MICRORELATS IES FRANCESC RIBALTA

 

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

En un antic zoològic de Barcelona vivia un gran ximpanzé, anomenat Neu. Este es passava els dies a sa casa, un xicotet espai de menys de vint metres quadrats, veient com cada setmana desfilaven milers de turistes per davant seu. La majoria simplement es paraven a veure’l i fer-li unes fotografies, com si es tractara d'un objecte, mentre ell veia passar la seua vida a través d’un mirall i amb uns cuidadors que sols es preocupaven d’alimentar-lo dues vegades al dia. No obstant això, un dia tot va canviar amb la visita de la xiqueta Júlia al zoològic. Júlia era una xiqueta que va anar amb sa mare, Teresa, a fer una visita al centre. Esta xiqueta destacava per ser dolça, intel·ligent i amb una capacitat especial d’entendre els altres. Des que es va apropar a Neu va poder sentir la tristesa i la soledat que este sentia, com alguna cosa que traspassava el mirall i que anava directament cap a ella. També ho va sentir l'animal, el qual es va quedar mirant fixament a Júlia malgrat la gran quantitat de turistes que el miraven. Aquella mirada de Júlia cap a ell era un reflex que veia alguna cosa especial en ell. Ella sabia que no podia fer res per a aconseguir la seua llibertat, però després d’este encontre va decidir donar-li i ensenyar-li un poc de la llibertat a la seua manera. Des d'este dia va anar totes les setmanes a veure’l i cada dia li portava alguna cosa que li ensenyava a través del mirall: imatges de la naturalesa, objectes personals, etc. Segons anaven passant els mesos, Neu va conéixer així que també existeix bondat en els humans i va passar la resta de la seua vida un poc acompanyat per algú que l’estimava a través d’un mirall.

Sara Rosu (1r Bat F)

 

LLET AMARGA

Cada matí, abans que isca el sol, escolte les botes de l'Eloi colpejant el ciment de l'estable. Jo intente alçar-me, però el dolor en la meua pota posterior és tan fort que em quede quieta. L'Eloi no em pregunta com estic ni em mira a la cara, ell només vol que camine cap a la màquina de munyir. Quan veu que no em moc, trau la picana elèctrica. L'enrampada em recorre tot el cos i m'obliga a fer un salt. Per a ell, eixa guspira em deixa “com a nova” i llesta per a treballar.

Quan arribe al cubículum, el baluern dels motors em retruny el cap. L'Eloi em connecta les gomes fredes de la màquina de munyir sense dir una sola paraula. Sent la succió tirant del meu cos, un buit que es repetix cada dia mentres el metall em colpeja el cos. Ell mira el comptador de litres en la pantalla i assentix amb el cap si el número el considera alt; si no, em dona una espenta perquè em moga més ràpidament.

Mentres els tubs s'omplin amb el líquid blanc que ix del meu cos, jo només puc pensar en el meu jònec. Me’l van llevar fa una setmana, just després que jo començara a llepar-li el llom per a llevar-li el fred. L'Eloi se'l va emportar en braços mentres jo mugia fins a quedar-me sense veu. Ara, la meua llet no és per al meu fill, sinó per a un camió enorme que se l'emporta a la ciutat. L'Eloi creu que amb un poal de pinso ja en tinc prou, com si el menjar poguera curar la meua tristesa, però soc una màquina que s’enfonsa. El sostre em protegeix de la pluja, però no del dolor de la pota ni de la soledat. Però això no és important. Per a la societat, si produïsc, estic sana.

Luanna Huasupoma (1r Bat F)

 

FIDEL FINS AL FINAL

En un poble molt amagat en la serralada dels Urals hi vivia un gos, un pastor alemany. Sempre estava al costat del seu amo, Khabib. Aquest gos sóc jo, i aquesta és la meua història.

Jo vivia en la muntanya amb Khabib i la seua família. Tot eren bons moments fins que un dia la dona i la filla de Khabib van morir en un accident de trànsit. Des d’aquell moment, Khabib va canviar completament. Sempre havia sigut esportista, però després de l’accident va començar a abandonar-ho tot. Eixíem junts a passejar, però això va acabar. Un dia Khabib va decidir eixir de casa, cosa estranya en ell, i ni tan sols es va acomiadar de mi. Vaig decidir seguir-lo, tot i tenir por de deixar-lo sol. Va entrar cap al bosc fins arribar a una cabana, jo no tenia forces per tornar així que vaig fer nit prop d’ella.

A la matinada següent em vaig despertar per un soroll molt fort. Vaig decidir entrar a la cabana, ja que semblava que venia d’allí dins. Quan vaig entrar, vaig trobar Khabib tirat al terra, amb un riu de sang al cap i una pistola al costat. No havia superat la mort de la seua dona i filla i havia decidit acabar amb la seua vida. Aquella imatge em va trencar per dins, així que vaig eixir i em vaig perdre pel bosc en lloc de tornar a casa.

Martí Queral (1r Bat F)

 

LLEI CANINA

Tothom pensa que els gossos policia som màquines, però realmente som companys de vida. Darrere de cada placa s’amaga la història de dos individus que aprenen a ser un, i la meua història va començar de la manera més inesperada, amb pors i llums blaves, per arribar finalment a convertir-se en un vincle que mai s’ha pogut trencar.

Me’n recorde de quan era un cadell i aquell home d’uniforme em va agafar en braços. Al principi, jo tremolava moltíssim, trobant a faltar la calor de la mare, però ell em va mirar als ulls i vaig sentir que ja ens coneixíem. Aquell blau de la seua roba, que tant m’havia espantat al principi, es va convertir en el meu color preferit.

A poc a poc, el seu món es va tornar el meu. Vaig aprendre que el meu nas era el seu millor ajudant: si jo sentia una olor estranya, ell ho sabia a l’instant. Hi havia una mena de vincle entre el meu olfacte i ell; quan jo detectava el perill, ell ho sabia abans que jo bordara. Érem un equip imparable, sempre cuidant a l’altre.

Però, és clar, els anys passen per a tots. L’arnés que abans m’encantava ficar-me va començar a pesar-me massa i les potes em fallaven després de cada guàrdia. El mirava a ell i veia que també anava més lent, amb eixos ulls més cansats, compartint eixe pes del pas del temps.

Però, el que tenim va molt més enllà de les ordres de “busca” o “seu”. Ja no necessitem ordres per saber què pensa l’altre. Ara que estem jubilats, el silenci plena la casa, però el vincle perdura més fort que mai. Ja no som policia i gos, som simplement dos vells amics que gaudeixen del temps lliure, sabent que, passe el que passe, mai ens deixarem sols.

Aitana Padilla (1r Bat F)

 

FALSA LLIBERTAT

Cada matí, abans que el pastor arribés a la seva caseta, el gos ja estava despert, de només sentir el so de les ovelles movent-se i el soroll dels grills avisant de la calor que havia d'arribar. El pastor sortia estona després, amb un xiulet i passos curts. El gos corria al costat esperant la mateixa ordre de sempre. ¡Corrre!, ¡Dreta!, ¡Esquerra!, ¡Alto!. Les mateixes ordres per a començar la mateixa rutina. Camp obert, passejades llargues, no hi havia tanques, aire net; semblava llibertat però en veritat no. Cada moviment que feia el gos tenia amo. Si el gos es distreia amb alguna olor, insecte o planta, si feia un pas, un sol pas de llibertat, arribava el xiulet, i ell retrocedia. Un matí, una de les ovelles va sortir corrent, el gos automàticament va sortir darrere en busca d'ella, quan l’atanyà no la va empentar cap al ramat, sinó que es va quedar parat mirant-la, l’ovella feia el mateix, i llavors va prendre una decisió: seguir corrent. Sabia que algun dia l’encontrarien i tornaria a la rutina o que acabaria mort per no saber cuidar de si mateix. El cor li anava molt ràpid, potser per la por d'haver desobeït o de sentir que per fi era lliure. S'escolta de fons l'agut so del xiulet i després el crit del pastor, però llavors ell ja no escolta.

Soraya Belgoure (1r Bat F)

 

UN SEIENT EN LA FURGONETA

Quan em van llençar en aquella carretera vaig acabar de comprendre que el meu amo havia perdut l'interés per complet en mi. Vaig començar a córrer després del seu cotxe però les meues curtes potes no van poder aguantar molt de temps i em vaig desorientar, per la qual cosa vaig acabar per tombar-me esgotat en el voral. Ja ha passat molt de temps. Totes les nits les he passades recordant els luxes que vaig poder tindre des que la meua anterior família em va acollir. Podia tirar-me a descansar en un xicotet llit i, al costat d'ell, trobar els recipients amb el meu menjar. Sota el salze que em refugia del sol de març hi ha un riu i a la llunyania, muntanyes. Res d'això havia sigut contemplat anteriorment pels meus ulls. Camine cap a la riba del riu, on solc beure aigua i, amb sort, trobar menjar.

El llom encara em cou des d'ahir. L'amo de la taverna no tolera la meua presència i la seua bota sempre troba les meues costelles. He passat tot aquest temps evitant unes mans que només saben tancar-se en punys. Fart, vaig decidir baixar ací, buscant la pau absent al poble.

La meua mirada atemorida es clava en el so d'uns passos que eclipsen la meua tranquil·litat. Dirigisc la meua mirada a la cara d'un home que, amb un tros xicotet de pa s'acosta acuradament. M'arreplega entre els seus braços i em deixa en un seient de la seua furgoneta per a conduir-me cap a sa casa. En arribar, una dona obri la porta sorpresa.

-Estava junt al riu i semblava molt espantat. - li va dir l'home - No podia deixar-lo allí, ell també es mereix una llar i algú que l’estime. Porta’l dins mentre jo vaig a la farmàcia a per uns antihistamínics.

Carla Montes (1r Bat F)

EL PES DE LA LLIBERTAT

Abans de tot això, caminava lliure, sense cap límit ni ordre. Els meus passos tocaven la terra humida i la meva trompa sentía l'aire. Recordo els arbres alts i l'ombra fresca. No hi havia exigències, només el bosc i els meus amics.

Però ara era diferent, estava atrapada en un cercle tancat de llums que m'ofeguen i sons que no puc suportar. Els humans només m'observen quan volen riure-se’n. El meu cos només respon al que ells volen que faça. Només em veuen com un animal que han aprés a controlar. Quan el domador puja el pal, el meu cos reacciona molt més ràpid que el meu cervell, caminant a poc a poc i repetint moviments que em fan mal. La meva trompa es mou al ritme de la música mentre el públic aplaudeix, somriu i fa fotos.

Vaig aprendre a obeir pel dolor, sempre estava en mode automàtic. El meu cos ho feia tot, perquè si no obeïa, el càstig seria pitjor. Un dia, mentre feia el meu número, vaig veure una parella molt a prop. L'home parlava amb duresa i la dona assentia en silenci, amb un somriure molt estrany i fals. El seu cos estava tens, com el meu quan rebia ordres. Em vaig sentir identificada amb ella, encara que ens separara una barrera de privilegis.

Aquella nit vaig decidir que jo era forta i valenta, i capaç. Vaig decidir fugir. No sabia on anava, però no importava, res era més important que la llibertat.

Anaís Flores (1r Bat F)

 

RECORDS QUE ROMANEN

Les vistes des del cotxe m'encantaven, encara que crec que no eren tant les vistes, sinó on conduïen. Anar amb cotxe significava que anàvem a la platja. Gaudia sentir l'olor de sal i l'aire en la meua cara mentre corria en totes les direccions, escoltant els riures de Sara allà lluny.

No era com anar caminant. Vull dir, els passejos estan bé, però sempre que creuàvem aquella cantonada sabia que aniríem al veterinari. Com odiava eixa paraula… Cada vegada que Sara la nomenava, el meu cos es tibava i bordava perquè entenguera com de malament que m’ho passava allí. Persones desconegudes em tocaven amb fredor i poc de tacte.

Sara sempre em deia que tot era pel meu bé, que em vaig fer mal en la pota feia mesos, i que havia de comportar-me bé i agrair el tracte, ja que ella donaria el que fora per tindre algú que m'ajudara a recuperar-me. Però no entenia per què ho deia… fins que vaig notar que amb el temps, Sara ja no podia carregar amb mi, les seues mans no eren tan fermes i la seua veu era més feble, tampoc anàvem al parc i veia menys les vistes del cotxe que tant m'encantaven.

Llavors va aparéixer Dario. Abans havia de suportar les seues mans brusques, veu seca i impaciència unes poques vegades, però ara era constant.

Aquesta vegada, les vistes del cotxe se sentien diferents. Ja no era Sara qui conduïa, sinó Dario. Ja no feia olor de sal ni escoltava els seus riures, tampoc anàvem a la platja.

Vaig esperar a la riba, que feia olor de la brisa de la platja que freqüentava, recordant tots els viatges que vam fer junts. Recordava els seus riures i les meues carreres al seu costat. La platja seguia ací, però ella ja no.

Fátima El Khadir (1r Bat F)

 

LLIBERTAT?

Fa uns quants anys, quan ma mare encara m’ajudava a aixecar-me, una nova vida es va creuar al meu camí.

La nit del 5 de gener em vaig embotir al llit, fet per ma mare, com qualsevol altre dia. Però al meu pit n’hi havia una emoció sobrenormal. Com que els tres Reis Mags anaven a vindre, no em podia dormir de l’emoció.

L’alba despertà la meua consciència. Tot seguit vaig anar corrents a despertar la meua germana, també molt eufòrica pel dia en què estàvem. Corrents, arribàrem al saló i vam vore una silueta molt estranya. No s’aprecià quasi, aleshores encenguérem els llums i ens el vam trobar. Obserbàrem una gàbia. La meua germana va començar a cridar “Un hàmster, un hàmster!”, y jo vaig començar a cridar “ Un periquito, això és un periquito!”. Cap dels dos teníem raó, era un canari.

El primer any de la seua vida a la nostra llar va ser molt bo: els dos ens barallàvem per cuidar-lo, estàvem molt pendents d’ell, fins al punt que com li donàvem sempre de menjar i se l’acabava sense deixar cap rastre, li vam posar el nom de Golós.

Però el temps trancorregué, i el pobre pardal cada vegada estava més i més descuidat fins que els nostres pares, farts de les cagades i les plomes, van decidir donar-lo als meus avis.

L’ésser humà, capritxós com el que més, és capaç d’arruïnar una vida sols per avorriment. L’innocent pardal, incapaç de determinar el seu futur, tancat a una gàbia, quan va ser fet per a menjar-se el món des de l’altura.

Pedro Alarcón (1r Bat F)

LA DELFINA, ALETA

La delfina Aleta va morir assassinada tot i que la partida de defunció indicava mort natural; només Abel i la protectora denunciaven la veritat. Poc després de nàixer, Aleta va aparéixer als mitjans de comunicació. Per tot el país es va difondre una bonica foto de la tendra cria de dofí, salvada d’un tsunami pel conegut domador de circs Corneli. Amb ell com a cuidador, va viure una ordinària infància; tampoc en coneixia altra. Corneli li imposà una rutina exigent, entrenava dia i nit amb el fi de ser un producte d’espectacle quan arribés el moment. Una volta Aleta va créixer i arribaren les seues primeres aparicions, li reconegueren l’esforç, a Corneli. Anys després, com un colp de sort, aparegueren a l’espectacle Ofèlia i Hèctor, els directors del famós zoo de la ciutat. Ells iniciaren la mobilització que volia treure-la d'aquella gàbia i vetllar pel seu trasllat cap a la llibertat. Però era estrany fer-ho sense res a canvi, així que, per a sorpresa de ningú, se la van emportar al zoo assegurant-ne el benestar. En aquell lloc, aparentment respectuós amb els animals, la tractaren igual, exceptuant els nous aquaris que en ser més grans li permetien moure’s amb més llibertat. Allí tornà als espectacles. Un dia de casualitat, mentre Abel passejava per allí per escriure un article de protesta per la precària situació dels animals, es va adonar de la presència d’aquella delfina i se li va trencar tant el cor, que va decidir ajuntar els seus estalvis i comprar-la per deixar-la lliure a l’oceà. En aquest procés tan intens i dur per a Aleta, que ja no pareixia ni un cos en ànima, aquesta va morir. Finalment, Aleta va ser assassinada pel maltractament continu, mai conegué la llibertat i ningú recordarà la seua història, potser sovint repetida.

Adriana Peña (1r Bat F)

 

RABOSETA MEUA

Mireia vivia a Carcaixent, i la seva família era coneguda en el poble pel cultiu de taronges. L’avi de Mireia havia faltat feia quasi un any, la seva família encara estava intentant recuperar-se de la pèrdua. Perquè a més d’això Antonio, l’avi, era l’antic amo de la empresa familiar, de la que ara s’encarregaven els pares de Mireia.

A Mireia sempre li ha agradat la tranquil·litat del camp, passejar a soles amb els seus pensaments, o així era des que el seu avi ja no podia acompanyar-la.

Va caure una gran tempesta i, al dia següent, Mireia va eixir a passejar com sempre, quan de sobte va topar amb alguna cosa estranya a terra. Es va arrimar, ja que va notar un lleuger moviment al terra. En intentar agafar-lo, una rabosa va eixir corrents, però en l’intent no ho va poder fer, ja que estava ferida.

Passaven els dies i no millorava. Tots els dies els dos passejaven junts fins a la tomba del seu avi i per alguna raó cada vegada que estaven allí la rabosa pareixia tindré algun tipus de connexió amb el seu avi. D’una forma que no sabia explicar, era com si pel fet d’estar allí ells dos entengueren el que sentien sense necessitat de parlar. Dies després, la rabosa va morir. I va ser ací quan amb la tristor el pare li va contar a Mireia la historia de la rabosa zape.

Zape era una rabosa que es va trobar el seu avi quan era jove, estava ferida i va estar amb ell fins que un dia els seus pares el van pillar i se'l van endur. El pare li va contar que des de llavors el seu avi i les raboses tenien una gran connexió i quan una estava ferida acudien a ell.

Neus Pedralva (1r Bat F)

 

SILENCI

El sol fa poc que ha començat a calfar quan escolte el cruixir d’unes botes sobre les fulles seques. M’encullo intentant camuflar-me i esperant que aquesta vegada el soroll pase de llarg. Però ell sols busca el mateix que jo, silenci. Des de dalt de l’arbre observo l’humà. Ja fa dies que ve però, a diferència dels altres humans que venen per ací, ell no porta una arma, porta un tros de paper a la mà i un llapis. S’asseu als peus de l’arbre. Escolto la seua respiració lenta, calmada. En este moment sento una connexió que no creia possible. Ell no entén el llenguatge dels meus moviments ni jo entenc les ratlles negres que fa sobre el paper, però la connexió és tan forta que no necessita que ens entenguem. De vegades em mira, no és una mirada de depredador, no, és una mirada més profunda, trista. Quan finalment s’alça i se’n va, deixa un buit, una sensació freda. Baixo de l’arbre d’un bot i tracte de seguir el rastre que deixen les seues botes , però és inútil. Tot i això em reconforta saber que , abans que demà el sol torne a calfar, ell tornarà, i, amb ell, la pau.

Zoe Pedrajas (1r Bat F)

 

CAVALL EN BUSCA DE LLIBERTAT

Soc un cavall, no visc en un bosc o en un camp obert com m’agradaria. Visc en un vell cobert, un lloc ple de ferramentes oxidades amb olor a pols i humitat. Des que era menut m’han ensenyat a ser obedient i fer tot el que em demanen, córrer i parar quan m’ho ordenen. Si no ho faig bé, s’enfaden i em castiguen tancant-me en el vell cobert tot el dia. Jo no entenia per què feien aquestes coses, pensava que els humans eren com nosaltres, però no és així. Ells decideixen i nosaltres només fem el que demanen. Ni tan sols me’n recordo del bosc vermell del qual parlen alguns humans, només sento les mans i els crits que m’ensenyen a obeir. Hi ha una xiqueta que ve em visita sovint, sento que ella és diferent, no em pega ni em crida, només em mira i em toca suaument. Un dia se m’apropà i em va dir fluixet a l’orella ‘‘ho sento’’. Jo no vaig entendre què volien dir aquelles paraules però sí que vaig entendre el seu to, que era trist. Em va mirar i se’n va anar. Un dia, un altre cavall va caure desplomat a terra mentre corria, no es va tornar a aixecar, jo el vaig mirar i era el meu company. Els humans no estaven tristos, només parlaven entre ells sobre diners, despeses i com substituir-lo. Els humans diuen que ens cuiden i que sense ells nosaltres no sobreviuríem. Però el meu únic somni és poder córrer lliurement sense ordres ni crits com si fora una eina de treball i poder decidir el camí per on vull anar. Quan la xiqueta apareix, estic tranquil i no sento por, no perquè confie en tots els humans, sinó perquè ella em fa sentir que no soc només un simple animal.

Melissa Gabriela Beldiman (1r Bat F)

ESPERANT A LA PORTA

No entenc per què els humans sempre van amb presses. Jo passo moltes hores al mateix lloc, estirat prop de la porta, mirant com entren i ixen sense parar, com si estigueren bojos, d'aquí per allà. Alguns ni em veuen, com si fora un fantasma. Altres em miren un segon i ja està.

El meu humà no era així. Ell sempre es posava al meu costat i em parlava, encara que jo no entenia res del que em deia, la veritat, però mentres estiguera bé, no era un problema. Però sí que entenia el to, i sabia quan estava bé o quan no. Però de sobte, ja no ha tornat des de fa dies a casa.

Ara és una dona la que ve a donar-me de menjar. És amable, sí, però no és el mateix. Ho fa ràpid, sense amor, com si tinguera coses més importants a fer. Jo m’acoste igual, perquè tinc fam, però també perquè espere que darrere d’ella aparega ell.

Cada vegada que sent passos, alço el cap, amb una mica d’esperança. Cada soroll em fa pensar que pot ser ell. Però mai ho és, i la veritat és que no sé per què els humans desapareixen de sobte, sense avisar-nos, fent-nos mal mentalment, i nosaltres, els animals ens quedem esperant, com si en qualsevol moment tot tornara a ser com abans.

Hui ha plogut molt. He estat mirant la porta durant hores, mullant-me les potetes un poc, però sense moure’m de la porta principal. No vull perdre’m el moment en què torne. Perquè estic segur que ho farà. Els humans a vegades tarden, per tornen, no?

Ionut Alexandru Ghencea (1r Bat F)

ELS ULLS DE MAX

Fa uns mesos, una família de Minneàpolis el va acollir i ara Max té una casa i una família amb qui sortir al parc i fer un passeg. De sobte, tot ha canviat. John, el seu millor amic, ja no ix de casa sense els pares. Al carrer es senten crits i nota com la família té por. Una paraula sense sentit per al Max envolta l’ambient: ICE.

Una matinada, abans de fer un passeig, un cotxe amb llums de color blau i roig s’atura enfront de la porta de casa i sense previ avís uns desconeguts agafen per la força el pare, mentre la mare i el John criden sense parar. Dies després, Max ho va comprendre tot: a la ciutat ningun immigrant estava segur i fins i tot la seua família havia patit aquella injustícia.

Tesa Andreu (1r Bat E)

FORA DE LA CAIXA

Dins la caixa tot feia olor de carbó i por. De cop tot s’il·lumina i l’ambient s’ompli d crits aguts; unes mans gegans el van traure de la caixa. Va veure una cara humana, la de la Clàudia, que l’apegava contra un pit que feia olor a sabó, no a herba. Al voltant, altres humans movien uns objectes rectangulars que treien llums brillants. Ell es va quedar immòbil amb tots els músculs tensos, esperant un atac o alguna cosa perillosa. No entenia cap cosa que succeïa al seu voltant. En aquell lloc tan poc natural el conill era només un objecte bonic per satisfer els desitjos humans i ser mirat a través  dels aparells dels humans. Era una bèstia salvatge atrapada en un món molt fals i replet d’éssers amb pocs sentiments.

Evelina Krekhovetska (1r Bat E)

 

CANELA

Canela és una vaca que produeix la millor llet del poble. Encara no és conscient que està en una granja de producció, però ho sospita quan cada setmana lamenta la pèrdua d’una companya. Canela associa aquestes pèrdues amb Jaume, qui dirigeix la granja.

Jaume un dia apareix i va directe a per Canela, qui en eixe moment recorda el destí de les seues companyes. Finalment, quan està fora, ja coneix el seu destí en el moment que veu una foscor profunda acompanyada d’un fort dolor al cap.

Diana Amalia Vais (1r Bat E)

AL PARC NOCTURN, UN GOS ESPERA

El gos s’estirava sota un banc del parc mentre observava la ciutat. Les llums dels mòbils il·luminaven les cares de les persones, però ningú mirava els arbres.

Ell recordava encara el seu humà, una dona, que cada matí caminava amb ella. La dona parlava molt, encara que el gos no entenia totes les paraules.

Ara el banc estava buit. La dona ja no tornava, i el parc s’omplia de turistes que feien fotos ràpides abans de marxar.

Un xic que corria per fer exercici va parar un moment. Va mirar el gos, el va gratar darrere l’orella i li va donar un tros de pa. El gos va moure la cua suaument.

Amalia Uta (1r Bat E)

 

CUIDAR I SER CUIDAT

Un dia, durant la guerra entre Rússia i Ucraïna, un parell de soldats els quals pertanyien a Ucraïna i que després d’una victòria defensiva en van acabar molt esgotats, van trobar un gos que estava molt prim.

Jo, en el meu cos de gos, pensava com una persona. Els seus ulls plens de cansament parlaven més que qualsevol altra cosa, i necessitaven que algú els recordara que la vida valia la pena Em vaig apropar amb por a ells, però alguna cosa en mi deia que podia confiar en els soldats, cosa que era certa, ja que quan em van tocar amb la mà, vaig sentir la calidesa que molts humans obliden en el caos.

Mentre menjava el que em donaven, reflexionava sobre la injustícia que tenim, ja que som éssers innocents en una guerra que ningú havia triat. Em vaig comprometre amb ells, no per supervivència, sinó per lleialtat i per mostrar-los que enmig de la destrucció hi pot existir la compassió fins i tot.

Em vaig quedar amb ells, tot comprenent que, fins i tot enmig de la guerra, cuidar i ser cuidat és l’única manera de seguir sent humans.

Iker Nieto (1r Bat E)

 

EL PERQUÈ DE LA FUGIDA

Havia crescut en eixa casa, jugava amb el xiquet, i s’ho passava bé, però un dia les coses van canviar, van començar el crits i els colps.

El gos no entenia el que estava passant o el que havia fet malament, només sentia por i confusió.

Per això, un dia va veure la porta oberta i, sense mirar cap arrere, va fugir i va córrer sense parar. Esperava que algú el mirara i el cuidara, però no va ocórrer perquè la gent només mirava els seus mòbils. Continuava caminant i ningú s'adonava del que passava, només hi havia ignorància i indiferència de part de la societat.

Sara Christovão Fausto (1r bat e)

 

L’OCELL I LA FÀBRICA

L’ocell troba a faltar poder observar aquell cel blau amb la seua amiga Anna. Ara és tot gris, el fum de la fàbrica està destruint la seua bandada. Abans vivien tots junts sense complicacions i compartint menjar i espais amb els humans.

La seua amiga Anna podia donar-li de menjar pa abans que la fàbrica del seu pare contaminara la seua casa. L’ocell estava trist per la pèrdua de membres de la bandada i la desaparició dels antics hàbits. Anna l’intentava salvar convencent el seu pare de tancar la fàbrica i deixar viure lliurement els animals.

Finalment l’ocell va abandonar amb tristor aquell lloc després d’anys de lluita per un cel blau i net. Deixant enrere amics ocells i humans, que van provocar la seua fugida per ser persones egocèntriques.

Laura Martínez Nieto (1r bat e)

EL SOROLL DE LES SIRENES

S‘alcen núvols de pols entre les ruines de la desolada ciutat de Gaza. El càlid so de les veus dels ciutadans, que hi eren abans, remplaçat pel soroll estrident de les sirenes. Amal no és capaç de desxifrar allò que anuncia el que escolta, només troba particularment estranya la buidor dels carrers. Desconcertat i atordit, mou bruscament el cap, intentant que els sons del seu voltant no el molesten més. Encara que tinguera consciència de la situació del seu país, no hauria pogut fugir-ne, què pot fer un gat vagarívol per evitar les conseqüències de la guerra? Ara es troba sol, sotmés a unes circunstàncies alienes a ell i al seu enteniment.

 Amal vaga pels llocs que mai no seran com abans, no és capaç de comprendre la gravetat de la situació ni la raó de la desertació de la seua ciutat. Tan sols pot sentir la manca del tacte càlid de les persones que compartien el menjar amb aquest indefens animal. Com, en un dia, tot allò que era familiar esdevé fred i desconegut. Havent perdut tota esperança de trobar qualcú, roman inquiet baix el que podria haver sigut una casa. Sent com tot allò que coneixia s‘allunya i és substituit per un ambient desolador i hostil.

Joel Cabello García (1r bat c)

 

SOBRE UN CEL DE FLAMES, UN OCELL RESISTEIX

Diàriament, un ocell es posava sobre la finestra de l’habitació d’un xiquet, Hamza. Amb el temps van crear un vincle especial. Hamza li donava menjar i li contava les seues vivències mentres l’ocell l’escoltava encuriosit. El xiquet el va anomenar Hurriya, que significa llibertat, perquè les seues ales podien sobrevolar llocs que ell no podia, estava atrapat en un país en guerra, Gaza.

Un dia, una bomba va llançar a Hurriya contra les branques d’un arbre i li va esgarrar una ala. Ningú pensava en els animals atrapats i ferits a causa de la guerra. Malgrat el dolor, l’ocell continuava volant sobre camps cremats.

Però Hamza no podia creuar fronteres. Per això el va deixar volar lluny. Anys després, l’ocell va tornar i, d’alguna manera, s’ho va fer saber a Hamza, perquè es van trobar al mateix lloc on se solien veure. Hurriya va morir finalment entre plors de Hamza.

María Remón Valls (1r bat C)