CONCURS DE MICRORELATS “DIÀLEG AMB L’ESCRIPTORA”

ESCOLES SANT JOSEP

VALÈNCIA

És de dia, encara no ha eixit el sol, però un home s’alça a traure el gos. L'animal segueix la mateixa rutina cada dia, en el carrer olora alguna de les plantes humides pel començament del dia, fa les seues necessitats i es torna a casa amb el seu amo. L’home se'n torna a anar dient <<Adeu, Bobby>>. Ell no entén aquestes paraules, únicament suposa que ell se'n diu “Bobby”. Tampoc entén per què el seu amo se’n va cada dia de casa sense ell; al principi li preocupava que se n’anara i no tornara, però ara s’hi ha acostumat i sap que sempre torna. Així que se’n va a dormir fins que aplegue algú a casa.

A migdia sent la porta obrir-se, i s’alça per a veure qui és; no és el seu amo, sinó la seua neboda Marta. Ell va movent la cua mentre que ella li diu <<Qui és un bon xic, qui és un bon xic>>. Li fica la corretja i el trau a passejar, i en tornar a casa, li fica el menjar i ella el torna a deixar a soles. Després de dormir una altra estona xicoteta, menja un poc i juga amb un os de peluix.

Després ix al balcó per una xicoteta porta per a gossos, on quasi no cap, es tomba i mira el cel, pensa en moltes coses que fan els humans i el resulten curioses com no estar mai a casa o tindre unes emocions molt estranyes que encara no entén; mirant al cel veu moltes coses i núvols, una màquina voladora i fins i tot una bandada d'aus i en el fons ell enyora un poc aquella llibertat.

Nelo Arce Monerris

A la granja del Mauri hi havia molts cavalls de molts tipus; tots vivien en pau i harmonia. Però n’hi havia un en particular que tenia una habilitat especial i única, ja que, a pesar de ser alt, fort i negre, també tenia una manera de pensar molt diferent de la dels altres cavalls. Red, que és com s’anomenava el cavall, ho mirava tot amb uns altres ulls. Ho veia tot com si fora bonic i preciós. Tenia companys que no el miraven amb bons ulls, però ell els considerava amics seus.

Tot era quotidià fins que un dia, sense avís previ, una parella comprà Red. El cavall estava feliç i ho comentava a aquells cavalls que no el miraven bé perquè Red suposava que eren amics seus.

Els cavalls reien per la notícia i Red, confós, no sabia què estava passant. Un cavall de la manada l’aconsellà i li digué que el món que hi havia fora no era com ell creia. Red, en sentir les paraules d’aquell cavall, se n’anà molt enfadat, ja que pensava que s’estaven burlant d’ell.

Dies més tard, arribaren les persones per a endur-se’l. Red s’acomiadà de tots, però el Mauri, en comptes de dir adeu, només estava comptant els diners que li havien donat. El cavall encara no ho entenia molt bé, però estava més entusiasmat per veure món que pel Mauri.

Hores després, ja havien arribat, però això no era el que s’esperava Red, perquè la parella treballava en un circ. Encara que no li agradava massa la idea, ell continuava feliç. Però, en el moment en què li van assignar un genet i li van posar la sella, ja no era perquè el genet pujara: les coses van canviar molt.

L’intent d’escapar-se de Red va ser inútil. Fins que un dia, en un espectacle, el genet que portava es va xocar amb un pallasso i va caure. Red també va caure per l’esgotament, la llum i la càrrega que portava. Va tancar els ulls i va pensar: «Per què no li vaig fer cas a aquell cavall?».

I es va adonar que els humans a soles vivien per al seu propi benefici.

ALEJANDRA ARIÑO HERNÁNDEZ

Truc no sabia què feia allí. Des que el seu amo Josep havia mort, la vida havia canviat dràsticament.

Pocs dies després del decés, els familiars Marta i Enric anaren pel Truc, un gos d’atura originari dels Pirineus, però quan van arribar, sols es van trobar amb desordre a terra i un forat a la tanca del jardí.

L’Enric va notar que hi havia un problema. Quin? No estava clar, però sabia que alguna cosa passava.

El Truc s’havia escapat. Va sentir una gran llibertat, podia córrer pel bosc sense parar… Però un tir el va despistar. Tot seguit es va sentir << Agafeu-lo! >> i moltes persones corrents. Això va fer que el gos continuara corrent fins que va arribar a un poble, no molt gran, però amb molta vida, la gent passejava i mantenia converses…

Aleshores, Truc va baixar al poble. Què podia passar? Era un animal molt social i pacífic.

La realitat era que no tots els humans eren com el seu amo. Li tiraren pedres i l’espantaren, tornant-se desconfiat.

I és que Truc trobà una dona major, la qual alimentava als animals del carrer. Però com havia sigut assetjat a l’arribada al poble, ara no podia apropar-se a la dona fàcilment.

Minuts després, la fam va poder amb ell. Es llençà al menjar. La dona va veure que portava un collar, intentà agafar-lo per veure si posava alguna adreça. El Truc es va sorprendre! I va anar-se’n. 

Aquest gos estava cansat, trist i desesperat perquè ja no estava Josep. Tornà al bosc i s’amagà on pogué per sobreviure. Experimentà la realitat d’un animal salvatge i comprovà que els humans reaccionen malament amb desconeguts, activant el seu esperit de supervivència, per, en aquest cas, acabar amb ell. Afortunadament, encara hi ha persones preocupades pel benestar animal.

ÁLVARO BELLIDO CHIRIVELLA

Sempre ho havia vist tot al mateix lloc, amb els mateixos horaris, mateixes interaccions, i per descomptat, amb el mateix espai. Ja s’havia oblidat com s’usava el seu cos, com era l’exterior.

Cada dia es repetia la història, apareixia un senyor gran, amb una veu suau que li netejava la casa i li ficava menjar, a cada dia es feia més gran i xiulava més, l’home era meravellat. Però després sempre era el mateix, se n’anava i no tornava a la nit.

Menjava, practicava el cant, encara que amb el temps, cada vegada tenia més ganes de veure què hi havia fora, d’usar les seues ales i volar. Almenys tenia a la resta de germans, tots a la mateixa situació, sí, però junts, i això el tranquil·litzava.

Cada dia se n’emportaven dos, dos dels seus germans, sempre els observava amb enveja, ell també volia anar a l’exterior.

A la fi, va ser el seu torn, es trobava tan content que va començar a xiular fort. Quan va eixir, va haver de tancar els ulls, una forta llum el va colpejar, quan va tornar a veure, es va quedar mut, n’hi havia muntons i muntons de persones mirant-lo, com la que li donava menjar.

La persona que l’havia agafat parlava a tots i aquests escoltaven atents: ‘ara, vaig a fer desaparéixer aquest ocell’, així que va agafar sa casa i la va esclafar, amb ell dins, i és clar, va morir. Però el públic, enganyat com un xiquet, es va creure que el seu germà era ell.

Així acaba tot, tota una vida per un espectacle de tot just segons, el seu germà encara podrà volar un poc abans de tornar a ser capturat pel següent truc, que en perspectiva, val més que la seua vida.

MARC BOLUMAR FUENTES

La freda brisa del matí gelava com l’Àrtic a l’hivern, però ell, com si no fos res, persistia amb la captura del ratolí. Quan, de sobte, la xicoteta presa es va amagar dins un forat a la vella casa que en cert moment era una festa de colors quan la senyora que li donava menjar es trobava amb vida. En adonar-se que el festí d’avui ja no el podria gaudir, va tornar per on havia vingut, cabell negre i suau, eriçat per la ràbia i el fred, orelles en punta amb dues llances i una cua pomposa i alçada. La pobra criatura va andar i andar entre tones de persones fins que, perdut en el sentiment de fam, va col·lisionar amb algú: cabells negres com els d’ell, uns ulls blaus que desprenien bondat i unes suaus mans sobre les quals, sense adonar-se, ell es trobava ara mateix.

<<Tu, coseta linda, que fas per ací?>>

Ell es va quedar mirant-la, com un xiquet que no entén res tret el to amorós d’una mare.

<<No tens xip, veritat? Et vaig a emportar amb mi, val?>>

La dona va començar a andar, i de sobte l’immens, estrany i fred món que veia el gat, s’havia transformat en càlid, no tan gran des de l’alta perspectiva, però, estrany de moment ho continuava sent.

En qüestió de minuts, els dos es trobaven al veterinari, un lloc nou per a ell. La primera visió que va tindre era la de més com ell, amb diferents senyors que els tenien agafats. La nova “mare” es va asseure a una cadira buida, es va traure una llanda de tonyina de la bossa, la va obrir i li la va oferir a la criatureta que anava a formar part de la seua vida des d’ara enrere; el gat la va olorar, el menjar era com el que la vella senyora l’oferia cada dia, potser era ella en altre cos, potser no, però altra vegada estava sentint-se amat, com que al final pertanyia a alguna cosa important.

ALEJANDRO MAS

Una família de llops anava corrent per les planures del desert. Són uns llops una miqueta estranys: de color groguenc que avancen sense impediment per la zona desèrtica del Gobi. A molt gran velocitat, aquests llops a soles gaudeixen de la calor de les grans dunes del Gobi i de la brisa colpejant-los els seus rostres. Per a qualsevol altre animal seria impossible localitzar-se en un entorn tan monòton. No obstant això, aquests llops ja feia segles que vivien en el desert i ja coneixien tots els camins.

Quan els llops continuen corrent en la seua caça, s’adonen que estan entrant en un terreny que desconeixen, així que decideixen no continuar i anar a buscar una altra víctima. Tots van parar, a excepció d’un llop que va continuar corrent amb l’ànsia de capturar eixe petit ratolí del desert. Sense adonar-se’n, va acabar molt lluny dels altres llops. De fet, s’havia endinsat en una ciutat.

El llop estava molt estranyat: en aquell lloc hi havia moltes llums i molt soroll. A més, l’aire que es respirava no era com l’aire pur del desert. El llop es va adonar que hi havia una espècie d’éssers que anaven d’un lloc a un altre, cadascun d’un color i grandària, però tots amb similituds. Va ser la primera vegada que el llop tenia contacte amb els humans.

Quan la jove Marta va veure un animal tan gran i salvatge perdut a la ciutat no ho podia creure. Com havia arribat i què anava a passar amb l’animal eren les seues preocupacions. Ella sap molt bé que, en aquella ciutat prop del Gobi, els llops salvatges no eren molt benvinguts. Durant aquell moment en què ella pensava què podria fer per a l’animal, va arribar de sobte un camió de seguretat civil que havia rebut una telefonada que hi havia un llop.

Marta, que veia com tractaven d’agafar el llop, va cridar: «Deixeu-lo! És meu!». Els guàrdies van quedar incrèduls: «Com vas a tenir un llop salvatge? És perillós». Marta va respondre: «No, és molt dòcil».

Finalment, els guàrdies van cedir i li van dir a Marta que tinguera l’animal amarrat. Marta, sense altra opció, va agafar el llop i se’n va anar cap a sa casa. El llop va anar amb ella sense resignar-se, ja que podia sentir que era la millor opció que anar amb els guàrdies. Quan van arribar a casa, el llop estava contrariat: sentia tristesa perquè pensava que no tornaria a relacionar-se amb altres llops, però realment estava molt feliç d’haver trobat un lloc entre aquests estranys éssers.

ANDRÉS MIRÓ

Va a buscar menjar a les voreres d’un poliesportiu a la ciutat de València unes hores abans de la nit, quasi sempre en trobarà un platet amb menjar i un poquet d’aigua. Per a aquest gosset de tot just uns mesos de vida, aquell esdeveniment sembla com intervenció divina.

A les nits, es refugia a una zona coberta a l’exterior del poliesportiu. Aquesta nit com totes les altres va al seu lloc de dormir, que ja s’ha convertit en una mena de casa per a ell, però malgrat això, aquesta nit és diferent, perquè s’aproxima una banda de xics d’uns dèsset anys.

El gos ha aprés a tindre por als humans i quan s'aproxima algú sempre ha d’anar-se’n. No obstant això, quan el gosset està a punt de fugir, els xics es posen al voltant seu i comencen a examinar-lo, i fins i tot, algun d’ells li dona unes patadetes als seus costats perquè reaccione.

El gos està mort de por i comença a moure’s en cercles intentant fugir, mentre sent les rialles d’una colla d’adolescents que no arriba a comprendre.

Finalment, aconsegueix fugir entre les cames d’un dels xics i experimenta una vegada més que els humans no són fiables.

Els dies avancen d’aquesta manera i el gosset cada vegada se sent més feble. Un d’aquests dies una dona el veu estés per terra i de sobte sent una connexió forta amb aquest animalet i, per tant, intenta arreplegar-lo de terra i emportar-se’l. 

Com és esperable del gosset, ix a córrer, però aquesta dona, que s’anomena Carla, li fa un gest de confiança i es queden mirant-se fixament. Finalment, el gos confia en la dona i a partir d’eixe moment es converteixen en companys inseparables i el gosset aprén que no tots els humans són roïns.

VICENTE NAVARRO RUIZ

RAÜL

El bou Raül vivia en una granja al nord d’Espanya feliçment, amb tots els seus amics, fins que un dia arribà a la granja un home del poble i parlÀ amb el granger perquè li venguera Raül. El granger, després d’escoltar els diners que li volia pagar pel bou, va dir que sí. Així que aquell mateix dia se’l van emportar.

Els dies en aquell camió amb el senyor eren molt llargs. Raül volia eixir d’aquell camió, ja que només paraven per a menjar. A continuació, quan ningú mirava, va començar a donar colps a la porta, però això no funcionava, així que decidí esperar a eixir en el seu destí.

En arribar, caminà fins a un estable, on li donaren menjar i aigua. Als minuts va sentir els senyors parlar entre ells. El senyor que l’havia comprat deia que necessitaven que Raül estiguera preparat per a demà, i l’altre li digué que sense problema. Així que, impacientment, Raul no sabia què fer ni què passaria demà. Ell decidí que el millor era dormir fins a l’endemà.

L'endemà al matí li posaren una tela roja al coll. Així és quan començà a sospitar que alguna cosa no anava bé. Des d’allí es traslladaren a l’altra punta del poble, on havien arribat el dia anterior. De sobte, el deixaren a soles davant d’una porta com la d’un corral, i és quan s’adonà que havia de barallar-se amb un humà en una plaça de bous, i ell no volia fer res a ningú.

PAULA MÓNICA ORÓN VALERO

Soc un gos a una petita però gran ciutat anomenada València. Tinc molta sort de viure ací, m’agrada la ciutat, la majoria de persones són bones i estic amb una família que sent una estimació molt gran. Ja tinc 10 anys, això és una barbaritat, però fa poc que he arribat a aquesta família, més o menys uns 3 anys. Fins a arribar ací he estat amb més de 5 famílies, que la majoria d’elles sempre ha passat el mateix, m’han abandonat perquè no tinc visió en l’ull dret, vaig nàixer sense ull, i això ha fet que la gent m’haja abandonat sempre. Però en aquesta família estic durant molt. El problema que tinc és que estic malalt, ja quasi no tinc forces.

Maig, 2020

Acaben de declarar l’estat d’alarma Nacional, perquè hi ha un virus anomenat COVID-19, que està acabant amb molta població per tot el món.

Tinc por per la meua família, sobretot per Anna, que és la xicoteta de la família té set anys, i els anys que he passat amb ella ha estat molt malalta.

La mare i el pare estan parlant molt fort, el pare diu, << el negoci ha de tancar, el COVID ha fet que el meu treball com a cambrer haja desaparegut, tenim molt pocs diners>>, << Què harem a fer amb el gos?>> van estar una estona parlant.

5 hores més tard

El gos es va quedar una altra vegada al carrer, però per la seua malaltia era molt difícil sobreviure més temps. Les dues setmanes següents, Anna anava al carrer molt ràpid per a donar-li menjar i aigua, però un dia, el gos va desaparèixer.

Se'n va anar a l'altre carrer, però amb felicitat, perquè després de totes les famílies que ha tingut, la d’Anna l’ha fet passar els tres millors anys, gràcies a Anna.

PEPE MARTÍNEZ RODA

  UN COR VALENT CAP A LA LLIBERTAT

En la Marina Alta es posa al sol tot els dies, són dies assolellats, però fa molt que per mi, els dies a vegades són molt grisos. M’anomene Biscot, sóc un gos color blanc amb pelatge suau i visc amb una família en el centre de València. 

Amb aquesta família estic content, encara que a vegades no em presten molta atenció.  Un dia reunits tots a la cuïna, decideixen traslladar-se a un apartament prop de la platja perquè els pares d’aquesta família estàn prop de fer la jubilació i els fills són majors. 

Passen dues setmanes i arribem a l’apartament, jo solament m’he traslladat amb el pare i la mare. 

De sobte un dia, el pare per sorpresa em posa una bossa al cap i acabe en un contenidor de fem. 

Estic setmanes passant molta fam i amb un sentiment gran de soledat. Un dia per la vesprada, un home amb un bigot gruixut va rescatar-me i m’arreplega fins a un edifici molt vell. A l’entrada em trobe amb el meu pitjor desig, ser un gos de caça.

Jo des de sempre, per naturalesa, soc un gos aterrat, em fa molta por els trets i conviure amb la sang. El meu amo, m’obri la porta i entre en una xicoteta habitació on esten altres gossos atats per la corretja a tubs metàl·lics. En aquest moment, comence a tremolar i el meu amo de seguida em posa la corretja i em posa al costat d’una gossa anomenada Luna. 

Aquesta gossa, m’ensenya que si no obeïm a l’amo en les instruccions i feines en l’edifici abans d’anar a la caça, patiríem càstigs greus. 

Les condicions en aquesta nova vida, són dures, em posen un menjar molt molt just perquè cal tenir una bona condició física. 

Un dia, després de totes les instruccions de l’amo i molta preparació, obrin la porta i anem a un bosc ample a una caça de conills. Mentre que tots escolten com han d’actuar per atrapar-los, jo pense que hui va ser la meua oportunitat per eixir de la situació. 

Quan l’amo dona permís per començar, jo comence a córrer en direcció oposta, quasi ni sentint les meues potes, arribe a la carretera. 

Passant aquesta, arribe a un poble xicotet anomenat “Benissa”. Camine fins a la platja del poble i una xiqueta arreplega lentament i amb tendresa em diu: “Tico, benvolgut a la teua nova casa”. 

LEIRE CHAVARRÍA LÓPEZ

La lliçó del cel

Va nàixer una gavina a la vora del mar. Sent cuidada pels seus pares des de petita, desenvolupa un caràcter curiós pel seu voltant, observant-ho tot i endinsant-se’n terra enllà, ja que la seua curiositat és més forta que la prudència. Cada vol és una aventura que la porta més lluny del lloc d’origen.

A la gavina li agrada molt investigar. Sobrevola el port amb olor de peix i sorolls dels vaixells, i passa dies a la costa lluitant amb les onades del vent i delectant-se amb el so de la mar. Evita xarxes i fils quasi invisibles pel cel, perills silenciosos que no sempre es veuen a temps.

Un dia decideix endinsar-se a l’interior seguint un riu. Els paisatges canvien ràpidament del blau del mar a camps marrons i polígons industrials. En sobrevolar una zona plena de cables, una ala queda enganxada uns segons. Cau de manera brusca sobre una teulada, amb un dolor intens que li travessa el cos.

Les hores següents són un mal somni. No pot moure l’ala i cada moviment és un record de la caiguda. No pot tornar a la mar, però no es rendeix. Mira al cel esperant que el seu cos millore mentre el soroll de la ciutat continua de fons indiferent.

Humans passen al seu costat, però no fan res. Uns ni la miren, altres, inclòs, li peguen apartant-la del camí i altres la miren amb pena, però continuen sense ajudar-la, veient com pateix.

Després d’uns dies, comença a moure’s. Encara no pot volar, no obstant això, camina i fa xicotets salts com pot. Aprén a viure d’una forma més cautelosa i amb més prudència. Aquesta caiguda li ensenya que la llibertat implica risc i que sobreviure vol dir aprendre dels erros sense deixar d’avançar.

Alicia Coll Martínez

I QUÈ HAURIA PASSAT?

A la seua caseta sota terra, un animal es desperta. Al seu voltant estan la seua parella i fills, dormint. Es tracta d’una família de conills, blancs com la neu, amb pelatge suau i potes fortes per a córrer. Com cada dia, el pare ix a l’exterior i inspecciona el terreny. Tot sembla en pau, i aleshores avisa a la resta per a menjar.

Tranquil·lament, tots van mossegant l’herba. Però de sobte, s’escolta el trencar d’una branca. El pare es gira, i veu una espècie d’animal desconeguda. És gran, camina a 2 potes i no té pèl. Un instant després, el conill sent un dolor molt fort, i tot es torna fosc al seu món salvatge i perfecte.

Quan es desperta, ja no sap on és. Es troba en una habitació fosca plena de caixes on altres animals, que sí coneix, estan tancats com ell. Sense avís, un dels estranys bípedes entra i s’endú el conill. Fora, 4 d’aquests espècimens l’esperen amb il·lusió. El conill els mira asustat, però després d’observar-los millor li recorden als seus conillets, ja que l’única cosa que pot recordar ara és l’amor dins d’una família, i ací el veu.

D’aquesta manera, el conill coneix als que ara seran la seua vida. “El seu nom serà Milo”, diu la germana petita. I així, sense saber-ho, Milo ja ha entrar un poc més en el món dels humans.

Han passat 5 mesos, i Milo és l’amo de la casa. Tots els dies el renten, li donen el menjar, la xiqueta el passeja i dorm molt còmodament. No obstant això, hi ha una cosa que persegueix a Milo per la nit. Recorda que abans tenia una altra vida, amb conills com ell que l’estimaven. I cada nit, es pregunta: “¿Què hauria passat si aquests bípedes no hagueren aparegut mai?”

Laura Gilabert Valero

Blau

Els meus avantpassats, van ser dels primers animals en habitar en aquell bosc verd on jo vivia, on encara no s’havia sentit parlar de la paraula “humà” o “tala”. No obstant, quan jo era un pardal molt xicotet, pocs arbres quedaven ja. Jo volia descobrir la causa de la desaparició del bosc i un dia, mentre jo tractava de trobar menjar, vaig sentir que uns fils m’envoltaven. Nerviós, vaig tractar de volar, però no podia: estava atrapat. De sobte, unes mans m’agafaren i em van col·locar dins d’una mena de caixa, molt fosca.

Vaig estar una eternitat allà dins, fins que la llum tornà a aparéixer: de la caiza, vaig passar a una gàbia amb altres pardals. Confós, els vaig preguntar què feien allà. Llavors, em van explicar que els humans, aquelles mans que m’havien separat del meu hogar, eren els responsables de tanta destrucció i del meu segrest. Jo no m’ho podia creure: no entenia com un animal, per roí que siga, siga capaç de fer això a la natura. En conseqüència, vaig aprendre a no fiar-me dels humans. 

No obstant, un dia, em van tornar a agafar i una humana, va portar-me a la seua llar. Era menudeta, com jo, i s’anomenava Carla, o així em feia entendre, Ella començà a anomenar-me “Blau”, perquè les meues plomes eren així. Jo no confiava en ella al principi, però, aquelles mans que em van furtar la llibertat, ara em feien pessigolles, m’acaronaven… Vaig aprendre doncs, que els humans eren unes criatures molt estranyes, ja que eren capaços de fer molt de mal, però també d’estimar.

Carla em tenia molta cura i va curar-me (ja que era veterinària) la meua ala, que feia temps que me l’havien trencada. Cada dia que hi era amb ella, l’estimava encara més, però també em sentia molt trist perquè volia tornar al meu antic llar.

Ella, com si em llegira el pensament, em digué:

• Blau, sé que vols tornar: t’ajudaré. Nosaltres, els humans, hem d’aprendre que estimar no significa posseir.

Uns mesos més tard, quan ja l’ala estava recuperada, ella va tornar a ficar-me una altra volta en la caixa. Quan la llum tornà, vaig tornar a estar en el meu bosc: Carla m’havia tornat la llibertat. Si tots els humans foren com ella, el món humà i el món natural podrien conviure en pau. Només cal obrir els ulls i actuar.

Alba López Cervera

EL CAMÍ DE TORNADA AL BOSC

El llop viu lliurement i feliç al bosc, amb la seua família. Li agrada molt escoltar el soroll de l’aigua del riu i caçar per a la seua família. Un d’aquests dies que es separa de tots per a gaudir en soletat del bosc, cau a una trampa i es fa molt de mal a la pota.

Van passar hores fins que un pastor el va trobar, aquest va trencar el ferro que no deixava escapar al llop. El llop no va tindre por ja que va adonar-se’n de la bondat d’aquell pastor per la seua olor. El pastor s’hi va portar el llop a la seua casa i li va curar la ferida a la pota. En passar els dies el llop es va acostumar a la seua nova vida i era molt feliç encara que pensa en la vida al bosc amb la seua família. Fins que una nit s’ho van emportar. La seua vida va canviar perquè el seu nou amo l’utilitzava com una exhibició i ho tenia atrapat, sense lloc per a córrer ni herba per menjar. Aquest amo va regalar el llop a un altre pastor, però aquest no era com el primer ja que a soles li posava a treballar amb el ramat. El llop cada vegada estava més cansat i la seua ferida anava empitjorant, una nit va decidir escapar i tornar al bosc.

Va recórrer el camp unes hores fins que va caure a la carretera del cansanci. El llop estava a punt de tancar els ulls fins que va detectar una olor familiar, era el seu primer amo, el pastor. Ell va tractar de salvar el llop però el llop va morir en tranquil·litat al costat del seu amo.

Raquel Lorente Monsma

Una realitat

Era una nit normal d'estiu. Una manada de conills de camp estaven anant al seu refugi, com de costum. Van entrar tots menys el conill més xicotet de tots. Just quan anava a entrar es va derribar tot el refugi amb la seua família dins, a ell li va ferir la pota esquerra. Tenia molt de por, va trobar una xicoteta cova per a quedar-se, però un gos va eixir de dins i el va perseguir fins molt lluny. Al dia següent, uns humans el van atrapar. El conill tenia molta por perquè estava anant a un lloc prohibit per la seua mare, la carretera. Es va en els monstruós de rodes, va arribar a un bosc amb arbres de pedra, ple de gent humana.

El conill estava encarcelat. passaven centenars d’humans al dia per a intentar-ho tocar, ell no estava sol allí havien mes conills. Però estaven molt adormilats com si els enverinaven, ells si es deixen tocar i de vegades desapareixien. Fins que li va tocar a ell.

El conill no podia veure res fins que va aparéixer en una casa humana en què va passar tota la seua vida sense tornar al camp i botar lliure amb la seua família que és el que verdaderament volia.

JOSEP MILLER ORTEGA

Josep el pardal 

Bona vesprada, lectors, el meu nom és Josep i sóc un pardal. Tinc cinc anys i habite a un arbre. El meu arbre verd està situat en uns dels llocs més importants de Gaza perquè es pot veure tot. 

Des que sóc xicotet sempre m’ha agradat observar a la gent i volar per tota la ciutat comparant les diferents situacions. De normal , m’agrada anar al zoològic però em dona molta ràbia perquè tots els animals estan sempre explotats i agobiats pels humans. 

Gràcies a la meua rapidesa tracte de no ser captat pels humans perquè em quedaria encarcelat tota la meua vida. 

Per altra banda, hi ha molta guerra en la meua ciutat i em causa molta pena mirar com es viu des de dalt. Totes les estructures estan trencades, els xiquets pateixen fam i hi ha moltes persones sense hogar. En un món de desigualtats a on a pocs metres d’aquestes persones sense recurs, hi ha rics amb els ulls tancats per a evitar la realitat. 

Gràcies a la vida, l’any passat vaig conéixer un humà molt bo el qual em va tractar d’ensenyar els seus costums, però malgrat això no entenc perquè han d’usar animals en la guerra o al zoològic. 

Amb tot això, els meus pares van ser capturats pels humans en un dia de caça de pardals. 

Doncs finalment, crec que els humans tenen una mica de bondad, però han de pensar més en nosaltres i en totes les espècies del món. 

ALICIA TATAY BARCELÓ

Quan el Vent Porta la Seua Veu

Sóc Jordi, un gos vell que viu en una masia a la vora del poble. Ja no córrec com abans, però recorde moltes coses. Sobretot recorde a Vicent, l’humà que em va trobar quan jo era només un gos perdut al camí.

Un hivern fred, Vicent va eixir a buscar llenya i em va sentir plorar darrere d’un arbre. Em va alçar amb les seues mans grans i tremoloses i em va portar a casa. Des d’aquell dia, vaig aprendre que aquell home era la meua família. Junts guardàvem les ovelles i miràvem el sol amagar-se darrere de la muntanya.

Amb els anys, Vicent es va fer més lent, quasi tant com jo. Un matí no es va alçar del llit. Jo vaig lladrar fort, tant fort com vaig poder, fins que els veïns vingueren. Vicent ja no em va tornar a acaronar, però gràcies a mi no va estar sol.

Ara continue vivint a la masia amb la seua filla. Cada vesprada m’estire al mateix lloc on ell seia.

Quan el vent mou els arbres, jure que sent la seua veu. I encara que sóc un gos, sé que l’amor no desapareix: només canvia de forma.

CARLA ALCAIDE

UN TIGRE DOMÈSTIC

A Àfrica viu una família de biòlegs. Són 3 persones, Marc, el pare, que treballa junt a la seua esposa, Julia, la mare.

Són els dos biòlegs, i estudien la vida dels animals a Àfrica. Julia i Marc tenen una filla de 13 anys, Núria. 

En el seu jardí, tenen un tigre que van trobar quan aquest era un cadell. Els havia atacat un lleó quan la seua mare estava caçant per a menjar. Per desgràcia, la mare del tigre va morir, i aquest, va fugir malferit. El van trobar Julia i Marc. Li van curar i l’han estant cuidant durant tots aquests anys.

-Mare, pare, estic preocupada pel nostre tigre. Deu tornar a la seua vida salvatge, però tinc por que li facen mal.-Diu Núria.

-Ho sé, però ha de tornar. i no et preocupes, no li passarà res, ja es major i sap cuidar-se.-Respon Marc.

Finalment, el día que el tigre torne a la natura, arriba, i amb molta tristesa, els pares i Núria s’acomiaden.

La primera nit del tigre, està sent molt difícil, no entén com pot obtindre menjar- Està acostumat a que se la donen, la qual cosa és un problema per a ell actualment.

Per un moment un record de com la seua mare aconseguia l’aliment. Així que, busca una manada de gaseles. S’oculta entre els arbres i espera el moment per a atacar. Però abans que puga començar a córrer, les gaseles es van corrent.  El tigre comença a perseguir-les, i té la sort que una es cau, i la pot aconseguir. Però just apareix un lleó. Un lleó que li van ensenyar a caçar i defensar-se des de menut. No té res que a fer.

ANA CATALÁN SANTABÁRBARA

El gos perdut

Avui és 8 de gener de 2026 i Maria ha anat a comprar al supermercat quan de sobte se l’ha aparegut un gos malferit a la peülla esquerra a qui s’ha portat amb molt de cura a sa casa. L’ha dutxat, l’ha pentinat, l’ ha donat de menjar i s’ha posat a buscar-li una nova llar que el poguera acollir. Tanmateix, després de l’arribada del seu fill Pau, la cosa va canviar per complet.

Durant els dies següents en què Maria buscava altre llar per al gos, el fill es va unir molt a aquest, al qui li donava de menjar, jugava i feia travessures. Finalment, la mareva cedir i el petit gos de nom Toby es va quedar a viure amb ells.

Sense adonar-se’n han passat ja 6 mesos des que Toby havia arribat a les seues vides. Un dia, el gos va eixir de casa perseguint una papallona i en qüestió de minuts es va perdre. El pobre va tindre tan mala fortuna que els de la protectora passaven per la zona i ràpidament el van capturar.

Quan el xic va tornar a sa casa, no s’ho podia creure; el gos havia desaparegut!. Es van posar mans a l’obra i en un moment, havien pegat més de 100 cartells del toby per tot arreu (la plaça, el carrer, els veïndaris propers...). Mentrestant, el gos a la perrera ja havia trobat nou amo, un home adinerat amb més de 5 gossos de totes les races. Més tard va viure amb un indigent, un assassí, un militar i un policia fins que un 15 de juny de 2028, dos anys i mig després de la seua marxa prematura de casa de Pau , va ser trobat per un home molt major anomenat Marcos.

Per primera vegada des de que havia sigut capturat i haver anat a la gossera, un home de debo es va preocupar per ell. Després de dutxar-lo, va descobrir la ferida a la peülla i es va quedar atonit al descobrir que hi havia una direcció pegada a aquesta que encara no havia sigut reviada on posava “Avinguda del Mestre Rodrigo, 54; Pau ”. Ràpidament, va marxar a la direcció i al arribar, el Pau i Maria es van posar posar a plorar. Més de dos anys després havien trobat de nou al seu petit Toby amb qui van viure feliços fins a la seua mort, al 2038.

DANIEL CORRECHER NIEVES

Hola, soc Pedro, un gos que va viure molt de temps amb una família normal, fins a un dia en què tot va canviar.

Em vaig despertar i era dilluns.

—Bon dia! —va dir Joana.

—Ja t’he posat el teu menjar.

Aquest és el meu moment favorit de tot el dia, perquè m’agrada molt menjar, però de sobte els pares de Joana van començar a barallar-se.

—No m’agrada aquest gos, s’ha menjat les meues sabates —va dir la mare.

—Crec que el millor és abandonar-lo —va afirmar el pare.

Joana va començar a plorar, però de sobte el seu pare em va portar al cotxe i, quan vam arribar a un bosc, em va deixar abandonat.

Vaig viure en aquest bosc durant molt de temps amb altres gossos, que em van ajudar a sobreviure.

Un temps després…

El meu amic em va despertar.

—Pedro, ha arribat una xiqueta que t’està cridant —va dir.

—Joana? Com em va trobar? —vaig preguntar.

—No ho sé —va contestar.

Finalment la vaig escoltar i ens vam trobar al costat del riu.

—Perdó per no arribar abans —va dir.

Jo em vaig posar molt content i emocionat.

Joana es va comprar una nova casa i em va adoptar per a tornar a estar junts altra vegada.

ARANTXA ESCOT IRANZO

La fugida de l’ànec

Un dia, un ànec es va despertar tranquil com sempre, a la granja, on hi ha molts animals diferents a ell. L’ànec, somniava amb poder fugir de la granja i trobar a altres com ell, ja que es sent molt sol. Aleshores, convençut de la seua idea, va alçar el vol, i amb un intent desesperat de fugir, va ser ferit per un caçador que es trobava molt a prop i ho va capturar. L’ànec, amb una ala ferida, ja no era capaç de volar i es trobava dins d’una jaula per a vendre-ho al mercat del poble. Al arrivar, l’ànec amb molt de por, no sap que fer i un xiquet que pasava per ahí, va quedar fascinat i el volia com a mascota. Els pares finalment van comprar-ho i l’ànec ara està en camí de la casa de la famíllia.

Van pasar vàries setmanes i l’ànec ja no estava ferit i ja era capaç de volar i altra vegada, vol fugir, aleshores, una vegada l’ànec està marxant-se, ho fa amb dificultat, perque encara té una mica de dolor i l’atrapa un home encarregat d’una botiga, el qual, volia el seu plumatge per a vendre-ho, i l’ànec, no podia fer res, però com el senyor de la botiga era molt despistat, es deixa a l’ànec fora de la caixa i l’ànec tractant de fugir, entra a una carnisseria.

Finalment, el carnisser, agafa a l’ànec sense plumes i acaba amb ell per a obtenir la seua carn, però, en aquest mateix moment, el xiquet i l’home de la botiga tenen el sentiment que han perdut una part important d’ells i que la seua vida no serà la mateixa.

ÁLVARO PASTOR MARTÍN

El cant de la traïció

Aquell estiu estava tractant-los molt pitjor del que mai havia viscut cap de les aus més veteranes del grup. Havia acabat massa prompte l’estació de cria, i encara alguns ous continuaven tancats. Per això, una perdiu més jove del que hauria de ser s’encarregava també de buscar entre l’herba seca qualsevol aliment per dur-se al bec.

Portava tota la calor matinal a les ales i res al ventre quan trobà una muntanyeta de llavors. Quina alegria sentí en aquell moment! Va anar tan ràpidament com les seues xicotetes potes li permeteren, desitjant ser un flamenc…

Foscor. Sorpresa. Por. Un terrible període de temps on tan sols cridava.

Tornà a veure la llum, però estava diferent. Com si foren ratlles verticals. Quan s’acostumà a la claror, veié la gàbia de ferro fred que li impedia volar, caminar, ser lliure. Va xisclar: el soroll més primitiu que podia emetre i, després d’una estona, tenia llavors al seu costat. Una volta la fam es retirà, va observar l’estança.

Un humà d’ulls grans l’observava des d’una cadira al costat d’una catalítica. Durant les setmanes següents a l’esdeveniment, l’únic moviment que la perdiu captava era el de l’home vell portant-li menjar artificial; i el titil·lant foc, encara menys natural.

Com enyorava els seus camps natals, la companyia i la llibertat! D’ací que la seua sorpresa i goig fou total quan va dur-la a l’últim lloc que recordava fora d’aquell possible malson. En el moment en què s’adonà d’on estava, cridà a la seua família, el seu estimat i els seus amics amb tota la força concentrada que tenia. Van acudir tots, molt contents de retrobar-la. 

Però, aleshores, un gran gos sortí d’unes plantes properes i enxampà a una perdiu. Se sentiren uns trets i dos més van caure. L’home vell, amb la mirada cruel, s’apropà a la seua elegida, agraint-li la col·laboració.

Una altra volta foscor, però ara sí que hi veia: eixe instant de catàstrofe i culpa l’acompanyà a la seua coneguda gàbia i a un menjar encara més agre.

JAVIER SERRANO ESTEVE

Un gatet amb esperit de lleó

Hola! Jo soc Mandarina; un gat que vivia amb una família palestina refugiada per la guerra que estem vivint. Avui, escoltareu la meva història de superació i d’anar per diferents països tractant de trobar la meva llibertat.


Com ja sabeu, fa no més de 2 anys es va iniciar un genocidi a Palestina; jo al principi no entenia res, simplement vaig vore als meus “pares” més alterats i amb cares de terror.

No vaig entendre el que succeïa al meu país, fins que un dia van entrar on jo era en eixe moment i van segrestar als meus “pares” d’una forma repentina i violenta.

Des d’aquell moment; vaig quedar orfe, ja no hi havia qui s’encarregara de mi.
El que vaig fer va ser fugir d’aquell lloc buscant viure de forma tranquil·la, lliure i segura.

La primera aturada en el meu viatge va ser a Portugal, el propietari d’un circ em va ficar a pegar bots durant 2 anys com una de les actuacions del seu espectacle. 

Un dia em vaig cansar d’això, perquè, encara que vivia bé i tranquil, no era lliure.

La segona aturada i per desgràcia l’última aturada de ma vida va ser a Ucraïna, concretament a un refugi de gats molt amagat de les zones amb major activitat bèl·lica.

Desgraciadament, aquesta etapa de la meva vida va durar un any, ja que un atac sorpresa per part dels russos va acabar amb la meva vida.

Yo em pensava que a la fi havia trobat el meu lloc, però no va ser així.

En definitiva, després d’anar en la recerca de la meua  pau i llibertat, vaig descobrir que al món actual és quasi impossible trobar pau i germanor entre els humans.

ADRIAN VILA COROMINOS

Àsia no pot deixar de pensar què serà d’ella ara que la família que la cuidava se’n va a un altre país, perquè aquesta va vendre al cavall amb qui convivia i que es duien bé, però tampoc es feien molt de cas. Ara que s’ha quedat a soles, continua experimentant tots els racons de la parcel·la que abans compartia.

De fet, li agrada apropar-se als murs on van els xiquets i comencen a donar-li de menjar qualsevol cosa.

És de veres que hi ha moltes coses que li agraden, però l’herba és el seu punt fort.

S’han obert les portes grans, les que se situen per la part de darrere; observa dos homes i un camió no molt voluminós. Veu com dos tipos amples venen cap ella, diguem que li agraden els xiquets, però els adults no tant, encara els té por des que la família anterior la va maltractar; quan nota la presència d’aquests es fica a dues potes cap amunt i pràcticament s'escolta per tot el poble el seu renill, pareix com de dolor i ràbia.

A la fi, havia trobat una companyia que li donava amor, la volien i respectaven els seus temps de descansar i estar tranquil·la.

SOFÍA FERNÁNDEZ MORA

Un càlid dia d'hivern als Pirineus, on tot està congelat per les baixes temperatures, un llop solitari camina a la recerca d’aliment. Com que porta dies sense menjar, degut a la poca presència d’animals, decideix apropar-se a la civilització per trobar el menjar.

Durant la baixada cap al poble més proper, es troba amb un militar de l’exèrcit que es queda estupefacte, però en qüestió de segons, desapareix de la seua vista.

El llop, poc acostumat a trobar-se’n humans, comença a córrer més de pressa. Quan pensa que ja es troba fora de perill, es tranquil·litza i disminueix el seu ritme. Sense adonar-se de la presència d’un altre militar camuflat, continua el seu camí, però aquest ésser humà, sense contemplació, li fa mal a les cames del darrere, ja que en passar per darrere d’un arbre, va caure sobre un buit que estava amagat amb un muntó de fulles d’arbres.

En capturar-lo, van passar uns dies fins que és traslladat a la base militar, situada al costat del riu. 

Allí el llop rep instruccions d’un preparador caní, per reclutar-ho com a força especial de l’exèrcit. L’animal, amb la seua llibertat restringida, es va veure obligat a obeir els humans, aquells éssers que no havia vist mai, que el transmetien inseguretat.

Als mesos, el llop és incorporat a les missions recents, l’exèrcit espanyol ha de mantenir-se fort i no deixar-se envair pels francesos, que tracten d’expandir-se en passar les muntanyes pirenaiques.

Després d’uns anys de servici militar a l’estat espanyol, a un enfrontament amb els francesos, els espanyols es bateren retirada, però com que el llop no ho va comprendre, una bala li va arribar al pit, que li llevà la vida en qüestió de segons.

PABLO GASCÓ TATAY

Aquesta història parla d’una vaca que se situava en una granja de Campanar, en què portava almenys 15 anys. En ella hi havia dues persones cada dia per a donar menjar i estimar els poquets animals que tenien.

En aquesta granja moltes vegades venia gent de tota la Comunitat Valenciana a fer excursions amb cavalls, però sobretot venien per aprendre a munyir llet a la vaca.

Tots els dies, els propietaris, Vicent i Carles, es divertien molt parlant amb els xiquets i dient curiositats que molt no sabien. 

Hi va haver un dia que es va quedar marcat per a la vaca Puri, ja que una vesprada va vindre un col·legi de Benicalap en què es trobava una xiqueta amb molta passió pels animals, perquè els seus pares tenien també una granja amb molts animals més.

Aleshores va arribar un moment en què Carles va demanar voluntaris per a aprendre com munyir llet i Alícia, molt emocionada, va dir que sí i des d’eixe moment Alícia va tindre un vincle molt especial, ja que la vaca no es queixava de res i això va sorprendre Carles, ja que últimament no es deixava fer res. Ell es va quedar molt aclaparat amb les bones condicions i la quantitat d’animals que hi havia en la granja dels pares d'Alícia, aleshores va pensar que Puri estaria millor allí, ja que Carles i Vicent cada vegada més tenien menys ganes d’anar a la granja i també menys diners, per la qual cosa van estar reflexionant i es van adonar que seria millor que els seus animals que cada vegada eren menys, foren a eixa granja a aprofitar els que es quedava de vida.

Finalment, Vicent va portar sis animals a eixa granja i en especial Alícia va tindre un vincle molt especial amb Puri, fins a un punt en el qual ella solament s’encarregava d’aquesta i ella molt contenta de tindre un millor.

Aquesta història finalitza que a Alícia li va paréixer molt bona idea ensenyar als turistes com munyir llet i com a un espectacle en què la vaca feia acrobàcies, però Alícia sempre remarcava que no hi havia animal manipulat i donava unes dades de curiositat: calia respectar l'animal per a donar consciència a la gent, ja que són éssers vius com nosaltres.

MARTA GUILLOT LIBROS

En un erm, allunyat de la mà de Déu, on no hi havia vida i tot al voltant era mort i metralla per terra, es podia sentir un cant.

Per esta zona només passaven soldats patrullant o metges arreplegant els cossos sense vida de les persones desafortunades de la guerra, però sempre que el silenci era profund es podia escoltar la melodia d'un ocell. Tot aquell que passava pel gris erm ho escoltava, a més d'explicar-ho en campaments. A este fenomen el deien "L'últim cant" i de tant en tant els soldats deien bojos a les persones que ho esmentaven, però la veritat és que no estaven bojos, sinó perduts, desorientats i sense esperança de tornar a viure una vida plena i amb oportunitat de veure als seus éssers estimats, o simplement sentint emocions.

Este animal en la zona de guerra, o més bé de mort, era anomenat Últim per l'última mostra de vida en el camp de batalla. L'au havia nascut en plena guerra, entre trets i mort, per esta raó era sorda, encara que posseïa gran força i immunitat a l'aire hostil i tòxic de la zona. Últim cantava sempre que veia una persona vagant després de la guerra, i amb la mateixa intensitat que una arma de foc, per tant, es podia sentir per tota l'àrea. 

En plena llum del dia, després de la guerra, un esbart d'aus emigrants passaven i Últim, amb admiració s'uní al grup, encara que no va durar molt, i a mig camí es cau per la puresa de l'aire i el canvi d'atmosfera entre l'erm i la naturalesa. 

CHRISTIAN DAVID MARIN ARTURO

Des que tinc ús de raó, he estat en aquesta granja cuidant les ovelles, que arriben al camp a menjar, que tornen segures, que els llops no se’n mengen cap, assegurant a la nit l’estable i la casa.

Com sempre, m'alce quan la pilota groga encara no ha arribat al cel, vaig a la casa a alçar bordant als meus amos. ‘’ Shh, Tobi’’, em va dir l’amo, ‘’estem llistes fa mitja hora. Tens el menjar a la cuina’’. Jo no vaig entendre res de les paraules que em va dir, però com sempre vaig desdejunar un poc a la cuina, però encara tenia fam.

Després, com tots els mesos, va arribar un cotxe gran i les persones de dins van parlar amb els meus amos, supose que de les ovelles.

‘’No te’n vaig donar res més, cada vegada ens pagues menys, per la llet, el formatge i la llana’’ va dir l’ama. ‘’No em digues històries, cada un té el seu treball, el teu és donar-nos el producte, i el nostre transportar-ho a les tendes perquè l’embenen’’ vaig dir l’home. ‘’No podem viure així, quasi no tenim diners per a viure nosaltres imaginat per a mantindre els animals, els nostres veïns agricultors igual, i tot el que viu al camp, cobrem una misèria!’’ va exclamar l’amo. Jo, mentre els humans estaven alterats, m’entretinc cuidant les ovelles, algunes no podien continuar la marxa per falta d’aliment i jo vaig entendre que si els amos estaven discutint amb les altres, aquest mes tampoc tindríem molt per a menjar.

DANIELA SERRANO GARCÍA