignasi arribà a la seua parada i només baixar es va quedar contemplant l’autobús, va veure que aquell home, el de la motxilla, baixava, però, misteriosament, s’havia deixat la motxilla a l’interior del vehicle...

Abraham Mora Gonzàlez 1r BAT B - IES Albal

UNA VIDA

Corrent i corrent quasi em quede sense cor i sense dents! De seguida ix l’autobús, i ara són i cinc però sempre tarda, però justament hui l’havia vist a l’altra banda del carrer i s’hi apropava ja, sense pensar-ho dues voltes vaig començar a córrer.

Després de pagar el ticket al conductor vaig fer una ullada per tot el vehicle i vaig veure un seient lliure darrere d’una dona i al costat d’un xic xinés. Asseguda ja, de vegades arribava una olor a colònia molt forta que m’agradava, però produïa marejos. Per fi s’alçà la dona tota perfumada, pintada, pentinada i molt abillada i baixà a Catarroja, segurament aniria al mercat que fan els gitanos a la plaça del Mercat. Pensant en la dona telefonaren al xic xinés i començà a parlar sense parar, molt ràpid i semblava com si algú li donara corda. Així va estar una bona estona, fins que va baixar de l’autobús, tenia el cap com un bombo, em feia molt de mal, entre l’oloreta que feia encara l’autobús i la conversa del xinés... m’anava a tornar boja.

Quan baixà de l’autobús el vaig observar perquè semblava enfadat amb algú i parlava amb un to agressiu.

Sandra Alarcón Arias 1r BAT B - IES Albal

LA TROBADA

Eren les tres menys vint i jo encara estava assegut al seient del tren, en realitat, la falta de temps era culpa meua perquè havia estat arreglant-me massa estona. Em trobava amb el cap enrere i els ulls tancats quan vaig escoltar la dolça veu d’una xica jove, de la meua edat, que em preguntà si el seient del meu costat estava lliure. Clarament li vaig contestar que sí, encara que no sabia si realment estava lliure, però allò no m’importava gens.

Els seus ulls eren blau cel, però eren més bells que qualsevol cel que jo haja contemplat mai, el seu cabell era llarg i clar, semblava un mant d’estels, lluïa una dentadura blanca com la neu d’Islàndia i una infinitat més de perfeccions…

Després de dues parades em vaig decidir a parlar-li. Li vaig començar a parlar de l’oratge, ja que no sabia què dir, ella somrient em digué que anava a Dénia perquè uns amics anglesos l’esperaven a la platja. Rere d’una breu pausa em va dir que tenia la veu més harmoniosa que havia escoltat, de sobte s’alçà i baixà del tren, jo, com si un poderós impuls s’haguera apoderat del meu cos, vaig baixar també.

Sergio Olmeda 1r BAT B - IES Albal

QUANT COSTA UN SOMRIURE?

-Quant costa un bitllet per a Londres Nord?
-3 lliures.
-D'acord, recarrega'm l'abonament.

Les portes del metro s'obren i comença el meu trajecte cap al Nord i el seu cap al meu cor.
Ahí està, asseguda, mirant-me fixament amb eixe somriure que em fa caure als seus peus, simple perfecció.

El metro s’omplirà a la pròxima parada, i ja tan sols resta un seient, al seu costat.

-Jo Arthur, tu?
-Jo què?
-El nom, clarament.
-T'interessa?
-Sí, és clar. Primer he conegut el teu somriure, ara et vull conèixer a tu.
-T'ha agradat el meu somriure?
-La perfecció sol agradar.

És completament perfecta, ulls, veu, gestos, somriure...

-Doncs el meu aguardarà ací mentre vaig al servei? Em guardes la motxilla?
-Ací estaré.

Prenc la motxilla amb dues mans i pesa molt , fins i tot per a mi. 
El meu cap està encara a la Lluna de València fins que comence a ser conscient del que passa.

Ella corre fora del metro, de la motxilla ix un soroll intermitent que es deté, tots ells criden, tot és foc al meu voltant.

Quant costa un somriure?

Pedro García Guijarro 1r BAT B - IES Albal

"SANG, CÀMERA I ACCIÓ"

Acaben de baixar un muntó de persones a l'anterior estació, ara ens dirigim a Gants Hill. M'ha paregut vore un dels actors de la nova sèrie de TV3 però, no té cap sentit, què fa a Londres? Hauria d’estar gravant la nova temporada.

Porta una jaqueta cordada fins al coll, deu ser que no ha tingut temps per llavar la camiseta que porta o potser la du tacada d'alguna cosa que no vol que ningú conega. 

La sang és una substància que cap persona vol vore i menys si ets un assassí, és la prova definitiva. Un actor tant jove i assassí, pretén acabar amb la seua carrera? Ha girat el cap, és el Pol, està obrint-se la jaqueta, no pot ser...

Rocío Hidalgo Fortea 1r BAT A - IES Albal

Havia arribat l’hora d’apujar-se a l’avió que em conduiria al lloc on vaig passar la resta de l’estiu, l’Índia, estava molt emocionada ja que volia veure a ma tia i passar les vacances allà, desconnectant de la rutina.

Quan vaig pujar, vaig seure al seient prop del corredor, al costat d’una dona major de al voltant de setanta-cinc anys, feia punt, em saludà i tornà a la feina, potser anava a visitar el fill, un metge que sols volia ajudar a gent necessitada a sobreviure en aquell país on tot era impossible. Un home altruista, açò era el que més preocupava a la senyora, que de ser tan bona persona hagués donat sa vida. Ella era nerviosa, impacient per aplegar i veure com era allò.

Al costat de la finestra hi havia un xiquet de deu u onze anys amb cara d’enfadat, em girí i vaig veure una dona en els seients de darrere amb dos xiquetes més petites, segurament serien les germanes i la mare, i ell estava  furiós perquè l’havien deixat davant a soles, discussions amb les germanes, el que sol passar.

Jo, em posí els auriculars i comencí el meu viatge somniat.

Andrea Sebastià Alcaide 1r BAT B – IES Albal

Tentineja la llum del tren avisant-me de la pròxima immersió al túnel. El continu traqueteig de les rodes sobre la via m'endinsa al dens món dels meus pensaments, on un núvol obscur d'estranys pressentiments fa volar la meua imaginació, mentre observe les cares de tots aquells valents capaços d'agafar la línia Verda, Marítim Serreria al Cabanyal, a aquelles hores de la nit. Aquells pocs rostres, m'indicaven la biodiversitat racial d'aquell barri de la València tenebrosa, de la qual, per desgràcia, ningú els proporcionava l'opció d'escapar.

Tanque els ulls i intente imaginar-me una escena pròpia per a aquell moment, on la tragèdia i la comèdia podien ser possibles. Pot ser tots eixiran del metro amb un somriure a la cara, feliços de viure la nit, o pot ser no. Pot ser un home peculiar s'aproparà a tu, prenent seient al teu costat, esperarà i esperarà fins que tots surten de la gola del llop, per a agafar-te ràpidament, notant el fil gelat del metall al teu costat i la forta olor a morfina al nas.

Aleshores òbric els ulls, l'olor de sang i morfina em provoquen un gran dolor de cap que es fa present i ... Sols veig una petita llum crepitant.

Continue al metro... Però... Estic ferida?

Mireia Chulià Vila 1r BAT A – IES Albal

L’ALBEREDA

Com tots els dies baixe per la boca del metro, pase el bono de transports públics de València i puge directe al tren, el qual arriba sempre al mateix temps que jo com sempre previnc.

Al ser dimarts a les 7:40 del matí ja no cal que mire al meu voltant per saber que hi són el grup de joves que es dirigeixen a l’institut i hui han d’exposar la presentació d’ història que tant van preparar ahir per la tarda entre cigarreta i porro; l’empresari que vol fer creure a la dona que treballa fins a les 20:00 per gitar-se amb la seua secretària al seu apartament; i al fixar-me en una jove que telefona desesperadament seguda  al costat de la xicoteta paperera veig que reposa tombat dos seients més a l’esquerra un llibre solitari amb un marca pàgines endins.

Des del meu seient es veu clarament la taca de sang que s’ha estès per la part lateral del llibre al passar ràpidament de pàgina i tallar-se el seu amo per presa d’acabar-lo i així poder respondre totes les preguntes del control de lectura d’anglès.

Desafortunadament, el nerviós i desorganitzat amo de l’arma blanca a la qual hem nomenat llibre, pateix d’hemofília i ha hagut de córrer a l’hospital més proper on hi seran els seus pares, ja que la seua amiga, la jove telefonadora, els crida preocupada, ja que l’estima com a ningú des de la infància.

Andreu Luna 1r BAT B – IES Albal

Segona parada, s'obrin les portes i entra una onada de gent, diferents cultures, vestimentes i ideologies, totes tancades al mateix metro.

Entre elles vaig trobar uns preciosos ulls verds, i després dels ulls vaig vore el seu preciós somriure blanc. Havia de sentar-me amb ell, era la presa perfecta. Però no va fer falta, ja ho va fer ell sentant-se al meu costat.

-Puc?- em va preguntar.

-Clar.

Em vaig adonar que no parava de mirar-me, i jo anava esquivant els seus ulls.

Estàvem arribant a la quarta parada, el xic es va preparar per a anar-se'n, era el moment perfecte, la duia a la butxaca.

-T'han dit alguna vegada que eres preciosa?

No sabia què dir però havia d’actuar, moviment ràpid i net, ja era meua. Li vaig somriure, amb complicitat.

Aleshores va baixar a la parada, vaig seguir-lo amb la mirada per la finestra i ell encara m'estava mirant, em va somriure.

Quan de sobte vaig ficar la mà en la butxaca, merda! No havia sigut l’única que havia furtat una cartera. 

Celia Serrano Alarcón 1r BAT A – IES Albal

Arribem a la penúltima estació, i el jove de marcades faccions segueix al seu seient després de recórrer tota la línia, que cosa més estranya. Pareix que siga un poc dotor perquè no para d'observar a la gent de forma indiscreta sense pensar en la molèstia que crea, almenys en el meu cas. Deu ser un jove un tant antisocial, doncs no ha tocat el mòbil en els quaranta-cinc minuts que portem de trajecte, cosa rara en un dia de festa com el que és. Porta cinc minuts observant-me de dalt avall i crec que li vaig a dir alguna cosa, ja que està apuntant i dibuixant el que pareix ser el meu retrat. Ara, després d'haver-me adonat de la petita llibreta que porta, crec que serà un escriptor i nosaltres som la seua inspiració, quin gran plaer és ser la musa d'un possible gran escriptor. Hauria de dir-li alguna cosa sobre si necessita ajuda o serà millor que continue pensant en les meues coses fins arribar al final de trajecte? Crec que esperaré a veure la seua cara en la contraportada d'un llibre per a saber què és el que pensa de mi. 

Joan Burguet Penella 1r BAT A - IES Albal

DESTINACIÓ: AMSTERDAM?

  Et trobes a l’aeroport de Manises, esperant per a pujar a l’avió amb destinació Amsterdam, on aniràs per motius de treball. Mentre esperes, observes que en una de les grans finestres hi ha una xica asseguda a terra mirant els diversos avions que se’n van i d’altres que acaben d’arribar-hi. Porta una samarreta blanca, uns pantalons llargs vaquers i unes sabates còmodes. Porta els cabells solts, com si no haguera tingut temps de pentinar-se. Potser tampoc en tenia ganes. Sembla pensativa, fins i tot trista. En què pensarà? Al seu costat ha deixat la seua motxilla. És vella, l’ha portada en tots els seus viatges.

La xica de la motxilla està immersa en els seus records. Va nàixer i viu a Valencia. És fallera de la falla “Na Jordana”, on va conéixer a qui ara és el seu nuvi des de fa dos anys. A ambdós els agrada viatjar junts, i per al seu primer viatge junts, ell li regalà la motxilla que porta ara, de la qual mai se separa. Abans de conéixer-lo estava sola. Els seus pares sempre discutien i no tenien temps per a ella. Ara no es preocupa per això, perquè sap que ell la suportarà en tot allò que la faça feliç i és tot el que necessita. Ara plora, pensant que el deixa ací, que no pot anar a viure amb ella a Amsterdam.

La veu que crida per megàfon : “Última cridada per als passatgers València- Amsterdam, vol 6654 d’Ibèria , passen per la porta d’embarcament” la trau dels seus pensaments. S’alça i mira la seua ciutat. Massa dolor. Agarra el mòbil i envia un missatge. S’ho ha pensat millor. Mira la cua per a pujar a l’avió, somriu i se’n va per on havia vingut.

Patricia de la Torre Bustos .- 1º B Batx. (La Purísima- Torrent)

La marató

Et trobes assegut al metro i esperes impacient que s’ature a Colón per poder veure la “mascletà” de València. Vas escoltant la teua música preferida fins que a la parada de Paiporta un xic alt i prim , africà per la seua pell , hi entra i s'asseu davant teu. És un xic prou atlètic i du un pantaló curt negre i una samarreta roja i blanca  de mànega curta,i al darrere posa el seu nom Stanley Biwot. Ara sí que és clar, és kenyà. Dins de poc poc s’aturarà a Marítim-Serreria per poder anar a córrer. L’home atlètic que vol superar el seu passat va tots els dies a la platja per córrer durant 2 hores i mitja i, seguint el ritual després es desentumix acompanyant les ones de la mar. L’home atlètic que vol superar el seu passat ara sembla un home normal però fa 3 anys va sofrir un accident on els metges li van assegurar que no tornaria a caminar com sempre. Ell no es va donar per vençut i va traure forces per seguir endavant . Només volia no perdre això que més feliç el feia: córrer, córrer, córrer... des d'Staten Island fins Central Park.

Avui no pot imaginar que d’ací uns anys es trobarà guanyant la maratò més important del món a Nova York. I a més ho farà en 2:10:34.

Ana Fabià Castillo- 1º Batxiller (La Purísima-Torrent)

L'home de l'avinguda

És per la vesprada a la càlida avinguda, a l´altura de la parada de metro de Torrent Avinguda.Has quedat amb uns amics i decideixes seure´t a un banc dels cent que n´hi haurà a l´avinguda. Alces la mirada i et trobes el típic iaio assegut a l´altre banc, el qual no fa altra cosa que mirar a totes les persones que passen davant seua amb cara de decepció i de pocs amics,tot açò mentre es fuma un puro, probablement del bateig de la seua néta. Porta un barret molt elegant,a més d´una jaqueta on es poden apreciar algunes poques xapes i pegats de mítics grups de rock com “Red Hot Chili Peppers” o “Nirvana”,o inclús alguns de més actuals com “The Black Keys”.És clar que es tracta d´un músic d´algun grup,sobretot per la seua vestimenta.De sobte, passen uns “canis” amb el reggaeton pels núvols.La cara de l´home és un quadre. Recorda els “seus temps”,on la moda eren mítics gèneres com el rock i el blues.Mira el seu rellotge. Els seus companys de grup acaben d´arribar. S´alça i es dirigeix amb ells a un bar anomenat “Sabor” a prendre´s unes birres,com feien antigament tots els dijous.

Drodz Piotr Jakub.- 1ºB Batxiller (Col.legi La Purísima- Torrent )

Principi o desenllaç?

Rialles, xiquets, jocs...Tal volta un parc o tal volta un paradís. Assentada de nou com cada dissabte veig passar la vida dels altres, però hui és diferent, hui arriba el desenllaç d’una història.

La dona sentada en el meu front, ja amb arrugues, porta uns cabells blanquinosos, i el seu rostre marcat pel pas del temps i els seus ulls tristos denoten un profund sentiment de malenconia; no només els dissabtes sinó tots els dies. La jove del banc de la dreta, alta i molt bella, té els ulls verds i una mirada d’esperança, de força, i és que la seua vida no ha sigut de color de rosa; també ha convertit el parc en el seu racó de pensaments. I cap de les dos arriba a imaginar que són ànimes afins: l’una i l’altra, només n’hi ha prou amb mirar 30 anys enrere.

Més que un racó de pensaments , un lloc de records. Mare i filla, totes i cadascuna de les vesprades , assegudes en el mateix banc, s’envolten de rialles, xiquets , jocs... com si el món girara únicament i exclusivament per a  elles. Però els diners, maleït parné, pot tindre més poder de seducció que els sentiments. I de vegades una mare, encara que amb tot el dolor del seu cor, ha de mirar pels seus fills i inclós acceptar que la millor solució siga donar-los en adopció. Mare i filla s’han de veure separades per sempre o simplement fins que els sentiments pul.lulen en un parc i prenguen poder.

Arriba el moment, xoquen. De sobte es miren, de nou el món només gira per a elles. Una somriu, l’altra plora. Tal volta siga cert que una mirada val més que mil paraules, tal volta no siga un desenllaç i simplement siga el principi d’una bella història.

Marta Ruiz Hernández.- 1º Batxiller (La Purísima- València)

Innocents

Sona l'alarma del despertador i ha començat un nou dia per a tu. Són les sis de la matinada del 3 de juliol de 2006. T’acomiades de la teua dona i els teus dos fills amb un bes, desitjant acabar la jornada per a tornar a casa amb la família.

Li dones voltes al cap, pensant quant de temps tardarà el mecànic en reparar el cotxe, mentrestant et conformes amb anar en metro, camines cinc minuts i ja ets a la parada de Torrent, arriba el metro de seguida, puges però no pots seure a cap lloc i esperes a arribar a les estaciones de la ciutat de València, per tal que el metro es buide, i poder seure en qualsevol lloc. Mentrestant observes als passatgers, la majoria universitaris i treballadors. Davant de tu, hi ha una parella jove, possiblement digna de pel·lícula, tant per la seua aparença de parella perfecta com pels seus bells trets físics; a més, ella sembla estar embarassada i possiblement va cap a l'hospital per a fer-se una ecografia i poder veure al seu primer fill, serà una xiquet i el seu pare li farà soci del Levente. Al teu costat es troba un home que du una bossa, és de pell color café, sembla de procedència  àrab, és jove, amb la barba rasurada i els cabells curts, alt i de complexió forta . Es troba nerviós i suat, i mou constantment les mans i les cames, tal volt tinga una reunió important en ACME, això posa a la bossa. Arriba la següent parada i se’n baixa. En eixe moment t’adones que s’ha deixat la bossa baix el seient. La mires, alces els ulls buscant una resposta en la gent del voltant, dubtes de si anar-te’n a corre-cuita o pegar un crit a l’home de pell color café. Ja està, creus que com estan les coses en el món el millor és baixar -se en la pròxima estació de Patraix. La parella jove pensa el mateix. No siga , penses, que en sigues un innocent més.

Alejandro Tamayo Herrera .- 1º B Batx ( La Purísima- Torrent)

Mai més !!

7:30. Et despertes i veus que arribes tard per agafar el metro. Malgrat això, ho intentes però et toca agafar-ne un altre, un de diferent que arribarà al teu destí, sí, però anàleg al de tots els matins. S´obrin les portes i veus un lloc lliure, t´assentes, et sents incòmoda, no és el teu lloc habitual. I aleshores, comences a observar: noves cares, gent distinta i just al teu front, per alguna raó, et crida l´atenció ella, un dona d’ulls tristos.

No t´atrevixes a mirar-la directament per no intimidar-la, però l´analitzes i veus la seva mà agafant en ràbia la seva maleta. T´hi fixes en l´altra; t´adones de la marca que ha deixat un anell que ha estat ací posat durant una bona estona. Una cicatriu que ha deixat empremta a la seua vida.

Continuen passant les parades una darrere l´altra...No pots deixar d´observar-la. Ella amaga alguna cosa important però contràriament tota ella sembla demanar ajuda: que algú l´escolte. Segurament, està fugint del seu marit o parella o nuvi, perquè li ha fet mal. Ella plora, ja porta un temps així, els seus ulls la delaten. Ella pensa que es troba a soles, que la seva vida no té sentit, però ella és una dona forta i valenta, capaç d´eixir endavant, de començar una altra vida...De sobte, li sona el mòbil, algú la crida. La dona d´ulls tristos és a punt d´agafar-lo. Li dirà 4 paraules boniques i tornarà amb ell; pulsa al roig amb força com ficant un punt i apart. La mires, et mira i abaixa els ulls resignats. Potser no t´ha dit ni una sola paraula però els seus ulls tristos basten per cridar: Mai més!!

Esther Castelló Molero.- 1º B Batx (La Purísima-Torrent)

Torrent- Avinguda

Arribes a l’estació de metro amb tanta pressa que no et fixes si està assolellat o ennuvolat, si t’has creuat amb l’ escombrador que sempre et saluda, ni tan sols si portes suficients viatges a la targeta del metro; només t’importa l´hora i no perdre el temps. Les barreres s'obren, baixes a peu per les escales perquè les mecàniques estàn amuntegades de gent. Passes per davant d’una càmera de vigilància, i saludes com has fet des de xiquet. Com que has corregut per no arribar tard, ets el primer en pujar al metro i no saps on seure perquè està tot buit. Decideixes seure prop de la porta, traus el mòbil  i t’adones que no el posares a carregar, i no podràs escoltar música ni veure la teua sèrie preferida en tot el trajecte.

      Incomunicat amb el món , comences a observar la gent per a distraure’t: un musulmà, una dona que sembla ser infermera, un indigent que vol passar desapercebut, un xic amb rastes... Aquest últim du paradòxicament una vestimenta elegant; serà diputat del congrés i tindrà una reunió important. Davant teu s’asseu l’home indigent. Veus que porta un cartó que li ha servit de llit aquesta nit. Li tremolen les cames de fred, però no queden llocs lliures i et sembla que ningú li fa cas, només tu. Sembla que tinga uns 50 anys, pel seu cabell canós.

L’home es dirigeix al centre de València, com cada dia, per tal de trobar justícia, una justícia que mai no arriba. No oblida que fa uns anys ell era un advocat d’èxit, amb un fill anomenat Marco, com indica el seu tatuatge del braç dret. Fins que tot canvià i el jutge li donà la custòdia del fill a la mare, sens que ell pogués fer-ne res. Així començaria una lluita titànica que s’apagaria com els llums del metro en entrar en un túnel. L’indigent que vol passar desapercebut  aixeca la mirada i es topa amb la teua. Tu mires cap al xic de les rastes que ha obert un Mac i està fent feina, segurament del seu partit polític. Llavors l’indigent que vol passar desapercebut et fa qüestionar el sentit de les nimietats de la vida, et recorda la importància de mirar el cel, de saludar a l’escombrador del matí, de viure.

Arriba la parada de Plaça Espanya i baixa l’home igual que entrà, sense fer soroll, sense que ningú li faci cas:  l’home que vol passar desapercebut.

Álvaro Cuesta Comes.- 1º B Batx (La Purísima-Torrent)

Microrelats Purísima-Torrent

Paiporta: Amor al vagó

Quan puges al vagó del metro per anar cap al teu destí, veus a un xic jove. Té bon aspecte, és alt i moreno.Va vestit amb una jaqueta de color marró, uns vaquers i unes bambes. Es troba assegut al teu costat i està dibuixant en un quadern. Deu ser estudiant de Belles Arts i es dirigix cap a la parada de l'Alameda. Va dibuixant coses que li inspiren, que veu fora a través de la finestra del vagó. Sembla que no està molt concentrat, ja que els seus dibuixos no són expressius. Quan vas per la parada de Paiporta, hi puja una xica jove. Té els cabells castanys i uns ulls verds que criden l'atenció. S’asseu enfront teua i de l'estudiant, el qual es queda uns segons observant-la. A l'instant deixa de dibuixar l'exterior i comença a fer un retrat de la jove. Sembla que ara està més inspirat que abans, i es nota en els seus traços. Pels gestos de la xica dels ulls verds, penses que és un poc tímida, però a ella li ix un xicotet somriure. Sents que no és un somriure qualsevol i veus que hi ha química, que alguna cosa succeïx entre ells. I així és, perquè no és la primera volta que coincidixen. El cor de l'estudiant està en flames, està enamorat de la xica. Ella sentiria el mateix si no fóra perquè el dolor causat per la ruptura amb la seua antiga parella, encara no ha cicatrizat. En eixe moment ella recorda les paraules sàvies del seu iaio i deixa de pensar en eixe dolor. Sent que ha de correspondre-li, i així ho fa, S'arma de coratge i li planta un bes, en mig del vagó !!!. En eixe moment el dos senten que estan al cel, i en aquest precís moment, comença una bonica història d’amor entre ells dos, l’estudiant de Belles Arts i la xica dels ulls verds.

Alba Andreu Mateu ( 1º B Batx- La Purísima Torrent)

IES SEDAVÍ: CONCURS DE MICRORELATS, LÍNIA BLAVA, RAMON SOLSONA.

PRÒXIMA PARADA

Estava asseguda al meu seient, la següent parada era la meua i m´havia passat tot el viatge observant un altre passatger, havíem apujat en la mateixa estació i pels seus moviments pareixia que la següent també era la seua.

Era bastant estrany aquest home, portava tot el viatge observant fixament alguns passatgers, pareixia el típic assassí buscant la seua pròxima víctima, imaginant com conèixer-la més per a realitzar la sua acció criminal.

Quan el tren va frenar en la meua parada, de pensar en el que havia imaginat, vaig baixar a tota pressa del tren, però quan vaig donar-me compte estava mirant fixament en la distància aquell estrany home, ell a mi també, i no vaig poder evitar imaginar que jo havia sigut l'elegida i que prompte ens tornaríem a veure.

Alba Marín, 2n BAT A

SENSE TÍTOL 1

S'obriren les portes del metro quan aquest va estacionar a la parada de Lesseps i junt amb molts turistes que tornaven del Parc Güell hi va entrar una dona pròpia de la ciutat. Feia aproximadament 1'65m i era una mica grossa. Duia el cabell no massa llarg i tenia una berruga al costat d'un extrem del nas. Anava vestida amb uns pantalons vaquers i una samarreta roja en la qual estava escrit "Stop Desahucios" amb lletra blanca. Semblava esgotada. Aquella dona acabava de parar un desnonament. Pertanyia a una plataforma activista antidesnonaments. Malgrat que el seu rostre mostrava esgotament, també expressava felicitat per haver aconseguit que una família amb problemes econòmics puga seguir dormint a la seva casa, almenys uns dies més. Tanta era la seva felicitat, que aquesta dona arribaria a sa casa i cridaria inmediatament als seus companys activistes per proposar-los crear un partit polític de plataformes ciutadanes. Primerament semblaria una bogeria, però aquesta idea agafaria forma. Qui anava a dir que aquesta dona arribaria a ser l'alcaldessa de Barcelona?

Àlex Ramos, 2n BAT A

L'OMBRA DE L'ÀNIMA

Dario portava diverses hores de trajecte al tren, en un instant se li despistà la vista i va vore una silueta. A partir d'eixe moment la seua memòria recordà haver-la vist en un altre moment de la seua vida .

Es presenta inquiet per vore el seu rostre , el seu sexe... Per a tranquil·litzar el seu pensament, en no aconseguir vore més que una simple silueta, opta per seleccionar el que més l'impacte o agrade d'algunes persones que apugen al tren , a fi de visualitzar-ho.

En qüestió de segons, la silueta va notar que estava adoptant una forma i va tornar a sentir-se viu. Dario es va donar compte que pertany a un ser, el seu bessó Josep, va morir als cinc anys, però sap que roman al seu costat amb la seua ànima.

Andrea Coleto Sanz, 2n BAT A

TOT QUEDA EN NO RES

Ahir al matí Vicent va agafar el bus per anar-se'n amb la seua nòvia a València. En el trajecte tot era normal fins que va pujar un xic amb una taca de sang en la samarreta i una altra en els pantalons que no va parar de mira-lo fins que es va baixar en la plaça Redona. Tot el dia va transcórrer normal però en arribar a casa, la seua mare li va donar una mala notícia, algú havia assassinat a la seua cosina. Vicent ràpidament va pensar si tot estaria relacionat. Seria aquell l’assassí de la seua cosina?

Carla Alcañíz, 2n BAT A

  

ELS VIATGES DE LA VIDA

I una altra vegada arriba corrent. Pareix que els seus germans no han volgut desdejunar com persones normals i menys anar al col·legi. Una altra vegada ha sigut ella la que se n’ha encarregat, ja que el seu pare es troba a l’habitació, dormint la mona. Es troba cansada, anit no va poder dormir, els pensaments no li ho van permetre.Entra, amb un somriure diferent a altres dies, i seu al mateix lloc que ahir. Agafa els cascos i s'endinsa en el seu món.

Hui sembla un dia trist, fa un any que la seua mare va morir, fa un any que el seu pare té com a amic una ampolla i fa un any que té bojament enamorat El xic del seu costat.

No sabria explicar què ni per què li agrada, únicament sap que no ha pogut fer-la desaparéixer de la seua ment, admira cada cosa d’ella, la força que desprén, l’alegria que transporta i aquelles papallones que apareixen al seu estómac.

El que ella no sap és que aquell xic farà que la seua vida canvie, li donarà l’amor que mai ningú li va donar i l’estimarà com ningú l'estimarà mai.

M’aferre a l'esperança que algun dia els voré entrar junts de la mà i em sentiré feliç d’això.

Cristina Barrachina, 2n BAT A

ERIK

El jove que estava cansat de viure la seua trista i absurda vida estava segut llegint un llibre que pareixia avorrit i que llegia obligatòriament. Era un xic jove, alt, amb els cabells llargs i llisos de color blau, amb gran varietat de piercings i tatuatges. El llibre s'anava llegint a poc a poc, encara que ell no parava de bufar i apartar la vista cansada d´aquell extens llibre. Cada vegada que Erik mirava per la finestra un xiqueta el mirava curiosament i després quan es tornava a girar reia, finalment una de les vegades ell se'n va adonar i va mirar fixament la xiqueta que el va mirar i li va fer una carassa per a què riguera, els dos van riure, de sobte sonà la campana i el xic va sortir del tren.

Ester Primo, 2n BAT A

MICROENAMORAMENTS

Mai has sentit com se t'accelera el cor quan creues una mirada fugaç amb el xic que seu al teu costat en el metro?

Mai has viscut una fantasia de quatre minuts i trenta segons amb algú desconegut?

El xic que està llegint el mateix llibre que tu durant el trajecte. La xica que mira per la finestra com si estiguera buscant la solució al problema més difícil a què les matemàtiques s'han enfrontat. O potser pensant quant queda per a arribar al seu destí.

Els viatges amb metro són els «allò que podria haver sigut i no va ser» de molts passatgers. Durant el viatge, el teu cervell comença a treballar, plasmant diverses situacions que podrien haver passat si t'hagueres atrevit a donar el pas.

El millor d'estos microenamoraments és que ningú patix. Ni ell, que en alguns casos ni tan sols s'ha adonat de la teua presència, ni tu, que sols oblidar el que ha ocorregut a en arribar a casa.

Mires una altra vegada cap al seient de davant, et trobes amb els ulls marrons del xic que estava llegint, tu somrius, ell també, i de sobte passa, quelcom s'acciona, i en eixe moment saps que les coses estan canviant, entens que la vida són açò, moments que et fan sentir viu.

Desireé Valverde, 2n BAT A

ENS VEIEM A L'ALTRE COSTAT

Davant meu hi havia un home amb una estranya deformació en el cap. Hi havia estat vivint durant anys i tenia la desgràcia de causar la seua mort. Estava trista perquè sentia que la seua aparició en la vida del seu acompanyant havia causat accions molt fatídiques com la quimioteràpia que el va fer tornar al tabac i a l'alcohol, o la pèrdua de la seua família, que el va donar per perdut el dia que el van descobrir amb mi. Des d'aqueix dia fins a hui he estat amb ell, i ,en este mateix instant, asseguts al seient de l'ultim vagó del metro, he decidit acabar amb la meua vida i per desgràcia amb la d'ell. Adéu amor meu, encara que em volien separar de tu, hui me'n vaig amb tu a un lloc millor: la mort.

Iván Fernández, 2n BAT B

LA MIRADA MISTERIOSA

El metro, com cada dia, estava ple de gent. Però al final del vagó es trobava una persona que destacava per la seua actitud i la seua manera de mirar les persones del vagó, intentant llegir el pensament de cadascun o potser intentant trobar un objectiu al qual poder robar. Aquesta persona misteriosa, buscada per la policia, buscava persones a les quals poder robar fàcilment i escapar. Primer observa una dona major acompanyada d'una dona morena, però en observar que aquesta es baixava del metro anava en busca d'un altre objectiu. Aquesta vegada va veure una dona que semblava ser professora però aquesta va acabar baixant-se també. Ara semblava ser el meu torn, llavors vaig deixar mirar-lo i va ser quan ell m'observava amb aqueixa mirada que m'incomodava i que tenia por de pensar per si podia llegir els meus pensaments.

Ja arribe el final del meu trajecte i observe que havia centrat la seua mirada en una xica. Pot ser que haja trobat a qui robar o pot ser no és un lladre i és una persona que com jo, està intentat esbrinar la vida dels altres perquè el viatge no se li faça llarg.

Juan Gabriel Rojas Huanca, 2n BAT B

UNA VIDA DE METALL

Al nord, muntanyes. A l’est, més muntanyes. A l’oest, encara més muntanyes. I al sud? Tal vegada la meua casa, aquella que deixe quasi tots els dies quan per treball he d'embarcar-me a una nova aventura. No es donen compte que sóc jo el que faig les històries vertaderes, que sóc jo el que escolte tot el que diuen i que sóc jo el que, passant desapercebut, relata aquelles històries a la meua família, que m’espera en quasi tot el món. Sóc jo el que xiula de nit, el que fa tremolar a la gent abans de llançar-se a les vies, el que observa els besos i els abraços, i la tristesa que senten quan se'n van lluny, deixant a la seua família a soles. Ara estic reblert de gent, que riu, que plora, que escriu, que observa, que s’enamora, que odia. Estic reblert de gent que viatja i deixa de viatjar, que es troben dins d’un tros de metall i amb un fum de ferramentes. Ells no ho saben, però jo els escolte i amb l'obscuritat en aquest passadís, els porte dins meu, com una mare porta al seu fill dins abans d’embarcar-se a la vida.

Laura Álvarez, 2n BAT B

BENIFERRI-TÚRIA

Vuit del matí. Beniferri, segon vagó d’un metro que pareix no acabar. Pugen els de sempre: l’home major amb el seu nét menut, l’estudiant d’infermeria i la dona amb rostre amable però cansat.

Són hores crítiques, només aquells amb un motiu just pel qual despertar-se, es troben allí.

Ell, que després de tants anys, només troba raó de ser gràcies a aquells que cuida, i també el cuiden.

Ella, advocada, encarregada de reconstruir una justícia que va trobar podrida ara fa deu anys, quan li van fer arxivar aquell cas que podria haver evitat un present que només mouen aquells que tenen diners.

El jove, que espera salvar tantes vides en un futur com persones veu cada dia passar per l’hospital, i que també lluita per establir un futur digne per al xiquet que seu davant seua cada matí.

Pròxima parada, Túria. Baixen els de sempre, a la parada de sempre.

Laura Ruíz, 2n BAT A

MONOTONIES

Ho tinc comprovat, quant més paga la gent més emocions té a contar.

La meua monòtona vida: seure'm al metro i lliurar amb el meu violí les notes més alegres que escoltarà cadascun dels viatgers que s'acomiaden de les seues parelles, fills, o tristament de ningú; mai em cansa.

I és que ho semble o no, tots els dies són tan similars que creen la diferència. Fique el barret que la meua exdona, Clara, em va regalar pel meu cinquanta aniversari a terra, per lleig que em semble, mai li guardaré rancor. Tinc l'esperança de tornar-la a tocar algun dia.

Pense que eixiré d'aquesta tristor amb les escasses monedes que em fiquen al barret per llàstima.

I no sé si sou conscients de qui és Déu, doncs jo sóc el Déu del metro, i no en tinc por.

M'atrevisc a dir que tinc «el do» de fer una descripció completa de tots els habituals viatgers del metro. És inquietant descobrir els fins fils que uneixen vides.

Mai m'he plantejat publicar un llibre d'aquestes històries, potser siga el salvavides que trenque la meua monotonia, potser no, ja ho pensaré...

Clara! Estàs ahí?

Ramon.

Maria Giménez, 2n BAT 

EL SILENCI

Mentre ma mare es disposava a entrar al metro, jo feia voltes voltes dins del seu ventre. Podia sentir totes les veus que parlaven al voltant d’ella, un murmuri entre persones que es disposaven a agafar el metro tots els dies. En endinsar-se allà dins tenia la sensació com si una quantitat grandíssima de persones anaren a esclafar ma mare, aquelles veus eren insuportables. Ella tenia el costum de parlar amb un xic que coneixia des de la infància. El seu amic Carles li feia passar una estona agradable entre parada i parada. De sobte, notava xicotetes vibracions al seu cos.

Les cares espaordides d’aquelles persones va intensificar la mirada d’algunes. La gent s’abraçava, es mirava dient que no comprenia res del que passava. Jo natava com ma mare i Carles es miraven esglaiats, com podrien eixir d’allí, però sabien que no podien fer res. De sobte vàrem sentir un esclat enorme quan el vagó va descarrilar i tota la gent va caure a terra. Ara sí que s’escoltava un silenci absolut allà dins.

Noelia Leal, 2n BAT A

SENSE TÍTOL 2

Tots el diumenges la meva mare i jo agafàvem l'autobús per anar a vore a la meva àvia que vivia a València. Com de costum anàvem a la pastisseria a comprar el pastissets de nata que a la meua àvia tant li agradaven i després, directes a la parada de bus. A mi m’agradava molt l'autobús, era un lloc on una xiqueta de cinc anys no podia passar inadvertida, les senyores majors em miraven i amb un somriure em deien com de mona i de graciosa era, els homes adults em preguntaven coses com «Quants anys tens, bonica?» I jo contestava amb molta desimboltura i alegria i jugava a jocs de palmes amb els xiquets que coneixia allí, es podria dir que era una xiqueta molt extravertida i alegre.

Un diumenge de juliol, anant a casa de meva àvia, va passar quelcom molt estrany, estàvem la meva mare i jo en l'autobús. En la tercera parada va entrar un xiquet amb el seu avi. L' autobús va tindre una avaria i les portes estaven bloquejades. Vam estar una hora en l'autobús . En eixa hora parlant amb el xiquet vaig sentir una cosa estranya en la meua panxa que em feia sentir bé. Mai oblidaria la mirada del xiquet.

Sergio Navarro, 2n BAT A

VIATGE INTERIOR

M’embarcava per primera vegada en un tren, però ma mare va saber explicar-me com havia d’actuar sempre: havia de ser educat amb la gent que seia al meu costat, cedir el meu lloc a eixa dona embarassada o a eixe vellet que em va narrar, detalladament, el seu pas per la guerra.

En la segona estació, van cridar-me l’atenció unes de xiques uniformades. Vaig descurar l’atenció a ma mare i, quan alguna em tornava la mirada, ràpidament l’evitava. Emocionalment estava molt estrany.

En la tercera, la vaig conèixer. Era morena, no molt alta ni massa prima, però alguna cosa tenia perquè vaig centrar-m'hi de nou, gaudint de la seua companyia.

La quarta va ser la més dura. Ma mare va baixar del tren dient-me que havia de seguir i no preocupar-me. Així doncs, vaig continuar amb la meua companya i una xiqueta que apujà al transport i que, casualment, tenia el nas igual que ma mare.

Moltíssimes coses passaren en eixe tram però finalment estava en el meu destí, a soles. Les vaig vore a les dues plorant darrere del vidre. Ningú va dir que fóra un viatge fàcil.

Rubén Martínez, 2n BAT B

L’AMOR NO TÉ DATA DE CADUCITAT

És curiós com funciona la vida. Naixes, creixes, t’enamores, mors. T’enamores... Quina cosa, veritat? Qui anava a dir-me a mi que un simple home apartat socialment poguera enamorar-se... Que qui és Ella? Ella,oh...Ella és eixa llum que es veu al final del túnel la qual esperes amb desesperació una vegada has entrat dins d’un que pareix interminable. La vaig conèixer un dia plujós, quan vaig agafar el tren per a anar a treballar. La seua presència dins del vagó va canviar l’ambient, juraria que inclús aquell home trist, assegut enfront d’ella, li va manar un somriure a aquella llum càlida que desbordava suavitat i delicadesa... Vaig imaginar-me una vida junt a ella: que si boda a l'església, que si una casa vora d’un riu on la seua lluminositat poguera resplendir per tota aquella natura agraïda per eixa resplendor... Hores que pareixien minuts, així fins que Ella em va retornar la mirada. Quina mirada! A l'instant em va capturar encara més amb eixe innocent somriure que lentament sortia dels seus llavis carnosos... Avergonyit que estava, vaig girar la vista... Quan vaig traure valor, torní a mirar, però Ella se n'havia anat.

D’açò fa 35 anys, però encara continue pensant en eixe somriure; en Ella.

Sandra Monrabal, 2n BAT A