8 de des. 2019

Comença el Diàleg 2020!

El Diàleg de 2020 ja està en marxa! Després d'unes quantes sessions de treball, durant el segon trimestre els centres llegiran Els romanents, de Víctor García Tur, la novel·la seleccionada enguany.

Els dies 24 i 25 de març tindrà lloc la trobada amb l'escriptor, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

Esperem que gaudiu de la lectura.

Una abraçada, bones festes i bona entrada d'any!

L'equip del Diàleg.

25 de març 2019

Els microrelats guardonats

La setmana passada va tindre lloc, per fi, la trobada entre Martí Domínguez i els joves lectors i lectores que havien treballat La sega als seus centres d'estudi. El Diàleg, com sempre, fou fructífer per a totes les persones implicades en la iniciativa i va demostrar la força que tenen la literatura i la paraula.

Al final de l'acte, tant dijous com divendres, es van lliurar els accèssits i els premis del concurs de microrelats. Enhorabona a totes les persones guardonades! El nivell va ser molt alt i la participació molt activa; per això, el resultat demostra les possibilitats d'interpretació que havia obert el treball al voltant de la novel·la.

Ací us n'oferim un tast, amb l'enllaç a les quatre obres que es van endur els tres primers premis, a més de la menció Maite Boscà.


Primer premi

«Plaer i fam», Andrea Ixchel Martínez Marcos, IES Sant Vicent Ferrer (València)

Segon premi

«El retorn», Patricia Muñoz, Col·legi Pureza de María (València)

Tercer premi

«Sense títol», Claudia Alcaide, Col·legi Pío XII (València)

Menció Maite Boscà

«Una mirada especial», Edith Silvestre, IES Laurona (Llíria)


I, a continuació, la llista completa dels accèssits:

  • «Sis bales», Irene Collado, Col·legi Pío XII (València)
  • «Inèrcia», Marta Gimeno, Col·legi Pureza de María (València)
  • «Una ferida interna», Sara Olmos, Col·legi La Purísima (Torrent)
  • «Sense títol», Julia Serrano, IES Abastos (València)
  • «Aquella veu al meu cap», Albert Ferrer, IES Almenara (Almenara)
  • Encara més sola», Ángela Clemente, SES Alpuente (Alpuente)
  • «Fusta», María del Carmen Garcia, IES Beatriu Civera (Aldaia)
  • «Sense títol», Victoria Ciges, IES Clara Campoamor (Alaquàs)
  • «Preguntes sense resposta», César Rubio, IES Dr. Faustí Barberà (Alaquàs)
  • «Un mal dia», Jorge Haces, IES Guadassuar (Guadassuar)
  • «Sense títol», Anna Espí, IES Jaume II el Just (Tavernes de la Valldigna)
  • «La meua arracada», Mireia Navalón, IES Malilla (València)
  • «En el punt de mira», Clara García Aleixandre, IES Malilla (València)
  • «Sense títol», Maria Pérez, IES Maria Enríquez (Gandia)
  • «Manuela», Raquel Illana, IES Sant Vicent Ferrer (Algemesí)
  • «On es perd el coratge», Claudia Salavert, IES Sedaví (Sedaví)
  • «En vida o en mort?», Touria Zouine
  • «El camí», Zahira Catalano, IES Vicent Sos Baynat (Castelló)

19 de març 2019

ESCOLES RURALS.L'ESCOLA DEL CANTO A BENASSAL.
LA IMPORTÀNCIA DE L'EDUCACIÓ


El passat 27 de febrer vam portar a terme a l'IES SOS BAYNAT de Castelló de la Plana una altra de les activitats relacionades amb la lectura de La Sega.

Les i els alumnes van veure el documental titulat Una escola amb vista (Un símbol de la lluita per la llibertat i contra l'analfabetisme). Aquest documental ens mostra l'escola rural del Canto (Benassal) com a exemple d'escoles rurals construïdes pel govern de la Segona República. Aquesta escola es va construir amb l'objectiu d'alfabetitzar tots els xiquets i xiquetes dels masos que vivien al voltant del riu Montlleó, al terme del poble de Benassal. Aquesta escola, que es troba a més de dues hores de camí del poble, va convertir centenars de xiquets en ciutadans lliures.

Del que es tractava era que copsaren la importància que juga l'educació i la cultura en la formació de persones lliures i amb criteri i capaces d'enfrontar-se i solucionar els problemes i entrebanc que se'ls puguen presentar.
Aquesta escola, com moltes altres, està situada al mig del camp en una zona on hi havia masies aïllades amb l'objectiu que cap xiquet deixara d'estudiar. Aquests havien de caminar (alguns fins a dues hores) per camins de cabres i el mestre havia de viure sol. Tanmateix l'educació arribava a tots.

Aquest emplaçament, escola i vivenda del mestre, ha sigut restaurat i va estar en actiu de 1932 a 1973.

Possiblement en aquesta escola s'inspirà Martí Domínguez. Don Arcadi, mestre exiliat, feia les seues classes en una escola rural situada lluny tant dels masos escampats per la zona com del poble. Hi acudien xiquets i xiquetes, com Goriet, dels masos del voltant. Ells cada dia portaven menjar al mestre, que vivia sol. D. Arcadi els ensenyava i despertava la curiositat amb mètodes que feia servir com a mestre de la República com el viatge imaginari per la geografia espanyolao el treball de camp amb eixides per a buscar fòssils, distingir pardalets o veure la mar.

Aquesta activitat ha comptat també amb la col·laboració del nostre company i professor d'història Raül González.

5 de març 2019

IES VELES E VENTS. GRAU DE GANDIA


                IES VELES E VENTS. GRAU DE GANDIA



Desorbitat
No és bona època per a ningú, com bé tots sabem dins d’aquesta dictadura franquista. Tots en som submisos. La por ho domina tot. Dona igual si eres comunista, anarquista, Guàrdia Civil o bandoler. Un moviment inoportú i tot pot canviar a pitjor.
Això em va passar a mi. Jo, Don Arcadi, vivia a la ciutat quan de sobte em trobe mestre exiliat al Maestrat. El Maestrat és terra de masovers. Terra freqüentada per maquis. Una guerra soterrada, on s’han oblidat els valors humans, i el diàleg.
He d’estar al marge de qualsevol ideologia, si vull sobreviure. He de jugar ben bé les meues cartes, que sé que en són poques. I encara més, tinc al damunt el capità Maximino Mata. Qui a pesar no disposa de proves per acusar-me de traïció, sospita! I no li falten raons. Sóc testimoni de l’amagatall d’un dels bandolers a casa de Goriet. Amb això he intentat guardar distància, mai no se sap qui és l’enemic. Desitge ensenyar, a Goriet, el ritme de la natura. I com, a través dels fòssils, retrobem el passat. Veig en ell un futur que pensava desaparegut. Per això no puc deixar que renuncie a l’escola per quedar-se al mas. M’agradaria que estudiara magisteri, i si no és així, com a mínim que tinga consciència de tot allò que ell sap.
                                      

                                                 RAMIREZ MUÑOZ, ANDREA. .2n Humanitats.
.



. EN VIDA O MORT?
Encara que separat de la meua família, he de vetllar per ells. Algú els pot agredir, i la vida és l’única cosa que real que ara tenim. Ningú no em pot veure. Sóc mort. I així ho creuen tots. Inclosos la meua estimada dona i els meus fills.  Vos imagineu veure com acudeixen els maquis al mas i veure com la teua família lluita per la seua salvació. I no poder intervindre és el pitjor.
Els primers dies van ser horribles, amagat com un conill, sense contacte tret del meu Goriet. Goriet m’informava i em mostrava el mon que jo no veia. No sé què hauria fet sense ell. Era el meu menjar i la meua alegria.
Vam fer un pacte. Goriet sabia que la meua veritat significaria la meu mort. Goriet s’ensenyà a mentir, a circumval·lar les preguntes. A dissimular.
Goriet m’informà de com els guerrillers anaren a casa, de la seua relació amb don Arcadi, de l’enamorament de Teresa i el Ferroviari, del cas del Matemàtic, i... de moltes altres coses.
Jo donava consells de pare. D’un pare amagat i fugit i que no es feia càrrec de la seua família.
Un dia Goriet em va suplicar a plors que tornara a casa, que les coses estaven malament i que el seu únic desig era que tot fora com aquells temps en què la guerra no ens havia separat.
Jo li vaig dir que realment jo estava mort, i que ell gaudia la sort de poder estar en mi, a estones, en aquest racó. Que si torne ja no seria com abans perquè les coses han canviat. Però, que deu pensar el meu xiquet?

                                                           ZOUINE,TOURIA.    2n Humanitats



                                                                                                            Àngel Peiró

4 de març 2019

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA)



La Sega


IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Gonzalo Suárez.

Jo, Ferroviari, vaig anar a dinar a la casa per a celebrar la collita del blat. Aquesta vesparada vaig paralar amb Teresa perquè m´agradava molt i també perquè n´hi havia una atracció de l'un per l´altre. Vam seure a dinar i vam estar parlant de si podíem anar a menjar nosaltres un dia d' aquestos. Em va dir que sí. Jo em vaig quedar sorprés perquè mai havia anat a dinar amb una xica.

Uns menjaven, altres parlaven dels serveis militars que havien fet, però nosaltres vam anar a la seva habitació perquè volia mostrar-me una cosa que jo no sabia. Aleshores vam anar per tota la casa fins a la seua habitació i jo vaig dir: aquesta casa és molt gran i ella va dir: aquesta casa és herència del meu iaio que va treballar per a la família reial i com que va tindre molta relació amb ells li van regalar la casa. Però això no és
l´important. Crec que m'he enamorat de tu en aquest temps i per això vull donar-te un obsequi que mai oblidaràs.



La Sega

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Alexandru Iacob

Asseguda en el meu sofà, veient com les gotes d'aigua que queien del cel colpejaven la finestra mentre acariciava lentament la meva escopeta. Havien passat quatre anys des que el meu marit va morir a mà dels representants de la llei que es fan dir policies. Eren iguals que els rebels que assaltaven les cases. Tot d'una el timbre de la meva porta sonà, es va fer un silenci absolut, havia deixat de ploure i el rellotge del saló marcava les 00:00.
Amb les meves dues mans vaig agafar la meva escopeta i em vaig dirigir cap a la porta. Just abans d'obrir-la escoltí unes veus de fons que deien:

- La matem i ens emportem els seus fills!

En aquest instant vaig obrir la porta el més rapid que vaig poder i vaig obrir foc contra tots els rebels, gairebé sense parpellejar.

Abans d'adonar-me del que havia passat, mirí al meu voltant i l'únic que vaig poder veure va ser sang, sang dels rebels que van intentar matar-me. Estava en estat de shock i amb prou feines podia notar alguna cosa, però quan vaig dirigir la mirada cap a baix vaig veure que una bala havia atravessat el meu estòmac, m'espantí tant que em vaig marejar i vaig caure a terra colpejant el meu cap contra la gespa, sangnant.

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA)

La Sega 

 IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Eva Mas Parejas. 

 Les parets estaven brutes de sang, però, no hi havia ningú. Estava espantada i, aleshores, va aparèixer. Estava amagat baix de la cadira, anava tremolant, intentant que ningú el vera. Jo, amb tots el sentits a l'aguait, inspeccionava l'espai per trobar algú, però res. De sobte em van vindre al cap una quantitat de records innumerables mentre passejava per allí. Anava amb tranquil·litat però no era conscient del que m'esperava quan arribara a la part de dalt del mas, uns quants passos més... I, tots aquells records van esclatar i desaparèixer com en un núvol de fum al meu cap. No podia ser: mamà, Gregori, Ferroviari, Blas, Pelut, Alejandro, Torregrossa, capità Mata... tots estaven ací, excepte un: Rumb, que continuava tremolant amagant-se davall tot el que podia, pobre gos... Juntament amb la gran tristesa que sentia al cor, em sentia encoratjada, enrabiada... aquest sentiment va augmentar quan, al sòl, hi havia un diari: Hitler mort i Franco abatut. Tot havia sigut una reacció d'algú que, amb aquella notícia, va començar a disparar descontroladament a tothom. No m'imaginava qui podia ser fins que vaig veure, a la seua mà, el fusell que el culpava de tot...


La Sega 


IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Pablo Martín Pascual 

Anava cap al poble. El dia transcorria amb normalitat. Vaig decidir anar cap al bar de sempre, estava cansat de tant de treball, pensava trobar allà els meus amics. No estava molt interessat en les coses del meu voltant fins que vaig vore una imatge que em va gelar la sang: un home estava apuntant un dels meus amics al cap.

Vaig anar corrent sense pensar per l'excitació. Em va vore corrent cap a ell. Vaig escoltar un tret i tot es va tornar negre.

-Tot es va tornar roig quan vaig vore aquell home corrent cap a mi. Tant roig que li vaig disparar no entenc perquè, però el meu cap no pensava amb claredat. Vaig trobar Teresa en eixir del bar. Entre marejos li vaig dir que se'n vinguera amb mi, cosa a què es va negar. Li vaig repetir la pregunta i va tornar dir que no amb el cap. El meu cap no podia més. Vaig començar a disparar i Teresa va caure a terra i jo vaig disparar-me a la cama i vaig començar a sagnar. No podia caminar més i, amb el cap ja tranquil, vaig fer que tota la meua visió es tornara negra amb el so més silenciós que havia escoltat.

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA)

Consciència d'inferioritat 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Sabrina Bertomeu. 

Quan vaig despertar, el meu malson encara era ací. Com podia ser així, si jo estava segura que ja no dormia, ben segura. Allò que ignorava era, per desgràcia, que aquell malson que havia interromput tota la meua nit, no cessava en despertar; tot el contrari, el malson em perseguiria tota la meua vida. Aleshores, d’alguna manera, allò era realment un malson? Què era? Jo només sabia de segur que no era cap mena de monstre, o fantasma, o vampir, anava més enllà.

Vaig aconseguir alçar-me del llit al voltant de les nou, després d’haver-hi estat pensant i pensant en El Malson. L’única conclusió a què havia arribat era que El Malson anava a continuar ací sempre. En entrar a la cuina vaig trobar Goriet prenent el seu desdejuni de sempre, llet amb cereals, els pocs que hi quedaven. També vaig trobar ma mare, escurant i fent-se càrrec d’absolutament totes les tasques de la casa, com cada dia. El meu germà menut no mouria un dit. Serà a mi a qui demanarà ajuda la mare. Jo, Teresa, em promet a mi mateixa destruir El Malson, que he patit tota la nit, o millor dit, La Realitat que patim moltes dones cada dia, i que pareix que no desapareixerà mai. Estem al segle XX, com pot ser que les dones seguim així?

La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Alícia G. Ruiz 

Era una freda nit d´hivern. El cel estava negre i no n'hi havien quasi estreles. Semblava molt profund i massa allunyat. Com havia passat molts dies sense eixir de la meua casa, vaig decidir pegar una volta amb un xic que vaig conèixer ja fa un temps. Em va voler acompanyar perquè sabia que últimament no em trobava prou bé. No podia parar de pensar en el meu pare i tot el que ens va passar després quan ell ja no estava amb nosaltres. A casa nostra mai eixia el tema de quan els civils es van portar al nostre pare, però encara que no parlàvem d'ell, estava segura de que tots el trobàvem a faltar. Des d'eixe dia no el vam tornar a veure mai més, i també des d'eixe dia una part de mi va morir. Vaig deixar de ser com era abans. Tots els dies i totes les nits pensava en ell, i en aquells bastards. Es van convertir en els meus enemics, sol sentia odi…

La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Silviu Voicu 

Em trobava nerviós, els meus amics i la meua família feien costat a Núria, la meua esposa i li estaven donant les condolències per la meua mort. Vaig aparéixer mort en el riu i mai no es va saber com havia arribat fins aquell lloc ni qui m’havia llevat la vida. Tan sol, Núria i jo sabíem que aquesta situació de tractar d' escapar de les amenaces de les forçes franquistes era insoportable i perjudicial per al futur de la nova criatura que es gestava dins d’ella, i, per això, vam decidir anar-nos a un poble allunyat per a començar una vida nova amb tranquil·litat. Anys després de la meua suposta mort, ja teníem una nova identificació i érem feliços. Núria s’encarregava de donar classes en la escola del poble, on estava matriculat el nostre fill i jo cuidava la casa, i, de vegades, feia uns mobles per a la gent del poble. Fins i tot, estàvem bé però havia dins de mi, una sensació buida que em feia sentir miserable per abandonar a la meua família, sense dir res i menys encara, dir que era una estratègia per a escapar. Hui en dia, encara que han passat els anys, continue pensant que són d’ells, se'n recorden de mi? Siga o no siga així, tinc fe perquè un dia torne a vore a la dona que m’ha donat la vida.

L’amor perillós de Don Arcadi 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Mila Iturrioz 

Em trobava malenconiós i buit, ja no era un mestre jove, la meua barba era canosa.

Tots els seus almnes em miraven, però callaven, mai havia estat tan desanimat. Ningú, absolutament ningú, entenia el meu inert estat d'ànim, tampoc tenia ningú amb qui parlar, estava sol. Per això, cada dia, demanava ajuda i auxili al meu interior, dins del tot. Estava enamorat de Bela i me n'havia adonat tard.

Bela era una pobra mare soltera i vídua per culpa dels guàrdies civils, es trobava a la presó i mai ens tornaríem a veure.

Una nit, perdut en el desig infinit de les meves fantasies, vaig somiar amb els déus grecs, entre ells, vaig trobar Cupidell, que, en veure tan gran sol.litud em va concedir el desig de conèixer una veritat que em tornaria l'esperança. Quan Cupidell va anar a confessar aquell secret un vent eixordador va acabar per glaçar-me fins a l'ànima.

Després d'aquest somni la meua ànima es va il·luminar, em va venir una imatge al cap, Bela no estava a presó, s'havia escapat i es trobava en les mateixes muntanyes delmeu exili.

No sabia si sortir en la seva recerca, era molt arriscat i perillós, si els civils em trobaven suposaria la mort segura, però l'amor ho pot tot. Vaig trobar a Bela?

La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Carlos Nebot 

Li vaig contar a la mare que col·labore amb els guerrillers: que no havia tingut opció, que no podia oblidar el pare, que se sentia indigna i bruta si li donava l'esquena als que lluitaven per la llibertat. Aquella mateixa llibertat que li havia costat la vida al pare.

Però el que nigú sabia és que m'havia enamorat d'un guerriller. Es deia Marcos i era ros amb ulls foscos. El que m'agradava d'ell era que lluitava per una llibertat com ho estava fent jo, a més, que tenia una personalitat que a qualsevol enamoraria. Jo tenia por. Estavem en mig d'una lluita i pot ser no era el millor moment per a enamora-me, però aixpò no es tria. Totes les coses arriben a la seua fi i aquest va ser un oment difícil per haver de separar-me de la persona que més feliç em efia, però vaig triar lluitar per la llibertat per sobre l'amor de la meua vida.

IES SANT VICENT FERRER - ALGEMESÍ

MICRORELAT “LA SEGA”

Don Arcadi gemegava, li estava costant més que mai pujar la muntanya. Don Carles, li deia des de dalt “ànim Don Arcadi, que ja quasi ho té”. Don Arcadi, a pesar del mal que li feien les cames, se sentia feliç, tenia dibuixat, a la cara, un somriure que moltes persones en aquells temps desitjaven.

Quan don Arcadi aplegà on es trobava Don Carles, buscà, ràpidament, una pedra on assentar-se. Digué a don Carles, “don Carles, vaja anant vosté, que jo necessite descansar”. Durant els primers minuts, Don Arcadi, respirava i pensava alhora (ja m’estic fent vell). Però, una volta havia descansat, alçà el cap i es quedà bocabadat. Encara que al calendari hi ficara abril, ell se sentia com si fora juliol. La llum del sol travessava el cel blau, buit de núvols; el verd de les fulles dels tarongers era com el d’una maragda.

Aquella imatge el feia pensar, li venien al cap totes aquelles històries dels masovers que l’angoixaven. Per un moment, va veure les dues cares de la moneda, érem com una taronja, no una, la millor, però nosaltres ens havíem convertit en el cuc que l’havia podrit.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Leandre Costa, 1r BAT B


EL COMIAT

Havia sigut una vesprada alegre. Acabàvem de collir les patates i estàvem contents, no passaríem fam aquell hivern. Però no era allò el que em preocupava. Ja feia un temps que havien començat a passar pels masos i era qüestió de temps que passaren pel nostre. Havia sentit les històries de les famílies a les quals visitaven i coneixia l'horrible futur que ens esperava. Sabia que jugava amb foc ajudant els bandolers i proporcionant-los menjar però, què anava a fer? No podia resignar-me a viure sota el govern del general, volia llibertat. Però coneixia els enormes riscos que comportava i el seu fatal final. Em turmentava dia i nit.

Fou més entrada la vesprada quan vaig sentir que tocaven a la porta, sabia de qui es tractava. Era el capità Mata acompanyat de cinc homes. Ambdós pretenguérem que no sabíem el motiu de la seua visita. Finalment formulà la pregunta. Jo neguí cap relació amb els bandolers però fou en va, els guàrdies se m'endugueren al poble i em deixaren sol dins una caserna. Sabia que no tornaria a veure la meua família. Quan tornaren a entrar jo ja m’havia llevat les sabates i els calcetins.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Laia Bermúdez Illana, 1r BAT B



EXPLOSIÓ

El silenci. Havia sigut la meua millor arma fins ara. Havia deprés defensar-me amb destresa amb ella. Mantindre'ns a tots en una zona segura. Observar, callar i obeir. Aquesta havia estat la meua única feina al llarg dels darrers anys. També la més dolorosa. Vaig empassar-me per tractar de desfer el nus que tenia a la gola. Però no. Aquesta vegada no. O em van valdre tots aquests anys de pràctica i perfecció quan havien traspassat el meu límit. Quan ja hi tenia poc a perdre. Quan la quietud i l’atabalament dels dies van poder amb mi. I quan vaig obrir la boca, sabia que l’anella de la granada havia sigut detonada. Una granada que carregava des de feia molt de temps a la mà, i que havia decidit ignorar, conservar per a activar-la en el moment oportú. Tal vegada hauria sigut millor romandre en silenci.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Anna Aguilar Camarasa, 1r BAT B


MANUELA

Un xicotet indici de llum es colava per les reixes de la diminuta finestra del meu calabós, fent-me saber que ja era de dia. Em trobava mig adormida quan el caporal Forcano em va arrossegar amb força fora de la cel·la i em va ficar en un cotxe desconegut per a mi.
 
El meu cap i cos dolien i ja no sortien més llàgrimes dels meus secs ulls, que havien estat vessant els meus atemorits sentiments en forma d'aigua salada tota la nit.

El cotxe va parar i vaig observar la porta de l'hospital que s’obria.

Em van fer algunes proves i en efecte, estava embarassada.

Em portaren a una habitació per a ingressar-me per un temps, perquè els metges no havien passat per alt l'estat en el qual aqueix fastigós caporal havia deixat el meu cos després de la seua “visita”.

Em vaig asseure en el llit al costat de la finestra, quan tots van abandonar l'habitació, mirant com els cotxes anaven i tornaven.

Per fi vaig tornar a sentir de nou les càlides llàgrimes relliscar per les meues galtes.

Per què els Guàrdia Civils em feien això?

Jo no vaig demanar una guerra.

Jo no vaig demanar que el meu pare em prostituïra.

Jo no vaig demanar quedar-me en cinta.

Què faria jo ara, amb un xicotet al qual cuidar?

I vaig saber que no havia de preocupar-me per això quan vaig escoltar la porta tancant-se a les meues esquenes, sorollosos passos cada vegada més a prop de mi, i una aspra corda va abrasar la pell del meu coll, llevant-me la respiració.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Raquel Illana Esteve, 1r BAT B



VALÈNCIA


Quan vaig complir l'edat de 20 anys vaig decidir recórrer la meua terra, i per descobrir les meues arrels, així que em vaig preparar amb el poc que tenia, degut a que havia acabat la guerra i els béns escassejaven, així que li vaig demanar a la mare si em podia deixar una ració de menjar i diners per al tren per poder viatjar a València, la meua família no tenia quasi res, però ma mare em va donar l’última ració que li quedava i em va fer prometre que quan arribara a València em buscaria un treball per poder entrar a la universitat i així li ho vaig prometre.

Quan vaig arribar a València no m’ho podia creure, allò era immens, era preciós, quan sorties de L'estació del Nord podies veure la plaça, on davant hi havia edificis de tres altures, de color blanc com el marbre, les seues finestres eren gegants i al capdamunt estaven acabades amb un arc de mig punt. Després d'un temps de malviure en la ciutat, vaig trobar un treball com a cambrer en una cafeteria situada al barri ric de València, podia veure com gent de negocis entrava i sortia amb els seus maletins i el seus barrets, després de treballar en aquell bar durant dos llargs anys vaig poder entrar a la Universitat, i vaig entrar a la carrera de Filologia, però el valencià estava censurat als llocs públics, així que vaig començar a llegir llibres i textos que em passava un escriptor que era fill d’un forner que vivia a Burjassot, de vegades quedàvem per compartir històries, també em preguntava coses sobre la guerra o sobre els meus sentiments cap a la meua terra.

Després d’acabar en la universitat i a base de llegir molt, aquell món dels llibres m'agradava, vaig notar un sentiment de pau quan llegia el meu llibre preferit, així que com no tenia maneres d’escriptor, vaig decidir montar una editorial, es van publicar més de 10.000 llibres de tots els gèneres i llengües possibles, perquè el que ens fa rics i preciats és que cadascú té una cultura pròpia i una llengua distinta que dona vida als sentiments.

Biografia de Pepet.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Víctor Garcia Duart, 1r BAT B

FINS L'ÚLTIM ALÈ

Feia vent. Aquest duia enrere els meus cabells i el meu vestit. No podia avançar, el dolor d’aquells tristos records em tenien paralitzada. Feia anys que no veia aquell mas, actualment abandonat, podia arribar a tocar l’herba amb les mans. Em sentia lliure, bé fora per aquest seguit de sensacions o perquè estava a punt de morir.

Vaig decidir tornar-hi al mas per poder morir al mateix lloc que ho feren el meu marit i la meua filla. Era angoixant recordar-hi tot el que vaig haver de passar, tot el que vaig haver de fer per treure la meua família endavant sent viuda. La gent del poble em deia que jo sola no podria, que necessitava un marit. Però jo els vaig demostrar que no. Tot l’esforç que vaig fer, tot el que vaig haver de callar, de patir i d’aguantar, valgué la pena. A hui els meus fills es troben bé. Viuran junt amb els meus néts, en una millor societat. Però per a mi ja era tard. Era el meu moment. Així que em vaig dirigir cap al lloc on Ferroviari va matar la meua filla i em vaig gitar allí mateix, esperant la meua mort.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Noemí Romero Alós 1r BAT B

ADÉU

Per fi el dolor i la repressió desapareixerien.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Noemí Romero Alós 1r BAT B


“PENSAMENTS”

Ella sols comptava. Va deixar de pensar des que s'adonà que alimentava un mostre. No podia fer més que comptar per no pensar, era com una màquina. Una màquina defectuosa, una màquina que es trencava perquè no saberen els seus pensaments. Encara que ara ni sabia els seus pensaments, o millor dit volia no conèixer-los. Però ella sabia que tornarien, sols els allunyava sense adonar-se que estava connectada a ells amb una goma. Tornarien, i ho farien amb molta força. Una explosió contra el seu marit, el Capità Mata.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Kike Valero Penades 1r BAT B


EN LA CLANDESTINITAT
Tot va ocórrer molt de pressa, just quan vaig decidir apuntar el meu “naranjero” cap als guàrdies civils amb els quals havia vingut al mas de la meua estimada. Vaig tindre la sort de carregar-me a la majoria, però Mata es va salvar per ben poc. Vaig començar a córrer i em vaig trobar amb Teresa. Mentre ens apropàvem l’un a l’altre, intentava convéncer-la de fugir a França amb mi, però sorprenentment es va negar i jo em vaig posar cada vegada més nerviós, perquè el que havia fet no tenia perdó; si em capturaven, moriria a la presó després de ser torturat nombroses vegades.
No sé per què ho vaig fer, de forma inconscient vaig apuntar l’arma contra Teresa i la vaig matar.
Vaig fugir d’allí espantat, no sabia on anar, em perseguien per tots els fronts possibles: els meus, la Guàrdia Civil i, segurament, els masovers també.
Em trobava sol i desesperat quan vaig trobar un bon amagatall, des d’ací puc enginyar-me-les i utilitzar l’arma per atracar algun mas. Però no puc quedar-me molta estona, segur que em segueixen el rastre, i no vull que m’atrapen. Siga com siga sobreviuré.
IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Andreu Raga Català, 1r BAT B

TERROR
L’estima ens mou, el Terror ens para

Aquella nit trucaren a la porta. Qui ho diria? Temia que era l’hora, no tenia molt per oferir al capità Mata i els seus acompanyants. Però no venien a menjar i sabia que estava acabat.

-Lleveu-li les sabates -digué Mata als altres civils amb un mig somriure.

El dolor que vaig sentir durant aquella nit va moure alguna cosa dins de mi i l’odi es mesclà amb el meu instint de supervivència i malauradament va decidir per mi.

Què devia haver fet? Aquesta pregunta no deixava de sonar al meu cap quan els civils marxaren.

Encara em sangonava el nas i l’esquena així i tot, seguia viu,...  però a quin preu? Qué he fet? -deia a mesura que el dolor es convertia en angoixa i l’angoixa en terror. Mai no hauria pensat que vendria el meu propi germà. El fort sentiment de culpabilitat entrava en xoc amb el de ressentiment. Plorava, cridava, temia…

Davall aquelles circumstàncies no podia negar-me a ajudar a Bela quan m’ho demanava. Però quan em trobava sol revivia aquella nit quan, amb la ironia amarga de la vida, vaig saber per primera vegada que estimava el meu germà.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Mateu Talens Ferrís, 1r Batx

CARTA

Estimada mare,

Com estàs? Nosaltres molt bé. Ha passat molt de temps des de l’última vegada que et vaig escriure. Hui vull parlar-te sobre el viatge al qual Goriet ens porta a Empariues i a mi. Anàrem ni més ni menys que al mas!! Ens portà un amic de Goriet que és arqueòleg, i volia que Goriet li fera de guia per la muntanya (igual que amb Don Arcadi!!).

Tot estava igual, mare, el mas, les muntanyes, els camins... inclús les persones. Molta gent ens reconegué, però no ens saludaren ni ens dirigiren la paraula. Per aquell lloc ja no quedaven quasi masovers, i els que quedaven pareixien estar estigmatitzats, com si al voltant d’aquests encara pul·lulara el fantasma del capità Mata, esperant a detindre a aquells qui s’equivocaren. Els maquis feia anys que se n’havien anat, i el capità Mata igual, però les coses seguien igual, el mateix aire, la mateixa por. Supose que és veritat que les coses no han canviat…

Hi ha moltes més que m’agradaria contar-te, però haurà d'esperar per a la següent carta.

Molts petons,

Pepet.

P.D. Abans de tornar portàrem flors a les tombes de Teresa i Miquelo. Aquestes també seguien igual.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Ferran Ortiz Terol 1r BAT B

OBLIT

Ja passaven cinc anys des que m'havien empresonat. Estava asseguda al costat d'una companya de cel·la que l'havien condemnat pel mateix que a mi. Totes dues assegudes començàrem a contar allò que ens havia passat i jo en aquell moment em vaig recordar del dia en què aquell maleït Ferroviari assassina la meua filla. Ho recorde com si fóra ahir quan vaig escoltar aquella conversa que mantenien els dos, ell intentant convéncer-la d'anar-se'n i ella neguitosa que volia quedar-se amb la seua família i quan jo em disposava a ajudar la meua filla, ja era massa tard. Aquell bèstia havia disparat a la meua Teresa i se n’anà corrents i deixà el cos sense vida de la meua filla. No puc oblidar eixe moment ni quan tanque els ulls. Aquell record em perseguirà fins a la meua mort quan aquest sofriment haja acabat.

IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ) Zakaria Zelmati 1r BAT B


IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA)

La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Lenin Sailema Criollo 

Jo, anomenat Arcadi, sóc un home amb ideals republicans. Vaig tractar de canviar la dictadura de Franco que patirem però em van agafar i exiliar en un poble de les muntanyes. Em donaren el treball de professor perquè només ensenyara als nens l’educació bàsica mentres em vigilaven per si feia de les meues.

Amb el pas del temps, ja no podia soportar més aquella represàlia. Sabia que, en les muntanyes, els meus companys enviaven missatges amb una especie de fòssil amb informació sobre com fugir del país.

Mentres pensava com afrontar la situació en aquell lloc on els bandolers y la Guàrdia Civil assassinaven, vaig aprofitar-me de l’ajuda d’un xiquet, anomenat Goriet, perquè em portara els fòssils.

Després d’uns dies ja sabia com anar-me'n. Necessitava denunciar a algú de gran importància per a la Guàrdia i, mentres ho pensava, anava a la casa del xiquet a dinar ja que em vaig fer amic de la família. En la porta, vaig escoltar una conversa entre la mare i un home a qui estaven amagant de la Guàrdia. Ràpidament ho vaig denunciar a les autoritats que van acabar matant a la família sencera i a aquell home anomenat 'Matemàtic'. I mentres feia les maletes per anar-me’n, em preguntava: ¿Què haguera passat amb la família si no els haguera delatat?


Sospir 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Sonia Argente Poveda 

On estic? Tot obscur? I el meu amo, on està? Qui és aquest home? Només recorde l’últim moment quan Mata va espentar al meu amo. Però que tenia en contra d’ell? Ara estic en un cotxe vermell, en la part del darrera . El capità està al davant conduint. No hi ha carretera, és un camí de pedres que no té un trajecte definit, anem botant dins del cotxe per culpa de les pedres. Mata parla:

-Què anava a fer amb tu? Matar-te? No, és clar -riu- des de petites han volgut un gos. Ja voràs com els agrades a les meues noies! Tu ets un poc vell ja, però això a elles no els importarà. Has de tenir en compte que són xiquetes i només volen jugar i disfrutar dels feliços anys d'infància.

Vaig creure que anava a una mort segura. Però en veure una caseta a final del camí vaig sospirar perquè només era que viuria un llarg temps amb el capità. Una vegada establert en la casa del capità vaig entendre que el meu antic amo havia mort...
-Anem a jugar!
-Gosset! Aquí, aquí! Jo tinc la pilota.


Relat de La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Marina Sanchis 

Els vaig vore des de la finestra com venien i segons com s’anaven apropant vaig apreciar que hi anaven armats. Encara que vaig fer tot el possible per mantindre’m tranquil, no vaig poder evitar posar-me nerviós i témer, ja no sols per la meua vida, sinó per la de la meua família i de com podria, el que  estava a punt d’ ocórrer, canviar-ho tot. Eren aquells bandolers que s’anomenaven Maquis:

-Qui sou? – vaig preguntar jo.

-Som un grup guerriller republicà. Al contrari que molts, nosaltres ens neguem a abandonar el país i deixar que la repressió franquista acabe amb les nostres llibertats.

-Què voleu? Per què heu vingut al meu mas?- vaig preguntar per vore si podia entendre què estava passant exactament.

-Per tal que la Guàrdia Civil no ens trobe, ens veiem obligats a estar en l’alta muntanya i anem curts de queviures. Si ens ajudes no et farem res, ni a tu ni a la teua família.

-Si us ajude, la Guàrdia Civil vindrà a per mi. -Això no es problema nostre. Però si dius alguna paraula, aleshores estaràs mort.

La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Celia García. 

Una vesprada de setembre de 1947, va arribar un capità seguit de cinc homes, em van preguntar “ha vist bandolers per ací?”, jo vaig contestar que no, per defendre els meus companys. La meua actitud els va parèixer sospitosa i em van portar a la caserna. Allí em van intentar treure informació. Havien trobat unes cartes que demostraven el meu posicionament al bàndol republicà . Arran d’això van començar tres dies, que van parèixer mesos, sense menjar ni dormir pensant en les tortures esgarrifoses que anaven a fer-me dins d’aquelles quatre parets. Encara que aquella situació era inhumana jo solament podia pensar en el que podien fer-li a la meua família. Al capvespre va entrar a l’habitació el general que dies abans havia aparegut a ma casa, amenaçant-me que o delatava les futures revoltes de la CNT o anirien per la meua família. Hores després vaig aprofitar la foscor de la nit i la distracció dels militars per a fugir i avisar la meua família que es trobaven en perill. Vaig començar a córrer cap al que jo pensava que era la llibertat quan una bala que venia d'eixa direcció em va travessar el cap.

Els ulls del bou 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Mar Cañada Arenas 

Entre cinc homes m’havien col·locat ferratges i unes boles a les banyes. Havia tractat d’oposar-me, però em responien amb puntades al pit i fuetades al llom. No entenia res. Em van conduir, guiant-se per un soroll cada vegada més fort, a un espai ple de gent i llums. En aparèixer jo, aquella plaça va embogir. Tothom semblava eufòric. Reien i cridaven. Botaven i corrien.  El soroll era ensordidor. Devia estar en una festa. Els mateixos homes que m’havien decorat les banyes van agafar-me de nou i, de sobte, el foc havia encès els meus nous adorns. Es tractava això d’una festa? 


Un primer colp acompanyat de rialles.
Vaig saber que aquell joc no era per a mi. 


Continuaren atacant-me. Em dessagnava i la cendra queia sobre el meu llom ferit.  Bramava buscant ajuda i com més fort ho feia, més espectacle semblava donar a aquells salvatges. No volia ser protagonista d’aquella festa de la tortura. La llum als meus ulls s’esgotava, i el seus cada vegada brillaven més. Assassins. El meu instint de supervivència buscava l’eixida, però la cendra que m’abrasava, les meues potes tremoloses i la força que ja no tenia em conduïen, immòbil, a aquella mort segura.

Plaer i fam 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Andrea Ixchel Martínez Marcos 

La suor feia llargs camins brillants sobre la pell rugosa i obscura. El meu cos pareixia plorar, sentint les embestides dintre i fora, mentre vessava un riu d’absència que es fonia amb la llum que apuntava amb timidesa dintre la claustrofòbica cambra. El llit que compartia amb la Vicenta i pel qual desfilaven amb precisió militar una col·lecció monstruosa de rostres sense nom, dia darrere dia, es feia més fràgil amb cada crit de plaer.

Hauria d’haver nascut home. Tot és més fàcil i menys dolorós essent home. Pot ser seria jo la que, com el capitá ara, jauria damunt una noia tremolosa en una casa abandonada, només una altra Manuela, prescindible, reemplaçable. Tindria el poder per decidir.

Les llàgrimes s’ajuntaven amb la suor i feien crèixer els rius que recorrien el meu cos nu, vulnerable, atrapat per aquell gegant que bufava com un animal amb els ulls tancats, apretant les meues cuixes amb força.

Si haguera nascut home hauria pogut ajudar les meues germanes. Cap d’elles hauria de gitar-se en aquest llit amb un estrany, tancant els ulls i deixant-se anar. Essent home tal vegada hauria mort a la guerra, però no m’importava, perquè, en realitat, jo ja era morta.

Sentiments trobats 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Ana Sesé Mas 

Per molt que ho pense no ho entenc, per què mon pare? Per què a nosaltres? Mon pare que no era ni de dretes ni d’esquerres, només era un bon home treballador, que es desvivia per la seua família. El meu germà Goriet era molt xicotet per a fer-se càrrec del treball que porta un mas, i ma mare no ho estava passant bé, així que només quedava jo. Havia d'armar-me de valor i treballar per tot el que la meua família havia lluitat. I eixe valor era el que em feia seguir avant. La vida al mas era difícil, estàvem entre l’espasa i la paret. Si cridaven a la porta i eren bandolers i no els donàvem de menjar ens mataven i si ho féiem ens matava la Guàrdia Civil.

Vivia un amor d’amagades amb Ferrovoari, encara que ell a vegades m’insinuara que el millor era anar-nos-en a París, però jo volia lluitar per la causa i traure la meua família endavant. Una nit van cridar a la porta, sempre havíem de caminar amb molta atenció, no sabíem de quin bàndol eren, però aquesta vegada era una xiqueta, sola, plorant, espantada, es tremolava, podia veure la por en els seus ulls, i la ràbia també, els feixistes havien matat a la seua família…em va recordar al dia que es van emportar a mon pare. Llavors, en mirar-la fixament, vaig veure que aquella xiqueta era jo.

Tracte 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). María Luisa Muñoz Romero 

M'encongia al mateix temps que el meu ventre creixia. No tenia altres opcions. O donar mort al fruit de les meues entranyes, o convertir-nos a tots dos en desgraciats. Quin altre destí podia conèixer una mare soltera? No ho volia explicar a Ferroviari per por al rebuig, ni a ma mare. Sabia que la Rabosera era l'única que podria ajudar-me. Només em preguntà pel pare. Lligada al llit, vaig beure un estrany beuratge. Sentia entre el somni i la vigília veus d' inframón que em produïen teranyines de llàgrimes i convulsions. En acabar el malson, es va arremolinar al meu interior una amalgama d'emocions: alleujament, culpa… Potser en un altre món, la societat no hauria condemnat aquest amor. "T'he tret un fill. Jo et demane un nét a canvi. Que em dónes vida per mort ". Em vaig aixecar tremolant: "Mai seré del teu fill. Mai uniré la meua sang amb la dels assassins del meu pare ". El somriure de la Rabosera es va eixamplar, no semblava d'aquest món, i els seus ulls eren dues escletxes negres. "Un tracte és un tracte. Si no em pagues mort amb vida, acabaràs pagant-me amb un altra mort. El teu temps s'esgota ".

Microrelats La sega Col.legi La Puríssima - Torrent




Entre reixes


Recorde aquella condemna com una de les parts més transcendentals de tota la meua vida. Fins i tot, aquell desgraciat em va fer un favor.

En aquells set anys i mig entre reixes em vaig sentir més lliure que en molt de temps. L’única cosa que em donava forces per a voler eixir d’aquell lloc eren els meus fills. 
Sempre pensí que la presó més gran no està plena de barrots, sinó de records negatius, i amb aquesta visió, tots nosaltres en aquell malson estàvem en una.
La presó, amb l’especial companyia de Celidònia, em va donar molt més per a pensar. Tots aquells anys em vaig sentir en pau a la fi. No vaig deixar de pensar en ell per un moment. Tal vegada, és l’únic que li quedava. Tal vegada, la por se’l va menjar. Eixa por que s’apoderà del mas del Saüquer, i a poc a poc, de tots. No es mereixia res d’això. Tal vegada, mai li haurien cregut.


Potser ho va poder fer molt malament, més del que mai em podria imaginar, però al meu marit no li va fer res, de res. Ell fou valent, com Zacaries, i la repressió va poder amb la seua persona.

                        Belén Hernández Soriano.- 1º Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent








El perdó

Sóc conegut com el tio Miquelo, un masover tranquil, prudent, servicial, treballador i gran amic de la família del mas del Saüquer, a pesar de la desgràcia que va provocar en la meua vida Samuel . Des d’aquell moment res tornà a ser com aquells dies en els que la meua flor em feia volar sense separar els peus de terra…
L’accident va tindre lloc fa tres anys, un dia tranquil quan passàvem per un camí ple d’arbres frondosos i corpulents, envoltats d’un paisatge primaveral, el qual destacava pels seus camps verdosos. Ens dirigíem a la romeria de Santa Bàrbara, va ser un dia memorable, ple de rialles i de fartona.
Però la sort va canviar de costat a la tornada, quan un grup de xicots maleducats i imprudents es va creuar pel nostre camí, diguent grosseries que van fer enfadar el meu amic. No entrava en raó, els seguí el joc a aquells borinots. Les dones es divertien observant com corríem darrere d’ells. Les rialles duraren ben poc quan la roda va frenar en sec i l’amor de ma vida va eixir pels aires. Així doncs vaig perdre al tresor més valuós que la vida m’havia donat. Per altra banda, vaig hacer de perdonar el meu amic donat que no podia quedar-me a soles i menys en aquell estat de desolació. Malgrat aquell desastre encara conserve una foto seua que enregistaren els meus ulls mentre somreia.

Alba Cervigón Hernández.- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima - Torrent

BALA SUÏCIDA
Temps després de la mort de Ferroviari, el capità Mata cridà a declarar a Miquelo. El dia d’abans va vindre a acomiadar-se de tots i li vaig pregar que no fera cap estupidesa, jo creia en la seua innocència. Em va somriure irònicament i em digué que hauria de marxar, però no podia ja que no sabia fer altra cosa que de masover i tampoc sabia on anar. 
Tal volta hauria de haver suplicat al capità com ho va fer la dona del Xatxo. 

El meu fill Goriet semblava un poc preocupat, però res comparat amb mi. 

El dia següent Miquelo es posà les millors vestimentes que tenia i isqué del mas mentre fumava una cigarreta darrere d’altra. Pareixia prou tranquil.
Em va sorprendre quan, de sobte, el vaig vore agafar l’escopeta. Cridà el gos i anà passejant a peu fins al poble, travessant un camp desèrtic sense cap ànima. Es va seure en una pedra i va estar allí uns quinze minuts, inhalant fum i expulsant-lo en xicotets sospirs. 
A continuació s'alçà, es dirigí cap a la carretera, posà l’escopeta sota la seua mandíbula i, segons després ,el batec del seu cor es detingué i el seu cos ja descansava a terra.

Encara no sé per què ho va fer, pero sé que ell no va delatar el meu marit.

Anna Alba .- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent

Primera trobada cara a cara amb Joanet

Un dia de gener, es van presentar a casa set guerrillers. Un home alt i prim, anomenat Joanet, es va encarar amb la mare Isabela dient que no els donaria res de menjar. Jo em posava al costat de la mare mentre Goriet em mirava com si m´interessaren els maquis, i era veritat, eixos homes em van parèixer valents, no com la Guàrdia Civil. Abans d´anar-se´n, Joanet va deixar clar que ells lluitaven per un govern legítim, perquè tots pugueren menjar i treballar la nostra terra; i venjar la seua mort. Per la finestra, els vaig veure marxant-se pel Pic, la gran muntanya pròxima.

Als pocs dies ens va arribar la notícia :havien assassinat el massover del Boi. Joanet va ser i ell fou el que em contà la trama. 

Dies després es presentaren pel mas la Guàrdia Civil per dinar amb nosaltres. La mare donà la cara amb Pepet en braços mentres jo protegia Goriet i Empar. Estava atenta a recol·lectar tot tipus de informació per dir-la a Joanet però res més acabar, ens en van anar per on havien vingut, sense pagar res; açò es va repetir unes quantes vegades i unes altres , vestits de bandolers. Jo agraïa aquelles visites perquè vaig obtindre a muntó de notícies sobre altres masos.

Álvaro Capel Royo.- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent