MICRORELATS DE LA SES ALPUENTE - DIÀLEG 26:
AL BOSC VERMELL, UN CAVALL FUIG - MARTA SOLDADO
A L'ALTRE COSTAT DEL FILFERRO
Vaig nàixer entre palla i pals, on l'aire fa olor d'humitat. No entenia per què el món quedava limitat per un estrany filferro. A l'altre costat el món semblava millor, hi havia herba més alta, més verda i més abellidora. Vivia envoltada d'altres espècies, la meua mare em deia que no em farien res, però tots es clavaven amb mi per unes banyes que portava al cap.
El meu humà tots els dies venia molt feliç a donar-nos de menjar, algunes vegades s'emportava algunes gallines o ànecs, pensàvem que se n'anaven al paradís ja que mai tornaven. A poc a poc el meu humà començà a tardar en vindre, una vegada ens quedàrem un dia sense menjar. Nosaltres intentàvem, sense èxit, escalar eixa tanca que ens limitava.
Un dia l'humà ens va obrir la porta, els pocs animals que quedaven van eixir corrent per poder menjar, va ser la primera vegada que vaig provar la fusta i la roba. Em vaig adonar que el meu humà estava molt estrany. Em vaig acostar a poc a poc. Ja no feia olor de palla ni de pals. Feia olor com quan l'aire no es mou abans de la pluja. Em vaig allunyar per provar l'herba, sabia com m'imaginava, estava boníssima. Em vaig girar cap al meu humà i seguia al mateix lloc, quiet, semblava un més al corral. No vaig entendre per què no es movia. Em vaig girar cap a la meua mare que estava amb els altres animals.
En eixe mateix instant vaig decidir córrer i no mirar enrere, tots els animals em van seguir però, ens va atrapar una persona molt gran i ara estic exposat en un lloc en el qual els animals no tenim pell. Estem esperant a ser acollits per algú nou però aquesta vegada no crec que siga per a alimentar-nos, sinó més bé per alimentar a la seua família.
AINARA CEBELLÁN RUBIO
PATXI I LES SEUES TREPIDANTS AVENTURES A LA GRANJA
Soc Patxi, un gos de pèl roig, molt actiu, i avui estic ací per contar-vos les meues aventures a la granja, òbviament amb el meu amo Rubén.
La primera volta que vaig anar a la granja era molt xicotiu, però me'n recorde que va ser dels millors dies de la meua vida. No vaig fer res interessant tampoc, però, vaig començar a acostumar-me al soroll dels porcs, em vaig fer un mapa mental de la granja i vaig aprendre d'on podia menjar i d'on no.
Ara bé, no farà ni tres mesos que, com tots els dies, vaig acompanyar el meu amo a donar de menjar els pocs i mentre patrullava per la granja em vaig adonar que hi havia un intrús. Era una mena de rata, però molt més fastigosa, era una fura. La meua primera intenció va ser fugir corrent; però, després d'analitzar la situació, vaig pensar que era més oportú anar a caçar-la. I això vaig fer. Vaig començar a córrer i la vaig mossegar al coll, va ser prou sanguinolent. Però, sembla que ho vaig fer bé perquè Rubén em va fer carícies molta estona en agraïment. Crec que la fura s'estava menjant el menjar dels porcs.
Últimament, tampoc m'ha passat res més interessant. De tant en tant, cace ratolins però poca cosa més.
Però, he de dir que anar amb Rubén o Aitor a la granja és les coses que més m'agraden de la meua vida.
AITOR CEBELLÁN SANCHO
UN PARDALET ESPECIAL
En el més profund del bosc, en un arbre molt vell i molt gran, vivia un pardalet molt especial. El pobre no tenia amics perquè els pardalets del seu mateix tipus feia anys que s'havien extingit.
Quan va entrar el primer raig de llum pel forat, el nostre amic es va despertar. — Quin fam que tinc —va dir el nostre pardalet, va eixir de l'arbre i es va començar a volar. Volant, volant, anà a la muntanya que tenia davant perquè en eixa muntanya hi havia molt de menjar del que li agradava: fruita, baies, cucs... Li agradava menjar de tot, en realitat.
Tenia una vida molt tranquil·la però no li agradava la soledat. De vegades, parlava amb algun animal que passava al voltant del seu arbre però la major part del temps estava sol.
Un dia es va despertar i hi havia molt de soroll al voltant del seu arbre. Quan va traure el cap pel forat, va veure que havien començat a talar l'arbre. Això el va molestar profundament. Estava molt preocupat pel seu arbre, el mateix que l'havia vist nàixer i créixer.
El pardalet no es va donar per vençut i, a l'endemà, va començar a parlar amb els animalets que coneixia perquè l'ajudaren, però, ningú s'atrevia a enfrontar-se als humans. El pardalet indignat va decidir que ell sol els espantaria.
Al dia següent, quan van arribar les persones, va eixir de l'arbre per evitar que talaren la seua estimada llar. Quan va abaixar i el van veure, es van entristir perquè el van reconéixer. Aquell pardalet que semblava normal, era l'últim de la seua espècie. En veure que vivia en aquell arbre van decidir no talar-lo i anar-se'n. D'aquesta manera el nostre pardalet va tornar a estar tranquil.
OLAF DONÁZAR MONZÓN
EL MISTERI DE LA PLAÇA
Soc un mussol que viu en un arbre prop de la muntanya, al costat del poble. De dia dorm, però a la nit estic despert i mire tot el que passa.
El poble és molt menut i quasi sempre està tranquil. Però un dia vaig començar a veure una cosa estranya. Cada nit un home eixia de casa i anava a la plaça. Sempre mirava al voltant com si tinguera por. Això em va semblar realment estrany.
Una nit vaig decidir mirar millor i el vaig anar seguint des dels arbres. Quan va arribar a la plaça, es va quedar esperant. Després va aparéixer una altra persona. Els dos van començar a parlar, pareixia que discutien.
De sobte, l'altra persona va caure a terra i ja no es movia. Jo em vaig quedar molt quiet perquè tenia por. L'home misteriós va mirar al seu voltant i va fugir corrent. Ningú més l'havia vist, només jo.
Al matí següent la gent del poble estava molt espantada. Tots preguntaven què havia passat, però ningú ho sabia.
Jo sí que ho sé. però soc un mussol i no puc parlar. Ara cada nit m'acoste inquiet a la plaça, tinc por que alguna cosa així torne a passar.
JIMENA HERRERO CEBELLÁN
RUFO
Rufo era un gat que vivia a Las Eras, el seu regne. Era el sobirà dels gats. Eixia i entrava de la casa dels seus humans quan li donava la gana i els robava el menjar als altres gats perquè ell era el més fort, era el rei.
—Porteu-me menjar, vassalls, ja és hora de menjar —va dir Rufo.
—Senyor, ja ens hem menjat tot el pinso de la humana anciana, ens toca anar a de caça —li va explicar un dels gats que el servia.
Rufo era el rei i no patia per res però els altres quaranta gats de tot el llogaret estaven passant molta fam per la falta de pardals. Rufo no volia fer res perquè era un gandul.
El seu germà Melcior, que era més responsable, va notar que Rufo no feia més que menjar, per això va començar a conspirar contra del seu germà.
—És un gandul, un mentider, no es mereix el seu títol —va dir Melcior.
—Tens tota la raó. Tu hauries de portar els gats a la glòria com en els anys del teu pare —va dir el gat que conspirava amb ell.
Després de conspirar tota la nit van decidir parar-li una trampa. Quan Rufo estiguera en la casa dels seus humans, Melcior i dos gats més entrarien i destrossarien el sofà i escaparien sense deixar rastre.
Eixe matí van entrar a la casa i, quan estaven desfent el sofà, Rufo es va alçar perquè tenia fam i els va veure. Rufo va lluitar amb els tres gats. Després d'una baralla feroç dos gats van fugir però Melcior es va quedar. Ja era molt tard i els humans de Rufo van arribar. Melcior se'n va anar ràpidament per un forat ocult i els humans no el van veure. Rufo va ser condemnat a no eixir de casa durant tot l’estiu i a menjar pinso del roín com a càstig.
FERRAN HERRERO SUÑER
ENTRE CRISTALS I LLIBERTAT
No recorde molt bé on vaig nàixer ni amb qui, només tinc el record d'una emoció meravellosa. De sobte, em van atrapar i vaig acabar en un espai molt més reduït. Estava encollida, sola, sense ningú. Passaven éssers estranys per davant meu, em miraven i se n'anaven sense saber com estava jo. Dia rere dia seguia ahí. Hi havia un ésser que em donava alguna cosa de menjar però la soledat seguia present.
Un dia va ocórrer el més inesperat. Un d'aquells éssers estranys em va agafar i em va posar en una bossa. Amb sort podia respirar perquè hi havia una mica d'aigua, però no podia vore res. Tot es va tornar rar. Em va portar a un lloc més gran i allí vaig conéixer a altres espècies diferents. Al principi tots em miraven malament i m'intentaven atacar però jo era més ràpida. Amb el temps, es van acostumar a mi i em van acceptar com una més, amb l'ajuda de Leire, la meua nova mare. Per fi ja no em sentia sola, però seguia tancada, encara tenia el desig de tornar al paradís que tant somiava, sols em quedava esperar un miracle.
Amb el temps els meus companys i jo dedicàvem el temps a pensar en com escapar però alguna cosa va canviar dins de mi, em vaig encapritxar amb Leire. Ella havia sigut qui m'havia portat allí. Em va cuidar, em donava molt del menjar que m'agradava i em portava a la seua classe. Em tractava bé i això em va fer sentir especial, com si per fi algú em veiera de veritat.
Aleshores un dia va passar el que menys em podia imaginar, Leire em va soltar a la mar i, de sobte, vaig tornar al paradís que tant havia enyorat.
LEIRE MAESTRE MARTÍNEZ
M'AGRADEN ELS DIUMENGES
Aquell era un diumenge com els altres, em vaig despertar a l'alba en sentir sons de passos, igual que els meus companys. Però, de seguida, ens relaxàrem quan vam veure que era el nostre amo, equipat amb les seues peces de camuflatge i la seua escopeta. —Ai, com m'agraden els diumenges —vaig exclamar.
Ens vam ficar tots al remolc i el cotxe va començar a moure's pels camins de pedres que ja ens coneixíem tan bé, així que mentre els meus companys més joves jugaven entre ells i miraven el paisatge al seu voltant, jo em vaig tombar per controlar-los des de la cantonada. —Aquesta joventut —vaig pensar.
En arribar a una muntanya de la localitat, el nostre amo ens va obrir la porta i, en baixar, vam seguir-lo per una senda cap a la meitat de la muntanya. De seguida, ens va fer un senyal perquè ens posàrem a treballar.
Jo vaig anar amb Ós a traves de la muntanya fins que vam veure sota d'uns pins un grup de senglars, encara que potser només n'eren un parell. —Bé, només són tres. Podrem amb ells. Ves a buscar els companys i l'amo. Jo els vigile —li vaig dir a Ós.
El meu company se'n va anar a pels altres i, mentre, jo em vaig quedar allà vigilant els senglars des de darrere d'unes savines.
SANDRA MARTÍNEZ GARZÓN
EL GRAN NIU
El meu dia a dia era sempre molt similar. Cada matí, la meua mare ens portava al niu uns xicotets cucs i, després de mastegar-los i triturar-los un poquet, ens els donava de menjar als meus germans i a mi. Em passava tota l'estona escoltant-los piular sense descans i acabaven posant-me nerviós, ja que jo era el més gran dels quatre i sempre havia sigut el més madur. Tot tenia un sentit, la meua vida estava abocada a ser com la dels meus avantpassats. Però, de sobte, un dia tot canvià.
Quan vaig despertar ja no estava on sempre, en l'acollidor niu on vaig nàixer. Estava sol, i no tenia cap esperança, no sobreviuria. Vaig suposar que havia caigut del niu, i, l'únic que vaig pensar abans de desmaiar-me de nou sigué que no tornaria a veure els meus germans, ni tampoc escoltaria la meua mare vindre a donar-nos de menjar. Res tornaria a ser com abans, mai més.
En despertar de nou, el primer que vaig veure va ser uns xiquets que es quedaren observant-me fixament. Eren dos o tres, parlaven molt ràpid i no deixaven de cridar i tocar-me. En certa manera, em recordaven els meus germans. Aleshores arribà una dona gran, una adulta, i m'agafà dolçament amb les seus mans de gegant. M'acaronà amb tendresa i em portà al seu gran niu, on els xiquets jugaven mentre un home cuinava.
A partir d'eixe moment, ells començaren a cuidar-me, m'alimenten i es preocupen per mi. Em torne a sentir de nou part d'una família.
ZOE MARTÍNEZ SERRANO
MOLLES
Som ratolins. Vivim entre les parets, tots junts, en grup, aprenent qui mana i qui ha d'apartar-se. Només necessitem sobreviure.
Ací ho tenim tot prou fàcil. Vivim al cau de dos gegants. Ella s'assembla prou a nosaltres, camina mesurant cada pas amb suavitat, com si tinguera el nostre mateix instint de supervivència. Ell, al contrari, xafa fort; sap que té el control.
Mai no passem fam amb aquests gegants. Cada nit, quan ell arriba, les parets retronen i tots ens quedem parats. Primer, el silenci; després, els colps. No entenem les paraules que es diuen però sempre veiem el mateix. Ella s'amaga, ell avança constant. Després és quan aprofitem, sempre cau algun plat i podem agafar les molles que queden al voltant.
Avui és diferent. Els colps eren més llargs que de costum fins que, com passa de vegades amb els ratolins dèbils, ella ha caigut i ja no es mourà més. Ell es queda ahí, immòbil.
Nosaltres seguim menjant, aquest és el banquet més gran que hem tingut mai, però ja res serà igual. Per primera vegada, el gegant ja no imposa, sembla com si ara sentira la mateixa por que nosaltres.
ARIADNE ORERO TORREGROSA
VOLIA SER LLIURE
Què està passant? És de nit i tots els meus companys estan alterats, s'escolten porcs d'altres porqueres cridar molt, com si els estigueren matant. No he menjat res de res des d'ahir, no sé per què no ens donen de menjar, tinc un mal pressentiment.
Què acaba de passar? S'ha fet de dia de sobte, els humans estan entrant a la porquera amb una tela i tubs amb bosses. No sé per què però només m'han tret a mi de la meua porquera i m'estan dirigint cap a un passadís fosc, al final hi ha com una gran llum. M'acaben de donar amb una cosa punxeguda a l'esquena, és com un tatuatge, fa molt de mal. No m'ho han fet sols a mi sinó també a tots els altres.
Als porcs que van davant meu els estan portant a una plataforma que puja i baixa. Ha pujat un grup de sis porcs, tarden un poc en baixar. Baixen però no hi ha ningú. Ara em toca a mi. Estic pujant i la plataforma s'ha parat, m'han espentat cap a una gàbia molt xicoteta i han tancat. És tan xicoteta que els altres porcs m'estan asfixiant. S'ha tancat la plataforma i la gàbia es mou molt. Veig passar paisatges que no havia vist mai, hi ha molts animals lliures i m'agradaria ser com ells.
Hem arribat a un lloc molt gran, els humans ens desallotgen de les gàbies. Estic baixant de la plataforma i davant meu hi ha un edifici gegant. M'estan espentant cap a una sala fosca, tinc molta por. Han posat deu porcs més a la sala i han tancat la porta, tots estan alterats. Un gas està eixint de les parets de la sala, no fa olor de res però em sent molt estrany. M'estic marejant, em desmaiaré en qualsevol moment.
GORKA RAMOS DEBÓN
I ARA QUÈ MENGEM?
Ai, quina fam que tinc! Ja és hora d’eixir del llit de l'humà però encara està dormint— pensa Dana i seu al costat del cap de l’humà. —Ei, desperta, que ja és tard, eres un gandul! Fes alguna cosa útil i dona’m de menjar, no?
La gata ix de l'habitació cansada de la indiferència i busca el seu germà.
—Ei, què fas? —li diu a Tronco quan se'l troba.
—Estava caçant una mosca, per què? —li contesta l'altre gat de la casa.
—Perquè tinc fam i l’humà no ens ompli el bol de menjar.
—Me’n vaig al sofà a passar el temps però, si l’humà no em dona de menjar en 20 minuts, em pose a miolar per tota la casa.
L’humà se’n va a la cuina i obri la nevera. —Eh, eh! Dona’m pernil, no? Ja que estàs ací podries consentir-me un poc, que Tronco no se n'adonarà —diu Dana.
—Adonar-me'n de què? —diu Tronco.
—Eh? No, no, de res, continua amb les teues mosques —li contesta Dana.
—Uf, per poc… quasi em lleva el pernil —pensa Dana. L’humà tanca la nevera i camina cap a la porta. —Què fas? No t’atreviràs a anar-te’n sense posar-me menjar, no? Eh, eh, no fuges! —diu Dana perseguint-lo.
L’humà s'acatxa. —Però no m’acaricies, dona’m de menjar! —s'indigna la gata. L’humà se’n va per la porta. —No m'ho crec. Tronco!
—Què passa, Dana?
—Que tinc fam i l’humà se n'ha anat. Ajuda’m amb una coseta.
Dana porta Tronco fins a un armari al saló.
—Has d’obrir aquest armari, tu eres més alt, així que va!
Tronco obri l’armari i, per l’impuls, una bossa de pinso cau a terra. —Oh, ací està! —exclama Dana. Amb les dents i les potes obri un forat a la bossa.
—Per fi, menjar! Açò és culpa de l'humà per no donar-me pernil.
VICENTE SORIANO DE PACO