30 de març 2014

Lectura augmentada de la novel·la

A dos dies de la sessió del Diàleg a Gandia i a tres de la sessió a València, ens complau publicar aquesta lectura augmentada de Carta a la reina d'Anglaterra realitzada per dues alumnes de l'IES La Serranía del Villar. N'hem deixat un enllaç permanent en la barra de la dreta del blog.

Us esperem a totes i tots aquesta setmana! Segur que ja teniu preparades totes les preguntes que voleu fer a l'escriptor!


15 de març 2014

Estimat Senyor Ferrer:
  Després que llegira la seua carta a la reina d’Anglaterra i que m’adonara de les seues virtuts sobrenaturals, m’he vist obligat a escriure’l per demanar-li ajuda davant la preocupant època actual. No cal esmentar els forts conflictes socials i les innumerables revoltes urbanes que estan sorgint a causa de la crisi, però el que més em preocupa és el renaixement de la ideologia feixista.
   L’altre dia, a la televisió, vaig vore un programa que ens parlava sobre l’augment d’afiliacions als partits d’ultradreta i com aquesta ideología va contagiant-se en periodes de recessió econòmica, ja que algunes persones davant  de la desesperada situació actual acaben manifestant sentiments xenòfobs i racistes .
   Em dirigisc a vosté per tal de suggerir-li que en compte de lamentarse per estar condemnat a no morir-se,  creara un partit polític amb el fi de governar Espanya,  ja que reuneix els dos elements essencials per a fer-ho. D’una banda posseix un patrimoni inesgotable a les seues butxaques i ,d’altra banda,  arran de la seua immortalitat que l’ha fet viure un bon grapat d’anys, compta amb la suficient experiència per saber què fer quan tinga en mans el govern per tal de suavitzar la lamentable situació.
                                                                                     MAURO VIDAL MALONDA

                                                                                        2n Batxillerat B
                                                                                        IES Maria Enríquez

Pau Fayos Montagud 2n Batx. A IES Jaume II el Just

--> Benvolgut Joan Ferrer:

En revisar les cartes que volen enviar presoners com vostè, m’he trobat amb la seua. Disculpe que no n’evitàs la lectura, però m’he impressionat en saber com ha arribat fins ací.

No sé si vosté acceptarà el que li proposaré. Màgic no sóc, i no li puc donar el do de la mort. El que puc fer, és facilitar-li un estil de vida diferent: busquem junts la felicitat en la coherència dels nostres actes, si volem sentir-nos un poc més útils. Així transcendirà la seua immortalitat. No pot fer res per la seua vida o la seua mort però, i per les dels altres? Els anys viscuts li hauran donat experiència i sabrà que la riquesa i la fortuna al món estan mal distribuïdes.

Sóc oficial d’aquesta presó, i puc oferir-li la llibertat. Però aquesta s’haurà de fonamentar en l’altruisme i en la generositat. És l’única llibertat que existeix. Jo renunciaré a manar en aquesta presó. Anirem a les zones més desfavorides i, amb la seua capacitat de generar diners, podrem ajudar els necessitats.

Pense-ho. Ajudar el proïsme podria ser l’única manera de sentir-se alliberat. Renunciem als nostres estils de vida. Emprenguem una nova aventura!

Atentament

 

14 de març 2014

Albert Cabanes, IES LAURONA

 Hola Joan,

com van eixos quinze anys empresonat? Sols per l'olor que desprén aquesta carta sabràs qui sóc, veritat? Et conserves molt bé. Et vaig enganyar fa escassos quinze anys com ho vaig fer fa quasi un mil·lenni.

Has estat vivint quasi mil anys i no has après res, has pogut fer tantes coses, i has volgut ser immortal per a res, perquè a la teua amiga Greta la gent la recordarà, però de tu ningú sabrà res. No et va resultar familiar la silueta del seguritat a qui vares pagar per poder entrar al museu amb la intenció de recuperar l'espasa?

A mes d'enganyar-te, em vaig portar uns quants bitllets. Veig que ho estàs passant mal a la presó, sense amics, sense viatjar, sense conéixer mon, sense dones a qui estimar. Encara que si t’adones així ha sigut la teua vida. Deus estar acostumat.

Com sé que eres bona persona, quan acabes de llegir aquesta carta, podràs ser mortal, podràs envellir i sentiràs dolor. Però quan et mores, ens tornarem a veure a l’infern.

Encara hi creus, no?

                                                                             El Diable


ALBERT CABANES, IES LAURONA

Rubén Campos, IES LAURONA

John Smith.
Presoner de la torre de Londres.


Estimat senyor Smith,

segurament li deu estranyar haver rebut una resposta a la carta que vostè em va enviar, si no li estranya tal volta estiga boig de veritat.

Ha de saber abans que res que el crec. El crec de veres. Potser aquesta carta siga la meua perdició si arribara a la premsa o qualsevol medi d'aquest tipus. Estic arriscant molt, però no podia evitar-ho. La seua història que sembla ciència-ficció, té un equivalent a les cròniques de la meua família durant segles.

Sorprés, veritat? Ha aconseguit entendre ja el que estic dient ? Efectivament jo sóc immortal, però a diferencia de vostè puc elegir quan morir. Després de segles de recerca, de patiment a la meua família, varem trobar el beuratge que aconseguix remeiar aquest maledicció. No negaré que és dolorós. Et fas vulnerable a qualsevol ferida. El més mínim tall pot acabar amb la teua vida.

Curiós, no? De la plena immortalitat a la màxima fragilitat. Hemofília, és coneguda pels mortals. Com abunda la ignorància en aquest món...

Espere notícies meues. No tinga pressa. Hi ha temps.

Atentament,


la reina d'Anglaterra.

RUBÉN CAMPOS, IES LAURONA

Maria Josep Castillo, IES LAURONA

10 març 2014

Estimat Joan Ferrer,

rep milers de cartes cada dia i he d'admetre que no les conteste totes. De fet, ni tan sols les llegeixo jo mateixa.

Quan el meu assessor em va comunicar l'estrany missatge de la vostra carta, vaig pensar que es tractava d'un boig desesperat per sortir de la presó, però quan la vaig llegir detingudament vaig recordar-me de tu.

La pregunta que circula pel meu cap des que vaig llegir la teua carta fa ja uns quants anys és: per què hauria d’ajudar l'home que va trencar el meu cor quan era jove? Potser ni te’n recordes de mi, perquè mai et vaig importar prou.

A dia d'avui, tants anys després, encara em pregunte què tenia l'Emma que no tenia jo. Sí Joan, sóc Isabel, la filla del fuster del poble, aquella noia a la qual ridiculitzaves i humiliaves davant de tots sense importar-te gens ni mica els sentiments que tenia cap a tu.

I perdona’m si et parle de tu i no de vosté, però crec que ens coneixem ja de massa segles per anar amb formalitats.

La meva resposta és no, no et trauré de la presó i tampoc t'ajudaré que ho faces i que acabes amb el teu tracte amb el dimoni, perquè a diferència de tu, jo sí vaig saber formular bé els meus desitjos. Encara hui em resten dos d'ells.

I encara que sigui l'últim que faça a l’eternitat o que hagi de gastar els desitjos que em queden, no permetré que tornis a veure la llum del sol, si no és a través d'uns barrots. Perquè malgrat tot el temps, a mi encara em fan mal tots aquells insults i burles que vaig rebre.
                                                                                                                                      

                                                 Atentament:  la reina d'Anglaterra.

MARIA JOSEP CASTILLO, IES LAURONA

Ester Domingo, IES LAURONA

Bunkinghan Palace

Senyor Ferrer,

he llegit la seua carta gustosament i amb molt d'interès. He gaudit molt llegint les dolces paraules que proclamen el seu amor per l'Emma. Ella sempre viurà amb vosté, encara que no estiga al teu costat. Viurà per l'eternitat.

No tinc cap dubte que tot el que conta és cert. Jo també he conegut el dimoni. No sé si li agradarà saber (o pot ser acabe amb l'esperança que li puga quedar) que qui li ha posat en aquest embolic ha mort. Lucífer va poder morir en concedir-te el seu últim desig. Gràcies a vosté va viure més que qualsevol anterior a ell.

Feres bé en no incloure-la en el tercer desig. Vaig a lliurar-te de la presó, viuràs a palau, amb mi, amb la dona que sempre has estimant i que tant has enyorat. Des que una sèrie d’afortunats esdeveniments em dugueren al regnat, vaig canviar el nom pel d'Elisabeth. Mai vaig deixar de pensar en tu ni mai et vaig deixar soles. T’he fet seguir i sempre he sabut què feies, on estaves.
 

Tornarem a vore’ns.

Elisabeth.          


ESTER DOMINGO, IES LAURONA

Andrea Coll, IES LAURONA

Benvolgut Papa Francesc,

li escric aquesta carta com a últim recurs. Fa anys, en vaig escriure una altra de semblant a la reina d’Anglaterra, de la qual mai vaig rebre resposta. Després d’escriure la carta em vaig sentir alleujat, tranquil... Realment, no puc descriure la sensació que vivia en eixe moment. Per fi havia contant el meu secret, i ni més ni menys que a la reina d’Anglaterra, perquè, pensant-ho, d’ella depenia el meu destí, o millor dit, el fi d’aquest.

Assentat al sòl fred, intentant trobar els únics rajos de sol que s’endinsaven per les reixes de la finestra, tenia la carta a les mans, les quals tremolaven indecises i nervioses, desitjant que aquesta isquera de la cel·la en la que em trobava, i en la que estaria molt més temps si no aconseguia que aquell tros de paper arribara a les mans de l’única persona que podria acabar amb la meua eterna condemna.

Poder lliurar-me de la carta va ser relativament fàcil. Aprofitant la visita diària del carter, vaig poder posar-la dins de la bossa perquè arribara a la bústia i d’allí, tant de bo, a Buckingham Palace. Quan vaig vore com el carter creuava la porta amb la bossa penjada al muscle vaig haver d’agafar-me als barrots i respirar tan fort com vaig poder. Ho havia fet. Però ara, que me deparava? Que decidirien fer amb mi quan caigueren en compte de qui era jo? Què seria de mi? Pensant-ho bé, potser eixe era el meu destí, la condemna eterna per jugar amb el diable als escacs i perdre la partida.

Minuts després, mirant-me al vell i brut espill que es trobava damunt de la xicoteta safa que em permetia llavar-me un poc les mans i la cara, em vaig vore reflectit amb expressió cansada. Vaig desviar la meua atenció en escoltar com s’obria la porta principal de la presó. Em vaig apropar i vaig reconèixer de seguida al carter pel seu uniforme, tot i això, una peculiar olor a sofre va inundar-me provocant-me una sensació de malestar que, dins de mi, alguna cosa em deia que ja l’havia olorat en algun altre lloc.

Soles van intercanviar dos paquets, van firmar uns quants papers i es varen acomiadar en dos simples paraules. No les vaig entendre, ni em vaig esforçar a fer-ho. No ho podia creure. M’agarrí tan fort als barrots com vaig poder, fins que les mans em suplicaven clemència, però no les escoltava, no les sentia. Les cames em van fallar i vaig caure a terra, cridant involuntàriament l’atenció del carceller i del carter, al qual acabava de vore com, perfectament,  al parlar, una resplendor eixia de la seua boca, una resplendor que ara em feia vore les coses més fosques que mai.

Era ell. El mateix que ara tenia al seu rostre un somriure maliciós, ell, el mateix que  m’observava fixament amb eixa mirada tan lligada a la mort.


Andrea Coll, IES LAURONA

Rubén Palazon, IES LAURONA

Buckingham Palace, 2001

Joan Ferrer
Presó de ****, Anglaterra

Joan,

has caigut en la meua temptació. Crec i has de creure que també has acabat perdent la jugada. No saps en aquests moments l'orgull que sent i la felicitat que m'ompli. Realment no t’adones per què sobtadament ha aparegut un museu sobre l'edat mitjana? Per què ha aparegut l'spata ignea? Et creia més audaç.

Però no m'agrada centrar-me en tu. A cas creus que eres l'únic ésser egoista i despistat? És increïble com poden uns diners i unes simples riqueses alterar-vos els sentits. Teniu tot el que mereixeu. Aquesta societat materialista que tan sols pensa a posseir com més coses...

Persones com vosaltres, que teniu la sort d'haver nascut mortals, quina és la raó per la qual voleu viure per sempre? Sou menyspreables.

Fa uns anys (molts) la reina va adquirir unes pedres precioses. Ella no les venia ni canviava per res del món fins que vaig aparéixer i li vaig oferir canviar el seu cos rovellat per una ànima eterna que ara descansa en alguna presó espanyola. No sé si serà feliç. Jo molt.

En conclusió, la Reina d'Anglaterra no pensa alliberar-vos. Romandreu reclòs sent immortal, patint depressions i recordant cada error de la teua vida. Jo ara sols puc fer que mirar-me a l'espill, i vore que un cos tan mortal com aquest, vell però mortal, em senta bé. Unes arrugues són molt més boniques que unes escames. I a tu, Joan, et pense dur al vell castell d'espanyols, perquè tingues converses immortals i infinites amb aquella ànima, reclosa en el que era un cos verd, que s'ocultava en una capa de mercader. El que era el meu cos.

Déu vos guarde.
    

                                                                                              Reina d'Anglaterra (nascut el dimoni)

RUBÉN PALAZON, IES LAURONA

13 de març 2014

Faustinet

I ací l'última tramesa de l'IES Dr. Faustí Barberà


Buckingham Palace 
2 de desembre del 2004.
 John Smith
Presó d’Anglaterra.`

 En John Smith,
Malgrat que vaig llegir la seua carta fa uns anys, hi ha hagut molts problemes al meu regne des d’aquests dies.
Fa uns pocs anys vam haver de combatre un brot de febre que es va convertir en una epidèmia anomenada ‘vaques boges’, encara que a vostè no li haguera afectat tot i estant fora de la presó. Vam haver de donar suport també als Estats Units d’Amèrica després dels atacs que van rebre a Washington i Nova York en setembre de 2001. Actualment el meu regnat passa per un estat tranquil i per això ara hi puc dedicar un temps i comunicar-li la meua decisió.
El director de la presó em va comunicar fa uns 6 anys que vostè havia complert el mil·lenni. He de confessar-li que al principi no vaig creure la seua història, pel que vaig enviar al meus soldats a matar-lo; però al dia següent em comunicaren que, efectivament, vostè era immortal. Crega’m que ara que conec el seu valor la meua intenció no és acabar amb la seua vida, tot el contrari: viurà amb totes les comoditats amb una única condició: haurà de construir una nova ‘sparta ignea’ per a l’ús exclusiu de la meua cort. Demà mateix li arribaran els materials necessaris, encara que els més importants no depenen de les meues aportacions.
Espere la seua resposta.
 Elizabeth II, Reina d’Anglaterra.

(Marta Vázquez. 2n Batx. B)

-------


Mansió del dimoni, Infern 
 6 de juny de 2006 
John Smith
Presó de xxxxx, Anglaterra

Estimat John,
Vaig furtar la carta dirigida a la reina perquè pense que ningú mereix conèixer el nostre secret.
No he pogut contestar abans perquè tinc una llista molt llarga d’ignorants a qui enganyar, a més, volia que aprengueres la lliçó de negociar amb el mateix dimoni.
La vida no és un camí gens fàcil. De vegades, ens juga una mala passada, encara que tu has tingut el plaer de triar el teu destí.
Les persones no pensen en les conseqüències de les seues accions, fins que tenen l’oportunitat d’ experimentar-les.
Sou éssers egoistes, us mouen les riqueses i la cobdícia, voleu ser superiors, ser poderosos, fins al punt de desitjar la immortalitat. Però, després d’errar us adoneu que l’únic que voleu es “tindre una vida plena , ser feliços , gaudir d’ aquesta fins que s’ acabe”, perquè això és el que us mou a viure, a marcar les vostres metes…
Amic meu, t’he posat a prova. Has pogut comprovar que la immortalitat no és cap regal, al contrari, et priva de moltes coses, com envellir al costat de l’ Emma.
M’agradaria donar-te un consell que he aprés en tots aquestos anys: “ El més important no és el temps que dura una vida, sinó la intensitat amb què aquesta es viu”.

El Diable
              (Laura López Jiménez , 2n Batx B .)

---------


Regne de Déu 
Darreries del segle XX 
 Joan Ferrer
Presó **** d’Anglaterra

 Joan,
la teua carta no l’ha rebuda la Reina d’Anglaterra. Mai has sigut conscient d’oblidar un element present sempre al teu costat. Com saps, la història que es conta sobre el món està transformada pel temps; les persones canvien les coses segons els seus ideals i conveniències fins pensar que són veritables... Tu, que has viscut tant, has sigut propens a transformar la teua realitat. Jo, tot-poderós, ho sé tot i encara hi dubte, el poder és perillós i tu en tenies molt… Has pogut elegir la teua vida, però has oblidat el sentit d’aquesta. Un sol desig t’haguera fet falta per aconseguir el que jo vaig buscar: la felicitat. Podies haver viscut feliç, però vas decidir morir en vida. El Diable et va enganyar: va fer que t’equivocares al camí que creies que t’aniria a donar el que necessitaves.
 He estat en constant lluita per l’equilibri, cal que comprengues que a totes les decisions que ha pres el Diable jo he estat present lluitant contra ell. Aquesta situació l’he provocada per donar-te una última oportunitat, jo vaig ficar al Museum l’espata ignea per tal d’arribar ací i tindre la possibilitat de fer-te aquesta proposició: si vols el cel etern cal que em guanyes a una partida d’escacs, però si guanye jo viuràs per l’eternitat com ànima perduda per un món que no li correspon.

( Jorge García Arroyo. 2n Batx A)

----------

Estimat Joan, John o com t´anomenis en aquest territori humà on ets presoner,
 Suposo que ja tindràs una vaga idea de qui dimonis sóc per saber-ho, sense ser una carta de la mateixa reina a qui has intentat comunicar el teu problema. Sí, sóc el Diable, amb qui vas fer el tracte. Si ens atenem a les teves condicions no puc permetre que aquesta carta arribi a la reina, perque el més probable és que t´ajudi en la teva agonia.
 A més, aquest acte també té un benefici particular, tots aquells que intentin apropa-se a la teva persona, ja per provar la teva immortalitat o per investigar-la, tindran alguna lesió com a poc. Per descomptat ja m’he ocupat de la teva ``spata ignea´´, torna a estar en el meu poder. Conclueixo ja aquesta carta amb un avís: no hi busques l´infern, ja que al pactar amb mi has perdut l´entrada al cel, perquè ja hi estàs en el teu infern particular. 
Espere encontrar-te lliure un segle d´aquests.

 Atentament, el Diable.

(Miguel Giménez. 2n Batx. A)

MICRORELAT IES ALBAL 8



Hospital Psiquiàtric Cane Hill Asylum
Londres, Anglaterra, 20 de febrer de 2014

Benvolgut Dr. Smith:

John està empitjorant. Afirma ser immortal i ric i que pot traure tots el diners que vulga d’una espècie de bossa màgica. L’última vegada que el vaig veure es pensava que jo era el mateix diable. 

Fa pocs dies va tindre un episodi molt greu: va intentar suïcidar-se amb un ganivet i va acabar ferint cinc infermeres. Cridava i afirmava que el ganivet era una espècie d’espasa, l“spata ignea”, deia.

Hui ens ha donat una carta dirigida a la Reina d’Anglaterra on li conta tot el que ha viscut en eixa vida immortal que diu que té. També comenta que se sent com si estigués a una presó tancat, ja que només ix de la seua habitació per anar al menjador o per exercitar-se un poc.

Si no queda cap remei, li haurem de llevar el joc d’escacs amb què té tanta obsessió, temem que intente tragar-se alguna de les peces.
Serà convenient doblar-li la medicació actual o administrar-li’n una de més potent. Si continua així, serà inevitable que també li posem una camisa de força.

Espere la seua resposta amb urgència.

Salutacions. 

Joana Ferrer Schimdt

Cap del Departament Sanitari de l’Hospital Psiquiàtric Cane Hill Asylum, Londres.


               Ana García Iborra,1r Batx. C
IES ALBAL

Carta de l' IES Campanar

Estimat John Smith:
Desprès de llegir la teua carta i moguda per la teua història m'he decidit  a intercedir per tu. Jo considere que no has sigut una mala persona sols que has tingut una vida molt difícil. No crec que siga fàcil intercedir al teu favor però ho faré. Per altra banda per les teues paraules pareix que hagueres passat per molts problemes, però també es denota una gran sabiduria. Per aquesta raó voldria ajudar-te amb el que em demanes. Per fer tot això voldria una cosa a canvi, que et convertires en el meu conseller personal. Crec que el que hages viscut durant tant de temps et converteix en una persona molt valuosa. Si et demane que sigues el meu conseller, és per- què m'ajudes a no cometre els errors del passat. Ja sé que no és una cosa molt freqüent però això és el que em pareix més just per al que em demanes. Si accedeixes podràs tindre el que em demanes i inclús podràs viure sense problemes ací a Anglaterra. Si vols faré que pugues estar davall la protecció, amb la meua família,  per a que no tingues mai més aquets problemes que m'has contat. 

Signat: Sa majestat la reina d'Anglaterra
(Verónica Ferrer, 1r Batx B)

Cartes de l'IES Rei En Jaume


CARTES SELECCIONADES DE L’IES REI EN JAUME D’ALZIRA
Com a concurs literari hem de dir que hi ha més de cinquanta textos/cartes presentats, però sols n’hem seleccionat una dotzena, per allò d’ajudar en la lectura del jurat. Gràcies per la tasca ben feta i les col·laboracions presentades.
Salutacions i abraçades a tots els que fan possible aquest encontre literari.
2n de batxillerat de l’IES Rei en Jaume d’Alzira


150 Central Park S, NY 10019,
 Estats Units

''He travessat oceans de temps'', aquestes paraules van penetrar al meu dins com mai ho
havien fet cap altres. Aquestes paraules em semblaren llunyanes però a la vegada
pròximes en boca d'aquell home que s'acostava a mi fet un oceà de nervis. Aquestes
paraules, planeres, simples, en un altre moment m'haurien semblat, tan sols, paraules de
Bram Stocker. Però en aquell mateix instant s'endinsaren en mi tan profundament com si
foren vaixells solcant al meu interior recorrent oceans de temps.
En aquell mateix instant, efímer, ho vaig comprendre. De segur que cap altra hauria estat
tan viva com jo per comprendre-ho amb cinc paraules. Viva, perquè cap altra sap el que
n'és la vida fins que n'ets immortal. Viva, perquè cap altra en sap el que n'és la vida fins
que el teu somriure a Ninotchka fa córrer rius de tinta als diaris amb titulars: ''La Garbo
riu''. I viva, perquè cap altre sap el que n'és la vida més que aquell qui desitja la mort.
Ara, estimat John Smith, em penedeixo d'haver sigut llunyana amb tu malgrat la
proximitat. Ara, estimat immortal, em penedeixo per no haver estat suficientment ''viva''
aquell dia al parc i a casa de Valentina per reconèixer el dolor que em provocava el ser
immortal a les pantalles malgrat la meva fredor. Ara, estimat amic, et dic que travessaria
oceans de temps enrere per tal de no ser immortal.

 Greta Garbo  (Betlem Ballester, 2n batx A

Hola Joan Ferrer,

Ahir per la vesprada, mentre passejava amb el meu gos al parc, un colp d'aire del sud va fer que em trobara amb la teua carta. La primera vegada que la vaig llegir vaig creure que era tot una mentida però de seguida ho vaig comprendre tot... tu volies que jo trobara aquesta carta!
Encara que faces com que no saps res, tu sabies que jo prenc el té de les cinc amb la reina d'Anglaterra i que som íntimes amigues.
També sabràs que m'han contractat com a guarda de la presó reial recentment i per això també necessites la meua ajuda, doncs bé, jo necessite la teua. Jo et garantitzaré aliments i aigua que et donaré cada volta que vaja a la presó.  A canvi, vull que  et cases amb mi ja que encara sóc jove i vull tindre fills prompte. Em dóna igual el tema de la immortalitat, això és producte de la teua avarícia i a hores d'ara no té ja remei. Espere impacient la teua resposta, encara que ja la note evident.


La teua pròxima estimada, la senyoreta Anna Campos.

  


Palau del Dimoni, Infern
Presó de *****, Anglaterra

Benvolgut Joan,

Hola amic! Quan de temps sense saber res de tu! No et veig des  que em convocares en aquell monestir de Portugal deixat de la mà de Déu. Sóc el teu amic, el Dimoni. Com van les coses? A si, estàs tancat en una presó. Espere que no t’importe que haja agafat la carta que vas escriure  a la reina d’Anglaterra. M’ha agradat molt la comparació que fas en la carta de la teua vida amb una partida d’escacs (jajaja). Jo diria que és molt encertada, sobretot quan el rei ha de  demanar ajuda a la reina per guanyar.
Anem al gra estimat Joanet. Com ja t’hauràs assabentat he perdut l’spata ignea. Com? Una llarga història amic, ja te la contaré. En tot cas el que vull és que tu la recuperes per mi i a canvi et concediré un desig i, és clar, et trauré de la presó. Els terminis del desig seran els mateixos que l’última vegada. Pots desijar el que vulgues, deixar de ser immortal i viure una vida normal, morir d’una vegada, tindre una companya inmortal... el que vulgues jo t’ho concediré.
En fi amic meu, espere una resposta. Ja ens vorem.

Una abraçada
El Dimoni (Llorenç Mahiques, 2n batx B)

  
Majestat,
Sóc coneixedor de la carta del Joan Ferrer, el cas es que no sabia que la carta aplegaria a les teves mans, per això, vull dir-te que lamento moltíssim el fet que la rebessis. No se com ho va fer per tal de enviar-te-la. Joan no es troba en cap presó, sinó a l’hospital psiquiàtric de Bedlam, i jo sóc el seu psicòleg. El meu nom és John Smith i estic estudiant el cas de Joan Ferrer quasi una dècada, concretament 9 anys i 8 mesos, encara que ell es pensa que porta ací ( a l’hospital, no a la presó) uns quants anys més.
Joan va ingressar a aquest hospital als vint-i-tres anys a causa d’un accident de cotxe, aquest accident va provocar nombrosos danys als seu cervell. Jo amb companyia d’ altres metges, em fet nombrosos avanços en l’estudi d’aquesta malaltia tan misteriosa que sofreix. Hem comprovat que pateix una pèrdua de memòria molt misteriosa, açò provoca que es faça una realitat a la seva manera, com que no recorda res creu haver viscut quasi mil anys.
Postdata: tots el personatges que descriu en la carta que et va enviar sí que han format part de la seva vida, encara que el seu cervell distorsiona els noms i els moments. Majestat no sabem per quin motiu la va nomenar  en la carta, però,  tal vegada puga ser d’ajuda per a curar-lo  o fer avanços en la seva recuperació. Per favor Majestat, li demane ajuda, jo ja estic prou esgotat, ja que a mi em considera el dimoni...

ATENTAMENT:
J. Smith (Borja Montalvà, 2n batx C)



Buckingahm Palace
SWI LONDRES
Estimat Joan Ferrer:
Després de llegir atentament la seua carta, he arribat a la següent conclusió:  totes i cada una de les històries que ha narrat són una barreja de mentides. Puc creure que haja nascut al sud dels Pirineus, puc creure que el seu ofici era el de ferrer inclús que haja trobat l’amor en diferents ocasions, però no puc creure  que vosté desempenyara totes les seues activitats des de fa mil anys. Quant a l’espasa de la que parla en la seua carta, veig que es complicat entendre com un ferrer humil va aconseguir eixos materials tan especials amb pocs recursos. Però el que m’és  difícil de creure és la seua historia amb el dimoni, els tres desitjos, vore’l en persona…
 I, com a reina que soc, he parlat amb el dimoni ja que vosté m’ha parlat d’ell intensament en la seua carta. Ahir sense anar més lluny vaig convidar-lo al palau. Li vaig parlar de vosté, i que curiós, no el coneix. Mai s’ha mostrat fins ara i inclús em va dir que ell sols manté amistat amb persones poderoses i no amb un simple ferrer.
Per tant tinc la seguretat que vosté és un home corrupte, que l’únic que vol es enganyar-me per al que deixe en llibertat. Espere de tot cor que cumplisca un a un tots els anys de comdemna. I, sense res mes que afegir m’acomiade desitjant-li una estància agradable en la presó.
Reina D’Anglaterra, Buckinhgam Palace.

(Marta Girbés, 2n batx C)




Presó de *****,  Anglaterra
    Darreries del segle XX

Joan Ferrer  (John Smith)
Presó de *****,  Anglaterra


Estimat Ferrer,

Sóc el guarda encarregat de la circulació de les cartes de la presó. En el referent a la vostra carta no ha arribat al seu destinatari, en aquest cas a la Reina d’Anglaterra, per un únic i principal motiu. He llegit jo la vostra carta i m’ha paregut interessant i un tema del qual et puc ajudar.
Fa uns anys endarrere vaig conèixer un cas paregut al vostre, i ell va deixar de ser immortal prenent-se una poció que li donés un any més de vida i al cap d’aquest, morir-se.
Aquest xic, Manel, era un jove de la presó company i amic meu de cel·la. Amb ell vaig viure grans moments, en els quals, una nit vam intentar fugir d’ací, però ens va eixir mal la jugada, ja que a ell el van descobrir i un home, una espècie de diable, el va condemnar a la immortalitat de la qual no podria escapar a no ser que es prenguera aquesta poció.
Amb aquesta carta t’enviaré el flascó d’aquesta beguda i vostè prendrà la decisió de seguir sent immortal o deixar de ser-ho per sempre més.


Francesc Clark (Laura Villalba, 2n batx A)
  


 Château en Vaux-le-Vicomte
A 12 d’abril de 1661

Madame de Sévigné
Château des Rochers-Sévigné
Vitré, França


Estimada madame,
Escric per fer-vos coneixedora d’uns fets que he indagat i advertir-vos que tingueu cura de la gent amb qui vos relacioneu, doncs vivim en un món ple d’estafadors, rere una aparença de refinats intel·lectuals. La persona a qui em referisc és Jean Laforge, el banquer que freqüenta el saló per estar, clarament, en companyia vostra.
No vull que penseu que em deixe portar per sentiments ignominiosos. Tingueu clar que recorde les vostres paraules: “Si els homes han nascut amb dos ulls, dues orelles i una sola llengua és perquè s'ha d'escoltar i mirar dues vegades abans de parlar.” No es tracta de prejudicis, sinó d’una sèrie d’indicis que em fan sospitar i, com a protector de l’Imperi i de vostè, madame, m’obliguen a alertar-vos.
Ambdós estarem d’acord en el fet de que Jean Laforge és un personatge misteriós. Ningú coneix la seua procedència, i si li preguntes sempre desvia la conversació. Resulta impossible saber res d’ell. De què fuig? Quin delicte por haver comés per evitar sempre parlar del seu passat? Una cosa és ben certa, és un home ric, i no pel seu ofici, no, l’origen dels seus diners, que resulta tinguen un fons inesgotable, són tan intrigants com la seua procedència. Es tracta d’una herència familiar? Com és possible, en aquests temps en què disposem cada vegada més de la informació pertinent dels nostres ciutadans, que ningú conega la existència d’un ric parent seu? No, pel que fa a mi, el senyor Laforge no prové del nostre distingit món. Jo, com sabeu, tinc la responsabilitat d’esbrinar amb quin tipus de persona estem tractant, a fi de mantindre’ns fora de qualsevol perill.
Sóc conscient de la vostra estreta relació amb el senyor Laforge, madame, però vos pregue reflexioneu sobre la vostra amistat, doncs considere que abans de confiar en un estrany deuríeu assegurar-vos de que el seu passat no és obscur. Fins que les meues conjetures no em porten a cap afirmació segura, per favor vos demane, tingueu en ment aquesta carta. Sabeu que tot el que faig és pel vostre bé. No cessaré la investigació fins asseverar que esteu en bones mans.
     El vostre amic i admirador,
M. Fouquet

(Marta Súnyer, 2n batx A)



Benvolgut Joan Ferrer:
Em dic Dolors Balaguer, i m’he trobat per casualitat la seua carta a terra. Com sóc una persona molt curiosa l’he llegida. Sent molt que estiga a la presó, però personalment crec que la seua vida és molt interessant.
Deu ser molt dur ser immortal, no poder correspondre a la seua estimada i no poder sentir allò que sols som capaços de sentir els mortals. Però, per altra banda, pot considerar-se una persona afortunada pel fet de ser diferent a la resta. Té l’oportunitat de viatjar per totes les parts del món i conèixer altres cultures i idiomes. De vegades molta gent voldria tindre tots els diners que els calgueren  per poder fer front a les adversitats de la vida.
Li reenvie la carta que ha escrit a la reina per a que puga tornar a enviar-li-la. Si la reina respon a les seues peticions seria un gran honor per a vosté. Però si no és així li puc aconsellar que deixe que passe el temps, que tinga un bon comportament a la presó, sols així podrien considerar el seu alliberament.
Salutacions cordials.
Dolors. ( Cèlia Esteban, 2n batx B)



Benvolgut Joan.
Sabia que aquells ulls amagaven algun secret fosc i que això que teníem en comú anava mes enllà de tot el que es pot veure. Les teues paraules em van fer reflexionar i durant tot aquest temps li he donat voltes a la manera de trobar la resposta a aquella pregunta que m'ha rondat pel cap. Inmortals? És cert que la teua mirada reflectia anys, segles de vida, d'experiència i de dolor. I si, pot ser, compartíem allò de ser inmortals però d'una manera diferent. I amb el temps ho vaig entendre.
Em sap greu que aquest haja sigut el teu destí, açò de viure tota l'eternitat. Encara que també siga el meu, però de mi tan sols quedarà el record en la memòria de les persones mentre que tu, amic, hauràs de viure sempre. Llevat que trobes la solució a aquest, el teu problema. La vida... la vida has de valorar-la i disfrutar-la encara que siga curta, però és això, el seu temps limitat el que la fa viure de manera mes intensa
Pot ser que la teua decisió fora la que tothom hagués pres en la teua mateixa situació. Però, quin sentit té viure sense amics, parella, família amb qui compartir-la? Segur que tu saps respondre a aquesta pregunta perfectament. No està en les meues mans el teu pròxim destí però si dir-te una última cosa. Pensa, pensa’t les coses bé i oblida  la immortalitat.
Sort,amic. Greta Garbo. (Nerea Garcia, 2n batx C)




Sr. Joan Ferrer,

probablement no sàpigues qui sóc i per això em presentaré abans de res. Em diuen Vicenç Pagès Jordà i sóc un escriptor i professor de català. El motiu d'aquesta carta és que casualment aplegà a les meues mans un escrit dirigit a la reina d'Anglaterra.
Com comprendràs, no em vaig molestar en pensar si seria real tota aquesta història, i vaig pensar que seria alguna broma. Tanmateix, em va agradar molt la carta i com que ningú pareixia ser l'autor (no comptava amb tu) vaig decidir publicar-la com a meua. Han passat uns anys des del moment en què ho vaig fer i fa una setmana aproximadament, m'aparegué el dimoni que probablement tenia ganes de diversió. Llavors em vaig adonar que possiblement tu si existies i en investigar un poc ho vaig comprovar. Pense que tot ha sigut un malentés i per això et demane disculpes. M'agradaria que fórem bons amics i volia dir-te que estic intentant idear una forma per a trobar-nos el més aviat possible, per compensar així el meu error.

Atentament, Vicenç Pagès.

PD: El dimoni em pot concedir encara tres desitjos però abans m'agradaria parlar amb tu; podem fer bons plans i una vida eterna amb dues persones pot ser més divertida que en solitari.

(Agustí Garcia, 2n batx A)


                                                                                             Joan Ferrer
Estimat Joan:
Pense que portes un temps preguntant-te perquè vaig voler l'spata ígnea, i perquè després la vaig abandonar a un museu.
Veuràs, pocs coneixen realment de la meua existència hui, i aquells que també han fet tractes amb mi, no han aconseguit viure tant de temps, perquè arribat el moment de desesperació en què ja no suportaven més temps la immortalitat, acabaven per vendre'm la seua ànima a canvi del descans etern i fa ja algun temps que esperava veure't arribar a eixe punt per a què em cridares.
Però, he arribat fins i tot a estimar-te com a un fill, veure't com has anat evolucionant, com satisfeies els teus desitjos i dedicaves la teua vida a tu egoistament. Sempre vaig saber que eres llest, i el meu interés en tu encara viu. Joan, vull fer-te un oferiment, açò pot acabar amb la teua angoixa o donar-te una nova  oportunitat: Vull que ocupes el meu lloc durant 500 anys, necessite unes vacances, què em dius?"
En alçar el cap del full, ací estava ell amb un somriure i un paper que semblava un contracte.

(Maria Martínez, 2n batx A)

  
Bona nit, Joan.

Encara que no em coneixes hem estat tan prop que no t’ho pots ni imaginar. Tants anys, tants segles, aventures, desventures, amors i desamors, sempre has estat a la meua ombra. I és ara, a les teues hores més desesperades, quan has vingut a trobar-me. Quanta vida perduda, Joan. Si hagueres prestat més atenció a les coses importants, hagueres vist que aquestes no tenen preu i per tant no es poden comprar ni vendre. Sí, Joan, així és. Sóc jo, la teua essència més interna, eixe punt de tu que no et pertany sinó als teus avantpassats, sóc l’amor d’allà on ve qualsevol ésser humà, qualsevol cor que, en un moment donat, comença a bategar.
Ara que ja em coneixes i que et coneixes, comprendràs que no vas poder vendre-ho, que la part més interna de la teua essència és també la menys teua perquè pertany a l’ésser humà, a la col·lectiva història d’aquest encadenament de vides. En eixe racó he cohabitat amb tu tots aquests anys… Sóc jo, Joan, la teua vertadera voluntat que ve a deixar-te anar. Estàs llegint-me mentre m’escrius i no és la mà, ni els ulls qui ho fan: és el cor. Ets tu, el vertader tu que mai va poder ser comprat ni venut. Ara, finalment, ets el teu propi amo. Tu decideixes.
Descansa en pau.

(Carme Filgueira Redal. 2n Bat. B)