Roger Dalmau

I allò ens va caure al damunt com si fóssim formigues”. Amb aquesta metàfora començà el Roger a contar-me la seva experiència com a ratolí de laboratori. Feia molt que no parlàvem, des que ell es va casar i se n'anà a viure amb la seva dona a aquell poble idíl·lic, encara que jo ja m'imaginava que alguna cosa no devia anar bé pel preu tan barat del xalet, de recent construcció. Pensat i fet, signaren el contracte i s'hi establiren la seva dona i ell, doncs encara no havia nascut la Marina. D'aleshores ençà que jo no n'havia sabut res més, però un dia, vingué a ma casa cames ajudeu-me per contar-me el terror que havia viscut, i jo, molt gustosament, el vaig escoltar, però sense fer cas de les seves pretensions perquè ho publicara en el meu periòdic. Resulta que al poc d'arribar-hi van començar a notar que hi havia gent que els vigilava, al principi només al carrer, però més tard dia i nit, tot i que ho feien camuflats sota una aparença normal. “Així estiguérem uns mesos”, em digué, fins que un dia, millor dit, una nit, va sentir-se un soroll en tot el poble que els despertà i feu que tothom sortís al carrer amb pijama i batí, aleshores és quan veren la cúpula opaca que se'ls queia al damunt, i quan aquesta cobrí tot el poble i el sumí en una obscuritat impenetrable, tothom cridà i corregué per intentar fugir, però va aparèixer una imatge projectada a la paret de la cúpula, un senyor calb que els digué que des d'aquell moment passaven a formar part d'un experiment sociològic del govern, que consistia a aïllar-los amb la finalitat de comprovar les lleis de la supervivència. “Ho tenien planejat des del principi” em digué el Roger, per això el preu del xalet, perquè anaven a tancar-los-hi fins que només quedara una persona viva, a la qual deixarien sortir. En aquell moment fou quan entenguí el que m'estava contant, per què plorava així, “ho vaig fer, vaig haver de matar-les per poder sobreviure i eixir d'aquell infern”.

Javi Montaño Sierra. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Vicent Tarrasó

M’explicava Vicent Tarrasó que fou l’actitud indiferent d’aquella xiqueta la que va frenar en aquell moment de valentia, la gana que podia tindre de materialitzar el seu suïcidi. “Cent trenta-dos persones s’aturaren davant el meu balcó per contemplar l’espectacle” em replica.

Li comento que l’última cosa que pensaria en un moment de crisi existencial és a fer comptes.

Ben bé, si em trobés en una situació similar; no ho sé, pensaria en les raons que fan de la meua existència un infern tal que volgués avançar la visita inexorable de la mort, o bé en com o quant m’estime la vida.

Tarrasó és clar: “La xiqueta ”.

- Entre totes les mirades, endinsades en un silenci sepulcral, que suplicaven que no llençara la meua vida al vent, només la xiqueta continuava el seu pas lleuger, feliç, innocent sense contemplar allò que tots contemplaven: un home patètic que amenaçava de suïcidar-se .

Em diu que la xiqueta coneixia ben bé que no ho faria.

Tarrasó em confessà que feia mig any que fabulava amb el seu suïcidi, després que la vida ja no guardava cap sentit per a ell.

Ell prou sabia que mai escriuria el final. Feia tres mesos que els amics insistíem perquè busqués ajuda professional , cosa que se sol fer en aquests casos. Però ell mai acceptava de fer-ho.

“Saps?” em va dir.

- En veure passar la xiqueta em vaig adonar de la situació patètica en la qual em trobava, era protagonista d’un circ rondaire. Per decepció dels espectadors, trobí l’espenta per retrocedir, tancar la porta del balcó i encendre la ràdio. Patia una lluita entre les veus de la ràdio i les meus internes. Oïa sense escoltar, planyia de mi mateix. Fins i tot un acte de rendició com és el suïcidi demanava de ser valent.

”Sóc un covard, tant que ni he pogut acabar amb el meu suplici ”

Vaig concloure que si no trobava la força per acabar la seua congoixa que fóra almenys valent per trobar-li un sentit a la vida, una motivació per no romandre pusil·lànime a l’espera de la desitjada mort.

Zineb el Moutia. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Carme Hernández

Allí estava Carme Hernández en aquell país gelat, gris i buit d’esperança, esperança de guanyar una guerra davant una gran potència com era Alemanya. Agafada de la mà de sa mare buscava un lloc on passar la nit, on establir-se per un temps, espantades i acabades d’arribar del seu país, Espanya, que per por o Déu sap per quina altra raó van haver d’abandonar. Cap de les dues sabia el que estava a punt d’ocórrer, carregades amb una maleta d’il·lusions i esperances per establir una nova vida, quan es van trobar amb Miquel Vives, pensador i escriptor valencià resident en aquell país des de feia dos anys.
- Senyores que fan pel carrer si han eixit els avions, que no heu sentit les sirenes ?
- vostè, vostè… parla la nostra llengua?
- Per descomptat, soc Miquel Vives, hi porte dos anys, seguisc parlant valencià i no ho deixaré de fer mai . Vosaltres tampoc ho hauríeu de fer, deixeu un xicotet rastre de la vostra procedència, no us n’oblideu.
Les paraules d’aquell desconegut els van canviar la vida i decidiren obrir un camí a l’ensenyament del valencià en aquell país.
No tornaren a saber res d’aquell home, sols van veure una foto de les dues presa per Miquel Vives aquella vesprada de tardor de 1938 en l’antiga URSS, una foto que va pegar la volta al món, anys després quan Carme Hernández junt a sa mare Pepi Montero van fundar la primera escola de valencià a l’estranger per a tots aquells que com elles van haver d’abandonar la seua terra per diferents motius, perquè no pergueren la seua llengua, aquella que els donava una personalitat especial.
Avui, 70 anys després estic mirant aquesta descolorida foto on apareix la meua iaia i sa mare i encara puc sentir aquell sentiment que tantes vegades descriu la meua iaia asseguda a la seua agrunsadora.

Rosana Mompó Chardí. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Antònia Company

Em va mirar als ulls fixament i em va repetir unes vint voltes que ho va passar d’allò més mal ...
Tots el dies i totes les nits varen ser un calvari per Antònia. Ja no podia parar-se a pensar com de mal ho havia arribat a passar. “ L’Olívia no vol anar a l’escola, vol quedar-se amb mi, en Pere ha d’anar a treballar amb son pare Joan i la meua filla Pilar havia d’anar tots els matins a netejar a casa de la família Pujades – Cunyat, i jo he d’ anar a comprar el menjar, tot el que es pot, tindre cura de la nena i, a més a més, anar a cosir a casa l’Enriqueta”. Quan anava a visitar la tia Antònia em contava una i mil vegades el mateix, jo no sé si era per la malaltia que patia la pobra dona o pel ressentiment que tenia per no haver viscut en una època millor, una època de menys sofriment.
Tots els dies anava a la residència a veure-la i ella es posava d’allò més contenta!
Aquell dia, portava unes calces marrons, una falda d’un marró molt paregut al de les calces i una camisa d’encaix de color beige i per damunt s’havia posat una jaqueteta de punt d’un color molt paregut al de la camisa, anava arreglada per a ser un dia normal.
On vas Antònia? – Li vaig preguntar – .
Filla, no ho recordes? Hui és un dia especial, hui a la residència es celebrarà la missa en què resarem per totes les persones mortes en la Guerra Civil, sempre m’ha agradat resar pel meu home Rafel, pel meu gendre Joan i pel meu nét en Pere i per tots els meus germans i les altres persones que van morir ... – Cada vegada que pensava en ells, es posava a plorar – .
Pocs minuts abans de morir, Antònia em va contar una història que li va succeir quan la seua néta era petita, com va haver de salvar la vida d’aquella xiqueta, ja havia sofert massa, no podia suportar la pèrdua de la menuda. Aquesta història me l’havia contada milers de vegades, però sols aquella volta em va aplegar al cor i va fer que em posara a plorar com mai ho havia fet.
La tia Antònia abandonà aquest món després de vesar l’última llàgrima de dolor.

Andrea Ortiz Gamón. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Agnès

Agnès Marti Roig estava asseguda al menjador quan em va convidar a passar, asseguts tots dos, va oferir-me alguns dolços i alguna cosa per a beure. Érem amics des de la infància i ara que ella estava malalta anava a visitar-la quasi tots el caps de setmana.

Aquell diumenge xerrant, xerrant, acabà contant-me la primera vegada que va veure un eclipsi de sol, ella era menuda, potser tindria entre 5 o 6 anys, i caminava amb molta presa pel carrer acompanyada de la mà de la seva mare, doncs havien d’anar a comprar abans que la tenda tancara. Aquella vegada ningú no coneixia la notícia que cap al migdia s’anava a produir un eclipsi, la qual cosa a la seua mare li va estranyar, ja que sempre anunciaven aquell tipus d’esdeveniments en la televisió. Agnès tenia por, doncs mai no n’havia vist cap ni ningú ho havia considerat tan important com per a explicar-li-ho. Ella mirava tot el carrer, i com que tots estaven sorpresos per l’esdeveniment, tots miraven cap a dalt, és per això que Agnès estava espantada, no entenia què estava passant i per què tots miraven cap al cel. Però quan l’eclipsi passà i ja es podia veure el sol de nou, va preguntar a la mare què havia passat. La mare primer va riure, en veure-la tan preocupada, i després va entendre que realment la seua filla no sabia què havia passat, així és que li va contar que es tractava d’un eclipsi, que aquest tapa el sol i és per això que s’havia fet de nit de sobte, però que aquest efecte durava poc i de seguida tornava a eixir la llum.

No sé per què, però el que és ben cert, és que Agnès li tenia un amor especial a la seva mare, i cada esdeveniment viscut amb ella li encantava contar-ho. Cada setmana quan anava a sa casa me’n contava un de diferent, però en tots apareixia la seva mare.

Raquel Moret Mayo. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Gretchen

No podia parar de mirar-la, amb el pas del temps no havia canviat, plàcida, segura com un dia assolellat…-M’escoltes?- Sí, sí, perdona, continua. No sé com he pogut despistar-me, la veig serena. Va parlar d’allò que mai m’havia revelat, em digué que no ho havia pogut oblidar. “Anava amb la tia seixanta anys enrere, veníem de comprar tomaques un dia qualsevol, sentia molt de soroll i els crits: No! Pareu!, Gretchen! Gretchen!”… a poc a poc anava coneixent per què tenia aquell nom tan estrany.

Ara estava plorant, plorava desconsolada. Eixia del seu interior el seu secret més íntim. Quan deixà de plorar begué aigua, decidida a acabar la seua història.

“Ja no veia la tia, tenia sis anys! Què passava? No pensava en res, però m’ envaïa la por, aquells homes procedents del cel em feien mal als braços, no entenia el seu idioma ràpid i fluid, tractaven de tranquilitzar-me, impossible…” Semblava nerviosa. Acabà de llançar-ho tot enfora. Tremolà tota la nit.

Entenia ara les seues cicatrius al cos i el seu nom, alemanya! Clar, Gretchen com l’amant de Faust, la creació de Goethe, ara me n’adone. Sóc el primer que sent la seua història i pense escriure-la tot just com sigué, plena i completa. Seran les seues paraules, totes. Les paraules d’una dona torturada pels aliats, o això diuen, esclavitzada per ells, pel seu passat, com ella mateixa em contà. “Vaig treballar per a ells vora deu anys” (jo encara recorde les seques paraules pronunciades per ella) “no ho suportava més, me n’anava. Decidit i fet, una nova vida a València, ho vaig superar, per ton pare, per tu… “

Tot s’havia acabat, estava resolt, havia comprés, tenia avantpassats alemanys, una mare exiliada en la segona Guerra Mundial i un llarg camí d’investigació per recórrer a fi de descobrir la veritat.

Aquesta mateixa vesprada isc amb l’avió cap a Berlín.

Marga Fernández. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalamau. Catarroja

Mariona Romeu

Mariona Romeu riu, i tanca els ulls. Els obri i segueix explicant-me quan va trobar aquell braçalet d’or en ple centre de València. Em diu que travessava el parc del Parterre i que entre la pols de les petjades va veure una cosa que brillava.

- Jo pensava que era una moneda i quan la vaig tindre més a prop me n’adoní que es tractava en realitat d’ una polsera d’aquelles bones, ben treballades; més que una polsera era un braçalet, tot redonet i daurat. El vaig agafar de seguida i el vaig posar dins la butxaca de l’abric blanc que m’havia comprat l’any anterior, d’eixos que l’home de la botiga et diu que et duraran tota la vida, i vaig començar a caminar ràpid com si algú em perseguira. I mira que jo creia que la gent passava i es quedava mirant-me.

Mariona no sap que ja l’he escoltada aquesta història. Però jo la torne a escoltar, i li assentisc amb el cap, sobretot quan fa això de: saps… i fa un silenci. Abans de l’últim m’ha explicat que el braçalet el té guardat en un mocador fi en l’últim calaix de l’armari, i que ni quan a la guerra hi havia tanta fam l’havia venut per a traure diner. I és que, per a Mariona, segons em diu, l’aret d’or sempre li va ajudar quan ho necessitava; aquell mateix dia es va salvar de veure un home nuet cridant barbaritats des d’un balcó del carrer de la Pau, perquè ella anava concentrada en el braçalet que duia a la butxaca. Després d’aquell dia, ella tocava el braçalet una vegada al matí i una altra a la nit.

- Gràcies a l’aret he tingut home, gràcies a ell! Perquè el dia que va conéixer al Jaume havia tocat tres vegades el braçalet. I els meus fills sans i forts, ben bé que ho saps que el Francesc es ben arriscat.

I fa una llista de totes les coses bones que li han passat a la vida, donant les gràcies, fins i tot hui, perquè he vingut a vore-la, hui que ha tocat el braçalet unes set vegades i encara no és ni l’hora de dinar.

Andrea Ramón Alfonso. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Laia Costa

Em va dir la Laia, que quan arribaven ella i la seua filla Amparo a la plaça de l’Ajuntament, varen sentir un gran soroll, Laia mirant al cel va observar com pujava una carcassa. Ella és molt segura i encara que tot el món es parava a mirar, el seu objectiu era clar. Jo sincerament no podria ser tan fort com ho fou ella.

- T’ho dic de veres en eixe moment només podia pensar en salvar la meua filla.

Ja feia dos dies que fugíem i no pensava perdre a ningú més. Et juro que el temps se’m feia interminable, em feia la sensació que les cames se’m feien més petites i que em costava caminar cada vegada més. En canvi Amparo, caminava amb molta tranquil·litat, se’m feia impossible pensar que el seu pare havia mort feia uns dies.

Laia estava molt tranquil·la quan m’ho contava, amb la tranquil·litat que li donava pensar en el que havia passat i que tot havia acabat bé. Laia em parlava asseguda al sofà, mentre Amparo, ja amb 40 anys, ens preparava un té.

- Eixes falles van ser inoblidables. No em podia fixar en l’ ambient. Caminava i caminava, anava corrent. Dos dies abans uns amics del meu marit ens varen dir que si passava qualsevol cosa podríem anar. I després de la seua mort l’únic que podíem fer era acudir-hi.

Laia Costa em contava que la por se li apoderava a cada racó, a cada cantó que girava sofria. Però el que més li preocupava era la seua filla, ella pensava que la vida d’Amparo se li escapava, que en qualsevol moment apareixeria algun braç que s’emportaria la seua filla.

Poc a poc Laia em deia que veia com la seua existència es podia comparar amb la carcassa, que mentre caminava i cavil·lava sobre les seues pors, veia com la carcassa pujava i pujava i que ella sabia que explotaria d’un moment a l’ altre, però que sense adonar-se’n, mentre observava el cel de falles, arribà a la casa dels amics i aplaçava la seua explosió.

Marc Domingo Costa. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Aquesta és la imatge que han "mirat" els joves escriptors de l'IES Berenguer Dalmau de Catarroja