MICRORELATS IES FRANCESC RIBALTA

 

UNA CONNEXIÓ ESPECIAL

En un antic zoològic de Barcelona vivia un gran ximpanzé, anomenat Neu. Este es passava els dies a sa casa, un xicotet espai de menys de vint metres quadrats, veient com cada setmana desfilaven milers de turistes per davant seu. La majoria simplement es paraven a veure’l i fer-li unes fotografies, com si es tractara d'un objecte, mentre ell veia passar la seua vida a través d’un mirall i amb uns cuidadors que sols es preocupaven d’alimentar-lo dues vegades al dia. No obstant això, un dia tot va canviar amb la visita de la xiqueta Júlia al zoològic. Júlia era una xiqueta que va anar amb sa mare, Teresa, a fer una visita al centre. Esta xiqueta destacava per ser dolça, intel·ligent i amb una capacitat especial d’entendre els altres. Des que es va apropar a Neu va poder sentir la tristesa i la soledat que este sentia, com alguna cosa que traspassava el mirall i que anava directament cap a ella. També ho va sentir l'animal, el qual es va quedar mirant fixament a Júlia malgrat la gran quantitat de turistes que el miraven. Aquella mirada de Júlia cap a ell era un reflex que veia alguna cosa especial en ell. Ella sabia que no podia fer res per a aconseguir la seua llibertat, però després d’este encontre va decidir donar-li i ensenyar-li un poc de la llibertat a la seua manera. Des d'este dia va anar totes les setmanes a veure’l i cada dia li portava alguna cosa que li ensenyava a través del mirall: imatges de la naturalesa, objectes personals, etc. Segons anaven passant els mesos, Neu va conéixer així que també existeix bondat en els humans i va passar la resta de la seua vida un poc acompanyat per algú que l’estimava a través d’un mirall.

Sara Rosu (1r Bat F)

 

LLET AMARGA

Cada matí, abans que isca el sol, escolte les botes de l'Eloi colpejant el ciment de l'estable. Jo intente alçar-me, però el dolor en la meua pota posterior és tan fort que em quede quieta. L'Eloi no em pregunta com estic ni em mira a la cara, ell només vol que camine cap a la màquina de munyir. Quan veu que no em moc, trau la picana elèctrica. L'enrampada em recorre tot el cos i m'obliga a fer un salt. Per a ell, eixa guspira em deixa “com a nova” i llesta per a treballar.

Quan arribe al cubículum, el baluern dels motors em retruny el cap. L'Eloi em connecta les gomes fredes de la màquina de munyir sense dir una sola paraula. Sent la succió tirant del meu cos, un buit que es repetix cada dia mentres el metall em colpeja el cos. Ell mira el comptador de litres en la pantalla i assentix amb el cap si el número el considera alt; si no, em dona una espenta perquè em moga més ràpidament.

Mentres els tubs s'omplin amb el líquid blanc que ix del meu cos, jo només puc pensar en el meu jònec. Me’l van llevar fa una setmana, just després que jo començara a llepar-li el llom per a llevar-li el fred. L'Eloi se'l va emportar en braços mentres jo mugia fins a quedar-me sense veu. Ara, la meua llet no és per al meu fill, sinó per a un camió enorme que se l'emporta a la ciutat. L'Eloi creu que amb un poal de pinso ja en tinc prou, com si el menjar poguera curar la meua tristesa, però soc una màquina que s’enfonsa. El sostre em protegeix de la pluja, però no del dolor de la pota ni de la soledat. Però això no és important. Per a la societat, si produïsc, estic sana.

Luanna Huasupoma (1r Bat F)

 

FIDEL FINS AL FINAL

En un poble molt amagat en la serralada dels Urals hi vivia un gos, un pastor alemany. Sempre estava al costat del seu amo, Khabib. Aquest gos sóc jo, i aquesta és la meua història.

Jo vivia en la muntanya amb Khabib i la seua família. Tot eren bons moments fins que un dia la dona i la filla de Khabib van morir en un accident de trànsit. Des d’aquell moment, Khabib va canviar completament. Sempre havia sigut esportista, però després de l’accident va començar a abandonar-ho tot. Eixíem junts a passejar, però això va acabar. Un dia Khabib va decidir eixir de casa, cosa estranya en ell, i ni tan sols es va acomiadar de mi. Vaig decidir seguir-lo, tot i tenir por de deixar-lo sol. Va entrar cap al bosc fins arribar a una cabana, jo no tenia forces per tornar així que vaig fer nit prop d’ella.

A la matinada següent em vaig despertar per un soroll molt fort. Vaig decidir entrar a la cabana, ja que semblava que venia d’allí dins. Quan vaig entrar, vaig trobar Khabib tirat al terra, amb un riu de sang al cap i una pistola al costat. No havia superat la mort de la seua dona i filla i havia decidit acabar amb la seua vida. Aquella imatge em va trencar per dins, així que vaig eixir i em vaig perdre pel bosc en lloc de tornar a casa.

Martí Queral (1r Bat F)

 

LLEI CANINA

Tothom pensa que els gossos policia som màquines, però realmente som companys de vida. Darrere de cada placa s’amaga la història de dos individus que aprenen a ser un, i la meua història va començar de la manera més inesperada, amb pors i llums blaves, per arribar finalment a convertir-se en un vincle que mai s’ha pogut trencar.

Me’n recorde de quan era un cadell i aquell home d’uniforme em va agafar en braços. Al principi, jo tremolava moltíssim, trobant a faltar la calor de la mare, però ell em va mirar als ulls i vaig sentir que ja ens coneixíem. Aquell blau de la seua roba, que tant m’havia espantat al principi, es va convertir en el meu color preferit.

A poc a poc, el seu món es va tornar el meu. Vaig aprendre que el meu nas era el seu millor ajudant: si jo sentia una olor estranya, ell ho sabia a l’instant. Hi havia una mena de vincle entre el meu olfacte i ell; quan jo detectava el perill, ell ho sabia abans que jo bordara. Érem un equip imparable, sempre cuidant a l’altre.

Però, és clar, els anys passen per a tots. L’arnés que abans m’encantava ficar-me va començar a pesar-me massa i les potes em fallaven després de cada guàrdia. El mirava a ell i veia que també anava més lent, amb eixos ulls més cansats, compartint eixe pes del pas del temps.

Però, el que tenim va molt més enllà de les ordres de “busca” o “seu”. Ja no necessitem ordres per saber què pensa l’altre. Ara que estem jubilats, el silenci plena la casa, però el vincle perdura més fort que mai. Ja no som policia i gos, som simplement dos vells amics que gaudeixen del temps lliure, sabent que, passe el que passe, mai ens deixarem sols.

Aitana Padilla (1r Bat F)

 

FALSA LLIBERTAT

Cada matí, abans que el pastor arribés a la seva caseta, el gos ja estava despert, de només sentir el so de les ovelles movent-se i el soroll dels grills avisant de la calor que havia d'arribar. El pastor sortia estona després, amb un xiulet i passos curts. El gos corria al costat esperant la mateixa ordre de sempre. ¡Corrre!, ¡Dreta!, ¡Esquerra!, ¡Alto!. Les mateixes ordres per a començar la mateixa rutina. Camp obert, passejades llargues, no hi havia tanques, aire net; semblava llibertat però en veritat no. Cada moviment que feia el gos tenia amo. Si el gos es distreia amb alguna olor, insecte o planta, si feia un pas, un sol pas de llibertat, arribava el xiulet, i ell retrocedia. Un matí, una de les ovelles va sortir corrent, el gos automàticament va sortir darrere en busca d'ella, quan l’atanyà no la va empentar cap al ramat, sinó que es va quedar parat mirant-la, l’ovella feia el mateix, i llavors va prendre una decisió: seguir corrent. Sabia que algun dia l’encontrarien i tornaria a la rutina o que acabaria mort per no saber cuidar de si mateix. El cor li anava molt ràpid, potser per la por d'haver desobeït o de sentir que per fi era lliure. S'escolta de fons l'agut so del xiulet i després el crit del pastor, però llavors ell ja no escolta.

Soraya Belgoure (1r Bat F)

 

UN SEIENT EN LA FURGONETA

Quan em van llençar en aquella carretera vaig acabar de comprendre que el meu amo havia perdut l'interés per complet en mi. Vaig començar a córrer després del seu cotxe però les meues curtes potes no van poder aguantar molt de temps i em vaig desorientar, per la qual cosa vaig acabar per tombar-me esgotat en el voral. Ja ha passat molt de temps. Totes les nits les he passades recordant els luxes que vaig poder tindre des que la meua anterior família em va acollir. Podia tirar-me a descansar en un xicotet llit i, al costat d'ell, trobar els recipients amb el meu menjar. Sota el salze que em refugia del sol de març hi ha un riu i a la llunyania, muntanyes. Res d'això havia sigut contemplat anteriorment pels meus ulls. Camine cap a la riba del riu, on solc beure aigua i, amb sort, trobar menjar.

El llom encara em cou des d'ahir. L'amo de la taverna no tolera la meua presència i la seua bota sempre troba les meues costelles. He passat tot aquest temps evitant unes mans que només saben tancar-se en punys. Fart, vaig decidir baixar ací, buscant la pau absent al poble.

La meua mirada atemorida es clava en el so d'uns passos que eclipsen la meua tranquil·litat. Dirigisc la meua mirada a la cara d'un home que, amb un tros xicotet de pa s'acosta acuradament. M'arreplega entre els seus braços i em deixa en un seient de la seua furgoneta per a conduir-me cap a sa casa. En arribar, una dona obri la porta sorpresa.

-Estava junt al riu i semblava molt espantat. - li va dir l'home - No podia deixar-lo allí, ell també es mereix una llar i algú que l’estime. Porta’l dins mentre jo vaig a la farmàcia a per uns antihistamínics.

Carla Montes (1r Bat F)

EL PES DE LA LLIBERTAT

Abans de tot això, caminava lliure, sense cap límit ni ordre. Els meus passos tocaven la terra humida i la meva trompa sentía l'aire. Recordo els arbres alts i l'ombra fresca. No hi havia exigències, només el bosc i els meus amics.

Però ara era diferent, estava atrapada en un cercle tancat de llums que m'ofeguen i sons que no puc suportar. Els humans només m'observen quan volen riure-se’n. El meu cos només respon al que ells volen que faça. Només em veuen com un animal que han aprés a controlar. Quan el domador puja el pal, el meu cos reacciona molt més ràpid que el meu cervell, caminant a poc a poc i repetint moviments que em fan mal. La meva trompa es mou al ritme de la música mentre el públic aplaudeix, somriu i fa fotos.

Vaig aprendre a obeir pel dolor, sempre estava en mode automàtic. El meu cos ho feia tot, perquè si no obeïa, el càstig seria pitjor. Un dia, mentre feia el meu número, vaig veure una parella molt a prop. L'home parlava amb duresa i la dona assentia en silenci, amb un somriure molt estrany i fals. El seu cos estava tens, com el meu quan rebia ordres. Em vaig sentir identificada amb ella, encara que ens separara una barrera de privilegis.

Aquella nit vaig decidir que jo era forta i valenta, i capaç. Vaig decidir fugir. No sabia on anava, però no importava, res era més important que la llibertat.

Anaís Flores (1r Bat F)

 

RECORDS QUE ROMANEN

Les vistes des del cotxe m'encantaven, encara que crec que no eren tant les vistes, sinó on conduïen. Anar amb cotxe significava que anàvem a la platja. Gaudia sentir l'olor de sal i l'aire en la meua cara mentre corria en totes les direccions, escoltant els riures de Sara allà lluny.

No era com anar caminant. Vull dir, els passejos estan bé, però sempre que creuàvem aquella cantonada sabia que aniríem al veterinari. Com odiava eixa paraula… Cada vegada que Sara la nomenava, el meu cos es tibava i bordava perquè entenguera com de malament que m’ho passava allí. Persones desconegudes em tocaven amb fredor i poc de tacte.

Sara sempre em deia que tot era pel meu bé, que em vaig fer mal en la pota feia mesos, i que havia de comportar-me bé i agrair el tracte, ja que ella donaria el que fora per tindre algú que m'ajudara a recuperar-me. Però no entenia per què ho deia… fins que vaig notar que amb el temps, Sara ja no podia carregar amb mi, les seues mans no eren tan fermes i la seua veu era més feble, tampoc anàvem al parc i veia menys les vistes del cotxe que tant m'encantaven.

Llavors va aparéixer Dario. Abans havia de suportar les seues mans brusques, veu seca i impaciència unes poques vegades, però ara era constant.

Aquesta vegada, les vistes del cotxe se sentien diferents. Ja no era Sara qui conduïa, sinó Dario. Ja no feia olor de sal ni escoltava els seus riures, tampoc anàvem a la platja.

Vaig esperar a la riba, que feia olor de la brisa de la platja que freqüentava, recordant tots els viatges que vam fer junts. Recordava els seus riures i les meues carreres al seu costat. La platja seguia ací, però ella ja no.

Fátima El Khadir (1r Bat F)

 

LLIBERTAT?

Fa uns quants anys, quan ma mare encara m’ajudava a aixecar-me, una nova vida es va creuar al meu camí.

La nit del 5 de gener em vaig embotir al llit, fet per ma mare, com qualsevol altre dia. Però al meu pit n’hi havia una emoció sobrenormal. Com que els tres Reis Mags anaven a vindre, no em podia dormir de l’emoció.

L’alba despertà la meua consciència. Tot seguit vaig anar corrents a despertar la meua germana, també molt eufòrica pel dia en què estàvem. Corrents, arribàrem al saló i vam vore una silueta molt estranya. No s’aprecià quasi, aleshores encenguérem els llums i ens el vam trobar. Obserbàrem una gàbia. La meua germana va començar a cridar “Un hàmster, un hàmster!”, y jo vaig començar a cridar “ Un periquito, això és un periquito!”. Cap dels dos teníem raó, era un canari.

El primer any de la seua vida a la nostra llar va ser molt bo: els dos ens barallàvem per cuidar-lo, estàvem molt pendents d’ell, fins al punt que com li donàvem sempre de menjar i se l’acabava sense deixar cap rastre, li vam posar el nom de Golós.

Però el temps trancorregué, i el pobre pardal cada vegada estava més i més descuidat fins que els nostres pares, farts de les cagades i les plomes, van decidir donar-lo als meus avis.

L’ésser humà, capritxós com el que més, és capaç d’arruïnar una vida sols per avorriment. L’innocent pardal, incapaç de determinar el seu futur, tancat a una gàbia, quan va ser fet per a menjar-se el món des de l’altura.

Pedro Alarcón (1r Bat F)

LA DELFINA, ALETA

La delfina Aleta va morir assassinada tot i que la partida de defunció indicava mort natural; només Abel i la protectora denunciaven la veritat. Poc després de nàixer, Aleta va aparéixer als mitjans de comunicació. Per tot el país es va difondre una bonica foto de la tendra cria de dofí, salvada d’un tsunami pel conegut domador de circs Corneli. Amb ell com a cuidador, va viure una ordinària infància; tampoc en coneixia altra. Corneli li imposà una rutina exigent, entrenava dia i nit amb el fi de ser un producte d’espectacle quan arribés el moment. Una volta Aleta va créixer i arribaren les seues primeres aparicions, li reconegueren l’esforç, a Corneli. Anys després, com un colp de sort, aparegueren a l’espectacle Ofèlia i Hèctor, els directors del famós zoo de la ciutat. Ells iniciaren la mobilització que volia treure-la d'aquella gàbia i vetllar pel seu trasllat cap a la llibertat. Però era estrany fer-ho sense res a canvi, així que, per a sorpresa de ningú, se la van emportar al zoo assegurant-ne el benestar. En aquell lloc, aparentment respectuós amb els animals, la tractaren igual, exceptuant els nous aquaris que en ser més grans li permetien moure’s amb més llibertat. Allí tornà als espectacles. Un dia de casualitat, mentre Abel passejava per allí per escriure un article de protesta per la precària situació dels animals, es va adonar de la presència d’aquella delfina i se li va trencar tant el cor, que va decidir ajuntar els seus estalvis i comprar-la per deixar-la lliure a l’oceà. En aquest procés tan intens i dur per a Aleta, que ja no pareixia ni un cos en ànima, aquesta va morir. Finalment, Aleta va ser assassinada pel maltractament continu, mai conegué la llibertat i ningú recordarà la seua història, potser sovint repetida.

Adriana Peña (1r Bat F)

 

RABOSETA MEUA

Mireia vivia a Carcaixent, i la seva família era coneguda en el poble pel cultiu de taronges. L’avi de Mireia havia faltat feia quasi un any, la seva família encara estava intentant recuperar-se de la pèrdua. Perquè a més d’això Antonio, l’avi, era l’antic amo de la empresa familiar, de la que ara s’encarregaven els pares de Mireia.

A Mireia sempre li ha agradat la tranquil·litat del camp, passejar a soles amb els seus pensaments, o així era des que el seu avi ja no podia acompanyar-la.

Va caure una gran tempesta i, al dia següent, Mireia va eixir a passejar com sempre, quan de sobte va topar amb alguna cosa estranya a terra. Es va arrimar, ja que va notar un lleuger moviment al terra. En intentar agafar-lo, una rabosa va eixir corrents, però en l’intent no ho va poder fer, ja que estava ferida.

Passaven els dies i no millorava. Tots els dies els dos passejaven junts fins a la tomba del seu avi i per alguna raó cada vegada que estaven allí la rabosa pareixia tindré algun tipus de connexió amb el seu avi. D’una forma que no sabia explicar, era com si pel fet d’estar allí ells dos entengueren el que sentien sense necessitat de parlar. Dies després, la rabosa va morir. I va ser ací quan amb la tristor el pare li va contar a Mireia la historia de la rabosa zape.

Zape era una rabosa que es va trobar el seu avi quan era jove, estava ferida i va estar amb ell fins que un dia els seus pares el van pillar i se'l van endur. El pare li va contar que des de llavors el seu avi i les raboses tenien una gran connexió i quan una estava ferida acudien a ell.

Neus Pedralva (1r Bat F)

 

SILENCI

El sol fa poc que ha començat a calfar quan escolte el cruixir d’unes botes sobre les fulles seques. M’encullo intentant camuflar-me i esperant que aquesta vegada el soroll pase de llarg. Però ell sols busca el mateix que jo, silenci. Des de dalt de l’arbre observo l’humà. Ja fa dies que ve però, a diferència dels altres humans que venen per ací, ell no porta una arma, porta un tros de paper a la mà i un llapis. S’asseu als peus de l’arbre. Escolto la seua respiració lenta, calmada. En este moment sento una connexió que no creia possible. Ell no entén el llenguatge dels meus moviments ni jo entenc les ratlles negres que fa sobre el paper, però la connexió és tan forta que no necessita que ens entenguem. De vegades em mira, no és una mirada de depredador, no, és una mirada més profunda, trista. Quan finalment s’alça i se’n va, deixa un buit, una sensació freda. Baixo de l’arbre d’un bot i tracte de seguir el rastre que deixen les seues botes , però és inútil. Tot i això em reconforta saber que , abans que demà el sol torne a calfar, ell tornarà, i, amb ell, la pau.

Zoe Pedrajas (1r Bat F)

 

CAVALL EN BUSCA DE LLIBERTAT

Soc un cavall, no visc en un bosc o en un camp obert com m’agradaria. Visc en un vell cobert, un lloc ple de ferramentes oxidades amb olor a pols i humitat. Des que era menut m’han ensenyat a ser obedient i fer tot el que em demanen, córrer i parar quan m’ho ordenen. Si no ho faig bé, s’enfaden i em castiguen tancant-me en el vell cobert tot el dia. Jo no entenia per què feien aquestes coses, pensava que els humans eren com nosaltres, però no és així. Ells decideixen i nosaltres només fem el que demanen. Ni tan sols me’n recordo del bosc vermell del qual parlen alguns humans, només sento les mans i els crits que m’ensenyen a obeir. Hi ha una xiqueta que ve em visita sovint, sento que ella és diferent, no em pega ni em crida, només em mira i em toca suaument. Un dia se m’apropà i em va dir fluixet a l’orella ‘‘ho sento’’. Jo no vaig entendre què volien dir aquelles paraules però sí que vaig entendre el seu to, que era trist. Em va mirar i se’n va anar. Un dia, un altre cavall va caure desplomat a terra mentre corria, no es va tornar a aixecar, jo el vaig mirar i era el meu company. Els humans no estaven tristos, només parlaven entre ells sobre diners, despeses i com substituir-lo. Els humans diuen que ens cuiden i que sense ells nosaltres no sobreviuríem. Però el meu únic somni és poder córrer lliurement sense ordres ni crits com si fora una eina de treball i poder decidir el camí per on vull anar. Quan la xiqueta apareix, estic tranquil i no sento por, no perquè confie en tots els humans, sinó perquè ella em fa sentir que no soc només un simple animal.

Melissa Gabriela Beldiman (1r Bat F)

ESPERANT A LA PORTA

No entenc per què els humans sempre van amb presses. Jo passo moltes hores al mateix lloc, estirat prop de la porta, mirant com entren i ixen sense parar, com si estigueren bojos, d'aquí per allà. Alguns ni em veuen, com si fora un fantasma. Altres em miren un segon i ja està.

El meu humà no era així. Ell sempre es posava al meu costat i em parlava, encara que jo no entenia res del que em deia, la veritat, però mentres estiguera bé, no era un problema. Però sí que entenia el to, i sabia quan estava bé o quan no. Però de sobte, ja no ha tornat des de fa dies a casa.

Ara és una dona la que ve a donar-me de menjar. És amable, sí, però no és el mateix. Ho fa ràpid, sense amor, com si tinguera coses més importants a fer. Jo m’acoste igual, perquè tinc fam, però també perquè espere que darrere d’ella aparega ell.

Cada vegada que sent passos, alço el cap, amb una mica d’esperança. Cada soroll em fa pensar que pot ser ell. Però mai ho és, i la veritat és que no sé per què els humans desapareixen de sobte, sense avisar-nos, fent-nos mal mentalment, i nosaltres, els animals ens quedem esperant, com si en qualsevol moment tot tornara a ser com abans.

Hui ha plogut molt. He estat mirant la porta durant hores, mullant-me les potetes un poc, però sense moure’m de la porta principal. No vull perdre’m el moment en què torne. Perquè estic segur que ho farà. Els humans a vegades tarden, per tornen, no?

Ionut Alexandru Ghencea (1r Bat F)

ELS ULLS DE MAX

Fa uns mesos, una família de Minneàpolis el va acollir i ara Max té una casa i una família amb qui sortir al parc i fer un passeg. De sobte, tot ha canviat. John, el seu millor amic, ja no ix de casa sense els pares. Al carrer es senten crits i nota com la família té por. Una paraula sense sentit per al Max envolta l’ambient: ICE.

Una matinada, abans de fer un passeig, un cotxe amb llums de color blau i roig s’atura enfront de la porta de casa i sense previ avís uns desconeguts agafen per la força el pare, mentre la mare i el John criden sense parar. Dies després, Max ho va comprendre tot: a la ciutat ningun immigrant estava segur i fins i tot la seua família havia patit aquella injustícia.

Tesa Andreu (1r Bat E)

FORA DE LA CAIXA

Dins la caixa tot feia olor de carbó i por. De cop tot s’il·lumina i l’ambient s’ompli d crits aguts; unes mans gegans el van traure de la caixa. Va veure una cara humana, la de la Clàudia, que l’apegava contra un pit que feia olor a sabó, no a herba. Al voltant, altres humans movien uns objectes rectangulars que treien llums brillants. Ell es va quedar immòbil amb tots els músculs tensos, esperant un atac o alguna cosa perillosa. No entenia cap cosa que succeïa al seu voltant. En aquell lloc tan poc natural el conill era només un objecte bonic per satisfer els desitjos humans i ser mirat a través  dels aparells dels humans. Era una bèstia salvatge atrapada en un món molt fals i replet d’éssers amb pocs sentiments.

Evelina Krekhovetska (1r Bat E)

 

CANELA

Canela és una vaca que produeix la millor llet del poble. Encara no és conscient que està en una granja de producció, però ho sospita quan cada setmana lamenta la pèrdua d’una companya. Canela associa aquestes pèrdues amb Jaume, qui dirigeix la granja.

Jaume un dia apareix i va directe a per Canela, qui en eixe moment recorda el destí de les seues companyes. Finalment, quan està fora, ja coneix el seu destí en el moment que veu una foscor profunda acompanyada d’un fort dolor al cap.

Diana Amalia Vais (1r Bat E)

AL PARC NOCTURN, UN GOS ESPERA

El gos s’estirava sota un banc del parc mentre observava la ciutat. Les llums dels mòbils il·luminaven les cares de les persones, però ningú mirava els arbres.

Ell recordava encara el seu humà, una dona, que cada matí caminava amb ella. La dona parlava molt, encara que el gos no entenia totes les paraules.

Ara el banc estava buit. La dona ja no tornava, i el parc s’omplia de turistes que feien fotos ràpides abans de marxar.

Un xic que corria per fer exercici va parar un moment. Va mirar el gos, el va gratar darrere l’orella i li va donar un tros de pa. El gos va moure la cua suaument.

Amalia Uta (1r Bat E)

 

CUIDAR I SER CUIDAT

Un dia, durant la guerra entre Rússia i Ucraïna, un parell de soldats els quals pertanyien a Ucraïna i que després d’una victòria defensiva en van acabar molt esgotats, van trobar un gos que estava molt prim.

Jo, en el meu cos de gos, pensava com una persona. Els seus ulls plens de cansament parlaven més que qualsevol altra cosa, i necessitaven que algú els recordara que la vida valia la pena Em vaig apropar amb por a ells, però alguna cosa en mi deia que podia confiar en els soldats, cosa que era certa, ja que quan em van tocar amb la mà, vaig sentir la calidesa que molts humans obliden en el caos.

Mentre menjava el que em donaven, reflexionava sobre la injustícia que tenim, ja que som éssers innocents en una guerra que ningú havia triat. Em vaig comprometre amb ells, no per supervivència, sinó per lleialtat i per mostrar-los que enmig de la destrucció hi pot existir la compassió fins i tot.

Em vaig quedar amb ells, tot comprenent que, fins i tot enmig de la guerra, cuidar i ser cuidat és l’única manera de seguir sent humans.

Iker Nieto (1r Bat E)

 

EL PERQUÈ DE LA FUGIDA

Havia crescut en eixa casa, jugava amb el xiquet, i s’ho passava bé, però un dia les coses van canviar, van començar el crits i els colps.

El gos no entenia el que estava passant o el que havia fet malament, només sentia por i confusió.

Per això, un dia va veure la porta oberta i, sense mirar cap arrere, va fugir i va córrer sense parar. Esperava que algú el mirara i el cuidara, però no va ocórrer perquè la gent només mirava els seus mòbils. Continuava caminant i ningú s'adonava del que passava, només hi havia ignorància i indiferència de part de la societat.

Sara Christovão Fausto (1r bat e)

 

L’OCELL I LA FÀBRICA

L’ocell troba a faltar poder observar aquell cel blau amb la seua amiga Anna. Ara és tot gris, el fum de la fàbrica està destruint la seua bandada. Abans vivien tots junts sense complicacions i compartint menjar i espais amb els humans.

La seua amiga Anna podia donar-li de menjar pa abans que la fàbrica del seu pare contaminara la seua casa. L’ocell estava trist per la pèrdua de membres de la bandada i la desaparició dels antics hàbits. Anna l’intentava salvar convencent el seu pare de tancar la fàbrica i deixar viure lliurement els animals.

Finalment l’ocell va abandonar amb tristor aquell lloc després d’anys de lluita per un cel blau i net. Deixant enrere amics ocells i humans, que van provocar la seua fugida per ser persones egocèntriques.

Laura Martínez Nieto (1r bat e)

EL SOROLL DE LES SIRENES

S‘alcen núvols de pols entre les ruines de la desolada ciutat de Gaza. El càlid so de les veus dels ciutadans, que hi eren abans, remplaçat pel soroll estrident de les sirenes. Amal no és capaç de desxifrar allò que anuncia el que escolta, només troba particularment estranya la buidor dels carrers. Desconcertat i atordit, mou bruscament el cap, intentant que els sons del seu voltant no el molesten més. Encara que tinguera consciència de la situació del seu país, no hauria pogut fugir-ne, què pot fer un gat vagarívol per evitar les conseqüències de la guerra? Ara es troba sol, sotmés a unes circunstàncies alienes a ell i al seu enteniment.

 Amal vaga pels llocs que mai no seran com abans, no és capaç de comprendre la gravetat de la situació ni la raó de la desertació de la seua ciutat. Tan sols pot sentir la manca del tacte càlid de les persones que compartien el menjar amb aquest indefens animal. Com, en un dia, tot allò que era familiar esdevé fred i desconegut. Havent perdut tota esperança de trobar qualcú, roman inquiet baix el que podria haver sigut una casa. Sent com tot allò que coneixia s‘allunya i és substituit per un ambient desolador i hostil.

Joel Cabello García (1r bat c)

 

SOBRE UN CEL DE FLAMES, UN OCELL RESISTEIX

Diàriament, un ocell es posava sobre la finestra de l’habitació d’un xiquet, Hamza. Amb el temps van crear un vincle especial. Hamza li donava menjar i li contava les seues vivències mentres l’ocell l’escoltava encuriosit. El xiquet el va anomenar Hurriya, que significa llibertat, perquè les seues ales podien sobrevolar llocs que ell no podia, estava atrapat en un país en guerra, Gaza.

Un dia, una bomba va llançar a Hurriya contra les branques d’un arbre i li va esgarrar una ala. Ningú pensava en els animals atrapats i ferits a causa de la guerra. Malgrat el dolor, l’ocell continuava volant sobre camps cremats.

Però Hamza no podia creuar fronteres. Per això el va deixar volar lluny. Anys després, l’ocell va tornar i, d’alguna manera, s’ho va fer saber a Hamza, perquè es van trobar al mateix lloc on se solien veure. Hurriya va morir finalment entre plors de Hamza.

María Remón Valls (1r bat C)

MICRORELATS IES LAURONA

 

IES LAURONA, LLÍRIA (CAMP DE TÚRIA)

 

MENTRE INTENTÀVEM ESCAPAR, Lara Mazzolari.

Ja fa dues setmanes que la meua família humana va sortir cap al gueto del sud d’Alemanya, i des d’aquell dia que m’he buscat jo els aliments i els recursos per a sobreviure. I no és gens fàcil trobar menjar, ja que la ciutat està quasi buida. Tot per culpa d’aquells soldats nazis que van interrompre la nostra pau.

Un dia em vaig despertar quan encara era de nit, tot sol, brut i famolenc. Vaig decidir anar-me'n de la casa, ja que sense companyia no m’importava quedar-me al carrer o a la casa. En eixir, caminí durant hores fins que de sobte topí amb un soldat nazi, que no va tardar a traure la pistola. ‘’No córregues, gos’’, va cridar mentre em seguia. I va ser quan ja havia acceptat el meu destí, que va aparéixer una dona amb una altra pistola i va disparar al soldat. ‘’Pobre gosset, vine amb mi’’ em va dir amb veu suau.

Em va portar a sa casa i, per a la meua sorpresa estava plena d’animals, hi havia gallines, porcs, gats i, fins i tot, un cavall. La dona em va explicar que era una amant dels animals, i que els cuidava a casa per evitar que els nazis els mataren. Els dies passaven i la supervivència era cada vegada més complicada.

La setmana següent vàrem fugir d’aquella ciutat sotmesa als nazis. L’humana, els altres animals i jo vam arribar fins a la frontera del país, quasi lliures d’aquell règim feixista. Però de sobte, un tret va causar un fort soroll que va espantar la resta del animals i van fugir. Un soldat va aparèixer i va enxampar l’humana. No sé què va ser d’ella, a dia de hui camine sense companyia pels boscos d’Alemanya buscant una nova família.

 

UNA JOVE VALENCIANA, Guillem Blesa

Un 9 d’octubre de 2019 va nàixer una gossa a València, concretament, era una ratereta valenciana. Els primers dies va aprendre a lladrar i a caminar a poc a poc i al cap de dues setmanes, ja era capaç de córrer a gran velocitat. Durant els primers mesos de vida sempre tenia ganes de jugar amb el seu amo, però ell la maltractava deixant-la sense menjar i, fins i tot, de vegades, li pegava. Per aquest motiu, la seua salut no era molt bona, tot i que ella es divertia investigant el seu entorn.

Un dia, va trobar una finestra oberta i, després de superar uns obstacles, va entrar. Es va trobar amb un gat a qui no li agradaven els gossos i es va llançar a la gosseta. La ratereta, sent molt jove, pensava que el gat només volia jugar amb ella, però després es va adonar que estava equivocada. El gat va començar a espantar-la durant uns minuts, però després la va atacar amb les seues urpes i va apuntar a l’ull de la gossa. Ella, sense saber com actuar, va lladrar amb un to molt agut perquè li estava fent molt de mal. Finalment, el gat se’n va anar, però la ratereta ja tenia ferit l’ull.

Amb molt d’esforç, va veure una porta oberta que donava al carrer i se n’ va anar corrent, espantada. Va passar el carrer i un cotxe que circulava a gran velocitat la va atropellar i quasi mor. Quan era al carrer, una dona la va veure i es va adonar que estava ferida i desnutrida. Ella era veterinària, li va salvar la vida i la va adoptar. Per sort i afortunadament ara té una vida digna.

 

L’ÚLTIM ESPECTACLE QUE MAI ARRIBARÀ, Alexandra Iordace

MAITE BOSCÀ

En un zooològic, al centre de la ciutat de Cracòvia, viuen una tigressa i la seua cria. És un dia com qualsevol altre, però tot està a punt de canviar. Mentre la protectora d’aquestes criatures està alimentant-les, una xicoteta pedra bloqueja la gran porta que les separa del món humà. La cuidadadora, Anna, no se n’adona i segueix amb la seua rutina al zoològic; tot el món espera ansiós l’espectacle del dia següent amb els tigres.

Quan cau la nit, una ràfega de vent obri la porta i la tigressa i la seua cria escapen. Al dia següent, Anna entra a treballar, igual que sempre, però hui, els animals que supervisa ja no hi són. Entra en pànic i crida els seus supervisors, però aquests no aconsegueixen trobar els tigres a cap lloc. Mentrestant, les criatures arriben al centre de la ciutat, al major parc natural que hi ha. Encara és molt prompte i cap persona les ha vistes, però els encarregats del zoològic ja saben que això no pinta bé.

Al cap d’unes hores, una parella que estava de vacances crida aterrida a les autoritats. La policia arriba al lloc tan aviat com és possible, juntament amb especialistes per atrapar aquests animals salvatges. Tanquen el parc i això es converteix en notícia d’última hora; centenars de persones envolten l’espai summament enfadades, reclamant que les autoritats maten les criatures. Aquestes comencen a apropar-se a la tigressa, que està protegint amb una mirada irada la seua cria.

Un dels especialistes intenta separar aquesta mare amb esperit protector del cadell, però  respon de manera violenta i les autoritats es veuen obligades a disparar. La cria veu com sa mare cau morta al terra. Els tigres mai més donarien un espectacle i deixarien de ser explotats per les persones.

 

 L’ÉSSER MALALT, Marcos Pérez

 

Al bosc sempre hi haurà vida, vida inferior per a aquells éssers malignes. Els pardals ploren, ja no canten, i els cavalls passegen com si això fora un luxe.

“Per ací no habita l’ésser violent, potser necessita interacció amb el seu ramat” pensa el passejant. Tots són conscients, al bosc vermell i no vermell, que hi ha un animal, com ells, però malalt. Un animal que, de vegades, també passeja per allí. No obstant això, trenca la pau i l’equilibri de les seues vides. Trenca les cadenes i interromp el ritme de tots. Pot ser que l’ésser malalt, quan s'emporta a algú, li oferisca un destí millor. Però què millor que menjar herba i dormir quan vulgues? Potser existeix un camí millor, però ells són malvats, estranyament… com nosaltres, lliures en si mateixos.

“L’ésser malalt no ho creu, no ho pensa, però sí ho som” esbufega el cavall al costat d’un arbre mal tallat. Inclús els ratolins hi estan d’acord. Ningú sap com s’anomenen, però tots, al bosc, són conscients que són subestimats, que són tractats com a inferiors pel fet de no parlar com ells.

“Sí. Potser existeix una vida millor junt a l’ésser malalt i potser no. Potser tenen el mal dins d’ells mateixos i potser no”.

El cavall arriba al final del bosc vermell, i ho pot veure. Veu les estructures de formigó que redueixen a poc a poc el seu hàbitat. Percep l’odi amb què la fusta va ser tallada.

El cavall, els pardals, els ratolins, no tenen odi ni por, sols pena, perquè l’ésser malalt, l’humà, és una errada de la natura, i encara que ells no ho sàpiguen, el bosc sí que ho sap.

 

EL SILENCI, Emma Navarro

Avui fa quatre dies que va començar la guerra. No menge el meu menjar de gos, no tinc companyia i el meu amo no està. Ell es diu Pau, va desaparéixer quan una espècie d’estrela brillant va caure a la meua preciosa casa. La meu llar era xicoteta però molt acollidora i amb unes finestres per on es veia tota la meua ciutat tan bonica. Pau duia uns dies preocupat i parlant amb la seua família de Madrid, Espanya. Ell vivia amb la seua dona i amb mi a una ciutat bellíssima d’Iran. Ells s’hi varen mudar quan es van casar. Al cap de cinc anys, al poc de adoptar-me, la meua ama, Sònia, emmalaltí.  Tenia una malaltia que li feia oblidar-se de dur-me a passejar o, fins i tot, no recordava qui era l’home amb qui s’havia casat. Ara em trobe pes carrers sol, amb una pota trencada, el pelatge cremat i amb pèdua de vista a l’ull esquerre. L’únic que em queda és l’amulet que el meu amo em va llançar quan va caure aquella estrela tan estranya. Aquell amulet era una foto dels meus amos, Pau i Sònia. Cada vegada que passege veig coses terribles, no hi ha camps, tampoc edificis i molt menys vida humana. Espera que algú estiga amagat com jo, i que puguem gaudir de la nostra llibertat.

 

AQUELL SOROLL PLE DE SANG,  Daniela Benaches Garcia

MAITE BOSCÀ

Al camp verdós, a on les margarides s’obrin al sol i les tulipes d’eixe color sang abunden per tota l’herba, el vent canta un so suau i melodiós, una cançó bonica que t’arriba a les orelles i que vols que et duga amb ell.

Cada pota meua sent el terra, rugós, amb pedra. Em menge l’herba mentres la meua colònia mira cap a altra banda, tafanege i el veig , entre les fulles d’uns matolls, camuflat, un home. Els seus ulls m’hi fitaven, alegres i grans, i amb un somriure d’orella a orella.

Aleshores, s’escolta. Totes les perdius, tots els pardals sortiren volant, el vent s’atura, i la meua colònia fuig tan ràpid com poden amb les seues xicotetes potes. Em trobe al terra. No sent el meu cos. Com he acabat ací ? Quin és eixe dolor que em travessa el pit ? La por em fa tremolar i s’apodera de mi com una titella, m’alça encara que costa i em fa voler tornar a saltar cap al meu cau, la meua llar. Els records m’ennuvolen la ment, el meu cervell accepta el meu final,  recórrer els camins del bosc amb la meua família, travessar eixe xicotet riu i eixes fulles grogues que mostraven el principi de la tardor, però que ara serien el meu últim record viscut, resant misericòrdia... Per què va haver de fer-ho? Per què el meu final ha hagut de ser aquest ? Acabaré dins d’una paella, o tal vegada convertit en guisat de conill? Només sé que vull acabar en les arrels d’un arbre, al meu cau, i que les arrels em porten a ser un amb el bosc, per acabar amb aquest mal que em fa morir a poc a poc, mentre que eixa persona que    m’ ha causat aquest infern al cor podrà seguir amb el seu dia a dia i tranquil·lament somrient.

 

L’AMOR PER UN LLOC, Lucas Parra

En una vesprada d’hivern, als afores dels boscos dels Alps, on el fred se sent més mentalment que físicament, el vent bufa suau sota els arbres, els ocells fan uns cors que són interromputs pel sorollós cabal del riu que passa per aquella zona i el cel està ple de núvols.

Amb molta humitat al terra, plena de pinyes caigudes dels arbres, des de darrere d’una roca molt gran, ix una rabosa, a primera vista la rabosa poseeix una pell taronja com les fulles de la tardor i blanca per davall com els núvols del cel. La rabosa és un animal molt simple, però alhora intel·ligent, el seu nom és Nina i és un animal salvatge i solitari, no té amics i va perdre la seua família quan era xicoteta. Ella, fa sempre el mateix camí per arribar al seu lloc preferit, una planura molt gran amb una roca llisa en mig, hi pot pensar i estar tranquil·lament tots els dies de la seua vida.

L’animal salvatge amb el qual té més proximitat és l’ésser humà, però li fan molta por, pensa que la càmera amb la qual li fan fotos és un arma que li farà mal, per això sempre que apareixen en el seu camí, Nina, ha de buscar un nou camí per arribar al seu lloc de pau.

Un altre animal, cada vegada que apareixen els humans en el seu camí, deixaria d’anar al seu lloc, però Nina és un animal molt fort que té una connexió i un molta estima pel seu lloc i sempre buscarà un nou camí per arribar-hi. Això demostra que ens trobarem problemes en la vida, però mai hem de rendir-nos, cal tornar a intentar-ho, com Nina.

 

LA BARRERA INVISIBLE, Vlad Ionut Bercaru

Allí estava aturat, un altra vegada en la nit gèlida. Al capdamunt d’aquella roca gegant. Observant la lluna plena, com si fora casa seua. L'única capaç d’entendre els seus pensaments, preocupacions, desitjos... Tots els dies són iguals per a ell. Fugint per una extensa pradera d’un color verd celestial, sentint la respiració de les plantes. Però sempre amb el mateix problema, una barrera invisible, imperceptible, que no el deixa passar. Com una força màgica que li impedeix seguir corrent, que quan la desafia un gran llamp cau sobre ell i acaba ferit. No entén molt bé què és l’amistat. Tots els dies arriba el seu amic a salvar-lo d’una gran serp que li estreny el coll, però sempre, tot seguit, quan cau la nit li la posa un altra vegada. Els pitjors moments són quan venen a observar-lo uns éssers gegants. Aquells monstres són molt diferents d'ell. Tenen diferent pelatge, ulls, extremitats superiors i inferiors... però el que li sembla més incomprensible és com caminen, ben drets, sostenint tot el cos sobre les dues potes del darrere. Al principi tenia molta por quan arribà a la pradera, però, al final s’adaptà per a sobreviure i espera que totes aquelles bèsties, tant diferents unes d’altres, desaparegueren i canviaren al dia següent. Moltes nits no ha sentit la serp que li estrenyia el coll ni la barrera que li impedia passar. El seu instint li diu que córrega cap a la lluna, que el durà a les muntanyes, amb la seua família. Però no pot, hi ha una fredor en el seu cos que no el deixa caminar més, ja s'ha acostumat tant que pensa que en l’exterior no queda res. Per això sempre es queda en aquella roca, mirant la lluna, preguntant-se si alguna vegada ha sigut realment lliure.

 

 

ELLS, Héctor Garcia

 

Tornava d’aquell lloc que cada dia s’assemblava menys a la seua llar. S’havia allunyat d’un grup que, fins aquell moment, les persones del qual havien sigut considerades amigues. Volia trobar-lo. Buscava algú en qui poder confiar. A poc a poc, algunes casetes de pocs metres van començar a aparéixer. Continuà corrent. Éssers, per a ell desconeguts, fugien ràpidament. No volia tornar a passar per allò. Intentava continuar, però estava totalment desorientat. Feia fred i el cel s’anava apagant. Prop d’allà, va trobar una caixa obscura on va passar la nit. No va descansar. No podia abaixar la guàrdia.

Quan la llum va començar a envair la zona, va intentar reprendre la marxa, però no va poder. El dolor havia incrementat tant que li ho impedia. Adolorit, no es va rendir. Hores més tard, arribà una multitud que corria espantada. Ell no ho va entendre. Aquelles finques eren cada vegada més grans i ells, més nombrosos. El que pareixien roques gegants s’hi desplaçaven a prop, però sempre es detenien abans d’impactar. Ja no sabia què fer. Allà on mirava, ells hi eren. Es va adonar que no tots fugien, alguns es limitaven a cobrir els seus rostres. Fins que va arribar una de les roques que no va poder esquivar.

 

LA LLEGENDA DE LES RABOSETES ROGES, Miguel Juan

En un bosc de fulles taronges i camamilles blanques hi havia en una cova coberta per boira una raboseta roja anomenada Luma, que durant el dia no eixia de la seua cova, però durant la nit, sempre portava una pedra amb ella i la deixava a la part exterior del llac. Al matí següent sempre hi havia camamilles blanques on havia estat Luma.

Llavors un dia, un picot negre anomenat Miguel va vore a Luma eixir de nit de la cova, va vore també com deixava la pedra en el llac i ... Una llum blava va il·luminar el llac durant uns breus segons, passat aquest temps Luma va tornar a la seua cova, deixant un rastre de camamilles blanques.

Al dia següent Miguel esperava a Luma, i com sempre, portava la pedra, però, aquesta vegada no va eixir cap llum blava del llac i Luma va quedar-se uns minuts. De sobte, Miguel va baixar a parlar amb Luma i ella li va explicar que cada nit feia el mateix per vore el seu germà que va morir llançat per un humà al llac. Luma va rompre a plorar: “El meu germà no li havia fet res a l’humà i ell, sols per plaer, va llançar-lo al llac”. Per això posava la pedra, perquè el llac li permetia vore el seu germà durant uns segons, fins a aquella nit. A la nit següent, Miguel no va vore a Luma ni la següent, ni la següent... Luma no va tornar al llac mai. Els anys van passar i la llegenda conta que quan es fa de nit al bosc, apareixen dos rabosetes roges corrent pel bosc i al cap d´una estona, desapareixen al llac.

 

QUAN DOS SOLITUDS S’HI TROBEN, Adelina Iordache

En una nit negra i tranquil·la de primavera, un gat de pelatge ataronjat, com les fulles de tardor, passeja solitari pels carrers buits d’una petita ciutat. No té cap amo i mai ha sentit l’amor ni l’afecte humà. A diferència d’altres gats, tampoc ha aconseguit relacionar-se amb els altres.

De sobte, s’escolta un soroll molt fort que trenca el silenci. El gat, espantat, s’amaga sota un cotxe i des d’allí observa el següent: un jove de 36 anys llança les pertinences de sa mare al carrer. Està cansat d’haver d’encarregar-se’n, que ja és vella i no pot cuidar-se sola. El gat observa com el jove li crida i crida mentre ella plora, plora i plora. Finalment, la mare queda sola al carrer sense saber què fer.

En aquell moment, el gat s’hi acosta amb curiositat. Ambdues criatures, indefenses i solitàries, passen tota la nit juntes. Entre elles naix una connexió instantània que no es pot explicar amb paraules. Als dos els falta amor i paciència, i se la donen mútuament sense necessitat de parlar.

Al matí, tots dos marxen cap a un hotel. El gat és ara l’únic i el nou amic de la senyora, i així serà per a la resta de la seua vida.

Pot paréixer una història molt simple i senzilla, però és el naixement d’una amistat entre animal i humà que simbolitza que l’amor i l’afecte són necessaris per a tots. Tots trobarem eixe amor en algun moment de la nostra vida, ja siga amb una persona o amb un animal. Ningú es mereix pensar que no serà estimat o que no mereix ser-ho. Estima’t i estima els altres.

 

ELS GATS DE LA CAPITAL, Dani Viedma

 

A la ciutat de Varsòvia, a Polònia, una xicoteta família de gatets vivia dins d’una casa abandonada, trista i fosca. A mesura que passaven els dies, la casa es menjava el futur dels gatets, fins que un dia la casa va ser ensorrada pels humans, creant-los així una vida nova.

Quan va succeir açò els cinc gatets hagueren de trobar un nou estil de vida a la gran ciutat, corrent pels carrers i furtant menjar. A la setmana d’haver començat aquesta nova manera de vida, el gatet, més jove de la família va ser adoptat per una parella de dos jóvens humans, deixant així els dos germans i els pares. A les dues setmanes, la mare i el pare van morir de fam, deixant la família sols amb dos membres. La falta de sol i de verdor van generar el desig de fugir de la ciutat als dos gatets. Anhelaven fugir i així viure una vida plàcida i tranquil·la, van amagar-se dins d’un tren, un tren, un tren esperançador que els obria les portes a un nou futur, sense saber-ne el destí, però feliços de poder escapar d’eixa ciutat on passaven tantes misèries. Desprès d’hores al tren, que van semblar dies, varen arribar a una ciutat anomenada Cracòvia, on els humans parlaven la mateixa llengua que a la seua ciutat natal, però eren diferents, els humans els hi donaven menjar, els acariciaven. Per a ells esta sensació superava a la d’estar rodejats d’arbres i d’altres animals. Finalment, una dona major que estava a l’estació va adoptar-los i els va donar una llar.

Al mig any d’haver-se ensorrat la casa, els gatets havien trobat la desitjada felicitat, deixant en el passat i començant així una nova vida amb els noms de Ròmul i Rem.

                                            

                               ENTRE FLORS I FLAMES, Fàtima El Hariri

Ja fa minuts, hores o fins i tot dies que estic atrapat, desorientat, sense cap força i angoixat. Només volia tornar a la vida de fa uns dies.

No recordava com era la cara dels meus pares, però sí la seua calidesa. Sempre estava al camp, rodejats de núvols blancs i brillants, per tot arreu, les margarides. El món es tornava lleuger, com si volàrem. La brisa que m’acariciava les galtes i l’olor de llibertat... Tot. Era inefable, tant que cap paraula podria transmetre aquella serenitat.

Al meu costat es trobava el meu millor amic. La seua maduresa i intel·ligència feien que tothom oblidara que era uns anys més menut que jo. “Creus que el camió ens està portant cap a l'escorxador, Brau?”, em preguntà amb to seriós. No sabia com respondre-li. Els dos érem forts i robustos, criats en camps oberts allunyats de la contaminació i del maltractament.

“És possible que només ens canvien de granja, ja saps, Corneli, com una mudança.” Realment tenia molta por, però era l’únic amic que em quedava, i no el volia veure trist, encara que sabia que aqueixa pregunta sols la va fer per trencar el silenci que ens ofegava.

Finalment, vam arribar. Era una plaça amb arena. En baixar el sol em cremava els ulls, però vaig aconseguir veure que estava rodejat de molta gent que parlava un llenguatge estrany, i, alguns asseguts i altres saltant en el lloc, cridaven i aplaudien en veure’m. Davant meu hi havia una persona amb un vestit peculiar, portava un objecte allargat i punxant en una mà i un tros de tela roja que es movia com una flama en l’altra. En el meu últim alé vaig recordar les flors blanques del camp, i vaig entendre que el cel no sols està damunt del cap.

 

A PESAR DE TOT, Paula Martínez

A l’octubre de l’any 2009 en plena oberta de la veda, un gos amb uns ulls tan brillants com la lluna a la nit on els amants es veuen amagades, admirava el seu amo. Mirant-lo era l’única manera de poder entendre el que veritablement és l’amor. Mentre que l’amo era la viva imatge de l’odi i el mal, si el gos era la lluna que junta els amants, l’amo era el Sol que els recordava que el seu amor era una fugaç aventura que sols als records continuaria viva. A més de cent quilòmetres de distància es podia sentir com l’home cridava: “Jack, ets el gos més fastigós que conec, com és possible que sigues tan inútil, portem ací tot el matí i has perdut més de cinc peces!”. Seguidament, li va donar un cop de peu. L’altre gos va bordar, però com si un espectre fora, el seu amo ni el va mirar. De vesprada, ja després de dinar, l’home, borratxo, es va apropar a la caseta dels gossos; la caseta estava tan bruta i desendreçada que semblava un lloc oblidat per tothom, encara que potser ho estava. L’amo, amb un cinturó va mirar els gossos, gossos que sempre varen estar allí, gossos que sempre el varen cuidar, respectar i acompanyar. Però clar, per als ulls d’un home sols eren simples gossos que devien acatar, treballar i servir, animals amb la mateixa importància que una pedra. Tot i que us puc ben assegurar que cap pedra voldria ser gos.

 

LA REALITAT DELS ANIMALS DE CARRETERA, Smita Smita

Una vesprada càlida, en una carretera de València, una gossa va donar a llum a les eues cries i entre elles hi havia una cria molt dèbil i va ser rebutjada per sa mare. La mare gossa donava més importància a les cries més fortes i el dèbil quedava l’últim a rebre la llet de sa mare. Com tots els animals de les carreteres també sofrien, ja que la gent els llançava pedres i els escopien. Però hi havia una xica que s’anomenava Maria, que sempre donava de menjar als animals dels barris. Un dia, mentre la Maria donava de menjar als gossos, va vore que la mare havia abandonat el cadell dèbil.  Ella, que se sentia responsable, va decidir portar-la a sa casa, el va banyar, li va donar de menjar, li va posar el nom de Bruno. Després, va eixir per buscar la família de Bruno però no va tindre la sort de trobar-los. Bruno va tindre una vida molt còmoda ja que no hi havia ningú que el maltractara i, a més,  tampoc hauria de lluitar pel menjar. El dia que Maria va trobar a Bruno per la carretera, va ser perquè els traficants d’animals van portar els gossos per a vore quins animals tenien més valor. Els que no en tenien els mataven i esquarteraven, i en venien carn als països on mengen animals exòtics i animals estranys. La família de Bruno va patir el mateix fet. Com eren animals sense amo i vivien pels carreteres, a ningú li interessava la seua vida i la seua història. Animals com ells no són tractats amb justícia i, malauradament, els maltractadors no s´´on casigats pels seus fets abominables.

 

BESSONES, Isabel San Peñarrocha Gan

Melrose va sentir com el vent estava molt juganer amb ella, estaven ballant junts mentres la mar de colors les animava cap a la llacuna; hi havia tota classe de flors, margarides, roses… En acabar el ball va trobar-se amb el reflex d’Ona, una conilleta blanca, peludeta amb taques café.

De sobte, Ona va apropar-se a la careta de la xiqueta tot fent-li cosquerelles. Melrose es va despertar i va adonar-se que estava somniant en el moment que ella i la conilleta es varen conéixer. Des d’aquell moment Melrose era l’ombra d’Ona i Ona l’ombra de Melrose, eren inseparables, i tot gràcies a eixe fet, la nena quan era ben menudeta, tan curiosa com era, va endinsar-se al bosc intentant buscar una nova aventura. Investigant el lloc, una xicoteta pelussa, curiosa com ella, estava mirant-se en l’espill de la llacuna. La conilleta va tindre la sensació més agradable del món, una vegada Melrose i ella creuaren les mirades, de seguida va anar corrent i la va abraçar, creant-se un vincle entre elles. Les memòries de l’una i l’altra s’estaven unint, la línia entre Ona i Melrose esvaint-se. Ona sempre ha agraït aquell moment, no sabia que havia trobat la seua germana perduda, després de perdre la seua família.

A la primavera, naixien les flors i també al mateix temps a l’hospital naixia una xiqueta que s’anomenaria Melrose. I al bosc proper de la seua futura casa, un conillet també coneixia per primera vegada el món. No ho sabien, però la xiqueta patiria abusos fins que Ona la salvara i el conillet, intentaria escapar del caçador fins trobar a Melrose.

 

UNA RABOSA SOLITÀRIA AL DESERT, Daniela Cardona

Hi havia una rabosa, molt unida a la seua família, va tindre dues cries i vivien al bosc amb gran varietat de fauna i flora, paisatges salvatges plens d´herba.Va crear un racó amb molts pètals de margarides a terra, perfecte per amagar-se amb els seus cadellss. Un dia, de nit, un migrant que volia vendre animals per fer-se milionari, va anar a furtar un parell d´animals, sense que la mare se n´adonara. A l´obrir els ulls, va vore que les seues precioses cries no estaven, normalment anaven a explorar el món, però quan la mare les cridava, tornaven de seguida al seu bonic racó. Però en aquest cas, les cries no hi acudien. Van passar dies i dies, aquella rabosa les va buscar per tot el bosc, incloent-hi les zones més perilloses. A les setmanes, es va endinsar cap a un zona desèrtica propera al bosc, ja no sabia on buscar. Desesperada va pensar que era la seua última oportunitat, sols volia recuperar les seues cries. Una vegada dins d´aquella zona inhòspita, la mare no va tindre cap escapatòria. Es va perdre, no hi havia cap moviment ni rastre de cap aniamal viu, tampoc d ´aigua, i res de menjar. Aquell espai ingrat era grandíssim, al cap de tres dies va morir de pena. Malauradament, les cries estaven en la ciutat enyorant la seua mare.

 

UNA MIRADA INFANTIL, Alba Berasaluce Pardo

 El cavall, que abans corria lliure pels camps, contemplava el sol, els núvols i l’herba verda, ara només era un número. Un número per classificar-lo com un producte dins de la indústria de la carn. El seu valor depenia dels diners que podia donar a les empreses.

Però ell només volia viure. No tenia altres desitjos. Potser per això semblava diferent. En els seus ulls hi havia humanitat, una manera d’actuar que feia pensar que entenia més del que semblava.

Un matí, mentre corrien pel camp, un grup d’humans va arribar al seu territori fent soroll i dient paraules que el cavall no podia comprendre.

Se’n van emportar els pares quan ell només tenia mig any de vida.

—Què fem amb aquest poltre?

—Això no serveix per a res. És massa prim, no té carn.

—Doncs què fem amb ell?

—És de bona raça, és pur com els pares, però hem d’esperar que siga adult.

—Aleshores, si no serveix ara, podem matar-lo.

Els dos homes arribaren a un acord, un va traure una arma i li va apuntar al cap. El poltre, indefens, no entenia què passava. Només sabia que els pares ja no estaven. No coneixia el perill.

—Què passa?

—No puc fer-ho. Em fa llàstima la seua mirada.

—Com que no? Estàs boig?

—T’ho jure. Mai n’havia vist un com ell. Em recorda un xiquet.

—Deixa’l. Marxem. Tenim prou carn al camió.  

Els homes i el soroll del camió van desaparèixer. El poltre va quedar sol al camp. Després d’uns dies sense menjar i sense força per alçar-se, només podia esperar.

Una xiqueta el va trobar. En veure’l tan sol, es va posar a plorar i va cridar els pares perquè el recolliren i el portaren a la granja on vivien.

 

 

LA FERA AL BOSC, Carles Cases Calipienso

Estava perdut, exiliat de la manada en aquell estrany bosc, els arbres pareixien morts, branques trencades, fulles negres caigudes que s’esvaïen al pas del vent, sota un mar tan gris com els meus cabells, tot sol, en aquell bosc negre, aturmentat per la solitud i la fam, perdut entre eixe muntó de residus.

El dia donà pas a una nit sense entreles i eixa desemparada nit donà pas a altre dia ennuvolat. Des de feia dies un profund buit atacava el meu ventre, el dolor de la fam corroent els meus sentits, fins que davall d’un arbre negre devastat vaig veure, allí tot per a mi, un xicotet conill mort feia poc. Sense dubtar, vaig córrer per a rebre aquell miracle, tant idíl·lic que semblava fals, a punt d’ abastar-lo la terra em mossegà, vaig sentir com les seues mandíbules fredes es clavaven en la carn, trencant els ossos de la meua pota, sols vaig udolar del dolor mentres sentia com les mandíbules seguien clavades sense soltar-me, eixes eren les fauces més grans que mai hi havia vist, causaven tant de dolor que després d’uns moments de sofriment vaig perdre el coneixement. No sé quant de temps vaig dormir, de sobte despertí, el mar gris ja se n’havia anat però les dents fredes de la terra encara seguien esgarrant-me la pota, sols hi havia silenci fins que uns lladres romperen el silenci i l’opressiva silueta d’aquells cosins llunyans es va fer visible, darrere d’ells aparegué un primat pàl·lid, de pelatge verd fosc erigit antinaturalment a dues potes, portant eixe instrument que havia acabat amb la vida de tants dels nostres.

 

 

EL GOS AL SOL ROIG, Lucía Nadal Martínez

El gos va escoltar un tro, veié un raig de foc, va anar corrent cap al camp, on estava la seua manada, estava atemorit, tenia una família, una parella, uns cadells, no entenia per què aquell soroll venia del lloc on era la seua manada, però, prompte ho va entendre, va veure dos dels seus cadells a terra, plens de sang. El gos, entristit, va anar corrent a vore on era la seua parella, la va veure als braços d’un home, morta. L’humà portava un rifle, roba de camuflatge i una bossa plena d'animals morts. Quan el gos va veure aquella escena, ple d’odi i furor, el va atacar sense por, ja no tenia res a perdre, el caçador el va espantar, el va ferir a una pota. Ara no podia seguir-lo, tampoc podia  ajudar la seua parella. Des d'aquell moment va nàixer un odi immens cap als humans, desconfiava de tot aquell que caminava amb dues potes. Si cap ésser humà s'apropa a ell, l’ataca, fins i tot a un xiquet li ladra. Va intentar buscar aquell caçador que li ho arravatà tot, va buscar però mai el va trobar.

 

FERIDA EN LA LLIBERTAT, Paula Arroyo

Pels camps vermells m’imagine cavalcant amb la meua manada, la meua família que aquesta guerra va separar.

A vegades m’imagine com hauria sigut si aquesta bala m’haguera encertat i en el meu cor haguera impactat. Algunes voltes agraïsc que no va passar, altres, quan la meua cuixa em fa mal fins a plorar o veig com la meua llar ha acabat pense que no hi hauria estat tan malament. A vegades, l’Elena em porta a passejar, els carrers ja no són iguals, un trist núvol blanc a tots els llocs ens acompanya. Xiquets menuts que abans botaven i jugaven amb alegria, ara ploren perquè el fum radioactiu va emportar-se la seua familia. La gent ja no gaudix de llibertat, a les seues cases amb por són empresonats.

A vegades pense què haguera ocorregut si aquest odi i fam de matar no ens haguera arribat. Famílies que no estarien trencades, els carrers plens de flors i plantes ens enlluernarien. Aquesta guerra ha deixat una ferida profunda en la nostra vida que mai podrem curar. Aquella explosió que a Txernòbil va impactar moltes vides s’ha emportat. Pense en la tristesa de totes aquelles persones que gaudien de llibertat. Xiquets menuts jugant al parc, joves a l’escola estudiant, dones forjant-se un prestigi social, que tant d’esforç els va costar d’aconseguir, altra vegada l’odi i la guerra s’ho ha carregat.

A vegades pense què hauria passat si aquesta guerra mai haguera començat.

 

UN GOS HEROI, Mihail Dragomir

Estem en un estiu molt calorós, prop de la costa. Jo em dic Pere i sóc un gos de caça, i Elena és la meua companya de vida. Estem a 17 de juny de 2026, visc a València, una ciutat amb platja, amb un parell de muntanyes. Últimáment hi veig molts cavalls salvatges, i això fa que siga perillós per a la gent que practica hípica. Això el que pot suposar és que Elena, puga trobar qualsevol cavall i puga estar en perill. Per això jo l’acompanye cada vegada que ix amb el seu cavall. Però un dia en una eixida com qualsevol altra, va ocórrer que ens va trobar un cavall salvatge . Elena va pensar que es podria domesticar. Quan es va acostar fou atacada, va caure a terra i jo, que ho estava veient, vaig córrer a salvar-la. El cavall em va donar un colp de pota però vaig poder espantar-lo. Elena comença a cridar el seu cavall però no tornava i jo tenia molt de mal a l’abdomen, no aconseguia posar-me dret. Vam anar al veterinari, però ens van dir que el meu cas no tenia solució i que el millor era que m’injectaren un líquid perquè no continuara patint.

 

ABANS TU, DESPRÉS JO, Julia Giner

La meua vida al ramat era d’allò més normal, tenia només tres anys i encara no sabia que dins d’uns anys m’anava a convertir en l’entreteniment d’un grup de gent per una estona. La meua rutina era estar als camps amb els meus amics mentre corríem, i quan ens cansàvem el ramader ens donava menjar i ens portava amb les nostres mares. Açò un dia de sobte, va canviar, perquè la mare ja no estava com sempre, jo em pregunta- va per què, fins que el meu torn arribà.

Una setmana abans que arribara el dia, el ramader, que dies abans em portava als camps, em va portar amb més companys i ens va obligar a pegar voltes per una plaça amb arena al terra, sols estava ell observant-nos. Recorde que aquells dies estava separat de tots, només sentia els bous que estaven amb mi a la plaça. Va passar una setmana i el ramader ens va pujar a un camió de nit, no hi havia ni menjar, ni aigua, i vam arribar a un corral, no hi havia molt d’espai i des de dalt ens podien veure les persones.

El meu torn va arribar, els homes em van pegar amb una vara i la porta es va obrir,  quanta fúria tenia! Per això vaig córrer ràpid, davant de molta gent i vaig poder agafar un home major, tots els que abans fugien, acudien per agafar l’home i jo vaig tornar al corral d’abans. Hores després em van matar.

 

UN DIA DIFERENT, Sofía Galindo

Només obrir els ulls aquest matí, en haver escoltat el soroll de la porta que ens separa a mi i al company de la resta, el Mino ens ha donat de menjar com tots el dies, i després ens ha deixat passejar pel bosc frondós del costat del refugi.

En els últims díes em sent un poc trist, ja que vaig passejant sol quasi tota l’estona.

Al tornar a la caseta en la qual dormim, va vindre una família que buscava algun gosset com jo. En aquest moment, la mare de la família es va apropar a mi per tocar-me, en fer-ho, vaig sentir una tranquil·litat que mai havia experimentat. La família va anar- se’n i jo vaig tornar a  decebre’m.

A la vesprada, vam anar tots a un nou espai que mai havia visitat, a mi m’encanta l’aigua i quan m’hi vaig posar dins, em vaig aferrar a un objecte amb la meua poteta esquerra.

Mino i el Misa, em van ajudar, però no vam poder jugar ni banyar-nos perquè la platja estava plena de brúticia, plàstics... Ens quedàrem molt decebuts ja que cada volta vivim més situacions paregudes, no podem gaudir d’aquestos espais. 

Al tornar a la caseta, ens vam trobar la mateixa família del matí, vaig poder observar que em miraven molt i Mino em va agafar per dur-me als braços del nen, tota la família i jo vam anar a un lloc amb un llitet per a mi, joguets, em vaig sentir feliç i embolcallat per tota la meua gent.

L’ANIMAL QUE FA MAL, Alejandro Enguídanos

En aquell moment jo estava molt espantat i amb molta por, amagant-me entre la vegetació del preciós i enorme bosc en el qual jo visc, d’uns animals molt estranys que jo no havia vist mai, i mira que n'he vist molts, de molts tipus: llinxs i lleons com jo, pardalets de colors, mussols, cabirols...

Però aquests animals eren molt estranys, caminaven amb dues potes i tallaven moltes branques, que queien a terra i feien que molts de nosaltres fugírem corrent. Ens anàvem esporuguits perquè no compreníem per què estaven destruint la nostra llar.

Jo em vaig anar a amagar, i escoltava com es cridaven entre ells i feien sons horribles amb ferramentes. Un d'ells em va veure i, entre rialles amb els seus companys, va disparar-me i em va fer molt de mal. Intentaven agafar-me, però vaig aconseguir fugir a la cova de la meua família.

Aleshores vaig entendre que aquests animals no eren com nosaltres, únicament provoquen destrucció i ens volen llastimar, són una amenaça violenta al bosc.

Quan vaig explicar-li a la meua família la situació vàrem decidir enfrontar-nos-hi, però ja era tard. Eixírem de la cova i el bosc estava immers en un foc infernal; tots els animals fugien esglaiats sense entendre el que passaria.

 

NO ET FA  LLÀSTIMA?, Isabela Santiago Pereira

El dia que jo vaig fer deu anys, els meus pares van preparar-me una sorpresa que no oblidaré mai. A l’eixida del col·le, van portar-me ràpidament a casa i em lliuraren una caixa de color morat amb el dibuix d’una flor: una peònia, la meua preferida. Vaig obrir la caixa tota encuriosida, plena d’il·lusió, i allí vaig trobar-me una boleta blanca i diminuta que vaig confondre, en un primer moment, amb un peluix. Es tractava d’un conillet preciós a qui anomenaria "Branquinho", diminutiu de blanc en la meua llengua materna.

Recorde agafar-lo amb cura i abraçar-lo, prometent que el cuidaria molt bé. Branquinho va ser el més semblant a un millor amic en la meua infantesa perquè soc filla única; m’acompanyava cada dia i em cuidava a tothora. Ell m’escoltava en les meues crisis preadolescents, amb el meu primer amor platònic o quan recitava com un papagai els temes de castellà i valencià. Quan jo em sentia trista, ho percebia a l’instant i s’acostava a mi per fer-me costat. Estimava moltíssim a Branquinho, a pesar de totes les bromes sense gràcia sobre paelles que feia part de la meua família en els dinars.

Quan ell va partir, la meua tristesa es va convertir en esperança, vaig decidir ser biòloga, pensant que un laboratori m'aproparia a ell.

Hui ha sigut la meua primera classe pràctica i immediatament m’he donat de baixa a la universitat. Un experiment infinitament immoral ha provocat la meua angoixa i, finalment, la mort d'una altra boleta blanca i diminuta; només que aquesta no tenia nom, sinó un número: 2411. La classe ha emmudit, s'ha paralitzat, però el professor hui dormirà plàcidament. Jo acabe de trencar la meua única certesa a la vida: mai més participaré conscientment en qualsevol acte que involucre l’assassinat d'una vida. En aquest moment, només em ve al cap Branquinho acostant-se a mi i xiuxiuejant: "No et fa llàstima?".

 

LA CATÀSTROFE DEL SENYOR MAXIMUS, Paloma Civera

Feia temps que el senyor Maximus, el gat taronja, estava molt feliç. Havia aconseguit que la gata Missi Fina es fixara en ell i que anaren junts a la faena. Li anava millor que mai: l’ havien pujat de càrrec i gaudia d’un estatus superior. Malgrat que havia patit, la vida l’havia tractat malament, ja que quan era xicotet va perdre els pares en un accident de cotxe.

De sobte, un dia, el van cridar des de la seua empresa i li van dir que havien fet fallida i que l’havien de tancar; per tant, l’havien d’acomiadar. Això va provocar una forta baralla entre Maximus i Missi Fina, ja que, segons semblava, ella només el volia pels diners. Maximus va caure en una depressió molt forta. Es va passar la resta del mes plorant i lamentant-se; no tenia forces per poder alçar-se del llit ni intentar buscar treball. Maximus estava destrossat, no podia més: la vida no tenia sentit.

Un dia va recordar que el seu amic Pelusa tenia un càrrec important en una empresa per atrapar ratolins i va decidir preguntar-li si el podia ajudar. Maximus va trucar al seu amic i aquest li va comentar-li que, justament, estaven buscant persones per treballar-hi. Maximus va tornar a treballar i va ser el gat més feliç del món. Va tornar a somriure i a gaudir de la vida.

 

VIDA ENTRE METALL,  Marcos del Caño

Mai he pogut explicar el que va passar aquell hivern. L’ésser humà és molt inconscient del dany que fa, tant a nosaltres com als altres animals.

Aquell hivern semblava un hivern qualsevol, com marquen les estacions, de vegades visitàvem el mar amb Konstantin, però l’ésser humà és molt avariciós. Un dia, mentre passejàvem tranquil·lament pel bosc, un olor metàl·lic ens va arribar. Era estrany, molt, en un lloc així. A més, un fort soroll va sonar vora un dels arbres del bosc. No era el soroll d’un cotxe, era molt més gran. Un grup de màquines de destrucció hi havien arribat, sense cap explicació. Res. Les màquines estaven arrasant amb tot al seu pas. Milers d’animals es van quedar sense casa, d’altres morts pel fum, aixafats, i d’altres no van poder escapar. Va ser un moment molt desagradable, però sembla que als humans no els importe, sols volen construir tendes i llocs sense sentit.

Aquest bosc tan bonic estava desapareixent. Nosaltres vam córrer, molt ràpidament. En un instant vam mirar darrere. Era horrorós. Amics sense vida, morts, tot observant com el seus món desapareixia.

En un instant, havíem arribat a la gruta de Konstantin. Ell va intentar frenar-ho, però ja era massa tard. Aquells blocs de metall ja havien acabat amb tot el bosc. De sobte, quan el fum va desaparèixer, es va veure una esplanada immensa que abans era un bosc ple de vida i animals. Ara no era res, i en un futur, un altre lloc de diversió de l’ésser humà.

Mentres, l’ésser humà segueix construint més i més, molts animals sense cap dubte estan perdent el seu hàbitat o, pitjor, extingint-se.