28 de febr. 2019

IES Malilla

La condemna de Purna Ja havien passat alguns dies des que vaig veure com el capità Mata va tirar el meu amo al pantà. La vida amb Epifani sempre havia sigut tranquil·la i, al seu costat, mai m'havia faltat de res. Enyorava eixos dies de calma junt amb ell des del moment en què vaig entrar a casa del capità. Després de ser durament colpejat pels civils, vaig ser arrossegat fins a la meua nova llar, un lloc fosc on hi havia diversos animals. Probablement, els amos de tots ells havien sigut morts per Mata. Els pocs dies que porte ací han sigut tristos. La meua vida ara és molt diferent, no he vist el capità des de la meua arribada i només isc d'ací quan ve algun dels seus fills. Estos ens tracten com si fórem joguets, tan sols ens trauen i estan amb nosaltres quan a ells els abellix, la resta del dia romanem tancats i no sempre disposem del menjar que necessitem. Lamentablement, pense que així serà la resta de la meua vida. Només em queda somiar amb aquells dies d'estiu junt Epifani, en què no tenia preocupacions i em sentia lliure. Sara Giner García. 2n Batxillerat IES MALILLA.

IES Malilla

   FRANCESC GUÀRDIA,  EL MATEMÀTIC DE LA REPÚBLICA   Estic a França, he escapat d’aquell infern. Recorde tot el que ocórreguè. Agraïsc aquelles persones que m’ajudaren en la causa, que en un principi era la solució d’Espanya.Va ser una desil·lusió quan els aliats lliuraren el país a Franco i els assasins que l’imitaven. Estranye aquella família de masovers que m’ajudaren quan ningú ho feia, estiguí amagat amb ells durant dos mesos, la seva hospitalitat la recordaré sempre. M’agradaria tornar però qui sap si estan vius o si els hauran delatat per ajudar Ferroviari i la seua colla republicana. Com es trobarà Goriet? Aquell xiquet espavilat d’ulls curiosos que sentia simpatia per mi, com estarà Bela? Enviudà quan els franquistes assassinaren el seu home sense explicacions, com a molts masovers que ens ajudaven.També em preocupa Arcadi, repudiat i enviat a un poblet perdut, ple de civils feixistes ansiosos d’ascendir en la carrera de torturadors. Estimada... Mai et veuré, em donares forces per continuar endavant i sentir al meu cor la calidesa de les teues arracades, dels teus ulls. Sempre pensarè que estàs viva, que continues amb mi en la distància i  no caigueres en mans de franquistes que ho enverinen tot amb llavis de bales i mans de sang. ANA CRISTINA GÓMEZ CABANILLAS IES MALILLA 2n Batxillerat

IES Malilla

El ferit Recorde una nit fosca de finals d’estiu en què picaren a la porta. Automàticament se’m va escapar un Mare de Déu Senyor!, a aquelles hores no podia ser res de bo. Abans de dirigir-me cap a la porta em vaig quedar mirant Goriet, Empar i Teresa. No podia permetre que els passara cap cosa roïna, amb la mort del meu marit, el seu pare, hi havia prou. Ningú faria més mal a aquesta família. Encara amb aquests pensaments al cap vaig agafar l’escopeta i la traguí per l’espitllera, disposta a protegir els meus fills. Una vegada en posició, vaig cridar amb totes les meus forces que fora qui fora marxara o faria foc. Aleshores vaig escoltar una veu coneguda, era Joanet. La ràbia es va apoderar de mi, què pretenia? Vaig repetir que marxés, aquesta vegada enutjada. Però llavors parlà Ferroviari i Teresa obrí la porta. Portaven un guerriller amb aspecte d’estar molt mal ferit. Joanet, que semblava angoixat,anà al gra mentre explicava: -És el nostre company Francesc. L’han ferit i no tenim com cuidar-lo... Aquesta és la seua última oportunitat, si no morirà. Teresa em va mirar i jo, cansada de morts i del patiment dels estimats no vaig saber dir que no. Mar Docon. 1 r Batxillerat IES Malilla

IES Malilla

La postguerra: el camí cap a la desgràcia Una vesprada de finals de setembre de 1947, la desgràcia, personificada en un capità de la Benemèrita, es va presentar al mas. El meu marit l’atengué. Aquell dia ja intuïa que alguna fatalitat s’aproximava i pensava: Mare de Déu Senyor! Crec recordar que mantigueren una conversa sobre la collita de creïlles i blat. Supose que per fer-nos patir més temps i mantindre’ns amb la incògnita de què passaria després... Al cap i a la fi, tota la postguerra es basava en provocar patiment. El capità mirà els camps. Nerviosa, mirava la meua filla que es trobava als bancals. Quan preguntà al meu marit pels bandolers, vaig tindre la necessitat d’agafar el meu fill petit Gregori. “Mare de Déu Senyor”!, diguí baixet. Em preguntà el mateix i li vaig dir que no sense mirar-lo. Després li parlà al meu fill, causant-me més temor. Finalment,s’endugueren el meu marit... I no el torní a vore mai més. Eixa nit vaig plorar molt i quan el buscàvem, repetia: Mare de Déu Senyor! Jo sabia que l’havien matat pel camí, perquè la postguerra consistia a viure com un desgraciat o morir a mans d’uns degraciats... Lydia Guerrero. 1r Batxillerat IES Malilla

IES Malilla

L’home del molí Acabàvem la ronda quan Blas va manifestar la seva fam. Pelut insistia d’anar a dinar al mas del Saüquer perquè ens quedava a prop. No m’esperava aquesta proposta. Aquell mateix matí, havíem anat al molí de Leovigildo per ordre del capità. En acostar-nos-hi Pelut s’hi va avançar. Aquest matí havia estat parlant amb el capità. Assegurava que el molí era un punt de reunió dels guerrillers i per a la nostra sorpresa el capità va accedir a anar-hi. Ja es deia al poble que l’home era republicà i que donava certa ajuda als maquis, però acusar-lo d’amagar guerrillers era diferent. De sobte es va escoltar un tret de fusell, m’imaginava què estava ocorrent. Pelut, que havia vist l’home fugir, va disparar el màuser i Leovigildo va caure a terra. No vaig entendre res, havíem deixat a una dona viuda i a un xiquet orfe simplement per rumors i tafaneries. Vam apartar el cadàver a un costat del camí i ens en vam anar. La seua mort va ser coneguda ràpidament per tot el poble i com que la seua família era molt amiga de la gent del mas, em va molestar la seva proposta. Abans que puguera contestar, el capità va accedir i quan me’n vaig adonar ja anàvem de camí al mas. Joel Kassim. 1 r Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

Carta de penediment a Goriet Bon dolent dia com tots després de la postguerra. Escric açò perquè vull desfer-me d’aquest dolor que em crema per dins. Espere que servisca... Segurament després d’escriure aquesta nota la creme perquè si s’adonen els meus companys d’aquesta nota no sé què em pot passar... Hui estic aquí perquè he vist com mataven Zacaries, el pare de Goriet! Aaii Mare de Déu Santíssim que s’ha quedat orfe... pobret meu... Al pare l’han mort perquè l’han denunciat per ajudar els maquis! No veuen que ja han perdut la guerra. Que se'n vagen ja a França o a qualsevol lloc, que ací fan mal. Em cague en Déu, puta guerra i sobretot maleïda postguerra. Ara només podem callar davant les injustícies, sinó que et maten o pitjor encara. Crec jo que em sap tan greu pel seu fill Goriet. Ja sé! Aquesta carta no la destruiré, la posaré en una talla de fusta i per a més seguretat te la posaré al saüquer. Espere que ho llegisques i que em perdones, però, què podria haver fet jo? M’executarien! Espere que trobes la carta i sàpigues entendre-ho. Insistesc: perdona’m; no, millor encara entén-me, no tenia altra alternativa. El teu amic Blas Jaume Villanueva. 1rBatxillerat IES Malilla

IES Malilla

Malson al mas Era un dia com qualsevol altre, amb nostàlgia, inquietud i desànim. Tenia por. Tenia por que trobaren Matemàtc a la cambra del nostre mas. Li quedava poc per recuperar-se i anar-se'n, però, i si el trobaven? Ens mataran o faran quelcom amb nosaltres per només ser uns masovers. Els meus flls... Seran tan miserables i despietats que paguen amb ells les conseqüències de la guerra? Ara s'aproftaran de nosaltres, els que vivim a les masies, com sempre, de la nostra malenconia i tristesa, del nostre record i enyorança i del nostre posicionament sense llibertat entre el maquis i els nacionals. Persones cruels i salvatges! No podeu tindre un poc de compassió? Heu destrossat moltes famílies per sentr-vos guanyadors. No teniu sentiments? No sentiu commoció? No, clar que no! La guerra trau el pitjor de nosaltres, odi entre germans, comunistes contra anarquistes, feixistes contra republicans. A vegades em qüestione com és possible que hi haja persones tan insensibles i inhumanes com vosaltres i que a més representeu la llei. A soles vull tornar al passat, on tot era tranquil i alegre. On no hi havia inseguretat ni desconfança sinó solidaritat i respecte. Tinc ganes que tot acabe. Necessite que tot acabe. Cèlia Muuñoz. 1r Batxillerat IES Malilla

IES Malilla

La benvinguda de Teresa Quan anava pel camí del mas vaig veure Goriet i Empar. Em va donar molta alegria tornar-los a vore després d’uns mesos a Barcelona. A tots dos vaig estar parlant-los de tot allò que havia vist i havia viscut a Barcelona. Els vaig parlar de quan anava a la platja, de com era el mar i els diferents llocs d’aquella ciutat tan nova per a ells, a més també els vaig parlar de les sales de ball, de la Rambla, dels cafès i terrasses... Ells m’escoltaven tot admirats per les històries que els estava contant. Mentre em mudava amb la meua roba del mas, em vaig mirar a l’espill i em vaig veure els llavis pintats i vaig pensar en tot el que m’havia fet canviar anar a Barcelona, ara era una dona més madura i més bonica que abans. Però en acabar de canviar-me em vaig adonar que seguia sent la mateixa xiqueta guerrera i lliure que abans. Vam estar tots tres molts contents pel retrobament fns que els meus germans em van contar el succeït amb Manuela. No podia creure-ho sobretot el que havia fet Manuela. Alba Oliver. 1r Batxillerat IES Malilla

27 de febr. 2019

IES Malilla

       La Penitència del canó Em vaig quedar paralitzat, amb la vista fixada cap a una paret del mas, mentre acariciava un tros de tela que ens havia donat Bela al menjar. I tot per la discussió que vaig tindre amb el babau eixe del Julián. Recorde detalladament l’hòstia de la guerra a l’Àfrica. Durant cinc anys, davall d’un sol terrible en una esplanada seca i extensa, aquells moros fills de puta ens van fer la vida impossible.  Recorde haver vist com aquells polls obrien als meus companys en canal i els cremaven vius a causa de la merda d’organització militar, que ni era guerra ni era res. Una batalla per prestigi que quatre macacos guanyaren per culpa d’una república incapaç. Ningú sabrà com m’agradava rebentar els caps de tres en tres als moros que s’apropaven i com em brotava de les entranyes la set de sang.  I que cabrons! Corrien com conills armats en turbant! Però mai, mai perdonaré la desgràcia que va causar la gran vergonya de la història de la nostra pàtria. I ara que ho pense bé, no sé per què collons vaig deixar l’exèrcit si era meravella pura. Dirigir uns borregos i matar insectes per guanyar galons.   Marc Cabanes Soriano. 2n Batxillerat IES MALILLA    

26 de febr. 2019

IES Malilla

Mentre ens trobàvem al poble per les festes de Sant Antoni, després de la processó es va acostar cap a mi Nativitat, que em va contar el que li havia passat al seu home.Em va dir molt tristament, que al seu home també se’l varen endur de la mateixa manera que al meu. Em digué que des d’aleshores no l’ha vist mai més i que per molt que pregunta ningú no li diu res, tan sols li diuen que el seu home està “perdut” i que, per tant, no es pot considerar que siga vídua. En dir-me tot això també em varen entrar ganes de plorar per la pena que em donava, però em vaig contindre ja que ens podíem considerar uns privilegiats, que almenys nosaltres sí que sabíem que el meu marit estava mort, i perquè aixó li podia sentar mal. Em va contar també que a causa que no la consideraven vídua, varen decidir enviar el seu fill cap a l’África, on ella pensava que el podien matar, i que ja sense ell la seua família podia morir de fam. A tot això no vaig saber què respondre i, adolorida per la situació, tan sols vaig poder renyir el meu fill. Raquel Mora Cortés 1-A IES MALILLA

IES Malilla

El retorn Al cap de dues setmanes arribà Teresa amb Matemàtic. Ningú s ́esperava tornar a veure’ls, ni el fill ni jo. Els féiem a França. Teresa venia amb uns pantalons de pana i una camisa caqui, duia el cabells regirats, anava bruta i no semblava molt contenta. Em va agarrar i em va dir que sempre estaria en deute amb mi amb llàgrimes als ulls. Digué que havia vingut per a fer de missatgera perquè no poden contactar amb els seus camarades. Vaig preguntar si hi havia alguna novetat i em va respondre que tenia instruccions de retirada. Matemàtic havia de tornar del campament abans que caiguera la nit i jo li vaig oferir quedar-se a sopar. Però ell havia de tornar el més aviat possible i també em va dir que era una imprudència innecessària. Se'l veia angoixat i vaig deixar d'insistir. Es va preparar un sac amb cecina, embotits i un parell de fogasses i un pot de mel. Ell volia pagar-ho però li vaig dir que no. Matemàtic va agafar el sac amb tots els queviures i se n’anà; va fer un nou colpet d'ull amb un mig somriure. Una mirada que recordava de Matemàtic dels primers dies i marxà. Marc López 1r Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

La tornada Era finals de la tardor, quan els dies són curts i les nits llargues. Des que la meua germana Teresa havia desaparegut, Goriet havia d'encarregar-se de la rabera i a mi em tocava anar sola al col·legi. Aquelles setmanes em vaig adonar que era més fort el meu interès per aprendre que la por que passava durant el llarg camí a l'escola. Una vesprada van cridar a la porta. Estàvem acostumats als sobresalts dels guerrillers i de la Guàrdia Civil, tement-nos el pitjor. De sobte, es va obrir la porta i la llum de l'habitació va il·luminar la cara de Matemàtic que venia amb la meua germana. Nosaltres els crèiem a França. La meua mare va abraçar Teresa, que estava temorosa i vestida com un guerriller. En aquell moment vaig pensar que la meua mare deixaria d'estar trista. Durant l'absència de Teresa havia hagut de créixer molt de pressa, prenent tasques que superaven la maduresa de la meua infància. Més tard sabria agrair-li el favor que ens va fer aquell guerriller al qual mai més vam tornar a veure. Encara que en aqueix moment hi havia moltes coses que no comprenia, estava contenta perquè per fi el meu germà tornaria a l'escola amb mi. Ma Dolores López de los Mozos Martín 2n Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

Un dia a la meua vida Va ser un día com qualsevol altre, estàvem els meus companys els guàrdies civils i jo menjant al mas on anàvem a menjar molt sovint i gratis.Quan vam acabar de dinar vaig preguntar-li al nen gran de la casa, que deuria tindre al voltant  d´uns deu anys, que si li agradava el seu mestre i si li ensenyava moltes coses. Goriet, que així s´anomenava el nen, em va contestar que sí i que l´últim que li havia ensenyat va ser un poema anomenat "missatge d´un rossinyol al nen de Déu". Vaig escoltar amb molta atenció el poema que m’estava recitant ja que si trobava alguna cosa estranya en els versos tindria una raó per interrogar el senyor Arcadi, un home gros amb uns ulls grans i grisos i que sempre anava amb un monocle.  Quan Goriet va finalitzar de recitar el poema vaig comprovar que no hi havia res estrany en els versos ni cap doble sentit en el qual donara a entendre que era republicà. Li vaig donar les gràcies a Goriet i me´n vaig anar del mas al costat dels meus companys guàrdies civils. José Rodríguez. 1r Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

On estàn els remordiments? Tenia por, de vegades no sabia per què feia això, però eixe pensament rondava el meu cap uns segons. D ́alguna manera hauria d ́ajudar els guerrillers amenaçats per gent com el capità Mata. Sempre que emprenia el meu camí per a portar-los provisions, tenia por. Aquest matí, en veure al capità Mata amb Alejandro, vaig saber que res bo anava a passar. Portava sacs plens de provisions, i era d'esperar, que no creguessen que anava al racó de Nando. Em van acusar de la denúncia del masover del Boi. Ho vaig negar moltes vegades, però la resposta que volien escoltar no era la que els estava donant. Mentira o no, la meva mort estava assegurada. No podia evitar que em pegaren. A la força vaig confessar el que ells volien sentir, i així, tenir una excusa per tal de no sentir remordiments a matar-me. Desgràciadament, sabia que no anava a vindre ningú a salvar-me heroicament. Amb la corda que van treure de les meves bosses, em van lligar i em van tirar al riu, sense remordiments. Elena del Carmen Catalán Ventura 1r Batxillerat . IES MALILLA

IES Malilla

L'hivern s'acostava i estàvem tenint una bona època de collita.Una vesprada de setembre de l'any 1947 el capità de la Guàrdia Civil va arribar al nostre mas i va preguntar al meu marit si els bandolers havien passat pel mas, mon marit va dir que no, no el van creure i se l'endugueren al poble. Al dia següent vaig anar al poble amb els meus fills a veure si esbrinàvem alguna cosa d'ell. Eliseu, el taverner, em va confessar que de nit s'havien escoltat crits a la caserna. Li vaig confessar al rector que aquells bandolers ens havien atracat. Aquest em va prometre que parlaria amb el capità, però que el meu marit haguera lluitat amb els republicans a la guerra no ajudava; li vaig rebatre que ell sols havia complit amb el seu deure. L'endemà vaig tornar al poble i Eliseu em digué que el barber comentava que els baixarien a la ciutat. Vaig tornar a preguntar i em van dir que havia intentat fugir i que l'havien matat. Sense més explicació, el meu marit va desaparèixer.  Clara Izquierdo. 1r Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

L’assassinat d’Epifani Anava jo un dia de camí al racó de Nando quan de sobte em van parar els guàrdies... els vaig seguir i m'inspeccionaren sense donar-me explicacions, jo en el fons sabia per què eren ací i, és clar, si estaven ací no era molt bon senyal… Van acusar-me de denunciar a Boi, jo ho vaig negar però com semblava dubitatiu em colpejaren, açò era terrible, sentia molta impotència i gran debilitat. Seguidament m’acusaren de provisionar els guerrillers, i encara que fora veritat, ho vaig negar per salvar ma vida. Tornaren al tema de la denúncia i ho vaig tornar a negar amb seguretat, però em començaren a amenaçar de mort i em vaig acoquinar. Atemorit i amb la soga al coll literalment, vaig començar a confessar mentre em donaven colps brutals, em sentia com una borsa de fem. Els civils em lligaren al ruc i jo encara tenia esperances, però les vaig perdre quan colpejaren al ruc i ens tiraren a la pressa... (Finalment vaig enfonsar-me dins l’aigua i vaig donar un últim crit, era el meu fi…) Bruno Candela. 1r Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

La mare del Coll -Açò t’ho ha fet ell? És la meua companya de calabós, presonera dels civils pel seu fll anarquista. Mira les marques que Forcano m’ha deixat. Tindré per sempre gravat cada instant de com Forcano m’ha forçat davant Vicenta. Assentesc. -Saben que estàs embarassada? El meu embaràs no alegra ningú. He mentit Forcano. Sé sobradament qui és el pare, fa mesos que només rep Maxi. Em parlà dels rumors i els civils s’assabentant de les nostres trobades. l el capità Mata embarassant una dona com jo seria un escàndol. La quieteta Maria no li diria res, mai reconeixeria el fill i jo estaria ben fotuda. El xiquet és una puntada al cul. Serà difícil rebre homes a casa, i necessite els diners. Vaig pensar en un avortament. Tanmateix sé del perill, i la dona que els feia fou detinguda. També l’oferiment de Maxi donant-me diners pel xiquet em convencé per deixar-lo. Però des que notà la panxa inflada no tornà, i fins avui no havia vist més civils. No li convé que els superiors sàpiguen que es gita amb qui també ho fa amb bandolers. Ja no és un secret i el destorbe. -Forcano em mataria a mi mateixa. Andrea Murcia 2n Batxillerat IES Malilla

IES MALILLA

Compta amb mi   Bela, t’escric aquesta carta per acomiadar-me de vosaltres i explicar-vos els motius de tots els meus errors. Sempre em vaig sentir com si tot anés en contra meu i mai vaig poder deixar de pensar en aquell dia. Un record àcid que es mantingué fins a l’últim minut de ma vida. La mort de la meua estimada em va afectar molt i em convertí en una persona freda i distant. Vaig patir internament i no vaig voler que ningú coneguera els esdeveniments. Encara no sé per què els vaig amagar però potser per por que s’aprofitaren de la situació encara que el capità Mata sabia com utilitzar aquesta informació en contra meua. Em tenia atemorit i jo només podia seguir les seues ordres si m’estimava la vida. Vaig ser molt útil per a la seua colla perquè era coneixedor de tot el que ocorria al voltant del meu mas i devia informar-los. Sempre li vaig contar tot el que succeïa excepte quan trobí Ferroviari i em prenguí la justícia per les meues mans, fet que enfadà  Mata i em cridà per discutir el motiu dels meus actes. Ja no puc suportar aquesta situació i només vull acabar amb el patiment i els malsons d’aquesta vida plena d’eleccions equivocades. Sé que ara és difícil però espere que pugues perdonar-me.    Ana Perales. 2 n Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

Lliure esclavitud Relegada per ser dona i embarassada per cosificació sexual. Ets una víctima més d’aquesta guerra civil sempiterna, protagonitzada per la clandestinitat, repressió, maquis i fascistes. Dominada, submisa i humiliada per Forcano. I què podia fer? Callar, suportar el dolor i esperar la seua satisfacció sexual. Ferroviari estimava Teresa i el capità Mata em menyspreava. Estava sola. Vaig plorar d’impotència i tristesa i em tancaren al calabós. Sabia que aquella nit seria l’última. Quatre murs donaven molt que pensar. Anava a tindre un fill de pressumpte innocent, a qui no podria alimentar ni escolaritzar. Mai tindria els recursos suficients per donar-li tot allò que meresquera. Tothom m’odiaria per tindre un fill bastard. No podria sobreviure amb aquella penúria, la tortura m’exprimeix el subconscient, però no vull morir la vida i viure la mort. M’agradaria que el meu fill tinguera l’oportunitat de contemplar, per una vegada en la vida, el mar, inspirar i expirar oxígen i recordar la vida dels massos com un pretèrit perfet simple. Riure’ns de les històries latents i compartir vivències amb masovers. Però, sent que aquesta angoixa m’asfixia progressivament, em tanca els ulls i escolte in crescendo “Marxa fúnebre” de Chopin. Alejandra Martínez Herrera. 2on Batxillerat. IES MALILLA

IES Malilla

L’escapada de Teresa Quan la meua germana va escapar, em vaig preocupar prou, sabia massa bé que estàvem en perill. No volia perdre a ningú més, volia que Goriet tornara a l’escola perquè l’aprofitava de veritat i gaudia molt amb Don Arcadi i les seues explicacions sobre la natura i volia que la mare tornara a somriure, estava realment guapa quan ho feia. En definitiva, volia que acabara tot eixe món, encara que era l’únic que coneixia, estava convençuda que deuria haver-ne un millor, on la gent poguera viure tranquil·lament, sense censura ni repressió. Però el que de debò desitjava amb totes les meues forces era que els guàrdies civils deixaren de vindre al nostre mas, es menjaven el nostre dinar i sense dir ni gràcies se n’anaven a torturar i detindre masovers. També he de dir que no volia tornar a veure els guerrillers perquè encara que foren més agraïts, realitzaven els mateixos actes contra altre tipus de gent o fins i tot de vegades el mateix i ens posaven en constant perill a nosaltres i a molts altres masovers. Em continue preguntant: Per què hem de passar tot açò sense tindre ideologia i portant-se bé amb els dos bàndols? Paula Martínez Ramón 1r Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

Un gir complet De colp i volta la meua vida va canviar, sense esperar-m’ho. Aquell matí quan el meu amo, el pobre Epifani Badenes, va ser enganyat i acusat d’haver delatat el masover de Boi vaig sentir com la meua vida donava un gir complet. Amb la mort del meu estimat amo, el capità va aprofitar i se’m va portar a la seua llar, com un simple regal per als seus fills. Aleshores vaig haver d’aprendre a viure amb el responsable de la mort d’Epifani, el meu enemic. Aquesta família tenia una vida totalment diferent a la meua d’abans, vaig passar de tindre una vida plena d’estima i felicitat, a ser un simple joguet d’uns xiquets malcriats. Cada matí havia de lluitar contra les meues ganes de menjar-me viu a aquell maligne ésser ja que m’havia llevat l’únic que tenia, al meu pobre Epifani. I ara no soc més que un simple gosset rater, anomenat Purna, que tots els seus dies al despertar-se no fa res més que recordar-se d’aquells feliços dies quan encara estava el meu estimat i volgut Epifani. Leiza López. 2n Batxillerat IES MALILLA

IES Malilla

En el punt de mira    Em trobe novament en la mateixa habitació, guardada en la meua vella funda de cuiro recordant l’olor a pólvora dels temps passats. L’olor d’un passat intens i destructiu caracteritzat per la por i el desassossec.   Encara recorde els dies acompanyant a un dels homes més despietats que conec. Eren temps de batuda i incertesa, on la por a mans de la Guàrdia Civil s'estenia com una gran glopada de fum. No me n'alegre del meu passat ni de les atrocitats comeses pel meu amo, però a hores d'ara, només puc recordar el que va passar.   Sempre recordaré els crits i les supliques, els maltractes, les humiliacions i els fusilaments en mans d’uns criminals sense precedents. Tantes families destruides en mans d’aquells assassíns feixistes incompassius. Però, el pijor de tot era el moment d'eliminar a aquelles persones innocents, observant la seua cara de pànic, resignació i injustícia. Havia de vore com tancaven els ulls amb el cap inclinat mentre pensaven “Què açò acabe ja”.   El meu amo era fred i calculador i no dubtaba a l’hora de pressionar-me el gatell. Sentia llàstima per aquelles persones però em preocupava mes qui seria el pròxim en estar baix l’ull de mira.     Clara García Aleixandre 2° Batxillerat IES MALILLA  

IES Malilla

La festa de la mort Al matí he escoltat des del camp la música i les rialles, ara estic lligat a un pal del poble. Veig com l’home que vingué a buscar-me s’apropa agafant unes boles que em posa a les banyes. De sobte les pren, i el foc m’inhibeix la vista. Per què ningú del voltant l’apaga? Sols riuen. L’home talla la corda que em lliga i isc corrent: vull apagar les flames que comencen a cremar-me el cap. Els joves corren al meu voltant, cridant-me coses que no entenc. No extingeixen el foc, però alguns em punxen. Còrrec i també m’empenten, em trepitgen. Arribe a una plaça, esgotat amb banyes i cap cremats. M’aprope als homes buscant ajuda i rep més colps. Em mostren panys per apagar el foc, però quan vaig cap a ells fugen i em colpege amb barrots, on les banyes se m’enreden. No aguante les cremades. Estic sagnant per les punxades i estic cansat de la carrera. Necessite ajuda! Què he fet jo? Més sang. No veig res. Em lliguen exhaust a un carro on munten els joves, i m’arrossegue buscant ajuda. Després la majoria de gent desapareix, em deslliguen. Però ja no puc córrer. No puc més. Andrea Murcia 2º Batxillerat A IES Malilla

IES Malilla

El tiroteig de Ferroviari   Era la primera vegada que ens vèiem des que jo era Guàrdia Civil. Teresa havia tornat de Barcelona. Encara no havíem creuat ni una mirada, però la conversa era inevitable. Per fi es va produir aquesta conversació a la tanyada del mas. Teresa i jo tinguérem una discussió, no volia marxar a França amb mi, amb tot el que havia fet per ella… Teresa deia que tenia els dies comptats , si em quedava amb els civils m’acabarien penjant quan no puguera delatar a ningú més i a França Matalàs em mataria per caragirat. Va acabar la conversa dient que preferia casar-se amb Pelut que amb mi i anomenant-me traidor. Ple de ràbia, per les paraules de Teresa, vaig netejar el meu fusell “naranjero”, el vaig carregar i vaig disparar amb un moviment ràpid. Amb la primera ràfega vaig acabar amb Blas, Alejandro i Torregrossa, amb la segona li vaig travessar el ventre a Mata. Vaig començar a córrer. En la fugida vaig topar amb Teresa, li vaig fer saber el que havia ocorregut. Volia que escapara amb mi, però es negà, vaig insisitir però deia que no. Discutírem violentament i tot seguit li vaig disparar.       Adriàn Galdón Gómez 1ºBATX B IES MALILLA  

Estava desfeta per dins però no podia mostrar-ho als xiquets no em podien veure així. Però, necessitava amb totes les meues forces saber què era del meu home, saber què havien fet d’ell, aquells maleïts feixistes. Des que s’acabà la guerra no pararen de matar masovers per trobar guerrillers i els seus ajudants. El meu home no havia fet res, va anar al front amb la República perquè l’obligaren.  En aquell moment vaig pensar que possiblement ja no  estava viu, hauria patit el mateix final que molts altres masovers. Els mataven i després a l’informe explicaven que haurien intentat fugar-se. Sols volia saber si vivia, on era. Però vaig haver de viure amb l’angoixa de veure dia darrere dia els seus assassins i, a més, alimentar-los. De sobte, un dia el cor se’m va aturar, havia acabat de rebre la carta que em confirmava la mort del meu Zacaries. En l’informe posava que l’havien mort al coll de Fenosa. Vaig sentir que alguna cosa es trencava dins meu però també descansava perquè jo sí que sabia on estava soterrat el meu home, no com altres dones que moriren amb l’anhel de saber on eren els seus difunts. Davant d’aquella situació vaig haver de reprimir la ràbia, pels meus fills, qualsevol acte contra aquells feixistes podia perjudicar-los; així que vam haver de tirar endavant.

Ana Maria Seitan
2n batxillerat
IES GUADASSUAR



Després d'ajudar-lo, a ell i als altres, després de tot el que he fet per ell i per ajudar aquest país, m'ho torna d'aquesta manera? Amb Manuela? Deu ser la venjança per preferir quedar-me abans que escapar-me cap a França amb ell. Però com anava jo a deixar ací la meva família? Després de tot el que hem patit, ja només faltava això.
Les lluites com aquestes no es guanyen fugint, he de quedar-me i aguantar, no pel meu bé sinò pel nostre futur. Ningú ha de morir de forma injusta, que ara sembla que és el més habitual. El pare va morir així i per aixó no dec fugir, no puc fer-ho. I sobretot no amb Ferroviari, després d'haver-nos traït.
Ara que he estat a Barcelona, encara que haja viscut en millors condicions, seguisc pensant que el meu lloc és allí, al mas, coste el que coste he de defendre la meua postura i estar amb la meua família.
Avui ha aparegut al mas el grup del capità Mata, amb ells Ferroviari, que em fa senyes per a eixir del mas i parlar en privat.
-Teresa, per favor, vine-te'n amb mi.
- Ho sent molt Ferroviari però el meu lloc és ací, no ho faré.

Marta Hervàs Asensi
2n batxillerat
IES GUADASSUAR


Les coses podrien haver eixit d’una altra manera, però no va ser així. El sentiment de ràbia i desconsol m’abraça a la nit i m’oprimeix el pit amb tanta força que no em deixa respirar. Al sentir-me sola no puc evitar caure i em colpege amb una realitat que fa més mal que qualsevol material compacte; la guerra. S’havien endut el meu Zacaries del mas quan per fi tot funcionava, després de tant d’esforç, il·lusions,  treball...  Potser els masovers tenim opció de triar com actuar quan els bandolers ens demanaven provisions, carregats amb armes i amenaces?
Ara em trobe tota sola amb els xiquets menudets per criar que han vist com acusaven el seu pare i se l’emportaven amb l’excusa d’ajudar els rojos. El pare que mai més tornarà a tapar-los a les nits fredes... He de ser forta, però torna la nit i amb ella no tinc més remei que amagar la cara baix la pluja. Una pluja que  prompte deixa entreveure la claredat del dia que esborra els tolls i em deixa veure el color intens de tota una vida per davant amb els meus fills.

Esther Pau Oliver
2n batxillerat
IES GUADASSUAR


Sempre recordaré aquell dia, el dia que mataren la meua filla, el dia que la meua vida va acabar enfontsant-se. Era un dia com un altre al meu mas, quan de sobte aparegueren els civils. Ja estava acostumada a les seues constants visites, encara que seguien incomodant-me, ja que un d'ells era l'assassí del meu home. El meu home, com el trobava a faltar, el qui m'arrabassaren sense motiu. Per eixa raó odiava el fet que els civils vingueren al mas, a més que menjaven i agafaven el que volien sense demanar permís i sense pagar. Doncs, aquell dia, era un de tants altres en què vingueren, amb Ferroviari amb ells. Ell i la meua filla, Teresa, estigueren tota l'estona mirant-se de reüll. Dies després em vaig assabentar que aquell dia Ferroviari i Teresa van tindre una conversa en la qual ell li suplicava que es fugaren els dos junts, com una vegada van fer, però sense tornar arrere. Teresa es va negar ja que ja no el volia, l'única cosa que sentia per ell era fàstic de veure que ens  havia traït, a nosaltres i a tots els guerrillers. Després d'aquella conversa, Ferroviari tornà a entrar al mas junt als altres civils i al cap d'una estona va disparar als 4 civils que hi havia, matant-ne 3 d´ells i amb el quart,  que era el capità Mata, amb un tir en l´estómac. En acabar va eixir del mas i va disparar Teresa.

Andrea Roselló Redondo
2n batxillerat
IES GUADASSUAR

24 de febr. 2019

CONCURS DE MICRORELATS DE L'IES SEDAVÍ. LA SEGA, MARTÍ DOMÍNGUEZ. DIÀLEG 2019.


     Salutacions cordials des de l'IES Sedaví. S'acosta el Diàleg i, com sempre, el blog s'ompli de relats. Us envie els del meu alumnat. Com sempre, he fet una correcció mínima a fi d'evitar les faltes més cridaneres, tot respectant l'estil dels autors. És possible que se m'haja passat alguna falta i us en demane disculpes. De nou, com sempre, estem corregint els relats en plena època d'avaluacions i el cervell no dóna per a més. 
     Ens veiem aviat!
   

MICROCONTES IES SEDAVÍ

 
 
MALA PASSADA

      -Vaig a ser forta, no vaig a caure, no puc permetre'm açò, tot ho faré pel meu marit, per Teresa, per Pepet, per Goriet. Per tots els que no varen resistir, per tots els afusellaments d'innocents.
      Tot açò em va ajudar amb el caporal Forcano i amb tots els tipus de maltractes que vaig sofrir. El mirava, hi havia tanta ràbia als seus ulls, tanta foscor, mala gana, odi fins i tot desitjos d'acabar amb mi. Pensava en Goriet, en com estava; amb la sang que baixava pel meu cos escrivia tot allò que volia denunciar per a que quedara constància del mal que van cometre els guerrillers, de tota la sang derramada, la quantitat d'informes corromputs per la Guàrdia Civil. Vaig posar el meu nom, Isabel, dona d'un fuster, mare, lluitadora…
      Vaig començar a escoltar passos, crits. Ja arribava Forcano. Portava quatre dies sense menjar ni res per a beure, a soles tenia la sang. Quan em va veure em va donar uns descàrrega elèctrica, deixant-me immòbil i deixant a la vista «Mort al franquisme, mort a Franco i a tots els fills de putes que han participat em el nom d’aquest. Sou l'escòria d'Espanya».

ROSALIA RODRÍGUEZ ABRIL, 2n BAT A.



L'ADÉU

      Havien passat vint anys des que vaig vore en Goriet per última vegada. Tirava de menys fer-li classe i aprendre dell totes les coses que la vida ens posava davant. La situació al país havia millorat per a alguns, altres vivien en situacions complicades encara. Recorde que l’últim dia que vaig vore en Goriet fou uns dies després de la mort de sa mare. Era un dia fosc i trist, plovia i no hi havia ni una ànima al carrer. En Goriet m’esperava a la porta de sa casa quan jo vaig arribar. Semblava trist, cansat i el seu rostre mostrava tot el patiment que durant els anys no hi havia pogut expressar pel fet de ser un xiquet. Havia presenciat les morts dels seus sers volguts, i feia pocs dies que havia perdut la seua mare. Parlàrem de com havien estat els últims anys i em contà els seus plans, volia anar-se’n del país per poder començar una nova vida lluny del mas. Pensí que era una bona idea, allunyar-se de la tragèdia per arribar a la pau. Ens varen acomiadar quan ja s’havia fet tard i just abans d’anar-me’n li vaig dir una cosa: «Sort Goriet».

NOELIA CHOVER MARTÍN 2n BAT B.



LLÀGRIMES

      Recorde aquell fatídic dia com si fora ahir. Després de la visita al mas del capità Mata junt amb Alejandro, Blas, Ferroviari i Torregrosa, que sols l’havia vist un par de vegades. L’aparició de Ferroviari ens va sorprendre, més que res per Teresa, que no sabia que ara, Ferroviari era guàrdia civil.
      Jo estava fora del mas, al camp, junt amb Empariues, quan de sobte el soroll del “naranjero” va tallar la pau que es respirava al camp. Vaig entrar al mas corrent, alertada pel soroll i allí dins, Empariues i jo vam veure l’escena, tres civils morts dins de la meua casa. Ferroviari em va dir que a mi em deixava viure i se’n va anar corrent, fins que es va creuar amb Teresa.
      Un altre tir. Vaig veure com era Teresa la que ara queia a terra. No podia ser veritat, primer el meu marit i ara la meu filla major. Eixe malparit de Ferroviari va ser el culpable de tot el que vaig suportar després: la mort de Miquelo, tortures per part de Forcano, l’estància a la presó i la fi de la meu vida al mas.
 

FERRAN CERVERA GASCÓ, 2n BAT B













ON ES PERD EL CORATGE

      La meua ànima lamentava aquella guerra que mai no degué d’haver ocorregut, i jo compungida recordava els anys abans de 1936.
      Tot just feia tres anys que assassinaren el meu home. De sobte, vaig veure aparèixer el capità i la ràbia em va recórrer de dalt a baix, mentre escoltava de boca seua que havia estat el tio Miquelo el qui havia delatat mon marit i que havia sigut confident seu durant tot el temps. Em solsia a poc a poc. El capità continuava acusant-lo i vaig trencar-me, li vaig confessar que allò que deia era mentida perquè jo sabia el que havia passat entre Ferroviari i Teresa. Fou aleshores quan vaig penedir-me, doncs havia de contar-li-ho tot; aconseguiren traure’m tota la informació després d’una setmana torturada. Acusada de col·laboració amb els bandolers, vaig passar set anys i mig empresonada.
      Sempre vaig pensar que el patiment degué haver acabat amb la fi de la guerra, però vingué la postguerra i el desig postergat d’aconseguir la felicitat mai no va arribar a la meua vida, ni a la dels meus fills. Vaig defensar sempre la innocència del tio Miquelo, aquells anys al Mas queien en l’oblit. Tanque els ulls, la lluna em mira.


CLAUDIA SALAVERT MARTÍNEZ, 2n BAT B



CONVERSES NOCTURNES

      Encara que tenim prohibit parlar del tema, sempre pense en els fets que van ocórrer al meu volgut mas. Alguns dels records que tinc són bons, perquè vaig nàixer allí i vaig viure tota la meua infantesa, vaig conèixer moltíssima gent nova, però com que era xicoteta no podia endevinar què era el que estava passant, com era la situació política i social en eixe moment?
      Parlant per la nit amb el meu germà, ara que sóc més major, he comprés per què sempre rondava pel mas un home que s’anomenava Maximino Mata amb el seu uniforme de capità, per què sempre menjava amb els seus amics a casa?, per què feia preguntes estranyes a la mare? En eixos moments no entenia res, però el meu germà va ser l’encarregat d’explicar-m’ho tot.
      Sempre recorde el moment que Mata va anar-se’n amb la meua mare arrestada, ella li havia revelat que la meua germana Teresa passava temps amb un guerriller i que a casa vam allotjar un altre, he de dir que era molt simpàtic. Segons el que em va dir el meu germà, el que vam fer no estava permés. Ja ho van pagar el pare, Teresa i la mare, qui sap el que ens podria passar a nosaltres.


CLAUDIA MOYANO LÓPEZ, 2n BAT B



BENVOLGUTS RECORDS


      Després d’una llarga nit de pluges i llampecs, vaig vore els primers raigs de sol traspassant la finestra de la meua habitació. M’alcí de llit i me n’aní a treballar. Des de feia cinc anys, treballava a una escola prop de la Malva-rosa, a València. Doncs, eixe dia els alumnes em preguntaren perquè cultivava regalíssia a l’hort de l’escola i jo els vaig contestar:

      -Vos ho contaré quan les gallines pixen!
      -Però Don Arcadi! Les gallines no pixen.- Digueren tots alhora.

      Bé doncs, recorde que va ser durant la postguerra, quan treballava a l’Alt Maestrat, on vaig conéixer a un dels millors alumnes que he tingut, Goriet. Com que s'havia de quedar al mas per ajudar la seua família, jo em passava pel seu mas quasi tots els diumenges. Un dia, em digué d’anar a la cova del Falcó per vore un caragol gran i això férem. De camí a la cova, passàrem pel mas de Celidónia, on Goriet em va donar a tastar regalíssia que ella cultivava màgicament. Però el que més em va emocionar van ser les pintures rupestres que trobàrem a la cova. Recorde que va ser un dels millors dies de la meua vida.

ANDREA RODRIGO SIMÓ, 2n BAT B



NO VA SER UN DIA QUALSEVOL

      Com tots els dies vaig alçar-me un dia més per agafar l’autobús i anar al poble a treballar. No m’importava estar a tanta estona del poble ja que m’agradava la tranquil·litat d’on vivia.
      Aquell dia pareixia un dia qualsevol, però va ser uns minuts abans d’arribar al poble quan em vaig donar compte de que no seria així. Estava Miquelo esperant l’autobús assegut en una pedra, anava molt endreçat i amb una escopeta damunt, potser tenia algun acte important aquell dia. El conductor es va aturar prop d’ell i abans que parlara...Miquelo es va posar l’escopeta sota la mandíbula i va prémer el gallet. El silenci va envair l’autobús,
ningú sabia què dir, ningú sabia què fer.
      Temps després vaig parlar amb la família, els coneixia des de feia temps encara que durant els últims anys no vam creuar paraula. Em van dir que no el van poder soterrar en el seu panteó familiar, ja que Mossèn Hilari no volgué acceptar un suïcidi, condemnant així la seua mort. Van decidir donar-li sepultura fora del camp sant en la zona reservada als no cristians.
      Han passat anys i encara recorde la seua cara abans de fer-ho...abans que un silenci trencador envaira l’autobús.


ÀNGELS PAULO MARTÍNEZ, 2n BAT B.



EM DIUEN TRAÏDOR

      El cinquè dia de sega, vaig anar al mas del Saüquer amb el capità Mata i els meus companys Alejandro, Blas, Pelut i el nou incorporat Torregrossa. Anava a vore Teresa, no l’havia vista des que vaig deixar la guerrilla i eem vaig unir als civils per salvar la meua vida. No vaig ser capaç de mirar-la, jo sabia que ella em considerava un traïdor. Pelut va anar al seu mas, però abans d’anar-se'n li va dir a Bela, la mare de Teresa, que la seua filla era molt guapa i que pensara en la seua proposta. Vaig eixir un moment a parlar amb Teresa, i va corroborar les meues sospites: estava molt enfadada i no volia fugar-se amb mi, ja no em volia, em va dir. Després d’una acalorada disputa amb Teresa, vaig tornar a entrar a la casa i mentre netejava el naranjero, vaig pensar que si acabava amb tots aquells civils potser Teresa em tornaria a voler. Així vaig començar a disparar, a l’únic que no vaig poder rematar va ser al capità.

IRENE SOSPEDRA MOLINER, 2n BAT B



FINAL TRÀGIC

      Era un dia qualsevol, érem al Mas tota la família. Goriet jugava, Bela cuinava… quan de sobte vàrem escoltar unes xafades de cavall. Vàrem rebre una inesperada visita dels guàrdies civils, que pareixien calmats. Que si havíem vist bandolers passar per ací, ens varen preguntar, però ràpidament vàrem fer un gest de negació. Encara que amb això no es conformaren ja que asseguraven que estaven ben informats i que jo mentia. Cada vegada anaven pujant el to de veu i posant-se més agressius i realment jo ja sabia el destí que m’esperava, no tenia cap solució i a soles volia que passara ràpid. Em varen detindre per no fer cas a la llei i m'anaven a emportar qui sabia on. Vaig vore Teresa amb llàgrimes als ulls, Pepet sorprés, Bela cridant que jo no era culpable i Goriet, desorientat, intentant entendre la situació.
      Ja no em dolia imaginar el que m'anaven a fer, sinó el pensar què anava a fer ara la meua família, perquè jo me n'anava per a no tornar, però ells romandrien amb el record i la tristesa permanents per a tota la seua vida.

ANA CANET OLMOS, 2n BAT A.



UN TÚNEL SENSE EIXIDA

      I quan ja no podia més, vaig botar de la ràbia i li ho vaig dir. Recorde que el capità em va mirar atònit, per uns instants vaig tindre por, però ja no n'hi havia marxa enrere. Aqueixos tipus de moments són dels que perdem les referències un segon i es trenca tot. En eixe mateix moment el capità, agressiu, em digué que li ho contara tot, a les bones o a les males. Jo, vaig esclatar a plorar com una Magdalena i li vaig contar que el tio Miquelo no volia que se sabera que la meua filla fou un enllaç dels guerrillers. Sense pensar-s'ho el capità en va ventar una bona bufetada, em va agarrar i em va portar amb ell. Durant una setmana vaig ser torturada pel caporal Forcano. Després de pallisses, ofegaments, descàrregues elèctriques durant dies on jo a soles veia un túnel sense eixida; vaig acabar confessant-ho tot, tant allò de Teresa com que un guerriller havia estat vivint vora dos mesos amb nosaltres.


CLAUDIA MARTÍNEZ PALOMARES, 2n BAT A.



ELS ÚLTIMS DIES DE VIDA

      Ja feia tres anys de la mort del meu marit. Des d’aquell moment la meua vida va canviar radicalment. Eixe esdeveniment i, anys més tard, l’assassinat de la meua estimada filla i la mort del meu volgut Miquelo produïren un canvi en mi que em transformaria en una persona completament diferent. Al capvespre d'un dia qualsevol de la meua trista vida, mentre desgranava panolles de panís, va aparèixer el capità Mata, qui junt a la guerra, el franquisme, la mort i la misèria, va ser el causant de totes les meues desgràcies. Ara pense tot el que m’ha fet vindre ací i recorde aquella tarda quan no vaig poder aguantar les estratagemes del capità. Jo, vençuda per la pena i pel dolor vaig explotar de ràbia quan Mata va acusar Miquelo de traïdor i delator. Va ser l’error més gran que vaig cometre. Pensava que la vida no podia ser pitjor fins que vaig caure en la tortura del caporal Forcano i el que em va comportar passar set anys a la presó. L’ allunyament de la vida dels meus fills va ser la gota que va fer vessar el got i el que m’ha convertit en un cos sense vida.

LEYRE SOLER TRAVER, 2n BAT A



DESPRÉS DE LA TEMPESTA NO ARRIBA LA CALMA

      Ho recordava perfectament. Sembla haver-hi sigut ahir, però ja portava set anys des de la mort de Manuela. Jo, la seua germana, vaig haver de marxar cap a Barcelona després de l'ocorregut, i encara em penedisc. Hauria d'haver anat a la casa d'aquell desgraciat i assassinar-lo amb les meues mans si feia falta! Jo sé el que diuen… que tot va ser una “asfixia per suspensió”. Però des del moment que aquell malparit la va violar, jo ja sabia el que passaria. Era impossible que la meua germana haguera pogut suïcidar-se. Sabia el que havia passat, perquè havia estat allí. Però no vaig tenir cap opció, ni la més mínima, de protegir-la o anar a ajudar-la quan el caporal se la va emportar. Estava completament paralitzada, i no sabia com actuar. Aquell home provocava tremolors solament amb la mirada, i estava donant una pallissa a Manuela. A la meua Manuela. Ara ja no tinc forces per a tornar al mas, ni tan sols per eixir al carrer. La por, des d'aquell dia, m'ha recorregut les venes, els òrgans, la meua pròpia ànima. I és que totes tenim por. Totes esperem una inevitable i injusta mort, ja siga en vida o del cos.

SOFIA MAS HIGUERO, 2n BATX A


TANT DE BO

      No vaig suportar més, el meu cor em demanava que acabara amb aquella farsa, mentre el meu cervell volia deixar de mentir. Un equilibri que no vaig aconseguir dur a terme i que finalment va acabar donant-li la raó al cor.
Estar en aquesta presó em fa pensar en totes les coses que s'esfumen, con la cendra d'una cigarreta quan hi ha vent, i que prompte o tard acabarà amb mi o millor dit amb allò que queda de mi. Mai no m'havia sentit d'aquesta manera, una manera que em provoca calfreds i insomni. Somie amb el dia que Teresa va morir, torne a recordar que mai més tocaré la pell de Zacaries, em plantege la traïció de Miquelo i m'odie per ser tan dèbil. M'odie per no tindre el valor de callar i d'actuar de forma normal. Cada dia que passa estic més prop de tornar-los a vore i pense que és l'única raó per a no acabar amb aquesta vida plena de dolor. Ells són el meu marcapassos, m'il·luminen en l'obscuritat de la meua soledat. Tant de bo mai haguera caigut en les trampes del cor, perquè hui estaria amb vosaltres i seríem feliços.

CLARA ROXANA DRAGOI, 2n BAT B.


UN DIA DIFERENT

      Aquell dia el vaig acomiadar com qualsevol altre: el vaig acompanyar a la porta, li vaig donar un petó i el vaig vore marxar. Tenia un sentiment estrany, com si alguna cosa dins meu m'estiguera dient que estiguera alerta. Vaig continuar el meu dia com si de qualsevol altre es tractara, llàstima que no fou com els altres.
      Quelcom em va dir que el meu home havia mort; no ho volia admetre, necessitava proves, testimonis, un cos, una raó… Vaig agarrar la rebeca, vaig deixar Teresa al càrrec del mas i vaig emprendre el camí cap al poble. Al mateix temps que caminava intentava no pensar en res, admirar el paisatge i deixar la ment en blanc. M'era impossible. A cada pas que donava m'imaginava al meu marit fent el mateix i no podia evitar pensar en la possibilitat de la seua mort. Una vegada vaig arribar al poble vaig demanar explicacions a tothom, però ningú era clar i concís.
      Encara pense que mereixia explicacions i que foren uns covards. Tingueren cos per a matar el meu home, però no per a afrontar el seu acte davant una dona ferida per ella i pels seus fills.

NURIA MORENO HIGUERO, 2n BATX B.


PENSAMENTS DEL PROFESSOR

      -No he vist mai la mar...-va dir el xiquet amb la veu innocent que el caracteritzava.
      -Saps, Goriet, un poeta anglès va escriure un poema titulat Balada del vell mariner sense haver vist mai el mar,- vaig dir amb una veu tremendament esperançadora- i es sabut per tots que el poder de la imaginació i la voluntat sempre vencen a qualsevol fet real!
      Aquell xiquet potser no entenia el doble sentit de les meues paraules però el somni de la més justa de les victòries republicanes estava present en totes les meues nits i el crit intern de rebel·lió s'entrellaçava en les meues paraules inconscientment.
      Més tard vàrem estar agafant uns quants fòssils, d’una especie anomenada ammonit, junts per la muntanya i vaig pensar que aquell nen havia crescut en un ambient i un moment tan enormement difícils que trobava una última llàgrima rosada d'esperança en ell i en les seues intrigues. Era aquesta la raó per la qual volia formar part de la seua educació i volia tindré un a relació més personal amb ell, encara que fora l'interés per algunes criatures de segles i segles d'antiguitat.


NÚRIA CEBRIÀ MONTAÑEZ, 2n BAT B.



RECORDS INOBLIDABLES

      Encara recorde aquells moments de conflicte entre els guerrillers i civils com si foren ahir, però especialment tinc en la memòria, sense cap dubte, el meu millor alumne i la seua família. Goriet era l’alumne més especial que tenia a classe i amb el qual compartia tots els meus coneixements sobre la naturalesa.
Recorde un dia que vaig anar a visitar la família al seu mas i em vaig assabentar que amagaven un guerriller ferit anomenat Matemàtic. En aquell moment em vaig ficar molt nerviós perquè no volia que agafaren i posaren en perill la família, perquè a banda que eren com els meus únics amics i tenia una certa confiança, tenia un secret que mai havia confessat a ningú: m’agradava Teresa. Jo ja sabia que Teresa tenia una relació amb Ferroviari, però em feia totalment igual perquè sentia una atracció molt forta per ella. Cada vegada que anava a casa de Goriet era per ensenyar-li nous coneixements, però a banda per contemplar la bellesa de la seua germana.
      Quan em vaig assabentar del seu assassinat vaig entrar en un estat de depressió que hui, set anys més tard, encara mantinc.

MÒNICA SOSPEDRA GUERRA, 2n BAT A.




RECORDS DUNA ÈPOCA PASSADA

      Amb la meua edat i els meus anys viscuts puc parlar sense cap tipus de censura i sobretot sense que cap altra persona que en puga jutjar. Us contaré un fragment de la meua història.
      La meua vida cap a mitjan segle xx no va ser fàcil ,clar ni per a mi ni per a ningú que haguera viscut en eixe moment, la repressió era molt forta i era quasi millor passar desapercebut, i valia més fer el que li ensenyava als meus alumnes, "sigues mut i sord". La por va ser la protagonista en aquesta època, i si se sospitava de tu, el millor que et podia passar era que et matares. En aquells anys la meua passió va ser la col·lecció de fòssils ara mateix no puc continuar per qüestions d'edat, no puc dedicar-me a anar buscant fòssils, ara només faig que pensar en les meues històries mentre fume pipa. Jo pense i veig el contrast de generació. En la meua època es lluitava per a sobreviure, les persones en la seua majoria no sabien llegir ni escriure. Esta generació de nens està preparada, educada... Jo crec que en este país no es tornara a repetir la repressió que vam viure nosaltres.
      Recorde quan va morir el Generalíssim, moltes persones marxaren en busca de una vida millor, volien tornar a començar de zero, lluny del que va ser aquella crua i dolenta realitat que van viure, sense tornar a pensar que en qualsevol moment apareixeria la Benemèrita a torturar-les i amenaçar-les o fins i tot matar-les.
      La violència era molta, quasi totes les famílies estaven incompletes perquè alguns dels seus membres faltaven per causa de la guerra. Jo mateix vaig veure com molts dels meus veïns van desaparèixer d'un dia per a l'altre, no sóc panoli, se que els va matar la Guàrdia civil.
      No vam ser lliures fins a la mort del dictador.
      HE FET AQUESTA HISTÒRIA PERQUÈ EL MEU FILL EM VA PREGUNTAR SOMBRE LA MEUA VIDA, I MAGRADARIA QUE AQUESTES LÍNIES QUE RESUMEIXEN EL QUE VAN SOFRIR LES PERSONES DE LA MEUA GENERACIÓ QUEDEN GUARDADES EN LA MEMÒRIA DE LA MEUA FAMÍLIA, I SI ALGUN DIA EL TEU FILL/A ET PREGUNTA PER EL SEU IAIO LI ENTREGUES AQUESTE RELAT.
      EM DIC ARCADI I ESTIC ORGULLÓS DE COM HE VISCUT LA MEUA VIDA.
ET VULL.
MARIO SERGIO DUEÑAS VILORIO, 2n BAT A.
 
ALA, BALA I MORT

      Em vaig alçar com qualsevol altre dia, sense saber el que se'm venia damunt. Mon pare em va traure del llit al crit de: "Manuel, a desdejunar. Després tinc una sorpresa per tu". I quina sorpresa, només acabí de menjar-me el meu trosset de pa em portà al camp dient que caçaríem durant una estona, que ja em tocava. Tot anava bé fins que vaig veure una de les aus mes preuades per a qualsevol caçador, però d'un moment a un altre tot va fer un gir. Una de les bales amb les que jo vaig intentar caçar l´au li va perforar el cap al meu pare en un segon i la seva vida va acabar en un obrir i tancar d'ulls.
      Tot el que vaig viure amb ell durant molts anys, tot acabats en una mil·lèsima de segon. Tant de temps viscut, tot acabat. Tot el que li donava sentit a la meva vida, havia acabat. Així que amb la mateixa escopeta, segons després, m'apuntí al pit i vaig acabar amb la meva vida més efímera que mai. Aquell dimoni va fer que tot allò que envolta la vida d'algú, tot el que el fa persona i el manté viu, acabara en tan poc temps, que no es ni tan sols apreciable. Tot per aquell estúpid dimoni.

ÁLVARO APARISI ARIAS, 2n BAT A.


LA FOSCOR DE LA NIT

      Quan arribà el caporal Forcano pensàrem que venia buscant companyia així que estàvem tranquil·les. Li vaig ficar dos copes de vi amb les quals s’animà. Vicenta començà amb magarrufes però ell la va apartar d’una bufetada. Em vaig començar a preocupar quan em fulminà amb la mirada. Vaig tractar d’apropar-me amb un tracte carinyós però de prompte ell em preguntà si estava embarassada. Em va sorprendre però vaig contestar que sí. Vaig esfondrar-me de por i plors quan em preguntà de qui era el xiquet, ja que ni jo ho sabia. Quan li ho diguí em cridà «puta» i m’agafà del cabells. M’espentà i em llançà contra la taula, i mentre es treia el sexe, amb els ulls mullats vaig veure la mirada de terror de la meua germana. Em forçà per darrere mentre jo plorava i clavava els dits en la taula de dolor. Quan acabà em digué que arreplegara les meues coses perquè me n’anava amb ell. Vaig tractar de saber on però sols vaig rebre els seus crits. Després del calabós em portaren a l’hospital, que va ser la meua última parada d’aquesta vida. Em feren unes proves, que era la suposada raó de visita a l’hospital, però el que em feren després marcà el meu final.

KAOUTAR ATABOU, 2n BAT A.


LA PRESÈNCIA DE LA MORT

      En eixe moment estava jo, anava al mas per fer-li una visita a Goriet. És un xiquet molt interessant i molt llest, que té realment curiositat pel món que ens envolta i això es molt bo. De sobte, el capità Mata m'agafa dient-me que guarde alguna cosa, em diu que no té res per sospitar de mi i per això en sospita més, quina contradicció és eixa? Jo no he fet res, de fet “sord, cec i mut”, m'he imposat això des del dia que em varen desterrar. En aquesta situació no es pot fer res més que negar-ho tot, anar al marge de tot, quan menys sàpigues millor. És clar que la llibertat la tenim coartada però no podem fer una altra cosa per salvar les nostres vides. A pesar que ho negara tot, ell m'insistia, és molt astut i sent sincers, al principi em vaig posar molt nerviós. Si no sabera tota la informació que m'ha dit Bela no em posaria d'aquesta forma, m'estava jugant la vida, si volia podria agafar-me, interrogar-me i torturar-me, però no ho va fer. En eixe moment vaig sentir al voltant meu la presència de la mort.


AINHOA SABATER BUSTAMENTE, 2n BAT A.




TAN SOLS VULL OBLIDAR

      Records dolorosos em vénen a la ment cada vegada que veig aquesta foto on el meu marit i fills encara estaven al meu costat. Després que em separaren de Goriet i el meu fill xicotet, vaig patir els pitjors moments de la meua vida. Aquell general, el nom del qual no vull tornar a esmentar, em va llevar l'esperança, m'ho va llevar tot. No suporte la idea de no tornar a veure la meua filla Teresa, encara recorde el seu rostre, sense vida, els seus ulls, notant com la vida se li escapava de les mans. Me la van llevar, igual que al meu marit. M'ho van llevar tot. Durant anys vaig haver d'aguantar les tortures contínues, paraules que em dolien en el més profund del meu cor. Mai vaig dir res, li ho prometí a la meua família. Mai diria res, ningú ho aconseguiria.
      Goriet, el meu tresor, era tan sols un xiquet quan passà tot allò. Cap xiquet ha de passar per eixos moments. Només vaig voler salvar els meus fills, tirar-los avant després de saber que el meu marit mai tornaria al nostre costat. Vaig voler fer-ho, ho intentí, però no vaig poder. Els fallí. Fallí a la meua família. Encara després de tants anys, em repetisc aqueixes paraules una vegada i una altra, fent cas omís de les paraules del meu xicotet Goriet, el qual ja és tot un home. Potser hauria de fer-li cas, això no va ser la meua culpa, vaig fer el que vaig poder i ell ho sap. Se suposa que m'ha de bastar però desgraciadament, no és així.

IRENE BARRACHINA ZARAGOZA, 2n BAT A.