Microrelats de l'IES Joan Baptista Porcar (Castelló de la Plana)

 

AITANA NEMIÑA MOLINÍ (1r BAA)

SILENCI

Silenci…

Els crits d’emoció dels espectadors no arribaven a l’home a l’arena del Coliseu. Ell només escoltava silenci. Un silenci tan fort que li feia mal a l’oïda. Va arrimar-se poc a poc al contrincant i, d’un sol moviment...

Un soroll va interrompre la seua immersiva lectura.

− Ja hauries d’estar dormint, Jaume.− Va dir Anna en un sospir.

− Mare!− Va respondre ell, allargant l’última vocal.− Estava en la millor part!

Lentament va tancar el llibre; Anna va tancar la porta i va deixar l’habitació en silenci. Però, el viatge de Jaume no va acabar. La seua imaginació volava al món del seu llibre preferit, aquell que havia llegit ja huit vegades, posant-se al lloc del protagonista i reflexionant sobre les seves accions.

Silenci…

Els crits de por d’Anna no arribaven al xiquet al llit. Ell només escoltava silenci...

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

JANA PERIS ANDRÉS (1r BAA)

TOTS ELS CAMINS DUEN A ROMA

Hola, soc Júlia, i la por sempre havia estat present a la meua vida.

Quan jo era més menuda ma mare sempre em contava històries, i sempre les finalitzava amb algun refrany. Òbviament jo no me’n recorda de totes, però un refrany em va marcar molt. La història no era excessivament forta, però em va fer molta por, i el seu refrany "Tots els camins duen a Roma” va passar a ser per a mi: tots els camins duen a la por.

Un dia em va aplegar una carta dient que la meua sol·licitud per a una beca havia sigut acceptada, però com sempre la por va poder en mi, ja que havia de viatjar a Roma. Malgrat la por, la meva mare no em va deixar refusar l’oferta i al cap d’uns mesos vaig haver d’anar.

La frase "tots els camins duen a la por" no parava de repetir-se al meu cap, però a l’avió vaig vore a la meva bossa un llibre amb el títol "A la por, mira-la als ulls". Mentre llegia el llibre, la por disminuïa i el refrany que sempre em turmentava va tornar a ser un preciós refrany inofensiu i mai vaig tornar a tindre por.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

JOSÉ MARÍA PRADILLO DE LUIS (1r BACM)

LA BIBLIOTECA

David era un gran aficionat a la lectura, aleshores quan va descobrir una biblioteca que mai havia visitat, va decidir anar a visitar-la. Quan va entrar es va quedar bocabadat perquè estava completament buida. Va veure un llibre solitari damunt d’una taula i va decidir obrir-lo.

Tot es va tornar fosc i en obrir els ulls estava en un lloc estrany tot ple de coses que mai havia vist. Va començar a caminar fins que va trobar un cavaller, va tractar de parlar amb ell, però aquest no l’entenia, parlava català antic!

Aleshores va recordar que el llibre que havia obert tractava de l’edat mitjana i va descobrir que ell estava dins del llibre. Els dies anaven passant i a poc a poc s’anava acostumant a l’època, però el que ell no sabia és que el llibre l’havia consumit i mai tornaria al seu temps.

Finalment, canvia l’escena i ens trobem al món real on arriba el bibliotecari, un home vell que tanca el llibre i el torna a guardar al seu lloc, mentre busca un altre llibre per esperar la seva pròxima víctima.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

DAVID DOÑATE MORENO (1r BAC)

UN VIATGE PREDIT

Xema portava un dia asfixiant perquè anava a San Francisco de vacances i havia d'agafar un avió, per la qual cosa volia deixar la casa en condicions. Mentre l’ordenava va trobar uns llibres manllevats de la biblioteca i que havia de tornar. Va eixir de casa directe a la biblioteca, va tornar-los i, just abans d'anar cap a l'aeroport, va trobar un llibre que li semblava molt interessant anomenat "El teu viatge". Li va agradar i el va agafar. Una vegada a l'avió, va començar a llegir-lo per a matar el temps. El llibre parlava d'un tal Xema, que se n’anava de vacances a San Francisco, i que ja estava assegut a l'avió. Li va semblar curiós alhora que li va fer vindre una miqueta de por. Va saltar al capítol següent i va veure que parlava d'un accident a l'avió. Aleshores, unes turbulències van fer tremolar el seu propi avió. Va pensar que seria una coincidència i va tractar de dormir. Minuts més tard, les alertes de l'avió i els missatges del pilot van fer-li saber que l'avió havia perdut un motor i anava a caure al mar. Per sort, era un llibre llarg.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

JORGE AGUILERA GARCÍA (1r BAC)

ALES DE LLIBRES

-¿I de què es tracta aquest viatge del qual m’has parlat? - Va preguntar-me ell. - Bé, - Li vaig respondre - tot va començar quan era una xiqueta menuda, a penes sabia llegir però tenia unes ànsies de llibertat i una capacitat d’imaginació i d’emoció molt grans, i així vaig començar un viatge que ni morta pense acabar. - Ell, estranyat, em va seguir interrogant. - I quins llocs has visitat? - I jo, molt seriosament vaig respondre: - Jo he visitat Constantinoble en flames, molins que es transformen en gegants, la gran biblioteca d’Alexandria, he vist la glòria de l’imperi Romà, cavallers salvant princeses i moltes coses més que em queden per visitar encara que hi haja gent que ho vulga impedir - i ell, estranyat va dir - Quins? - I jo vaig respondre- El meu captor que abans havia amat com ningú altre, i que ara vol posar-me grillons i el meu cap explotador que vol tallar-me les meues ales d’imaginació, però mai ho aconseguiran i, un dia els grillons es trencaran i amb les meues ales fugiré als jocs que a soles en els llibres i en la imaginació he pogut visitar.- .

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

MARÍA GIL CAÑAMÁS (1r BAC)

ELS LLIBRES SECRETS

Racons amagats, racons on trobem llibres descurats amb pàgines cremades i cantons doblegats. Llibres escrits per una persona de classe social baixa, un criat d'una família molt rica i important vivint amb la qual va aprendre a llegir i escriure.

Allí trobem a Sara i als seus companys, cansats del llarg viatge que han fet fins arribar a la biblioteca dels seus somnis i emocionats perquè s'estaven obrint les portes d'aquell paradís.

Entren tots corrent per poder contemplar tots els racons de la biblioteca, però Sara va anar al prohibit.

Estava nerviosa perquè no hauria d’estar allí, però en començar a llegir els nervis deixaren pas a la por. Llegint i llegint va entendre la procedència d'aquests llibres, on es criticava el rei, la família amb qui l'autor convivia, l'església, totes aquelles persones riques, les persones amb esclaus... Sara, tremolant, tancà el llibre i caigué una nota:

“Aquests llibres han format una revolució, s'han destruït edificis i matat persones, però el pacte era el silenci; si algú parla d'aquests llibres com ha fet l'autor, serà castigat de la mateixa manera”.

Conte contat, aquest microrelat ha acabat i el secret serà guardat.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

IAGO ESCRIG VIDAL (1r BAC)

L'ESCALA

Escala. L'ha trobada, l'escala. No és com la del institut. No té els mateixos sorolls, sorolls de riures dels seus companys en espentar avall el protagonista. Per què coixeges, fill? Futbol, pare, on és l'escala? La biblioteca és un lloc familiar per a ell. No té amics per a jugar al carrer, els companys no el volen prop. Puc jugar? Sí, escalfa donant seixanta voltes al camp i entres. Collons, el timbre ha sonat quan anava per la dotzena, demà hauré de ser més ràpid. S'està moltes vesprades a la biblioteca de sa casa, sol.

Ja ha arribat. Enfila l'escala i després de l'esforç de pujar coix, el veu. Tapa negra amb un crani blanc de decoració. Fulles groguenques. "Tot sobre la mort". L'obri per la pàgina d'assassinat. Està fart ja. Desesperat. No riuran més...

Cau. Coix com està perd l'equilibri i cau. El llibre també. Queda obert per la pàgina de suïcidi. La policia així ho creu. Causa: assetjament. Els companys ploren i se senten penedits. Feliços hauríeu d'estar, de la que vos haveu salvat. Això pensa l'escala. L'única que ho sap tot. L'única que no diu res.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Fatima Mishal Ullah Tarar Kafait (2n BAHA)

LLIUTA PER LIBERTAD DE PENSAMENT

En un país on la literatura està prohibida, la curiositat d'una nena va ser despertada en descobrir un llibre a casa seva. Va decidir desafiar les restriccions i va emprendre un viatge literari en què es va trobar amb autors valencians que van alimentar la seua passió per les paraules. Amb cada pàgina llegida, la seva missió d'eliminar les barreres de pensament al seu país es tornava més clara. Aquesta raó la va motivar a començar a escriure els seus propis llibres. Amb el pas del temps, es va convertir en una autora molt famosa a nivell internacional, i tots els seus llibres tenien com a idea principal canviar la manera de pensar i donar llibertat a les persones. Després de gairebé una dècada d'esforç, finalment va aconseguir tornar la literatura i l'educació al país.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nerea Lozano Vivanco (2n BAHA)

BIBLIOTECA DE SOMNIS

Les lletres del llibre es diluïen com un riu quan les parpelles d'aquella xiqueta somniadora es tancaven, començaven a desaparèixer front els seus ulls mentre que aquests li donaven pas a obrir les portes d'aquell món imaginari ple d'imatges, idees i cites que poc a poc havia generat gràcies als llibres. Lentament les portes li donaven lloc a una gran biblioteca amb prestatgeries rebosants de llibres, impregnats de milers d'històries. El seu cor començava a ballar una dansa eufòrica en mig de la foscor de la biblioteca, per a ella era una situació inèdita, sempre es refugiava en els llibres per evadir les dificultats de s'ha vida. El conjunt d'emocions van esvair la fusta sota els pues, trobant un bosc de pàgines, seguint un camí de paraules il·luminades pertanyents a les històries que llegia. La travessia la va portar a un riu que fugia gràcies als versos. Navegant amb un vaixell, la va portar fins una illa habitada pels personatges que protagonitzaven els seus llibres, ballant al compàs de les metàfores. Mentre les llums del dia desapareixien, els llibres es tancaven deixant un a soles però portant-la de nou a la biblioteca, i en conseqüència, a la realitat. Encara així, podria emprendre un viatge literari sols amb obrir un llibre.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Mar Domínguez Chico (2n BAHA)

PÀGINES EN BLANC

Avui dia diuen que els xiquets ja no llegeixen quasi, que han perdut aquest plaer tan enriquidor, la lectura. Però Laia, sense tindre paraules ni lletres, escriu històries amb el pensament. Cada nit es gitava i imaginava mil i una històries. Hem d’arribar fins a la tercera lluna i després seguir tot recte fins a Andròmeda -riu-. Cada nit n’escrivia una nova, i cada matí li les contava a la seua àvia Maria, a qui cuidava en lloc d’anar a l’escola perquè estava malalta i era la seua única família. Ara han passat 10 anys, Laia en té 19 i la seua àvia és morta. Ara només l’acompanyen un somni i un baül ple d’emocions, sentiments i sensacions -o contes-. Vol ser rondallera. No pot guardar-se per a ella aquest tresor que porta al baül, vol que tots esdevinguem dracs, bruixes o donyets. Laia té ara la responsabilitat de commoure, de fer sentir, imaginar, crear, riure i també plorar viatjant pels milers de mons existents -i els encara inexistents-. Ix de casa, porta només una motxilla i una llibreta que li va regalar la seua àvia. Encara en blanc, ja està plena de les seues històries.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Lucía Sixto Casal (2n BAHB)

UN SOMNI COMPLIT

Londres sempre havia sigut el seu somni. Des del moment que va llegir per primera vegada un llibre de l’autora va quedar enamorada de la història i de la ciutat britànica en què s’inspirava. Any rere any, Clara esperava que els seus pares la sorprengueren amb un viatge, però mai arribava la sorpresa. Així, el dia que va complir 18 anys, cansada d’esperar, va decidir que no necessitava a ningú per fer el viatge i va comprar el bitllet. I dos mesos després allí estava per fi, recorrent els carrers per on havien passejat els seus protagonistes preferits. Visitant els museus i els monuments dels quals tantes vegades havia demanat informació als seus pares, després que aparegueren en algun llibre i de quedar captivada amb la descripció que feia l’autora. Finalment, Clara va arribar al lloc que més ganes tenia de veure: la cafeteria on l’escriptora anava sempre a escriure i inspirar-se, el lloc on havia sorgit la màgia. I allí, asseguda a una taula al costat de la finestra, pensava que els anys d’espera havien merescut la pena, i va saber que mai oblidaria eixe moment.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

María Bolos Sánchez (2n BAHB)

UNA EXPERIÈNCIA ÚNICA

Ángela estava sempre a la seua casa llegint, ja que era com el seu mètode d’alliberament perquè el seu pare no la deixava eixir al carrer. Però fins eixe moment cap llibre li havia marcat ni agradat molt, encara que tot això va canviar quan va llegir El Regal de Eloy Moreno. Quan va parlar sobre este llibre amb Marc, el xic que treballava a la seua casa i amb l'únic que parlava a part del seu pare, ell li va dir que eixe escriptor per a eixa novel·la es va inspirar en un poble, Alarcón, el qual no estava molt lluny d'on vivien.

Llavors els dos van decidir que eixa mateixa nit emprendrien el camí fins allí, i així ho van fer. Van tardar només tres dies a arribar allí a peu, i encara que pel camí es van trobar alguns obstacles, van aconseguir arribar al poble en el qual Eloy Moreno s'inspirà. Ángela no ho podia creure i estava encantada de poder a la fi veure-ho i relacionar llocs amb el llibre que tant l’havia marcat. Va ser per als dos una experiència única.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Maria Aguilella (2n BAC)

ALLIBERADA

Un anell per governar-los a tots. Llegeix les paraules mentre s'afanya a baixar de l'autobús i començar un altre dia. Arriba tard, però no li importen les queixes tedioses del seu superior. Ja no més. Ho ha estat pensant des de fa temps i ja ho sap: se'n va. Tolkien és el culpable. Està enamorada de les seues paraules, les seues històries, aquella terra llunyana que ha creat amb elfs, nans i màgia. La Terra Mitjana... Quan arriba l’hora, surt apurada i es dirigeix a l’aeroport. Un anell per trobar- los. «Només són fantasies» li diuen els seus companys, però la rutina l’ofega, la seva ment vol sortir d’aquell cicle avorrit i sense fi. Quan arriba a aquella illa, surt precipitada i inspira: Nova Zelanda. Tot és verd, tot és màgic, tot és viu. Teresa, així és com és diu, s'agenolla a l'herba i la toca amb cautela. De moment distingeix una cosa brillant entre les tiges fines. Què és? Un anell per atraure’ls a tots i lligar-los a la foscor. Somriu.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Javier Cristian Román (2n BAC)

LA PROHIBICIÓ

El seu avi sempre li contava històries del món exterior. En aquella illa incomunicada amb cap ésser humà, l'únic entreteniment eren els relats de fantasia que Alícia escoltava cada nit.

一Com te’n recordes de tots aquests relats 一preguntava la neta. L’avi, dubtós,

respongué a la neta que aquestes històries abans estaven plasmades en un recull de pàgines, anomenats llibres, i tothom podia llegir-los.

Cansada, se’n va anar a dormir però, l’única cosa en què pensava era en aquests llibres. L’endemà següent, Alícia ja estava al mig del mar en una barca amb la intenció de trobar qualsevol tipus de contacte humà. Arribada a un bosc, el seu primer contacte va ser amb un home de mitjana edat. Atemorida però ansiosa, Alícia li va preguntar si havia escoltat alguna cosa dels anomenats llibres. L’home, sorprés en no haver escoltat aquesta paraula en anys va assenyalar un cartell. Prohibida qualsevol mena de literatura.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nerea Mon (2n BAC)

VIATGE CAP AL RECONEIXEMENT

L’obra havia sigut publicada per una Elvira temerosa sota el pseudònim Alfred Escrig, la impremta havia acceptat el suborn, però ella sabia que aquell home la delataria si la dictadura rebutjava l’arriscada obra i així va ser. Ara Elvira, amagada sota l’ombra de la nit, fugia del seu món en recerca d’un nom familiar que freqüentava les cartes de casa, un nom que es trobava escrit en la seua mà dreta i que prometia reconeixement a les dones escriptores des d’on enviava totes aquelles cartes.

Davant d’aquella porta, Elvira sense forces lluitava per cridar-hi sense saber com aquella dona s’agafaria tot allò, l’escriptora més coneguda d’un país que per ella feia un dia era una simple il·lusió, una dona que resultava també ser sa tia. Finalment, es decideix a cridar a la porta quan la imatge d’una dona apareix abans de cridar i li entrega un llibre. En la portada hi havia escrit “Silenci fora de casa” per Elvira Albert amb un segell en el qual, en un idioma que ella no coneixia, hi havia escrites les paraules “Best-seller”.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Alejandro Barbero (2n BAC)

EL VIATGE QUE GUIÀ EL MEU CAMÍ

Aleshores sortí de la vila, amb la informació que em va proporcionar Harry em vaig disposar a anar caminant cap a Londres aquell 29 d’abril del 1897. Era tota una hora a peu, però mereixia la pena per conèixer el fabulós John Hoskins, que tant d’entusiasme em produïa. Harry era el contacontes d’aquell poblet on vivia, a part de ser també el meu millor amic i fidel company, doncs just abans d’eixir em va dir que aniria amb mi. Al principi vaig dubtar si podria caminar tanta estona, perquè era un home vell, encara que savi, però molt vell.

Caminàvem pels camins de terra sota la calor del sol d’aquella primavera, de vegades passaven cavalls o cavalls amb carro i em posava trista pensant que en tota la nostra vila només hi havia dos cavalls, que no ens van deixar emprar perquè eren per a caçar. Quan portàvem ja tres quarts d’hora, veient aquelles monstruoses fàbriques pintant el cel de color negre, Harry es va asseure, va dir que ell no podia més i que continuara jo sola, com el pla inicial.

A l’entrar a la capital vaig tindre por, hi havia molta més gent de la que estava acostumada.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Carlos Escorcia (2n BAC)

VIATGE CAP A LA LLIBERTAT

Aquest viatge comença amb Carme, una dona com cal, submissa al seu home. A principis del segle XX, a Barcelona, Carme estava esgotada de les normes de Pere. Carme ha aprés a llegir gràcies a l'escolarització imposada pel govern progressista. Un dia, a Carme li arriba un periòdic de Madrid, on pot llegir com un grup de dones "Las Sinsombrero" han eixit al carrer sense barret, expressant el seu descontentament amb la societat. Carme, amb la companyia de Tània (també esgotada del control de Marc, el seu marit), decidixen anar a parlar amb Victòria Kent per a preguntar-li com elaborar una constitució, per a aconseguir així els drets i llibertats per a les dones.

Al tercer mes de viatge, arriben a Logronyo, una ciutat on no van ser ben rebudes. Pel camí, van conèixer Daniel (un home que era considerat una dona i per tant el criticaven com a tal) que els va preguntar si podia unir-se al seu grup, i elles van acceptar gustosament. Daniel va fer de guia per Sòria, fins a arribar a Madrid.

En arribar, Carme va preguntar a un home de la ciutat on vivia Victòria i ell li va respondre:

-Ahir va morir.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aitana Edo (1r BAH)

ALGUN DIA

Helena, plena d’eufòria i cansament, celebrava el final de l’exhaust i dur viatge per poder aconseguir la llibertat. Havia aconseguit alliberar a tot el seu poble de l’opressió del seu anterior líder. Contemplava l’horitzó esperançada per les noves possibilitats que s’obrien pas. Havia deixat massa amics enrere, però es va prometre ser forta per ells i viure la vida que sempre havien lluitat...

-Desitjaria ser con ella- sospire mentre tanque aquest apassionant llibre d’aventures per a no ser vista. Cada paraula que he llegit ha deixat marca en mi, la màgia de la història em transporta a un món fictici on puc ser lliure, però la meua veritat és molt diferent. He sigut casada a tan jove edat... M’han llevat totes les meues ambicions per a només complir les d’ell. Com m’agradaria tindre el valor d’Helena per escapar i canviar la meua vida, però el temor que em causen les nefastes conseqüències... Trie viure, encara que la meua vida siga una vida desgraciada.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Naiara Núñez (1r BAH)

UNA MISSIÓ PLENA DE CONEIXEMENT

Es trobaven a les portes d’una de les biblioteques més famoses del món, la Biblioteca d’Alexandria. Elles sentien que no mereixien contemplar aquest lloc i molt menys entrar-hi, però ho van fer. Les ordres de la seua cap van ser clares: construir una màquina del temps i tornar els documents que potser ajudarien a salvar el món. La part senzilla estava feta, ara només havien d’entrar sense ser vistes. Amb molta cura per no canviar res del passat, van buscar durant hores en eixa biblioteca gegant, perduda en la història per sempre. No sabien si aconseguirien el seu objectiu, però estar allí ja era una gran recompensa. Perdudes entre pergamins i coneixement, un xic molt alt va exclamar espantat en grec:

-Qui sou? Què feu ací?

Ara sí que estàvem fotudes.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sara Ventura (1r BAH )

NO HA COMENÇAT

Vagant per les lletres em trobe, i pels versos de vegades habite. La realitat és que el que anomenem llar fa temps va deixar de ser-ho i em vaig veure en l'obligació de buscar consol en pàgines plenes de proses que compassen els meus passos melancòlics. Així és la veritat, em trobe obligada a trobar un camí que m'oblide l'etern dolor de la meva ànima. Llibre rere llibre, poema rere poema, vers rere vers em veig reflectida com si fos una aigua cristal·lina, aquí estic buscant la puresa d'un cor que no es faça l'indiferent i faça en mi brillar les finestres de l'ànima que tenim per ulls. Però si he de parlar amb sinceritat, el meu camí pràcticament no ha començat, aquests versos que escric em portaran a la llibertat i el meu viatge començarà. Pel moment, aquest fet és l'estrella del firmament que amb el palmell de la mà tinc l'esperança d'agafar.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Lia Ludeña (1r BAH )

LA PAPALLONA BLAVA

He estat sempre junt a la meva germana, ho féiem tot sempre juntes, mai vaig imaginar la meva vida sense ella. Un dia d’hivern ella va morir i vaig començar a tenir malsons.

Per poder suportar la pena vaig començar a llegir, la lectura amb el pas del temps es va convertir en una passió per a mi.

Tres mesos després vaig tenir el primer somni feliç, en el qual hi havia una noia molt bonica en una biblioteca situada al mig d’un bosc ple de papallones blaves.

Un dia, en anar al cementeri per veure la meva germana, vaig trobar una papallona igual a les del somni. En aquell instant va començar el meu viatge per trobar la noia i la biblioteca.

Després d’un llarg any la vaig trobar amb l’ajuda de la papallona, ella em feia de guia. Tot era igual que en el somni tret que la noia no hi era, tant de temps buscant-la per no trobar- la.

Vaig passar uns dies llegint tot el que podia amb l’esperança que ella apareguera. Una nit vaig tindre un altre somni, i just allí vaig saber que jo era ella.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Gemma Roca (2n BAA)

EI

Esclatada la guerra, tot va derivar en caos. La misèria va aparèixer als carrers i a les cases i la fam era l’única demostració que encara seguien vius entre tanta mort i horror. Els atacs dels enemics amb els míssils impulsava la gent a escapar del bressol i la tomba de tots els seus estimats. En mig de la pols, una xiqueta gemegava en un apartament destrossat. Els veïns que han quedat vius la criden perquè surta de les escombraries, però no ho fa. Pobra d’ella, que no entén què li estan dient baix d’aquell insuportable xiulet que sent. Plora de ràbia i corre cap al bosc en un intent de perdre’s i morir. Al arribar al cim de la muntanya, troba un xiquet assentat en una pedra. La xica fa un intent de saludar-lo sense poder escoltar ni la seua pròpia veu i creu haver rebut una resposta. Mou els llavis el xic, però no la mira .S’acatxa a l’altura del seu rostre, suaument fica la mà al seu muscle i torna a eixir un “ei” de la seua boca. El xic alça el cap i es veuen els seus ulls sagnosos i segellats. El xic li toca la cara i li acaricia a poc a poc el rostre per a identificar-lo. Amb la polpa dels dits suca en una llàgrima que cau de la galta. No tenien a ningú, ja no. D’una manera o altra, es podran comunicar.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Maria Jiménez (2n BAA)

SENSE VEU

Un missatge inesperat, de sobte prohibeixen totes les llengües menys una, gent detinguda als carrers, llibres censurats, gent amb la boca cosida, sense expressions, sense vida.

Un grup de persones van intentar lluitar pels seus llibres, poetes, escriptors de país en país van viatjar per la seua llengua, per les seues lletres.

A les dones les van deixar sense veu i van haver de trobar el camí per fer-se un lloc en la llengua i la literatura, inclús amb màscares a la cara.

Persones, totes a una que van aconseguir amb molt d’esforç que la seua llengua fora reconeguda.

Sembla acció però aquest viatge forma part de la nostra història.