COM EL RIU

Ser com el riu que flueix.

Tindre la capacitat d’avançar i avançar, sense recordar el que he deixat arrere.

Que la meua ànima siga tan profunda com el riu ho es.

Tindre eixa personalitat tan forta. Quan tot siga pluja al meu voltant, donar un fort colp de fúria, fer-me més gran y feroç, sense cap temor.

Ser tan fascinant com ell, atraure persones, animals i plantes i rebre les seues gratituds per donar-los el regal de la vida, oferint el seu aigua, la seua pròpia vida…

Tindre eixe atractiu peculiar i natural que el fa tan especial…

Déu meu, espere que m’estigues escoltant i sigues capaç de fer-me com jo en vull, i no com tu m’has fet. Tothom es riu de mi, sóc incapaç de resoldre cap problema i no tinc a ningú al meu costat! Ningú em vol! Sóc lleig! T’has encebat amb un simple xiquet de quasi 13 anys! Jo vull ser com aquest gran riu! Ser fort! Com tu m’has fet sóc incapaç de viure!

No obstant, pot ser que en realitat si que siga un poc com el riu.

El riu que està apropant-se al mar per a poder descansar...

Javier Cebrián Pérez-Almazán

Pureza de Maria Cid

L’ATRACCIÓ PERILLOSA.

L’Anna feia varies setmanes que estava prou rara. Semblava pàl·lida, amb les mans suades i sense ganes de fer res. A més, sempre estava absenta per a quedar amb les seues amigues. Si era cert que des de feia dies, anava amb gent nova del barri que pareixien mala influència.

Selena, la seua millor amiga, estava molt preocupada perquè ja no anava amb ella i no sabia que li passava. Doncs, una vesprada, va seguir-li fins a la vora d’un riu i va veure que estava drogant-se. De sobte, es va quedar fascinada. Ana, al veure-la, li va oferir.

-          Vols un poquet? – li diu a Selena.

Aquesta va sentir una gran atracció. Al principi, es va espantar a causa de que no sabia el motiu d’aquesta reacció perquè ella sempre havia anat en contra d’aquest tipus d’addiccions tan perilloses. No obstant això, no es va poder resistir.

Des de aleshores, van juntes tots el dies a la vora del riu fins a la caiguda del sol.

Andrea Alventosa 2n

Col. Puresa de Maria-Cid

Què hauria de fer per al projecte de fotografia? Els havien proposat una entre aquestes opcions: bellesa, musa, transparència.

Però a diferència dels seus companys que al moment havien triat la musa i fotografiarien a les seues parelles, es trobava en blanc.

I allí estava, en aquella xicoteta ciutat sense importància, encreuant-se amb rostres desconeguts i altres no tan desconeguts, i mentre creuava el xicotet pont que unia el seu barri amb la ciutat ho va veure.

Com no s'havia adonat abans? Havia tingut aquella escena davant dels ulls i mai havia sigut conscient d'això, aquell riu, que sempre passava de llarg emanava una impressionant imatge en què el sol s'amagava en ell com si estiguera engolint-lo, i la llum ataronjada del capvespre en què mai reparava mes que per a adonar-se de ho tard que era, formava un paisatge que havia de capturar. Havia trobat les tres opcions que li havien donat en una sola imatge, amb el reflex del cel eixe riu havia pres un color ataronjat que simulava la llarga cabellera d'una dona, era simplement bell, així que sense dubtar-ho va apuntar la seua cambra cap este i va prendre distintes fotografies, sabent que el que el seu objectiu havia captat era més bell que qualsevol musa triada pels seus companys, perquè la naturalesa era la més bella i preada dona abans vista per l'home.

Andrea Lafarga Aguilar. 2n

Col. Puresa de Maria-Cid

Osvaldo, un jove de 20 anys que va nàixer a Lima, Perú, va decidir emprendre un viatge espiritual a l’Amazones. Estava caminant per la vora del riu buscant un lloc per a muntar la seua tenda quan, de sobte, es va encontrar amb un ofidi. Aquesta bèstia fou Yacumama, la mare de l’aigua, segons les tradicions Amazòniques. Yacumama, normalment utilitza els seus ulls penetrants per a hipnotitzar les seues presses, però no ho va fer amb Osvaldo. En canvi,  l’efecte que va provocar en ell va canviar completament la seua vida.

El jove va observar el riu d’una manera diferent de com ho feia abans, el va mirar amb fascinació, es va llevar la roba i, amb el seu matxet, va començar a tallar arbres per a construir una barca. Osvaldo va tenir una nova visió de la vida. Ara, el seu objectiu fou viure dins del riu i solament podia eixir a la contornada per a caçar i agafar fruits dels arbres. Cada any no podia avançar més de 100 kilòmetres i la seua vida acabaria amb la desembocadura del riu.

                                                                                              Raúl Casas 2n

                                                                               Col. Puresa de Maria-Cid

Els divendres a la nit, Jordi ix amb els seus companys de fum al descampat al costat del Riu. Els seus problemes desapareixien quan les substàncies envaïen el seu cos, fent-lo sentir com si fossi una fulla caiguda a l’aigua d’aquell riu que amb rapidesa viu múltiples cascades amb una eufòria descomunal. Ell no volia ser eixa fulla, a soles volia quedar-se en la branca de l’arbre protegit i cauria quan siga suficientment madur com per a caure per sí mateix i el Riu portar-li a la mar on es perdrà amb les altres fulles del mateix i de distints arbres. Però va ser arrabassada per una ventilada, el vent que li considerava el seu amic, el mateix que creia que mai li faria mal i li protegiria. Aquella nit Jordi observava el riu i a poc a poc s’anava convertint en la fulla on la corrent li portava al canal sense  aigües tranquil·les, tot eren remolins i turbulències fent un camí de poc agrade i cada vegada més prop de la desembocadura. El vent venia de tots els llocs. Volia ajudar a traure-la de l’aigua però la fulla ja ha arribat al final del Riu. Jordi descansa en la mar.

                                                                                  Patri Viana 2n

                                                                       Col. Puresa de Maria-Cid