26 de febr. 2020

IES MALILLA. ELS ROMANENTS

Sense títol
 1 De Febrer.  Ara, que no sempre, la relació amb la meua mare és cordial. Hui m´he trobat més enèrgic al veure Aaron. La impulsivitat que dona a la resta de persones amb la seua personalitat: tant extravertit com atrevit, fa pensar a més d´un què hauria de fer en distintes ocasions. Jo que estic contínuament plantejant-m'ho tot. Em va aprofitar veure aquestes actituds d'Aaron,per fixar-me en millorar la relació familiar tant catastròfica que patia. Vaig pensar en regalar a la mare una setmana d'obediència. El que passa és que tenia pànic a l´avorriment que es pot generar per no fer el punxa com a bon nen que soc. Mentre ho pensava tot, em vaig trobar amb p pel corredor. Anava molt atacat. I que bo no haver dit res. No és molt d'obrir-se, la veritat. I segurament mai ho siga, vaig notar certa tensió entre nosaltres. Quan vaig girar el cantó em doní compte de la inesperada festa sorpresa que m´havia fet. Pareix que les energies es transmeten. De segur que no seria l'excepció. Fer-te i veure alguna cosa pareguda és tant atrevit com romàntic.
Adrián Rico Perucha IES Malilla

 AMOR DE MARE
3 DE NOVEMBRE Fa molt que no escric, però no per falta de temps, sinó per falta de ganes. Han sigut uns mesos molt durs per a mi. Aquell dia que arribà la policia a casa i ens trobà a la caverna fou com si hagueren explotat una bambolla on estava ficat. Tot va ocórrer de pressa i quan em vaig adonar, ma mare i jo estàvem en un cotxe policial. Van detindre ma mare acusada de segrest, i a mi, d’ajudar-la i de torturar-los. En aquell moment no entenia res, tractava de fer-los comprendre des de la meua ideologia que només es tractava d’un grup d’amics que pertanyíem a una tribu urbana on féiem ritus perquè la fi del món estava a prop. A més, en eixe moment, ningú dels que considerava companys m’ajudaven, tot el contrari, ploraven d’alegria al veure les seues famílies. Aleshores, em vaig adonar que no existia la tribu, sinó jo. I que les persones que pensava que pertanyien a la tribu, eren gent que jo havia reclutat a la força . Tot davant de la mirada de ma mare que no va fer una altra cosa que protegir el seu fill i convéncer-se a ella mateixa mitjançant l’escriptura en un diari.
Ángela Colomer Merino  IES Malilla

 SENSE TÍTOL
 23 DE MARÇ. Estic escrivint aquest diari que ha sigut profanat. Savi el que feia la mare, ho vaig descobrir i aquest fou un dels motius pels quals vaig decidir cremar les meues coses. Tenia pensat desfer-me de tot en la foguera i així extingiria la relació amb el meu passat , on jo pensava com ells. Al principi volia cremar el diari, però vaig raonar si fer-ho o no, i finalment no ho vaig fer. Perquè jo estime, no, estimava la mare i sabia que era culpable de ser un d'ells, per això vaig intentar convertir-la en un romanent. Ella m'entenia molt bé. Ara ja no està ací, ni tampoc A, M, Z, S, T, U, V, W, X i Y. Van preferir anar-se'n d'aquest món abans que tornar. Sóc l'últim romanent, i és per això que vull escriure, perquè queden els meus pensaments, els de l'últim que va romandre. Jo no sóc infinit però aquest dietari s'encarregarà de transmetre els nostres principis, els ésses més purs que han existit mai. Aquest diari és l'única cosa que em connecta amb aquest món. La humanitat es troba feta pols, ara són monstres i no éssers vius. Ho tinc tot planificat, abans de deixar aquest lloc he de deixar els nostres pensaments, els dels romanents, que estan esperant-me. Me n’aniré quan acabe d'escriure aquesta pàgina. Adéu futurs romanents!
Anna Ye. IES Malilla

 SENSE TÍTOL
 26 de GENER Sé que vaig decidir no tornar a escriure. Aquesta és l’última entrada del diari dels Romanents. Després de vindre per nosaltres la policia ens van portar a un edifici als afores de la ciutat. A nosaltres, que busquem la purificació de la nostra ànima, sols ens deixen passejar per zones molt concretes de l’edifici on hi ha habitacions restringides. A vegades el meus companys rebien visites dels seus pares. Jo mentre pensava que aquest lloc no és gens diferent a la cova del no veure. Les parets són blanques i ens agradaven a tots però les metgesses ens prohibien parlar sobre el nostre grup, ens van obligar a descosir-nos, però nosaltres tractàvem de mantenir els ulls tancats i M continua amb el seu vot de silenci. Ara sols quedem nosaltres dos, ens han defraudat, van tornar a les seues vides tacades d'egoisme i hipocresia. Algú ha de continuar amb això que hem creat i sé que he de ser jo perquè sempre vaig anar un pas per davant. Sempre he estat compromés amb els Romanents i ara que els meus pares estan al càrrec de la policia no pense fer cap cosa que no siga lluitar per això. No hi ha cap altre futur.
Beatriz Miñana Adame IES Malilla

 RECORDS
20 de Març. Vaig conéixer f en l’institut, sempre pensí que era una persona interessant. La idea dels Romanents m’agradava molt i no dubtí a unir-me a ells. Recorde aquells temps de joventut i bogeria. Sobretot aquell dia que ens van descobrir en el soterrani. Un dia ple d’emocions i sorpreses, la mare d’f es va posar en problemes i a partir d’eixe moment tot van canviar. El grup dels Romanents es va dispersar i ara van apareixent els nostres precursors, que intenten seguir els nostres passos. Em va resultar trist veure els altres membres i fingir que mai ens haguérem conegut. No ho podia oblidar perquè tenia una cicatriu oberta, física i mental. Eixos jóvens em feren sentir que la meua opinió importava, amb ells vaig veure la vertadera cara del món, es pot dir que amb ells madurí com a persona. La confiança amb mi mateix fou un factor fonamental que vaig guanyar mentre vaig ser un Romanent i no me’n penedisc haver sigut un més d’aquella colla de sonats. Tant de bo els bons temps duraren eternament i poguérem apreciar-los més. El pas del temps en aquests dies és el pitjor enemic i no ens n’adonem que estem perdent la lluita. Potser no estiga segur de les meues decisions, però l'experiència de ser Romanent, puc afirmar que ha sigut el millor que m’ha passat.
Brenda Nicole Valencia Aimacaña IES Malilla

 SENSE TÍTOL
Fa dos mesos que estic ací, a la Caverna del no-viure. Em pregunte què serà del pare i de la mare. A vegades pense en ells, els trobe a faltar, però el món gelatinós de fora, amb les seues perversions no és el correcte i els altres no entenen que la fi del món s'apropa i he de quedar-me ací, amb els meus germans romanents. Hem deixat de percebre el món, sent impenetrables i aconseguint, d'aquesta manera, ser guiats pel camí de la purificació. Els dies arriben a ser monòtons i asfixiants, però som uns privilegiats per poder mostrar el nostre afecte a aquesta realitat desconeguda pels altres. L'altre dia vaig discutir amb f sobre la data del judici final. Jo sostenia, i sostinc, que serà quan la porga siga completada, ell, malgrat això, em diu que serà molt prompte. Siga quan siga, nosaltres estarem preparats per a la salvació. M ens ha ajudat a entendre el missatge de la millor manera possible i a soles hem d'esperar l'arribada del dia final i anar al paradís on serem feliços i tot allò viscut en aquest món de dol serà oblidat per un benestar infinit.
Célia Muñoz IES Malilla

 CANVI DE VIDA
6 DE FEBRER. Per fi visc. No era conscient del que estava patint, m'estaven coaccionant. Però, si això no haguera passat no hauria conegut la llum del meu camí, la que dona sentit a la meua vida. Ella és perfecta, no puc estar-li més agraït. Em va obrir els ulls, es va acostar a mi per advertir-me on m'estava ficant. Una secta, per culpa de la qual ma mare és en presó. L'única de la meua família que va intentar entendre'm, així ha acabat, tot per la meua culpa. Almenys ha aparegut una altra dona en la meua vida, mai he tingut nòvia, però sé que ella és la definitiva. És Ada, una companya de classe, l'estime molt. Hi ha una cosa més. Em costa molt dir açò, massa. No crec poder pronunciar-ho. Perquè encara que estiga Ada, ella sempre havia sigut molt especial per a mi. Míriam es va suïcidar, després d'eixir del soterrani va començar a patir “bulling”. Potser perquè l'últim dia al soterrani va rapar-se els cabells. La van canviar d'institut per a allunyar-la de nosaltres, “males influències”. No sabíem res del que estava patint, la vam deixar sola. Em sent inútil per no haver pogut evitar-ho. Clara Díaz Climent IES Malilla

 EL MÓN SENSE NOSALTRES
6 DE NOVEMBRE. Demà farà 365 dies des que no escric en aquest dietari... Sabia que açò podia passar. Vaig decidir deixar d'escriure perquè ja no ho feia per gust, sinó per obligació i em cansava. Fa un any coneixia les persones més importants de ma vida, aquells que em comprenien i em respectaven . Però, açò s’acabarà. Aquells moments viscuts amb “els Romanents”, en realitat era una fal·làcia planificada per uns jóvens de 1r de batxillerat. Es tractava d'un treball d'investigació per esbrinar com es deixaven influenciar les persones en certes situacions. En este cas se'ls va ocórrer acostar-se per a veure què ocorria i van acordar amb Z i A fer coses estranyes, com rapar-se el cap, vestir-se de blanc... i així veure fins a quin punt arribava això. Em vaig assabentar de tot açò quan estaven a la meua casa i m’ho confessaren passat un temps. Primerament, vaig sentir ràbia, bàsicament perquè m’havien utilitzat. A continuació, vaig deixar de parlar-los i vaig comentar als meus pares el que havia passat. En eixe moment, la meua relació familiar va ser més bona, m'ho passava genial amb ells, réiem i disfrutàvem junts. Hui en dia no em parle amb ningú dels Romanents, ni amb els de 1r de batxillerat.
 Clàudia Galan IES Malilla

CAPÍTOL FINAL
 Els policies piquen a la porta, però ningú obri. f no està disposat a rendir-se, a renunciar al seu somni tan fàcilment. Ni ell, ni la resta de Romanents. Jo me’n vaig amb ells, no els puc deixar: sóc una més. Baixem tots al soterrani. Tanquem la porta. Tots semblen dubtar per un moment. Tots menys l’f. S’alça i comença a parlar-nos: - Els antics i putrefactes poders d’aquesta decadent societat volen destruir l’última fracció de puresa que ens resta. La fi del món és imminent. No deixarem que els policies taquen la puresa que hem assolit. Actuarem ara, mentre encara mantenim la perfecció. Tanqueu els ulls i agafeu-vos de les mans. Mare, ajuda’m una vegada més: obri la vàlvula del gas i allibera’ns. M’acoste a f, acarone el seu cap. Un suau petó a la cara és l’últim contacte. La vàlvula del gas és a prop de les escales. L’òbric sense vacil·lacions ni dubtes. f és lliure, respecte la seua voluntat. Comence a pujar les escales i em gire quan arribe dalt. Els veig feliços, units per les mans. Tanque la porta del soterrani i m’assec al sofà del saló. No sé com li contaré tot açò a P.
Arnau Simó Marín IES MALILLA

 Segon dietari.
20 de Desembre. He tornat a plasmar les meues idees en un nou dietari. Fa temps que estem a la caverna del no-veure, el nombre de romanents ha augmentat, érem dos i ara en som nou. Compartim la mateixa visió, aquesta lletjor, aquesta brutícia que ens envolta. Zacaries i jo hem trobat la manera de veure només la part bona d’aquest món, consisteix a castigar aquest cos corrupte. Mitjançant la flagel·lació d’aquesta presó, obtindrem la desitjada purificació. Nosaltres serem els que quedarem després de la porga de Déu, serem els justos que romandran després de la fi del món ad eternum.
 Juan Buenaventura Asencio Marco IES Malilla

 UN PASSAT AMB FUTUR
 12 juny. Han passat vint-i-cinc anys des del dia en què em van obrir els ulls. Amb açò faig referència al dia en el qual em van llevar els fils de les parpelles d’aquell intent que es podria considerar cosir, però també el dia que van rescatar la meua vida d’aquella mena de rebel·lió a la qual jo estava sotmés. Done les gràcies a aquelles mares preocupades pels seus fills per alarmar-se i cridar a la policia, sense açò no sé què haguera sigut de mi en aquests moments. Probablement haguera acabat a un psiquiàtric, com ara hi és la meua mare. Afortunadament, amb ajuda dels psicòlegs, prompte vaig aconseguir la maduresa necessària per adonar-me que amb aquella actitud no arribaria a cap lloc, havia d’aprendre a valorar el que m’envoltava i deixar enrere l’inconformisme. Ara tinc dues filles, una de nou anys i una altra de tretze, he de reconéixer que tinc por de com seran les seues conductes durant l’adolescència, perquè cada generació de joves és un món. El que tinc clar és que mai llegiré el seu diari, ja que, ho considere una invasió a la seua intimitat.
 MARÍA ALBERTO CERDÁN IES Malilla

 UN DIA DE NOVEMBRE?
Fa diversos dies vaig deixar d'escriure, tal vegada setmanes o fins i tot mesos. Ací no es pot percebre com passa el temps. Deixar de percebre, això volem. Esperem que la fi arribe prompte, nosaltres ja estem preparats. Tots hem sacrificat una part del cos, excepte la Míriam, però prompte ho farà. Ho sé. He de deixar la ment en blanc, per això només escriure un cop més i tan sols perquè t'arribe a tu. Ma mare Tu comprenies el que feia, no com el pare. Comprenies el que fem. Els Romanents volem allunyar-nos del món. No hem d'estimar un lloc com aquest i no ho farem. Cada vegada estàs més lluny d'aquest món horrible, més a prop de mi. Per això escric ara, per última vegada escric els meus pensaments. S'ha d'acabar, de la mateixa manera que tot, el món, ha de tindre un final. Ara escolte unes sirenes al carrer. Tant de bo deixar de sentir-les, deixar de sentir. Segurament ens estan buscant. I si ens troben? No pot ser, abans hem de complir la nostra tasca, deixar de percebre, deixar de viure. Morir.
Mireia Suay Lis IES Malilla

 NO MENJARÉ CARN ALTRA VEGADA.
Hui P per primera vegada no ha volgut menjar carn, segons una companya meua de treball tots en l'institut estan igual. Segons ella és una moda que ha aparegut fa poc i que s'ha propagat d'una manera fugaç. Note com el meu cos s'ha anat tranquil·litzat en sentir que només era una moda, una absurda moda d'adolescents. 19 de Febrer No entenc com la gent pot menjar això, he intentat tornar a menjar carn, però no he pogut. Notava com es lliscava lentament primer per la meua boca, després per la meua gola fins a caure en el buit del meu estómac, deixant al seu pas un sabor de ferro viscós que es fonia amb la meua saliva fent més ràpida la seua estada en les meues papil·les gustatives. No vaig poder més, vaig anar al bany i vaig vomitar aqueix tros de carn que em semblava, llavors, humana. Em sentia un caníbal en aquell moment. Cada vegada que ho pense note fins i tot aqueix sabor metàl·lic que viatja per totes les meues papil·les gustatives fent que se'm regire l'estómac.
Alba Gil IES Malilla

 COSIU-ME LA BOCA, NO VULL PARLAR.
23 DE DESEMBRE Els soldats de les convencions exteriors estan trucant a la porta, no puc obrir-la, pense que no entendrien els pensaments d’f. Els xicons miraven M sense mostrar por als ulls, o almenys part d’ells... -Xicons, m’heu d’ajudar si voleu tirar endavant amb la vostra nova forma de visualitzar el món, la policia està fora de casa, m’heu de cosir la boca si no voleu que diga res. Primerament es va oferir Z, però no tenia molt bon pols. També es va oferir Míriam, però f no volia que ella cosira ningú. Finalment s’optà pel fill, ell cosiria la boca de sa mare, perquè no poguera contar res . Quan f portava cinc punts, P va entrar a casa alarmat perquè havia vist tota l’escorta fora. El que P va vore aquella vesprada mai ho oblidarà, va pujar espantat i va obrir la porta a l’escorta. M va pujar coberta de sang i es va dirigir a la policia, tots van quedar bocabadats al veure-la, i ella els va donar una nota on culpava P d’haver-los retingut i torturat al soterrani tot aquest temps. P seguia en estat de xoc i com no es va defendre davant de la falsa acusació d’M, va ser arrestat i portat a presó. Paula Ferrer Giménez IES Malilla

 RESPECTE
22 DE NOVEMBRE. En la cafeteria de l'institut em vaig quedar molt sorprès a l'escoltar una crítica per part de la treballadora sobre meu modus vivendi. Què hi ha de dolent en ser vegetarià? És mes, deuríem ser-ho tots o almenys intentar-ho. Admet que és difícil i que costa però, per què no? Cada vegada més , la gent en compte de recolzar-me critica aquesta manera d'alimentar-me o no la comparteixen. La dona de la cafeteria em deia que era una favada i que és una moda que ara es porta. I jo la veritat, crec que és molt més que una moda, al no menjar animals siga pell motiu que siga, estàs col·laborant a fer un món més just. Per a mi és una qüestió de principis morals no menjar res que provinga dels animals, ja que crec que cap vida, sobretot humana però també animal , deuria ser eliminada voluntàriament. Nosaltres, els humans, tendim a pensar que som els amos del món, però la veritat és que sols som una part més d’ell. Compartim amb els animals el mateix planeta i per això hem de respectar-nos.  
Clara Segura IES Malilla

 SIS MESOS
6 DE MAIG. Hui fa sis mesos que estem ací. Al principi m’ho vaig prendre com un retir espiritual però no té res a veure. Van entrar a casa sense previ avís, ara crec que va ser P qui va cridar-los. Van fumigar la caverna del no-veure en menys de deu segons. No sabria bé com descriure l’olor que feia aquell fum però ens va adormir en quant el vam olorar. La primera va ser M, després Z i més tard jo, per això no recorde qui em va seguir. Quan vaig despertar em vaig trobar ací, després de tant de temps encara no conec el lloc, però em tenen amarrat amb una camisa una mica estranya, almenys és blanca i puc continuar amb l’estil de vestimenta que els Romanents portem. Em van descosir l’ull i ara veig el món en la seua realitat, la gent no és bona, no respecten la llibertat, el fi hauria d’haver arribat abans. Ara és tard, em busquen, crec que açò és l’últim que escric. La fi, per a mi, ha arribat, els escolte cridant-me des del passadís, no vaig a fer cas. Me’n vaig. Adeu.
Sandra Hernández Murillo IES Malilla

 EL MÓN
12 DE MARÇ. No ho suporte més. M’aterra el món, millor dit em fa fàstic. Definitivament s’han esvaït totes les meues esperances. Cada dia rep múltiples indicis que no deixen de recordar-me que tot el que ens envolta és absolutament insuportable, hui un nou cas d’assassinat masclista, ahir va esclatar una nova guerra, abans-d’ahir van eixir a la llum més casos de corrupció, la setmana passada la propagació d’una pandèmia... El més depriment és que tot això ha sigut originat pels humans, que al cap i a la fi no són una altra cosa que tots els nostres avantpassats i nosaltres mateixos. Ho he intentat però no puc arribar a comprendre a la gent que s’autoetiqueta com “normal” i accepta sense cap tipus de dificultat les regles i estructures imposades per la tradició, no entenc per què hem de patir nosaltres els errors d’altres. Almenys no sóc l’únic que pensa així, som un grup, som els ROMANENTS i estem preparats per fer tots els sacrificis escaients, arribar a poc a poc a l’aïllament complet i ocupar d’una vegada per totes el rol que ens pertany i ens ha sigut assignat.
Paula Martínez Ramón IES MALILLA

 SENSE TÍTOL
 26 de GENER. Sé que vaig decidir no tornar a escriure. Aquesta és l’última entrada del diari dels Romanents. Després de vindre per nosaltres la policia ens van portar a un edifici als afores de la ciutat. A nosaltres, que busquem la purificació de la nostra ànima, sols ens deixen passejar per zones molt concretes de l’edifici on hi ha habitacions restringides. A vegades els meus companys rebien visites dels seus pares. Jo mentre pensava que aquest lloc no era diferent a la cova del no veure. Les parets són blanques i ens agradaven a tots, però les metgesses ens prohibien parlar sobre el nostre grup, ens van obligar a descosir-nos, però nosaltres tractàvem de mantenir els ulls tancats i M continua amb el seu vot de silenci. Ara sols quedem nosaltres dos, ens han defraudat. Van tornar a les seues vides egoistes i hipòcrites. Algú ha de continuar amb això que hem creat i sé que he de ser jo perquè sempre vaig anar una passa per davant. Sempre he estat compromés amb els Romanents i ara que els meus pares estan al càrrec de la policia no pense fer res més que no siga lluitar per això. No hi ha cap altre futur.
Beatriz Miñana Adame IES Malilla

 SENSE TÍTOL
30 DE MAIG. No vaig poder anar més en cotxe amb la meua família. A banda dels croissants, mon pare va continuar fastidiant. Es va comprar un cotxe nou. Un Ford ®. Un cotxe sorollós , que molestava els veïns . Però, eixe no era el problema. Els seients eren de cuir. Vaig estar un mes pujant sense adonar-me’n. Estúpid d’ell, que m’ho ha dit. Es pensava que anava a anar amb ells? No sols em va tractar de molestar anunciant eixa notícia. No em podia queixar. Estem en ple vot de silenci. Per a ell era el moment perfecte per dir-ho.No va sortir cap queixa de la meua boca. Encara que ja no hi vaig a anar més amb ells en el cotxe . Sort que a l’hora de viatjar, no són d’eixos que utilitzen el cotxe per a tot , prou de mal  ̶e̶m̶ ̶f̶a̶n̶ fan al món menjant tots el productes d’origen animal que mengen. No està fent més que llançar-se pedres sobre el seu sostre de cristall .Està destruint la seua relació amb el seu fill i amb la seua llar, i no estic parlant de la ciutat que és on diu ell que pertany, el seu hàbitat.
Víctor Martínez Rodríguez IES Malilla

 SENSE TÍTOL
La policia ha arribat a casa, amb la convicció de ser aquest el parador dels seus fills. La mare va haver de confessar que estaven al subterrani però va demanar als agents informar els joves que tot havia acabat i havien de tornar a les seues respectives llars explicant el succeït als seus familiars. Quan f rep la notícia colpeja amb la suficient força a la seua mare per a deixar-la sense coneixement, tanca l'accés a la caverna i convida als seus amics a deixar ja aquest món perquè va arribar l'apocalipsi; la policia era el senyal i havien de fer alguna cosa; f tenia amagats 10 ganivets de gran tall que dies abans va agafar de la cuina, i així els va repartir entre tots els romanents. Llavors van decidir posar fi a les seues vides perquè ja ho havien acordat dies abans. Això era un pas més enllà, i deixava de ser una aventura, una experiència per a ser una extrema bogeria, això era un suïcidi que els evitaria continuar vivint una enorme mentida, la pròpia vida. M va relatar tot el succeït a la policia després del suïcidi col·lectiu, a l'ésser l'única que no va voler o no va poder llevar-se la vida, confessant el final dels romanents.
Isabel Martí Fernández IES Malilla

Microrelats IES LAURONA de Llíria

PARPELLES I LLAVIS

7 de novembre…Ara hem de baixar a sopar, què pensarà la mare d’f ? Què ens dirà ?
M’ha fet mal amb l’agulla, què haurà sentit ell ? , supose que el mateix que jo. La mare d’f amb tota la dolçor del món ha encomanat les pizzes  sense formatge per mi . Ara quan baixem i veja el que ens hem fet no sé com reaccionarà. Ja està la taula parada amb les porcions de pizza tallades i l’aigua servida, quina cara se li ha quedat en veure’ns als dos, palplantats sota el marc de la porta de la cuina.
Sa mare ens renega, li vam dir que em quedaria a sopar i ara no puc menjar res. Ens asseiem a la taula i la llum cau sobre els nostres ulls i la boca, com un espectacle. Ella  ho intenta, però no sap disimular el seu espant .  No diu res.  Son pare, què dirà ?

Maria del Rio Feltrer ,  1r Batx. Hum.( IES LAURONA, Llíria)
                                       
   EL VOT DE SILENCI

8 de Juny
En arribar hui a classe m’he quedat sorpresa. Tots ens miraven estranyats..
Podia entendre i acceptar el fet de no menjar carn o vestir de blanc, a més, jo vaig propossar allò de caminar descalça però allò del vot de silenci no acabava d’entendre-ho.
 No estava disposada a acceptar-ho.
Com havíem d’expressar el nostre rebuig al món i a les seues normes si si no podíem parlar?
Com anàvem a comunicar si no érem capaços  d’expressar-nos?
f i la resta de companys ja no pronuncien ni una paraula però algú haurà de ser portaveu i he decidit que seré jo.
A partir de hui el silenci regnarà entre nosaltres i jo seré l’única veu del nostre grup.
Els romanents continuarem esperant la nostra salvació quan arribe la fi del món.

Jose Vicente Arnau 1BATX HUM.
 (IES LAURONA, Llïria)

DUBTES

3 DE SETEMBRE. Tinc dubtes. Quin és el meu lloc al grup. No estic pas convençuda de continuar-hi , però tampoc vull deixar que aquestes persones les quals he acabat estimant tant entren en un cul de sac, on no hi haurà tornada. He de buscar alguna solució.
Podria parlar en la mare d’f. Sé que no li agrade. Pensa que sóc la causant d’aquesta bogeria en la qual el seu fill s’ha endinsat. Entenc la seua sobreprotecció, però sols nosaltres dues podrem parar els peus als romanents.
Per convéncer-la he d’exposar-li una bona idea,sense marge d’error. Ella podria acabar molt malament si hi ha alguna fuita. Hem d’actuar des de l’astúcia, no des de la força. Però… com fer-ho?
Podríem parlar de totes aquestes absurdes heretgies de les quals hem pres exemple al llarg de la nostra evolució com a grup. Buscaven la puresa que els convertiria en els justos salvats de la fi del món, però es quedaren prou lluny. Per a què seguir a aquells que acabaren en el  desastre? Si aquesta desitjada puresa resideix en la nostra ànima, per què callar i no expressar tots aquells pensaments que en sorgeixen , creats des de la perfecció?
És un començament.  No serà gens fàcil...

Blanca Gorrea Ferrandis 1r Batx. Científic
(IES LAURONA, Llíria)

LLIURES

4 de Maig
Hui a classe, em vaig adonar que havien desaparegut els cabells d’f, com els d’Aroon i els de Zacaries. L’f ja era més a prop de convertir-se en un vertader romanent. Vaig passar els meus dits pel seu cap. Seguidament, f va parlar d’alguna cosa relacionada amb la purga però jo només esperava el meu torn de paraula impacient.  Vaig dir-li si em trobava alguna cosa diferent .  Tardà molt en reaccionar fins que va dirigir la mirada als meus peus nus. De sobte i sense esperar més, f va connectar amb la nostra novetat dels peus nus i es va alliberar de les seues sabates.  Aquesta era la paraula que definia la sensació de llevar-se les sabates i posar els peus nus al terra.  Alliberació. Cada vegada serem més lliures, lliures d’aquest tediós món.

Aurora SánchezSánchez, !r Batx. Huma.
(IES LAURONA, Llíria)


M DE MÍRIAM

4 DE MAIG. De camí a l'aula, vaig interceptar f al passadís. Jo anava sense Aaron  i  sense Zacaries, estava sola i f també. Vaig prendre el seu braç per aturar-lo. Vaig   mirar-lo sense dir res i vaig començar a riure. En aquell moment, vaig sentir que f es va posar nerviós. Em va mirar de dalt a avall, com examinant-me. Aleshores va vore que anava descalça. N'estava orgullosa de ser la primera en tindre aquesta idea. Vaig observar que l'Aaron s'havia repassat els cabells però no estava assabentat de la novetatELS ROMANENTS

PER QUÈ? que jo vaig començar: anar descalça. F va alliberar els seus peus i va entrar en contacte amb el terra . Vaig assabentar-me del sofriment que tenia f per l'aspror i les doloroses irregularitats que conformen l'escorça terrestre.És feble.
 Ens vam asseure al terra de l'aparcament de l'institut .Vam juntar els peus….el mateix número, 43. Vaig notar que estava emocionat i la veritat és que jo em sentia tan còmoda que em va eixir, de forma natural, acaronar el seu cap.

Cynthia Bochons de la Hoz1r Batx H-CCSS (IES LAURONA, Llíria)



LLIBERTAT

2 DE DESEMBRE: L’M d’f em va guiar al seu soterrani. Era l’última en arribar. Em va fer descendir les escales i em va conduir a  la caverna del no-veure, on hi ha tranquil.litat, pau. És la manera que hem trobat de ser impenetrables, un camí a la purificació. És la nostra forma  de deixar de percebre aquest món gelatinós, com diu el meu f.
Ací estan tots. Cada vegada que els mire, un a un, em fixe en eixe fil verd que manté les seues parpelles aferrades l’una a l’altra, per a Z, els llavis. f em va explicar que l’objectiu era: “Veure només la meitat bona”. Jo també ho pense, però no em sotmetré a la pena de l’agulla. He decidit sols veure allò que vull, no em cal un fil que m’ajude. Només puc dir que hi estic d’ acord.. El judici final arriba, s’acosta i estem a la caverna, al nostre refugi. No sabem què passa dalt i ells no saben on som.

El final s’apropa. És l’hora de conéixer la veritat. Veritat és llibertat i, per tant, hem d’alliberar-nos. El cos és la presó de l’ànima, i arribem a una única conclusió lògica: la mutilació  de la part més contaminada de l’ésser humà.

Nina Navarro Pelletier , 1r Batx Cient.
(IES LAURONA, Llíria)



LAPURESA

4 DE MAIG
Hui per fi ho he decidit i he anat a classe descalça. He estat més unida a la terra  que mai, els peus se m´han enfosquit; foscos, com la nostra ànima que implora ser purificada. He de confessar que no ha sigut gaire fàcil, m´ha costat acostumar-me a la gelor de les rajoles, fredes com la humanitat; encara ha estat més complicat  caminar per l´institut; aquest lloc ple de màscares que no deixen sortir els vertaders sentiments. De vegades aquesta màscara es cau i  els romanents ho hem vist tot: la impuresa, la foscor, la hipocresia … ja hem vist el seu el nostre vertader món, que està a punt de desaparéixer.

Entre tota aquesta falsetat he interceptat F, una ànima camí de ser plenament pura. M´ha vist i ho ha comprés tot ràpidament. Cada dia tinc més clar que ha de ser ell.

El món pur existirà quan “Esse,duabus animabus pura” . I si jo en sóc una, ell n’  ha de ser l´altra.Feble.  Ell m´havia d´ajudar a fer entendre als romanents que la mortificació dels peus i l´elevació de l´esperit ens faria avançar cap a la purificació plena i total de l´ànima.

Nosaltres serem els supervivents; nós serem els purs; nós serem la romanent.


(Laura Silvestre Merino ,1r BAT-Social, IES Laurona)


EL VOT DE SILENCI


9 de juny. En el grup de romanents hem proposat fer un vot de silenci aquest mes. Però jo no el faig complir perquè soc la portaveu del grup. Jo estic  per donar la cara i parlar per ells que intenten  trobar l’esplendor interna. jo, que no estic complint el vot, seré la que ho aconseguisca.

 Mire els meus companys i veig reflexades les ganes de parlar, de comunicar , de mostrar els magnífics pensaments als quals arriben, idees revolucionàries sobre el món que ens envolta fet  de pensaments lineals,  i ‘’comuns’’ . Cal  anar més enllà.

No  abandonaré la recurrència  però prioritzaré la salut, la vida plena... Per sempre.

Vicent Cherp, 1r Batx. Cient.
(IES LAURONA; Llíria)

L' ELEGIDA

22 de juny. Fer vot de silenci? Ja ho tinc clar. Seré l’excepció a la norma imposada i a més a més, puc dir que esdevindré  la portaveu dels romanents. Poc a poc, trencaré el llaç d’afecte que envolta  Finn i Aaron per poder fer-me amb el control . Regalaré una “C” trencada al món impur per canviar el seu dolor per la dolçor.
Llavors, ho podrem tot.
Em faran homenatge perquè els conduiré a l’èxtasi infinida, i quan arribe la fi ho serem tot.
Els pares es consideren els idonis per saber allò que ens convé més, però  de segur que  no saben com lliurar-se d’aquest soroll permanent, al qual  anomenem món. Una dona al capdavant és el que necessita aquesta revolució i jo sóc l’elegida.
Jo sóc la romanent.

Juli Arnal Máñez, 1r Batx. Hum.
(IES LAURONA; Llíria)



PEUS DESCALÇOS

4 de maig:
Aquest matí m´he despertat amb  dolor de cap. Per una banda no m´agradava gens aquesta situació però per l´altra sí. El fet d´estar així, m´obligava a quedar-me a casa i no anar a classe.
Cada vegada que intentava alçar-me notava una punxada seguida d´una altra cada vegada més forta. Però aquest dolor va ser passatger. Va durar uns setze minuts de rellotge i als vint ja me  n´havia anat de casa.
De camí,vaig pensar en moltes coses . Vaig pensar que el fet d´anar descalça seria una manera de purificar-se davant el món brut.
  f no es va adonar del meu canvi fins que vaig fer una passa enrere, amb els  peus bruts i descalços.



Rubén Tarazón Villanueva, 1r Batx Cient.
(IES LAURONA, Llíria)


PARLAR

Divendres, 24 de març. No he pogut evitar-ho. De fet, mai ho puc fer. Diàriament em qüestione les decisions que es prenen. Sovint  pense que són els romanents  pures ximpleries, impulsos del seu fanatisme per allò d’ abastar la puresa.
 Primer, vestir de blanc, després, rapar-se els cabells… i tot el que ha seguit. I no. Així, mai podran ser dignes de la vertadera puresa. N’ estic segura. No... perquè es deixen dur pels seus sentits . Els sentits i la ment  estan molt lluny de la perfecció.
L’ única que podrà aconseguir l’ autèntica salvació sóc jo. Jo sóc la que serà triada. Tots depenen de mi, de la qui PARLA.


Miguel Herrero Fuster.
1r Batx H-CCSS (IES LAURONA, Llíria)


UN FOC ALLIBERADOR

9 juny. Aquí em trobava, enfront d'una immensa foguera. Els  llibres blancs ara són simplement cendra negra. No sé com sentir-me. És açò llibertat? Per què hem sent com en una presó invisible? Serà el fum que em desconcerta?
Hi ha un silenci pertorbador, sols es pot escoltar el lleu xiulit dels pardals i el soroll del foc que envaeix les pàgines dels que cremen. Tots han fet vot de silenci, jo m´hi  negue. D'aquesta forma pretenen expandir els nostres ideals? No hi ha futur  si tots decidim no obrir la boca mai més. Ha d'haver-hi una excepció, algú que comunique l’ inexpressable. Qui serà l'excepció? Seré jo?  Puc ser una líder sense fe?
Alba Martínez Esteve
1r Batx H-CCSS (IES LAURONA, Llíria)


ELS ROMANENTS

PER QUÈ?

15 d’ abril:  Per què? Per què hauria de canviar com  ells? Potser no estic d’acord. . Som la generació del canvi; per què hauríem d’amagar-nos en un soterrani i esperar una solució? No. M’ hi  negue. Per a aconseguir el canvi, el que necessitem és la paraula, no un vot de silenci. Per què adopten aquestes maneres? Potser  esperen que la gent se n’adone…  De què?
Potser estiga d’acord amb certes de les (seues) nostres mesures, per alguna raó soc una romanent.  Han arribat a l’ extrem on la seua existència és cada cop més nul.la i no s’arribarà a la total  purificació conjunta si la humanitat no sap..
Per això, per què hauria d’optar pel vot de silenci si soc l’ única romanent que pot portar la veu del grup? Encara hi ha coses a dir, molta història per contar. La cosa no es quedarà ….. És el començament d’una nova etapa, d’una nova era. Ha arribat el nostre moment, el de l@s romanents.

Natàlia Markovic

1r Batx H-CCSS (IES LAURONA, Llíria)


UNA PAS ENDAVANT

4 DE MAIG.Cada dia m' aproxime més a captar la veritat.Els meus peus,malgrat que una persona lobotomitzada social m'hauria dit que estan negres,són el major símbol de puresa que he pogut veure en aquesta vall de llàgrimes que és el món.
Durant tot el dia he format part de l’ avantguarda.Cap dels altres havia vist la idea de tornar a la nostra naturalesa.Sentir que la Creació em travessa  tot el cos; sembla que així podem penedir-nos dels nostres pecats... per això vaig aturar f al corredor. La seua cara ho deia tot.Va tardar uns moments en adonar-se'n.Espere que s’ amere de la mateixa sensació -dolor,gloria,sang,redempció-que ens ajude en la Gran Tribulació.
Romandrem així,sense mácula,mirant amb els vertaders ulls  la fi de  la Història.
Vade retro, vanitorum.

Miguel Cariñena
1r Batx Cient. (IES LAURONA, Llíria)


LLUM

23 DE SETEMBRE: Una acció és més que un símbol. És una litúrgia en què cremar llibres al jardí de sa casa esdevé una pràctica alliberadora. Empresonadora. Fa vint dies havia defensat un llibre i ell ara havia cremat els seus. Segur que no falta molt perquè com hui, veja impassible com les blanques fulles es tornen cendres negres.
Jo mateix atiaré el foc mentre destruïsc les meues pertinences. Actuar cegament és propi de nosaltres. Però, i si aquesta decisió de veure el món lleig i malvat, ha fet del món un lloc lleig i malvat. Si fora així hauríem d'obrir més els ulls. D'aquesta forma veuríem que més enllà dels pecats està la puresa. I aquesta puresa s’albira des d'ací. Viu entre nosaltres. Lux lucet in tenebris. Si no volem veure-la és perquè és més fàcil la negació que la recerca. La decisió canvia el nostre món.
Encara que cap de nosaltres ha dit res semblant, segur que alguns ho han pensat. Ningú vol ser un apòstata. Per això he de convéncer la Míriam. Ha de fer un signe d'unió entre nosaltres, un tatuatge conjunt, un pacte de sang... Sols espere que la ceguesa dels altres siga pur albirament.

Francisco Bosch
1r Batx H-CCSS (IES LAURONA, Llíria)



L’ABECEDARI

Hui les meues sospites s’han fet realitat, f també fa ús d’un dietari com el meu, he de fer fer el que siga per fer que se n’ oblide, he de serl’única que en tinga un he de ser la romanent.
 Lúnica que sobreviu,la portaveu i la guia. No he  fet  el vot de silenci. No estic boja. Estàvem a l’habitació d’f i vaig vore un mural de punt de creu, és el destí, els senyals….. Enmig de l’abecedari està la M, de Míriam, que soc jo, la primera lletra A de Aaron i l’última Z de Zacaries. A f , pusilànim, no el necessita ningú  però la seua mare li ho  permet tot. Ens (em)  va  bé i el seu soterrani….
La concentració, la ceguesa, la incomunicació…

Gisela Jerez
1r Batx H-CCSS (IES LAURONA, Llíria)


ESPERITS LLUITADORS I PEUS ARDENTS

4 de maig
És un dia com un altre, aquest matí em sonava el despertador per anar a classe.  Un altre dia més ….. però avui és un dia especial.  Un pas més.  He arribat a classe molt nerviosa per a veure si  s'adonaven del canvi. M'he trobat  F pel passadís (l’ he notat una mica nerviós) li he preguntat pel meu canvi , li ha costat una mica però a la fi ho ha vist, per fi he vingut descalça. Això vol dir que vaig avançant . F ha alliberat els seus peus...Notes com entres en contacte amb la frescor de les rajoles.    Ens hem assegut a l'aparcament de l'institut i hem començat a jugar amb els peus.

F sap com fer-me senti bé i convertir els meus defectes  , en virtuts.  Tinc la sensació que li agrade , la veritat és que he tingut ganes de donar-li un petó però ha sonat el timbre i tots dos ens hem posat vermells i amb un somriure ximple  a la cara.  Durant el camí a classe no sabíem què dir-nos. Només  alguns nois d'altres classes s'han sumat a la mortificació dels peus.  Això és una bona notícia, cada vegada estem influint més. Hem de lluitar pel que volem, només així arribarem a aconseguir-ho. Jo sere la llegenda dels romanents. Serem una família  que arribará al seu veritable destí.


 CLARA ARNAL  NAVARRO
1r Batx H-CCSS (IES LAURONA, Llíria)


UNA VISITA AL PSICÒLEG

 15 de maig : Que fàcil és controlar i manipular una ment humana. Primer has de fer-los creure que el mon s’ acaba. Després que han de sacrificar-se fins al punt de cosir-se les parpelles o els llavis.  Fixeu-vos  que  no  els dic res, això ho  decideixen ells. Jo sols he fet la penitència de vestir de blanc, color que m’ afavorix.
El dolor és l’ èxtasi dels febles. Els vaig convéncer d’ aïllar-se a la casa de la mare passiva.,
I la policia aniria  cap allí.

Luis Rueda
1r Batx Cient. (IES LAURONA, Llíria)


PASSATGES APÒCRIFS.  Dietari de Míriam.
22 d'abril.
S'apropa el moment. Des que “f" va proposar la mortificació, tots l'han seguit. Quina forma més absurda d'eliminar la imperfecció. L'única possibilitat és alliberar l'ànima de la seua presó, perquè puga ser lliure i ascendir al món que escau, un món d’equilibri.
El dia que realitzàrem la primera prova, va ser extasiant. L'objectiu era alliberar l'ànima d'un colom.
Amb els libres produírem una gran foguera, per tal de desintegrar el component corporal de l'animal. Va ser un èxit
No obstant això, la purificació humana és més complexa. Els animals no tenen consciència, i se'ls pot alliberar de l'esclavitud d'aquest món; però l'ésser humà és racional, i ha d'estar absolutament convençut de la seua empresa. El sacrifici ha de ser, aleshores, voluntari.
Estan tots situats formant un cercle. Jo estic enmig, nua i indubtablement preparada, anunciant al món què és allò que vull exterminar: la impuresa.
El foc, element purificador, es troba al centre i avance, sense vacil.lacions, cap al meu destí. He de ser la primera il.luminada. En el moment en què la meua pell es banya amb les flames, puc sentir la fragilitat de l'embolcall i l'emoció de la llibertat. A poc a poc, trenque l'enllaç amb tendresa i, finalment, sorgisc com un au fènix.
Animula vagula blandula hospes comesque corporis, quae nunc abibis in loca Pallidula, rigidula, nudula, Nec, ut soles dabis iocos.

Jose Carlos Langa
1r Batx Cient. (IES LAURONA, Llíria)

Concurs microrelats 2020

25 de febr. 2020



MICRORELATS “ELS ROMANENTS” - DIÀLEG20
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

                                               
EL DIA

11 DE DESEMBRE. Alma mater. Sí, torne a escriure. Necessite veure al paper els pensaments que estan dintre meu, ja no puc mirar cap altra cosa, ni amb els ulls tancats.

Només hi ha puresa al meu interior i per això l’únic que he de fer és mantenir aquesta connexió, i res més.

És l’aliment de la meua ànima, per això no deixe entrar la meua mare perquè la meua puresa no siga intoxicada.

Veig que el meu interior és tot blanc, idealment pur i me n’adone sé que ho he aconseguit.

En aquest dietari deixe la clau per a obrir el món, només els vertaders romanents seran capaços de trobar-la.

Definitivament sóc moralment superior. Els altres no ho saben però estic preparat, només jo estic preparat. Consumatum est. Ha arribat el moment.
 Nerea Borràs Saz, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

EL CAMÍ CAP AL FUTUR

Dilluns 24 de juny
Un nou començament:
M’havia de donar pressa, no sabia a quina hora tornarien els meus pares i no volia que em pillaren. Vaig agafar només allò essencial: el meu diari. Al principi era un quadern insignificant on escrivia els meus pensaments més obscurs, però ara s’havia convertit en un lloc on poder justificar-me. Ara quedava esperar que algun dia algú el llegira i ens comprenguera, encara que segurament no siga d’aquest segle. La societat en la qual vivim no està preparada per a veure la veritat.
Quan vaig arribar a casa d’f sa mare em va obrir la porta amb un somriure i m’acompanyà al subsol on m’esperaven, Z, A i tres persones més. Al parèixer ells també volien unir-se i van prometre fer el que fora necessari per a poder entrar. Per a formar part havíem de tallar-nos una part del cos en forma de creu, esperar que la sang brotara d’ella i acabara en un recipient de cristall, per a expulsar les impureses.
 Amanda Carrasco Cercós, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

                                               
LA FI
Cada història té la seua fi. Però jo sols sabia fer punts i seguits. Fins hui, el dia en què he fet un pas enrere per fer-lo endavant. El sol m’ha acompanyat al lloc on uns anys enrere em vaig sentir compresa i acceptada. Ho he fet inconscientment. Supose que ha estat fruit de la nostàlgia. Ara és de nit i soc un cúmul de records. Uns records que obren cicatrius i diaris abandonats. I és hui, quan després de molts anys, entenc el perquè de les decisions. La recerca de l'alliberació del que pensava que era l’alliberació. La innecessària necessitat de sobreeixir entre la resta. Una ambició per aconseguir l’impossible. L’obligació moral de pertànyer a un grup. La fòbia a viure. Ja ha acabat. Aquest és el meu punt final.
 Noelia Sánchez Martorell, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

FUGIR
7 DE GENER. Pensar. Tornar a pensar. No podem fugir del pensament. El pensament ens fa dèbils. Pensar fa que ens qüestionem totes les coses, inclús aquelles de les quals estem segurs. Els romanents no ens podem permetre pensar. Inconscientment, el nostre pensament està influït per allò que hem vist sempre. Allò impur. No ens podem fiar del nostre cervell.
Z i A van abandonar ja fa un mes. La resta, van seguir els seus passos poc després. En eixe moment em vaig adonar del poder del cervell. I del pensament. Ells estaven segurs, com jo, com tots. Però van començar a pensar. I van tornar a pensar. I es van quedar atrapats. I no van poder fugir.
Ara estic sol. Sóc l’únic romanent. La caverna del no-veure és gran per a mi sol. Per això seré més pur. La soledat ens fa més purs. Trobe a faltar a M. Trobe a faltar anar a l’institut. Trobe a faltar veure als meus companys. Pensar. Tornar a pensar. No puc fugir del pensament.
 Ana Luz Gomis, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)


SENSE TÍTOL 2

7 DE NOVEMBRE. Deixe d’escriure.

Vaig tornar de vesprada i vaig notar que ma mare em mirava amb una cara un poc estranya, de pena. Allí és quan vaig saber al cent per cent que no havia llegit una llarga nota en forma de carta que l’havia posada en un lloc secret: entre la tapa del dietari i el dietari. Ho havia arreglat amb perfecció perquè es quede molt ben apegat i dissimulat. “En aquesta llarga nota he redactat el per què ha començat aquest canvi radical al nostre grup i com. Tots estem d’acord dins del meu grup del que fem, menys a voltes, on Míriam no vol fer el mateix perquè pensa que és massa perillós i sense sentit. Però no passa res, perquè jo l’estime molt i, encara que no hi estiga d’acord, em conforme en què observe amb atenció per si canvia d’opinió.”

8 DE DESEMBRE. Mai hauria pensat que açò em passaria.
La persona amb qui més comptava i confiava avui m’ha fallat; durant tot aquest temps ha estat escoltant tots els secrets de la secta i ara ens ho ha complicat tot. Ha sigut ella qui ha cridat a la policia i cadascú ha tornat a sa casa. Com els nostres pares estan molt enfadats i ens duen la contrària per canviar la situació en què estem, ens han enviat a un internat. Però estic molt content que hi haja passat tot açò, perquè en aquest internat hem trobat a gent com nosaltres, que veu el món d’una altra visió. Resulta rar, però per a nosaltres és fantàstic.
 Zineb Benyahia, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

SENSE TÍTOL 3

Avui és dia tres de juny, fa tres mesos des que estic formant part d’aquest grup, amb f i altres companys de la classe.
Estic una mica cansada de formar part d’aquest grup, ja que són un poc estranys. Al principi m'agradava perquè ho veia diferent i amb altres ulls. Però ara, en realitat, des de fa dos mesos més o menys, ho veig diferent i amb altres ulls. Vull eixir d’aquesta vida, ja no m’agrada formar part d'açò, però em fa una mica de por dir-li a f i a la resta que no m’agrada aquesta vida. Tinc por del que puguen fer.
Després de molts dies a casa pensant en el principal motiu de la secta m’he adonat que no té sentit, el món va a continuar sent igual.
Quan es van cosir els ulls per a tan sols veure la part bonica del món vaig pensar que perquè ho feien, no li vaig trobar sentit. Per això vaig decidir no fer-ho jo també.
Després d’aquell dia, d’haver-hi fugit de casa d’f no he tornat a veure a f i als altres membres del grup. No entenc què han pogut fer o què els haja pogut passar, però els seus pares estan molt preocupats. 

 Esther Bonías Abargues, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

SENSE TÍTOL 4

18 d'octubre: La veïna suspecta de la mare d'F perquè quan anava de compres comprava el doble de menjar, aleshores, espera fins que isca de casa una altra volta i aprofita per colar-se en la seua casa i baixar al soterrani per a trobar als adolescents, quan els troba es queda al·lucinant perquè tenien els ulls cosits, toca als pares dels adolescents per a arreplegar-los, ella ix al carrer per a portar als pares al lloc on estan els adolescents però quan torna no troba a ningú
Khalid Hmartrik, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)


LA LLIBERTAT ÉS EL FINAL
27 DE FEBRER, 2022. Memento mori. El diumenge fereix com cap altre dia. He abandonat. Soc Era un Romanent, però he abandonat. Vist de prop, aquest és un món horrible. El mateix passa si el mires de lluny. Tot són cossos moguts pel consumisme i manipulats per l’estat. Caps que no pensen i ulls que no veuen, o que veuen sols el que volen que vegen. Els romanents segueixen existint, pelats, cosits i descalços, però vius. M’alegra saber que encara hi ha persones que no troben bellesa al món, perquè no hi ha. Sona fort que jo, junt uns pocs joves més, hem sigut referents per a les noves generacions igual que, per exemple, Sonic Youth ho va ser per als meus pares. Aquest capítol és com l’últim acord de les cançons, elèctric o fosc, però l’últim. I ja no hi haurà més música. Aquest món no m’ha necessitat mai. He escollit morir perquè no vaig escollir viure, i l’única solució per a deixar de ser esclau de la vida era la mort. La llibertat de la mort.

 Marc Montagud Garcia, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)


DEFINITIVAMENT, T’ESTIME

4 de novembre: Estic farta del grup dels Romanents!!!
No puc suportar més idees negatives, al principi estava d’acord, però ara estic avorrint-me de tot i cada dia em pareix estar més allunyada del meu estimat f.

7 de novembre: Des que f em va contar que deixava d'escriure, no ha vingut cap dia a classe, així que he decidit passar-me hui per sa casa.
La mare és la que m’obri la porta, però la meua veu fa que f isca de l'amagatall i em conte els seus plans.
Aquella mateixa nit va ser la que vaig escoltar la mare parlant a soles.
Sota la taula vaig veure el vell diari d’f, en aquell moment vaig entendre els esforços de la mare per entendre'l i li vaig contar on estava l’últim escrit.
L'escrit deia:
No sé per què estic escrivint açò, supose que m’és difícil desfer-me de la idea de no tornar a escriure mai més, però he decidit que el món no val la pena, per això he optat per passar el que em queda de vida esperant el dia del judici final. En un principi pensava en suïcidar-me, però la Míriam és la raó més forta per la qual no he comés aquest acte tan grotesc.

Maria Salut Alarcón Ortega, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)


ARROSSEGATS AL SUBSÒL

La policia sabia que tenia resguardats a tots els joves i volien saber on. Jo els vaig dir que no els tenia i es va formar un silenci incòmode, de sobte d'un segon a l'altre comença a veure molt de batibull en el soterrani, com si hi haguera mutilacions i crits.

La policia actuà ràpidament i baixà, però, sorprenentment no estaven, no hi havia ningú, cap mostra de què algú visquera allí.

El més estrany fou que al mateix segon jo vaig desaparéixer davant dels agents.

Què passa? Quin lloc infernal era aquest, què contemplava amb els meus ulls?

Patiment, crits, foscor...

No m’ho crec! Ja sé on estem.


9 de novembre

Fa uns dies que estem retinguts a l'infern, amb la mare, amenaçada, ja que Llucifer se l'enduria perquè la considerava la culpable de guiar-nos a cometre les majors impureses del món.

Impureses? Jo enfadat, no entenia per què fent tot allò ens castigaven a nosaltres. Dia darrere dia anaven desapareixent membres dels romanents i de sobte, sense explicacions, els humans baixaven a aquestes terres, paralitzades pel temps.

Ja ho comprenia tot, aquest era el judici final, no era el cel promés, era el càstig continu de les maldats humanes.

 Yasmine Daouairi Jaidi, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)


NO MENJARÉ MÉS CARN

23 de novembre

Ja estic fart de veure com els animals sofreixen per la nostra culpa, com sempre estem pensant en nosaltres mateixos i som tan egoistes, però no, no vaig a ser com la resta, des de hui ja no menjaré més carn. Encara que els meus pares no ho accepten pero ells han d’acceptar que el seu fill és així i al cap a la fi soc el seu fill i també em dona un poquet igual allò que pensaran. Els ho vaig comentar, el meu pare no li ha fet molta gràcia, ja que li he donat la notícia el mateix dia que fem el sopar familiar amb un pollastre, i ma mare com sempre mai diu res, ella intenta deixar-me tota la meua llibertat i això m'agrada, però el meu pare és més estricte i tancat, però no es pot fer res, ja que són els meus i els he d’acceptar tal i com són, com ells amb mi.

 Hasna El Harti, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)


SENSE TÍTOL 5

Mentre la mare llegeix atrevidament el diari privat del seu fill, el seu fill està amb nervis a l'institut per si la mare troba el diari.  La mare no li ensenya coses exemplars, al contrari, li ofereix coses que una mare no hauria de fer. La mare no es comporta com una MARE, es comporta com una adolescent i per tant deixa que el seu fill faça el que vulga.

Mentre el fill i els seus amics comencen a fer ximpleries al soterrani de casa ella passa d'ells i es fa la boja davant dels pares dels amics del seu fill.

 Nicole Santander Contreras, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)



SENSE TÍTOL 6

Quan la policia toca a la porta de la casa dels pares ďf, P els va obrir la porta. La policia els diu que encara no han trobat el seu fill i també van dir que volien entrar a l'habitació ďf per a veure si trobaven alguna cosa que els ajudara. Els pares van acceptar, els policies van buscar per tota l'habitació i no van encontrar res estrany.
El pares ďf diuen que tot el que està passant no és normal, i que f ha passat de ser un bon xic a ser el contrari, i van decidir en anar a la policia i contar-los la veritat, una vegada arriben a ľoficina CNP van preguntar pel policia Sr. Joan Manuel que era el company de classe de la mare ďf, van decidir parlar amb ell perquè tenien molta confiança entre ells.
Van parlar amb ell i li van contar el que hi havia passat ďA a Z.
22 octubre: Ara mateix no sé què faig parlant a soles, però el que de veritat sé és que estic molt preocupat pel meu fill, no sé si està viu o mort, però el que sé és que si li passa alguna cosa és culpa meua, no sé si soc una bona mare, però el que sé és que f no és un sant.
En fi, només el trobe la policia el portaré directament a un centre perquè el cure i el cuide.
24 octubre: No sé què estic fent en la meua vida, i tampoc sé per què tinc uns pares malvats que porten el seu fill a un centre, jo no vull viure en aquest centre entre quatre parets i menys amb gent desconeguda, m'he de...
 El Houssine El Harti, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)


F TÉ RAÓ
 24 de març de 2020
F té raó, el món és lleig. He decidit anar-me'n amb ell.
No sé si és la millor decisió, però és la que jo crec correcta.

26 de març de 2020
F m'ha diT que he tRiat l’opció correctA, perÒ no Estic moLt
convençut. Ma mare deu estar mOlt preocupada per mi, però
ara No puc tirar-se cap a darrEre, veritat? Segur que no passa res
per quedar-me un poc més. LLavors, han vingut pEr un xIquet.
f m'ha dit que era la iniciació. quan el xiquet ha aparegut, estava
amb la cara plena d'un líquid roiG, he preferit no preguntar per
l'ull cosit
 Rafael Viguin Rubio, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

LA TRAGÈDIA “SENTIMENTALE” D’UNS JOVES SECTARIS

Fou una setmana horrible per a ella, ja que havia d'estar amagant uns quants joves estranys en el soterrani de sa casa, cosa que no era de grat per al seu home. Un dia mentre ells dos fumaven un porro de maria arribà la policia, tiraren la porta i engrillonaren el pare i la mare.

En saber que els joves eren sectaris decidiren anar protegits, però els adolescents ja havien creat armes blanques per poder defensar-se, cosa que no els va servir de molt, ja que en el moment que els policies entraren al soterrani tot fou una catàstrofe, ja que els joves no paraven d’amenaçar els policies. De sobte els policies es fartaren i començà la guerrilla del soterrani i tot es va barrejar, cosa que acabà en uns muscles mals i els policies començaren amb la metralleta a matar a tots, fins que quedà sols un que fou el que va rebre un tir al front i va caure desplomat, la imatge es quedà en tots tirats pel sol amb un doll de sang que no parava de rajar, per dalt estaven els pares cridant i plorant i de fons els joves sectaris estaven escoltant la cançó de Txaikovski - Valse Sentimentale, la qual cosa feia una escenografia molt dramàtica, que ja tenien pensada els xiquets abans de fer el colp, ja que tot allò havia sigut programat meticulosament pels joves sectaris.

Quan ja s'estava acabant la cançó tot pareixia una alba confusa. Tothom estava caminant a càmera lenta mentre els sanitaris s'enduien els cossos.
 Bernat Girbés Garcia, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

L’HORA DE FER-SE VEURE
4 de maig
Hui mentre estàvem en la cova, com sol dir la mare, he estat pensatiu més del que acostume. De sobte Miríam m’ha preguntat què era tan important que estava rumiant en el meu cap, després de fer-me la pregunta la resta s’han quedat mirant-me, jo els anava a explicar el que estava rumiant, però necessitava més temps per a pensar-ho millor, així que els he demanat que esperaren per saber el que estava pensant i mentre la resta feien altres activitats jo m'he quedat pensant. El món com nosaltres defensem està cada vegada pitjor i la gent no es vol adonar que tots els enormes problemes que estem sofrint, i el pitjor de tot és que en teoria els que vetlen per les nostres vides i el planeta no es precupen el més mínim.
Després de pensar-ho bé he reunit la resta i els he explicat que és l'hora de donar-nos a conéixer al món, que pense que és l'hora de fer alguna cosa millor només de pensar que problemes hi ha sinó que hem de buscar a gent que pense com nosaltres i convidar-los a la nostra familia.
 Alex Alberola Asensi, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

SENSE TÍTOL 7

19 d'octubre de 2017
Han passat dos anys des que f se'n va anar, des d’aquell dia no he sabut res d'ell. Durant setmanes he pensat deixar d'escriure, però a la vegada no puc, escriure és el que m'ajuda a dur aquesta impotència tan gran que sent, escolte a P aparcar el cotxe, mire el rellotge i deixe el llibre en el calaix, ja esta bé per hui.
20 d'octubre
P ha caigut malalt, ho he decidit, definitivament deixaré d'escriure. En l’habitació de l’hospital escric aquestes últimes paraules mentre mire com es fa de nit esperant que P millore i amb l'esperança que f algun dia torne.
 Gabriel Astudillo Granizo, 1r BAT A
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)